Les aurores d'Islàndia

Acabem d'arribar d'un espectacular viatge a Islàndia. Un paradís de la natura. Paisatges irrepetibles i sorprenents. Terra de contrastos i d'aventura. I terra, també, d'aurores.

No havíem plantejat el viatge amb l'objectiu principal de veure aurores boreals. De fet, les probabilitats no eren, en principi, favorables. L'espectacle de l'aurora requereix un cel destapat de núvols i hores de foscor, i aquests dos ingredients eren escassos.

Afortunadament, estàvem a finals d'agost i inicis de setembre, moment en el que comença a haver-hi unes poques hores de foscor a la nit, després d'un estiu en el que la llum diürna no abandona el paisatge massa estona. Però l'altra condició, cels destapats, es va demostrar com la més complexa. Tenir un dia o una nit clara a Islàndia és cosa ben difícil.

Al nostre favor jugava el fet que viatjàvem en autocaravana. Això ens permetia passar la nit lluny de tot, en el mig del no-res, cosa que augmentava les possibilitats. Afegirem també el sistema de guàrdies que ens vàrem assignar els membres familiars. En varis moments de la nit i matinada sonava un o altre despertador, i l'encarregat havia de guaitar. Us haig de confessar que s'havia de vèncer la temptació de seguir tapadet i calentó. Un havia d'aixecar-se a tastar l'intens fred de la nit islandesa, un fred inesperadament agut, difícilment suportable sense un bon anorac, guants i gorra de llana.

En vàrem caçar 3, d'aurores. I es van succeir en ordre creixent d'espectacularitat.

Les aurores són fenòmens relacionats amb l'activitat solar i amb l'existència, al nostre planeta, de camp magnètic. El Sol, com a part de la seva activitat, a més de la llum que ens escalfa (bé, és un dir, perquè a  Islàndia no ens va escalfar gaire, la veritat) i que ens dóna vida, produeix altres emissions, com, per exemple, gran quantitat de partícules carregades elèctricament. Protons i electrons es precipiten a l'espai, a grans velocitats, com a projectils. Projectils que arribarien a ser letals si la Terra no disposés d'un eficaç escut protector, creat pel seu camp magnètic.

El nostre planeta, com sabeu, gira sobre seu en aproximadament un dia, i en el seu cor, en el seu interior, s'amaga un nucli de ferro i altres materials conductors de l'electricitat que, degut a les altres pressions i a la calor provinent de la descomposició d'elements radioactius, es troben en estat fluid. Aquests dos, rotació i material conductor fluid, són els ingredients d'un gegantí efecte dinamo. La Terra, com si fos un enorme iman, crea un camp magnètic al seu voltant que atrapa les partícules carregades elèctricament que provenen del Sol i les condueix cap a les zones polars. Això es produeix a gran alçada.

De tant en tant, i normalment coincidint amb moments de major activitat solar, les nits clares de les zones àrtiques i antàrtiques es tenyeixen dels colors del que els humans anomenem aurora (boreal al nord, austral al sud) degut a la interacció de les partícules carregades, atrapades per l'escut magnètic de la Terra, amb els àtoms dels gasos que composen les capes més altes de la nostra atmosfera.

Vols saber alguna altra cosa interessant de les aurores?

Es produeixen de dia i de nit, amb cel tapat o clar, i en qualsevol estació de l'any. A una aurora li és ben bé igual tot això. Una altra cosa és que les puguem veure. Veure-les és el que requereix cels clars i nits fosques. Com deia a l'inici de l'article, a l'estiu boreal abunda la llum i escasseja la foscor, i aquesta és la raó per la qual en aquesta estació és més difícil poder veure-les. Tot i això, no és impossible, com hem demostrat nosaltres.

Algunes llegendes urbanes diuen que, a més, la nit ha de ser sense Lluna, per tal de poder disposar de foscor suficient. Doncs això no és del tot cert. Efectivament, una nit sense Lluna ens pot fer destacar més l'aurora, però per altra part la Lluna ens permet il·luminar paisatge i, fins i tot, veure escenes magnífiques, com ara la llum canviant de l'aurora jugant amb la Lluna (vegeu el vídeo que us penjo).

Una altra llegenda diu que les aurores es produeixen en nits molt fredes. Un cop més, a l'aurora li és igual si fa fred o calor. Una altra cosa és que, habitualment, les nits destapades de núvols acostumen a ser més fredes que les ennuvolades, i aquest en tot cas podria ser el motiu de relacionar la visualització d'aurores amb la fredor de la nit.

