dissabte, d’octubre 26, 2013

Novembre ens porta a la Lluna i Venus fent parella al cel

Només cal aixecar la vista al cel, en direcció sudoest, qualsevol d’aquests capvespres per a veure’l. Allà dalt, brillant potentíssim, el planeta Venus domina el nostre cel just després de la posta de Sol, quan encara és de dia.

Brilla tant que un pot arribar a dubtar, i pensar que en realitat és un avió. I és que aquest planeta es troba actualment situat en una posició molt favorable, pel que fa a distància respecte nosaltres com també angle de perspectiva. De fet, amb un petit telescopi, Venus ens mostrarà un disc força gran, i amb una bonica fase de quart decreixent, com si fos la Lluna.

El seu regnat sobre el cel vespertí durarà unes quantes setmanes, ben bé fins a finals de desembre. Però els dies 5, 6 i 7 de novembre l’espectacle visual pot ser molt bonic, ja que una Lluna dèbilment creixent formarà parella amb aquest planeta cosí germà de la Terra, tal i com podem veure en l’esquema que he preparat:



Veure aquesta parella no costa diners, i és gratis. No es necessiten instruments, ni demanar tanda ni fer cua en lloc. Ni anar-nos-en a dormir tard. Ni tan sols cal desplaçar-se a cap indret concret. Des de dins el cotxe (això si, quan estigueu aturats eh?), caminant pel carrer, o sortint del supermercat. Des de la ciutat. Recollint als nens de les activitats extraescolars. És ben senzill. Tot el que cal fer és mirar al cel, allò que feien sovint els nostres avis, i que nosaltres sembla que fa temps que no fem. 

És, doncs, una bona ocasió per deixar, ni que sigui per uns instants, de mirar a terra quan caminem, aixecar la vista, i permetre que la llum d’un Sol que s’ha amagat per sota de l’horitzó entri a les nostres retines després d’haver rebotat en dos dels objectes més propers al nostre planeta.

divendres, d’octubre 18, 2013

Cometa ISON: en què s’assemblen els cometes i els gats?

Molts de nosaltres estem esperant, creuant els dits, l’arribada del famós cometa ISON.

Des que el varen descobrir dos astrònoms russos ara fa una mica més d’un any, aquesta bola de gasos i gel ha despertat l’interès i atenció de tothom, ja que les primeres previsions apuntaven a que podria ser el cometa del segle.

En concret, el cometa ISON passarà per darrera del Sol a finals del proper mes de novembre (100 vegades més a prop del Sol que l’òrbita de la Terra), i quan en surti, especialment durant les dues primeres setmanes de desembre, podria convertir-se en un objecte magnífic, visible a ull nu en el nostre cel, i amb una cua espectacular.


Bé, aquestes eren les previsions.

Els fets fins al moment, però, són bastant descoratjadors. Com ja avisàvem des d’aquest blog, els cometes són imprevisibles, especialment aquells que s’apropen per primera vegada al Sol. Durant la seva primera aproximació, els cometes perden la majoria dels components més volàtils, a l’escalfar-se, la qual cosa pot provocar un augment dramàtic en la seva lluentor, i cues llargues i molt espectaculars.

Però no sempre és així. I de vegades, aquests cometes primerencs es converteixen en autèntics kamikazes, i cauen al Sol o simplement no sobreviuen sencers el pas pel punt més proper a l’astre.

De moment, les mesures de lluminositat de l’ISON semblen indicar que es quedarà ben curt dels titulars que alguns mitjans de comunicació havien publicitat.

No és el primer cas en el que s’anuncia un esdeveniment únic i la cosa acaba en decepció. La història de l’astronomia conté algun fiasco ben sonat.

Per tant, prudència.

M’imagino que, igual com ha passat en altres casos, començaran de seguida a aparèixer emails trampa, inundant les bústies. D’aquells que diran que si el cometa es veurà com la Lluna de gran, que si afectarà a la fortuna de la gent, o que anunciarà la vinguda de la fi d’alguna cosa (de la crisi?).

