dimecres, de novembre 28, 2012

Una fotografia per a emocionar-se

Molts dels fenòmens que la natura ens regala són absolutament espectaculars. Entre ells, sens dubte uns dels més fantàstics són els eclipsis de Sol.


El 3 de Juliol d'enguany, alguns llocs del món varen poder gaudir d’un eclipsi anular de Sol. En aquest tipus d’eclipsis, la Lluna coincideix en estar en el seu punt més allunyat de la Terra, de forma que, vista des del nostre planeta, la seva mida és un xic més petita. Tan petita que en l’eclipsi no arriba a tapar complertament el disc solar.

La revista National Geographic ha publicat la imatge presa per una aficionada americana a la fotografia. Aquesta noia, es va desplaçar uns quants centenars de quilòmetres per a poder-se situar dins del camí de màxima visibilitat de l’eclipsi. Un cop allà, va inspeccionar el paissatge i va triar un lloc. Un lloc que la permetés fotografiar el fenomen quan el Sol era ponent-se sobre un horitzó llunyà. I allà va esperar.

Per a la seva sorpresa, quan era a punt de disparar, una figura humana es va dibuixar sobre les colines, a més de dos quilòmetres d’on era ella. Era un noi, que per atzar es va situar just davant del Sol ponent i de l’eclipsi, el qual arribava a la seva fase de màxim.

Em puc imaginar la reacció de qualsevol altre persona (inclòs jo mateix). Quelcom així com “@##!!!€¬## Catxuns-la! Mira quina mala sort!”. Sense poder cruiar “fuig!” degut a la distància, potser haguéssim maleït aquella inoportuna aparició.

Però la Colleen, en lloc d’això, devia respirar fons, enquadrar bé el seu teleobjectiu.... i click!

El resultat és una fotografia que posa els pels de punta.


Crèdit: Colleen Pinski. Publicat per National Geographic

La figura del nen desconegut afegeix una inusual profunditat a la fotografia. Tot combina per a produir un efecte espectacular. Fins i tot, la forma esfèrica de la Lluna sembla poder-se tocar, com si fos una pilota gegant.

La meva fullejada ràpida del fascicle del National Geographic es va aturar en aquest punt. Sense poder deixar de mirar la fotografia, vaig començar a reflexionar sobre el que apareix en ella. El Sol i la Lluna alineats, i ponent-se junts per l’horitzó. Una colina, banyada amb la suau llum daurada d’un Sol enfeblit. I una figura humana contemplant-ho.

Sens dubte, un membre de l’espècie més afortunada que habita aquest racó de l’univers.

dissabte, de novembre 24, 2012

Els nens, un cop més, protagonistes de l'observació del divendres 23

Tal i com estava previst, el passat divendres 23 vàrem fer l’observació de la Lluna i Júpiter.

Com ja és habitual, les famílies i les nenes i els nens en varen ser els protagonistes.

Formant una ordenada cua, i pujant un rere l’altre sobre la cadira que permetia als més menuts arribar a l’ocular, els nens deixaven anar tota mena d’exclamacions de sorpresa quan miraven per primer cop la Lluna. I aquestes exclamacions es repetien, després, amb els adults.
Les condicions de visibilitat van ser molt bones. Tot i els núvols prims, l’atmosfera semblava estar col·laborant per a permetre’ns obtenir imatges claríssimes.
Vull destacar que, a més de l’ajut del meu amic i company en afició, en Xavi, també se’ns va sumar en Manel, amb el seu telescopi, de forma que doblàvem les capacitats de poder ensenyar els objectes.
Júpiter no va decebre. Amb imatges molt ben definides, ens va ensenyar les bandes equatorials de colors marronosos, així com 4 dels seus satèl·lits (els principals), que els nens varen identificar de seguida.
La visió del planeta gegant a 240 augments, gràcies a l’ocular que ens va prestar en Manel, va ser gloriosa, amb molt de detall i contrast. No podies parar de mirar-lo.
Però els nens estaven impacients. Els havíem promès “navegar” sobre la Lluna, “conduint” ells el telescopi.
Així que vàrem muntar una càmera que ens portava les imatges del telescopi cap a la pantalla d’un ordinador, i ... a volar! Els nens manegaven els comandaments com si d’una nau es tractés, i anaven recorrent els detalls de la Lluna a la seva voluntat.
De nou, les imatges que ens estava regalant la nit eren perfectes. Per la pantalla desfilaven cràters immensos i muntanyes. Podíem parar-nos en qualsevol part de la Lluna, i comentar el què vèiem a la pantalla.
La definició era tan bona que no teníem dificultat en veure els primers rajos de Sol il·luminant els cims més alts de serralades lunars que encara eren a les fosques: allà, el Sol estava sortint.
Era hora d’anar ja cap a casa. La nit, no excessivament freda, sí que estava carregada d’humitat, i tot l’equipament era xop, incloent les fitxes explicatives (afortunadament plastificades) que hem incorporat a les observacions.
La sensació que em queda després d’aquest tipus de sessions és d’absoluta satisfacció. Escoltar els comentaris dels nens, veure’ls-hi l’expressió de la cara. Què més es pot demanar?
Com sempre fem, repetirem. En Xavi i jo seguirem treballant per a que aquestes observacions siguin, cada cop, més intenses i riques. La incorporació de la càmera ens obre moltes possibilitats, que pensem explotar.
I si se’ns uneixen amics aficionats, amb els seus telescopis, com ahir en Manel, serà ja perfecte.
Ah! Nenes i nens... espero ara els vostres dibuixos de l'observació, eh?
 

dimecres, de novembre 21, 2012

Confirmem l’observació d’aquest proper divendres 23 a Sant Cugat

Sembla que la predicció meteorològica per al divendres és bona, de forma que tirem endavant amb l’observació programada.


