La fotografia actual de l'exploració espacial... i el meu desig

A pesar de la minsa quantitat d'inversió que dediquem a la investigació (sobre tot quan ho comparem amb el que ens gastem en fabricar màquines de matar), l'exploració de l'espai segueix força activa.

Aquesta és la fotografia actualitzada de l'estat de la qüestió, si és que no he comès cap error.

Us comento a continuació el que crec que és el més destacable de la cosa.

Començaré pels asteroides.

• Com veieu, tenim 2 sondes orbitant roques còsmiques. I no només orbitant, sinó també recollint mostres. Per una banda, els japonesos amb la Hayabusa-2, una missió de la que ja n'he parlat en alguna altra ocasió i que és absolutament espectacular. Porta voltant l'asteroide Ryugu des del 2018, i hi ha fet aterrar varis robots. Les imatges que ha anat enviant són al·lucinants, incloses les que varen capturar 2 petits enginys saltadors des de la superfície. La sonda tornarà a la Terra l'any 2020 transportant mostres de l'asteroide.

• Per altra banda, els americans estan estudiant l'asteroide Bennu, un objecte potencialment perillós per a la Terra. La missió OSIRIS-REX també recollirà mostres i ens les portarà de tornada l'any 2023.

Mart segueix sent el rei.

• Hi ha moltes raons que fan que Mart sigui la nineta dels ulls de les agències espacials. Per començar, es troba aquí mateix, a tan sols uns 7 mesos de viatge amb la tecnologia actual (sempre, això sí, que el planeta roig i la Terra es trobin en configuració òptima, cosa que passa cada 2 anys aproximadament). Es tracta, a més, d'un planeta rocós, amb atmosfera (tot i que molt feble i gens semblant a la nostra) i aigua gelada. Els robot ens han ensenyat que el planeta tenia aigua líquida en superfície fa milers de milions d'anys, la qual cosa converteix aquell món en un objectiu preferencial per anar a buscar-hi vida potser fòssil. Com a mi m'agrada dir cada cop més a les conferències sobre Mart, aquest planeta és la meva aposta de "tot al vermell", ja que en els anys que em queden difícilment veuré l'exploració intensa, en busca de vida, de cap altre lloc. De forma que si me'n vull anar d'aquest món amb respostes, la meva esperança es troba sota la sorra de Mart.

• Ara per ara, hi tenim 2 dispositius explorant. La Insight, la missió de la qual és estudiar l'interior del planeta, i que ja ens ha enviat els sons del primer terratrèmol detectat en un altre planeta, així com també el del vent marcià. I el robot Curiosity, l'únic que queda viu després que declaréssim oficialment mort l'Opportunity el mes de gener. Curiosity porta ja 7 anys allà, i això és molt per a un robot marcià. Aquest heroi s'ha fet vellet, va coix, i té Alzheimer (ha perdut la memòria varis cops, i la NASA ha hagut de reinicialitzar el seu cervell 3 vegades). És un geòleg incansable, que ens ha permès disposar de moltes evidències sobre el passat humit del planeta roig. Ara desitja que arribin els substituts, robots que sortiran de la Terra l'any proper i que són biòlegs. Els enviaran la NASA i l'ESA. I potser també un altre els xinesos.

 Venus el gran oblidat.

• Com que els recursos són molt (molt, molt) limitats, això va en detriment de Venus. També es troba al costat, però és un veritable infern. Un planeta tan semblant en mida a nosaltres, que podria ser el nostre bessó. I en canvi és un lloc temible. La seva atmosfera és densíssima, capaç d'esclafar molts dels instruments que hi fem arribar. La seva temperatura faria que el mateix diable l'escollís com a lloc per anar de vacances. És el planeta més càlid del Sistema Solar, més que Mercuri, amb temperatures superiors als 440C! I això degut al gran efecte hivernacle de la seva atmosfera carregada de CO2 i d'àcid sulfúric. Però a pesar de les dificultats, grups de científics estan criticant que estiguem deixant de banda aquest infern. No deix de ser un objecte interessant, que potser ens pot parlar, si l'escoltem, de quin futur li podria esperar al nostre planeta.

Just ara comencem a sortir del Sistema Solar.

• Els que m'escolteu, sabeu que m'agrada crear comparacions per tal de facilitar la divulgació. M'haureu sentit parlar en més d'una ocasió sobre la següent similitud: si una estrella, un sistema solar, fos un edifici, una galàxia seria una ciutat. Nosaltres habitem una immensa ciutat, anomenada Via Làctia, que conté uns 400 mil milions d'edificis. En el nostre, vivim en el tercer pis (on hi ha 2 portes, la nostra i al costadet una de petita on vàrem anar per primer cop l'any 1969). El quart pis ens fascina, com he dit abans, però encara no ens hem atrevit a anar-hi, i el que fem és enviar sondes i robots que ens expliquen com és aquell lloc. I quan sortim al balcó del nostre tercer pis contemplem la lluentor de milers de vivendes a les que, de moment, només hi podem anar somiant. Més enllà, albirem altres ciutats llunyanes, tant distants que no podem distingir els seus edificis. Doncs bé, com a símbol absolut de la nostra humilitat, les sondes més apartades de la Terra que tenim, les Voyager, que varen sortir l'any 1977, es troben, hores d'ara, al vestíbul del nostre edifici, just començant a obrir la porta que dona al carrer!

Estudiant el Sol.

• La sonda Parker, de la NASA, és, potser, la més atrevida de totes. Ni més ni menys que apropar-se a la nostra estrella! És una missió que estarà activa fins l'any 2025, i el que fa és orbitar en una trajectòria molt allargada, que la va fent fregar, a pocs milions de quilòmetres de distància, el Sol, per a després allunyar-la i tornar a agafar forces pel pas següent. Per què el Sol? Doncs perquè encara és un desconegut! L'astre rei ens amaga misteris, i un dels més fascinants és el relatiu a la seva corona. La corona solar és la gran regió que l'envolta. Sabem que és a temperatures superiors al milió de graus, però no entenem exactament perquè, quan la superfície solar és "només" a 6.000. Estem quasi segurs que aquest brutal gradient té a veure amb fenòmens magnètics, però ens falta encara molt per precisar. I l'estudi del Sol, i en particular de la seva corona, és fonamental per tal de poder predir, i protegir-nos, de les anomenades tempestes solars, fenòmens que poden arribar a ser catastròfics per a una societat tan tecnificada com l'actual.

Només 3 figuretes de Lego exploren els grans planetes del Sistema Solar.

• Bé, en realitat només Júpiter. Es tracta de la sonda Juno, de la NASA, que porta a bord 3 legos (una figura representant al déu Júpiter, una altra a la deessa Juno, i la tercera al gran Galileu). Després de molts anys de magnífica exploració de Saturn i els seus satèl·lits per part de la famosa Cassini, ara per ara només tenim la Juno allà fora. Una missió que ha hagut de superar forces problemes, el primer dels quals ja va amenaçar el projecte només entrar en òrbita del planeta més gran del Sistema Solar, quan un dels seus coets va fallar. En una òrbita que no és la inicialment planificada, Juno se n'ha anat sortint, i ens envia dades i imatges del planeta que un dia molt llunyà va voler ser sol.

