diumenge, de març 26, 2017

Meravellosament diferents

Ho hem dit moltes vegades, i constitueix un dels fets més evidents i senzills de la natura. Som pols d'estrelles.

Tots nosaltres estem fets del mateix material. La matèria primera amb què l'univers ens ha construït va ser produïda dins les immenses fàbriques de les estrelles. Durant milions d'anys, les estrelles gegants han anat cuinant el material, i al morir l'alliberen. És en les explosions de les imponents supernoves que es constitueixen tots els elements químics que hi ha a la natura. El ferro de la taula o la cadira, o de la nostra sang. El sodi de la sal. El nitrogen dels nostres aminoàcids. El carboni de les nostres cèl·lules. L'or dels nostres anells. El coure del fil elèctric. L'oxigen que respirem. El calci dels ossos. Tot, absolutament tot. Excepte l'hidrogen, l'element més simple del cosmos, que es va formar en el primer sospir del Big Bang.


Tots nosaltres vivim en el mateix lloc. Un bellíssim planeta blau, a la distància justa de la seva estrella. La Terra, casa nostra, sense comparació.

Dins nostre, tots som còpies perfectes uns dels altres. Els extraordinaris processos metabòlics que ens fan funcionar són idèntics dins teu i dins meu.

Però el més fascinant de tot no és això. El que és realment magnífic és lo increïblement diferents que som.

Sovint empro aquesta argumentació quan treballo amb directius i comandaments. La clau en les relacions humanes, incloses, per suposat, les que es produeixen a la feina, està en entendre això. Entendre, senzillament, que tots som diferents.

És sentit comú, oi? Sí, no estic pas descobrint res nou, res enigmàtic. Però si fem examen de consciència, quants cops oblidem aquest fet? Quantes vegades ens pensem que els demés són, han de ser, com nosaltres? Quants malentesos, i frustracions, ens genera aquest oblit?

La natura ha emprat els mateixos materials per crear organismes extraordinàriament diferents entre ells. No hi ha dues persones iguals, en comportament, en pensament, en forma de ser.

En l'àmbit professional, però també en el personal, un bon exercici és recordar-se aquest fet quan ens relacionem amb un altre. Veu el món com nosaltres? No, amb tota seguretat. Potser serà més similar a nosaltres que una altra persona, però no és fotocòpia. L'exercici d'intentar entendre com és l'altre s'anomena empatia, i, com deia, és una de les claus en la gestió de persones.

Què pensa? Per què? Quins seran els seus objectius, quines les seves prioritats? Què el preocupa? Com són els seus sentiments? Què valora més? Com m'aproximaré, quins arguments empraré per discutir amb ell i no ferir-lo? Com comunicaré el que vull de forma que m'entengui?

Podeu pensar, en llegir aquest article, que això no és astronomia. Però m'haureu de permetre que ampliï el concepte d'astronomia, com sovint faig, al de natura. I dins de la natura, dins del cosmos, nosaltres, els humans, som un fascinant invent, un extraordinari experiment. Con deia abans, tot dins nostre és idèntic... i alhora tan i tan diferent. No és increïble?

L'astronomia, com deia el gran Carl Sagan, és una enorme lliçó d'humilitat. Però també d'inspiració respecte a temes com aquest. Aspectes íntimament lligats al món de les relacions personals.

La propera vegada que miris el cel, pensa-hi. La pols de les estrelles ens ha forjat, però la natura s'ha preocupat per dotar-nos d'una complexitat astoradora, incomprensible, que ens fa meravellosament diferents i únics. Quan miris el cel, pensa en la propera discussió que has de tenir, pensa en la relació malmesa, o en aquell problema laboral amb el teu superior o el teu company.

Quan miris el cel, deix que la llum de les estrelles t'ajudi a trobar les pistes que et poden guiar per preparar la reunió, la comunicació, o la discussió. Simplement adquirint consciència de la necessitat d'entendre a l'altre.


