dilluns, de desembre 26, 2011

L'espectacular Venus torna al nostre cel


Molta de la gent amb la què he anat parlant darrerament ja té localitzat, en el cel d’aquests mesos, el lluentíssim Júpiter. Ara teníu l’oportunitat d’identificar Venus, que rivalitza amb Júpiter en lluentor.

Després de pondre’s el Sol, mireu cap a l’horitzó Oest, i allà el veureu. Inconfusible.

Per si un cas, la nostra aliada, la Lluna, ens ajudarà a identificar Venus aquests dies, tal i com podeu veure en l’esquema que us annexo. Avui, per exemple, mentre estic acabant d’escriure aquest petit article, Venus i la Lluna formen una parella molt bonica i espectacular al nostre cel.

Fixeu-vos, quan mireu el cel, la lluentor de Venus i la de Júpiter. A aquella hora, després de la posta de Sol (entre les 18 i les 19.30 hores), Júpiter el tindreu quasi sobre dels vostres caps, ben alt. Observeu els dos planetes, i intenteu esbrinar quin llueix més. Arribareu a la conclusió que els dos són molt espectaculars, i de no saber que són planetes, podríeu pensar que esteu mirant avions que volen baix.

Aquests dos planetes adornaran els cels dels nostres vespres durant els propers mesos.

Aprofiteu, dons, per a observar-los a ull un i saber-los identificar, val?

diumenge, de desembre 18, 2011

La creació del Sistema Solar

Fa uns 5 mil milions d’anys, en un racó de la Via Làctia, un gran núvol d’hidrogen es va condensar per a formar el Sol i tot el nostre sistema solar.

La seqüència de formació d’una estrella ja la coneixeu els que heu anat llegint assíduament aquest blog: la gravetat de la gran concentració d’hidrogen fa que aquest vagi “caient” cap al centre de gravetat comú, escalfant-se a mesura que va augmentant la pressió del gas, fins que aquesta pressió és tan enorme en l’interior de la gran bola de gas que s’engega el procés de fusió nuclear, que fa que la nova estrella quedi en equilibri. L’estrella comença a brillar.

No està clar què és el que va provocar que aquell núvol d’hidrogen comencés a condensar-se. Pel que coneixem d’altres llocs de la galàxia, en els que s’estan formant estrelles, podem suposar que el nostre Sol no es devia formar aïllat. Ben al contrari, es va formar, segurament, junt amb alguns altres sols, a partir de la mateixa nebulosa.

També podem suposar, a partir d’aquest coneixement que tenim del naixement d’altres estrelles, que esdeveniments més o menys extraordinaris, com per exemple l’explosió d’una supernova propera, o la col·lisió entre dues galàxies, poden ser el detonant que inicia la seqüència que hem repassat anteriorment, i que converteixen una avorrida nebulosa en una autèntica màquina de crear estrelles.

En el moment en el què el Sol va néixer, el gas no era, en realitat, tot hidrogen. En efecte, si bé la nebulosa devia estar composada per aquest element en més d’un 98%, les generacions anteriors d’estrelles, que havien nascut, i mort, en l’univers havien ja enriquit el gas primigeni amb altres elements, com ara l’heli, el carboni o l’oxigen. Fins i tot ferro, i altres elements pesats formats dins de les estrelles ja mortes (prova d’això és la composició del nostre planeta o de nosaltres mateixos!)

La matèria més propera al centre d’aquesta enorme nebulosa va formar el Sol, però la més externa va quedar vinculada a la nova estrella, per efectes de la gravetat, girant al seu voltant. És a dir, en els primers milions d’anys de vida del nostre Sol, aquest estava envoltat per una quantitat apreciable de matèria “sobrant”. Aquesta matèria, per efectes de la rotació al voltant del Sol, havia anat agafant la forma aplanada d’un disc. Un enorme disc de matèria que donava tombs a la estrella central.

