diumenge, de febrer 28, 2010

La primavera, els anys de traspàs, i la perdurabilitat de les estacions

Estem a poques setmanes d’entrar en la primavera.

Si us hi heu fixat, quan l’home del temps a la televisió anuncia la data d’entrada de la primavera, ho especifica en dia i hora, que normalment són diferents cada any. A què es deu això?
Primer parlem una mica de què és “l’entrada de la primavera”, que científicament es coneix com l’equinocci de primavera.

Tal i com explicàvem en l’article "La veritat sobre les estacions de l'any", el “culpable” que tinguem estacions de l’any és la lleugera inclinació que té l’eix de rotació de la Terra respecte del pla de l’òrbita al voltant del Sol. Si el nostre planeta no estés inclinat, no tindríem estacions. I si la seva inclinació fos extrema, també extremes serien les estacions de l’any.

Aquesta inclinació també fa que l’arc visual que el Sol descriu en el nostre cel, estigui “inclinat”. En alguns moments de l’any, aquest arc està “més baix” (“el Sol va baix”), i en d’altres moments l’arc està ben a munt.

De fet, el Sol surt per l’Est i es pon per l’Oest només en dos moments específics de l’any: els dos equinoccis (el de primavera i el de tardor). En qualsevol altre moment de l’any, el Sol surt per punts que es van allunyant cada cop més de l’Est, fins arribar als punts de màxima llunyania (cap al Nordest o cap al Sudest), que es produeixen en els solsticis d’estiu i d’hivern, quan el dia és més llarg i més curt respectivament.

Aquest fet el podeu comprovar molt fàcilment, fixant-vos de tant en tant el lloc per què surt (o es pon) el Sol en referència a algun edifici llunyà o element del paissatge.

Tornem a la primavera.

Com dèiem, el moment exacte d’entrada de la primavera astronòmica varia cada any. No entrarem aquí a veure quins factors seculars intervenen (hi ha moviments que la Terra té al llarg dels segles, així com perturbacions en la seva òrbita d’altres planetes). Però si ens fixarem en un aspecte fonamental... que té relació amb el disseny del nostre calendari.

La Terra dóna una volta complerta al voltant de la nostra estrella cada 365,242375 dies.

Aquesta xifra és incòmode de manegar. Ens molesten els decimals, de forma que el calendari occidental, basat en dies i anys, fa simplificacions. Diem que un any té 365 dies.

Al fer-ho, arrosseguem un error petit. Un error d’exactament 0,242375 dies cada any (unes 6 hores). Un error que es va acumulant, any rere any.

Si no corregim l’error, el seu efecte acumulat es va fent gran. Per exemple, al cap de 100 anys, hem acumulat un error de quasi un mes.

Quin efecte tindria això? Doncs aquí tornem a la primavera i a les estacions de l’any. Us imagineu el desgavell d’una primavera que comencés a l’Abril? O al cap d’un segle al Maig? Us imagineu les estacions de l’any desplaçant-se en el nostre calendari? El dia de Nadal canviant d’estació al córrer els anys i els segles.

Afortunadament corregim l’error. I ho fem introduint els anys de traspàs (els famosos “años bisiestos” en castellà).

Cada 4 anys, corregim un dia. Amb aquesta correcció ens aproximem molt al període real de moviment de la Terra. De fet, estem “creant” un any de 365,25 dies, molt a prop del real.

Però hem de seguir corregint, ja que ara l’error és només d’onze minuts cada any, però suficient com per anar-se acumulant al passar els segles. De forma que hem creat una fórmula de correcció encara més exacta: són anys de traspàs (anys amb 366 dies) tots aquells divisibles per 4 (cada 4 anys hi sumem un dia), excepte els acabats en 00 (corregim en sentit contrari un dia de cada 100 anys), i d’aquests si que ho seran els divisibles per 400 (i tornem a corregir cada 400 anys sumant un dia).

Amb això aconseguim un “any mig” de 365,2425 dies, bastant a prop de la xifra real.

L’efecte de la correcció cada 4 anys es notarà en el moment de l’entrada de la primavera (i de les demés estacions). Fixeu-vos que cada any, la primavera entra unes 6 hores més tard que l’any anterior.
L’any 2000, la data era el 20 de Març a les 7.35 del matí. L’any següent era el 20 a les 13.31, el 2002 era a les 19.16, i el 2003 ja es produïa el 21 de Març a la una de la matinada. Però a l’arribar l’any 2004 (any de traspàs), tornem a recuperar la data de l’equinocci, que va ser el 20 de Març a les 6.49 del matí (veieu com funciona?)