Dit  tot això, us puc ben assegurar que cap aficionat a l’astronomia es perdrà el seguiment de les notícies d’aquest cos, especialment, com us deia, durant inicis de desembre. Perquè tot pot ser, i no seria el primer cop.

Recordo l’any 2007, quan un modest cometa que havia de passar sense pena ni glòria es va tornar boig, inesperadament, i va brillar de forma molt potent durant algunes nits de la tardor. 

El mateix any, un super-espectacular cometa va poder ser vist des de l’hemisferi sud, i  va donar lloc a algunes de les imatges més belles que es recorden (vegeu la imatge, és el cometa McNaught, fotografiat per Akira Fuji l'any 2007).

Els cometes són indomables i, a més, capriciosos. 


Fan el que volen, i quan volen. I semblen especialistes en fer lo inesperat, en deixar en ridícul i esgarrapar als que pretenen saber cóm es comportaran, però també a premiar amb carícies als que simplement esperen il·lusionats per si un cas.

Els cometes no es poden domar.

Esperarem a les sorpreses que ISON ens pugui portar. Caldrà estar connectat a les notícies. Però serens, i sense formar-nos d’entrada masses expectatives.

Atenció, doncs, al gat... perdó, vull dir al cometa.

dimecres, d’octubre 09, 2013

Per què no hem rebut encara senyals de vida intel•ligent?

Aquesta és la galàxia NGC7331. Una enorme ciutat d’estrelles, a uns 45 milions d’anys llum de distància, captada pel meu telescopi i càmera CCD des de Falset.
 
 
Imatge: galaxia NGC7331. Joan A. Català, Falset 2013
És mirant fotografies com aquesta que el que us escriu deix volar la imaginació, i no pot evitar preguntar-se si estem sols en mig de tota aquesta immensitat.

D’entrada, soc dels que creuen fermament en que un univers tan gran no té sentit si som un cas únic, si som una anomalia. Reconec, però, que tot el que puc aportar per a recolzar el meu pensament és el “sentit comú” de les probabilitats: amb milers de milions de galàxies, cada una amb milers de milions d’estrelles i bilions de planetes, es fa difícil pensar que el que ha passat a la Terra no pugui succeir en lloc més.

En canvi, hi ha arguments tècnics que empren, per a negar la major, els que creuen que això de la vida intel·ligent ha de ser un fenomen raríssim al cosmos (jo hi estaria totalment d’acord en la vessant més irònica d’aquesta afirmació, només cal posar la tele per adonar-se’n).
 
Els arguments podrien anar així.

La nostra civilització és una nou vinguda. La vida a la Terra pot datar de fa uns 4.000 milions d’anys. Però l’home camina dret només des de fa uns 200.000 anys. Si mirem, però, els avenços tecnològics, podríem dir que la nostra civilització està deixant empremta a l’univers més proper des de fa, diguem, 100 anys.
 
Quan varen començar les emissions de ràdio, i després de televisió, el nostre planeta es va convertir en una mena de far, del qual escapen ones electromagnètiques en totes direccions. Una esfera d’informació que, a la velocitat de la llum (que és la velocitat a la qual viatgen les ones), s’ha anat fent més grossa. De fet, avui aquesta esfera tindria 100 anys llum de radi al voltant del nostre planeta. I d’aquí a 1.000 anys, posem pel cas, el radi de l’esfera tindrà 1.100 anys llum. I així anirà creixent.
 
Sent nou vinguts com som, seria normal pensar que han existit moltes més civilitzacions anteriors a nosaltres al llarg de l’univers, segurament dins la nostra pròpia galàxia. Aquestes civilitzacions hauran inundat l’espai del rastre de la seva existència, de les restes de les seves emissions. A més, si es van desenvolupar més que nosaltres, cosa ben probable pensant en el poc temps que fa que estem en “vies de desenvolupament”, les seves emissions hauran estat potents. Pensem, per exemple, en com pot ser la nostra civilització d’aquí a 1.000 anys (si aguantem tant, que al pas que anem...).
 
