dimarts, de juny 30, 2015

A punt d'arribar a Plutó

El 14 de juliol marcarà una fita històrica en el camp de les ciències.

La sonda New Horizons, de la NASA, arriba a Plutó. Ho fa després de 9 anys i mig de viatge pel Sistema Solar, carregada d’instruments de mesura i de càmeres.

La missió és molt especial en tot. En primer lloc, lògicament, per l’objectiu que té. Ni més ni menys que el que durant molts anys va ser el novè planeta del nostre Sistema Solar i que després va ser degradat a la categoria de planeta nan. Quan la New Horizons es va enlairar, encara no s’havia produït aquesta degradació.

En segon lloc, la visita serà rapidíssima. A diferència d’altres missions, com per exemple la Cassini a Saturn, New Horizons no es posarà en òrbita al voltant de Plutó, sinó que passarà de llarg com una exhalació, a tota pastilla. La seva trajectòria la portarà a fregar el planeta nan, però la sonda ni s’immutarà, i seguirà el seu camí a més de 50.000 Km per hora. Aquesta és una raó de diners. Malauradament, les agències espacials actualment estan ben lluny de poder aconseguir els pressupostos que obtenien fa anys. New Horizons es va haver de dissenyar sota la pressió de l’estalvi. Enviar una sonda a gran velocitat cap a un planeta, i fer-la frenar, a l’arribada, el suficient com per a posar-la en òrbita requereix molt combustible, o, en altres paraules, molt pes. Enlairar més pes, i accelerar-lo per arribar en 9 anys i mig a un destí tan llunyà (uns 5 mil milions de Km!) vol dir més diners. Molts més diners.

En tercer lloc, i relacionat amb el motiu anterior, en les poques hores en les que la New Horizons se situï a prop de Plutó, els instruments científics de la sonda treballaran a tota velocitat per recollir gran quantitat de dades i imatges. No hi haurà temps per transmetre res a la Terra. Tota l’energia i atenció de la missió estarà focalitzada en aprofitar aquells minuts preciosos, en els que s’arribarà a estar a només 12.500 Km de la superfície del planeta nan. La NASA anomena aquests dies crítics de màxim apropament com “el llarg silenci”. No sabrem res de la New Horizons, i els científics hauran de creuar els dits i confiar que tot estarà funcionant com previst.

En quart lloc, tot serà sorpresa. Plutó és tan lluny que el millor que tenim són imatges fetes pel telescopi espacial Hubble que a penes mostren algunes tonalitats de color difuminades, sense cap detall. No sabem què ens trobarem. I, per a fer-ho encara més interessant, tot vindrà de cop. Fins a molts pocs dies abans del seu màxim apropament, Plutó seguirà estan molt lluny de la sonda.

En cinquè lloc, la informació recollida serà tan enorme, i la distància a la Terra tan bestial, que es trigaran molts mesos en transmetre les dades al nostre planeta. I l’explotació de les dades donarà per uns quants anys de ciència.

Ja veieu, doncs, que és una missió molt complexa.


I després què? Doncs un cop passi de llarg pel costat de Plutó i d’un parell dels seus satèl·lits, seguirà a tota velocitat cap a l’encontre amb un altre dels milers d’objectes que habiten la regió més allunyada del Sistema Solar. És com un billar. Els científics aprofitaran la trajectòria de la New Horizons, i la corregiran el suficient com per a que passi a prop d’algun altre planeta nan uns anys després. I, finalment, la sonda es perdrà cap als confins de l’espai.

Un pot preguntar-se si paga la pena tot això. Total, per passar només unes poques hores realment útils.

El benefici, científicament parlant, pots ser immens. L’estudi de Plutó podrà donar moltes pistes sobre cóm es va formar. Si hi ha atmosfera. Sobre la seva composició. Tot plegat, ens ajudarà a interpretar millor l’origen del nostre Sistema Solar, i a contestar algunes de les qüestions que encara no coneixem sobre la nostra pròpia infantesa.

A part de les dades científiques, les imatges segur que seran espectaculars. Inspiradores, de les que motiven a la gent a interessar-se per l’astronomia i per l’espai. Cóm serà Plutó?

Tot preparat, doncs, per a un encontre històric. Curt, però molt intens.