Tot i que la data de l’equinocci veiem que es va movent, aconseguim mantenir-la “sota control”, i així també protegim la relació entre el nostre calendari i les estacions de l’any.

Regles que construïm els homes per a regular la nostra vida, la nostra rutina. Regles que intenten interpretar la realitat de l’univers, un univers meravellós, ple de moviment i canvi, que ens ha donat un parèntesis de tranquil•litat de milions d’anys per a que puguem estar aquí.

Que la primavera astronòmica estigui “sota control” no significa que el comportament de les estacions de l’any sigui predictible. En aquest parèntesis que se’ns ha donat, que el mes d’Abril per a nosaltres sigui sinònim de primavera només depèn de nosaltres. Depèn que sapiguem conservar la realitat tal i com ens la vàrem trobar, sense malmetre-la.

I, pel que sembla, no ho estem fent gaire bé.

dimarts, de febrer 23, 2010

La desgràcia d'un planeta desterrat... o l'honor de ser el primer


Més enllà de la polèmica que es va despertar, i que encara ara dura, quan la Unió Astronòmica Internacional va decidir eliminar a Plutó de las llista de planetes, intentarem aquí aprendre la raó que hi ha al darrera d’aquesta decisió... sense entrar, però, a discutir sobre si la decisió és encertada o no.


Per què és tant important que repassem el tema? Doncs per què allà fora, en el buit immens i fred de l’espai, encara dins dels dominis del nostre Sol, hi ha un món no descobert encara, segurament ple de sorpreses, que, per a que ens fem una idea, es creu que amaga a milions d’objectes, alguns d’ells més grans que el pobre Plutó.

Quan el Sistema Solar es va crear, ara fa uns 4.500 milions d’anys, els planetes i altres cossos que giren al voltant de la nostra estrella es van formar a partir d’un disc enorme de matèria que va quedar rodejant al Sol. Eren les restes de la pròpia formació del Sol.

A base de col•lisions entre aquesta matèria, formada per partícules molt petites, es van anar formant objectes cada cop més grans. Primer, roques. Després, planetes.

Al començament, allò devia ser com un apocalíptica partida de billar que els déus jugaven. Els cossos que s’anaven formant començaven a tenir interaccions gravitatòries entre ells. Les col•lisions devien ser freqüents. I també freqüents havien de ser les roques i projectes de planetes que eren violentament expulsats a òrbites més llunyanes com a conseqüència d’aquestes interaccions.

Per a que ens fem una idea, es creu que Júpiter o Saturn, enormes boles gasoses, es van formar en realitat molt més a prop del Sol del què estan avui, i que posteriorment es van “moure” a les òrbites més estables que coneixem.

En aquest procés, encara no gaire ben conegut, es va formar la Terra. I es van formar, igual que ella, milers d’objectes que, en aquest joc diví van anar ocupant posicions estables. Si no estaves en una òrbita estable, en milers o milions d’anys acabaves xocant, o sorties rebotat fins a una altra òrbita.

Poc a poc, al llarg de milers de milions d’anys, el Sistema Solar que coneixem es va anar netejant de matèria. I tot va anar quedant endreçat i en ordre.

Els supervivents els coneixem. Són els planetes i els seus satèl•lits. Són els asteroides. Són els cometes.

Molt bé. Ara que hem repassat la formació dels planetes, anem a fixar-nos en el què va passar lluny de les òrbites dels planetes més llunyans que coneixem. Més enllà de Neptú.

En aquesta immensa zona, el disc de matèria que girava al voltant del Sol, i que va ser, com hem vist, l’origen dels planetes i altres cossos del Sistema Solar, era inexistent, o en tot cas massa poc dens com per a poder fer néixer objectes per simple col•lisió. Té sentit pensar que la formació dels objectes es produïa molt més a prop del Sol, on el disc de matèria era molt més dens.