A per bingo!

• Si hi ha una missió que estigui traient el màxim rendiment de la inversió, aquesta és la New Horizons. Inicialment va ser dissenyada per explorar Plutó, cosa que va fer l'any 2015 passant-hi força a prop. Em quedaria sense adjectius si em poso a parlar de les dades i imatges que ens va enviar, i de com aquell món ens ha sorprès, burlant-se de les nostres regles i classificacions. I és que a Plutó, igual que a la natura en general, li és absolutament igual el que nosaltres pensem i quins llindars establim per a dir el que és i el que no és. 

• Va ser una missió amb tant d'èxit, que els científics es van plantejar estendre-la, dirigint-la, amb poca despesa més, cap a un nou objecte encara més allunyat. I així ho va aprovar la NASA, de forma que la New Horizons, fent honor al seu nom, va passar al costat d'un objecte del Cinturó de Kuiper  l'1 de gener d'enguany. Un cos gelat que es va batejar amb el nom de Ultima Thule, i que, a mida que la sonda americana s'hi apropava, va començar a mostrar la seva increïble forma d'enorme ninot de neu, molt adient per a aquelles dates. Encara ara estem descarregant dades d'aquest pas. Però la cosa sembla que no acaba aquí. La New Horizons està en perfecta forma, i s'està analitzant un nou allargament de la missió, que dependrà de si es pot detectar un objecte situat en el camí de la nau.

En ruta cap a Mercuri.

• La missió BepiColombo és un projecte conjunt entre l'agència espacial japonesa (JAXA) i l'europea (ESA). Actualment es troba en ruta cap al planeta més proper al Sol, on és previst que hi arribi l'any 2024, després de 6 anys de vol. 6 anys? Sembla molt per anar a Mercuri, oi? I és que hi ha enormes dificultats per a poder posar una sonda en òrbita d'aquell petit planeta. Les naus arriben de l'espai a grans velocitats, i la feble gravetat de Mercuri no és suficient com per a frenar-les. Així que la Bepi-Colombo utilitza vàries passades a prop de la Terra, de Venus i del propi Mercuri per a modificar la seva òrbita i adoptar-ne una que la permeti ser capturada pel planeta quan toqui. Es tracta d'un món poc explorat, i quasi tot el que sabem d'ell és gràcies a una llegendària missió, anomenada Messenger, que hi va entrar en òrbita l'any 2011. Entre els objectius de la nova missió es trobem l'estudi del camp magnètic (per què Mercuri en té?), i de l'estructura del que és un exemple de planeta molt proper a la seva estrella.

I no m'oblido del nostre laboratori, a la frontera.

• En el resum de missions, no he inclòs la multitud de naus en òrbita terrestre. Però no vull acabar la revisió sense parlar de la frontera. L'Estació Espacial Internacional. Permanentment habitada des de l'any 2000, és el lloc més llunyà on ens hem atrevit a estar des del 1972, el darrer cop que vàrem trepitjar la Lluna. En aquest laboratori, a només 400 km d'alçada, és on estem practicant, aprenent i preparant-nos per anar més enllà. Ho comparo a qui va a la piscina, i toca amb els dits dels peus l'aigua, la troba gelada i no s'atreveix encara a llançar-s'hi.

• És des de l'Estació Espacial que ens mirem la Lluna, a punt de tornar-hi. I contemplem Mart, on volem caminar durant la dècada dels 30. Però sobre tot, és des de 400 km que al·lucinem amb les insuperables visions del que és l'enveja dels planetes de l'univers. Un món blau, que ha vist aparèixer i evolucionar la vida.

Si disposéssim de més...

... més faríem. En aquesta línia, vull tornar a insistir en el tema. Si algú es pregunta quin sentit té gastar-se tants diners a l'espai quan hi ha gent que passa gana, potser cal posar en perspectiva la paraula "tants". Una missió no tripulada a Mart es pot pagar amb menys de 10 avionets de combat (estic parlant del cost de desenvolupament de la missió, construcció, viatge, exploració, nòmines de personal...). Com ens ha ensenyat la història, la ciència i el desenvolupament tecnològic i del coneixement no són els enemics, sinó justament poderosos aliats. L'enemic som nosaltres mateixos, l'ús que li estem donant a tot allò que som capaços de construir.

Penso que l'exploració de l'espai és com una segona oportunitat. Un projecte que hauria de ser conjunt, per a practicar allà fora els valors que no hem sabut, o volgut, aplicar aquí, al nostre planeta. Valors com la solidaritat o la pau. I que potser, si som capaços de fer-ho, algun dia, amb el que haguem après, podrem importar aquests valors a casa nostra. El que ens hem d'esforçar és a no repetir els errors d'aquí a l'espai.

I a pesar que alguns dels lideratges actuals volen estendre el missatge de la confrontació i de la guerra a l'òrbita de la Terra i més enllà,  la meva confiança en les noves generacions és absoluta.

Potser vàrem néixer així?

La nebulosa de la Rosetta és una espectacular i gegantina maternitat d’estrelles. La fotografia que vaig fer fa uns dies em serveix d’inspiració per a explicar com va ser, potser, el naixement del Sol i de la Terra.

Tot comença quan algun dels enormes núvols de gas i pols que abunden en els braços espirals de moltes galàxies es posa en moviment. Com està passant dins la Rosetta.

L’espai que hi ha entre les estrelles està format bàsicament per gas hidrogen, l’element químic que es va formar en el Big Bang i que és el més abundant a l’univers. Aquest gas està “contaminat” per altres components, com ara heli (també format durant els primers sospirs del cosmos, i tot allò cuinat amb paciència dins les anteriors generacions d’estrelles -és a dir, tota la resta d’elements químics, incloent l’oxigen, el nitrogen, el carboni, el ferro, ...). Part d’aquests components s'han agregat format microscòpics grans de pols.

No sabem ben bé què és el que posa en moviment el núvol. Podria ser l’explosió d’una supernova propera. O la pertorbació provocada pel pas d’una estrella. O simplement per la compressió natural generada per la rotació de la galàxia. Sigui el que sigui, les molècules del gas comencen a apropar-se mútuament, per efecte gravitatori.

Tot i que a les imatges, com la de la nebulosa Rosetta, aquests núvols semblen densos, no ho són gens. Són extraordinàriament febles, tant que estan més buits que el millor dels buits que podem fabricar als nostres laboratoris! Si fóssim dins del núvol, ni el veuríem, i si no fóssim curosos podríem arribar a concloure que allà no hi ha res en absolut. La lluentor que veiem és provocada perquè aquest tènue gas és excitat per la intensa radiació de les joves estrelles recent nascudes, i emet llum.

