dimarts, de febrer 28, 2017

Projecte Galileu: el meu segon llibre, una novel·la juvenil

És  l'any 2052. Podria ser un any normal per l'Adam Seymour i els seus inseparables amics, la Meg i en Martin. Però de normal no en tindrà res.

Aquest cop l'Adam no està disposat a permetre que el seu gran rival, en Chris, torni a guanyar el concurs de ciències de l'institut, fent trampes. Així que ha preparat un projecte trencador, impactant. Que es recordarà durant molt de temps.

És clar que no tot surt exactament com ell esperava. Una aventura espacial, plena de perills i contratemps.

Aquest és l'argument del meu segon llibre, "Projecte Galileu", que acaba de sortir publicat sota segell Bambú, de l'Editorial Casals.



Com veieu, es tracta d'una novel·la juvenil, d'aventures, en la que hi ha contingut científic en forma de píndoles de coneixement.

Aquest projecte em va començar a voltar pel cap fa un any aproximadament. Per què no un llibre d'acció per adolescents com una forma de divulgar astronomia? S'havia de provar. Així que el vaig escriure. I llavors vaig trobar que Editorial Casals apostava per aquesta aventura personal i em feia costat. Ara el projecte s'ha convertit en un llibre, amb il·lustracions d'en Luis Bustos.

El traiem en català i en castellà, a tot l'Estat.



Com en tot en aquesta vida, segur que d'aquesta experiència en derivaré aprenentatges. El que ja us puc dir és el que ja he tret: la satisfacció personal de poder convertir en realitat una idea.


No vull acabar sense agrair a tots els familiar i amics que m'animen en tot moment a explorar i a fer coses noves. Especialment a la meva dona i a les meves dues filles, que han de suportar, a l'hora del sopar, converses sobre somnis i projectes il·lusionants. I responen sempre amb encoratjament i suport incondicional. També a ma mare, la meva seguidora fidel.

dijous, de febrer 23, 2017

7 planetes de tipus terrestre de cop. Encara algú pensa que estem sols a l'univers?

Fa unes hores, la NASA ha anunciat el descobriment de 7 planetes de mida similar a les de la Terra, que orbiten una mateixa estrella, a uns 39 anys llum de distància.

La notícia és una bomba, i ha omplert de seguida titulars i cròniques. En aquest article intentarem entendre la importància del descobriment.

Deixeu que comenci dient que la NASA havia mantingut en secret el descobriment, sense filtracions. Al mateix temps que ho anunciava, es publicava l'article original a la prestigiosa revista Nature. Segurament, per tant, aquest misteri previ es devia als drets de propietat de la revista Nature, suposo.

Dir també que la troballa l'ha realitzada un grup internacional de científics, i ho han fet emprant el telescopi de la NASA Spitzer, un instrument en òrbita capaç d'observar en llum infraroja.


Bé, entrem en detall.

L'estrella en qüestió es diu TRAPPIST-1. Una nana vermella, modesta, a 39 anys llum d'aquí. Un astre molt més petit que el nostre Sol (la NASA, a la roda de premsa, va emprar la comparació d'una pilota de bàsquet pel Sol amb una de baseball per aquesta estrella). També molt més freda: menys de 2.300 graus en superfície (el Sol és a uns 5.800 graus en superfície).

Aquest tipus d'estrelles són l'objectiu d'estudi número 1, actualment, per trobar planetes. Per què? 

En primer lloc, perquè són les estrelles més abundants de l'univers. En segon lloc, perquè en cas de tenir planetes al voltant, l'efecte que aquests indueixen sobre l'estrella és molt més notable que el que induirien aquests mateixos planetes sobre una estrella més gran. Vull dir que són més fàcils de detectar.

I en tercer lloc, aquestes estrelles viuen moltíssim més que el Sol. Són astres que donen temps més que suficient com per a que, en cas de tenir planetes, i en cas que algun d'ells reuneixi les condicions apropiades, el miracle de la vida es pugui desenvolupar i prosperar.