En un procés lent, però constant, la matèria d’aquest dics, anava agregant-se, en base a xocs i col·lisions. Poc a poc, de granets petits, a pedres, a roques, i a planetes.

Estava naixent el sistema solar.

En aquest punt, els astrònoms no coincideixen. Sembla haver-hi dues teories bàsiques. En una d’elles, la matèria més densa (i pesada) s’acumula en l’interior del disc, i dóna lloc als planetes sòlids, com Mercuri, Venus, la Terra i Mart, així com a milers d’asteroides. Els planetes gasosos es formen en òrbites més externes (Júpiter, Saturn, Urà i Neptú).

En la segona teoria, els planetes es formen fora de les òrbites que coneixem avui en dia. Per exemple, Júpiter es forma molt més a prop del Sol, i la Terra podria ser lluny. És en base a grans interaccions gravitatòries que, lentament, els planetes van ocupant les òrbites actuals.

Sigui com sigui, els científics tenen clar que els primers temps del nostre sistema solar varen ser caòtics. Els xocs entre planetes, i altres cossos, eren constants. Molts “projectes de planeta” devien desaparèixer, en ser destruïts per enormes col·lisions. Els planetes supervivents anaven “netejant” de matèria els seus voltants: aquella matèria que es trobava massa a prop era capturada; i la que estava més lluny, expulsada.

El fet que els planetes es creessin a partir del disc explica que tots ells orbitin en el mateix pla, més o menys.

Milions d’anys d’aquest joc de billar van aclarir el disc de matèria. Tot va anar quedant al seu lloc, tot ben endreçat i ordenat.

No tot va ser tan ordenat, però. De tant en quant, un dels planetes més grans , en aquest joc per buscar l’estabilitat de la seva òrbita, pertorbava cometes o asteroides, llençant una pluja de projectils, petits i grans, contra els planetes interns, Terra inclosa.

L’aparent calma i serenor que veiem avui en el nostre sistema solar és, doncs, producte d’un llarg procés, que va passar del caos a l’ordre.

Sabem avui que aquest mateix procés està en funcionament en altres estrelles joves. Els telescopis han identificat ja discos de matèria orbitant sols distants. Discos que acabaran creant planetes, similars als centenars de planetes que ja s’han descobert girant al voltant d’altres estrelles.

El nostre és un sistema solar serè. Penseu-hi quan, aquests dies de desembre, mireu al cel de nit i veieu la magnífica lluentor de Júpiter, o després de la posta de sol us embadaliu mirant al brillantíssim Venus sobre l’horitzó oest.



Vols llegir més sobre el nostre Sistema Solar?

- Una nau és en camí cap als asteroides: "Explorant les roques del nostre Sistema Solar"
- "Què té Mart que ens fascina tant?"
- "Missió cap a Plutó"

dissabte, de desembre 10, 2011

Què pagaríeu per aquest viatge?





L’univers és immens, i segur és ple de lloc increïbles, sorprenents i inimaginables.

Tot i això, no cal anar fora del nostre propi Sistema Solar per a trobar móns estranys i exòtics.


En aquest article, farem un viatge a racons especials. Us recomano que us cordeu ben fort els cinturons de seguretat i, sobre tot, que deixeu volar, lliurement, la ment.

La primera parada la fem a l’únic planeta del Sistema Solar a on ens podrem treure, ni que sigui durant un petit instant, el casc, i, amb els ulls ben tancats - per a protegir-los -, notar l’aire del planeta colpejant contra la nostra cara. Benvinguts a Mart.

Els vents marcians són extraordinaris, amb velocitats de fins a 200 Kms/h. Però la baixa densitat de la seva atmosfera fa que notem aquest poderós vent com una simple brisa contra el nostre rostre.


Allà som, doncs, el nostre equip cobert de pols vermella, omnipresent allà on mirem. Alcem la vista, i la dèbil llum del Sol ens il·lumina un paisatge quasi familiar, que hem vist cent cops en fotografies dels deserts del sud-oest dels Estats Units.