El gran núvol està molt fred, a escassos graus sobre el zero absolut (estem parlant de temperatures de l'ordre dels -260 graus C). Aquesta és una condició indispensable per a que la màquina de formar estrelles pugui funcionar, ja que la temperatura es tradueix en moviment de les molècules de gas i, per tant, en un efecte contraposat al treball d’apropament que intenta fer amb tant d’esforç la gravetat.

El núvol es fragmenta, al comprimir-se unes regions més ràpidament que d’altres. En algunes parts es van formant grumolls, que es desagreguen de la resta alhora que es contrauen lentament. De cada un d’aquests grumolls acabaran naixent desenes o centenars d’astres.

Poc a poc, però inexorablement, el gas i pols es va concentrant, formant grans discos que giren i s’aplanen. Giren perquè la natura obliga a que si quelcom gran té algun moviment de gir, quan aquest quelcom es fa petit, ha de seguir girant però ara molt més ràpidament (recordeu la imatge d’un patinador que gira, i de sobte recull els braços i es dispara la seva velocitat de gir sense haver de fer cap esforç?). El gir ajuda a que el disc s’aplani.

Cada disc generarà, si tot va bé, una estrella, un Sol. I al voltant seu, planetes.

En menys de 100.000 anys, ja s’ha concentrat suficient material al centre del disc per a que allà s’identifiqui una gran bola, l’embrió de l’astre, anomenat protoestrella en aquesta fase. Brilla perquè està calenta, no pas encara perquè generi llum a partir de reaccions nuclears, com sí que farà passats uns milions d’anys.

La calor s’ha generat a partir de la contracció del disc. Tal com el material ha anat caient, per gravetat, cap al centre, la temperatura allà ha augmentat a milers de graus (físicament diríem que hi ha hagut una conversió d’energia gravitatòria en tèrmica). Ara la temperatura ja no és obstacle, ja que la protoestrella té suficient poder d'atracció com per a poder vèncer el moviment de les partícules.

En aquesta primera fase de la vida, les estrelles són com els humans jovenets: inestables, impredictibles, esbojarrats (alguns ho seguim sent molt després!). Segueixen atraient material, cada cop més fortament, però no poden acumular al ritme que atrauen, de forma que també expulsen grans quantitats de gas mitjançant dolls.

Cap als 3 milions d’anys, més o menys, la protoestrella comença a calmar-se. Mentre tant, en el disc han seguit passant coses. El material que no ha caigut cap al centre s’ha anat acumulant, a base d’impactes. Primer formant minúsculs granets. Després, pedres. Més tard, roques. Lentament, el disc ha començat a fabricar planetes i altres cossos, en un procés caòtic, ple de col·lisions. És la llei del més fort. Els projectes a planetes més grans escombren, engoleixen, als més petits que es troben suficientment a prop.

La temperatura prop del centre del disc és massa gran com per a que els components més volàtils, com ara el gas o fins i tot l’aigua, puguin acumular-se, de forma que allà, a l’interior del disc, es formen majoritàriament móns rocosos. Més enllà, en les regions fredes del disc, els planetes creixen fins convertir-se en gegantines boles de gas i aigua. I els objectes menors i rocosos que es formen en les regions més externes retenen grans quantitats d’elements volàtils, inclòs de nou l’aigua.

Amb tot això, el disc ha anat quedant endreçat, el material acumulat formant milions d’objectes, des de planetes a asteroides i cometes.

Poc després, la temperatura a l’interior del projecte d’estrella arriba als 15 milions de graus. És el moment en què comença la fusió nuclear de l’hidrogen al seu interior. És la màquina que fabricarà energia durant la major part de la vida del nou astre, i que permetrà que aquest quedi en equilibri contrarestant la pressió de la gravetat que el pressiona cap a dins. Ha nascut, finalment, una estrella.

El nou Sol genera, especialment en aquestes primeres fases, un fort vent estel·lar. Un vent format per l’emissió de partícules que s’escapen a gran velocitat. Aquesta emissió, conjuntament amb la radiació electromagnètica generada per l’estrella, dissipa el gas que queda en l’enorme disc, aturant, així, el creixement dels planetes gasosos.

En la imatge de la nebulosa de la Rosetta es pot apreciar l’efecte de la pressió de les emissions de les joves estrelles recent nascudes. Creant, per exemple, la gegantina cavitat en el centre del núvol. Formant, també, pilars i formacions retorçudes en moltes parts de la nebulosa, allà on s’han format grumolls que nodreixen a centenars de noves estrelles.

Només podem apreciar les estrelles ja formades i que s’han desempallegat dels discos de gas i pols que les envoltaven. Però amagades dins la nebulosa hi ha centenars, potser milers, de Sols en etapes més infants, que encara no podem distingir.

Al voltant de cada un d’aquests puntets, d’aquestes estrelles, s’han format probablement planetes de tot tipus. Massa lluny com per a poder-los veure, es confonen dins el diminut píxel de llum que rebem del seu Sol.

Fa uns 4.700 milions d’anys, el nostre Sol, així com la Terra i els demés planetes del Sistema Solar, varen néixer d’un dels grumolls que es van posar en moviment dins un gran núvol de gas i pols.

Potser dins una enorme nebulosa, com la Rosetta.

I potser, des de milers d’anys llum de distància, algú ho va fotografiar. Sense sospitar que al voltant d’un d’aquells petits punts la natura escolliria un món rocós i inicialment erm per a carregar-lo d'aigua mitjançant impactes d'asteroides i escriure un capítol brillant de l’experiment de la vida.

Desenganyem-nos. No hi ha una segona Terra enlloc.

Aquesta és, si voleu, la mala notícia.

I és que tal com explicava a la introducció de la darrera conferència que vaig fer, titulada precisament "A la recerca d'una segona Terra", no n'hi ha, de Terra v2.0.

A la conferència, repassava l'estat de la tecnologia i la ciència pel que fa al descobriment de planetes similars al nostre, orbitant altres estrelles.

Planetes rocosos, com la Terra. De mida similar. En els que potser hi ha aigua, i aquesta és líquida en superfície. Girant al voltant d'estrelles longeves, que donen temps més que suficient com per a que la vida, en cas d'aparèixer, es pugui desenvolupar i evolucionar com aquí.

Les dimensions de la nostra galàxia són enormes. Potser 400.000 milions de Sols, cadascun segurament amb planetes. No tots seran similars al nostre, és clar. Alguns estaran formats per gas, com ara els gegants del nostre Sistema Solar (Júpiter, Saturn, Urà i Neptú). N'hi haurà d'altres massa a prop de la seva estrella (com ara Mercuri de la nostra). Però en trobarem semblants a Venus (potser massa calent), Mart (potser massa fred), i la Terra (just a la fusta).