Estarem atents.

dissabte, de juny 20, 2015

La Via Làctica amb una reflex des del Montsec

El cel del Montsec és una passada. Un dels més transparents i magnífics de tota Europa, com així ho acredita el segell de qualitat Starlight del que disposa.

El meu interès pel Montsec és degut, a més del cel, a les relacions comercials que, des de la meva companyia, Leading-On, hem establert amb el Parc Astronòmic i el Centre d’Observació de l’Univers (COU), prop d’Àger, per a realitzar activitats amb empreses.

Fa uns pocs dies hi vaig estar, de vespre i matinada. Ja us comentaré quan la cosa estigui més madura, perquè estem treballant una sorpresa que espero sigui sonada. No us vull avançar res més en aquest moment, ja que encara tenim un xic de feina per enllestir-ho.

Bé, la qüestió és que mentre uns companys treballaven tota la matinada en aquest tema que ja us comentaré, jo em vaig dedicar a fotografiar aquell magnífic cel, en una nit sense Lluna fantàstica. Tal com ens va predir el director científic del COU, el vent del nord entraria a la nit i netejaria l’atmosfera. I així va ser.

Les fotografies les vaig fer amb la càmera reflex normal (la Canon 70D), amb trípode i configuració manual. A més, vaig tornar a provar l’iOptron Skytracker, un aparell que s’alinea amb el pol de rotació del cel i permet realitzar llargues exposicions amb la reflex sense que es mostrin traces de moviment de les estrelles. Tot el processat posterior el vaig fer amb les eines habituals que utilitzo quan faig astrofotografia amb equips més avançats.

Us adjunto quatre imatges, de la multitud que vaig fer i que encara estic processant.

Mireu cóm es veu la Via Làctia. El que esteu veient és la nostra galàxia, vista de perfil. Com que habitem un dels braços de l’espiral, més aviat cap a l’exterior, podem gaudir d’aquesta perspectiva quan mirem cap al centre de la galàxia. És notable la quantitat de pols galàctic que apareix, i que ens obscureix la visió, amagant-nos les parts més denses del nucli de la Via Làctia. Fixeu-vos amb els milions de puntets diminuts, tan petits que costa distingir-los un a un. Tots són Sols. La majoria, segurament, amb planetes al seu voltant. Sembla ben bé un immens eixam d’abelles.



La següent l’he titulada la carretera cap al cel.



La tercera va ser feta a primeres hores del vespre, amb Venus i Júpiter ponent-se sobre l'hotizó oest.


Finalment, una altra Via Làctia amb una cúpula de l'observatori i un petit arbre en primer pla il·luminat per la meva llanterna.


Vaig arribar a casa a les 6 del matí. Cansat, però feliç. Per una banda, el projecte que em va portar al Montsec avançava. Per altra, havia gaudit d’un cel espectacular.

I ara us podeu preguntar: cóm serà la cosa en un cel encara millor si cap? Per exemple, el cel al desert del Sahara? Quin rendiment podrem treure a les càmeres reflex allà?

Voleu venir i aprendre coses del cel sota una meravella de firmament? Voleu que us guiï en la pràctica de la fotografia del cel de nit? Voleu una experiència que us farà mirar el cel de forma diferent tota la vida?

Animeu-vos. Les places són limitades (no és un eslògan publicitari. Són limitades degut a la capacitat de l’hotel del desert on ens allotjarem).  Sortim una setmana al setembre i una altra al desembre. Més informació aquí: http://estelsiplanetes.blogspot.com.es/2015/06/vols-venir-amb-mi-gaudir-del-cel-del.html




Espero que us agradin les fotografies!

diumenge, de juny 14, 2015

Vols venir amb mi a gaudir del cel del desert?

Aquesta és un paquet innovador: sortides d’una setmana al parc de les dunes d’Erg Chebbi, al Marroc, amb un programa d’activitats que, de vespre i nit, inclou continguts d’astronomia (observació amb telescopi inclosa) pels assistents. 

Organitzat per Sternalia (l’empresa que, entre d’altres experiències, organitza els sopars amb les estrelles de l’Observatori Fabra), i Marhaba Viatges, una agència especialitzada en el Marroc.


