dijous, de desembre 23, 2010

Eclipsi parcial de Sol el proper 4 de gener!

El 4 de gener, dimarts, es produirà un eclipsi de Sol, visible des d'Europa, i parts d'Àfrica i Àsia.


En aquest cas, l’eclipsi serà només parcial, és a dir, el Sol no s’arribarà a ocultar per complert, sinó que quedarà tapat parcialment per la Lluna. A més, aquest fenomen vist des de Catalunya tindrà lloc molt d’hora al matí, amb el Sol encara bastant baix sobre l’horitzó est.

Tot i això, no deix de ser un eclipsi de Sol... i no n’hi ha sovint, eh?

Per qui no recordi què és i com funciona un eclipsi de Sol, llegiu “Com funciona un eclipsi de Sol” en aquest blog.

En Jaume Roca, membre de l’associació astronòmica Aster de Barcelona, ens ha fet arribar, molt amablement, una invitació per a que, tothom qui vulguem, puguem anar a la trobada que aquesta associació farà al Castell de Montjuic, per a seguir l’eclipsi amb tota mena de telescopis.


És una oportunitat boníssima de seguir aquest eclipsi amb gent que en sap, i que a més disposaran de l’equipament necessari per a poder gaudir d’aquest fenomen espectacular.

L’eclipsi començarà a les 8:20 del matí, i cap a les 9 s’arribarà al moment de màxim eclipsi, en el que el Sol estarà tapat sobre un 60%. A un quart d’onze l’eclipsi acabarà.

Si us plau, que a ningú se li acudeixi observar l’eclipsi a ull nu! Típicament, cada cop que hi ha eclipsis de Sol es produeixen casos de lesions a la vista, algunes de les quals poden ser irreversibles. Més en aquest cas, en el que el Sol no es taparà totalment.

Ni apunteu cap instrument al Sol! Deixeu el vostre telescopi on és, ni penseu en utilitzar-lo si no voleu “fondre” literalment la vostra vista.

Per tant, encara amb més raó és interessant apuntar-se a la trobada d’Aster. Els seus instruments estaran ben preparats, amb filtres especials que permetran gaudir de l’eclipsi sense cap risc.

Aquest eclipsi parcial serà vist en gran part d’Europa, i el lloc on es veurà més ocultat el sol (fins un 85% aproximadament) serà al sud de Suècia. Ho podeu veure en el mapa que he generat amb els meus estimats programes de simulació astronòmica (la zona delimitada en blau és on es podrà veure l'eclipsi, i el puntet vermell ens marca la zona de màxim eclipsi, en aquest cas sobre els països nòrdics).

Aquí podeu veure com es veurà l’eclipsi des de Barcelona, simulació que també he fet amb els programes de càlcul que fa anys vaig generar. Les hores que apareixen en el gràfic són de “temps universal”, cal sumar-hi una hora per obtenir el temps oficial. Com podeu veure, la Lluna entrarà per la dreta del Sol, i s’anirà desplaçant cap a l’esquerra, tapant parcialment l’astre rei:


Recordeu doncs: el 4 de gener, a primera hora del matí, amb els amics de l’associació Aster, al castell de Montjuic!

BON NADAL A TOTHOM!!!!!

diumenge, de desembre 12, 2010

Què té Mart que ens fascina tant?

El planeta roig. El déu de la guerra. Els canals. Els marcians!

Potser cap altre planeta ha atret tant l’atenció de l’home com Mart. Què té aquest món vermell d’especial?

Astronòmicament parlant, Mart és una peça interessantíssima del Sistema Solar. Quart planeta, en ordre després de la Terra, es mou a una distància del Sol que el situa just passada la què es considera “zona habitable”: si Mart tingués atmosfera més densa, les temperatures, tot i que bastant més fredes que aquí, podrien permetre condicions molt similars a les què van fer possible l’aparició de la vida a la Terra.

Seguim amb els fets científics.

Sabem ara, sens dubte, que a Mart hi ha aigua. I no tan sols això, sinó que en algun moment en el passat n’hi va haver molta. Tanta que la superfície del planeta era creuada per rius, que han deixat el seu senyal, erosionant canons. Aigua en estat líquid! Això vol dir atmosfera?

