dilluns, de juny 28, 2010

No, jo tampoc el vaig veure

La natura ja les té aquestes coses.

L’anunci, que predeia que podríem veure, a simple vista, al cometa McNaught a començaments de juny, va despertar en molts de nosaltres un interès immediat: no sempre un pot veure un cometa, amb la seva cua, i sense l’ajut d’un telescopi.

Ja sabíem que l’horari no acompanyaria: per la seva situació en el cel, hauríem d’observar de matinada. I tot i així, l’alçada sobre l’horitzó nord-est no seria gaire gran. La sortida del Sol faria que la finestra de possible observació fos molt petita, potser mitja hora o una hora al màxim.

Després d’uns dies de pluja i núvols, el dissabte 12 de juny, a les 4.30 de la matinada, el cel es va aclarir sobre de Falset. Com acostuma a passar, després de pluges i cel coberts, quan finalment s’aclareix queda un cel transparent i netíssim.

Mig dormit, vaig pujar a la terrassa amb els meus prismàtics, i vaig començar a explorar per sobre de l’horitzó, primer amb la vista, després amb els prismàtics.

De seguida em vaig adonar que no seria fàcil veure’l. Quan em vaig familiaritzar amb les constel•lacions que es veien en aquells moments, vaig arribar a la conclusió que, efectivament, el cometa havia d’anar molt (molt) baix.

No vaig aconseguir de veure’l. Ni rastre. Ni amb els prismàtics, tot i que vaig identificar perfectament el lloc del cel per on havia d’estar circulant.

Quan va començar a clarejar, el lloc teòric que ocupava el cometa seguia molt baix sobre l’horitzó, i les darreres esperances de poder-lo veure s’esvaïen amb el naixement del nou dia.

No vaig poder evitar pensar en la gent que, atrets per l’anunci, havien intentat veure’l. Per què una cosa és que un aficionat no el pugui veure. Ja hi estem acostumats. Sabem que això no és senzill, i que el comportament dels cometes, tot i la ciència que tenim, és moltes vegades impredictible.

Però em sap greu pels no tan aficionats. Per què aquestes coses desmotiven, i la gent s’acaba pensant que això de mirar les estrelles és quelcom molt complicat, i que només alguns, mig pirats i posseïdors d’instruments caríssims, poden disfrutar dels espectacles que el cel ens reserva.

A tots aquells que ho vàreu intentar amb el McNaught, i que aquesta era potser la vostra primera experiència mirant el cel, animar-vos a que seguiu mirant. Afortunadament, no tot és tan impredictible i capriciós com un cometa:

Mireu les pluges d’estels, especialment les de l’estiu (llàgrimes de Sant Llorenç, a l'agost)

Mireu i apreneu a identificar als planetes, seguint les instruccions d’aquest blog o de moltíssimes altres fonts d’informació. O les constel•lacions, amb les seves formes, i les seves estrelles de diferents colors.

Mireu la Lluna. És un objecte espectacular. Quants de nosaltres la hem mirat realment? Us ho heu plantejat? I no em refereixo a aixecar la vista i ja està, sinó a observar-la amb atenció. Les seves zones clares i fosques, la seva lluentor màgica.

O simplement estireu-vos, en una nit d’estiu, serena, clara i sense Lluna, i mireu cap a dalt. I gaudiu de l’espectacle de milers d’estrelles a la Via Làctia. La llum de móns molt llunyans, móns que potser estan plens de meravelles desconegudes.

Pregunteu-vos per què. On som, què som. Per què som.

I deixeu que se us posi la pell de gallina, quan penseu que, a ben segur, habitem en un dels recons més meravellosos i increïbles d’aquest enorme univers.

diumenge, de juny 20, 2010

Podem veure el naixement de l'univers?



En l’article "Mirar cap al passat" explicàvem com, en astronomia, veure més “lluny” significa veure el passat.

En efecte, degut a que la velocitat de la llum no és infinita (res no ho és!), i al fet que l’univers es trobi en expansió, quan, amb instruments cada cop més sensibles, descobrim objectes molt llunyans, en realitat, el que estem fent és veure’ls com eren en el passat.