Actualment, hem identificat a penes una dotzena d'exoplanetes (planetes en altres estrelles) que podrien ser similars al nostre (en mida, i en distància justa a la seva estrella). Només un grapat, però perquè la tecnologia just ens permet ara començar a descobrir-los. La xifra es dispararà en el futur proper, ja veureu. Només a la nostra galàxia, ... de quants estaríem parlant? De centenars de milions? Potser de milers de milions? Les xifres són esgarrifoses.

És clar, amb tanta xifra, sembla que trobar la segona Terra ha de ser factible.

Penso que no. Penso que és impossible.

Què vol dir una Terra v2? Reflexionem uns instants.

Nosaltres, igual que totes les formes de vida en aquest planeta, hem evolucionat aquí. Som com som perquè la natura ens ha adaptat a la Terra.

La gravetat d'aquest planeta, els 9.8 m/s2, ha fet que tinguem l'estructura òssia que tenim, i els músculs que ens mouen.

Som així d'alts o baixos degut, també, a la gravetat. En un planeta més gran, amb major gravetat, o més petit, amb pes menor, seríem diferents. Hauríem evolucionat d'una altra forma.

Tenim els ulls que tenim perquè el Sol és com és. Aquest Sol, i també aquesta atmosfera. La natura ha fet que els ulls de totes les espècies que en tenen s'adaptessin per captar, per treure profit, de la radiació majoritària de la nostra estrella. Si haguéssim orbitat una estrella un xic més freda, per exemple, els ulls potser haurien evolucionat per poder veure en l'infraroig. Per què no? El que anomenem "llum visible" no és més que un petit rang de llum que els nostres ulls poden apreciar. Però hi ha molta més "llum" que la que els ulls poden veure.

Però anem més enllà. Pensem, sentim, i estimem adaptats a la Terra.

Tot dins nostre són reaccions químiques. Que encara no entenguem com funcionem no vol dir que ho fem degut a la màgia. Els processos químics en el nostre interior són complexíssims, i, un cop més, fets a mida d'aquest planeta. Proteïnes, aminoàcids, hormones... tot construït amb el material a disposició aquí, amb les proporcions que la natura va trobar adient emprar.

En un altre planeta, similar, però mai idèntic, al nostre, les abundàncies d'elements químics poden ser lleugerament (o molt) diferents. Els processos metabòlics poden haver evolucionat diferent, potser degut a petites diferències de temperatures mitjanes. Què vol dir tot això? Que els nostres sentiments, com deia, producte de reaccions químiques, estan fabricats aquí.

Terra, el que es diu Terra, només n'hi ha una.

Això no vol dir que no puguem trobar planetes similars, en els que migrar. Llocs nous on viure, crear colònies. És clar que sí. De móns habitables n'hi haurà moltíssims, tot i que el problema serà arribar-hi.

Però la qüestió de fons és que la nostra espècie evolucionarà diferent en aquells móns futurs. No serà qüestió d'una, ni de cinc generacions. Però a la llarga, l'ésser humà canviarà, per adaptar-se al nou planeta.

Arribarà un moment que haurem de marxar, sí. Potser perquè ens haurem carregat el planeta, o potser perquè no hi cabrem, o necessitarem explotar nous recursos. O tot plegat a l'hora.

Però mai no trobarem una segona Terra. Mai podrem replicar l'humil lloc on vàrem començar a ser fa més de 3.000 milions d'anys.

El món que ens ha fet com som. El planeta blau.

7 planetes de tipus terrestre de cop. Encara algú pensa que estem sols a l'univers?

Fa unes hores, la NASA ha anunciat el descobriment de 7 planetes de mida similar a les de la Terra, que orbiten una mateixa estrella, a uns 39 anys llum de distància.

La notícia és una bomba, i ha omplert de seguida titulars i cròniques. En aquest article intentarem entendre la importància del descobriment.

Deixeu que comenci dient que la NASA havia mantingut en secret el descobriment, sense filtracions. Al mateix temps que ho anunciava, es publicava l'article original a la prestigiosa revista Nature. Segurament, per tant, aquest misteri previ es devia als drets de propietat de la revista Nature, suposo.

Dir també que la troballa l'ha realitzada un grup internacional de científics, i ho han fet emprant el telescopi de la NASA Spitzer, un instrument en òrbita capaç d'observar en llum infraroja.

Bé, entrem en detall.

L'estrella en qüestió es diu TRAPPIST-1. Una nana vermella, modesta, a 39 anys llum d'aquí. Un astre molt més petit que el nostre Sol (la NASA, a la roda de premsa, va emprar la comparació d'una pilota de bàsquet pel Sol amb una de baseball per aquesta estrella). També molt més freda: menys de 2.300 graus en superfície (el Sol és a uns 5.800 graus en superfície).

Aquest tipus d'estrelles són l'objectiu d'estudi número 1, actualment, per trobar planetes. Per què? 

En primer lloc, perquè són les estrelles més abundants de l'univers. En segon lloc, perquè en cas de tenir planetes al voltant, l'efecte que aquests indueixen sobre l'estrella és molt més notable que el que induirien aquests mateixos planetes sobre una estrella més gran. Vull dir que són més fàcils de detectar.

I en tercer lloc, aquestes estrelles viuen moltíssim més que el Sol. Són astres que donen temps més que suficient com per a que, en cas de tenir planetes, i en cas que algun d'ells reuneixi les condicions apropiades, el miracle de la vida es pugui desenvolupar i prosperar.

L'estrella en qüestió feia anys que s'estudiava. De fet, se sabia de l'existència de planetes al seu voltant. Però ha resultat que quan els astrònoms han "mirat" més finament, el nombre de planetes s'ha multiplicat. Són 7, i de dimensió similar al nostre. I d'aquests 7, 3 orbiten dins el que es coneix com a "zona habitable".

Per zona habitable entenem la regió al voltant d'una determinada estrella on, en cas d'haver-hi aigua en un planeta, aquesta existiria en estat líquid. Per exemple, si parlem del nostre Sistema Solar, la zona habitable va, aproximadament, des del lloc que ocupa la Terra fins a quasi Mart. En estrelles molt més petites, com és el cas de TRAPPIST-1, la zona habitable està extraordinàriament a prop de l'astre, simplement perquè l'estrella és més freda i els planetes necessiten estar situats més propers per a rebre l'escalfor necessària i mantenir l'aigua líquida.

Hi ha moltes coses que fan d'aquest descobriment una fita històrica.

Per mi, la més rellevant, i la frase va ser dita a la roda de premsa, és que ara ja no és qüestió de saber SI existeix un planeta similar en condicions a la Terra, sinó QUAN el trobarem. El fet de localitzar-ne no un, ni dos, sinó 7 en un mateix sistema estel·lar ja ens indica el que sospitàvem de fa temps: que el cosmos ha d'estar ple de planetes de tipus terrestres. En la nostra galàxia n'hi haurà, segurament, desenes o centenars de milions.

Un altre fet important és que TRAPPIST-1 i els seus planetes estan situats de perfil, vistos des d'aquí.