Sí, el cel també ens pot ajudar en això. Ja veus, una raó més per deixar-se anar mentre es gaudeix del cel estrellat.  


dissabte, de març 18, 2017

Un eixam de naus volaran cap a una altra estrella... i jo ja no ho veuré

Sí, és una d'aquelles fites que no veuré. Són tants, tants i enormes, els reptes tecnològics que hem de superar que, de moment, aquesta missió és tan sols un projecte sobre paper.

Un projecte sobre paper, però que compte al darrera amb el suport d'un multimilionari, de nom Yuri Milner, i d'un grapat de científics, cada cop més nombrós. Entre ells, el gran Stephem Hawking.

(podeu veure al multimilionari, junt amb el famós físic, a la foto de la dreta. Milner sosté el prototip de les naus).

El projecte, Breakthrough Starshot, va, ni més ni menys, que d'enviar nano-naus a l'estrella més propera. I fer-ho a velocitats properes a les de la llum, per tal que el viatge es pugui fer en qüestió d'anys.

Anem a pams.

La idea és impulsar, mitjançant un conjunt de potents làsers, unes naus que estarien composades d'un xip minúscul (en els dissenys actuals es parla de naus de 15 mil·límetres de costat). La llum dels làsers espitjaria una gran vela (d'uns 4 metres de costat) a la que les naus estarien connectades.

S'està pensant en assolir velocitats de l'ordre del 20% la de la llum. Això s'aconseguiria amb uns pocs minuts d'impuls per part dels làsers, un cop les naus i les seves veles estiguessin en òrbita fora de l'atmosfera. D'aquesta forma, el viatge al sistema estel·lar que tenim més a prop, el complex Alfa Centauri, es podria fer aproximadament en uns 20 anys.

Què portarien les minúscules naus? Doncs aquest és un dels grans reptes de la tecnologia. En un espai tan reduït transportarien una càmera (!), un sistema de transmissió per poder-nos enviar imatges i dades, i un conjunt d'instruments de mesura (el concepte "conjunt" adquirirà, després d'aquest projecte, un nou significat!)

Per què estan parlant de moltes naus? Seria l'estratègia dels peixos quan ponen ous. Naus tan petites i lleugeres no podrien disposar de protecció front possibles impactes. A aquestes velocitats, el xoc contra un gra de pols còsmic seria fatal pel xip. Durant el viatge de 20 anys podrien passar moltes coses. De forma que la solució, diuen, és llançar-ne milers alhora, esperant que algunes d'elles sobrevisquin.

I un cop allà? Aquesta és una de les grans crítiques que els detractors del projecte, que, per cert, n'hi ha molts, esgrimeixen. Les naus, sense capacitat de navegar, sense motor, passarien a tota velocitat de llarg. És a dir, tot el cost (enorme) del projecte serviria per recollir algunes dades i imatges, potser llunyanes, d'alguna de les estrelles del sistema Alfa Centauri, i potser, amb molta, molta sort, en alguna de les imatges podria sortir algun planeta (sento emprar tantes "algunes" en aquest paràgraf,... però és que haurien de coincidir moltes "algunes" per anar bé).


Des de la Terra, a tanta distància, és impossible "apuntar". Sí, apuntaríem a l'engròs, cap al sistema estel·lar. Però desconeixem les òrbites exactes dels planetes que hi pugui haver (sabem ara que n'hi ha), i ben bé podria passar que les naus travessessin aquells sistemes solars a força distància de qualsevol dels objectes que hi habiten, i que les dades que ens enviessin fossin totalment inútils.

De nou, l'estratègia dels peixos. Si se n'envien milers, algunes de les naus podrien passar a prop de les estrelles, o d'algun planeta. Qüestió de molta, molta sort. Les probabilitats serien ínfimes, ja que els espais buits entre planetes són enormes.

Altres reptes importants tenen a veure amb els làsers. De moment, no es disposa a la Terra de cap sistema de làsers que tingui la potència que el projecte requereix. El sistema constaria de centenars de làsers, que combinarien la seva llum per formar un feix enormement potent.