La llum que ens arriba d’una galàxia que està, per exemple, a mil milions d’anys llum ens porta informació de com era aquesta galàxia fa això, justament mil milions d’anys.

Cada cop, els instruments científics van millorant i guanyant sensibilitat. Telescopis òptics, alguns dels quals, com el Hubble, operant fora de l’atmosfera; telescopis infrarojos; radiotelescopis... L’avanç de la tecnologia ha fet que, cada cop, puguem veure més lluny, és a dir, més cap al passat.

Quin és l’objecte més antic que hem vist?

Fa pocs mesos, el telescopi Hubble ens ha permès veure unes galàxies que van existir només uns 600 milions d’anys després del naixement de l’univers (la seva llum ha trigat en arribar-nos aproximadament uns 13 mil milions d’anys!!!!).
Amb quasi tota seguretat, aquests objectes fa molt i molt que ja no existeixen.

Fixeu-vos doncs: amb la llum (i altra radiació electromagnètica, com ones, rajos infrarojos, etc.) que ens arriba, podem analitzar, estudiar, entendre com eren. Els estem, de fet, veient, com qui veu una pel•lícula del passat.

Això és extraordinari. Es tracta de seguir millorant els instruments. Els nous gegants que ja s’estan construint, per a jubilar al Hubble, prometen fer descobriments espectaculars des de l’espai.

Però... fins a on? Vull dir, si seguim veient cada cop més enrere... serà algun dia possible veure l’inici de l’univers?

Tot i que sembla que en teoria si que podríem, la realitat és ben diferent.

Se sap que els primers anys (milions d’anys) de l’univers van ser un “anys foscos”. L’univers estava format per un plasma calent de protons i electrons. La temperatura era tal que aquests protons i electrons no es podien combinar per a formar àtoms d’hidrogen. Tota la radiació que es produïa en aquell univers era immediatament absorbida per aquest plasma calent.

La llum de les primeres estrelles era també absorbida. Era un univers fosc, sense llum.

Uns 300 milions d’anys després del Big Bang, però, la temperatura de l’univers havia baixat, i els àtoms d’hidrogen van començar a aparèixer. De sobte, es va fer la llum. Per primera vegada, la llum podia recórrer l’univers sense ser absorbida: havia aparegut l’univers transparent que coneixem avui en dia.

Què vol dir tot això? Doncs que la radiació més antiga que podem aspirar a rebre correspon a aquest moment, és a dir, a uns 300 milions d’anys després del Big Bang.

De fet, i tal com vàrem explicar a "L'objecte més antic conegut", ja fa temps que estem estudiant radiació tan antiga com aquesta. És el que coneixem com radiació de fons, que omple tot l’univers, i és una relíquia del moment del Big Bang.

En resum, els instruments del futur immediat ens permetran seguir veient objectes molt, molt antics. Segur que en els propers anys, especialment després de la posta en funcionament del telescopi James Webb al 2014 (que substituirà al Hubble), batrem el rècord actual, i podrem veure com era el nostre univers fins a 300 milions d’anys després de néixer.

Però, ara per ara, encara hem de descobrir la tecnologia (si és que existeix) que ens ha de permetre “veure” encara més enllà.

Veure el moment màgic en el què tota la matèria coneguda va aparèixer.

Un moment singular que va donar lloc a l’espai i al temps. El Big Bang.

dissabte, de juny 12, 2010

Missió cap a Plutó


Ja coneixeu la meva admiració sobre el tema de les missions espacials i dels seus descobriments.

Ho confesso, em fascina pensar en com hem arribat a treballar una tecnologia que ens permet, en aquest precís instant en el que estic escrivint aquestes línies, estar recorrent Mart, o analitzant els geysers d’un dels satèl•lits de Saturn.

En aquest article, us parlaré d’una de les missions més ambicioses i que està marcant rècords: la sonda New Horizons.

Aquest laboratori va ser llançat a l’espai l’any 2006. Destí: Plutó, i més enllà. Arribarà el 14 de juliol de 2015.

