dimarts, de maig 28, 2013

Tres planetes a ull nu després de la posta de Sol

Aquests vespres estem tenint, al cel de ponent, una magnífica conjunció planetària, visible a ull nu. Mercuri, Venus i Júpiter s’han agrupat, formant una bonica, i lluenta, figura.


Tot i que els núvols dels darrers dies s'han esforçat en impedir aquesta visió, ahir, finalment, es van obrir (suposo que ja estaven cansats de fer la guitza) i el triangle dels tres planetes es va poder veure sense problemes, al menys des de Sant Cugat (vaig piular un twitter d’avís abans de la posta de Sol).

Es trigarà molts anys en tornar a veure una agrupació similar. No és gens freqüent que tres planetes es vegin tan junts al cel. A més, aquesta és una oportunitat per poder veure Mercuri.

Aquest elusiu planeta sembla que va escapar a l’atenta visió de gent tan notable com Copèrnic, que mai no el va poder veure. Mercuri sempre es localitza molt a prop del Sol, la qual cosa dificulta enormement poder obervar-lo. Només quan se separa una mica de la nostra estrella, podem intentar caçar-lo, baix a l’horitzó est o oest. És el cas d’aquests vespres: el veureu sobre l’horitzó oest després de pondre’s el Sol.

Les tres fotografies que adjunto són d’ahir (dia 27 de maig). El triangle és format pel lluent Venus (el més potent, amb diferència, dels 3, que forma el vèrtex inferior dret), Júpiter (vèrtex inferior esquerre), i Mercuri (vèrtex superior).





A partir d’ara, cada dia el triangle se separarà més. Us poso una simulació de cóm els veureu aquests propers dies.


Val la pena que ho intenteu. A ull nu, i si teniu prismàtics, millor. Espereu a que el Sol s’hagi amagat (cura! No intenteu emprar els prismàtics amb el Sol encara per sobre de l’horitzó!). La foscor anirà caient, i cap allà les 21:30 o 21:45 no tindreu dificultat en veure’ls, per sobre d’on el Sol s’ha amagat. Lògicament, necessiteu un bon horitzó oest (aquells que llegiu això des de Sant Cugat, un lloc excel•lent és dalt del turó de Can Mates, des d’on vaig fer les fotografies).

Primer localitzareu Venus (no té pèrdua). I a partir d’aquest planeta, i amb l’ajut de les simulacions que us adjunto, els demés.

Veure Mercuri, com us deia, no és una cosa que es pugui fer tots els dies. I tampoc ho és veure la conjunció dels tres junts.

Si voleu fotografiar-la, no té cap mena de dificultat. Empreu un trípode, i programeu la càmera per a que dispari uns segons després que hagueu premut el botó (per tal d’evitar la vibració que haureu induït amb la vostra ma al disparar). Utilitzeu un ISO 400, per exemple, i proveu amb varis temps d’exposició, en funció del teleobjectiu que empreu. Probablement la major dificultat serà l'enfocament, que haureu de fer manualment (ja que, en condicions de poca llum segurament l'enfocament automàtic no us funcionarà). Quan hagueu assegurat la foto, moveu-vos i busqueu un enquadre més artístic, aprofitant arbres o construccions properes.

Si voleu, podeu enviar-me les vostres fotos, a estelsiplanetes@gmail.com, i les publicaré.

Animeu-vos, doncs, a veure aquests tres planetes!

dijous, de maig 23, 2013

Confirmem l'observació de demà! La Lluna i Saturn ens esperen!

Ah la primavera! Impredictible des del punt de vista meteorològic.


La previsió per demà és incerta, però confiem que podrem tirar endavant l’observació. De fet, els objectes a observar (la Lluna i Saturn) van “sobrats”, i fins i tot es deixen veure amb un cel mig ennuvolat, sempre i quan, és clar, que aquell núvol maleït es mogui i no ens tapi directament l’objecte.

La condició que faria fracassar l’observació seria un cel molt tapat i, evidentment, la possibilitat de pluja.

Així que, demà, a les 22 hores, en Xavi i jo serem al parc Arboretum, amb tot a punt per a gaudir amb el telescopi, la càmera de vídeo per navegar (deixarem que els nens comandin la càmera i volin per sobre dels detalls de la superfície de la Lluna), i explicacions per a tothom.

Si teniu twitter i us apunteu a seguir a @estelsiplanetes, nosaltres comunicarem qualsevol novetat a través d’aquest mitjà durant el dia de demà.

El senyor dels anells ens espera!

Fins demà.

dissabte, de maig 18, 2013

L'anonimat de la vida a l'univers

La galàxia PGC126784 és un petit punt en aquesta fotografia, presa per qui us escriu fa uns dies. Un punt quasi imperceptible, que es confon amb la monotonia del fons fosc de l’univers.

Imatge: cúmul de galàxies a Coma Berenices. Joan A. Català, 2013.