En aquesta zona, doncs, no es van crear planetes ni gaires més coses. Però, a canvi, es va convertir en un terreny de ningú, al que milers i milers d’objectes, formats en l’interior del Sistema Solar van ser desterrats, i on van trobar tranquil•litat i pau. Un espai immens, en el què la feblesa de la gravetat del Sol encara permetia que aquests cossos giressin, en òrbites que triguen milers d’anys en completar-se. Aquesta zona es coneix com el cinturó de Kuiper, i és tant immensa que es calcula que s’estén fins a una distància del Sol aproximadament 300 vegades més llunyana que l’òrbita de Neptú!


Quan Clyde William Tombaugh va descobrir Plutó, l’any 1930, no sabia que, en realitat, estava descobrint el primer d’aquests cossos.

Però molt més recentment es van començar a descobrir molt més “planetes”, alguns d’ells més grans que Plutó. Cossos llunyans, gèlids i misteriosos, relíquies de les primeres etapes de formació del nostre sistema solar, confinats a aquesta zona d’oblit. Els “perdedors”.

Podem, doncs, imaginar l’origen de la discussió dels científics. Acceptar Plutó com a planeta de ple dret significaria començar a allargar la llista de planetes amb molts (molts!) nous noms, cada any. Objectes com Sedna, Quaoar, Makemake, Eris, Haumea, ... i centenars d’altres ja descoberts, sobre un conjunt estimat de milions. El fet que Plutó es descobrís es deu a que, entre aquests milions de cossos, ell és dels què més a prop està.



Ostres! Penseu en això! Després de Neptú, .... una zona amb milions d’objectes... alguns dels quals són més grans que Plutó.... i no sabem si també amagarà objectes com la Terra o més grans!

Aquest lloc és tan gran i llunyà que no podem ni somiar amb la tecnologia que es necessitaria per a estudiar-la bé. Ni els telescopis més potents que podem imaginar seran suficients. Això no deix de ser una paradoxa, ja que hem descobert més de 400 planetes en altres estrelles, a anys llum de la Terra.... i en canvi no serem capaços de descobrir què s’amaga en l’habitació del darrera del nostre Sistema Solar (el per què és molt més senzill que descobrim planetes en altres estrelles ho explico a http://estelsiplanetes.blogspot.com/2009/11/altres-sols-altres-planetes.html).

I enviar-hi sondes d’estudi? Ufffff... oblidem-ho de moment. Una sonda podria només estudiar una infinitesimal part de la zona de Kuiper, allà per on passés. Però és que, per acabar-ho d’arreglar, amb la tecnologia actual una sonda trigaria més de cent anys per a trobar-se “en mig” de la zona. (hey, i encara estem dins del Sistema Solar, eh?)

La glòria de Plutó és, per tant, la del seu descobriment, com a objecte fantàstic, rocós, no gasós com són els darrers planetes del Sistema Solar. Objecte format prop del Sol com nosaltres, i posteriorment castigat a orbitar en aquesta llunyania. La glòria de ser el primer d’aquests objectes en ser descobert.

No hi ha res, doncs, de vergonyós en Plutó. Jo el vaig estudiar, d’infant, com a planeta. I tot i que ara s’hagi decidit que no pertany més a aquesta categoria, Plutó sempre serà un descobriment fonamental en la història de l’astronomia.


El primer de la seva categoria. I ser el primer sempre és, i serà, un honor, no?

diumenge, de febrer 21, 2010

Les respostes al test


Aquí van les respostes al test publicat en aquest blog el 23 de gener.

1. La teoria més provable sobre l’origen de la Lluna diu que es va formar...
1.1 a partir d’un asteroide capturat per la Terra
1.2 a partir de la col•lisió d’un objecte amb la Terra
1.3 al mateix temps que la Terra

La resposta correcte és la 1.2, a partir d’una enorme col•lisió (http://estelsiplanetes.blogspot.com/2009/10/la-millor-companya.html)


2. Anomenem a la nostra galàxia...
2.1 Via Làctia
2.2 Galàxia d’Andròmeda
2.3 Galàxia principal

Efectivament, l’anomenem Via Làctia, nom que els nostres avantpassats li van posar a aquella taca allargada que es veu especialment en les nits fosques d’estiu i que els recordava a la llet.


3. L’estrella que està més propera a la Terra és...
3.1 Alfa Centauri
3.2 El Sol
3.3 Vega

És Alfa Centauri, una estrella situada a 4,5 anys llum de distància (http://estelsiplanetes.blogspot.com/2009/12/un-viatge-la-part-fosca-de-les-xifres.html).