Seguim viatjant. Segona parada: Io.

Estem arribant a les proximitats del gegant Júpiter. De tant a prop, inspira respecte. Veiem perfectament el moviment ràpid dels núvols i tempestes de la seva atmosfera. També divisem ja el nostre destí, un dels principals satèl·lits d’aquest colós.

Des d’aquesta distància, Io ens apareix com un món torturat. Podem veure constants erupcions de multitud de volcans. La lava surt per infinites fissures. Miris on miris, sembla un veritable infern. L’efecte de la gravetat tan extraordinària de Júpiter sobre aquest petit món provoca marees titàniques, que, a falta de mars que poder moure, deformen l’interior del satèl·lit i l’escalfen, turmentant-lo constantment, i convertint-lo en un dels llocs més perillosos del Sistema Solar.

Ens quedem una estona a la nostra nau, embadalits mirant l’escena. En primer pla, Io, de colors brillants, dominant el vermell i el groc. Explosions aquí i allà, que veiem perfectament des de la seguretat de la prudent distància a la que som. I en segon pla, el rei dels planetes, imponent, rotant rapidíssimament – en poc menys de 10 hores dóna una volta sencera .

No ens cansaríem d’admirar els colors i formes de l’atmosfera de Júpiter. Però hem de marxar, hem de seguir. A més, la última cosa que voldríem és apropar-nos massa al gegant. La nostra nau, de darrera generació, seria esclafada, en un instant, per les immenses pressions de l’atmosfera del planeta.

Ens dirigim ara més lluny, al regne dels anells.

Per moltes fotografies que haguem vist de Saturn, res ens pot preparar per la visió dels seus anells. Com si d’una peça de porcellana es tractés, un gran nombre d’anells envolten al planeta, sense tocar-lo.

Quasi no ens ho podem creure, quan ens adonem que els anells són finíssims. Tan fins que, potser, deuen tenir uns pocs metres de gruix. Increïble tanta perfecció. I, ara que som ben a prop, descobrim que estan fets per bilions de partícules petites, brillants. És, ...., és, .... gel!

La llum dèbil del llunyà Sol es reflecteix sobre els anells. Però, de seguida, la nostra atenció es desvia cap al planeta, sobre el què veiem dibuixada l’ombra gegantina dels anells.

El nostre destí, però, no és l’enorme planeta gasós, sinó un dels seus satèl·lits: Titan.

Penetrem les capes altes de la seva atmosfera. Núvols densíssim fan tremolar la nostra nau.
Sortim dels núvols ben a prop ja de la superfície. Aterrem en un lloc ple de roques. Mirem per la finestra... i som al costat d’un llac!

Hi ha molt poca llum. Aquí els rajos del Sol arriben molt febles i, a més, tot és cobert de núvols.
Un soroll familiar ens posa la pell de gallina. Un repicar contra la nostra nau. Primer lentament, però augmentant de seguida el ritme. Plou!

L’aigua del llac és fosca, amb tonalitats blaves metàl·liques. Les gotes de pluja que cauen a sobre salpiquen espectacularment, ja que aquest satèl·lit té una gravetat molt feble, similar a la de la nostra Lluna. Aquesta “aigua” és, en realitat, metà líquid! Amb temperatures de -170 graus, aquí, el gas és líquid.

És un món espectacular. El cicle de l’aigua, que ens és tan familiar a la Terra, és, en aquest recó del Sistema Solar, reemplaçat pel cicle del metà. Núvols de metà, llacs i rius. Pluja de metà. Petites variacions de temperatura que vaporitzen el gas, i creen núvols. I torna a començar.

Ens atrevim a baixar de la nau, ben protegits de la temperatura pel nostre vestit espaial.

Rebotem contra el terra, saltant com havíem vist fer als astronautes de la Lluna. Però aquí, a més, ens dóna l’impressió de volar. L’aire, majorment nitrogen –com a la Terra –, és aquí molt més dens que en el nostre planeta, i els moviments que fem amb els braços mentre saltem, com a càmera lenta, ens fan avançar, movent-nos torpement com si fóssim ocells fent el seu primer vol.