Mai no hagués pensat que parlaria d’aquesta galàxia, que ni coneixia fa uns dies. De fet, no té res d’especial, que jo sàpiga. És, només, una de tantes en el catàleg de galàxies Palomar, i algú, algun dia, li va generar el seu nom, un nom fred i inexpressiu.

L’objectiu de la meva fotografia no era, però, la PGC126784. Intencionadament, vaig enfocar el telescopi cap a una petita regió de l’espai en la que s’agrupen milers de galàxies, formant un autèntic eixam còsmic.

Aquesta és la mateixa fotografia, però aquest cop comentada amb el nom de les galàxies que he pogut identificar gràcies a la guia que he emprat.

Imatge: cúmul de galàxies a Coma Berenices, comentada. Joan A. Català, 2013.

Quasi tot el que es veu són galàxies, de les quals n’he reconegut 124. La imatge potser contindrà entre 200 i 300 galàxies. Moltes d’elles a centenars de milions d’anys llum d’aquí. Moltes d’elles petits punts que passen desapercebuts.

Tot i que jo sabia què anava a buscar, quan ho vaig tenir a la pantalla no vaig poder evitar un sentiment d’emoció. Allà, davant meu, tenia centenars de galàxies, entre totes sumant, segurament, bilions de sols. Bilions de projectes, o realitats, de sistemes solars.

El petit punt de la PGC126784 és, en realitat, una enorme ciutat espaial. Des d’aquesta galàxia, la nostra Via Làctia es veurà similar, com una minúscula taca de llum. I, malgrat això, hi ha un lloc, al menys un, entre els milers de milions de llocs a la Via Làctia on la natura està duent a terme un extraordinari experiment. Hi ha un planeta blau, en el que neixen, i moren, més de 8,7 milions d’espècies diferents d’organismes!

Cóm pot ser que un habitant d’un dels planetes d’una de les estrelles de la PGC126784 passi per alt el nostre punt? Cóm és que els fets tan extraordinaris que estan succeint al nostre sistema solar puguin ser menystinguts d’aquesta manera?

És quan veus una fotografia així que te n’adones de l’enorme profunditat de l’univers. És quan penses que és impossible que estiguem sols. No tindria sentit. Senzillament, és impensable.

Només a la nostra pròpia galàxia ja és raonable pensar que, entre els milers de milions de planetes, algun d’ells tindrà quelcom tan extraordinari com té la Terra.

No vull ignorar, doncs, aquests punts diminuts. Vull tornar-me a mirar la fotografia, una i una altra vegada. Vull recuperar-la quan estigui baix d’ànims. La vull tenir davant meu per deixar anar la ment i imaginar.

Sí, és veritat. Aquesta imatge no conté cap dels espectaculars objectes que els aficionats acostumem a fotografiar. Però aquesta, més que cap altra, em parla de l’univers.

Petita PGC126784, tu i els teus bilions de sols heu deixat de ser anònims per a mi.

dijous, de maig 16, 2013

Ajornem l'observació per a famílies al proper divendres 24

Consolem-nos pensant lo beneficioses que són aquestes pluges en primavera.


Ajornem l’observació que havíem convocat per demà, divendres, ja que la situació de inestabilitat atmosfèrica (es diu així, oi?) sembla que seguirà encara durant alguns dies.

Com que en tenim moltes ganes, i hem rebut interès per part de persones que volien venir, tornem a convocar per al proper divendres, el dia 24. També a les 10 del vespre i al mateix lloc (parc Arboretum, de Sant Cugat).

La Lluna estarà quasi plena (serà plena l’endemà), i ens permetrà observar una finíssima regió d’ombra, amb el seu relleu. A més, intentarem trobar cims de muntanyes il•luminades en aquesta regió d’ombra.

Com venim fent darrerament, podrem “navegar” amb una càmera per sobre de la Lluna, i deixarem als nens que maneguin els comandaments d’aquesta “nau”.

El plat fort, però, serà Saturn i els seus espectaculars anells.

Així que ens trobem, si tot va bé, el divendres 24 a les 10 del vespre a Sant Cugat (parc Arboretum, al darrera de l'auditori i els cinemes).



divendres, de maig 03, 2013

El Senyor dels Anells

Sens dubte, els anells de Saturn són una de les meravelles del nostre Sistema Solar. I tot i que de ben petits ens hem acostumat a dibuixar aquest planeta, res no ens prepara per al primer cop que el veiem a través de l’ocular d’un telescopi.

Saturn i els seus anells són, senzillament, una obra d’art de la naturalesa. Una obra delicada i precisa, com ara veurem.
Imatge: El Senyor dels Anells, vist pel telescopi espaial Hubble. Hubble Space Telescope, NASA

Des de l’invent del telescopi, Saturn ha estat un dels objectes més observats. Ja ho va fer Galileu, amb el seu instrument primitiu, pare de tots els telescopis. La seva òptica, la mateixa que el va permetre descobrir els principals satèl•lits de Júpiter, o els cràters de la Lluna, va provocar la seva frustració: en aquells anys d’observació, els anells de Saturn es trobaven quasi de perfil, vistos des de la Terra, i allò, tan extraordinari, que li va semblar veure feia uns mesos havia desaparegut de la seva vista.

