divendres, de maig 28, 2010

Un rellotge que marcava l’hora diferent, i un temps que queia sobre el cap

La teoria de la relativitat. Quina por, només llegir aquest nom, oi? "Això ha de ser molt complicat. I, a més, segur que les seves aplicacions són molt específiques i només afecten a un conjunt de científics bojos".


En alguna ocasió ja he compartit amb vosaltres la meva admiració més absoluta pel que va fer l’Albert Einstein. Les seves teories van revolucionar el món de la ciència, i encara avui en dia la seva teoria de la relativitat segueix sent el referent: res del què s’hagi descobert contradiu les fórmules.

La cosa és més espectacular encara si es té en compte el moment en el què l’Einstein va crear les seves teories. En aquells dies, no hi havia forma experimental de comprovar res. Era l’any 1905, i tot el què hi havia eren uns experiments d’alguns físics que semblaven entrar en contradicció amb les lleis de la física (llavors dominaven les lleis del moviment creades per Newton).

Es fa difícil pensar com l’Einstein, desconegut en aquells moments, va poder crear el que va crear. Tan espectacular va ser que, proposat per al premi Nobel, no li va ser atorgat per què no hi havia comprovacions ni experiments que poguessin comprovar la seva teoria (de fet, va aconseguir el Nobel anys més tard, per una altra de les seves teories que si va poder ser comprovada).

La teoria de la relativitat especial, i la teoria de la relativitat general. Dues teories que van permetre descobrir un nou món, espectacular, ple d’aparents contradiccions i d’atacs al sentit comú.

Sabíeu que la longitud d’un objecte varia si es mesura en repòs o en moviment? Una nau espaial, movent-se a gran velocitat, apareixeria com més curta als ulls d’un observador extern a la nau.

Una altra de les contribucions més importants d’aquestes teories és l’equivalència entre massa i energia. Per a que ho entenguem de forma fàcil, la matèria es pot crear a partir de l’energia (i a l’inrevés). Això, que per aquells anys semblava una heretgia i evocava a les velles teories de la generació espontània, ens permet avui entendre, per exemple, com el Sol produeixi la llum que ens dóna la vida.


Però potser l’efecte més fascinant de la teoria té a veure amb el famós exemple dels bessons.

Aquella història de dos germans, un dels quals marxa en un viatge espaial a gran velocitat, per acabar retornant a la Terra i descobrir que el seu germà va morir fa unes quantes generacions.

Resulta que, igual que les longituds dels objectes, també el temps és relatiu! I per acabar-ho de complicar, el temps, com si fos una vulgar poma, també pateix l’efecte de la gravetat!!!! (segons la relativitat general).

Ara potser direu: “Hala! És una bon argument per a fer una pel•lícula, però no més enllà d’això!”.

No tan sols s’ha comprovat experimentalment, sinó que els efectes del què expliquem estan molt més propers al nostre món del segle XXI del què pensem.

Parlem de rellotges.

Sabíeu que els efectes de la relativitat es tenen en compte en el funcionament dels rellotges dels satèl•lits GPS? Fa molts anys que se sap que un rellotge dalt d’un satèl•lit marca l’hora diferent a un altre rellotge a nivell de mar (per efectes de la gravetat). Quan posem el GPS en el cotxe, estem emprant tecnologia que funciona amb precisió gràcies a la correcció de temps que s’incorpora en els rellotges dels satèl•lits.

Aquest efecte és tan, tan impressionant que, fins i tot, amb la tecnologia precisa que tenim avui en dia podríem detectar diferències entre l’hora d’un rellotge en el darrer pis d’un gratacel i un altre rellotge en el pis 0! (ja us podeu imaginar que les diferències són, en aquest cas, absolutament minúscules)

Recordeu Newton i la poma que li cau al cap? Ara estem parlant que el que ens “cau al cap” és el temps!!!

