dimecres, de juny 14, 2017

Desenganyem-nos. No hi ha una segona Terra enlloc.

Aquesta és, si voleu, la mala notícia.

I és que tal com explicava a la introducció de la darrera conferència que vaig fer, titulada precisament "A la recerca d'una segona Terra", no n'hi ha, de Terra v2.0.

A la conferència, repassava l'estat de la tecnologia i la ciència pel que fa al descobriment de planetes similars al nostre, orbitant altres estrelles.

Planetes rocosos, com la Terra. De mida similar. En els que potser hi ha aigua, i aquesta és líquida en superfície. Girant al voltant d'estrelles longeves, que donen temps més que suficient com per a que la vida, en cas d'aparèixer, es pugui desenvolupar i evolucionar com aquí.

Les dimensions de la nostra galàxia són enormes. Potser 400.000 milions de Sols, cadascun segurament amb planetes. No tots seran similars al nostre, és clar. Alguns estaran formats per gas, com ara els gegants del nostre Sistema Solar (Júpiter, Saturn, Urà i Neptú). N'hi haurà d'altres massa a prop de la seva estrella (com ara Mercuri de la nostra). Però en trobarem semblants a Venus (potser massa calent), Mart (potser massa fred), i la Terra (just a la fusta).

Actualment, hem identificat a penes una dotzena d'exoplanetes (planetes en altres estrelles) que podrien ser similars al nostre (en mida, i en distància justa a la seva estrella). Només un grapat, però perquè la tecnologia just ens permet ara començar a descobrir-los. La xifra es dispararà en el futur proper, ja veureu. Només a la nostra galàxia, ... de quants estaríem parlant? De centenars de milions? Potser de milers de milions? Les xifres són esgarrifoses.

És clar, amb tanta xifra, sembla que trobar la segona Terra ha de ser factible.

Penso que no. Penso que és impossible.

Què vol dir una Terra v2? Reflexionem uns instants.

Nosaltres, igual que totes les formes de vida en aquest planeta, hem evolucionat aquí. Som com som perquè la natura ens ha adaptat a la Terra.

La gravetat d'aquest planeta, els 9.8 m/s2, ha fet que tinguem l'estructura òssia que tenim, i els músculs que ens mouen.

Som així d'alts o baixos degut, també, a la gravetat. En un planeta més gran, amb major gravetat, o més petit, amb pes menor, seríem diferents. Hauríem evolucionat d'una altra forma.

Tenim els ulls que tenim perquè el Sol és com és. Aquest Sol, i també aquesta atmosfera. La natura ha fet que els ulls de totes les espècies que en tenen s'adaptessin per captar, per treure profit, de la radiació majoritària de la nostra estrella. Si haguéssim orbitat una estrella un xic més freda, per exemple, els ulls potser haurien evolucionat per poder veure en l'infraroig. Per què no? El que anomenem "llum visible" no és més que un petit rang de llum que els nostres ulls poden apreciar. Però hi ha molta més "llum" que la que els ulls poden veure.

Però anem més enllà. Pensem, sentim, i estimem adaptats a la Terra.

Tot dins nostre són reaccions químiques. Que encara no entenguem com funcionem no vol dir que ho fem degut a la màgia. Els processos químics en el nostre interior són complexíssims, i, un cop més, fets a mida d'aquest planeta. Proteïnes, aminoàcids, hormones... tot construït amb el material a disposició aquí, amb les proporcions que la natura va trobar adient emprar.

En un altre planeta, similar, però mai idèntic, al nostre, les abundàncies d'elements químics poden ser lleugerament (o molt) diferents. Els processos metabòlics poden haver evolucionat diferent, potser degut a petites diferències de temperatures mitjanes. Què vol dir tot això? Que els nostres sentiments, com deia, producte de reaccions químiques, estan fabricats aquí.

Terra, el que es diu Terra, només n'hi ha una.

Això no vol dir que no puguem trobar planetes similars, en els que migrar. Llocs nous on viure, crear colònies. És clar que sí. De móns habitables n'hi haurà moltíssims, tot i que el problema serà arribar-hi.

Però la qüestió de fons és que la nostra espècie evolucionarà diferent en aquells móns futurs. No serà qüestió d'una, ni de cinc generacions. Però a la llarga, l'ésser humà canviarà, per adaptar-se al nou planeta.

Arribarà un moment que haurem de marxar, sí. Potser perquè ens haurem carregat el planeta, o potser perquè no hi cabrem, o necessitarem explotar nous recursos. O tot plegat a l'hora.

Però mai no trobarem una segona Terra. Mai podrem replicar l'humil lloc on vàrem començar a ser fa més de 3.000 milions d'anys.


El món que ens ha fet com som. El planeta blau.



dijous, de juny 01, 2017

La NASA anuncia una missió cap al mateix infern. Anem al Sol!

Acostumats com estem a sentir que s'envien missions espacials cap a l'exterior del Sistema Solar (a Mart, a Júpiter, Saturn,...) potser sorprèn saber que la NASA acaba de desvetllar detalls sobre un vol que s'aproparà com mai s'ha fet al Sol.