Us recordo que la farem a Sant Cugat, al parc Arboretum (al darrera dels cinemes), i començarem a les 9 del vespre.

Els objectius seran la Lluna creixent i Júpiter, ideal per a nens i famílies.

Si tot va bé, muntarem una càmera en el telescopi, de forma que els assistents (nens inclosos) podran simular un pilotatge per sobre de la superfície de la Lluna , a través de la pantalla de l’ordinador.

I de Júpiter esperem poder veure’n les bandes equatorials de color (són formacions de núvols i tempestes gegants de la part alta de la seva atmosfera), així com alguns dels seus principals satèl•lits.

Per a aquesta observació no necessitem un cel totalment clar. Els objectes que volem observar van sobrats de llum, i, si un núvol es situa precisament a sobre, només caldrà esperar uns instants per a tornar-hi.

Us espero, doncs, el divendres a les 9!

dissabte, de novembre 10, 2012

Observació per a tothom el divendres 23 a les 9 a Sant Cugat

Si la meteorologia ens acompanya, el divendres dia 23 d’aquest mes de novembre, a Sant Cugat, organitzem una nova sessió d’observació per a tothom qui vulgui venir.

Els principals objectius seran la Lluna, en fase creixent, i el sempre espectacular Júpiter, del qual podrem veure’n els principals satèl•lits, així com les formes i els colors de les seves bandes equatorials (que, en realitat, són enormes pertorbacions de les parts més altes de la seva atmosfera).

Començarem l’observació cap a les 9 del vespre, i ho farem, com els darrers cops, al parc Arboretum de Sant Cugat, just al darrera dels cinemes.


Com vàrem anunciar fa unes setmanes, muntarem una càmera al telescopi, i deixarem que els nens (i no tan nens també!) pugueu navegar per la Lluna com si pilotéssiu una nau, veient com circulen per "sota" vostre cràters i muntanyes. La pantalla de l’ordinador ens permetrà a tots gaudir-ne.

I, com ja és tradicional a les nostres observacions, acompanyarem la sessió amb explicacions bàsiques i senzilles relatives al cel i a l'astronomia.

Si les prediccions del temps fossin dolentes, ho ajornaríem a través d’aquest blog i del twitter un parell de dies abans. Com que els objectes que volem observar van molt sobrats de llum, no necessitem tampoc el millor dels cels, i aquesta observació, com n’hem fet d’altres, es podrà realitzar fins i tot amb un temps variable (en cap cas si és molt tapat).

Ens veiem, doncs, el divendres 23!

diumenge, de novembre 04, 2012

La persistència de la vida

Us heu parat mai a pensar sobre la persistència de la vida?


Deix una mostra de bacteris descuidada en un racó del laboratori, i al cap d’uns dies hauran colonitzat la taula sencera. Intenta eliminar paràsits amb pesticides, i acabaràs descobrint, al cap dels anys, que s’han tornat resistents al producte. Fins i tot, envia un supermeteorit contra el planeta per a esterilitzar-lo, i et sorprendràs, centenars de milions d’anys després, al descobrir la biodiversitat existent.

La vida s’aferra a la vida, persistentment.

La pròpia evolució n’és una demostració. La meravella de l’adaptació de la vida a l’entorn canviant. Igual com l’aigua sempre acaba trobant les escletxes, la vida sembla trobar els camins necessaris per a perdurar.

La gran prova de tot això és el nostre planeta. Sabeu quantes espècies diferents d’éssers vius hi ha a la Terra? Doncs poden estar per sobre dels 8,7 milions d’espècies! I no només és la quantitat. Formes de vida sorprenentment diferents entre elles, extraordinàriament adaptades als seus entorns. No sembla absolutament increïble que, a partir d'un origen simple i primitiu, la vida hagi estat capaç de generar tantes espècies i tan diferents?

Seria possible, doncs, plantejar que la vida, en la seva persistència, seria capaç d’abandonar aquest planeta, arribat el moment, per a saltar a altres mons i colonitzar-los?

L’arca de Noé podria ser algun dels enginys que una de les espècies del planeta construeix per a explorar el cosmos? Formes de vida molt simples viatjant, aletargades, en naus construïdes per l’home. De forma similar a com l’Alien s’amaga dins de la nau salvavides al final de la pel•lícula.

És així com va arribar la vida a la Terra? Potser a cavall de meteorits?

És un fet que en alguns meteorits recuperats s’han pogut detectar compostos químics interessants, entre ells aminoàcids. Alguns d’aquests meteorits es van formar en les èpoques inicials del nostre sistema solar.

També hi ha evidències molt grans que suporten la teoria que, ben a prop del sistema solar, i durant la seva creació, devia explotar una supernova (la mort d’una estrella gegant), com publicava el mes passat la revista Astronomy. La potent radiació ultraviolada d’aquesta explosió, perquè no, podria haver desencadenat la formació de cadenes químiques complexes.

Passejant amb les meves filles, fa uns dies, parlàvem de la possibilitat de vida en altres llocs de l’univers. La Laura ho resumia així: si de debò l’univers és infinit, és absurd, per probabilitats, pensar que som l’únic planeta amb vida.

El que sembla clar és que la vida, això tan complex i extraordinari, no es dóna per vençuda fàcilment. No està aquí per a desaparèixer, per molt que els humans ens afanyem en destruir el planeta.

Estels i Planetes

TOP