Vols saber cóm és la contemplació d'una aurora?

És una experiència magnífica, emotiva, i quasi mística. Allà, mirant un cel  il·luminat per llums que van canviant. És el ball de l'aurora. Llocs del cel que es van encenent, com si algú pugés la intensitat, per minvar després i guanyar força en una ubicació propera. L'aurora no balla precipitadament. Balla a ritme de vals. De vals d'Strauss, majestuós, ni massa ràpid ni massa lent. La variació dóna temps a percebre-la, a dir "oh! mireu allà!", i contemplar. No ho puc descriure millor, disculpeu, però sempre recordaré aquest ritme. Com, d'una forma elegant, una part del cel s'encén i es mou, fent formes sorprenents.

Fotografiar l'aurora no és cosa fàcil, creieu-me. Es necessiten uns quants coneixements i pràctica de fotografia del cel, a més d'una bona càmera i, essencial, d'un trípode robust. Les configuracions automàtiques de les càmeres no serveixen, i un ha de tirar ma dels paràmetres manuals. Coses tan habituals per a tots nosaltres com ara la capacitat de les càmeres per enfocar automàticament no funcionen en aquestes condicions de foscor.

Però aquest és el meu camp, amics. La fotografia del cel nocturn, amb i sense telescopi és, com sabeu, una de les meves aficions. Així que no vaig deixar escapar cap de les 3 nits sense documentar-les, amb més o menys fortuna.

La primera de les nits va ser gèlida, amb glaç a l'exterior de la nostra autocaravana. Érem absolutament sols en una petita carretera per la qual no va passar cap vehicle en tota la nit. La sensació al sortir de la caravana era sobrecollidora. Un paisatge quasi desèrtic que s'estenia fins l'horitzó. I allà, quan es va fer fosc, el cel se'ns va il·luminar per primer cop. Era la primera aurora que veiem mai. I com a primera va ser molt especial. Després de molta estona gaudint-ne, passada la mitja nit l'aurora va desaparèixer del cel. Jo vaig tornar a sortir a la 1 i a les 3  de la matinada, i ni rastre. Només silenci i un cel clar i destapat, il·luminat per una Lluna plena. I moltíssim fred. Moltíssim.

La segona ens va sorprendre en un petit i precari càmping. Els nostres veïns, una parella d'alemanys, s'haurien perdut l'espectacle si no els haguéssim avisat. L'aurora no s'anuncia. És un espectacle que no fa sonar cap timbre ni alarma. Simplement, has d'estar atent i anar guaitant.

Aquesta segona aurora va ser molt més intensa que la primera, a pesar que les prediccions d'intensitat que es trobaven publicades a internet predeien el contrari.

I la tercera ens va visitar de nou quasi al final del viatge, quan érem sols, en una zona de descans, i ens preparàvem per passar allà la nit. El dia havia estat plujós i totalment ennuvolat, i res feia sospitar que l'aurora sortís a passejar. I a passejar va sortir. I quina passejada! El cel il·luminat en un gran arc que anava d'un horitzó a un altre. Es-pec-ta-cu-lar!

Us deixo alguns retrats dels esdeveniments comentats. Em consta, perquè així em va avisar algun amic des de Catalunya, que una de les piulades al twitter que vaig fer amb alguna d'aquestes fotos va ser comentada al programa del Matí de Catalunya Ràdio, tot i que, en el moment d'escriure aquest article, a l'avió de tornada a Barcelona, no ho he pogut escoltar personalment.

Crec que trigaré unes setmanes en poder anar processant tot el  material gràfic que vaig recollir. Espero poder-vos mostrar més coses properament.

Tot i que, com astrònom, en aquest article m'he centrat en l'aurora, no vull acabar sense dir que Islàndia és fascinant. Un entorn natural increïble. Un destí absolutament recomanable pels amants de la natura.

Espero que us agradin les imatges. Per nosaltres sempre seran les imatges que ens evocaran una aventura familiar plena de moments i d'anècdotes.

La tempesta solar que ens deixarà a les fosques

El Sol. La nostra estrella, la que ens dóna vida, la que manté l’ordre en el sistema solar. És el veritable astre rei de la nostra vida. Però aquest mateix Sol ens depara alguna sorpresa desagradable en els propers anys. I, a diferència d’altres fenòmens catastròfics provinents de l’univers, ara no estem parlant de milers o milions d’anys, sinó potser de desenes.