Penseu-hi només uns instants. És fascinant! El temps, aquella cosa “invariant”, que governa les nostres vides, que ens marca inexorablement el pas dels aconteixements, i fins i tot de la nostra mort.

Aquest temps és, en realitat, tan poc sòlid com els famosos rellotges de Dalí. Es deforma, es contrau. I l’afecta la gravetat. Adéu al mite de la precisió suïssa!

I ara seguim pensant. Preguntem-nos: “i si el rellotge marca diferent,... vol dir que la vida transcorre a ritme diferent lluny de la Terra? Que les cèl•lules envelleixen diferent?”

Ja ens imaginem la resposta, tot i que potser ens neguem a acceptar-ho. Acceptar això ens fa por. La por al desconegut, a lo impensable.

Les lleis de la natura no les creem nosaltres. El que si podem fer és intentar interpretar-les, crear teories i fórmules que s’aproximin cada cop més a aquestes lleis misterioses, i emprar-les, com l’home ha estat fent des de sempre.

I ara us haig de deixar, que amb tota aquesta explicació he estressat al meu pobre rellotge!

diumenge, de maig 23, 2010

Sabíeu que...


En aquest article, recullo algunes curiositats que simplement em varen sorprendre quan les vaig anar sabent. De fet, ja ens podem imaginar que això de l’univers ha d’estar ple de coses que no sabem explicar, o que desconeixem, i que són realment sorprenents.

Sabíeu que...

La primera tomba a la Lluna: les cendres del geòleg Eugene Shoemaker, complint la seva darrera voluntat, van viatjar a la Lluna el 1999, i descansen en la profunditat d’un cràter (que s’anomena com ell, Shoemaker). És, doncs, una tomba lunar en tota regla!

Companyia per a la Lluna: la Terra no sempre ha tingut només un satèl•lit. En efecte, se sap que en algunes rares ocasions, la gravetat de la Terra ha atrapat algun asteroide que, durant un temps, ha passat a fer companyia a la Lluna com a “satèl•lits naturals” de la Terra. No fa gaires anys, el descobriment d’un astrònom semblava indicar que actualment n’hi havia una d’aquestes roques girant al nostre voltant. De seguida, però, es va comprovar que aquesta suposada roca era, ni més ni menys, que les restes d’una de les naus Apollo

Vida intel•ligent: Els càlculs de probabilitat indicarien que no estem sols en l’univers. Segons aquests càlculs, al menys 10.000 civilitzacions intel•ligents haurien d’estar actualment només en la nostra galàxia. On sou, amics?

Animals miops: No tots els animals poden mirar al cel i meravellar-se amb la llum dels estels. Els dofins, per exemple, no poden enfocar la vista a l’infinit. El que es perden, oi?

Qui són els idiotes? Tot i que Heraclides, allà per l’any 340 abans de Crist, ja va dir que la Terra girava sobre si mateixa, durant quasi 2.000 anys se’l va tenir per idiota. De fet, la gent deia: “si la Terra girés, una persona saltant aterraria en un punt diferent!”

• El gran xoc que ens espera: O no. Per què el xoc monumental que la nostra galàxia tindrà amb la gran galàxia d’Andrómeda es produirà més o menys d’aquí a uns 5.000 milions d’anys. Per aquelles dates, el nostre Sol probablement ens haurà ja devorat. Ummmm... ens perdrem aquest espectacle?

Canvi de vestit per Júpiter: Fa només uns mesos, podem veure a Júpiter sense una de les seves bandes de color més llamatives! Ningú té una explicació encara a aquest fet. Tothom amb un petit telescopi pot veure-ho. Què ha passat en aquell planeta?

Roques d’altres mons: a partir de l’anàlisi de composició, es pot saber d’on prové un meteorit. Per exemple, hi ha actualment 34 meteorits recuperats que provenen de Mart, i que probablement fa milions d’anys que van deixar aquest planeta. Existiran també meteorits provinents de la Terra que caiguin en altres planetes?