Tots els planetes del nostre Sistema Solar han estat visitats per sondes. Tots.
És clar que això és així per què Plutó, ara, ja no forma part del selecte grups de cossos que anomenem “planetes”. De la seva degradació en parlem a http://estelsiplanetes.blogspot.com/2010/02/la-desgracia-dun-planeta-desterrat-o.html.

El interès per a la seva exploració, malgrat tot, és enorme.
No en va, Plutó és un representant d’una nova família de cossos que orbiten el Sol a distàncies immenses. Un més entre milers de cossos, alguns fins i tot més grans que el propi Plutó.

Per a poder arribar a Plutó, New Horizons ha hagut de superar algunes marques històriques.

En primer lloc, la velocitat. De moment, és l’instrument que s’ha llançat amb més velocitat cap a l’espai. Tanta que, en només 9 hores, va arribar a l’alçada de la Lluna (hey! Això és com volar des de Barcelona a San Francisco, oi?)

Els científics van tornar a jugar a bitlles amb ell (com es fa ja amb quasi tots els satèl•lits que es llancen a l’espai). Aquest joc consisteix en fer apropar la sonda a Júpiter. Apropar-lo el suficient com per a que s’acceleri, a causa de l’atracció gravitatòria del gegant, però tot calculat per a que no arribi a caure. D’aquesta forma, el satèl•lit surt expulsat a gran velocitat (encara més que la que portava) cap al nou destí.

En segon lloc, New Horizons serà la primera sonda en poder realitzar una topografia complerta en la seva primera visita a un “planeta”. Els seus instruments fotografiaran la superfície de Plutó amb una precisió de un quilòmetre!

Ara, pensem un moment: 9 anys de trajectòria; 4,8 mil milions de quilòmetres. Ens podem imaginar l’enorme precisió i perfecció que han de tenir aquests instruments per tal de poder “dormir” durant tot aquest temps, i funcionar a la perfecció quan sigui el moment? Qualsevol petita errada arruïna una missió milionària.

Tot i que tots els instruments a bord estan duplicats completament, s’ha pogut comprovar que tot funciona correctament.

I què es trobarà New Horizons quan arribi a Plutó d’aquí 5 anys?

Doncs un “planeta” (ara anomenat “Kuiper Belt Object”, KBO pels amics) amb 3 satèl•lits coneguts. I amb una atmosfera que s’ha pogut ja detectar des de la Terra.

I segur que sorpreses. Com sempre ha passat en la visita a un “planeta”.

Un cop hagi estudiat Plutó i els seus satèl•lits, New Horizons continuarà el seu camí. Els científics esperen poder estudiar amb ell dos “planetes” (KBOs) més, que encara no han decidit.

Aquesta missió, doncs, promet moltes notícies en el futur, i segurament serà una de les més espectaculars mai llançada.

I després què?

La NASA ha tornat a posposar una missió tripulada a Mart. A part de problemes financers, hi ha encara temes tecnològics que cal avançar. Les velocitats de llançament han de millorar-se (2 anys de viatge a Mart semblen massa per a fer-ho amb un humà, no?). A més, les conseqüències que les condicions d’ingravidesa tan perllongades poden tenir no estan, encara, del tot estudiades.

Però no ens preocupem. Seguim tenint els robots recorrent la superfície de Mart, i a la sonda Cassini enviant fotos impressionants de Saturn i dels seus móns. O Rosetta, que està en camí per a posar-se al costat d’un cometa i el seguirà en el seu pas pel costat del Sol.

Us deixo amb una de les darreres fotografies de Mart, presses pel robot Opportunity, on es veuen les seves petjades sobre les dunes del planeta. Mireu-la, i penseu tot el que significa...



Fascinant, oi?


dissabte, de juny 05, 2010

La persistència de la vida


La notícia va donar la volta a la Terra en uns instants.

Primera plana de diaris, amb edicions especials, i portada de tots els telenotícies del planeta.
Després de molts anys buscant, l’humanitat, finalment, havia trobat vida fora del nostre món!