En aquest món podríem volar, textualment, emprant grans ales artificials!

Mentre saltem, observem el paisatge fosc. Muntanyes, valls i canons, creats per l’erosió de “l’aigua”. Per tot arreu, rius i llacs de color metàl·lic.

Ha començat a ploure de nou quan pugem a la nau. Una última mirada al darrera, a les gotes salpicant el llac, caient de núvols foscos que s’estenen per tot arreu. Llàstima. Viure a Titan significa no poder veure mai la meravella que representa una sortida de Saturn i els seus anells per l’horitzó.

Ens enlairem del satèl·lit. Anem ara relativament a prop, a una altra de les llunes de Saturn. Un lloc misteriós, Enceladus.

Ara ja hi som a prop. L’observem per les finestres. Res de baixar aquí, ja que la seva feblíssima gravetat el converteixen en un lloc realment perillós per a fer salts.

Un cop més, ens meravellem amb el paisatge que es dibuixa al darrera d’aquesta lluna. Saturn, majestuós, il·luminat parcialment, ens mostra, com si de la nostra Lluna es tractés, una fase creixent.

De sobte, quelcom atrau la nostra atenció. D’Enceladus sembla sortir quelcom, disparat a tota velocitat cap al buit de l’espai. Ens hi fixem amb cura. Ostres! És aigua! Bé, gel. Guèisers enormes llencen gel a centenars de quilòmetres d’alçada!

Els instruments d’abord ens indiquen que, sota la superfície d’aquest satèl·lit, hi ha grans reserves d’aigua, probablement en estat líquid. Possiblement la intensa activitat geològica manté, en el seu interior, suficient escalfor com per a permetre que l’aigua no es glaci.

Algun dia hi tornarem, amb sondes que puguem enviar a la superfície i que seran els nostres ulls. Ulls que, segurament, podran observar un món fantàstic, digne de les millors novel·les de Julius Verne. Un món soterrani, de cavernes plenes de rius i llacs d’aigua. Un món en el què, si tenim molta sort, podrem descobrir, per primera vegada, la vida fora de la Terra. Una vida que s’haurà fet pas en un recó hostil del Sistema Solar, gràcies a l’escalfor de l’interior d’aquesta gran roca còsmica.

Un senyal acústic ens desperta d’aquests somnis plens d’estranyes formes de vida. És hora de tornar a la Terra.

El viatge de retorn se’ns fa llarg. Deixem vagar la ment, pensant en tot el que encara no hem vist.

Imaginem com deu ser la superfície de Venus, el planeta bessó de la Terra. Una superfície que faria quedar curtes les imatges més dantesques de l’infern, amb temperatures suficients com per a desfer el metall, i una atmosfera densa d’àcid sulfúric.


Imaginem, també, com deuen ser els planetes gegants més exteriors. Urà i Neptú, immenses boles de gas. El nostre Sol, vist des d’allà, deu ser un punt. Molt més lluminós que els milers d’estrelles que veuríem, però, al cap i a la fi, un astre distant ben poc espectacular.

Un cop més, tornem a la realitat quan, a la llunyania, veiem un planeta familiar, al que ens dirigim.

Allà, il·luminat parcialment pel Sol, com una obra d’art que un pintor còsmic hagués volgut crear. El seu color blau intens perfectament visible, tacat per l’escuma blanca dels seus núvols.

Un món en el què milions de formes de vida han evolucionat durant milions d’anys, superant catàstrofes, i tornant a poblar, un cop i un altre, el planeta més meravellós. El recó més bonic de tot l'univers.

dissabte, de desembre 03, 2011

El planeta Mart torna a estar de moda

Un altre cop, el planeta Mart està de moda. Dues són les raons.