Tinc la sort de ser l’astrònom de l’expedició. Les sortides es faran del 11 al 18 de setembre, i del 7 al 14 de desembre.

Dins el programa d’activitats, la part d’astronomia compte amb forces continguts interessants, entre els que us vull destacar:

-         - un taller de fotografia del cel, per a que els assistents aprenguin a fer les seves pròpies fotografies del firmament, amb pràctiques al vespre

-          -xerrades formatives i inspiradores, per a poder interpretar millor el cel de nit. Parlarem de cóm funcionen les estrelles. De galàxies, i de forats negres. Del Big Bang. I deixarem volar la imaginació cap a planetes llunyans, tot discutint sobre la possibilitat de vida en altres móns

-         - observació amb telescopi (sí, portaré el telescopi de 20 cm, serà una canya amb el cel del desert!)

-         - observacions a ull nu guiats per punter làser per aprendre a reconèixer els objectes més interessants del cel

-         - la preparació, per part dels mateixos participants d’una observació del cel nocturn amb punter làser, com a forma entretinguda i educativa de consolidar els coneixements adquirits

Com veieu, és una experiència molt pràctica, per a que els participants aprenguin i practiquin a la vegada. D’aquesta forma, el cel mai més tornarà a ser un lloc desconegut per ells.

I per què ho fem al desert?

El cel allà és inigualable. Lluny de nuclis urbans, i amb horitzons de 360 graus. Són aquells cels que et cauen a sobre. És l'entorn ideal per a submergir-se en els misteris de l'univers.

A més, durant el dia el viatge inclou activitats turístiques molt interessants, com ara rutes per les dunes amb 4x4, passejades per mercats de petits poblets, o la visita a les espectaculars gorges del Todra.

I l’allotjament no pot ser més magnífic. L’hotel Kanz Erremal. Només cal que entreu al web i mireu les fotografies. Un veritable oasi de luxe al mig del desert.

Més informació, i la contractació del paquet, al web d’Sternalia.


T’animes?

dijous, de juny 11, 2015

Per què la Lluna plena de l'estiu va tan baixa?

Si sou observadors, haureu notat que, a l’estiu, la Lluna plena es mou ben baixa sobre l’horitzó. Les sortides d’aquestes llunes són bastant espectaculars. Són llunes pintades de tonalitats vermelloses, per lo baixes que van.

Per què va tan baixa la Lluna, a l’estiu?

Intentaré explicar-ho amb uns esquemes.

En el primer d'ells, veiem com qualsevol objecte al cel aparentarà moure’s d’est a oest, pel conegut efecte de rotació del nostre planeta. En moure’s, l’objecte descriu un arc al firmament, des que surt en algun punt proper a l’est fins a que es pon per l’oest. La inclinació representada és la latitud de l’observador (he representat aproximadament la situació a les nostres latituds). També he marcat amb punts de color blau els llocs de sortida i posta de l’objecte. L'àrea més fosca correspon a la part que l'observador no veu perquè l'objecte queda amagat per sota de l'horitzó.


El Sol, la Lluna i els planetes es mouran de forma similar al cel, descrivint arcs amb el pas de les hores, movent-se des de l’est cap a l’oest.

Com bé sabeu, a més del moviment de gir sobre si mateixa, la Terra també es desplaça en la seva òrbita al voltant del Sol. Això fa que, al llarg de l'any, el Sol ocupi posicions diferents al nostre cel, per efecte de la perspectiva. Aquest camí que el Sol recorre anualment pel cel es coneix com la línia de l'eclíptica (el nom ve donat pel fet que és sobre d'aquesta línia que es produeixen els eclipsis).

Abans de seguir endavant amb l'explicació, parem un moment d'atenció. Fixeu-vos que estem parlant de dos moviments diferents, però que es produeixen en harmonia. El primer és el moviment diürn, és a dir, la rotació del cel amb el pas de les hores (degut a la rotació del nostre planeta). El segon és el moviment anual del Sol al cel. Amb el pas dels dies, el Sol, a la mateixa hora, va ocupant posicions lleugerament diferents, degut a com canvia la perspectiva de visió quan ens anem desplaçant per la nostra òrbita (al cap d'un any aproximadament, el Sol torna a ocupar la mateixa posició al cel).

