dilluns, de desembre 30, 2013

Una Terra que va començar estèril

La definició d’infern es podria quedar curta per descriure cóm era la Terra quan es va formar, ara fa uns 4,3 mil milions d’anys. El jove planeta devia ser llavors una gran bola de material molt calent, i constantment bombardejat per milions d’objectes propers que eren ràpidament atrets.

La Terra era un immens oceà de lava. Aquest fet és molt important per entendre el que va venir després, perquè qualsevol molècula orgànica que pogués haver existit en el moment de la formació del planeta va quedar totalment destruïda en aquestes condicions de temperatura.
L’aigua, ara tan abundant, era inexistent a la Terra. Estudis recents de la composició dels asteroides ens indiquen que quan es van formar els planetes i demés objectes del Sistema Solar, aquells més propers al Sol no disposaven d’aigua. Aquest compost es va acumular només en els objectes llunyans i freds.

Tenim, doncs, una Terra infernal, i sense aigua.
Relativament poc després de formar-se, ara fa 4.000 milions d’anys, els planetes interiors, Terra inclosa, van ser sotmesos a un intens bombardeig de cometes i asteroides. En les capes geològiques més antigues del nostre planeta hi ha vestigis d’aquella època, que devia ser dantesca. No estem parlant de meteorits petits (que també n’hi devia haver, és clar), sinó de projectils gegants, alguns dels quals varen provocar cràters de la mida del continent europeu! De fet, d’una d’aquestes col·lisions havia nascut abans la Lluna.

Resulta que els agressors no només varen portar calor i destrucció a la Terra. Varen portar, ni més ni menys, que aigua. Probablement tota l’agua que coneixem!
T’ho pots imaginar? Els oceans, mars, i rius que ara coneixes contenen aigua provinent de cometes i asteroides. Tu mateix, format per gran quantitat d’aigua a les teves cèl·lules, existeixes perquè un dia grans objectes varen impactar amb el nostre planeta i varen portar l’aigua.

I no només aigua varen portar. Sabem també queaportaren molècules orgàniques. Aminoàcids. Ja havia explicat abans que aquests components eren inexistents a la Terra, perquè la intensa calor els hauria destruït. Els aminoàcids, i altres components orgànics, juntament amb l’agua, vinguts de l’espai, varen sembrar un planeta estèril de la llavor de la vida.
Les primeres formes de vida en aparèixer van ser microscòpiques, i no necessitaven l’oxigen per respirar. Simplement perquè la Terra tampoc no tenia oxigen!

L’oxigen és un element altament inestable, que reacciona amb multitud d’altres elements i compostos. L’oxidació d’un tros de ferro n’és una prova: l’oxigen es combina amb el ferro per produir òxid de ferro. I això només és un exemple. Tot l’oxigen lliure que podria haver existit al planeta havia estat fixat en minerals, en format d’òxids, o altres sals. Res d’oxigen lliure, gasós, a l’atmosfera.
Varen ser els primers organismes, primer les formes microscòpiques, i molt després algues i altres formes vives vegetals, que varen començar a omplir la Terra d’oxigen. Era el seu gas de rebuig. Respiraven diòxid de carboni i expulsaven oxigen. Justament al revés del que fem els mamífers.

Al llarg de centenars de milions d’anys, l’atmosfera de la Terra es va anar omplint d’oxigen. Sí, l’oxigen seguia reaccionant amb els materials, i se seguia fixant als minerals, però l’abastiment constant de l’element en estat gasos era assegurat pels organismes vius existents.
Ja veus. És sorprenent, oi? Ni l’aigua, ni els components orgànics, ni l’oxigen eren coses que existissin a la Terra. Dos d’aquests pilars de la vida ens varen venir de fora. L’altre, va haver de ser fabricat pels primers éssers vius.

La Terra, vista des de l’espai proper, és una bellíssima bola de color blau, coberta per cotons blancs. Sens dubte, és el més bonic dels planetes que coneixem. Però ja veiem que no sempre va ser així.
Algun dia visitarem altres sistemes solars, i trobarem, potser, planetes extraordinàriament calents i inhòspits. Llocs on la vida, tal i com l’entenem, no pot existir. Farem bé, en aquell moment, d’anotar a les nostres agendes la tasca de revisitar el planeta, uns quants centenars de milions d’anys després. Amb una mica de sort descobrirem la meravellosa feina de la naturalesa.

dimarts, de desembre 17, 2013

Els dibuixos de l'Eric i de l'Alan

El passat dissabte dia 14 Estels i Planetes va organitzar una observació pels amics del Club Bellaterra

Els objectius varen ser Venus (que de seguida es va amagar), la Lluna, Júpiter, i el cúmul obert de les Plèiades.

Van venir bàsicament famílies amb canalla. Força canalla.

La nit va ser fredíssima, però el cel clar i les imatges dels objectes molt bones. 

També vàrem poder connectar la càmera de vídeo i deixar que els nens maneguessin el telescopi mentre miràvem la pantalla de l’ordinador.

Fins i tot, vàrem poder observar alguna estrella fugissera, de la pluja d’estrelles coneguda com les Gemínides. Aquestes fugisseres són bastant espectaculars, ja que presenten una velocitat considerablement més lenta que les famoses llàgrimes de Sant Llorenç, i es veuen al cel com traços imponents.

Com és habitual quan fem aquestes sessions, alguns nens s’han atrevit a enviar-nos dibuixos creatius, inspirats pel que varen poder observar aquella nit.

I com sempre, m’agrada molt publicar els dibuixos aquí.

Aquí en van dos. Són les creacions de l’Eric, de 8 anys, i de l’Alan, de 6.




Moltes gràcies a ells pels dibuixos, i moltes gràcies també a tots els que vàreu assistir a l’observació.


diumenge, de desembre 15, 2013

Un puntet blau pàl·lid, o el vídeo més inspirador que mai ha produït l'astronomia

L’any 1977, la NASA va llançar a l’espai la sonda Voyager 1, amb l’objectiu d’estudiar els planetes exteriors del nostre Sistema Solar, en especial Saturn.

L’extraordinari comportament del projecte va fer que els científics, un cop assolits els principals objectius, decidissin prolongar la vida de la missió, enviant la sonda als confins del Sistema Solar i més enllà, cap al mitjà interestelar. Actualment, la Voyager 1 ha sortit ja del regne del Sol, i és l’objecte humà més llunyà mai construït.

El famós físic Carl Sagan va proposar, quan la sonda ja havia superat Saturn, que les càmeres de la Voyager es giressin cap al darrera i fotografiessin a la Terra des de la llunyania. Va deixar clar que no pretenia cap resultat científic d’aquesta imatge, ja que, si sortia bé, la Terra apareixeria tan sols com un minúscul puntet, sense cap mena de detall. El seu objectiu era un altre: aconseguir una imatge inspiradora per a la humanitat. Una imatge que ens recordés el nostre lloc a l’univers.

Sembla que hi va haver força discussió. No tots els científics hi estaven d’acord, ja que alguns temien que fotografiar la Terra al costat del Sol (des de tan lluny, el puntet del nostre planeta se situaria bastant a prop de l’astre) podia malmetre les càmeres de la Voyager, que no havien estat dissenyades per aquest ús.
Finalment, Sagan se’n va sortir, i l’any 1990 la Voyager va mirar al darrere.