Anomenada Parker Solar Probe, aquesta sonda partirà de la Terra l'estiu del 2018 en direcció a l'astre rei. El seu objectiu principal és estudiar la corona solar, que és una extensa regió que envolta el Sol més enllà de la seva superfície. Allà tenen lloc fenòmens que no acabem d'entendre, i que ens afecten molt.

Seria de sentit comú que la corona solar estigués més freda que la pròpia superfície de l'estrella. De fet, tal com viatges des de l'interior del Sol fins a la superfície la temperatura va baixant des dels increïbles 15 milions de graus fins als "modestos" 5.500. Però és que, en alguns llocs, la corona, aquesta regió externa, arriba als 1,7 milions de graus! Sospitem que aquest fet tan sorprenent té a veure amb l'efecte d'enormes camps magnètics que es generen, però no entenem bé el mecanisme.

A la corona, grans quantitats de partícules carregades elèctricament (la major part, protons i electrons) són accelerades a altíssimes velocitats i llançades a l'espai, formant el que coneixem com a vent solar.

Aquestes partícules són perilloses per a la vida, ja que poden produir danys als teixits i mutacions genètiques. Afortunadament per nosaltres, l'escut magnètic de la Terra ens protegeix del bombardeig constant, atrapant les partícules quan encara són a l'espai (i produint magnífiques aurores boreals o australs).

Però de vegades, ni el camp magnètic del nostre planeta se'n surt amb els esternuts del Sol.

Ocasionalment, la corona solar envia, tot d'una, enormes masses de plasma a l'espai, en mig d'explosions conegudes com ejeccions de massa coronals. Aquests immensos núvols, formats també per partícules carregades, triguen pocs dies en arribar a l'alçada de l'òrbita de la Terra. I, si per un casual, ens trobem al mig de la seva trajectòria, ...

La capacitat de protecció del camp magnètic del nostre planeta es satura, i es generen corrents que afecten als equipaments electrònics. Són les temudes tempestes solars.

Deixeu que us expliqui. 

Una de les tempestes solars més grans enregistrades es va produir al setembre de 1859. Les aurores van ser visibles des del nord d'Àfrica, i la xarxa mundial (Europa i EEUU) de telègraf va emmudir. Era un món a penes tecnificat. Però què seria actualment? Els efectes podrien ser devastadors.

Al març de 1989, la regió del Quebec es va quedar sense electricitat durant 9 hores, quan una tempesta solar moderada va impactar-nos. Novembre de 2003: li va tocar rebre a Suècia, que va quedar a les fosques durant una hora.

Aquestes van ser petitones.

Al juliol de 2012, una enorme tempesta va fallar per només 9 dies de marge. Si ens hagués tocat, els experts creuen que els seus efectes haurien estat globals, fregint satèl·lits de comunicacions, centrals elèctriques, i posant fins i tot en perill vols intercontinentals. S'estima que el món hauria trigat anys en recuperar-se!

Tempestes solars n'hi ha hagut sempre, però, com deia, el món mai havia sigut tan depenent de la tecnologia com actualment. Per tant, la qüestió no és "si ens tocarà el rebre", sinó "quan".

La sonda solar Parker ens pot enviar dades que ens ajudin a entendre com i per què es produeixen aquestes gegantines ejeccions de matèria. No les podrem evitar, però potser sí que les podrem predir i detectar a temps per a activar sistemes de contingència.

Al començament deia que la sonda s'aproparia molt al Sol. Ho farà a només 6,2 milions de quilòmetres, 7 vegades més a prop que qualsevol altre missió anterior. Porta un escut tèrmic de quasi 11,5 cm de gruix, capaç de suportar uns 1.400 graus de temperatura, i que ha de poder protegir els delicats instruments que viatjaran dins la nau.

La Parker anirà orbitant en una trajectòria molt elongada durant un xic més de 6 anys. En diferents encontres amb el planeta Venus, perdrà energia i s'anirà apropant cada cop més al Sol, fins arribar, al final de la missió, a aquests 6 i escaig milions de Km de distància de l'infern. En aquell moment, accelerada pel Sol la velocitat de la sonda serà bestial: més de 720.000 Km per hora (en 3 minuts donaria una volta sencera a la Terra!).

En els moments en què s'allunyi del Sol, la sonda aprofitarà per desplegar les seves antenes i enviar-nos les dades que hagi anat recollint.

Us deixo l'enllaç a l'entrevista que aquest matí m'ha fet la Mònica Terribas dins del programa "El Matí" de Catalunya Ràdio.



L'Agència Espacial Europea també té el seu programa de sonda solar, del que properament anirem coneixent més detalls.

I és que el Sol ho és tot per nosaltres. Ens il·lumina i escalfa amb la seva llum. Però quan s'enfada, més val que no interposar-se al seu camí. 

A veure si aquestes missions ens ajuden a comprendre les raons dels canvis d'humor de la nostra estrella, i potser així ens podem aixoplugar millor quan s'irriti.




Categories

Estels i Planetes

TOP