En l'esquema següent represento l'eclíptica, el camí que el Sol recorre al llarg de l'any pel nostre cel, per a una hora determinada. És el cercle de color verd. És important notar que la eclíptica es troba inclinada respecte l'eix de gir de la Terra, ja que el nostre planeta està, de fet, inclinat. En efecte, ens podem imaginar a la Terra com una baldufa que gira sobre si mateixa però ho fa lleugerament tombada de costat (aquest fet és el que dóna lloc a les estacions de l'any, com tot seguit veurem).


Ja tenim l'escenari preparat per posar-hi el Sol i la Lluna i veure què passa.

Dibuixem el Sol. És el cercle de color taronja. Lògicament el situarem sobre l'eclíptica. I ara farem girar la Terra amb el pas de les hores i veurem què li passa al nostre estimat Sol. He representat el seu moviment diürn amb el cercle de traços de color taronja.


En l'exemple, veiem com el Sol descriu un arc al cel ben allargat, i va força alt. És tot el recorregut que va entre els dos punts de color blau, que indiquen el lloc de sortida i de posta del Sol. És una situació d'estiu: dies llargs de llum, i Sol alt al cel.  Fixeu-vos que els punts de sortida i de posta estan desplaçats cap al nord. A l'estiu, el Sol surt al nord-est i es pon pel nord-oest (al nostre hemisferi).

Ara posem-hi la Lluna plena. Com que és plena, l'hem de situar diametralment oposada al Sol (és plena perquè té al Sol de front). L'he representada amb un cercle rosa pàl·lid.


Fem passar les hores. La Terra gira, i la Lluna per tant també sembla girar al cel. Quan arribi la nit, sortirà per sobre de l'horitzó (per sobre de l'àrea gris). El cercle a traços de color taronja ens representa aquets moviment diürn.

Què observem? Quan la Lluna surt per l'horitzó est, ho fa desplaçada cap al sud. Descriu un arc curt al cel (la nit és curta). I va baixa tota la nit. Finalment, es pon pel sud-oest. És justament la situació contrària a la del Sol.

Tot el que he explicat es reverteix a l'hivern. Passats 6 mesos, el Sol, que representava abans amb el cercle taronja, s'haurà desplaçat per sobre de l'eclíptica a un lloc diametralment oposat (ocuparà el lloc de la Lluna en l'esquema anterior). És fàcil llavors veure que el Sol sortirà pel sud-est i es pondrà pel sud-oest, romandrà poques hores al cel i anirà força baix. Per contra, la Lluna plena lluirà forces hores a la nit, i anirà molt alta.

És senzill veure que, al llarg de l'any, hi haurà alguns moments especials, algunes posicions del Sol sobre l'eclíptica que seran importants. Per exemple, el moment en el que el Sol surti més al nord-est i s'amagui més al nord-oest. En altres paraules, el moment en el que el dia sigui més llarg. L'entrada a l'estiu, als voltants del 22 de juny. És els solstici d'estiu per a l'hemisferi nord.


Un altre punt rellevant serà quan el Sol es mogui més al sud. Quan vagi més baix, i el dia sigui el més curt de l'any. L'entrada a l'hivern a l'hemisferi nord. El solstici d'hivern, als voltants del 22 de desembre.


Finalment, dos punts molt interessants: quan el Sol, en aquest moviment anual que el fa passar de sortir al nord-est a sortir al sud-est, apareix exactament per l'est i es pon exactament per l'oest. Llavors el dia iguala a la nit en durada. Són els equinoccis de primavera i de tardor, al voltant del 22 de març i del 22 de setembre respectivament.


Vet aquí com la perspectiva de visió, i els moviments de rotació i de translació de la Terra fan que el Sol i la Lluna inverteixin les seves posicions al llarg de l'any. A l'hemisferi nord, a l'estiu el Sol és el rei que va alt pel firmament i és visible durant moltes hores. Mentre que la Lluna és la reina a l'hivern.

(dedicat a la Imma i al Joan ;-)  )


dilluns, de juny 01, 2015

El cel aquest mes de ... juny. Atenció als planetes!

El cel d’aquestes nits és espectacularment poblat de planetes brillants.

De fet, és ben difícil que coincideixin al cel, al mateix moment, tants d’ells. Sí, dels que es poden veure a ull nu sense cap problema.