El resultat és, segurament, la imatge més inspiradora i emotiva de les que mai l’astronomia ha produït. I ho és perquè el gran Sagan va acompanyar-la d’un relat que ha passat a la història. Un relat que, encara ara, i després d’haver-lo escoltat infinitat de vegades, em segueix posant la pell de gallina. El nom del relat és “A pale blue dot” (un puntet blau pàl·lid).

Imatge del Voyager 1, l'any 1990, en la que es veu la Terra com un minúscul puntet blau pàl·lid

El meu amic Xavi em va passar, fa poc temps, un enllaç d’internet que contenia la nova versió que “The Sagan Series” ha muntat del relat, emprant espectaculars d’imatges sobre les paraules de Sagan. Quan el vaig veure, em vaig tornar a emocionar.

Immediatament vaig buscar per internet una versió que portés subtítols en català. Volia penjar-ho en aquest blog. Volia compartir-ho amb tothom, sense deixar que l’idioma fos una barrera per als visitants d’Estels i Planetes.

Al no saber trobar cap traducció al català d'aquesta nova versió del vídeo, vaig decidir produir-la jo mateix. I aquí està.



Si al veure-la se us han humitejat els ulls, i un calfred us ha recorregut l’esquena, és que sou humans, amics meus. Poden haver passat molts anys des que en Sagan va fer el relat, però penso que res similar no ho ha superat.


M’agradaria donar la màxima difusió al vídeo. M’agradaria que el veiés tothom, i que tothom dediqués ni que fossin uns segons a reflexionar. 

M’agradaria que fos d’obligat visionat a l’escola, i a les universitats. I, per demanar, voldria que es veiés pels telediaris un cop a l’any, potser per Nadal.

La trobareu al YouTube (http://youtu.be/TWdajRrWbpc).

divendres, de desembre 06, 2013

Atenció a les properes observacions d'Estels i Planetes

Les nits de l’hivern són realment fantàstiques per a observar el cel. Habitualment, l’atmosfera està neta i amb menys pol·lució que durant la resta de l’any. A més, es fa fosc molt d’hora, i a les 7 del vespre un ja pot estar gaudint de l’observació.

A les portes de vàries observacions que tenim programades des d’Estels i Planetes a Sant Cugat i a Bellaterra, tant per a grups concertats com també per a públic en general (aquestes darreres les anunciarem properament en el blog), us comento a continuació alguns consells per a gaudir millor d’aquestes activitats.
A poc que us hagueu fixat, des de fa ja unes setmanes, es veu, al vespre, una “estrella” brillantíssima, que de moment pot semblar un avió de tan lluenta que és. Aquesta “estrella” no és tal, sinó que es tracta del planeta Venus. Venus ens mostra fases com la Lluna, per efecte de la perspectiva amb la que el veiem. Vist a través un modest telescopi, el planeta ens sorprendrà aquests dies amb una fina fase decreixent, que s’anirà tancant cada dia que passi.

Venus té una atmosfera extraordinàriament densa (i corrosiva!), que ens impedeix observar cap detall de la seva superfície. Per tant, al telescopi, el més interessant del planeta és veure, justament, la fase (més d’un nen, quan la veu per primera vegada, exclama “Mira! La Lluna petita!”).
Lentament, Venus es va amagant per ponent amb el pas de les hores. A les 8 del vespre ja és molt baix sobre l’horitzó, i en les properes setmanes encara s’amagarà més de pressa. Això vol dir que si volem veure Venus ens hi haurem de posar molt d’hora, i a les 7 del vespre estar ja a lloc i observant.

Aquestes nits, quan Venus ja s’ha post, un altre objecte molt lluent comença a aixecar-se per l’est. És el gegant Júpiter, que agafa el relleu de Venus com “l’estrella” més brillant que podem veure al firmament. Júpiter sortirà més d’hora cada dia que passi. Actualment, a partir de les 9 del vespre, aproximadament, ja en podrem gaudir, tot i que encara serà força baix.
Vist al telescopi, Júpiter és una meravella. El seu disc gran ens mostra tonalitats de color vermelloses i groguenques, en forma de bandes equatorials. Són, ni més ni menys, que enormes formacions de núvols a les seves capes més altes de l’atmosfera (no són pas núvols d’aigua, però, sinó de diferents gasos, com ara amoníac).

De seguida, qualsevol podrà observar, en l’ocular, alguns dels principals satèl·lits de Júpiter, els mateixos que va descobrir Galileo. Els 4 satèl·lits més grans del planeta juguen a fet i amagar entre ells, i amb el pas de les hores un pot notar com canvien les seves posicions.
 Però, sens dubte, l’objecte més espectacular del que podrem gaudir en les observacions que realitzarem properament serà la Lluna.

El satèl·lit de la Terra és, moltes vegades, el gran oblidat. I, de fet, els detalls que ens mostra al telescopi no tenen rival. A menys de 400.000 quilòmetres de distància, la visió de la Lluna és espectacular.
Zona dels Apenins lunars. Joan A. Català 
Com norma general, les millors visions de la Lluna les tindrem en Lluna creixent o minvant. De fet, quan la Lluna és plena es poden veure pocs detalls, ja que la llum del Sol cau sobre el nostre satèl·lit en vertical, i no produeix ombres ni relleus. En canvi, amb una Lluna creixent, si apuntem el telescopi cap al lloc on l’ombra dóna pas a la part il·luminada, veurem la seva orografia increïble, amb llargues ombres projectades pels pics i serralades. I els cràters estaran plens de detalls interessants.
Amb Lluna decreixent la cosa funciona igual. Però és més incòmode l’observació. La decreixent sempre és al cel a partir de la matinada, mentre que una Lluna creixent ja és visible al vespre.
De forma que, quan vulguem observar la Lluna, ho farem preferiblement quan és en fase creixent, i ens hi podrem posar a partir que es faci fosc.

És habitual, en les observacions que fem a Estels i Planetes, que muntem una petita càmera de vídeo especialitzada en el telescopi, connectada a la pantalla d’un ordinador portàtil. Si hi ha nens (vaaaaaal!!! I adults tambééééé), els deixem manegar els controls del telescopi per a moure’l lentament mentre tothom mira la pantalla. És ben bé com si s’estigués pilotant una nau que sobrevola les muntanyes i els cràters de la Lluna!
Venus, Júpiter i la Lluna. Aquests seran, doncs, els objectius de les properes observacions.

Per acabar, alguna recomanació.
Sobra dir que cal venir ben abrigat. L’astronomia és una activitat que es realitza de forma estàtica, mentre es mira el cel a ull nu, o s’espera a la cua per a poder veure a través de l’ocular del telescopi mentre es segueix amb la vista el làser de l’astrònom que ens va assenyalant objectes al firmament. Al cap d’una estona, si no es va ben preparat, el fred va calant.

Portar alguna cosa per picar sempre ajuda, especialment si s’ha vingut amb nens.
En principi, no cal portar llanterna, perquè amb Lluna creixent ja ens hi veurem suficient. Però si algú en porta, evitar la llum blanca, que fa que les nostres pupil·les siguin menys sensibles a la llum feble. El millor són els frontals de llum vermella.

