dilluns, de juliol 26, 2010

El cel aquest mes... d'Agost

El grup impressionant de planetes que vàrem poder veure alineats el mes passat, a la posta de Sol, és aquest mes d’Agost encara més espectacular, ja que, més que alineats, es podria dir que es troben “apinyats”.

L’únic problema és que aquests planetes estan molt baixos en l’horitzó Oest... i cada dia que passa més baixos estaran, dificultant molt la visió.

Els planetes són Venus (inconfusible, ens servirà de referència, brillant intensament), Mart i Saturn. Una vegada més, la Lluna s’hi afegirà els dies 13 i 14 d’Agost, produint llavors una estampa del cel magnífica, com es pot veure en l’esquema:


Recordeu que per a poder veure aquesta agrupació visual de planetes heu de mirar a l’Oest, en un lloc on tingueu un horitzó clar i sense obstacles, just després de la posta de Sol. Localitzeu primer Venus, i amb aquest planeta i seguint l’esquema intenteu localitzar els demés. Si observeu el 13 o 14, tindreu la Lluna com a ajut per a la localització.

Aquest mes, aprofitant un altre planeta, us introduiré a una altra constel•lació típica, d’aquelles que n cop l’hagueu reconeguda per primera vegada ja difícilment oblidareu.

A partir de la mitjanit, veureu brillar espectacularment una “estrella” en el cel, mirant en direcció est-sudest. Aquesta estrella no és més que Júpiter (no el podeu confondre... cap altre “estrella” s’hi aproximarà en lluentor).

Un cop haguem localitzat Júpiter, intentarem descobrir la constel•lació de Pegaso (el gran cavall alat), que “vola” just per sobre del planeta. Localitzarem el gran quadrat que forma el cos del cavall. Aquest gran quadrat és la marca inconfusible d’aquesta constel•lació.

En aquest esquema ho veieu:


Observeu el quadrat, ... és immens. Només necessiteu una nit mitjanament fosca en un lloc tranquil. L’heu trobat?



Ah! I aquest mes, com cada Agost, no us perdeu la pluja d’estels més famosa: les “llàgrimes de Sant Llorenç” (nit del 12 al 13). Estigueu atents a l’article amb consells d'observació que publicaré en aquest blog properament!

divendres, de juliol 16, 2010

El triangle de l'estiu

En qualsevol d’aquestes nits d’estiu, si aixequeu la vista al cel nocturn (cosa que us recomano de fer), us cridarà l’atenció un gran triangle, format per tres estrelles molt brillants (les més brillants que veureu).

Aquest és el conegut “triangle d’estiu”, i està format per les estrelles Vega (de la constel•lació de la Lira), Deneb (constel•lació del Cigne), i Altair (constel•lació de l’Àliga):


A part de la seva vistositat, el triangle ens servirà per a reconèixer en el cel a una de les constel•lacions més boniques... i també per a identificar a la Via Làctia.

Mireu a l’estrella Deneb: és senzill identificar-la, és la que es troba més al nord de les tres.

Veureu de seguida la forma de la constel•lació del Cigne. Deneb és el final de la cua d’una gran au que vola amb les ales desplegades i un llarg coll... el veieu?

La línia recta d’estrelles que forma el coll del cigne es projecta contra el costat oposat del triangle de l’estiu, tal i com podeu veure en el dibuix:


Un cop hagueu identificat la forma de la constel•lació ja no l’oblidareu i la reconeixereu fàcilment cada estiu.

Més coses: la línia del coll-cua (en la que es troba Deneb) també ens marca el lloc per on passa part de la Via Làctia. Com ja sabeu, aquest és el nom que rep la nostra galàxia, que veiem de perfil. En les nits fosques d’estiu, podreu veure-la brillar, com un gran núvol fantasmagòric. Doncs bé, la constel•lació del Cigne ens ajudarà a trobar-la si no la podem veure de seguida.


Recordeu que per a veure millor la Via Làctia podeu utilitzar visió indirecta: no hi mireu directament, sinó centreu la vista en un punt lateral no gaire allunyat del lloc per on penseu que passa la Via Làctia. El vostre cervell detectarà de seguida la lluentor feble, però inconfusible, de la nostra galàxia.



Compartiu el coneixement del triangle de l’estiu amb els vostres coneguts. Com tot en la vida, el saber dóna molta satisfacció, i amb aquests petits trucs el cel estrellat deix de ser un simple conjunt de punts per a passar a ser un dibuix preciós ple de formes familiars.

dimecres, de juliol 07, 2010

És possible tornar a veure esdeveniments que ja han passat?