La dieta del Sol: El nostre Sol perd 4 milions de tones cada segon! Això és degut a l’energia radiada com a conseqüència de les reaccions de fusió nuclear que hi tenen lloc, i que ens donen la vida.

El lloc més fred: doncs resulta que el lloc més fred a tot l’univers bé podria estar a Massachusets. Allà, en un laboratori, s’ha assolit una temperatura de 810 trillonèsimes de grau, pràcticament, doncs, el zero absolut.

Una mica fantasma? Albert Einstein, sens dubte el científic més extraordinari de la història, estava tan segur de les seves teories que va arribar a dir que “si la natura no compleix les lleis, pitjor per ella”.

Un cor de pedra: A diferència del nostre planeta, en el què un impacte contra la superfície provoca tremolors de curta durada, la Lluna manté els tremolors durant hores, vibrant com si fos una campana. Això és degut a que la Lluna no té un nucli en estat fluid, com la Terra, sinó completament massís.

Saben ja que existim? Les ones de ràdio i de televisió de la Terra s’han anat escampant per l’univers des de les primeres emissions allà per l’any 1920. Tenint en compte que aquestes emissions viatgen a la velocitat de la llum, això vol dir que “només” han circulat uns 90 anys-llum de distància. Suficient com per a arribar a milers d’estrelles i planetes, i en concret a moltes de les estrelles que veiem a ull nu en el cel nocturn. Eooooo, que ens està escoltant algú?

La llista pot ser interminable. De fet, en cada pàgina de revista especialitzada i en cada tros de notícia d’internet hi trobo, tot sovint, fets que em fan parar la lectura i reflexionar per un moment. Reflexió que sempre em dur al mateix lloc, un lloc molt íntim dins el meu cervell en el què tot pren forma i on els grans misteris de l’univers queden resolts per un moment. Un lloc on mana la imaginació.

I en els segons que jo trigo en reflexionar, milions de partícules, anomenades neutrinos, passen entre els àtoms del meu cos, provinents del Sol, travessant-me de forma neta, igual com travessen la Terra d’extrem a extrem, sense xocar amb res, imparables, per a seguir el seu camí cap a l’infinit.

dissabte, de maig 15, 2010

Recomanacions per a observar el cel a simple vista


En varis articles del blog, hem parlat anteriorment de la importància d’aixecar la vista al cel i, simplement, observar. Són moltes les coses que podem veure, i si, a més, entenem què és el que estem veient, ho podem disfrutar molt més encara.

No calen instruments si no es vol. Els ulls humans són uns instruments naturals d’enorme precisió, i poca gent sap la gran quantitat de fenòmens i objectes interessants que, simplement amb l’ajut dels nostres ulls, podem veure.

En els articles mensuals “El cel aquest mes de...” parlo normalment d’events d’aquest tipus. Observacions senzilles, a fer amb la vista.

Per tant, he pensat que podia ser interessant dedicar un article a com treure el màxim profit d’aquestes observacions sense instrument.


Potser la primera cosa que ens ve al cap, quan parlem d’observar, és el lloc. Associem al lloc atributs com ara la pol•lució lumínica, l’alçada, la proximitat a muntanyes, etc. Comencem doncs per aquest aspecte, el lloc.

La pol•lució lumínica, és clar, és un dels factors limitants més importants que trobem. A prop de ciutats, la visió del cel és enormement perjudicada per la llum dels carrers, i també per la pol•lució en general.

En què afecta la llum? Ens limita la capacitat de veure objectes poc lluminosos. A més llum, menys estrelles veiem, fins a arribar, en casos extrems, a veure només un parell o tres d’elles (les més brillants).

En la simulació següent, veiem un mateix cel (mateix dia, mateixa hora, mateix lloc) vist en un entorn sense polució lumínica (primer dibuix), amb polució lumínica moderada (segon dibuix), i amb polució lumínica severa (tercer dibuix).