Finalment, recomano que porteu moltes preguntes, dubtes i curiositats. Entre tots podem passar una estona molt entretinguda, en mig d’històries d’estrelles llunyanes, de planetes misteriosos, i contemplant un univers ple de coses increïbles que no ens acabarem.
 

dijous, de novembre 28, 2013

El cometa ISON ha desafiat al Sol... i ha perdut? O els cometes també tenen 7 vides?

Ahir (dia 28/11) a la matinada vaig publicar que semblava que el cometa ISON no se n’havia sortit.

Les càmeres de la NASA ens mostraven el cometa, en tota la seva glòria, arribant al Sol, ... i desapareixent al darrera seu, sense sortir. Els experts de tot el món, per les xarxes socials, enterraven al pobre ISON.

Com havíem comentat, és un cometa que fa el primer pas pel Sol, i per tant podia passar de tot. Els 2.700 graus de temperatura que havia d’aguantar, i la velocitat de més del 0,1% la de la llum podrien haver estat massa per ell i semblava que s'havia desintegrat. Els darrers moments, vistos des del cometa, devien ser impressionants!

En publicacions anteriors, deia que els cometes eren com els gats: molt complicats de predir.

Però el que està passant amb l’ISON és realment extraordinari.

En el moment en el que escric aquestes línies (matí del dia 29), les pàgines web de la NASA estan col·lapsades. En elles, les darreres imatges dels satèl·lits solars, en les que... sí, sembla aparèixer el que podrien ser les restes del cometa, sortint del darrera del Sol.

Possiblement, el nucli (la part sòlida) del cometa s’hauria desintegrat, però quedarien restes que seguirien en òrbita i estarien formant una cua al darrera.

Què significa això? Quines conseqüències tindrà? Podrem veure alguna cosa al cel en els propers dies? Encara no ho sabem (això és el que em sembla fascinant, ... que no ho sabem. La ciència i la tecnologia que tenim no pot, hores d'ara, predir què passarà).

De moment, el cometa sembla mort, però el seu fantasma vol seguir fent camí. Igual que els gats, amb més d'una vida.

Estic molt content d’haver-lo fotografiat fa uns dies. Perquè, passi el que passi, ISON ja s'ha guanyat la fama de ser un cometa fora del comú.

Atents a les novetats. Les informacions encara són un xic confuses.

Més informació al twitter @estelsiplanetes.

dimecres, de novembre 27, 2013

Seguiment del cometa ISON. I un parell de fotografies meves per la tele com a membre d'ASTER

En el moment en el que escric aquest article, falta menys d’un dia per a que el cometa ISON passi pel periheli, és a dir, el punt de la seva òrbita més proper al Sol.

Fins ara, el cometa ens ha portat un espectacle interessant, tot i que no tan evident com algunes veus clamaven fa mesos. L’hem pogut veure amb prismàtics, i algunes persones també a ull nu, a la matinada just abans la sortida de Sol.

Ara caldrà esperar a comprovar si sobreviu el seu pas pel darrera del Sol. Si ho fa, l’augment de brillantor que haurà tingut, ell i la seva cua, pot provocar l’admiració de tothom. L’escenari ideal seria el d’un cometa de cua llarga i brillant, visible sense cap mena d’instrument ni esforç. Ja veurem, tot és possible. De fet, ni els mateixos científics no poden, hores d’ara, assegurar res.
Cal dir, i això és molt interessant com a element facilitador, que el cometa, un cop ressorgeixi del darrera del Sol (si ho fa, és clar) podrà ser vist al cel del vespre, just després de la posta de Sol, molt més còmodament que fins ara, que calia llevar-se de matinada.
 
Entre les fotografies que vaig aconseguir fer de l’ISON, a través del telescopi, abans no s'apropés massa al Sol, en publico aquí dues, una en color i l’altre monòcroma, que van sortir per TV3 al programa Espai Terra, del dilluns dia 25 de novembre. La versió monòcroma està tractada per tal d'eliminar les estrelles de fons, i centrar l’atenció en els detalls del cometa.
 


Com us deia, van sortir a TV3 com acompanyament a la intervenció del president de l’ASTER (Associació Astronòmica de Barcelona) en el programa esmentat. Va ser una intervenció, per cert, magnífica, amb uns clars i importants missatges al públic en general del que és aquesta afició. El vídeo el podeu trobar a http://www.tv3.cat/videos/4781072/Espai-Terra-dilluns-25-novembre.

A través del twitter @estelsiplanetes, tal com vaig prometre, intento mantenir informació diària actualitzada sobre l’evolució de l’ISON i de les prediccions.
 
De moment, tot el que podem fer és estar atents, i cridar-li al cometa “Bull, ISO, bull per nosaltres!”

divendres, de novembre 15, 2013

Una improvisada imatge del cometa ISON, amb l'ajut de la sort

Era la segona nit en una mateixa setmana que la cosa pintava malament, i el cel s’ennuvolava com per art de màgia (negre) davant els meus nassos. No valia la pena muntar el telescopi, i el millor que podia fer era intentar dormir unes horetes abans d’agafar el tren de tornada.

El viatge en tren des de Sant Cugat a Falset entre setmana és tot un sacrifici. El cotxe és un bé preuat que deixo per a les necessitats de la família. Tres hores pel cap baix de recorregut, incloent el bus que fa el servei de taxi entre l’estació de Falset-Marçà i el poble, per arribar allà a les 11 de la nit. Pel davant, una nit quasi sense dormir, per a preparar-ho tot de cara a la matinada. Bé, no passa res, el cometa ISON s’ho val, no?
 
És clar que anar-hi a cegues és molt arriscat. Així que aquesta setmana he aprofitat que la meva mare hi era. Un “cóm està el cel avui?” ha estat els dos cops la pregunta que he fet al sortir de la feina al vespre. Temps just per canviar-se, agafar quatre coses, i començar el desplaçament.
 
El cometa ISON és un objecte que ha despertat un enorme interès en els darrers mesos. Descobert fa cosa d’un any, ISON passarà per primera vegada pel seu punt més proper al Sol a finals de novembre, esdeveniment que, amb alguns cometes primerencs, pot acabar en un autèntic espectacle visible per a tothom.
 
Això si el cometa sobreviu, és clar. Ja deia en el darrer article que s’obren varis escenaris possibles, incloent la desintegració d’aquesta roca viatgera, devorada per la intensa calor del Sol.
 
El dia 28 d’aquest mes de novembre ISON atacarà la part més arriscada del seu viatge. Llavors no el podrem veure, perquè ens l’amagarà el Sol. Però si sobreviu, passats uns dies, quan surti per l’altra banda de la nostra estrella podria mostrar una gran cua de material volatilitzat, que lluiria intensament. Un cometa dels de pel·lícula, vaja.
 
A començaments de setmana vaig decidir que tenia pocs dies per intentar capturar-lo abans del seu pas pel Sol. D’aquesta forma, tan si després es convertia en un cometa famós com si passava sense pena ni glòria, jo ja el tindria caçat.
 