Fins i tot els petits telescopis actuals, amb òptiques raonables, ens permeten gaudir de la visió dels anells, així com d’algunes de les principals característiques dels mateixos. En concret, la separació fosca (buida) que hi ha entre els seus dos anells més prominents (coneguda com divisió de Cassini, separa l’anell A del B).

Però, sens dubte, la gran sorpresa va arribar quan, allà per l’any 2004 (és a dir, ahir!), la sonda Cassini va visitar el gran planeta, i va començar a enviar dades i fotografies espectaculars (per sort, aquesta sonda segueix encara activa i en plena forma). Des de la seva òrbita al voltant de Saturn, la Cassini va mostrar un sistema d’anells molt més complex i al•lucinant del què es pensava. De seguida, les lletres amb les què es denominen els anells es van ampliar fins a la F!

Imatge: L'ombra dels anells sobre Saturn. Missió Cassini, NASA/JPL

Cada anell diferent de l’anterior. Cada anell, un món per si mateix.

Fotografies que serien més pròpies d’una revista de ciència ficció, que ens ensenyen petits satèl•lits orbitant els espais buits entre alguns dels anells. Com si la natura s’hagués tornat excèntrica, les sorpreses sobre els anells no han parat d’arribar.

Necessitaríem un llibre sencer per a repassar aquestes sorpreses, però en triaré només algunes.

D’entrada, els anells de Saturn estan formats per gel (aigua), amb una molt alta proporció. I, atenció, tenen només entre 10 i 20 metres de gruix! Us ho podeu creure? Uns anells immensos, que podem veure sense dificultat des de la Terra, ... i tenen només metres de gruix?

Imatge: La complexa estructura de l'anell B. Increïble, oi? Missió Cassini, NASA/JPL.

Els anells estan formats per petites partícules, bilions d’elles, i cada una seguint la seva òrbita al voltant de Saturn. Totes ben ordenadetes. Quan es mira un anell al detall, apareix format per milers de cercles concèntrics, cada un d’ells composat per partícules de diferent mida (vegeu la foto anterior). Una obra d’art de la gravetat.

Un dels principals anells, el B, té, en la seva frontera amb la divisió de Cassini, muntanyes de partícules acumulades. Sí, muntanyes, que són l’excepció puntual a la fragilitat que comentàvem abans quan parlàvem del gruix dels anells. Muntanyes que s’eleven, de forma caòtica, 2,5 quilòmetres sobre el pla de l’anell!

Imatge: Muntanyes de gel en el límit de l'anell B. Missió Cassini, NASA/JPL.

En la fotografia de la sonda Cassini es poden veure els pics de gel i l’ombra que projecten sobre l’anell B. És brutal. No puc ni imaginar la cara que devien posar els científics al rebre aquestes fotografies.

Com deia abans, entre alguns dels anells hi circulen satèl•lits. És com una joguina delicada: els satèl•lits es mouen elegantment sense tocar els anells. De fet, són aquestes grans roques les què, amb tota probabilitat, han netejat de partícules l’espai en el que orbiten, i han creat, així, les petites divisions.

Imatge: El petit satèl.lit Daphnis circulant entre dos anells. El podeu distingir? Missió Cassini, NASA/JPL.

Sabem ben poc del perquè de l’existència dels anells. S’han descrit vàries teories, però, de moment, cap d’elles sembla donar resposta a totes les qüestions. Però, cada cop més, es va imposant entre la comunitat científica la convicció que estem al davant d’un fet transitori, un espectacle temporal que l’efecte de la gravetat, la mateixa que l'ha creat, acabarà per a destruir potser en uns quants milions d’anys.

En altres paraules, els humans del futur (si és que en queden) s’hauran de conformar en rescatar antigues fotografies, conservades en museus, que mostraven un planeta quasi increïble.

Tal i com he anat escrivint aquest article, ja m’han agafat ganes de tornar a enfocar amb el meu telescopi aquest planeta anellat, l’autèntic senyor dels anells. Amb la mateixa exclamació de sorpresa d’un nen quan veu Saturn, estic segur que tornaré, per enèsima vegada, a emocionar-me amb la visió d’aquell món impossible.

Ara el tenim ben posicionat en el cel nocturn. Per poc que pugueu, observeu-lo (si no teniu telescopi, sempre hi haurà algun amic o conegut que estarà més que encantat de compartir-lo per a tan noble missió). I ja sabeu que, des d’Estels i Planetes també organitzem aquest mes una observació.

Afanyeu-vos, que aquest espectacle només serà en cartellera uns pocs milions d’anys més!

Estels i Planetes

TOP