Una altra qüestió és com enfocar de forma precisa els làsers cap a les veles. Estem parlant de veles de 4 metres, però que se situarien a milers de quilòmetres de distància. Com fer arribar de forma exacte un feix de llum làser al centre de cada vela? L'impuls només hauria de durar uns pocs minuts. Assolida la velocitat de creuer, la nau ja seguiria per inèrcia.


I les veles? Tampoc sabem ara mateix com fabricar-les. Han de ser extraordinàriament primes (es parla de gruixos equivalents als de les parets d'una bombolla de sabó), i fetes d'un material brutalment reflectant. És a dir, aquestes veles han de poder reflectir més del 99,999% de la radiació que rebin dels làsers. Perquè si no la potentíssima llum del làser les destruirà. No disposem d'aquest material, i s'haurà de dissenyar expressament.

Més reptes? El sistema de transmissió. Sí, perquè volem que quan les naus supervivents ens enviïn dades, les puguem rebre. Com enfocaran? Imagineu-vos un quadradet de 15 mil·límetres de costat, a 4 anys llum de distància: la seva micro-antena ha d'enfocar amb tanta precisió cap a la Terra que sembla impossible poder-ho aconseguir. Perquè, és clar, la potència de la seva emissió serà molt baixa. Tota l'energia l'aconseguiran de minúsculs generadors, segurament nuclears (que càpiguen en un xip de 15 mil·límetres, recordem!).

Per rebre les feblíssimes senyals, un possible sistema seria fer que els milers de naus es llencessin en grups espaiats, en eixams, de forma que els senyals de les primeres fossin rebuts i retransmesos per les següents, en un sistema en cadena. Això també solucionaria la problemàtica de l'apuntat.

Veient tots aquests problemes, i la futilesa més que probable del resultat final, un es pregunta: paga la pena?

Personalment, i igual que molts científics, penso que sí. Només pel que significa el desenvolupament tecnològic que aquest projecte impulsaria. Nous materials, nous micro-sistemes. Cada repte, cada un d'ells, es mereix un projecte a part. De fet, l'home ha avançat, al llarg de la història, a partir de reptes, molts d'ells amb poca possibilitat de resultat final satisfactori.

Crec que és un projecte absolutament inspirador. No només impulsarà la tecnologia, sinó que ens pot unir en una aventura apassionant. Sí, perquè aquest projecte requerirà de la participació d'un munt de països, i de milers i milers de científics i enginyers d'arreu.

I els diners? De moment el multimilionari en té per anar posant. Però suposo que se'n necessitaran més. Molts més.

Com sempre, tot ha de ser equilibrat. No podem descuidar els problemes gravíssims que tenim al nostre planeta. Alguns ben bé al costat de casa nostra. Hem de tenir clares les nostres prioritats. Però no per això hem de seguir investigant i fent avançar la tecnologia, que ens hauria de servir per anar construint un món millor per a tots.

Aquest delicat equilibri, ho sé, és complex. Però, sempre dic, mirem les despeses en armament. L'exemple que empro sovint: 6 o 7 avions de darrera generació, dels de matar, paguen actualment una missió no tripulada a Mart. O a Júpiter. 6 o 7! Penseu ara quants avionets de llençar bombes compren els països cada any.

Els meus insignificants 10 euros els empraré per comprar oli, arròs, o pasta per a les persones que recullen aliments a l'entrada dels supermercats (no ho faig amb la freqüència que tocaria). Són insignificants per mi, és clar. Per altres signifiquen poder menjar. Però al mateix temps, vull que part dels impostos que pago es dediquin també a combatre les desigualtats. I de pas, uns quants a la investigació. I en cap cas a la guerra.

Bé, he començat parlant d'una missió impossible, i he acabat amb un altre tema impossible.

Humans! Potser algun dia algú ens estudiarà. I ves a saber si ens arriben a entendre!

De moment, seguiré llegint i seguint aquest projecte il·lusionant. Com diu un dels seus impulsors: avui som molt lluny de poder-lo fer realitat. Però potser si ara comencem, en uns 40 o 50 anys estarem a punt.