Una de les primeres conclusions que podem treure és que, pel que fa a observar el cel, com més lluny de les ciutats millor. Això, en general, és cert ... però no deixem que ens desmoralitzi!

En primer lloc, hi ha uns objectes que difícilment es veuen afectats per un cel de ciutat: la Lluna i els planetes (ens estem referint als més lluminosos: Venus, Mart, Júpiter i Saturn). És tanta la llum que reflexen que es converteixen en una d’aquestes “estrelles” que la pol•lució lumínica no acaba d’eliminar. Els podem veure brillar en el cel de les ciutats, i, per tant, podem gaudir de les combinacions que generen (d’aquestes combinacions, entre la Lluna i algun dels planetes, en parlem sovint en la columna “El cel aquest mes de...”).

En segon lloc, tenim alguns mecanismes per a reduir l’efecte de la llum en les nostres observacions. Una de les primeres accions a prendre és situar-nos per sobre de la llum, és a dir, per sobre de l’enllumenat dels carrers, dels edificis, etc.

Afortunadament, cada cop més, les normatives sobre il•luminació són més responsables, i els enllumenats comencen poc a poc a canviar, adoptant mesures que asseguren la projecció de la llum cap a terra i no cap al cel. Per tant, si pugem a la terrassa de cassa, podem deixar molta part d’aquesta llum per sota nostre.

De forma equivalent, hem d’impedir que hi hagi fonts de llum que vinguin directament als nostres ulls. Una farola propera, un llum dels veïns, ... Allunyem-nos el més possible de les fonts de llum directes. I si no podem allunyar-nos, tapem-les (ens podem amagar darrera d’un angle o paret, o podem utilitzar aquella planta de la terrassa per a fer de pantalla, etc.)

En referència a la llum, és molt important el següent: els nostres ulls necessiten un cert temps per a adaptar-se a la foscor i poder treure, així, el seu màxim rendiment. Quan comencem a observar, les nostres pupiles no estan encara totalment dilatades. Si, a més, hi ha llum propera, les pupiles no aconseguiran aquesta màxima dilatació.

Necessitem estar en la foscor uns minuts (a partir d’uns 5 o 10 minuts notareu una millora espectacular). Feu la prova: sortiu una nit estrellada i mireu al cel. Primer, veureu unes quantes estrelles. I al cap d’una estona, el cel s’anirà poblant de punts de llum que abans no veieu.

Però atenció un altre cop a la llum: cada cop que els nostres ulls es creuin amb aquella font de llum llunyana que ens ve directe, les pupiles es tancaran, i caldrà tornar-se a adaptar. Per això és tant important evitar fonts de llum que ens enfoquin directament.

És “dolenta” tota la llum? Doncs resulta que els nostres ulls són poc sensibles al color vermell. Això fa que quasi tots els aficionats a l’astronomia es moguin amb llanternes de llum vermella. Si necessiteu llum a la terrassa quan observeu, que sigui vermella (truc molt emprat: un paper de cel•lofana vermell que recobreix la llum, o la pantalla de l’ordinador).

Un altre dels factors que afecten a l’observació és l’estat de l’atmosfera. Turbulències, corrents verticals d’aire, diferències de temperatura importants entre dia i nit, .... Tot això empobreix l’observació. Els millors moments, per tant, seran en les hores centrals de la nit (les temperatures s’hauran estabilitzat).

Quan ens estirem a terra, observant el cel, notarem que, quan movem la vista, de vegades ens sembla “haver vist” quelcom, però quan ens fixem en el punt concret en el què pensàvem haver vist alguna cosa, no veiem res. Això es coneix com a “visió indirecta”, i és un efecte molt important: les zones perifèriques de la nostra retina són més sensibles a objectes poc lluminosos.

És molt (molt) utilitzat en astronomia el truc d’intentar mirar un objecte “lateralment”, que vol dir apartant una mica la vista i centrant-la en una zona propera a l’objecte. Us sorprendreu de com es millora. Podeu fer la prova amb les mateixes estrelles: us “semblarà veure” estrelles molt febles quan no les mireu directament.