Ja es sospitava aquesta possibilitat, perquè fa uns anys les sondes enviades a Europa, un dels satèl•lits de Júpiter, havien detectat gas metà en l’atmosfera del planeta. Això era una pista que podia indicar algun procés de metabolisme, organismes que, similarment a com fan a la Terra, produeixen gas metà.

Pocs anys havíem trigat en preparar una missió transcendental: un robot que baixaria a la superfície del satèl•lit i que, amb el seu laboratori, exploraria amb detall, en busca de traces de vida. Totes les nacions desenvolupades havien contribuït a la missió, i tothom estava convençut que estàvem davant de l’esdeveniment més important dels temps.

La prova buscada, i finalment trobada a la superfície d’Europa, ens demostrava que no estàvem sols a l’univers. Que no érem una raresa de la fortuna. I ens obria les portes, ara si, a dedicar pressupostos astronòmics (mai millor dit!) a exploracions en altres planetes, fins i tot fora del nostre Sistema solar.

Les mostres recollides es van analitzar ràpidament, amb les tecnologies més potents. Es tractava de microorganismes, espores diminutes, i una mena de fongs microscòpics.
Semblaven perfectament adaptats a les condicions d’Europa, dures i que, fins aquell moment, es pensaven insalvables per al nostre concepte de vida.

En pocs dies es disposava ja d’anàlisis genètics molt precisos.

I al cap d’una setmana, va arribar el cop.

La nova notícia va venir de sobte, no esperada. I ens va agafar desprevinguts. I ens va fer molt de mal.

Els científics acabaven de determinar que les espores recollides a Europa contenien un material genètic idèntic a un subconjunt d’espores molt abundants a la Terra. La conclusió, dolorosa i decebedora, era que la vida detectada a Europa no era més que una contaminació del planeta provocada per les primeres sondes exploratòries que l’home hi havia enviat feia més de 50 anys.

Aquest relat, totalment fictici que m’he inventat, bé podria convertir-se en un mal somni en el futur.

Des dels inicis de l’exploració espaial, sempre ens ha preocupat la contaminació PROVINENT de l’espai. Tots tenim present les famoses “quarantenes” dels astronautes quan tornaven de les missions Apollo.

Però ara, els científics comencen a preocupar-se per la contaminació CAP A FORA. La contaminació que els nostres propis instruments podrien introduir en altres planetes.

Per què, oh sorpresa, resulta que la vida és molt (molt) més resistent i adaptable del què podíem pensar. En el nostre propi planeta, cada cop s’estan descobrint organismes que s’han adaptat a viure en condicions extremes. I, per acabar-ho d’arreglar, se sap que algunes espores poden, fins i tot, sobreviure llargs períodes en les condicions de fred i buit de l’espai, transportades involuntàriament per sondes de la Terra, sempre i quan estiguin protegides dels rajos ultraviolats del Sol (la qual cosa no és gens difícil, si aquestes espores es troben en recons o fins i tot en l’interior).

I fan bé els científics de preocupar-se.
La vida, adaptable i persistent com és, podria molt bé obrir-se camí en nous mons. Seria una vida real, si, però implantada artificialment, i, en tot cas, una vida que compartiria amb nosaltres les mateixes arrels. Una vida “fraudulenta”.

Els efectes de la contaminació d’un planeta serien inimaginables. Quins efectes en el ecosistema propi del planeta podria tenir? I quins efectes sobre la vida autòctona, potser encara no detectada?

Li he estat donant tombs a aquest tema, des que vaig llegir sobre la possibilitat de la contaminació d’altres mons.

I, com sempre, he deixat volar la meva imaginació.

Una imaginació que m’ha portar milions d’anys enrere, en un moment en el què el nostre planeta era un món inhabitable. Sense oxigen, i amb una atmosfera densa de gasos de sofre i anhídrid carbònic.

Un planeta en el què una civilització molt avançada, provinent d’una estrella propera, es va fixar.

I va explorar.