Hem parlat, en diverses ocasions, sobre el tema de veure el passat. Si, ja sabeu, quan mirem un objecte que està molt llunyà, el veiem com era fa molt, molt de temps (el temps que la llum ha trigat en arribar-nos des d’aquest objecte).

El tema d’avui és lleugerament diferent, i es refereix a si és possible estudiar coses que no vàrem poder estudiar en el passat. Allò típic de “si ara tornéssim al darrera, faríem...”

A la vida quotidiana això sembla impossible (si algú sap com fer-ho, que ho digui!).

Però en el món de l’astronomia tot sembla possible... amb algun truc, és clar. I és que el laboratori immens de l’univers dóna per molt.

Un des esdeveniments més “cotitzats” pels científics (i pes aficionats també!) és poder veure l’explosió d’una supernova.
Les supernoves marquen la fi de la vida d’estrelles bastant més grans que el nostre Sol. Aquestes estrelles massives, quan “moren”, ho fan en mig d’una explosió de proporcions inimaginables, en les que alliberen a l’espai tot el material que han anat fabricant al llarg de milions d’anys (material que, per cert, és del què estem formats!).

Aquests fenòmens de supernoves, a més de ser espectaculars (durant dies una supernova pot arribar a brillar tant com tot una galàxia.... i de vegades s’han pogut veure fins i tot de dia) permeten estudiar moltes coses, com la composició de les estrelles, i entendre més correctament quin és el procés que condueix a la seva mort.

Supernoves n’hi ha poques. Bé, no és només que n’hi hagi poques. Moltes d’elles es produeixen en galàxies diferents a la nostra (es coneixem milers de milions de galàxies), i com són fenòmens que duren només dies, poden passar inadvertits. I només les estrelles molt massives (molt més grans que el Sol) acaben els seus dies d’aquesta forma.

Què interessant seria poder estudiar alguna de les explosions de supernoves antigues, oi? Aquelles que van ser documentades per qui les va veure (la molt famosa, observada pels xinesos l’any 1054, ... o la del 1885 descoberta a la galàxia d’Andrómeda) ... si ara poguéssim estudiar-les amb la tecnologia que tenim...

Doncs això és possible. Com? És una mena de billar còsmic.

La llum de l’explosió de la supernova del 1054 fa temps que ens va arribar (al 1054 exactament!). Aquesta llum, però, havia sortit en totes les direccions del punt que la irradiava feia milers d'anys (quan es va produir l'explosió). Part d’aquesta llum pot “rebotar” en nebuloses i altres “núvols” de gas: la llum il•lumina aquests gasos en el moment en el què hi arriba. Si nosaltres som capaços de detectar aquest fenomen, podrem, de fet, estudiar la llum que l’ha produït.

En l’esquema que he dibuixat intento que això es vegi més clar:

La llum que rebota en la nebulosa ens arriba molts anys després que la llum original de la supernova.

Això s’està convertint en una de les tècniques més refinades per a poder estudiar esdeveniments passats (en l’exemple, aplicable a supernoves... a què més ho podrem aplicar?). S'està emprant per a "reviure" les supernoves històriques.

Una vegada més, la velocitat finita de la llum, i la dimensió enorme de l’univers fan possibles aquests efectes, tan curiosos com importants.

dijous, de juliol 01, 2010

El cel aquest mes de... juliol

Com si fos un intent per a compensar-nos de la decepció per no haver pogut veure el cometa al juny, els déus ens regalen aquest mes de juliol una magnífica escena: ni més ni menys que 3 planetes “en línia”, a la posta de Sol... i durant uns dies amb la Lluna passejant-se entre ells!

Els dies són el 14, 15 i 16 de juliol, després de la posta de Sol, quan es fa fosc, mirant a l’oest:

La Lluna creixent anirà passant per sota de cada un dels planetes.


De fet, hi ha un quart planeta en línia, Mercuri, però va tan baix que no el podrem veure.

Per sota de Venus, podrem veure també un puntet: és Regulus, l'estrella "alpha" de la constel·lació de Leo, el lleó.


Mireu, doncs, a l’oest aquest mes, i identifiqueu Venus, com el punt més brillant, Mart, com una petita “estrella” de color ataronjat, i Saturn.


Gràcies, déus!

Estels i Planetes

TOP