Una civilització que hagués habitat la nostra galàxia fa només 50.000 anys hauria omplert la Via Làctia de senyals, que, a la velocitat de la llum, haurien tingut tot aquest temps per a desplaçar-se fins als extrems de la galàxia. Si esperem l’existència de vàries civilitzacions dins les més de 400 mil milions d’estrelles que conté la nostra galàxia, la presència de senyals vàries, viatjant per tot arreu seria el més normal.
 
Aquesta argumentació la podem també traslladar a altres galàxies, sols que transportant l’escala temporal, i parlant de milions, desenes, centenes o milers de milions d’anys, cosa que tampoc no sembla forassenyada.
 
On són tots aquests senyals? Fa anys que escoltem, amb potents radiotelescopis. I, de moment, res de res.
 
Per acabar-ho de matar, caldria suposar que qualsevol civilització avançada disposaria de la tecnologia per enviar potents senyals, a modus de “Eh! Som aquí!”. Ja no serien emissions que s’han escapat del seu planeta, sinó missatges adreçats a ser escoltats i interpretats, com els de la pel·lícula Contact.
 
Cóm és que no n’hem rebut, d’aquests missatges?
 
No serà que les civilitzacions són com les tempestes al desert, capaces de tot però molt escasses? Tan escasses que podríem ser únics?
 
Semblen arguments bastant potents, però en realitat no són gaire sòlids, com ara veurem, i per tant no ens han de fer perdre l’esperança a aquells que desitgem no ser anomalies de la natura.
 
En primer lloc, la potència de la radiació electromagnètica (la llum, la ràdio, la televisió) es debilita amb la distància. Tot i que els fotons, les ones-partícules elementals que formen la radiació, són viatgers incansables que no s’afebleixen, la seva densitat disminueix, simplement perquè, seguint l’exemple de l’esfera anterior, la intensitat s’ha de distribuir cada cop per més superfície a mida que l’esfera es fa gran. És el mateix que passa quan rebem la llum d’estrelles molt distants: la intensitat que ens arriba de la seva llum és molt feble.
 
Les emissions que la Terra va enviar als inicis de la era de la radio i la televisió eren molt febles i difícilment perceptibles a certa distància nostra. Els senyals moderns, molt més potents, es dilueixen amb la dimensió de l’esfera, a mesura que devoren anys llum. Caldria una potentíssima tecnologia per detectar-los i discernir-los del “soroll de fons”.
 
Això vol dir que, a ben, segur encara no tenim la tecnologia suficient com per a escoltar. Potser hauríem d’acceptar que no hi ha civilitzacions avançades molt a prop, però no s’eliminaria la possibilitat de tenir-les un xic més lluny. Ens cridarien, però les nostres oïdes no els captarien de tan lluny.
 
Seguint l’argument de les probabilitats, i girant-lo en contra dels escèptics, a cada minut, a cada segon, estaríem a punt de que ens arribés justament el front d’un senyal. Senyals enviats fa molt de temps i que ara arribarien per primer cop. Per tant, res no treu que demà, d’aquí un mes, un any, o 50, els telenotícies obrin amb la notícia més important de l’història de la humanitat.
 
En resum, que no haver escoltat res de moment podria voler dir que necessitem una revisió auditiva, o que, simplement, hem de seguir escoltant perquè el so del tro encara no ens ha arribat.
 
Quan finalment rebem emissions, caldrà tenir present que les possibilitats de comunicació seran pràcticament inexistents: el senyal que rebrem potser haurà sortit del seu destí fa milers o milions d’anys, el mateix que trigaria una eventual resposta nostra en forma d’acusament de rebuda.
 
Del senyal segur que es podrà derivar molta informació. I si aquest senyal és volgut,tindrà codificades quantitat de dades, potser per omplir anys d’investigació.
 
Em pregunto cóm reaccionarem. Els estereotips tornaran a funcionar, segur.
 
Els que es voldran apropiar, en nom de la humanitat, del senyal, marcant-lo com a “potencialment perillós” i, per tant, ultra secret i sotmès a censura. 
 
Els que beneiran la seva sort i empraran aquest esdeveniment per a desviar l’atenció sobre les seves nefastes gestions, desfalcs varis i/o altres corruptel·les. 
 