Hores d’ara, alguns de vosaltres trobareu a faltar un aspecte crític en tot això: la meteorologia. Efectivament, contra un gran núvol de pluja a sobre nostre poca cosa podem fer. Respecte del tema, potser us sorprendrà saber que és preferible un cel amb núvols distribuïts, però que permeten veure estrelles en les clarianes que es formen, que un cel amb núvols alts i prims, que ho acaben enteranyinant tot.

Un efecte secundari negatiu dels núvols, a part de la seva obstinació en quedar-se justament sobre nostre, és la seva capacitat de reflectir la llum de les ciutats, actuant com de miralls. Us heu fixat que quan està núvol el cel és més lluminós?

Resumint tots els punts, tenim ja una llista de coses a tenir presents quan mirem el cel, si no podem fugir de la ciutat:

• Pugem tant per sobre com puguem de les llums del carrer i dels edificis propers
• Evitem a tota costa les fonts de llum directes, i si n’hi ha intentem tapar-les
• Deixem uns minuts per habituar els ulls a la foscor
• Aprofitem aquelles nits serenes, en les seves hores centrals
• Entrenem la nostra visió, amb l’habilitat de la visió indirecta
• Si necessitem llum per moure’ns, utilitzem llum vermella
• ... i creuem els dits per a que aquell núvol que veiem avançar no decideixi quedar-se a fer-nos la guitza

Ah! I algunes coses més:

• Posem-nos còmodes. Si, mirar al cel produeix mal d’esquena, no? Estireu-vos sobre una manta, o utilitzeu una hamaca còmode, i les vostres cervicals us ho agrairan
• Observem amb amics i familiars. Observar llavors serà només una excusa per a passar-s’ho bé a la fresca, fent-la petar. Això ja s’ho val.
• I, si podem, observem amb alguna persona que conegui bé el cel nocturn, i demanem-li que ens il•lustri sobre les constel•lacions. La propera vegada, reconèixer per nosaltres mateixos Leo, o Pegaso, o el Cigne ens produirà molta satisfacció.

Ara, amb l’arribada de la primavera i l’estiu, i de les pluges d’estrelles més famoses, és el moment per a començar a aplicar tot això, oi?

diumenge, de maig 09, 2010

Feliç aniversari!


Ara fa un any que va néixer aquest blog.

Durant aquest primer any de vida, he intentat escriure cada setmana sobre temes relacionats amb l’astronomia. L’objectiu, ja el coneixeu, ha estat intentar atraure l’atenció sobre un camp que, malauradament, tenim oblidat.

I per què el tenim tan oblidat, quan des de sempre, moltes de les antigues civilitzacions tenien al cel i als fenòmens misteriosos de la Terra i del cosmos com centre de la seva vida?

Aixecar la vista al cel, la veritat, s’ha convertit en un esforç conscient. Fa molts i molts anys que no és un acte freqüent, quan a ben segur els nostres avantpassat intentaven llegir en el cel, contínuament, missatges que els anunciessin pluges, o plagues, o que els indiquessin si era moment per a sembrar.

Molta de la culpa la té la pol•lució lumínica. Les fotografies de satèl•lit són esfereïdores.
En pocs anys, el nostre planeta s’ha convertit en un espectacle de llum per qui miri des de fora.
Ja lluny queden els temps en els què els homes veien cels estrellats des de les ciutats i pobles.

Poc a poc, el cel ha anat perdent, doncs, el seu interès. I l’astronomia “popular”, aquella que es pot practicar tan sols amb els ulls nus, s’ha anat perdent.


Suposo que també hi juga un cert paper la por a no entendre. La quantitat de dades, de ciència, que està avui al nostre abast potser actua també com a efecte desmotivant. Les xifres ens fan ballar el cap. L’origen de l’univers, o el seu destí. Què fem aquí. Galàxies i forats negres. No és per nosaltres, tot és massa complicat.