Què vol dir? Que els planetes passen pel davant de l'estrella, i ens oculten una mica la llum de l'astre quan ho fan. Així és com els han descobert. Mesurant la caiguda de llum que té l'estrella quan li passa un planeta pel davant podem conèixer directament la dimensió d'aquest, i també el període de la seva òrbita (és a dir, la durada del seu any). Sabem, en aquest cas, que tots són de mides similars a la nostra, com he dit abans, i que tenen anys que oscil·len entre 1 i 20 dies dels nostres (com explicava, estan situats molt a prop de la seva estrella, la qual cosa implica períodes orbitals molt curts).

Vull destacar que NO ARRIBEM A VEURE ELS PLANETES DIRECTAMENT. Tot i que 40 anys llum no és res, en una escala còsmica, no tenim encara tecnologia per distingir els planetes, i separar-los de la llum de la seva estrella (que a penes veiem, per cert). La detecció es fa per mètodes indirectes, com el que us acabo d'explicar: mesurar la intensitat de la llum de l'estrella, i enregistrar durant mesos o anys les petitíssimes variacions. Analitzant aquestes variacions és com deduïm la presència de planetes.

Però és que, a més, els 7 planetes es troben tan a prop uns dels altres que es produeixen pertorbacions gravitatòries molt petites, però que s'han pogut detectar. Amb això, s'han pogut deduir les masses de la majoria d'ells. I això és extraordinari: conèixer al mateix temps la mida i la massa. Sabeu per què és tan extraordinari? Perquè això ens porta automàticament a saber la densitat dels planetes. És a dir, tenir una pista sobre la seva composició! Així hem sabut que són de tipus terrestre, i no boles de gas. I per a un d'ells s'ha pogut calcular que la seva densitat és compatible amb un món fet de roca i d'aigua!!!

Què més? Doncs que ara tocarà detectar i estudiar les atmosferes, en cas que algun d'aquests planetes en tingui. Es farà analitzant de nou la llum de l'estrella quan un dels planetes passa pel davant, i intentant veure com canvia la signatura de la llum quan aquesta travessa l'atmosfera del planeta abans d'arribar als nostres instruments. No cal que us digui que aquestes tècniques necessiten ser brutalment precises. Sembla impossible que ho puguem fer, considerant la distància i el fet que els planetes són minúsculs comparats amb l'estrella. Però el cert és que sí que podem estudiar-ho.

Trigarem anys en fer-ho, segurament. Pacientment, amb instruments cada cop més fins i precisos.

És clar, 7 planetes de tipus terra en una mateixa estrella permetrà concentrar esforços i analitzar aquest sistema fins al cansament, desvetllant cada un dels secrets que ens amaga. Al menys aquesta és l'esperança que tots tenim.

I la vida? N'hi podria haver? La resposta és simple. Sí. La pregunta estava feta en condicional, i no hi ha res que impedeixi que en algun d'aquests móns s'hagi establert la vida. Ara bé, caldrà demostrar-ho. I vull cridar l'atenció sobre el fet que "zona habitable" no vol dir que hi hagi vida. Recordem que vol dir que l'aigua, cas d'existir, seria líquida. Però podria ser que no hi hagués aigua. O que fos líquida, sí, però que no hi hagués vida. Per tant cal ser prudent amb això.

Ser prudent no està renyit en ser optimista i entusiasta, però. No sabem el que ens portarà l'estudi d'aquest sistema. La troballa d'atmosferes ja seria un pas extraordinari. I si a més detectem en alguna de les atmosferes aigua, ens toca la loteria. Però, amics, ens tocaria la grossa si detectem oxigen. Això sí que seria "la bomba". Perquè la presència d'oxigen lliure en una atmosfera ens porta a pensar en processos metabòlics que l'alliberen. 

Sí, perquè aquest gas és tan oxidant que es combina ràpidament amb tot el que troba per formar òxids i minerals, i desaparèixer de l'atmosfera. És a dir, que el manteniment d'una atmosfera amb oxigen requereix fonts que en subministrin constantment. Al nostre planeta, aquesta font d'oxigen és, ni més ni menys, que la fotosíntesi.

I anar-hi? Oblidem-ho. Amb la tecnologia actual trigaríem desenes de milers d'anys (no ho he calculat en detall). A més, es dóna una paradoxa que m'amoïna cada cop que la penso: enviar una sonda avui a un món tan llunyà pot semblar inútil, simplement pel fet que en uns quants anys tindrem naus que viatjaran molt més ràpid, i que acabaran avançant a les que vàrem enviar en el passat. Per tant, és discutible invertir diners enviant ara naus que trigarien en arribar tant de temps.

Ens haurem de consolar estudiant aquest sistema en remot, que ja és molt poder-ho fer. I estic segur que ens donarà moltes sorpreses en els propers mesos i anys.

Acabo amb una reflexió, que introduïa abans. Els primer planeta orbitant una estrella que no fos el Sol va ser descobert l'any 1995. Des de llavors, n'hem trobat ja uns 5.000. I la xifra creix i creix, a mesura que millorem els instruments. 

Estimem que, en promig, cada estrella té un planeta. N'hi haurà que en tenen 8, com el Sol, i n'hi haurà sense. Però un promig de 1 a 1 és una passada, tenint en compte que només a la nostra galàxia hi ha unes 400 mil milions d'estrelles! No tots els planetes són de tipus terrestre, però ja veiem que molts ho seran. Segurament la majoria. El fet que els comencem a trobar ara no significa que siguin minoritaris, sinó que just ara comencem a tenir els medis per a localitzar-los. Quan es va iniciar això de la cerca de planetes només es podien detectar móns molt grans, de tupus Júpiter. Però ara ja podem trobar les terres.

Allà fora hi haurà, per tant, milions de terres. Quantes amb aigua? Quantes amb oxigen? Finalment, quantes amb vida?

El sentit comú ens diu que no estem sols. És pràcticament impossible. Impensable. Desesperant.

TRAPISST-1 s'ha convertit, de sobte, en l'estendard de la cerca del sant grial.

Us deixo amb l'enllaç a la meva intervenció avui al programa de El Matí de Catalunya Ràdio. Aprofito per tornar a agraïr la seva confiança.

El dia en què el Sol es cruspirà a la Terra

Els humans malmetrem amb tota seguretat els principals ecosistemes del planeta. I ho farem en una escala de temps esgarrifosament curta.

Tot i això, tal com he comentat amb altres ocasions, la natura no ens necessita. Ella prendrà les mesures corresponents per ajustar-se. No serà el primer cop a la història de la Terra que es produeixen catàstrofes i extincions massives. Potser nosaltres formarem part, aquest cop, de la llista.

Sigui com sigui, la natura ha escrit, des de fa molt de temps, el destí del planeta com a tal. Aquest futur va íntimament lligat a la vida de la nostra estrella, del Sol. En aquest article parlarem de quan i com serà aquest futur.