L'estrella en qüestió feia anys que s'estudiava. De fet, se sabia de l'existència de planetes al seu voltant. Però ha resultat que quan els astrònoms han "mirat" més finament, el nombre de planetes s'ha multiplicat. Són 7, i de dimensió similar al nostre. I d'aquests 7, 3 orbiten dins el que es coneix com a "zona habitable".

Per zona habitable entenem la regió al voltant d'una determinada estrella on, en cas d'haver-hi aigua en un planeta, aquesta existiria en estat líquid. Per exemple, si parlem del nostre Sistema Solar, la zona habitable va, aproximadament, des del lloc que ocupa la Terra fins a quasi Mart. En estrelles molt més petites, com és el cas de TRAPPIST-1, la zona habitable està extraordinàriament a prop de l'astre, simplement perquè l'estrella és més freda i els planetes necessiten estar situats més propers per a rebre l'escalfor necessària i mantenir l'aigua líquida.

Hi ha moltes coses que fan d'aquest descobriment una fita històrica.

Per mi, la més rellevant, i la frase va ser dita a la roda de premsa, és que ara ja no és qüestió de saber SI existeix un planeta similar en condicions a la Terra, sinó QUAN el trobarem. El fet de localitzar-ne no un, ni dos, sinó 7 en un mateix sistema estel·lar ja ens indica el que sospitàvem de fa temps: que el cosmos ha d'estar ple de planetes de tipus terrestres. En la nostra galàxia n'hi haurà, segurament, desenes o centenars de milions.

Un altre fet important és que TRAPPIST-1 i els seus planetes estan situats de perfil, vistos des d'aquí.

Què vol dir? Que els planetes passen pel davant de l'estrella, i ens oculten una mica la llum de l'astre quan ho fan. Així és com els han descobert. Mesurant la caiguda de llum que té l'estrella quan li passa un planeta pel davant podem conèixer directament la dimensió d'aquest, i també el període de la seva òrbita (és a dir, la durada del seu any). Sabem, en aquest cas, que tots són de mides similars a la nostra, com he dit abans, i que tenen anys que oscil·len entre 1 i 20 dies dels nostres (com explicava, estan situats molt a prop de la seva estrella, la qual cosa implica períodes orbitals molt curts).

Vull destacar que NO ARRIBEM A VEURE ELS PLANETES DIRECTAMENT. Tot i que 40 anys llum no és res, en una escala còsmica, no tenim encara tecnologia per distingir els planetes, i separar-los de la llum de la seva estrella (que a penes veiem, per cert). La detecció es fa per mètodes indirectes, com el que us acabo d'explicar: mesurar la intensitat de la llum de l'estrella, i enregistrar durant mesos o anys les petitíssimes variacions. Analitzant aquestes variacions és com deduïm la presència de planetes.

Però és que, a més, els 7 planetes es troben tan a prop uns dels altres que es produeixen pertorbacions gravitatòries molt petites, però que s'han pogut detectar. Amb això, s'han pogut deduir les masses de la majoria d'ells. I això és extraordinari: conèixer al mateix temps la mida i la massa. Sabeu per què és tan extraordinari? Perquè això ens porta automàticament a saber la densitat dels planetes. És a dir, tenir una pista sobre la seva composició! Així hem sabut que són de tipus terrestre, i no boles de gas. I per a un d'ells s'ha pogut calcular que la seva densitat és compatible amb un món fet de roca i d'aigua!!!

Què més? Doncs que ara tocarà detectar i estudiar les atmosferes, en cas que algun d'aquests planetes en tingui. Es farà analitzant de nou la llum de l'estrella quan un dels planetes passa pel davant, i intentant veure com canvia la signatura de la llum quan aquesta travessa l'atmosfera del planeta abans d'arribar als nostres instruments. No cal que us digui que aquestes tècniques necessiten ser brutalment precises. Sembla impossible que ho puguem fer, considerant la distància i el fet que els planetes són minúsculs comparats amb l'estrella. Però el cert és que sí que podem estudiar-ho.