Els que anunciaran l’apocalipsi, cavalcant sobre discursos fàcils i arrossegant multituds, o pitjor, proclamant la vinguda d’emissaris divins i salvadors, potser erigint-se en
algun d'ells.
 
Els que ens previndran del perillós que és jugar amb cavalls de Troia, posant pals a la roda a la decisió de cóm actuar.
 
Tots aquests els veurem. I més. Serà divertit. Però, mig en serio mig en broma, caldrà estar a l’alçada de les circumstàncies, i tenim bones raons per dubtar-ho. Jo, que soc un optimista de vocació, sé que, després d’algunes penes i vergonyes, els humans sabrem reaccionar i fer el que toqui.
 
Des d’un remot planeta, al voltant d’una estrella situada en un dels braços espirals de la galàxia NGC7331,  un potent senyal és de camí cap aquí. Igual que nosaltres, l’esperit gregari i la necessitat de comunicar-se els haurien impulsat a emetre fa milions d’anys.
 
Però, per sobre de tot això, van emetre amb l’esperança de poder contestar la gran pregunta. La pregunta de si estan sols a l’univers.
 
Quina paradoxa! Quan ens arribi el seu senyal, serem nosaltres, i no ells, els que podrem contestar finalment la pregunta.

divendres, d’octubre 04, 2013

Buscant la fotografia del nostre naixement

Com ja hem parlat en vàries ocasions en aquest blog, l’astronomia va de mirar al passat.

La informació que ens arriba del cosmos ha estat viatjant, normalment en forma de llum, durant centenars o milers de milions d’anys, de forma que ens mostra cóm eren els objectes observats en el moment en el que varen emetre aquesta llum.

Així, telescopis més potents ens permeten no ja mirar més lluny, sinó veure el passat més remot. Actualment, s’han arribat a veure galàxies que varen existir quan l’univers tenia només uns centenars de milions d’anys de vida.

La importància que té el fet de poder veure el passat és, com ja us podeu imaginar, enorme. Ens permet anar donant resposta a enigmes cosmològics sobre la infantesa de l’univers, com ara la formació de les primeres galàxies o, fins i tot, de les primeres estrelles.

Però... fins on podem arribar? Seria possible poder arribar a veure el propi naixement de l’univers?

Això seria realment fantàstic. Seria com veure a càmera lenta els primers instants de tot plegat, parant la imatge, rebobinant, i estudiant en detall el Big Bang.

Tot i que, en pura teoria, es podria, existeix, malauradament, una limitació que sembla insalvable.

Quan l’univers va néixer, ara fa uns 13.700 milions d’anys, la matèria que el composava era un plasma super-dens i super-calent de protons i electrons. Els fotons creats durant el Big Bang (que són els components de la radiació electromagnètica i, per tant, de la llum) eren constantment absorbits i rebotats per aquest material, esborrant així qualsevol informació útil. L’univers era opac a la llum, a la radiació.

Aproximadament després de 380.000 anys, l’univers s’havia expandit el suficient com per a refredar la matèria, de forma que protons i electrons es varen poder aparellar, formant així àtoms d’hidrogen. Sense protons ni electrons, tot d’una, els fotons existents en aquell moment varen quedar lliures per a poder viatjar, disseminant-se al llarg del jove univers.


Aquests fotons, aquesta radiació, va ser descoberta per dos americans l’any 1964, i es coneix com la Radiació Còsmica de Microones (CMB en anglès). És brutal. És el crit del jove univers, que ara “escoltem” milers de milions d’anys després.

La barrera dels 380.000 anys sembla, doncs, insuperable.  Voler anar més enrere significa enfrontar-se al fet que la llum (o, en general, la radiació electromagnètica), que és el nostre principal emissari, és inservible abans dels 380.000 anys. Qualsevol informació que hi pogués haver va ser esborrada. Tot i lo extraordinari que serà arribar a la franja dels 380.000 (serà com veure cóm era l’univers quan tenia sols el 0,003% de l’edat actual) sembla que no podrem anar més enrere.

O si?

Veiem quins altres emissaris tenim. Emissaris que ens puguin dir cóm era l’univers quan ells varen néixer.