El primer intent va ser un desastre. El cel clar que la meva mare contemplava al vespre i que em decidia a iniciar el desplaçament va amenaçar núvols en quan hi vaig arribar. Una bona estona per muntar el telescopi, la càmera, i tota la parafernàlia, sopar una mica, i intentar dormir un parell d’horetes, esperant que a la matinada la sort hagués canviat.
 
Un viatge en tren com aquest et dóna temps per pensar molt. Un cometa, quan està tan a prop del Sol, es mou ràpidament pel cel, de forma que calcular l’exposició fotogràfica adequada no és trivial. Tothom vol aconseguir aquella foto en la que tant cometa com les estrelles de fons apareixen estàtiques. Però els cometes no són precisament la meva especialitat, i eren molts els dubtes que tenia sobre cóm abordar la sessió.
 
A les 3:30 de la matinada va sonar el despertador. La sortida a la terrassa va ser descoratjadora. El cel estava totalment encapotat, de color gris. Ni rastre d’estrelles.
 
Una mica més de mal dormir, i som-hi una altra vegada a les 5. Res a fer. Tocava reconèixer la mala sort, desmuntar tot l’equip, i preparar-se per agafar el tren de tornada de les 7.
 
Cada dia, el cometa ha anat guanyant lluentor, i ja és visible a ull nu des d’un lloc fosc. L’expectació és gran, i tota la setmana el twitter ha anat ple de fotografies de l’ISON fetes des d’arreu. Quan les observava, mig adormit al tren de tornada, pensava que potser tindria sols una oportunitat més abans de final de novembre Conjugar família, feina i cometes no és gens fácil.
 
“Està clar, sí, ... però ara veig algun núvol petit”. Mentre escoltava per telèfon l’informe de la meva mare, valorava les opcions. Feia dos dies del fiasco anterior, i encara arrossegava cansament i son. La previsió meteorològica anunciava pluges per al cap de setmana, de forma que les possibilitats es reduïen. “Molt bé, mama. Vinc”.
 
I allà tornava a ser. Cansat però il·lusionat. A pesar dels núvols.
 
A la vista del cel tapat, la decisió de no muntar el telescopi em va semblar correcte. El pla seria esgotar la darrera possibilitat a partir de les 4 de la matinada, i esperar que el cel s’hagués obert. 
 
Llavors jo no ho sabia, però tenia un aliat que m’ajudaria. L’omnipresent vent de les terres de l’Ebre va bufar amb força durant tota la nit. Quan a la matinada vaig sortir a la terrassa, els últims trossets de núvols estaven sent escombrats ràpidament, i el cel apareixia ple d’estrelles, amb el planeta Júpiter brillant intensament. Quasi no m’ho podia creure.

I en aquell moment ha començat tota una tirallonga interminable de problemes tècnics. Components que mai no han fallat, es penjaven i m’obligaven a tornar a començar tedioses rutines de preparació. Ben pensat, segurament el meu cansament m’ha degut jugar una mala passada, i és més que probable que hagi comés errors en la manipulació de tant cable i equipament.
 
A les 6 del matí ja sabia que tindria només uns 45 minuts abans el dia no comencés a clarejar. Poc temps per a aconseguir la desitjada fotografia.
 
I, com el final d’una pel·lícula, tot ha encaixat, no sé encara com. Els problemes han desaparegut, i la pantalla de l’ordinador ha mostrat la primera imatge de l’ISON. Mort de fred he anat contemplant com desfilaven imatge rere imatge.
 
De forma improvisada he capturat una d’aquelles pantalles amb el meu mòbil, per a piular pel twitter, tal era la meva satisfacció. La imatge, que adjunto, és, per tant, la fotografia d’una fotografia, i té tots els defectes del món, entre ells els reflexos de la pantalla. La bona l’hauré d’obtenir, espero, en els propers dies, treballant amb les imatges originals de la sessió, capturades i ben guardades a l’ordinador. Poc m’imaginava, però, que la piulada que he fet a primeres hores del matí despertaria tant d’interès.


La tornada en tren ha estat un trajecte dels més dolços que recordo. Molt cansat, però enormement satisfet.
 
Ara cal esperar a veure què fa aquest ISON. Tota l’atenció està posada en les dues primeres setmanes de desembre, quan el cometa es podria convertir, si tenim un xic de sort, en un espectacle al cel del vespre.

Un xic de sort. Me l’hauré gastada tota, la sort? Espero que encara en quedi una mica. Serà qüestió d’estar atents.

dimecres, de novembre 13, 2013

El cometa ISON sembla estar a punt

Ja el tenim aquí. El cometa ISON està despertant gran interès, i tothom està aguantant la respiració per a veure què passa. Serà finalment el cometa del segle?

Us escric aquestes línies després d’una matinada infructuosa en la que he intentat fotografiar-lo des de Falset. Murphy ha fet de les seves, i a partir de les 4 de la matinada el cel ha quedat absolutament cobert. M’he quedat amb les ganes (de moment!)

El tema és el següent: caldrà seguir dia a dia (per no dir hora a hora) el comportament del cometa. Per exemple, les fotografies que ens arriben d’avui mostren dues cues, i un increment notable en brillantor. Pot ser senyal que el cap del cometa s’estigui fracturant.

Ningú hores d’ara pot estar segur del que passarà. Ni tan sols la NASA, que acaba de fer una nota indicant que sembla clar que alguna cosa està en marxa, segons les fotografies, però que no saben el què.

Jo intentaré piular pel Twitter les novetats diàriament. No em serà possible actualitzar cada dia aquest blog, així que qui vulgui estar a les últimes que segueixi per twitter a @estelsiplanetes.

Actualment, el cometa es pot veure amb prismàtics, i és a punt de veure’s a ull nu des d’un cel fosc (això passarà segurament en un parell de dies). Està molt baix a la matinada, sobre l’horitzó est, abans de la sortida del Sol. La millor hora per intentar veure’l és entre les 5:30 i les 6:30 del matí, justament abans no es fa clar el dia.

Quins són els escenaris possibles? Bàsicament dos hores d’ara.

El primer és que el nucli del cometa (la part sòlida) s’estigui fragmentant degut a la proximitat al Sol. Si fos així, el cometa es podria fondre en les properes dues setmanes, i s’hauria acabat l’espectacle abans de començar.

El segon és que resisteixi, i segueixi augmentant la seva brillantor dia a dia. Si ho fa al ritme de les darreres 24 hores, podem tenir un cometa magnífic. Això passaria especialment a partir de la propera setmana.

El pas del cometa pel darrera del Sol està previst pel 28 d’aquest mes. Llavors lògicament no el podrem veure (tampoc uns dies abans ni després, és molt perillós apuntar cap instrument prop del Sol), però si aconsegueix sobreviure, quan surti, i especialment durant les primeres setmanes de desembre, podria ser un autèntic espectacle. Estaria també baix, però aquest cop sobre l’horitzó oest, al vespre, després de la posta de Sol. El millor dels escenaris seria que es pogués observar a simple vista, lluint una cua també visible sense instruments.

Ja veieu que pot passar de tot... i això és molt divertit.

Us deixo una imatge d’avui mateix, del Michael Jäger, on es veu la doble cua que ha aparegut. És una foto realment bellíssima.



Lo dit, seguiment pel twitter d’estels i planetes (@estelsiplanetes), i per aquest blog també, però amb menys freqüència.