4. Les pluges d’estels es produeixen quan...
4.1 La Terra travessa l’òrbita d’un antic cometa
4.2 Xoquen dos asteroides
4.3 Partícules provenint del Sol entren a l’atmosfera

Es produeixen quan el nostre planeta travessa l’òrbita d’un cometa, i col•lisiona amb milers de partícules deixades pel pas d’aquests cossos (http://estelsiplanetes.blogspot.com/2009/05/que-son-les-pluges-destels.html)


5. En un eclipsi de Lluna ...
5.1 Tenim Lluna en fase Nova
5.2 Tenim Lluna en fase Plena
5.3 La Lluna pot estar en qualsevol fase

Sempre que tenim eclipsi de Lluna, aquesta està en fase Plena. Entendre-ho és senzill... llegiu http://estelsiplanetes.blogspot.com/2010/01/les-fases-de-la-lluna-i-els-eclipsis.html



6. L’Univers...
6.1 Està estable
6.2 Es contrau
6.3 S’expandeix

Actualment l’univers s¡expandeix. No sabem si sempre serà així, però. Si voleu saber més... i especular com serà la fi de l’univers, podeu llegir http://estelsiplanetes.blogspot.com/2009/07/la-terrible-fi-de-lunivers.html


7. Les estrelles son...
7.1 Grans boles d’hidrogen
7.2 Grans boles de foc
7.3 Grans boles de roca

Són grans boles d’hidrogen, condensades per la força de la seva pròpia gravetat, i que donen llum gràcies a l’enorme reactor nuclear que tenen a l’interior (http://estelsiplanetes.blogspot.com/2009/05/la-estrella-que-nos-da-vida.html)


8. Les galàxies son...
8.1 Núvols de gas que brilla
8.2 Núvols de gas no brillant
8.3 Grans agrupacions d’estrelles

Una galàxia és una enorme agrupació d’estrelles, que giren al voltant d’un centre de gravetat comú. Una galàxia típica, com la nostra, té milers de milions d’estrelles (http://estelsiplanetes.blogspot.com/2009/12/un-viatge-la-part-fosca-de-les-xifres.html)

9. Les estrelles que formen part d’una constel•lació...
9.1 Estan molt properes entre elles
9.2 Poden no tenir cap relació entre elles
9.3 Giren al voltant d’un centre comú
No tenen normalment relació entre elles, ja que les constel•lacions són només figures imaginàries creades per efecte de la perspectiva (http://estelsiplanetes.blogspot.com/2009/08/que-son-les-constellacions.html)

1o. Els planetes, al nostre cel, ...
10.1 Surten per l’Est i es ponen per l’Oest, com el Sol
10.2 Surten per l’Oest i es ponen per l’Est, en sentit contrari al Sol
10.3 Poden sortir per qualsevol lloc

Qualsevol objecte en el nostre cel, i degut a l’efecte de la rotació de la Terra, surt per l’est i es pon per l’oest, igual que el nostre Sol.

11. Les estacions de l’any es produeixen per què...
11.1 La Terra té una òrbita el•líptica
11.2 L’eix de la Terra està inclinat
11.3 La Terra no sempre està a la mateixa distància del Sol
La inclinació de l’eix de la Terra és el causant que tinguem estacions de l’any (http://estelsiplanetes.blogspot.com/2009/05/la-veritat-sobre-les-estacions-de-lany.html)

12. Els planetes que es coneixen...
12.1 Giren tots al voltant del Sol
12.2 Giren tots al voltant d’estrelles
12.3 Formen part del Sistema Solar
Giren tots al voltant d’estrelles. Ja es coneixen més de 400 planetes que giren al voltant d’altres estrelles (http://estelsiplanetes.blogspot.com/2009/11/altres-sols-altres-planetes.html)


13. La Lluna sempre ens mostra la mateixa cara per què...
13.1 Triga el mateix en girar sobre sí mateixa que en girar al voltant de la Terra
13.2 No gira
13.3 Per què només la veiem de nit
Al trigar el mateix en girar sobre sí mateixa que en donar una volta a la Terra, la Lluna sempre ens ensenya la mateixa cara.