Tot això us pot semblar poc important. Total, veure estrelles. Si de fet les podem veure millor navegant per internet. O en les extraordinàries fotografies de les revistes o enciclopèdies.

En aquest aniversari del blog, us vull donar una raó per a recuperar tot això. És una raó que no apel•la als motius més típics, com podrien ser la curiositat, o el coneixement.

Somiar.

Tancar els ulls i deixar volar l’imaginació.
Viatjar cap a planetes llunyans. Pensar com deu ser la vida fora de la Terra. Entrar en un forat negre. Notar l’escalfor a la cara d’una estrella propera.

Segur que ho heu fet algun cop. Recordeu les sensacions d’estar estirats a terra, en una nit tranquil•la d’estiu, mirant despreocupadament a un cel estrellat? El cel ple de llums, i potser el traç inesperat d’alguna estrella fugaç. Sensacions que no s’obliden. Aquella immensitat allà dalt.

Afortunadament, el món comença a fer esforços, lents encara, per a reduir la pol•lució lumínica. Les regulacions sobre enllumenat són ara més rigoroses, i el sol fet de parlar d’aquest tipus de pol•lució ja és un avanç.

Però nosaltres també hi hem de posar de la nostra banda. Hem de mirar a dalt.
Tot i les llums de la ciutat, aixecar el cap i reconèixer Mart, o Júpiter. O sortir a pocs quilòmetres, amb amics a l’estiu, per a veure una pluja d’estels.

Us vull donar a tots les gràcies, per seguir aquest blog.
És un blog molt modest des del punt de vista de participació i consulta. Durant aquest primer any, però, s’ha pogut anar construint una petita base de visites mensuals que supera les 300 persones de mitja. Molts sou familiars, amics i coneguts. Però molts altres desconeguts. Que hi heu accedit des de llocs tan diferents com Brasil, UK o Xile.

Alguns hi heu anat per què esteu subscrits al blog a través de l’email, o per casualitat des d’un buscador d’internet quan cercàveu frases com “els eclipsis”, o “les fases de la lluna”.

Em bullen moltes idees pel cap, que haig d’ordenar i prioritzar contínuament. Entre elles, una que fa temps que em dóna voltes i que no descarto pel futur: compartir sessions d’observació senzilles, des de Barcelona, amb interessats que s’hi apuntin, un cop anunciat al blog. Especialment per a nens o famílies.

Tot arribarà, estic segur. De moment, seguir amb el blog, que encara tinc moltes coses per a compartir, si em voleu seguir llegint.

Per a aquest primer aniversari, vaig bellugar que algunes figures rellevants m’enviessin unes línies per a publicar. Ho vaig demanar a algun famós de la tele, i a alguna gran associació d’astronomia entre d’altres. No vaig tenir resposta. I és que el blog és massa modest, i un ha d’acceptar els seus límits.

Però si que vaig rebre la que segurament és la contribució més important per mi, ja que es tracta d’un dels lectors fidels que ha estat des del primer dia. I que, pel que em diu, encara no se n’ha cansat. Company d’afició, i lector incondicional. Gràcies, Albert, pels comentaris que recullo a continuació.

I a tots vosaltres, moltes gràcies per connectar-vos, i per no inhibir aquella pregunta que ens forada el cervell i que és font de coneixement: “per què?”

Feliç aniversari.

-------------------------------------------------------------------------------------------------

De l'Albert:

Tot va començar en una visita a Falset. El telescopi era la peça que presidia la terrassa. Quan el cel es va fer fosc va començar el ritual. Una llumeneta vermella tractava d'il•luminar el que feies. Tu, acostumat a les fosques, et movies amb habilitat.