Trigarem anys en fer-ho, segurament. Pacientment, amb instruments cada cop més fins i precisos.


És clar, 7 planetes de tipus terra en una mateixa estrella permetrà concentrar esforços i analitzar aquest sistema fins al cansament, desvetllant cada un dels secrets que ens amaga. Al menys aquesta és l'esperança que tots tenim.

I la vida? N'hi podria haver? La resposta és simple. Sí. La pregunta estava feta en condicional, i no hi ha res que impedeixi que en algun d'aquests móns s'hagi establert la vida. Ara bé, caldrà demostrar-ho. I vull cridar l'atenció sobre el fet que "zona habitable" no vol dir que hi hagi vida. Recordem que vol dir que l'aigua, cas d'existir, seria líquida. Però podria ser que no hi hagués aigua. O que fos líquida, sí, però que no hi hagués vida. Per tant cal ser prudent amb això.

Ser prudent no està renyit en ser optimista i entusiasta, però. No sabem el que ens portarà l'estudi d'aquest sistema. La troballa d'atmosferes ja seria un pas extraordinari. I si a més detectem en alguna de les atmosferes aigua, ens toca la loteria. Però, amics, ens tocaria la grossa si detectem oxigen. Això sí que seria "la bomba". Perquè la presència d'oxigen lliure en una atmosfera ens porta a pensar en processos metabòlics que l'alliberen. 

Sí, perquè aquest gas és tan oxidant que es combina ràpidament amb tot el que troba per formar òxids i minerals, i desaparèixer de l'atmosfera. És a dir, que el manteniment d'una atmosfera amb oxigen requereix fonts que en subministrin constantment. Al nostre planeta, aquesta font d'oxigen és, ni més ni menys, que la fotosíntesi.

I anar-hi? Oblidem-ho. Amb la tecnologia actual trigaríem desenes de milers d'anys (no ho he calculat en detall). A més, es dóna una paradoxa que m'amoïna cada cop que la penso: enviar una sonda avui a un món tan llunyà pot semblar inútil, simplement pel fet que en uns quants anys tindrem naus que viatjaran molt més ràpid, i que acabaran avançant a les que vàrem enviar en el passat. Per tant, és discutible invertir diners enviant ara naus que trigarien en arribar tant de temps.

Ens haurem de consolar estudiant aquest sistema en remot, que ja és molt poder-ho fer. I estic segur que ens donarà moltes sorpreses en els propers mesos i anys.

Acabo amb una reflexió, que introduïa abans. Els primer planeta orbitant una estrella que no fos el Sol va ser descobert l'any 1995. Des de llavors, n'hem trobat ja uns 5.000. I la xifra creix i creix, a mesura que millorem els instruments. 

Estimem que, en promig, cada estrella té un planeta. N'hi haurà que en tenen 8, com el Sol, i n'hi haurà sense. Però un promig de 1 a 1 és una passada, tenint en compte que només a la nostra galàxia hi ha unes 400 mil milions d'estrelles! No tots els planetes són de tipus terrestre, però ja veiem que molts ho seran. Segurament la majoria. El fet que els comencem a trobar ara no significa que siguin minoritaris, sinó que just ara comencem a tenir els medis per a localitzar-los. Quan es va iniciar això de la cerca de planetes només es podien detectar móns molt grans, de tupus Júpiter. Però ara ja podem trobar les terres.

Allà fora hi haurà, per tant, milions de terres. Quantes amb aigua? Quantes amb oxigen? Finalment, quantes amb vida?

El sentit comú ens diu que no estem sols. És pràcticament impossible. Impensable. Desesperant.
TRAPISST-1 s'ha convertit, de sobte, en l'estendard de la cerca del sant grial.