14. Els forats negres es diuen així per què...
14.1 Son de color negre
14.2 No es poden detectar
14.3 No deixen escapar ni la llum

La gravetat dins un forat negre és tan intensa que ni tan sols la llum pot escapar. Llegiu més d’aquests increïbles monstres a http://estelsiplanetes.blogspot.com/2009/06/els-increibles-forats-negres.html


15. De galàxies se’n coneixen...
15.1 Milions
15.2 Centenars
15.3 Desenes

Milions. De fet, milers de milions. I cada una amb milions, milers de milions d’estrelles!

Espero que hagueu trobat senzill el test. De fet, és només una excusa per a dedicar un moment a pensar en tot el què tenim allà dalt, i recordar que nosaltres, aquí a la Terra, formem part d’una cosa immensa, desconeguda encara, i en tot cas meravellosa, com és l’univers.

diumenge, de febrer 14, 2010

Un asteroide que passarà perillosament a prop

En l’article "La Fi del món" (http://estelsiplanetes.blogspot.com/2009/11/2012-la-fi-del-mon.html) ja parlàvem de l’amenaça dels impactes de cometes i asteroides. Dèiem que és només qüestió de temps, que simplement per probabilitat, com ha estat passant durant tota la història de la Terra, arribarà el dia d’un impacte que posarà en perill la continuïtat de la vida en el nostre planeta.

De fa bastant de temps, existeix en la NASA el programa NEO (“Near Earth Objects”). Aquest programa és un esforç de l’Administració americana de tenir “sota control” als milers d’objectes detectats que es troben perillosament a prop nostre, i que representen potencials riscos de col•lisió.

NEO, a més, classifica els objectes segons el risc d’impacte. Actualment, es coneixen 1.095 objectes classificats amb risc de col•lisió! (... i quants no coneixem encara?)

La veritat és que no se’n parla gaire, d’aquest tema. I ho trobo molt bé, ja que com vèiem en l’article comentat a l’inici, els riscos més importants ens venen de dins, no de fora. La pol•lució i el canvi climàtic, les catàstrofes naturals, etc., són molt més provables que aquest tipus d’impactes.

Tot i això, de fa un temps s’ha vingut parlant, en la premsa, d’un asteroide que, segons els càlculs dels astrònoms, col•lisionaria contra nosaltres l’any 2029. Aquest objecte té el nom d’Apophis.

Aquest cos té aproximadament una dimensió d’uns 300 metres de diàmetre, més que suficient com per a provocar una catàstrofe històrica, que produiria milions de morts, el caos a tot el planeta, i canvis climàtics que ens afectarien a tots i que provocarien potser la desaparició d’algunes espècies.

Doncs bé, els darrers càlculs dels científics quasi eliminen aquesta possibilitat, ja que al 2029 Apophis fallarà ... per poc.

De fet, l’espectacle serà meravellós. El dia 13 d’Abril de 2029, l’objecte passarà a una distància equivalent tan sols a 5,6 radis terrestres!!!! (com la distància d’alguns dels satèl•lits de comunicacions).

Un punt lluent es podrà veure, a simple vista i de dia, movent-se ràpidament pel cel.

Sembla, doncs, que Apophis no serà. O al menys durant els propers anys.


Mentre tant, els ordinadors del programa NEO calculen cada dia centenars de trajectòries, intentant avançar-se al màxim al què algun, més tard o més d'hora, arribarà.

dilluns, de febrer 08, 2010

Pensàvem que ho sabíem tot de la Lluna?

Sembla increïble que en un moment en el què l’home està enviant tota mena d’aparells per a explorar llocs tan remots com Mart, Mercuri o Saturn estiguem encara descobrint coses absolutament espectaculars sobre el nostre “modest” satèl•lit.

Tots més o menys hem seguit les notícies que han anat sortint els darrers mesos sobre el descobriment d’aigua a la Lluna. Primer, indicis dubtosos i controvertits. Després confirmació, ... sí, però....

De moment, ja és notícia que s’hagi trigat tant i tant en confirmar l’existència d’aigua a la Lluna, i també que s’hagi hagut de recórrer a missions tan espectaculars com la que va enviar la Nasa l’any passat i que vàrem comenta en aquest blog (llegiu http://estelsiplanetes.blogspot.com/2009/06/tot-punt-per-un-impacte-espectacular.html).