Primer vas orientar el telescopi. Després vas connectar el pc i la càmera de fotos. Feia fred, però ens era igual.
El que més em va impactar aquella nit va ser Saturn. El fet de veure'l directament era com comunicar-se amb ell. Semblava que ens enteníem per un moment Saturn i la Terra.

A partir d'aquell moment l'univers existia. I a partir d'aquell dia, cada nit alço la mirada al cel tractant d'endevinar el nom de les estrelles i constel•lacions que omplen el cel. El meu telescopi no es gaire potent, però suficient per orientar-me. I per ser franc, també faig servir els prismàtics amb molt bon resultat.

Moments importants, recordo aquella nit al desert de Túnez, dormint a la sorra, amb tres costelles trencades, però buscant els estels fugaces que havies anunciat en el teu blog.

Però els misteris del univers no s'esgoten mai. I sovint em faig moltes preguntes. A Internet he trobat webs interessants, sempre buscant una mica "d'ambient", perquè esta vist que tractant-se del univers, millor acompanyat que sol. I em vas acompanyar des de les hores amb el teu blog. El tinc programat a la I-phone i setmanalment busco els temes nous, sempre interessants.

Moltes vegades, he ficat el nas per fer alguna pregunta. Et diria que el més destacable del teu blog és que s'entén. S'entén el que expliques. I no és que la matèria sigui de bon explicar. I es fa difícil trobar un blog semblant.

Jo, quan començaves, pensava que no aguantaries aquest ritme ni tres mesos: dissenyar el blog (lletres, colors, format), triar els temes i les fotos. Fer dibuixos i càlculs. I tot polit i ben presentat. Home, si et dediquessis professionalment seria diferent. Però has de combinar-ho amb la teva feina.

Ha plogut prop d'un any des de aleshores, i quasi no ho sembla. I no has fallat mai. Per això et felicito, tu agraeixo i et desitjo: per molts d'anys.

I deixa’m acabar explicant que el que més m'ha impressionat des de que em vas introduir a l'astronomia és lo petit que es fan els problemes que patim a diari a la nostra vida quan els comparem amb l' immensitat del univers. I en tu vaig trobar un primer exemple.

dimarts, de maig 04, 2010

El cel aquest mes de ... maig


Aquest mes, Venus segueix regnant, brillantíssim, en el cel vespertí.

Poc després de la posta de Sol, podrem veure la lluentor tan impressionant d’aquest planeta mirant cap a l’horitzó Oest. No us podeu confondre: tal i com acostuma a passar amb aquest objecte, la seva llum et captiva de seguida.

Per si teniu algun dubte, o simplement per a gaudir d’una imatge bonica, els dies 15, 16 i 17 una Lluna molt prima, justament creixent, passarà pel costat de Venus en el cel del vespre. El dia 15 serà difícil veure-la, ja que estarà encara molt poc il•luminada, però el 16 poc ser espectacular. No us ho perdeu, val?


L’altre planeta que surt amb força, i ja començarà a situar-se en posició de ser observat, és Júpiter. Aquest gegant del Sistema Solar surt per l’Est poc abans que el Sol, i el podreu per tant veure com una “estrella” molt brillant, ben baixa sobre l’horitzó Est just abans el dia comenci a clarejar.

Un cop més, la nostra amiga Lluna jugarà amb aquest planeta, i els dies 8, 9 i 10 el nostre satèl•lit, decreixent, passarà pel cel de la matinada ben a prop de Júpiter.


Us recordo que aquests fenòmens són purament visuals i efecte de la perspectiva. Són el què s’anomenen conjuncions.

Aquestes nits de maig ens permeten, doncs, gaudir de la visió de 4 planetes: Venus, Mart, Júpiter i Saturn. De dos d’ells hem parlat avui.
Us atreviu a reconèixer als altres dos? Aixequeu la vista al cel durant la primera part de la nit i utilitzeu el truc d’identificar-los per la seva llum fix sense pampallugues!

Bona cacera!

Categories

Estels i Planetes

TOP