Us deixo amb l'enllaç a la meva intervenció avui al programa de El Matí de Catalunya Ràdio. Aprofito per tornar a agraïr la seva confiança.







diumenge, de febrer 12, 2017

El dia en què el Sol es cruspirà a la Terra

Els humans malmetrem amb tota seguretat els principals ecosistemes del planeta. I ho farem en una escala de temps esgarrifosament curta.

Tot i això, tal com he comentat amb altres ocasions, la natura no ens necessita. Ella prendrà les mesures corresponents per ajustar-se. No serà el primer cop a la història de la Terra que es produeixen catàstrofes i extincions massives. Potser nosaltres formarem part, aquest cop, de la llista.

Sigui com sigui, la natura ha escrit, des de fa molt de temps, el destí del planeta com a tal. Aquest futur va íntimament lligat a la vida de la nostra estrella, del Sol. En aquest article parlarem de quan i com serà aquest futur.

El Sol va néixer fa uns 4.500 milions d'anys. Des d'ençà, el motor nuclear que funciona al seu interior no ha parat d'il·luminar i escalfar el nostre petit planeta. Però resulta que, a mesura que ha anat madurant, el Sol ha crescut lleugerament.

Què vol dir lleugerament? Doncs calculem que un 30% aproximadament des de l'inici. Això vol dir que la Terra ha aconseguit, quasi miraculosament, mantenir aigua líquida en superfície, la qual cosa va permetre l'aparició i l'evolució de la vida, amb una estrella que llavors ens escalfava molt menys que ara. En aquelles condicions, fa uns milers de milions d'anys, els oceans s'haurien d'haver congelat.

Com ha estat possible el miracle de la vida, doncs? Es creu que els efectes reguladors de l'atmosfera, llavors molt carregada de CO2, varen aconseguir pujar la temperatura. El famós efecte hivernacle, però aquest cop a favor de la vida.

Menys insolació es tradueix en menys evaporació, i menys puja. Menys pluja retira menys CO2 de l'atmosfera, i aquest provoca, mitjançant efecte hivernacle, la pujada de temperatura. El sistema s'autoregula meravellosament al llarg de milions d'anys.

Però tot sistema de regulació té els seus límits. El creixement, lent però implacable, del Sol continuarà. En uns mil milions d'anys, la temperatura a la Terra haurà crescut tant com per a fer que els oceans comencin a evaporar-se. La vida ho tindrà molt complicat per sobreviure.

Al cap d'uns 4.500 milions d'anys el Sol entrarà a la seva vellesa. En aquells moments, la Terra ja serà un infern. No hi haurà aigua en superfície. Encara pitjor, el vapor d'aigua de tots els oceans s'haurà perdut a l'espai. El planeta serà un lloc erm, sec, i bullent.

Però la cosa no acabarà aquí.

Canvis molt importants al cor del vell Sol faran que aquest s'expandeixi enormement. Aquest creixement es produirà en pocs milions d'anys, i portarà a la nostra estrella a engolir-se a Mercuri i a Venus en un tres i no res.

Fins on creixerà el Sol? S'empassarà a la Terra?

Sembla que la nostra estimada llar no ho tindrà gens bé per sobreviure. El Sol s'expandirà fins pràcticament arribar a l'òrbita actual de la Terra.

Les discussions dels científics sobre el destí final del planeta posaven dubtes raonables: potser la Terra sí que se'n sortiria, perquè quan el Sol creixi les òrbites dels planetes també ho faran. Però abans no pugui escapar-se, els efectes de fricció amb la gegantina atmosfera de l'astre frenaran la Terra i aquesta caurà cap dins del Sol.

Per tant, el resum, simplificat, és: en uns 1.000 milions d'anys, desapareixerà la major part de l'aigua líquida de superfície. Potser la vida trobarà un entorn de supervivència sota terra, amb organismes adaptats a les altes temperatures, i amb el poc aigua que pugui quedar soterrada a grans profunditats. Però la temperatura seguirà creixent. Progressivament desapareixerà tota l'aigua del planeta. Al cap d'uns 4.500 milions d'anys, el Sol, convertit en un enorme gegant vermell, s'engolirà la Terra.