En efecte, la confirmació de l’aigua no ha estat gens senzilla. Per començar, l’aigua no es troba ni a la superfície, ni sota d’ella (com si que passa per exemple a Mart). Ni tan sols sembla ser que l’aigua que hi ha sigui “original”.

Les molècules d’aigua a la Lluna, sense l’existència d’una atmosfera protectora, són “bombardejades” per els rajos gamma i altres partícules, que són suficientment potents com per a dissociar-les. Els components “trencats” de l’aigua (principalment l’hidrógen) es perden en l’espai.

D’on ve, doncs, l’aigua “no original”?

Milions d’anys rebent l’impacte de cometes han anat introduint a la Lluna components no nadius... com l’aigua. Però com acabem de llegir, aquest dura molt poc en el nostre satèl•lit.

Bé...a no ser que...

Hi ha cràters a la Lluna, en els pols nord i sud, que no reben mai la llum del Sol. Fa temps que els científics varen començar a preguntar-se què es podia amagar en la profunditat d’aquests cràters gèlids. Seria possible que l’aigua portat pels milers de cometes que hi hagin pogut impactar en aquestes zones hagi quedat atrapat (i protegit) allà?

Doncs sembla que si. Aquest era l’objectiu de la missió que hem esmentat abans, que va fer que un coet, a forma de “míssil”, s’estavellés en un d’aquests cràters, mentre una altra sonda, que seguia a la primera, analitzava el núvol de material ejectat, abans d’impactar ella també en una missió “suïcida”.

Aigua a la Lluna, si. Però ja em vist que: no original, i només en certes parts del satèl•lit, ... tot i que els científics calculen que la quantitat pot ser significativa.

Però aquí no acaben les sorpreses. Resulta que, en el procés d’analitzar tot això, van els científics i descobreixen que, en la profunditat d’aquests enormes cràters dels pols de la Lluna (alguns fan centenars de quilòmetres de diàmetre), es troben les temperatures més baixes conegudes en el nostre Sistema Solar!!!!!!!!

La temperatura és, ni més ni menys, que de 35 graus kelvin (uns -238 graus dels nostres!), molt properes per tant al “zero absolut”.

És al•lucinant que, de moment, ni les temperatures enregistrades en el dur hivern marcià, o en les gèlides llunes de Saturn, o en l’hemisferi ocult al Sol de Mercuri, poden “superar” a aquestes noves temperatures descobertes a la Lluna!


No deix de ser sorprenent les poques coses que coneixem, doncs, de la nostra companya.
Hi ha veus crítiques en aquest tema, que es pregunten per què els EEUU van aturar l’exploració de la Lluna, especialment enviant humans, fa tant de temps. Hauríem de tornar a plantejar-nos l’exploració d’aquest món proper com a prioritària?

De moment, altres països, com la Índia, o el Japó, han progressat en això, enviant sondes que ens han ajudat a entendre millor com és el nostre satèl•lit. Però, com veieu, apareixen sorpreses que ens fan pensar el lluny que estem de saber-ho tot d’ell.

Tot i que el paisatge de la Lluna no ens motiva la imaginació, com si que ho fan els nous paisatges de Mart, recordem, quan la mirem a la nit, que la nostra companya encara té secrets amagats, i que segurament ens seguirà sorprenent durant molt de temps, trencant aquesta imatge de món mort i avorrit que li hem penjat.

dijous, de febrer 04, 2010

El cel aquest mes de ... Febrer

El rei absolut de la nit és Mart.

El podem veure, com "l'estel" més brillant del cel, tota la nit. A mitja nit el tindrem pràcticament a sobre del nostre cap. Observeu el seu color ataronjat... i, com ja hem dit en alguna ocasió, mireu la diferència de entre la llum del planeta, que apareix fix, i la dels estels brillants (que fa pampallugues).


A finals de mes, la Lluna passa ben a prop de Mart en el cel:


El diagrama mostra el cel, pràcticament a sobre del cap, els dies indicats cap a les 9 del vespre.

Les estrelles brillants per sota de Mart formen part de la constel·lació del Lleó.

Per altra banda, Venus començarà lentament a mostrar-se en el cel vespertí, mirant a l'Oest just després de la posta de Sol. A finals de mes ja començarà a ser visible, però serà en els propers mesos quan aquest planeta desplegarà tota la seva potència lluminosa. Ja anirem informant!

Bon cel a tothom!

Estels i Planetes

TOP