I va contaminar.

divendres, de juny 04, 2010

Alarma de cometa visible a simple vista!


M’acaba d’arribar aquesta alarma: durant els propers dies, el cometa McNaught’s serà visible a simple vista!!!!!

Anem a pams...

La previsió: el cometa tindrà una magnitud de 5. Què vol dir això? Doncs que amb un cel mitjanament fosc l’hem de poder veure a simple vista. Segons sembla, el cometa exhibirà una cua ben definida i "relativament" llarga.

Quan: ja es pot veure, tot i que els millors dies serà durant el cap de setmana del 8 a l’11 de Juny, ja que no hi haurà Lluna (lluna nova), cosa que afavorirà la visibilitat i mantindrà el cel fosc.

On: bé, no tot pot ser perfecte. Haurem d’esperar a passada la mitjanit, i més aviat tirant a la matinada.


Com més “tard” millor (sempre abans que comenci a clarejar, és clar!). Hem de mirar en direcció Nord-Est, a poca alçada (anirà guanyant alçada amb el pas de les hores, per això com més “tard” millor).Us adjunto un esquema que he preparat.

No hauria de ser difícil veure’l, sempre que estiguem en un lloc fosc.



Com observar-lo: a simple vista ja l’hem de veure, segurament amb cua i tot (suposo que aquesta es veurà molt fina, no ho sé). Però l'espectacularitat vindrà si l'observem amb prismàtics. Bé... i si ja mireu amb telescopi....
(sempre amb nit fosca, eh? Des de ciutat, a prou feina veiem estels, no esperem veure res!)

Què cal esperar? El pas dels cometes sempre és una sorpresa, per què aquestes boles de roca i gel, quan s’aproximen al Sol, tenen de vegades comportaments inesperats.

Un dels casos més recents, i que vaig tenir l’oportunitat de viure personalment, va ser fa tres anys amb un cometa que ni s’esperava que es pogués veure a simple vista. De sobte, la seva lluentor es va descontrol•lar, i es va convertir en un dels cometes més espectaculars que ens han visitat en els darrers anys. Va ser el cometa Holmes, del què un adjunto un seguiment de fotografies que li vaig fer (amb telescopi, a simple vista es veia, però no així!)

Per tant... ja veurem. S’ha d’estar atent. També us dic que de vegades, els capriciosos cometes juguen a la contra, i fan cas omís a les previsions optimistes. Així que no es garanteix res, eh? Però val la pena que no deixeu de mirar-lo, per què cometes visibles a simple vista no abunden precisament.
Si algú està més interessat, i té dubtes, cap problema en contactar-me!

Bona cacera!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

dimecres, de juny 02, 2010

El cel aquest mes de... Juny

Dos fars en el cel

Aquest mes, i tal com ja venim anunciant, tenim dos grans fars en el cel. Un a la posta de Sol, i l’altra a la sortida!

La seva lluentor és impressionant. Es tracta de Venus (el podeu veure a l’oest, just després de la posta de sol, quan encara és de dia), i de Júpiter (sortint per l’est, abans de la sortida del Sol, a la matinada).

A més, com sempre, us destaco uns dies d’especial atracció, per què la Lluna, a la que ja sabem que li agrada jugar amb els planetes, forma amb Venus i Júpiter parelles molt espectaculars.

A inicis d’aquest mes de Juny, la Lluna i Júpiter (mirant a l’est, matinada abans de sortir el Sol):


I a mitjans de mes, la Lluna i Venus (mirant a l’oest, vespre després de la posta de Sol):


Recordeu! Aquest mes, les llums més potents. No les podeu confondre. No hi haurà res que llueixi més (excepte la Lluna, és clar!)


Ah! I atenció telescopis: Saturn està IMPRESSIONANT (dono fe!). Els seus anells estan tancadíssims, i formen una línia recta finíssima a la vista. Trigarem 16 anys en tornar-ho a veure!!! (encara tinc la boca oberta, és una visió magnífica).

Atrapeu a qui tingui un telescopi mitjanament potent. No us ho perdeu!!!

Estels i Planetes

TOP