A l’estiu i tardor de l’any 1859, una tempesta solar va provocar situacions excepcionals.

Durant setmanes, el món civilitzat es va quedar sense telègraf, que llavors era la màxima tecnologia quant a comunicacions. A més, aurores, com les boreals, varen poder ser observades a tot el món, fins i tot en països propers a l’equador. Algunes d’aquestes aurores varen ser tan espectaculars que es podien veure amb llum de dia.

Aquell món del 1859 no depenia de la tecnologia. A part de l’impacte del telègraf, i de l’espectacularitat de les llums boreals, la vida quotidiana va seguir, immutable.

Què passaria, però, si una tempesta solar similar a aquella ens arribés avui, en un món absolutament tecnificat, en el què depenem totalment de les comunicacions i de l’electricitat?

El Sol, com ja sabem, és un enorme forn nuclear. En el seu interior tenen lloc reaccions de fusió nuclear que, entre altres coses, ens donen la llum... i la vida. Però aquesta immensa bola d’hidrogen té una existència marcada pels seus bioritmes, amb canvis constants d’humor.

La vida del Sol oscil·la entre períodes de baixa activitat, seguit per altres èpoques d’alta activitat. Aquesta “activitat” es refereix a la quantitat de fenòmens solars (taques, flamarades, etc.) que apareixen.

Aquests cicles, que es repeteixen cada 11 anys, estan perfectament documentats des de fa molt, tot i que encara no s’acaba d’entendre el perquè existeixen.

Justament ara estem sortint d’un llarg període de baixa activitat solar, el més poc actiu del darrer segle. Durant uns anys, el disc solar ha estat “avorrit”, sense gaires fenòmens dignes d’esment. Però això s’ha acabat. Entrem, a partir d’ara, en un cicle d’alta activitat (anomenat cicle 24), que estarà marcat per l’aparició espectacular de taques solars, i enormes flamarades, visibles amb els telescopis solars, i que faran la delícia dels aficionats a l’observació del Sol. Es preveu que el màxim del cicle es situï allà per l’estiu de 2013.

Avui sabem que algun d’aquests fenòmens provoquen, en el nostre planeta, tempestes magnètiques, en el moment en el què les partícules expulsades a gran velocitat pel Sol arriben a casa nostre. Com podeu imaginar, no totes les tempestes solars provoquen els mateixos efectes, o amb la mateixa intensitat.

El món civilitzat modern ja ha pogut tastar els efectes de “petites” tempestes. L’octubre de 2003, una tempesta va causar malfuncionaments en satèl•lits de comunicacions, i apagades de llum en algunes zones d’Europa. Però, de moment, han estat efectes menors.

Quin efecte tindria avui en dia una tempesta similar a la del 1859? Doncs seria el caos absolut.

Les comunicacions deixarien de funcionar. Imagineu-vos l’efecte d’això. Els satèl•lits de comunicació quedarien afectats, que vol dir que alguns s’espatllarien, i potser no tornarien a funcionar fins a ser o bé reparats o bé substituïts.

Però encara hi hauria un efecte més desastrós. Molts dels punts de distribució d’electricitat veurien com els seus transformadors es cremarien. Estem parlant de grans centrals, per tot el món, que deixarien sense llum a milions de persones durant setmanes o mesos. Perquè reparar tot aquest material seria una feina llarga. Només als Estats Units, els científics calculen que uns 130 milions d’habitants quedarien afectats, potser durant mesos, i, en alguns casos, anys.

Multitud més d’efectes, en aparells informàtics, acabarien d’arrodonir el caos.

La vida dels astronautes, si en aquell moment hi hagués alguna missió de la llançadora espacial, estaria en greu perill.

En fi. Seria la tempesta del 1859 portada al món actual.

I, és clar, quan un pensa en això, arriba a la conclusió que cada cop els efectes seran més catastròfics. Com més tecnificat estigui el nostre món, més efectes tindran aquestes tempestes magnètiques. Segurament, no serà fins després de la primera gran crisi que es visqui que la nostra civilització reaccionarà i començarà a estudiar com fabricar aparells resistents a aquests fenòmens, o bé, per què no, sistemes de protecció, tipus escuts, en òrbita.

I una tempesta com aquesta, és molt provable? No se sap. Pot passar en aquest cicle d’activitat alta, o bé d’aquí a desenes, o centenars d’anys. Segurament, viurem tempestes menors, que sortiran als telenotícies, i que afectaran només a zones concretes o durant períodes molt curts, com al 2003. Ja veurem.