Que hi hagi sort.

dimecres, de novembre 06, 2013

Un món ple de vida des de la llunyania

La sonda Cassinni és un dels projectes de més èxit, sens dubte, de la NASA de tots els temps

Després de quasi 9 anys enviant dades i fotografies espectaculars de Saturn, dels anells, i dels seus satèl·lits, segueix ben activa i en forma.

El que més m’al·lucina de les imatges que ens envia la Cassinni és la capacitat que tenen de sorprendre. En principi, podria semblar que, passats els primers mesos o anys d’espectacularitat, tot seria una mica més del mateix. No em refereixo a les investigacions i dades, que d’aquestes n’hi ha per un segle, sinó de les fotografies.

Però segueixen arribant imatges increïbles, tant per la seva bellesa com pel seu interès científic. En poques paraules, estem descobrint, a través dels ulls de la Cassinni, un món que no ens imaginàvem.

Aquesta és una de les imatges més espectaculars, feta a l’estiu passat. El puntet blau que es veu per sobre dels anells és... som nosaltres! La Terra.



Un petit punt que, tot i la distància enorme, aproximadament 1.500 milions de quilòmetres, segueix lluint un color blau intens.

Què petits que ens veiem des de Saturn, oi? I pensar que allà, és a dir, aquí, dins del puntet blau, cada segon de cada minut de cada dia passen milions d’històries. Coses bones i no tan bones; alegries i tristors; vida i mort. I també molt, molts problemes que, mirats des d’aquesta llunyania, no són res, són insignificants, i en canvi ens roben hores de felicitat.

En la meva activitat professional, treballant amb persones, acostumo a emprar la tècnica imaginària de viatjar a la Lluna, i, des d’allà, fer que el meu interlocutor es miri la Terra i me la descrigui. Què bonica se la imagina tothom! I, el millor de tot, aquell problema angoixant no es veu! És minúscul i no té cap mena de transcendència.

Des dels temps de Copèrnic sabem que no som res massa especial, pel que fa a l’univers. Va ser dur descobrir que no era tot el que girava al voltant nostre. I molt després vàrem haver de veure cóm la nostra posició dins la galàxia distava molt de ser cèntrica, i més aviat habitàvem els barris residencials, lluny del “downtown”. Però és que la nostra galàxia és, simplement, una més de les aproximadament 50 que formen el que s’anomena grup local de galàxies. Que a la seva vegada és un insignificant grupet entre els milers de milions de galàxies que existeixen a la part visible d’un univers en expansió, que cada cop és més immens.

Sí, som petits i poc rellevants en una escala còsmica.

Però, a l’hora, som irrepetibles. Formem part del gran experiment de la vida, que la natura va decidir iniciar. I, què voleu que us digui, la Terra, vista des d’aquí baix, des de la Lluna, o des de Saturn, és preciosa.


Si la Cassinni tingués emocions, molt probablement se li haurien escapat unes llàgrimes d’emoció, i a l’hora d’enyorança, quan les seves càmeres van deixar, per un moment, d’enfocar Saturn, i es van girar, per ensenyar-nos què petits, però que afortunats que som.

dissabte, d’octubre 26, 2013

Novembre ens porta a la Lluna i Venus fent parella al cel

Només cal aixecar la vista al cel, en direcció sudoest, qualsevol d’aquests capvespres per a veure’l. Allà dalt, brillant potentíssim, el planeta Venus domina el nostre cel just després de la posta de Sol, quan encara és de dia.

Brilla tant que un pot arribar a dubtar, i pensar que en realitat és un avió. I és que aquest planeta es troba actualment situat en una posició molt favorable, pel que fa a distància respecte nosaltres com també angle de perspectiva. De fet, amb un petit telescopi, Venus ens mostrarà un disc força gran, i amb una bonica fase de quart decreixent, com si fos la Lluna.

El seu regnat sobre el cel vespertí durarà unes quantes setmanes, ben bé fins a finals de desembre. Però els dies 5, 6 i 7 de novembre l’espectacle visual pot ser molt bonic, ja que una Lluna dèbilment creixent formarà parella amb aquest planeta cosí germà de la Terra, tal i com podem veure en l’esquema que he preparat:



Veure aquesta parella no costa diners, i és gratis. No es necessiten instruments, ni demanar tanda ni fer cua en lloc. Ni anar-nos-en a dormir tard. Ni tan sols cal desplaçar-se a cap indret concret. Des de dins el cotxe (això si, quan estigueu aturats eh?), caminant pel carrer, o sortint del supermercat. Des de la ciutat. Recollint als nens de les activitats extraescolars. És ben senzill. Tot el que cal fer és mirar al cel, allò que feien sovint els nostres avis, i que nosaltres sembla que fa temps que no fem. 

És, doncs, una bona ocasió per deixar, ni que sigui per uns instants, de mirar a terra quan caminem, aixecar la vista, i permetre que la llum d’un Sol que s’ha amagat per sota de l’horitzó entri a les nostres retines després d’haver rebotat en dos dels objectes més propers al nostre planeta.

divendres, d’octubre 18, 2013

Cometa ISON: en què s’assemblen els cometes i els gats?

Molts de nosaltres estem esperant, creuant els dits, l’arribada del famós cometa ISON.

Des que el varen descobrir dos astrònoms russos ara fa una mica més d’un any, aquesta bola de gasos i gel ha despertat l’interès i atenció de tothom, ja que les primeres previsions apuntaven a que podria ser el cometa del segle.

En concret, el cometa ISON passarà per darrera del Sol a finals del proper mes de novembre (100 vegades més a prop del Sol que l’òrbita de la Terra), i quan en surti, especialment durant les dues primeres setmanes de desembre, podria convertir-se en un objecte magnífic, visible a ull nu en el nostre cel, i amb una cua espectacular.


Bé, aquestes eren les previsions.

Els fets fins al moment, però, són bastant descoratjadors. Com ja avisàvem des d’aquest blog, els cometes són imprevisibles, especialment aquells que s’apropen per primera vegada al Sol. Durant la seva primera aproximació, els cometes perden la majoria dels components més volàtils, a l’escalfar-se, la qual cosa pot provocar un augment dramàtic en la seva lluentor, i cues llargues i molt espectaculars.

Però no sempre és així. I de vegades, aquests cometes primerencs es converteixen en autèntics kamikazes, i cauen al Sol o simplement no sobreviuen sencers el pas pel punt més proper a l’astre.

De moment, les mesures de lluminositat de l’ISON semblen indicar que es quedarà ben curt dels titulars que alguns mitjans de comunicació havien publicitat.

No és el primer cas en el que s’anuncia un esdeveniment únic i la cosa acaba en decepció. La història de l’astronomia conté algun fiasco ben sonat.

Per tant, prudència.

M’imagino que, igual com ha passat en altres casos, començaran de seguida a aparèixer emails trampa, inundant les bústies. D’aquells que diran que si el cometa es veurà com la Lluna de gran, que si afectarà a la fortuna de la gent, o que anunciarà la vinguda de la fi d’alguna cosa (de la crisi?).