El Sol va néixer fa uns 4.500 milions d'anys. Des d'ençà, el motor nuclear que funciona al seu interior no ha parat d'il·luminar i escalfar el nostre petit planeta. Però resulta que, a mesura que ha anat madurant, el Sol ha crescut lleugerament.

Què vol dir lleugerament? Doncs calculem que un 30% aproximadament des de l'inici. Això vol dir que la Terra ha aconseguit, quasi miraculosament, mantenir aigua líquida en superfície, la qual cosa va permetre l'aparició i l'evolució de la vida, amb una estrella que llavors ens escalfava molt menys que ara. En aquelles condicions, fa uns milers de milions d'anys, els oceans s'haurien d'haver congelat.

Com ha estat possible el miracle de la vida, doncs? Es creu que els efectes reguladors de l'atmosfera, llavors molt carregada de CO2, varen aconseguir pujar la temperatura. El famós efecte hivernacle, però aquest cop a favor de la vida.

Menys insolació es tradueix en menys evaporació, i menys puja. Menys pluja retira menys CO2 de l'atmosfera, i aquest provoca, mitjançant efecte hivernacle, la pujada de temperatura. El sistema s'autoregula meravellosament al llarg de milions d'anys.

Però tot sistema de regulació té els seus límits. El creixement, lent però implacable, del Sol continuarà. En uns mil milions d'anys, la temperatura a la Terra haurà crescut tant com per a fer que els oceans comencin a evaporar-se. La vida ho tindrà molt complicat per sobreviure.

Al cap d'uns 4.500 milions d'anys el Sol entrarà a la seva vellesa. En aquells moments, la Terra ja serà un infern. No hi haurà aigua en superfície. Encara pitjor, el vapor d'aigua de tots els oceans s'haurà perdut a l'espai. El planeta serà un lloc erm, sec, i bullent.

Però la cosa no acabarà aquí.

Canvis molt importants al cor del vell Sol faran que aquest s'expandeixi enormement. Aquest creixement es produirà en pocs milions d'anys, i portarà a la nostra estrella a engolir-se a Mercuri i a Venus en un tres i no res.

Fins on creixerà el Sol? S'empassarà a la Terra?

Sembla que la nostra estimada llar no ho tindrà gens bé per sobreviure. El Sol s'expandirà fins pràcticament arribar a l'òrbita actual de la Terra.

Les discussions dels científics sobre el destí final del planeta posaven dubtes raonables: potser la Terra sí que se'n sortiria, perquè quan el Sol creixi les òrbites dels planetes també ho faran. Però abans no pugui escapar-se, els efectes de fricció amb la gegantina atmosfera de l'astre frenaran la Terra i aquesta caurà cap dins del Sol.

Per tant, el resum, simplificat, és: en uns 1.000 milions d'anys, desapareixerà la major part de l'aigua líquida de superfície. Potser la vida trobarà un entorn de supervivència sota terra, amb organismes adaptats a les altes temperatures, i amb el poc aigua que pugui quedar soterrada a grans profunditats. Però la temperatura seguirà creixent. Progressivament desapareixerà tota l'aigua del planeta. Al cap d'uns 4.500 milions d'anys, el Sol, convertit en un enorme gegant vermell, s'engolirà la Terra.

Com deia a l'inici de l'article, els humans haurem desaparegut moltíssim abans. Si seguim com ara, serem una espècie extingida en pocs milers d'anys, un temps ridículament petit comparat amb el que ha trigat l'evolució en crear-nos.

La nostra supervivència passa per intentar adreçar urgentíssimament els problemes mediambientals que alguns neguen. Tot i això, com hem vist, el destí de casa nostra està escrit. Només quedaria migrar a un altre planeta. 

Potser a Mart? Amb el creixement del Sol, aquell món, ara gelat, gaudirà d'unes condicions de temperatura similars a les actuals a la Terra. Allà hauríem de crear una atmosfera d'oxigen, una tasca llarga i complexa que es podria realitzar mitjançant enormes cultius d'algues i microorganismes.

Existeixen, també, teories que analitzen la possibilitat d'emprar el pas de grans cometes o asteroides per anar desviant progressivament l'òrbita de la Terra, allunyant-la del Sol a mesura que aquest creixi. Ara per ara, això no són res més que papers amb hipòtesis i càlculs. Però, qui sap? Si sobrevivim suficient com a civilització, ves a saber la tecnologia que tindrem d'aquí a 2, 6, o 20 mil anys.

Però millor que anem a pams, i intentem intel·ligentment escapar de la nostra pròpia amenaça. És clar que cada dia posem més en dubte el qualificatiu d'intel·ligent, per a l'única espècie viva coneguda que té pressa per arribar a l'extinció.

Les fases de la Terra, vista des de la Lluna

Us heu preguntat mai com es veu la Terra des de la Lluna?

El nostre planeta, vist des d'allà, presenta fases, similars a les que li veiem a la Lluna. La visió ha de ser espectacular, ja que la Terra llueix el seu intens color blau, tacat de cotó blanc.

Las fases de Terra i Lluna estan emmirallades. És a dir, quan nosaltres veiem que la Lluna està en quart creixent, els habitants del nostre satèl·lit observen una bonica Terra minvant. Lluna plena aquí es tradueix en Terra nova allà.

En aquest joc invers, els eclipsis també es tomben. Així, un eclipsi de Sol projecte un con d'ombra contra la Terra. I un eclipsi de Lluna es tradueix en un espectacular eclipsi del Sol vist pels selenites.

L'efecte d'il·luminació que la Lluna ens ofereix de nit és retornat, amb escreix, pel nostre planeta. En efecte, la llum del Sol reflectida pel planeta blau il·lumina la foscor nocturna de la Lluna més intensament del que la Lluna ens il·lumina a nosaltres.

Aquesta és la raó per la qual, quan observem la Lluna de nit, podem apreciar una misteriosa claror en la seva part fosca. És, justament, la llum que li arriba del nostre planeta. Us convido a comprovar-ho en qualsevol nit de Lluna creixent o minvant. L'efecte es veu clarament a la imatge que adjunto.

No tot, però, és similar.

Aquí, com bé sabem, el dia dura 24 hores. En canvi, el dia a la Lluna s'allarga 29,5 dies terrestres. Per tant, les sortides i postes de Sol, o de Terra, allà són lentíssimes.

És conegut que la Lluna sempre ens ensenya la mateixa cara, una característica que no es replica en el cas de la Terra. Aquesta, vista des de la Lluna, mostra totes les seves possibles perspectives.

La natura, però, està encaparrada en eliminar les diferències. D'aquí uns quants milers de milions d'anys, Terra i Lluna es mostraran mútuament la mateixa cara, enamorats, i la durada del dia serà similar a tos dos llocs. Per aconseguir-ho, la Lluna s'està allunyant progressivament de nosaltres, a raó de quasi 4 centímetres anuals, i la Terra està frenant la seva rotació, a raó d'una milionèsima de segon per any.

Aquesta parella, doncs, està predestinada a estimar-se durant molt i molt de temps.