Com serà un món fosc i en silenci?

Com serà un món sense trucades del jefe, serials de televisió, i partits de fútbol per la ràdio?

Les aurores seran espectaculars. Les postes de Sol extraordinàries. El cel nocturn infinit, ple d’estrelles com mai haurem vist.

Sempre hem de veure la part positiva, oi?

Les aurores, fantasmes lluminosos en el cel

Aquells que han vist una aurora boreal no l’obliden mai.

Diuen que la seva visió et produeix calfreds i que els boscos boreals semblen cobrar vida fantasmagòrica amb aquestes formes lluminoses que es mouen en el cel. Sobrecollidor.

Com i per què es formen les aurores boreals?

Varis elements molt importants juguen el seu paper en això: el Sol, l’atmosfera de la Terra, i el camp magnètic del nostre planeta.

Anem primer al Sol.

Com ja hem explicat en nombroses ocasions en aquest blog, el Sol, com qualsevol altra estrella, és un gegantí reactor nuclear, que produeix llum (i altres radiacions també).

Aquesta bola immensa de gas (hidrogen) està “viva”. Les reaccions són complexes i extraordinàriament energètiques, i la superfície de la estrella palpita constantment, amb fenòmens com ara tempestes solars, fulguracions impressionants que llencen a l’espai enormes quantitats de matèria.

Les constants ejeccions de matèria que genera el Sol contenen partícules carregades elèctricament (com ara protons i electrons), que, a gran velocitat, es dirigeixen en totes direccions. Aquest bombardeig, que en ocasions en les què les tempestes solars són especialment intenses poden afectar fins i tot a les telecomunicacions i aparells elèctrics a la Terra, ens arriben constantment.

Sense una atmosfera que els parés no estaríem en aquest planeta.

Quan aquest “vent solar” (que així és com es coneix) arriba a la Terra, aproximadament al cap de dos dies de sortir del Sol, interacciona amb el camp magnètic del nostre planeta.

Com sabeu, i les brúixoles ens demostren, la Terra té un camp magnètic relativament intens, produït per la seva rotació i per la composició del seu nucli (amb importants quantitats de ferro i altres materials magnètics). Aquest camp magnètic s’orienta cap als pols, efecte també degut a la rotació sobre el seu eix.

El vent solar, carregat elèctricament, queda atrapat en aquest camp magnètic, i es concentra també de forma especial en els pols (o regions properes als cercles polars). És allà quan el vent solar, les partícules que el formen, xoquen contra l’atmosfera i donen lloc a les aurores.

El què veiem llavors, la llum de les aurores, és l’energia (la llum) que es desprèn en aquest xoc.

Fixem-nos, doncs, que, fent honor al seu nom de boreals, les aurores es veuen en zones properes als cercles polars. Països com ara els nòrdics, Canadà, o regions com Alaska, o les més fredes de Rússia. Quan les aurores es veuen en l’hemisferi Sud, canvien lògicament el seu nom per “aurores australs”.

I ara una curiositat. Són les aurores quelcom exclusiu del nostre planeta?

Doncs d’això, com d’altres moltes coses, res de res.

El vent solar inunda tots els recons del nostre Sistema Solar, i sempre que acabi xocant contra un planeta (o satèl•lit) que tingui camp magnètic suficient i una atmosfera contra la que xocar produirà aurores.

Aquest és el cas de planetes com ara Júpiter o Saturn, que tenen camps magnètics més potents que la Terra, i que disposen de densíssimes atmosferes (composades per metà i altres gasos que no serien precisament el nostre ideal d’atmosfera!)

I si això passa en el nostre modest Sistema solar... què no passarà en els sistemes planetaris que giren al voltant dels bilions d’estrelles que hi ha allà fora?

És clar que l’aspecte visual de les aurores dependrà de la composició de l’atmosfera, i de si hi ha “algú” que les miri.

Mentre no puguem experimentar aquesta sensació en altres mons, la seguirem experimentant en aquest. Per a tots els què no n’hagueu vista mai una (jo inclòs), no podem pretendre encara viatjar a altres planetes sense haver-ho experimentat, oi?

Així que he decidit de quedar-me uns anys més a la Terra i intentar veure’n una. I notar com se’m posa la pell de gallina. I se’m queda la boca oberta, mirant el cel, davant de les llums polars, en mig d’una freda nit estrellada.