La primera és el llançament, com segurament haureu sabut pels mitjans de comunicació, de la nova sonda de la Nasa, la “Curiosity”, destinada a explorar la superfície del planeta roig amb un detall com mai s’ha fet. Recordeu que, actualment, la humanitat té varis aparells estudiant Mart, i entre ells dos robots que ho han estat fent durant uns anys (un dels quals és “mort” des de fa mesos).

La Curiosity és molt més gran que els seus antecessors, i carrega molts més instruments. Pesa tant que haurà de posar-se en la superfície del planeta emprant tecnologies innovadores de retropropulsió, ja que els mètodes “tradicionals” de desplegar coixins que suavitzin el cop no funcionarien amb aquest nou robot.

D’aquí uns mesos (menys d’un any), la Curiosity arribarà al seu objectiu, i començarà a enviar dades, i fotografies, que segur ens faran somiar.

La segona raó que ens posa a Mart com a notícia és que aquest planeta comença a ser ja visible en el nostre cel nocturn. De moment, a la matinada. Però en uns mesos serà visible a bell mig de la nit, amb el seu color ataronjat clarament perceptible a simple vista.

Però, a més, Mart ens regalarà, en les properes setmanes, l’espectacle del seu moviment aparentment erràtic, moviment que va despistar completament als antics, i que no es va poder explicar fins al model heliocèntric copernicà.

Aquest moviment, també conegut com retrògrad, consisteix en el següent: dia a dia, els planetes anomenats exteriors (és a dir, Mart, Júpiter, Saturn, Urà i Neptú) es van movent en el nostre cel nocturn, avançant la seva posició sobre el fons d’estrelles. Aquest efecte normal és fruit de la perspectiva i del moviment de la Terra. Però, de vegades, aquest moviment aparent s’atura durant uns dies, i s’inverteix. És a dir, el planeta passa a retrocedir dia a dia en el cel. Al cap d’unes setmanes, però, el planeta reprèn el seu “moviment” normal i avança de nou.

Com us deia, això va portar de bòlit als antics, que es basaven en models del sistema solar en els què la Terra n’era el centre. Així, per exemple, Ptolomeu va arribar a crear un model molt complex, en base a rodetes que giraven, per a intentar explicar el moviment retrògrad d’alguns planetes.

El gran misteri es va resoldre amb el model de tenir al Sol com a centre, doncs, com veieu en l’esquema, cortesia de phy6.org, s’explica ben fàcilment el moviment invers en base al canvi de perspectiva visual quan la Terra, que es mou més ràpida que Mart, l’avança en la seva òrbita (marcat amb línies vermelles en l'esquema).

Això ho podrem observar durant el mes de Febrer en el cel. Només caldrà fixar-se, dia rere dia, en la posició del planeta vers les estrelles.
L’efecte, fotografiat, i composat en un mosaic que agrupi molts dies d’observació, és així d’espectacular (imatge cortesia de Tunç Tezel).

La curiositat de tot plegat és que les dues raons que hem comentat, i que fan del planeta vermell un objecte d’actualitat, estan relacionades.

Efectivament, el moment triat per enviar la Curiosity a Mart ha estat el precís per a que el recorregut sigui el mínim, aprofitant doncs la proximitat entre aquest planeta i el nostre. I, com hem vist en l’esquema gràfic, aquest fet de màxima proximitat coincidirà amb el moviment retrògrad de Mart en el cel (per definició).

Així, doncs, mentre nosaltres, durant els propers mesos, mirem Mart, uns altres ulls, electrònics, cansats i bruts per la pols marciana, observaran des d’aquell món, impacients, esperant l’arribada de la nova companya, la sonda Curiosity.


Vols llegir més sobre Mart?

- La mort d'una sonda a Mart, o "Les màquines també poden ser herois"
- "Què té Mart que ens fascina tant?"
- Podrem algun cop notar el vent de Mart contra la nostra cara?: "La carícia del vent de Mart"

Estels i Planetes

TOP