Dit  tot això, us puc ben assegurar que cap aficionat a l’astronomia es perdrà el seguiment de les notícies d’aquest cos, especialment, com us deia, durant inicis de desembre. Perquè tot pot ser, i no seria el primer cop.

Recordo l’any 2007, quan un modest cometa que havia de passar sense pena ni glòria es va tornar boig, inesperadament, i va brillar de forma molt potent durant algunes nits de la tardor. 

El mateix any, un super-espectacular cometa va poder ser vist des de l’hemisferi sud, i  va donar lloc a algunes de les imatges més belles que es recorden (vegeu la imatge, és el cometa McNaught, fotografiat per Akira Fuji l'any 2007).

Els cometes són indomables i, a més, capriciosos. 


Fan el que volen, i quan volen. I semblen especialistes en fer lo inesperat, en deixar en ridícul i esgarrapar als que pretenen saber cóm es comportaran, però també a premiar amb carícies als que simplement esperen il·lusionats per si un cas.

Els cometes no es poden domar.

Esperarem a les sorpreses que ISON ens pugui portar. Caldrà estar connectat a les notícies. Però serens, i sense formar-nos d’entrada masses expectatives.

Atenció, doncs, al gat... perdó, vull dir al cometa.

dimecres, d’octubre 09, 2013

Per què no hem rebut encara senyals de vida intel•ligent?

Aquesta és la galàxia NGC7331. Una enorme ciutat d’estrelles, a uns 45 milions d’anys llum de distància, captada pel meu telescopi i càmera CCD des de Falset.
 
 
Imatge: galaxia NGC7331. Joan A. Català, Falset 2013
És mirant fotografies com aquesta que el que us escriu deix volar la imaginació, i no pot evitar preguntar-se si estem sols en mig de tota aquesta immensitat.

D’entrada, soc dels que creuen fermament en que un univers tan gran no té sentit si som un cas únic, si som una anomalia. Reconec, però, que tot el que puc aportar per a recolzar el meu pensament és el “sentit comú” de les probabilitats: amb milers de milions de galàxies, cada una amb milers de milions d’estrelles i bilions de planetes, es fa difícil pensar que el que ha passat a la Terra no pugui succeir en lloc més.

En canvi, hi ha arguments tècnics que empren, per a negar la major, els que creuen que això de la vida intel·ligent ha de ser un fenomen raríssim al cosmos (jo hi estaria totalment d’acord en la vessant més irònica d’aquesta afirmació, només cal posar la tele per adonar-se’n).
 
Els arguments podrien anar així.

La nostra civilització és una nou vinguda. La vida a la Terra pot datar de fa uns 4.000 milions d’anys. Però l’home camina dret només des de fa uns 200.000 anys. Si mirem, però, els avenços tecnològics, podríem dir que la nostra civilització està deixant empremta a l’univers més proper des de fa, diguem, 100 anys.
 
Quan varen començar les emissions de ràdio, i després de televisió, el nostre planeta es va convertir en una mena de far, del qual escapen ones electromagnètiques en totes direccions. Una esfera d’informació que, a la velocitat de la llum (que és la velocitat a la qual viatgen les ones), s’ha anat fent més grossa. De fet, avui aquesta esfera tindria 100 anys llum de radi al voltant del nostre planeta. I d’aquí a 1.000 anys, posem pel cas, el radi de l’esfera tindrà 1.100 anys llum. I així anirà creixent.
 
Sent nou vinguts com som, seria normal pensar que han existit moltes més civilitzacions anteriors a nosaltres al llarg de l’univers, segurament dins la nostra pròpia galàxia. Aquestes civilitzacions hauran inundat l’espai del rastre de la seva existència, de les restes de les seves emissions. A més, si es van desenvolupar més que nosaltres, cosa ben probable pensant en el poc temps que fa que estem en “vies de desenvolupament”, les seves emissions hauran estat potents. Pensem, per exemple, en com pot ser la nostra civilització d’aquí a 1.000 anys (si aguantem tant, que al pas que anem...).
 
Una civilització que hagués habitat la nostra galàxia fa només 50.000 anys hauria omplert la Via Làctia de senyals, que, a la velocitat de la llum, haurien tingut tot aquest temps per a desplaçar-se fins als extrems de la galàxia. Si esperem l’existència de vàries civilitzacions dins les més de 400 mil milions d’estrelles que conté la nostra galàxia, la presència de senyals vàries, viatjant per tot arreu seria el més normal.
 
Aquesta argumentació la podem també traslladar a altres galàxies, sols que transportant l’escala temporal, i parlant de milions, desenes, centenes o milers de milions d’anys, cosa que tampoc no sembla forassenyada.
 
On són tots aquests senyals? Fa anys que escoltem, amb potents radiotelescopis. I, de moment, res de res.
 
Per acabar-ho de matar, caldria suposar que qualsevol civilització avançada disposaria de la tecnologia per enviar potents senyals, a modus de “Eh! Som aquí!”. Ja no serien emissions que s’han escapat del seu planeta, sinó missatges adreçats a ser escoltats i interpretats, com els de la pel·lícula Contact.
 
Cóm és que no n’hem rebut, d’aquests missatges?
 
No serà que les civilitzacions són com les tempestes al desert, capaces de tot però molt escasses? Tan escasses que podríem ser únics?
 
Semblen arguments bastant potents, però en realitat no són gaire sòlids, com ara veurem, i per tant no ens han de fer perdre l’esperança a aquells que desitgem no ser anomalies de la natura.
 
En primer lloc, la potència de la radiació electromagnètica (la llum, la ràdio, la televisió) es debilita amb la distància. Tot i que els fotons, les ones-partícules elementals que formen la radiació, són viatgers incansables que no s’afebleixen, la seva densitat disminueix, simplement perquè, seguint l’exemple de l’esfera anterior, la intensitat s’ha de distribuir cada cop per més superfície a mida que l’esfera es fa gran. És el mateix que passa quan rebem la llum d’estrelles molt distants: la intensitat que ens arriba de la seva llum és molt feble.
 
Les emissions que la Terra va enviar als inicis de la era de la radio i la televisió eren molt febles i difícilment perceptibles a certa distància nostra. Els senyals moderns, molt més potents, es dilueixen amb la dimensió de l’esfera, a mesura que devoren anys llum. Caldria una potentíssima tecnologia per detectar-los i discernir-los del “soroll de fons”.
 
Això vol dir que, a ben, segur encara no tenim la tecnologia suficient com per a escoltar. Potser hauríem d’acceptar que no hi ha civilitzacions avançades molt a prop, però no s’eliminaria la possibilitat de tenir-les un xic més lluny. Ens cridarien, però les nostres oïdes no els captarien de tan lluny.
 
Seguint l’argument de les probabilitats, i girant-lo en contra dels escèptics, a cada minut, a cada segon, estaríem a punt de que ens arribés justament el front d’un senyal. Senyals enviats fa molt de temps i que ara arribarien per primer cop. Per tant, res no treu que demà, d’aquí un mes, un any, o 50, els telenotícies obrin amb la notícia més important de l’història de la humanitat.
 
En resum, que no haver escoltat res de moment podria voler dir que necessitem una revisió auditiva, o que, simplement, hem de seguir escoltant perquè el so del tro encara no ens ha arribat.
 