On hem de buscar vida fora de la Terra?

Pensar en la quantitat de coses que han hagut de coincidir, aquí a la Terra, per a que hi pugui haver vida és un exercici impactant, que et fa pensar sobre l'enorme fortuna que tenim de formar part d'aquest engranatge de la natura.

Què fa que un planeta sigui habitable?

Abans de parlar-ne, vull aclarir dues coses. La primera és què entenem per vida.

Quan parlem de la possibilitat de vida en altres indrets del cosmos, quasi automàticament pensem en éssers intel·ligents, potser amb 3 ulls, prims i alts. Però el cert és que si ja és complicadíssim que la vida, en la seva més simple expressió, aparegui, encara molt més complicat és que les formes primitives puguin arribar a evolucionar cap a entitats intel·ligents. Per això, quan parlem de vida em referiré a formes simples, potser a organismes unicel·lulars.

En relació, també, a aquest tema de la vida haig de dir que una de les preguntes que em fan sovint és el per què busquem el concepte de vida tal i com existeix a la Terra. És a dir, per què no ens plantegem trobar vida que no es basi, per exemple, en la química del carboni, o en l'aigua com a dissolvent. Podrien existir entorns, allà fora, en els que altres elements, com ara el silici, poguessin reemplaçar al carboni? I l'amoníac a l'aigua?

La resposta és que potser sí. Però si prou feina tindríem en reconèixer el nostre propi model de vida si el tinguéssim al davant, altres esquemes de vida ens passarien amb tota seguretat totalment desapercebuts. A més, l'únic model de vida que coneixem és el que ha envaït la Terra, i per això ens centrem en ell. L'únic que podem estudiar.

La segona cosa que volia aclarir és que la condició d'habitabilitat d'un planeta no implica necessàriament que allà hi hagi vida. Pot ser perfectament que un planeta reuneixi totes les condicions per a permetre que la vida prosperi, i en canvi ser un lloc erm i desert. No sabem encara com s'ho va fer la vida per aparèixer al nostre planeta. Podria ser un esdeveniment relativament senzill, donades les condicions oportunes. O, pel contrari, podria ser un fet extraordinari, quasi únic, molt difícil de reproduir en lloc més.

Aquest darrer comentari és oportú en un moment en el que estem descobrint cada cop més planetes que orbiten altres estrelles i que gaudeixen de condicions d'habitabilitat. El darrer d'ells, el més impactant i segurament l'objectiu prioritari d'estudi pels propers anys, és Proxima Centauri b, un planeta un xic més gran que la Terra que gira al voltant de l'estrella més propera a nosaltres. Sembla reunir les condicions d'habitabilitat, però ves a saber si allà hi haurà pogut progressar la vida.

Som-hi doncs. Quins són els principals efectes que farien que un planeta fos amic de la vida?

D'entrada, la distància a la seva estrella i les característiques d'aquesta. El nostre esquema de vida necessita aigua líquida, com deia abans. Sabem que l'aigua és força abundant a l'univers, però no sempre la podrem trobar en aquest estat líquid que tan interessa a la vida. El líquid element és el dissolvent perfecte, allà on es duen a terme les reaccions metabòliques que requereix la vida.

Pensem un moment en la Terra. Si l'agaféssim i l'apropéssim més al Sol, les temperatures lògicament pujarien, i els oceans s'acabarien evaporant. Resulta, a més, que el vapor d'aigua és poc resistent a la radiació solar, que seria més potent. En milions d'anys el vapor d'aigua de l'atmosfera s'aniria descomponent i perdent a l'espai.

Si pel contrari allunyéssim el nostre planeta del Sol, les temperatures baixarien. La natura respondria amb un mecanisme de protecció que es diu el cicle del carboni, i que actua en milions d'anys, que faria que els règims de pluges baixessin i que el CO2 de l'atmosfera s'acumulés (l'aigua de pluja actua netejant parcialment el CO2 i conduint-lo cap a terra, on passa a formar part de les roques). Amb més CO2 d'efecte hivernacle a l'atmosfera, la Terra podria mantenir encara temperatures relativament suaus, tot i que l'allunyéssim de l'estrella. Però fins a un límit. Més o menys a la distància de Mart, al nostre planeta es congelaria tot l'aigua existent.

Per tant, en el nostre cas diríem que les condicions d'habitabilitat es produeixen dins una franja d'espai que va més o menys d'on som ara fins a Mart. Un planeta situat fora d'aquesta franja seria, en principi, massa calent o massa fred per tenir aigua líquida en superfície.

Què passaria ara si canviem el Sol per una altra estrella? Una estrella més gran i calenta desplaçaria aquesta franja d'habitabilitat cap a fora. Una més petita tindria la zona d'habitabilitat molt més propera a ella. Aquest és el cas de Proxima Centauri b. El planeta orbita una nana vermella, una estrella molt més freda i petita que el Sol. En el seu món, la zona d'habitabilitat està extraordinàriament propera a l'estrella. Més propera que el que està l'òrbita del tòrrid Mercuri del Sol.

Així que el primer factor, com hem vist, és la tipologia d'estrella i la distància a ella. Un altre factor, que sembla lògic, és que el planeta sigui rocós.

Simplificant molt, coneixem dos tipus de planetes: els de composició majoritàriament rocosa, i els gasosos. En el nostre Sistema Solar, Mercuri, Venus, la Terra i Mart són del primer tipus, mentre que Júpiter, Saturn, Urà i Neptú són del segon. En els planetes gasosos no existeix, en teoria, el concepte de superfície. Tal com es va baixant des de les capes altes de les seves atmosferes, el gas que les composa (majoritàriament hidrogen i heli, tot i que també molts altres compostos, com ara l'amoníac, o el propi vapor d'aigua) es comprimeix, i pensem que a l'interior el gas arriba a ser sòlid. Però no hi hauria una transició tan abrupta com aquí, a la Terra, on passes, de sobte, de superfície a atmosfera.

Per tant, necessitem pensar en planetes rocosos. Segons els nostres models de formació planetària, els planetes estarien formats per components rocosos, de tipus silicats, fins a una massa aproximada de dos vegades la de la Terra. Un planeta molt més gran que el nostre  hauria acumulat, en la seva creació, majoritàriament gas, i probablement s'hauria convertit en el que anomenem un mini-Neptú gasós. És a dir, no totes les mides de planetes serveixen.

Aquests factors són els més bàsics, i els que fan que la ciència etiqueti un planeta com habitable. Però existeixen multitud d'altres aspectes que han fet de la Terra el que és.

Un dels més fascinants és l'existència de la pròpia aigua. Pensem que quan la Terra es va crear era un lloc massa calent com per a poder conservar l'aigua. Ens imaginem que la Terra era un lloc format per roca fosa, per magma. No hi havia encara escorça, i probablement no hi havia ni gota d'aigua (o molt poca). L'aigua que tenim, la que ens forma i que ha donat vida, i nom al planeta blau, creiem que va venir a cavall d'enormes asteroides i cometes, que varen impactar contra la Terra en la seva infantesa, fa més de 4000 milions d'anys. Gegantins xocs que varen anar carregant el planeta d'aigua, ja que els asteroides, igual que els cometes, són cossos rics en gel d'aigua.

