diumenge, d’octubre 30, 2016

Una ullada a les maternitats d'estrelles... i una batalla per la vida

Aquest és el famós doble cúmul de Perseu, que vaig fotografiar fa uns dies amb el meu telescopi des d'una clariana al bosc a prop de Castellcir, al Moianès.


Fixeu-vos en les dues denses agrupacions d'estrelles. Són nadons, Sols recent nascuts, fa a penes uns 13 milions d'anys aproximadament.

Com actualment sabem, la longevitat d'una estrella queda pràcticament fixada en el moment del seu naixement. En funció de la massa que acumula, el ritme de les reaccions de fusió nuclear que tenen lloc al seu interior serà més o menys alt, i l'estrella viurà desenes de milions o milers de milions d'anys. Per exemple, una estrella com el nostre Sol viu aproximadament uns 10 mil milions d'anys, dels quals en porta gastats la meitat. Les estrelles gegants, però, esgoten el seu combustible nuclear en qüestió de 50, 60 o 100 milions d'anys, i llavors moren en mig de grans explosions anomenades supernoves.

Som molt afortunats, ja que són precisament les estrelles relativament modestes, com el Sol, les que viuen suficient com per permetre que la vida pugui arribar a aparèixer i a evolucionar en algun dels seus planetes.

En qualsevol cas, siguin les estrelles grans o petites, totes elles neixen de forma similar, dins de grans nebuloses d'hidrogen.

Aquestes gegantines concentracions d'hidrogen són els bressols. L'hidrogen, l'element més abundant, i també el més lleuger de l'univers es va concentrant lentament, per efectes gravitatoris, fins que acaba creant boles enormes de gas, el qual s'escalfa a l'interior degut a la pressió de les capes externes que cauen cap el centre. Quan les temperatures dins arriben als 10 milions de graus s'encén el motor nuclear, i l'estrella comença a brillar amb llum pròpia, producte de la fusió nuclear de l'hidrogen. En aquell moment, acaba de néixer una estrella.

Les estrelles no acostumen a néixer soles, però. Les nebuloses són tan grans que donen llum a desenes o centenars d'estrelles més o menys al mateix temps. Són estrelles germanes, que comencen a viure relativament juntes, separades per pocs anys llum de distància, i que posteriorment es dispersen pels efectes gravitatoris de la galàxia.

En la fotografia del doble cúmul de Perseu es poden veure clarament les dues agrupacions. Són centenars d'estrelles que "acaben" de néixer. Un moment! I la nebulosa? No dèiem que les estrelles naixien en el si de les nebuloses?

En agrupacions tan nombroses, la pressió de la intensa radiació de les estrelles joves pot escombrar el gas proper. És a dir, el propi naixement de les estrelles pot aturar el procés de creació de més estrelles, al dispersar l'hidrogen de la nebulosa.

La distància calculada que ens separa d'aquests cúmuls és d'uns 7.500 anys llum. És una distància considerable per a que les estrelles dels cúmuls es puguin veure de forma tan clara (aquest objecte és visible, com una petita i difusa taqueta blanquinosa a ull nu si la nit és ben fosca). Això vol dir que les estrelles que allà han nascut són enormes, gegants molt més grans que el Sol. Estrelles que viuran poc, però que ho faran al límit, a tot gas (mai més ben dit!). Així que la radiació que desprenen deu ser, també, enorme. El que quedés de la nebulosa que les va donar la vida s'ha dispersat, doncs (els telescopis més potents aconsegueixen mostrar el residu d'aquesta nebulosa envoltant la zona).

Creiem que el nostre Sol també va néixer juntament amb altres estrelles. Poques pistes queden avui per poder identificar a les germanes del Sol, que s'hauran dispersat i distribuït per espais immensos dins la Via Làctia.

Per acabar aquest article sobre el naixement d'estrelles us deixo amb una altra de les meves fotografies. Una que mostra una galàxia propera, la M33. Les estrelles que veiem a la foto són de la nostra galàxia, i estan en un primer pla. La M33 l'observem en el rerefons, tan lluny que no podem identificar individualment les seves estrelles.