Quan finalment rebem emissions, caldrà tenir present que les possibilitats de comunicació seran pràcticament inexistents: el senyal que rebrem potser haurà sortit del seu destí fa milers o milions d’anys, el mateix que trigaria una eventual resposta nostra en forma d’acusament de rebuda.
 
Del senyal segur que es podrà derivar molta informació. I si aquest senyal és volgut,tindrà codificades quantitat de dades, potser per omplir anys d’investigació.
 
Em pregunto cóm reaccionarem. Els estereotips tornaran a funcionar, segur.
 
Els que es voldran apropiar, en nom de la humanitat, del senyal, marcant-lo com a “potencialment perillós” i, per tant, ultra secret i sotmès a censura. 
 
Els que beneiran la seva sort i empraran aquest esdeveniment per a desviar l’atenció sobre les seves nefastes gestions, desfalcs varis i/o altres corruptel·les. 
 
Els que anunciaran l’apocalipsi, cavalcant sobre discursos fàcils i arrossegant multituds, o pitjor, proclamant la vinguda d’emissaris divins i salvadors, potser erigint-se en
algun d'ells.
 
Els que ens previndran del perillós que és jugar amb cavalls de Troia, posant pals a la roda a la decisió de cóm actuar.
 
Tots aquests els veurem. I més. Serà divertit. Però, mig en serio mig en broma, caldrà estar a l’alçada de les circumstàncies, i tenim bones raons per dubtar-ho. Jo, que soc un optimista de vocació, sé que, després d’algunes penes i vergonyes, els humans sabrem reaccionar i fer el que toqui.
 
Des d’un remot planeta, al voltant d’una estrella situada en un dels braços espirals de la galàxia NGC7331,  un potent senyal és de camí cap aquí. Igual que nosaltres, l’esperit gregari i la necessitat de comunicar-se els haurien impulsat a emetre fa milions d’anys.
 
Però, per sobre de tot això, van emetre amb l’esperança de poder contestar la gran pregunta. La pregunta de si estan sols a l’univers.
 
Quina paradoxa! Quan ens arribi el seu senyal, serem nosaltres, i no ells, els que podrem contestar finalment la pregunta.

divendres, d’octubre 04, 2013

Buscant la fotografia del nostre naixement

Com ja hem parlat en vàries ocasions en aquest blog, l’astronomia va de mirar al passat.

La informació que ens arriba del cosmos ha estat viatjant, normalment en forma de llum, durant centenars o milers de milions d’anys, de forma que ens mostra cóm eren els objectes observats en el moment en el que varen emetre aquesta llum.

Així, telescopis més potents ens permeten no ja mirar més lluny, sinó veure el passat més remot. Actualment, s’han arribat a veure galàxies que varen existir quan l’univers tenia només uns centenars de milions d’anys de vida.

La importància que té el fet de poder veure el passat és, com ja us podeu imaginar, enorme. Ens permet anar donant resposta a enigmes cosmològics sobre la infantesa de l’univers, com ara la formació de les primeres galàxies o, fins i tot, de les primeres estrelles.

Però... fins on podem arribar? Seria possible poder arribar a veure el propi naixement de l’univers?

Això seria realment fantàstic. Seria com veure a càmera lenta els primers instants de tot plegat, parant la imatge, rebobinant, i estudiant en detall el Big Bang.

Tot i que, en pura teoria, es podria, existeix, malauradament, una limitació que sembla insalvable.

Quan l’univers va néixer, ara fa uns 13.700 milions d’anys, la matèria que el composava era un plasma super-dens i super-calent de protons i electrons. Els fotons creats durant el Big Bang (que són els components de la radiació electromagnètica i, per tant, de la llum) eren constantment absorbits i rebotats per aquest material, esborrant així qualsevol informació útil. L’univers era opac a la llum, a la radiació.

Aproximadament després de 380.000 anys, l’univers s’havia expandit el suficient com per a refredar la matèria, de forma que protons i electrons es varen poder aparellar, formant així àtoms d’hidrogen. Sense protons ni electrons, tot d’una, els fotons existents en aquell moment varen quedar lliures per a poder viatjar, disseminant-se al llarg del jove univers.


Aquests fotons, aquesta radiació, va ser descoberta per dos americans l’any 1964, i es coneix com la Radiació Còsmica de Microones (CMB en anglès). És brutal. És el crit del jove univers, que ara “escoltem” milers de milions d’anys després.

La barrera dels 380.000 anys sembla, doncs, insuperable.  Voler anar més enrere significa enfrontar-se al fet que la llum (o, en general, la radiació electromagnètica), que és el nostre principal emissari, és inservible abans dels 380.000 anys. Qualsevol informació que hi pogués haver va ser esborrada. Tot i lo extraordinari que serà arribar a la franja dels 380.000 (serà com veure cóm era l’univers quan tenia sols el 0,003% de l’edat actual) sembla que no podrem anar més enrere.

O si?

Veiem quins altres emissaris tenim. Emissaris que ens puguin dir cóm era l’univers quan ells varen néixer.

En el món de les partícules, i si descartem a la llum, que ja hem vist que quedaria limitada, no sembla que tinguem gaires opcions, excepte els fantasmagòrics neutrins. Aquestes partícules diabòliques travessen planetes sencers sense ni tan sols immutar-se. Tenen tan poca massa que passen a través de la matèria sense xocar contra els àtoms que la formen. Per tant, detectar-los és complicadíssim.

Tot i això, de tant en quan, a algun neutrí se li acut col·lisionar contra un àtom, un esdeveniment ben rar. 

Existeixen detectors, soterrats en mines profundes, capaços de detectar aquests moments tan especials. El problema és que en l’univers actual es generen enormes quantitats de neutrins. El nostre Sol, per exemple, n’allibera bilions a cada segon. Us podeu imaginar la densitat de neutrins que circulen per l’espai, mesclats amb els primers neutrins, aquells que es van crear en el naixement de l’univers. Si ja és difícil detectar-ne un, imagineu la complexitat de, a més, discernir si aquell neutrí és un autèntic “primer neutrí”, i la baixíssima probabilitat que així sigui.

No, no sembla que els neutrins ens hagin de solucionar el dilema.

Què ens queda? De partícules, res de res, ja que totes les demés varen ser creades bastant després del Big Bang, i totes elles han patit conversions i combinacions que les han fet oblidar el que podien haver vist quan varen néixer.

La relativitat d’Einstein ens dóna una esperança. Una possibilitat fascinant i, de moment, teòrica.

Segons la relativitat general, la gravetat deforma l’espai (en realitat, deforma l’espai-temps, però a efectes d’aquest article, simplificarem i només pensarem en l’espai).

Imagineu-vos que l’espai és com un teixit flexible, que es troba estirat. A sobre, hi dipositem una bola pesada, i aquesta deforma el teixit, generant com una vall, una depressió en la que la bola s’enfonsa. 

Aquesta deformació de l’espai seria l’efecte de la gravetat de la bola, i explicaria el perquè un altre objecte que passi suficientment a prop de la deformació és atret i desviat del seu recorregut.