Les matemàtiques se'm donen bé, crec. 50 anys de desenvolupament, més uns 20 anys de viatge, més uns 4 anys per a rebre els senyals. No, crec que ja no ho veuré.


Però res m'impedeix tancar els ulls i imaginar. Imaginar un eixam de petites naus, corrent a tota velocitat per a donar una ullada a un indret de l'univers totalment desconegut.

dissabte, de març 11, 2017

Empresa i astronomia? Pot ser?

Empresa i astronomia? És possible?

Aquesta és una qüestió que em vaig plantejar ara fa un parell d'anys, davant els suggeriments de familiars i amics. Coneixedors de les meves dues passions, m'encoratjaven a intentar sumar aquests àmbits. Per què no un producte per empreses, que utilitzés l'astronomia com element facilitador de dinàmiques de discussió de negoci?

Després de tot, Leading-On, la meva empresa de consultoria, és especialista en gestió del canvi i persones, i fa molt de temps que treballem amb equips directius, comandaments, i forces comercials, conduint sessions de treball sobre aspectes clau de la seva activitat. I, a títol personal, l'astronomia ha anat ocupant, cada cop més, una part important de la meva agenda. Per què no provar-ho?

La llavor d'una idea es va anar desenvolupant. Seria una metodologia innovadora, pionera. No hi havia referències similars, ni res que s'hi assemblés. Justament, aquesta era la gran oportunitat.



No, no es tractava de pujar un grup d'executius a un observatori, a observar el cel. Això no té cap mèrit. És una activitat divertida, interessant,... i ja està. Havia de ser quelcom que impactés en el negoci, en les problemàtiques del client. Havia de ser una metodologia, que agrupés un seguit d'activitats, d'exercicis, de discussions, que vehiculessin el treball sobre les temàtiques clau que el nostre client necessités.

Amb un primer esbós d'aquesta metodologia, vàrem trobar els socis ideals. Per un costat, el Parc Astronòmic del Montsec, que hi va creure, i amb el que vàrem arribar de seguida a un acord de col·laboració per realitzar allà les activitats. Per un altre, l'empresa Tu i Lleida, especialista en serveis turístics en el territori, que ens resoldria tots els aspectes logístics, com ara allotjaments, desplaçaments, etc. Com una bombolla, l'entusiasme dels  Consells Comarcals de la Noguera i del Pallars, de la Diputació de Lleida, i dels pobles de la regió es va sumar al nostre propi.

No vàrem trigar gaire en aconseguir el primer gran èxit. Una gran empresa que hi va creure, i es va convertir en el primer client. El comitè de direcció d'una multinacional farmacèutica va ser la primera referència d'un producte que naixia amb molta il·lusió, i amb l'orgull de ser realment una innovació en tota regla.



Els aprenentatges de la primera edició ens varen permetre millorar, i introduir nous elements en les dinàmiques de treball. I així vàrem anar sumant clients. Noms molt rellevants en el seus sectors. Grans multinacionals, amb equips de vegades vinguts des de fora.

Avui aquella idea de fa dos anys és un producte assentat, i enregistrat sota la marca "A space to grow" ("Un espai per créixer"), que oferim en varis idiomes. Seguim sent pioners, i el producte no para de enriquir-se amb noves experiències i idees.

La il·lusió dels que treballem a Leading-On segueix, també, en alça. Preparem novetats, alguna d'elles bastant espectacular. La veu ha corregut, i hem rebut interès d'altres llocs, d'Espanya però també de fora, que s'han posat en contacte amb nosaltres per exportar la metodologia.

Empresa i astronomia. Què més podia demanar?


Podeu trobar més informació al web de Leading-On: Un espai per créixer.


dissabte, de març 04, 2017

La Contra de La Vanguardia: "La teva sang és la memòria d'un cataclisme sideral"

"Sí, segueix per aquí. Això que dius, ... desenvolupa-ho!"