Sortim a l’exterior al vespre, quan ja s’ha fet fosc, i mirem al cel.

En primer lloc, ens cridarà l’atenció, ens sorprendrà, la intensíssima llum de Venus, ben amunt sobre l’horitzó oest. Fa tanta llum que potser ens semblarà que no es tracta d’un objecte celeste sinó d’un avió volant baix. És una llum potent i fixa, sense la tremolor típica de les estrelles.

Venus no té pèrdua possible aquests dies. Res, excepte la Lluna, és més brillant.

Si podeu accedir a un telescopi, per petit que sigui, doneu-li una ullada. Us sorprendrà una fase similar a la de la Lluna. Veureu un quart decreixent molt bonic. Llàstima que l’atmosfera del planeta sigui tan densa que no ens permeti observar detalls del disc. Tot i això, la visió d’una petita “lluna” en quart decreixent ens provocarà més d’una exclamació d’admiració.

Agafant Venus com a referència, aixecarem una mica la vista, en direcció sud-oest, i de seguida ens cridarà l’atenció una “estrella” molt brillant. No tant com Venus, però en tot cas molt més brillant que qualsevol altre punt al cel. És Júpiter.

Fixem-nos en la seva llum. De nou, potent i sense tremolors. Llum típica dels planetes. A diferència de la llum provinent de les estrelles, la dels planetes no centelleja, no fa pampallugues.

Vist amb un modest telescopi, el rei dels planetes del nostre Sistema Solar ens mostrarà les seves bandes equatorials de color ataronjat i marró. Veurem el disc del planeta sense cap problema. I els 4 satèl·lits més grans. Bé, si és que algun d’ells no és amagat pel darrera del planeta, o just transita pel davant.

A començaments del segle XVII, Galileu va apuntar el seu rudimentari telescopi cap aquest planeta, i es va dedicar a notar, nit rere nit, la posició dels 4 puntets, per acabar deduint que es movien al voltant de Júpiter. Ves per on que, contràriament a l’ortodòxia del moment, no tot al cel orbitava la Terra. Potser la teoria de Copèrnic, postulada uns anys abans, no era tan equivocada.

Atenció, perquè amb el pas de les setmanes Júpiter s’anirà apropant visualment a Venus fins a formar una bonica parella a començaments de juliol. En aquesta aproximació, la Lluna s’hi afegirà el dia 20 de juny. Serà un magnífic espectacle. Prepareu les càmeres!

Naveguem ara, amb la vista, cap al tercer planeta. Si dibuixem, imaginàriament és clar, un arc que connecti Venus i Júpiter, i l’allarguem molt cap a l’est, ens trobarem una llum sospitosa. Cóm de sospitosa? Per començar, és força brillant (no tant com Júpiter, però clarament més que qualsevol altra estrella de l’est). La seva llum, una altra vegada, fixa i clara com un far. És Saturn.

Aquí sí que us dic que heu de fer tot el possible per apuntar-vos a alguna observació amb un amic que tingui telescopi. Pagueu-li el sopar. Porteu vosaltres les cerveses. El que calgui, però heu de veure Saturn al telescopi.

És el rei dels anells, el veritable. Si no l’heu vist mai, quan el vegeu a l’ocular, amb els seus anells ben desplegats, us quedareu bocabadats. I si ja l’heu vist molts cops, també us hi tornareu a quedar de bocabadats.

Tenim la sort que aquesta temporada Saturn ens presenta els anells molt oberts. És tot un espectacle. Amb un telescopi mitjà i una nit bona, podrem veure clarament la divisió fosca que existeix entre els dos anells principals del planeta.

No et cansaries de mirar-lo. És com una miniatura de fràgil porcellana.

Es pensa que els anells, que per cert són milers i formats per gel i petites roques, són una característica temporal. És a dir, que potser en uns milions d’anys poden no existir. O ser diferents. Som afortunats.

Amb les temperatures suaus de nit, ve de gust sortir... i mirar el cel. S’acosten les nits d’estiu, carregades de fugisseres. Nits de Via Làctia, si som a un poble de vacances.

De moment, 3 planetes visibles fins i tot des de les àrees urbanes.


Els podeu reconèixer al cel?

Categories

Estels i Planetes

TOP