No està gens malament, oi? Un planeta tan habitable com la Terra, de fet el símbol de l'habitabilitat, i que tot i complir les condicions aparentment necessàries va requerir de l'ajut de impactes catastròfics per a omplir-se d'aigua.

Un altre dels fets més sorprenents és l'existència de camp magnètic. Aquest camp no només serveix per a que puguem tenir brúixoles que senyalin el nord, sinó que bàsicament forma el nostre escut protector. El camp magnètic del planeta atura la gran majoria de partícules carregades elèctricament que ens arriben de l'espai a grans velocitats, unes del Sol i altres de les llunyanes explosions de les supernoves. Aquestes partícules en gran quantitat serien letals per la vida tal com la coneixem. Sense camp magnètic és probable que el nostre planeta fos un lloc solitari. Amb aigua líquida i habitable, sí. Però potser sense vida.

Ens podem preguntar què fa que un planeta tingui camp magnètic, ja que, per exemple, Mart o Venus no en tenen. Sembla que les raons són complexes, però simplificant tindríem un nucli metàl·lic semifós i en rotació. Això funcionaria com una gran dinamo, i generaria corrents elèctriques, la font del magnetisme en el planeta. La Terra té metalls en estat semifós al seu interior gràcies a l'escalfor que generen elements radioactius que lentament es van descomponent al llarg de milers de milions d'anys. I la rotació del planeta és suficientment ràpida (una volta en un dia) per a que la dinamo funcioni. Venus, en canvi, rota molt lentament (en 243 dies dels nostres!), massa lentament com per a crear camp magnètic. Mart, pel seu costat, per raons que no acabem de comprendre, tindria un interior metàl·lic, però segurament sòlid. Sense masses viscoses que es moguin, no generes corrents elèctriques ni magnetisme.

Actualment creiem que el camp magnètic també ajuda a conservar l'atmosfera. Sense ell, les partícules del vent solar aniquilarien poc a poc les molècules d'aire de les capes altes, i la Terra hagués perdut la seva atmosfera, o una bona part d'ella. Com de fet l'ha quasi perdut Mart.

Tot i que sumis els ingredients per a la vida, sembla que aquesta necessita un cert temps per a evolucionar i desenvolupar-se. A la Terra la vida va aparèixer uns 600 o 700 milions d'anys després de formar-se el planeta. Això ens porta, de nou, al tema de les estrelles hostes. Els Sols molt grans viuen poc comparat amb les llarguíssimes vides de les estrelles més petites. Una estrella gegant no viuria el suficient com per permetre aquesta aparició de la vida en un dels seus planetes habitables, i molt menys per donar temps a la lenta evolució de les espècies. Sembla, doncs, que també es necessitaria que l'estrella no fos gaire gran per a poder parlar de la possibilitat de vida.

Podríem seguir la llista amb més temes, com ara la inclinació de l'eix de rotació de la Terra, perfecte per a produir suaus estacions de l'any que han afavorit l'evolució de les formes vives. O les marees, que varen ajudar a la colonització del medi terrestre a partir dels oceans. L'existència d'una Lluna gran, que estabilitza l'eix de la Terra i provoca les marees, va ser, per tant, un factor clau. I vet aquí, un cop més, que la Lluna no va néixer amb la Terra, sinó que va ser el producte d'un cataclisme, l'impacte d'un embrió de planeta de la mida de Mart contra la jove Terra, fa milers de milions d'anys. Un impacte perfecte, per crear un satèl·lit perfecte.

No desesperem, però, veient la quantitat de coses que calen per fer aparèixer i progressar la vida. Pot haver altres indrets que siguin favorables, i no siguin planetes. En particular, els satèl·lits dels grans planetes gasosos. Allà, les enormes forces d'atracció gravitatòria dels planetes gegants generarien molta energia, i per tant calor, al deformar els seus satèl·lits, i podrien fer que sota les capes de roca gelada de la superfície poguessin existir oceans líquids. En aquest cas l'energia proporcionada pel planeta gegant compensaria la llunyania de l'estrella. Això podria haver passat, per exemple, a Europa, un dels satèl·lits de Júpiter.

Què tenim a favor de la vida? Penso que hi ha dues coses que poden lluitar contra les baixíssimes probabilitats de coincidència de tants factors.

Un d'ells, el més trivial, són les gegantines proporcions del cosmos conegut. Milers de milions de galàxies, cadascuna amb milers de milions d'estrelles, cadascuna amb una quantitat variable de planetes. Alguns d'ells, pocs, rocosos i orbitant a la distància habitable del seu Sol. I d'aquests, encara menys que tinguin realment aigua; i d'aquests, encara una petitíssima fracció dels que haurien estat seleccionats per la mare natura. Però és que les xifres de partida són increïblement enormes. Amb tant de planeta a l'univers, podem realment pensar que la vida és propietat només d'un petit planeta blau que hi ha a un racó insignificant del cosmos?

El segon factor és el disseny de la vida. La natura ha inventat quelcom molt resistent, i probablement en el fons dels gens més antics està codificada la lluita per la supervivència. És impressionant com la vida s'aferra a la vida. El nostre planeta ha sofert cataclismes imponents al llarg de la seva història, ja sigui per impactes com per períodes intensos de vulcanisme. Alguns d'aquests cataclismes han quasi esterilitzat la Terra, fent desaparèixer més del 90% d'espècies que hi pogués haver, espècies que mai no sabrem quines ni com eren. Però cada cop la vida ha retornat, i encara més forta, més exuberant.

Actualment es coneixen organismes microscòpics capaços de sobreviure força temps en condicions de vuit i de baixes temperatures, com les que existeixen a l'espai. Van ser els seus avantpassats els que potser van viatjar, protegits dins d'asteroides o petits meteorits, fa milers de milions d'anys, cap a una Terra buida per colonitzar-la?

Una cosa, però, és creure i confiar. I una altra és demostrar.

Així que aquesta és la cursa. Per una banda, intentar trobar formes de vida, potser fòssils, a les planures de Mart, o sota el gel del satèl·lit Europa. Per una altra, començar a identificar planetes habitables de tipus Terra que orbitin altres estrelles. La seva exploració queda molt lluny de les nostres possibilitats actuals, però en remot podem intentar esbrinar coses que ens puguin fer pensar que allà hi hagi vida. Recordeu, només pensar. Perquè la comprovació definitiva seria anar-hi i trobar-la.

En definitiva, potser l'existència de vida és una cosa més senzilla del que pensem. O potser no, i el conjunt de casualitats que han de coincidir la converteixen en una extraordinària excepció.

Sigui com sigui, és clar que la vida, fàcil o difícil, és la meravellosa obra mestre del nostre univers.