En el món de les partícules, i si descartem a la llum, que ja hem vist que quedaria limitada, no sembla que tinguem gaires opcions, excepte els fantasmagòrics neutrins. Aquestes partícules diabòliques travessen planetes sencers sense ni tan sols immutar-se. Tenen tan poca massa que passen a través de la matèria sense xocar contra els àtoms que la formen. Per tant, detectar-los és complicadíssim.

Tot i això, de tant en quan, a algun neutrí se li acut col·lisionar contra un àtom, un esdeveniment ben rar. 

Existeixen detectors, soterrats en mines profundes, capaços de detectar aquests moments tan especials. El problema és que en l’univers actual es generen enormes quantitats de neutrins. El nostre Sol, per exemple, n’allibera bilions a cada segon. Us podeu imaginar la densitat de neutrins que circulen per l’espai, mesclats amb els primers neutrins, aquells que es van crear en el naixement de l’univers. Si ja és difícil detectar-ne un, imagineu la complexitat de, a més, discernir si aquell neutrí és un autèntic “primer neutrí”, i la baixíssima probabilitat que així sigui.

No, no sembla que els neutrins ens hagin de solucionar el dilema.

Què ens queda? De partícules, res de res, ja que totes les demés varen ser creades bastant després del Big Bang, i totes elles han patit conversions i combinacions que les han fet oblidar el que podien haver vist quan varen néixer.

La relativitat d’Einstein ens dóna una esperança. Una possibilitat fascinant i, de moment, teòrica.

Segons la relativitat general, la gravetat deforma l’espai (en realitat, deforma l’espai-temps, però a efectes d’aquest article, simplificarem i només pensarem en l’espai).

Imagineu-vos que l’espai és com un teixit flexible, que es troba estirat. A sobre, hi dipositem una bola pesada, i aquesta deforma el teixit, generant com una vall, una depressió en la que la bola s’enfonsa. 

Aquesta deformació de l’espai seria l’efecte de la gravetat de la bola, i explicaria el perquè un altre objecte que passi suficientment a prop de la deformació és atret i desviat del seu recorregut.

Doncs bé, la teoria, que de moment no ha fallat cap de les seves prediccions, i algunes són realment extremes, us ho asseguro, diu que objectes molt massius que es moguin violentament deformaran tan fortament l’espai que es generaran ones, similars a les que podem veure en un llac, que es propagaran per l’espai. Seria com un terratrèmol, les ones movent-se en totes les direccions.

Aquestes ones s’anomenen ones gravitatòries, i el Big Bang en devia generar d’enormes. Les ones, afeblides després de milers de milions d’anys, estarien encara sacsejant tot l’univers, nosaltres inclosos. El seu efecte, però, seria pràcticament imperceptible.

Però que siguin pràcticament imperceptibles no és el mateix que impossibles de detectar. I això és el que ja s’està intentant fer.

Els detectors, simplificant molt, funcionen enviant feixos de llum làser, en diferents direccions, cap a miralls llunyans, de forma que quan tornin a l’origen la seva llum s’anul·li entre sí, produint foscor.

Si a una ona gravitatòria li passa pel cap creuar per allà, les distàncies entre els làsers quedaran afectades, i en l’origen no s’anul·laran exactament, cosa que es podrà detectar en forma de llum.

Abans no surtis corrent, deixant aquest article a mig llegir per alinear els teus làsers, a la captura d’una ona gravitatòria, seria convenient que et fessis una idea de què va aquesta cacera. Els tremolors de l’espai que estem buscant, les ones, provocarien desviacions equivalents a... la mida d’un protó! I això emprant làsers de més de 1.000 quilòmetres de distància!

Els detectors del futur immediat estaran, òbviament, a l’espai, ja que la superfície d’un planeta que vibra i es mou no sembla ser el millor lloc per a instal·lar una cosa d’aquestes. I tindran recorreguts de làsers de milions de quilòmetres, per tal d’augmentar la seva sensibilitat.


Mesurar desviacions de l’ordre d'un protó! Sembla ciència ficció, però l’objectiu bé val la pena. 

Ni més ni menys que poder veure el nostre naixement.

Categories

Estels i Planetes

TOP