Les galàxies són com ciutats d'estrelles. La nostra és la Via Làctia, i conté aproximadament 200 mil milions d'estrelles, d'edificis. La M33 és una ciutat un xic menor, que vindria a formar part, juntament amb la Via Làctia, la galàxia d'Andròmeda, i unes 50 més, del que anomenem grup local, una gran zona metropolitana.

Les taquetes vermelloses que veieu a la imatge de la M33 són zones on estan naixent estrelles. El color vermell és produït per l'emissió de núvols d'hidrogen excitats per la radiació de les estrelles que estan donant a llum. L'hidrogen en aquestes zones, doncs, encara no s'ha dispersat, i funciona a tota màquina la factoria de fer edificis.

Vista des de fora, visió que mai no podrem tenir, la nostra galàxia, la Via Làctia, deu ser similar. Brillant amb la lluentor de milers de milions de Sols, i amb zones vermelles delatant la creació de més estrelles.

En el global de l'univers es pensa que actualment les màquines de fabricar estrelles s'han anat apagant respecte al ritme al que funcionaven fa milers de milions d'anys. És perfectament possible que al cosmos ara es morin més estrelles que no pas en neixin, senyal d'un univers que s'està fent vell.

La natura, però, s'ha protegit amb xifres astronòmiques d'estrelles, per donar i vendre. Dèiem que a la nostra galàxia n'hi deu haver unes 200 mil milions. I coneixem milers de milions d'altres galàxies. A veure, si multipliquem....


Buf, el meu cap no pot completar l'operació. Millor ho deixaré estar, i em quedaré una estona més mirant la foto del doble cúmul de Perseu, imaginant les grans estrelles gegants recent nascudes.


Nota: sembla que front tot això les nostres vides no tinguin la més mínima importància. Però no és així. La vida és un regal de la natura, i no podem malbaratar-la de cap forma. 


Acabem de rebre l'esperada notícia que la propera setmana una persona estimadíssima tindrà l'oportunitat de donar, i guanyar, la batalla vital contra la seva infermetat. Tot i que és molt forta i no li cal, desitgen que la natura li presti una mica de la mateixa força amb la que fa néixer coses tan espectaculars com una estrella, una formiga, o un petit ésser humà. Segur que ella sabrà retornar el regal amb escreix, com ha vingut fent fins ara.



dimecres, d’octubre 19, 2016

Arribada a Mart. Orbitador OK, però encara no sabem si Schiaparelli ha sobreviscut

Aquesta tarda, amb els dits creuats, hem seguit un dels moments claus de la missió ExoMars de l'Agència Espacial Europea (ESA) de la que parlàvem en l'article anterior.

Fa uns dies, el 16 concretament, la missió va arribar a les immediacions del planeta roig tal com era previst. A partir d'aquell moment, es van activar els mecanismes per a posar en òrbita estable el laboratori que haurà d'analitzar l'atmosfera en busca de signes de vida, i per fer baixar l'aterrador Schiaparelli. El dia D era avui per a les dues parts de la missió.

Tot ha començat bé. Schiaparelli ha enviat senyals en el moment d'entrar a l'atmosfera en caiguda lliure (a 21.000 Km/h !). També ha assenyalat la separació de l'escut tèrmic (correcte) i aparentment l'obertura del paracaigudes. Però en aquell moment s'ha perdut el senyal, i ens hem quedat tots amb una pantalla fosca, encefalograma pla, esperant veure aparèixer en ella un beep d'informació.

Mentre això passava, l'orbitador enviava una salutació a la Terra explicant que havia entrat correctament en òrbita i que estava bé de salut.