Com deia a l'inici de l'article, els humans haurem desaparegut moltíssim abans. Si seguim com ara, serem una espècie extingida en pocs milers d'anys, un temps ridículament petit comparat amb el que ha trigat l'evolució en crear-nos.

La nostra supervivència passa per intentar adreçar urgentíssimament els problemes mediambientals que alguns neguen. Tot i això, com hem vist, el destí de casa nostra està escrit. Només quedaria migrar a un altre planeta. 

Potser a Mart? Amb el creixement del Sol, aquell món, ara gelat, gaudirà d'unes condicions de temperatura similars a les actuals a la Terra. Allà hauríem de crear una atmosfera d'oxigen, una tasca llarga i complexa que es podria realitzar mitjançant enormes cultius d'algues i microorganismes.

Existeixen, també, teories que analitzen la possibilitat d'emprar el pas de grans cometes o asteroides per anar desviant progressivament l'òrbita de la Terra, allunyant-la del Sol a mesura que aquest creixi. Ara per ara, això no són res més que papers amb hipòtesis i càlculs. Però, qui sap? Si sobrevivim suficient com a civilització, ves a saber la tecnologia que tindrem d'aquí a 2, 6, o 20 mil anys.


Però millor que anem a pams, i intentem intel·ligentment escapar de la nostra pròpia amenaça. És clar que cada dia posem més en dubte el qualificatiu d'intel·ligent, per a l'única espècie viva coneguda que té pressa per arribar a l'extinció.


dissabte, de febrer 04, 2017

Les fases de la Terra, vista des de la Lluna

Us heu preguntat mai com es veu la Terra des de la Lluna?

El nostre planeta, vist des d'allà, presenta fases, similars a les que li veiem a la Lluna. La visió ha de ser espectacular, ja que la Terra llueix el seu intens color blau, tacat de cotó blanc.

Las fases de Terra i Lluna estan emmirallades. És a dir, quan nosaltres veiem que la Lluna està en quart creixent, els habitants del nostre satèl·lit observen una bonica Terra minvant. Lluna plena aquí es tradueix en Terra nova allà.

En aquest joc invers, els eclipsis també es tomben. Així, un eclipsi de Sol projecte un con d'ombra contra la Terra. I un eclipsi de Lluna es tradueix en un espectacular eclipsi del Sol vist pels selenites.

L'efecte d'il·luminació que la Lluna ens ofereix de nit és retornat, amb escreix, pel nostre planeta. En efecte, la llum del Sol reflectida pel planeta blau il·lumina la foscor nocturna de la Lluna més intensament del que la Lluna ens il·lumina a nosaltres.

Aquesta és la raó per la qual, quan observem la Lluna de nit, podem apreciar una misteriosa claror en la seva part fosca. És, justament, la llum que li arriba del nostre planeta. Us convido a comprovar-ho en qualsevol nit de Lluna creixent o minvant. L'efecte es veu clarament a la imatge que adjunto.

No tot, però, és similar.

Aquí, com bé sabem, el dia dura 24 hores. En canvi, el dia a la Lluna s'allarga 29,5 dies terrestres. Per tant, les sortides i postes de Sol, o de Terra, allà són lentíssimes.

És conegut que la Lluna sempre ens ensenya la mateixa cara, una característica que no es replica en el cas de la Terra. Aquesta, vista des de la Lluna, mostra totes les seves possibles perspectives.

La natura, però, està encaparrada en eliminar les diferències. D'aquí uns quants milers de milions d'anys, Terra i Lluna es mostraran mútuament la mateixa cara, enamorats, i la durada del dia serà similar a tos dos llocs. Per aconseguir-ho, la Lluna s'està allunyant progressivament de nosaltres, a raó de quasi 4 centímetres anuals, i la Terra està frenant la seva rotació, a raó d'una milionèsima de segon per any.


Aquesta parella, doncs, està predestinada a estimar-se durant molt i molt de temps.


Estels i Planetes

TOP