Doncs bé, la teoria, que de moment no ha fallat cap de les seves prediccions, i algunes són realment extremes, us ho asseguro, diu que objectes molt massius que es moguin violentament deformaran tan fortament l’espai que es generaran ones, similars a les que podem veure en un llac, que es propagaran per l’espai. Seria com un terratrèmol, les ones movent-se en totes les direccions.

Aquestes ones s’anomenen ones gravitatòries, i el Big Bang en devia generar d’enormes. Les ones, afeblides després de milers de milions d’anys, estarien encara sacsejant tot l’univers, nosaltres inclosos. El seu efecte, però, seria pràcticament imperceptible.

Però que siguin pràcticament imperceptibles no és el mateix que impossibles de detectar. I això és el que ja s’està intentant fer.

Els detectors, simplificant molt, funcionen enviant feixos de llum làser, en diferents direccions, cap a miralls llunyans, de forma que quan tornin a l’origen la seva llum s’anul·li entre sí, produint foscor.

Si a una ona gravitatòria li passa pel cap creuar per allà, les distàncies entre els làsers quedaran afectades, i en l’origen no s’anul·laran exactament, cosa que es podrà detectar en forma de llum.

Abans no surtis corrent, deixant aquest article a mig llegir per alinear els teus làsers, a la captura d’una ona gravitatòria, seria convenient que et fessis una idea de què va aquesta cacera. Els tremolors de l’espai que estem buscant, les ones, provocarien desviacions equivalents a... la mida d’un protó! I això emprant làsers de més de 1.000 quilòmetres de distància!

Els detectors del futur immediat estaran, òbviament, a l’espai, ja que la superfície d’un planeta que vibra i es mou no sembla ser el millor lloc per a instal·lar una cosa d’aquestes. I tindran recorreguts de làsers de milions de quilòmetres, per tal d’augmentar la seva sensibilitat.


Mesurar desviacions de l’ordre d'un protó! Sembla ciència ficció, però l’objectiu bé val la pena. 

Ni més ni menys que poder veure el nostre naixement.

dimarts, de setembre 24, 2013

El 95% de la matèria de l'univers que s'amaga darrera la cortina

Viure a una casa i no saber què és el que conté, a les fosques, sembla bastant aterridor.

Més o menys això és el que podríem dir de l’univers. Desconeixem de què està format el 95% del cosmos!

Allà pels anys 30 del segle passat, els astrònoms van començar a “pesar” les galàxies. A partir d'estudiar la seva lluminositat global intrínseca es podia obtenir una estimació aproximada de la massa total. Com a comprovació, la massa així estimada es comparava amb la que es deduïa de les velocitats amb les que es movien les galàxies dins dels grups que formen, moviment aquest degut a l'efecte gravitatori entre elles.


Els resultats de seguida van ser sorprenents: faltava massa, és a dir, les galàxies pesaven massa poc per a poder explicar les velocitats amb les que giraven.

Un pot pensar que falla la tecnologia. Sí, és clar, això de construir balances de pesar galàxies no sembla pas una cosa senzilla de fer. Al cap i a la fi, una galàxia està formada per milers de milions d’estrelles, que brillen i que concentren gran part de la massa. Però la majoria d'elles tenen planetes. Per no parlar dels trilions d’asteroides, infinitat de nebuloses, o el pols galàctic que contenen. Molts objectes que no brillen, i, per tant, el mètode d'inferir la massa a partir de la lluminositat els estava deixant fora de la suma.

Si un intenta pesar un llibre, posem per cas, es pot permetre errors de l’ordre dels grams. Dir que el volum sisè de l’Enciclopèdia Catalana pesa 2 quilos, i equivocar-se en 10 o 20 grams no és rellevant. Però errar de quilos seria inadmissible. Podríem directament llençar a la brossa la balança.

Resulta que els càlculs donaven masses 50 vegades més petites que les que eren necessàries per explicar el seu moviment! Seria com dir que el volum sisè pesa 40 grams en lloc dels 2 quilos!

Els mètodes de mesura podien tenir errors, si. Podia ser que els instruments emprats llavors patissin defectes, si. Però, ... explicar una diferència del 98% en base a defectes de la balança no semblava possible. Com tampoc semblava possible que la raó de tal diferència fos deguda als objectes no brillants de les galàxies. 

Alguna cosa hi havia allà fora. Quelcom que representava més del 90% de la matèria i de l’energia de l’univers. I, fos el que fos, no estava format per matèria normal, és a dir, per protons, neutrons i electrons (fixem-nos, per tant, que no és simplement que faltin per descobrir elements més pesats de la taula periòdica, ja que tots els elements, tota la matèria que coneixem està formada per protons, neutrons i electrons).

Actualment, amb teories, mecanismes i instruments molt més precisos només hem fet que afinar, i afirmar, el que aquells herois de la primera part del segle XX van descobrir. Disposem ara de tres formes, totalment independents entre elles, de calcular la quantitat de matèria de l’univers. I totes tres coincideixen extraordinàriament bé.

Quan tres mesures independents coincideixen, un pot començar a apostar la seva mascota favorita a que, realment, s’està davant d'una evidència.

L’univers sembla estar format per un 70% d’una forma desconeguda d’energia (que hem anomenat “energia fosca”), un 25% d’una forma de matèria desconeguda (endevineu el nom? “matèria fosca”), i només un 5% de matèria “normal”. Aquest minúscul 5% és TOT el que entenem: les galàxies, amb les seves estrelles, els planetes, la teva mascota, tu i jo ... Tot el que abans haguéssim anomenat “matèria”.



És a l’hora divertit i sinistre pensar que la matèria fosca deu estar entre nosaltres. Sense interaccionar amb la matèria normal (sinó ja s’hagués descobert) més que per efecte de la gravetat (que seria l’única força que afectaria a aquesta misteriosa matèria).

De jove, recordo perfectament un vespre, ja fosc, en el que la meva companya i jo vàrem entrar a una masia gran i vella, situada a ple bosc, per a passar-hi la nit. Teníem les claus, però no vàrem saber trobar l’interruptor general de la llum.

Tot era fosc, i ens movíem per les escales i els passadissos amb l’ajut d’una petita lot d’excursionista.
Vaig proposar inspeccionar tota la casa. Si havíem de dormir allà, jo volia saber què s’hi amagava. No estava disposat a aclucar els ulls i romandre pendent de qualsevol soroll. Era millor afrontar de cara el tema, i eliminar sospites abans de dormir.

Armats amb la lot, vàrem anar recorrent els racons de la masia. Tot anava bé, fins que vàrem arribar a una de les habitacions. Allà, davant nostre, hi havia una cortina. La llum que s’hi filtrava mostrava una forma de llit al darrera.

Amb un cop de ma vaig apartar la cortina. La meva companya va cridar, i a mi en cor se’m va glaçar. Allà, sota els llençols, es dibuixava una figura. Uns instants després, la figura va resultar ser l’efecte dels coixins, alineats com si formessin un cos, i tapats per la roba.

Sembla com si la humanitat anés explorant el gran univers, també al darrera d’una petita llum que ens va descobrint les coses. N’hem descobert moltes, fins i tot hem arribat a deduir que allà fora s’hi amaguen formes de matèria desconeguda.

Però som encara a la planta baixa.


Quasi no puc esperar a que es descorri la propera cortina!

Categories

Estels i Planetes

TOP