Per una part, felicitat al control de l'ESA. Tal com explicàvem fa uns dies, l'orbitador és la part principal de la missió, la que viurà força temps i començarà a buscar signes de vida. Per una altra, preocupació. Molta preocupació per saber la sort d'Schiaparelli. L'ESA recorda, però, que passi el que passi, l'objectiu de l'aterrador era provar nous sistemes de baixada a Mart, preparant l'arribada l'any 2020 del robot que completarà la missió. En qualsevol cas Schiaparelli està preparat per viure només uns pocs dies, i no té mobilitat alguna.

Immediatament que s'ha perdut el tic de l'aterrador, l'atenció s'ha traslladat al satèl·lit Mars Express, també de l'ESA (orbitant Mart des de fa 13 anys) i que, a mode de satèl·lit espia ha seguit la baixada d'Schiaparelli. La Mars Express havia de ser reconfigurada per enfocar les seves antenes cap a la Terra i enviar les dades, cosa que ha trigat en fer aproximadament una hora. Quan les dades s'han rebut, l'ESA ha anunciat que eren inconclusives. És a dir, que no certificaven la sort de l'aterrador.

I ara què?

El següent pas és esperar el reconeixement d'un altre satèl·lit, el Mars MRO, de la NASA, i que va entrar en òrbita l'any 2006. El Mars MRO té la tecnologia suficient, amb la càmera d'alta resolució HiRISE, com per poder fotografiar la zona de l'aterratge i poder saber quelcom.

En el moment d'escriure aquest article encara no s'han rebut les esperades imatges. Així que seguim esperant.

Si Schiaparelli s'ha estrellat serà una llàstima, però no canvia en res el desenvolupament de la missió. L'orbitador començarà a analitzar gasos en poc temps, i potser ens esperen sorpreses. I amb el que s'haurà après d'Schiaparelli es podrà assegurar l'arribada l'any 2020 de la joia de la corona en l'exploració de vida alienígena.


Actualitzaré aquest article amb la nova informació que arribi.

-------------------------------

* Actualització 21/octubre:

Tal com es sospitava, l'aterrador Schaiparelli es va estavellar contra la superfície de Mart. Tot i que en la roda de premsa del dia 20 l'ESA es va mostrar a la defensiva front a les insistents preguntes dels periodistes, ja es veia venir el final. Les dades enviades per Schiaparelli durant el seu descens mostraven que tot havia funcionat perfectament fins a un cert punt, quan sembla que el paracaigudes va deixar de funcionar abans d'hora.

Avui, el satèl·lit de la NASA Mars MRO ha fotografiat una taca fosca que seria el lloc de l'impacte, que s'hauria produït a uns 300 Km/h en una caiguda des de 3.000m d'alçada.

Les dades recollides seran de gran importància per evitar fallades l'any 2020 amb el rover que s'hi enviarà. Per altra banda, l'orbitador està bé, i cal recordar que és la part principal de la missió actual. En poc temps iniciarà la recerca de gasos a l'atmosfera que ens puguin donar pistes sobre l'existència de vida al planeta vermell.

dimecres, d’octubre 05, 2016

El 16 d'octubre comença la recerca de vida a Mart...a 21.000 Km/h

No ens podem queixar. A pesar de les retallades que la crisi ha imposat sobre l'exploració de l'espai, els darrers temps han estat plens de notícies espectaculars. I les que vindran.

(Per cert, recordeu que una missió típica, robotitzada, costa igual que uns 10 avionets militars de gamma alta. I seguim triant fer avionets per matar gent. Lamentable. Parlaré d'això amb més detall properament).

El 16 d'octubre comença una nova missió il·lusionant. Comença la recerca de vida a Mart.

Allà arribarà la sonda ExoMars, de l'Agència Espacial Europea. Un laboratori complert per tal de buscar indicis d'activitat metabòlica, actual o passada, al planeta roig.

En aquest blog hem parlat molt de Mart. Sens dubte, és el planeta que sempre ha fascinat l'home, amb el seu color vermell. El planeta dels suposats canals, que fa més d'un segle alguns interpretaven com a senyal de civilitzacions. La casa dels marcians.