Sembla que, per tant, fa alguns milions d’anys Mart devia tenir atmosfera densa, i temperatures que permetien circular aigua líquida. On ha anat aquesta atmosfera, de la què avui queda només una tènue massa? (la pressió de la seva atmosfera equival a menys d’un 1% de la de la nostra).

I on ha anat l’aigua? Si, n’hem descobert en forma de gel, sota la sorra de la superfície, i també als casquets polars. Però, .... segueix existint aigua líquida sota la superfície, en algun lloc?

Més atractius científics: la seva proximitat el fa candidat ideal per a ser explorat i millorar la tecnologia que ens farà falta per a explorar altres mons (hi tenim vàries sondes explorant-lo!). Encara més, Mart serà el proper destí de l’home. Un viatge tripulat que ja triga, i que sembla que se seguirà enrederint encara una mica.

Sabíeu que Mart serà l’únic planeta del Sistema Solar, fora de la Terra, on, algun dia, un astronauta es pugui treure uns instants el casc (ulls tancats!) i notar la brisa de l’aire contra la cara? (llegiu "La carícia del vent de Mart")

I la recerca de vida? Si, allà és on estem provant els primers laboratoris ambulants (les sondes) dissenyats per a detectar senyals de metabolisme, senyals de vida. N’hi ha? De moment no s’ha descobert res, però tampoc res fa descartar encara aquesta hipòtesi. Un planeta que fa la meitat de la Terra, i del qual només hem explorat per terra uns pocs quilòmetres, i en el què només hem excavat uns centímetres sota la superfície, poc amagar moltíssimes sorpreses.

Però si alguna cosa va disparar l’atracció de Mart no van ser pas els arguments científics.

En els oculars dels telescopis de finals del segle XIX i començaments del XX, el planeta roig mostrava formes rectilínies que de seguida es van interpretar com a CANALS artificials. Canals que servirien per a transportar l’aigua al llarg de grans distàncies, construïts per una civilització molt avançada.

Molts varen ser els científics, escriptors, etc., que van desenvolupar la teoria dels canals, que ràpidament es va estendre.

Aquesta teoria parlava d’una civilització en perill, amenaçada per canvis en l’atmosfera de Mart que haurien provocat la sequera global, i que obligava als seus habitants a construir aquells canals immensos. I, és clar, una civilització avançada, propera, i en perill eren ingredients perfectes per pensar que el nostre bonic planeta blau podria ser el seu objectiu.

El nostre món va començar a parlar dels “marcianos”. I van aparèixer llibres i històries. I un famós programa de ràdio als EEUU que va provocar el pànic al narrar en directe con estàvem sent envaïts pels sers vinguts de Mart (Orson Wells basant-se en el llibre “La guerra dels móns”).

Tot coincidia. Uns científics americans van detectar el que serien les ràdio transmissions dels marcians, que tractaven de posar-se en contacte amb nosaltres. I així ho varen recollir els diaris de l’època, com el New York Times.

Tot aquest glamour es va esvair amb la millora dels telescopis. Aquells canals rectilinis es van transformar en zones més o menys fosques, que separaven grans planures de cadenes muntanyoses.

I, per acabar-ho d’esgarrar, les sondes Mariner, als 1960, van enviar les primeres fotografies de la superfície, amb les què es desmuntava per sempre el mite que durant tants anys havia fet que l’home es mirés amb por aquell puntet taronja del cel.

Ciència i mite. Un planeta fascinant, que segur ens guarda sorpreses magnífiques. Moltes qüestions, ara sense resposta, que podrien ser resoltes en els propers anys.

M’acomiado amb una de les darreres fotografies d’una de les sondes que recorren Mart. De les dues que segueixen operatives, els científics es resisteixen a donar-ne per perduda una. Fa mesos que no respon, i s’intenta reanimar-la. Hauran estat 6 anys per a un enginy que va ser dissenyat per a sobreviure mesos.

Estels i Planetes

TOP