Les cames em tremolaven quan va marxar. Havia estat tan fàcil que no podia ser. Allà quedava jo, assegut, tirat, sobre un sofà de la cafeteria d'un hotel de la zona del Port Olímpic de Barcelona. Intentant assimilar el que havia passat.

"Tens una increïble habilitat per extreure informació alhora que prens notes. Avui d'aquest tema. Demà d'un altre" li havia dit jo quan ens vàrem acomiadar, després de dues hores i mitja d'entrevista, que van passar volant.

No el podia deixar marxar sense que em dediqués un exemplar de la seva darrera novel·la, "La filla del capità groc". Un llibre espectacular, us ho dic de debò. Un relat que m'ha tingut enganxat durant dies, i que només al final m'ha permès entendre la misteriosa dedicatòria amb què em va regalar.

Feia pocs dies que havia enviat un exemplar del meu més que modest "Retrats d'un univers sorprenent" al Víctor Amela. Perseguia l'objectiu que m'havia marcat feia mig any, quan vaig dir-li a la meva família, per sorpresa seva, que volia intentar aconseguir una Contra de La Vanguardia, perquè creia que l'astronomia, explicada des d'una vessant humanista, tenia l'atractiu suficient com per a merèixer tan extraordinària fita.

"M'ha agradat el llibre. Voldria entrevistar-te. Com tens aquest proper dijous?"

Era un dilluns del mes de gener quan vaig llegir aquesta resposta en un email que en Víctor Amela em va enviar. Estava sol a casa, i vaig saltar de la cadira. Com un nen.

"Sí, segueix per aquí. Això que dius, ... la història de l'univers en una setmana... m'agrada!"

Amb frases com aquesta, i preguntes molt ben trobades, l'Amela em va guiar a través de l'entrevista. Jo xerrava i xerrava. Potser massa, però ell em provocava, m'empenyia, em reptava. Es notava que el tema l'apassionava, que l'emocionava.

Em va fer sentir important. Vaig gaudir cada segon d'aquella trobada.

Aconsellat per un principi de prudència em vaig obligar a guardar confidencialitat durant un mes. És que era tan bonic, tan inesperat, que no volia compartir-ho i que en realitat ho hagués somiat. I que finalment no es publiqués. Així que vaig estalviar a familiars i amics els nervis i l'expectació durant 4 setmanes, que em varen semblar com 4 anys.

I així, treballant i intentant no pensar-hi, passaren les jornades. El dia abans de la publicació, però, ja notava una mena de pessigolles desbocades dins l'estómac.

A les 00:30 de la matinada vaig actualitzar el web de La Vanguardia. Encara no. Vaig repetir a les 00:35, i segur que també a les 00:42... i així, nerviós, fins que, passada l'una de la matinada, va aparèixer "La teva sang és la memòria d’un cataclisme sideral" com a titular. Allà estava. Era veritat, i no ho havia somiat.

Vaig mal llegir, saltant paraules i sense fer pauses, l'article que havia brodat en Víctor Amela. Havia recollit a la perfecció l'esperit que en el meu somni jo havia desitjat. Una perspectiva humanista, inspiradora del cosmos. Del nostre origen, i de la enorme fortuna de formar part d'aquest extraordinari experiment que s'anomena vida.

Amb una exquisida sensibilitat, l'escriptor havia fet esment de la metodologia innovadora que combina empresa i astronomia, i que desenvolupem a Leading-On, la meva empresa. També dels meus llibres, i del meu blog. Què més podia demanar?

Sou molts els que, seguint-me i donant-me la vostra confiança, m'heu animat durant els anys a aprofundir en això de la divulgació. Aquesta Contra és, doncs, una mica de tots, i així la comparteixo amb vosaltres, amb una mescla d'il·lusió i emoció.


Gràcies, gran Víctor Amela, per haver-hi cregut, i per haver pintat amb paraules el meu somni.


I gràcies a tots pel vostre carinyo, suport i ànims.


Estels i Planetes

TOP