Des de fa anys estem explorant Mart, amb sondes per terra i en òrbita. Actualment tenim 2 robots funcionant. Però cap d'aquestes missions ha estat específicament dissenyada per trobar vida. Són missions genèriques, que es focalitzen en conèixer millor el planeta, la seva composició i atmosfera, i la seva activitat geològica. Entre les coses fascinants que han descobert està la confirmació de la presència de gel d'aigua sota la capa de sorra, els signes evidents de llits de rius que portaven abundant aigua fa milers de milions d'anys, o la variació de temperatures provocada pel cicle de les estacions de l'any marcià.

ExoMars, en canvi, està especialment pensada per trobar senyals de vida.

La missió està composada per 2 fases. La primera d'elles va ser llançada a l'espai el 14 de març, i és la que arribarà el 16 d'octubre al planeta. Està formada per un laboratori, dissenyat per orbitar el planeta i analitzar amb detall la seva atmosfera; i un aterrador, una sonda que es desprendrà i baixarà a la superfície (sense mobilitat). La segona fase es llançarà l'any 2020, i constarà d'un robot, un "rover" similar als que hi ha circulant per Mart.

Aquest primer episodi de la missió es centrarà en buscar a l'atmosfera indicis d'activitat metabòlica. És a dir, la presència, i variació, de gasos que poguessin indicar la presència de vida actual, o restes de vida antiga.

Per exemple, sabem que el gas metà és molt inestable, i que desapareix per efectes de la llum del Sol. Trobar metà en estat lliure significa, doncs, que forçosament ha d'existir una font que el subministri i reposi constantment. Tot i que el metà pot ser alliberat per certs fenòmens geològics i en alguns processos minerals, la font més consistent de metà que coneixem és el metabolisme generat per microorganismes. Podria haver estat així també a Mart, fa uns milers de milions d'anys, quan les condicions allà es podien semblar a les que hi havia a la jove Terra. El metà produït llavors per microorganismes podria haver quedat atrapat sota terra, i alliberat ara lentament a l'atmosfera.

Resulta que l'any 2004 es varen detectar traces de metà marcià. Eren mesures sorprenents i al límit de la detecció, de forma que es va creure que podien ser errònies. Però recentment, el robot Curiosity ha pogut confirmar-ho. Així que la ExoMars tindrà feina assegurada, intentant seguir els canvis en les concentracions de metà, i també la seva localització sobre el planeta.

El metà és només un exemple, potser el més clar. Però hi ha altres gasos que poden donar pistes. A la Terra, són justament el metà juntament amb l'oxigen i l'ozó els biomarcadors que delaten la presència de la vida.

El laboratori en òrbita, com deia anteriorment, enviarà un aterrador a la superfície de Mart. Aquesta sonda, dissenyada per sobreviure un màxim de 8 dies marcians,  prendrà mesures des de terra, i, sobre tot, prepararà l'arribada del robot que constituirà la segona fase de la missió, convertint-se en una mena de test per provar els mecanismes d'aterratge.

L'aterrador, anomenat Schiaparelli, entrarà a l'atmosfera del planeta roig el 19 d'octubre a la trepidant velocitat de 21.000 quilòmetres per hora, i en uns 6 minuts haurà de frenar fins arribar a quedar-se immòbil durant uns instants a uns 2 metres d'alçada, per deixar-se caure finalment sobre la superfície. La frenada èpica s'aconseguirà mitjançant el fregament amb l'atmosfera, uns paracaigudes, i uns coets retropropulsors.

Hi ha certa preocupació, perquè l'aterrador arribarà en plena estació de tempestes de sorra, i això podria afectar a la maniobra de baixada, ja de per si delicada.

Tot plegat és un gran repte per l'Agència Espacial Europea, i en general per a l'humanitat.







Serà a Mart on podrem contestar finalment la pregunta? Serà allà on potser trobarem l'origen de la vida a la Terra? És en algun racó del planeta roig on en realitat vàrem començar a ser, fa milers de milions d'anys?


Estels i Planetes

TOP