dijous, de novembre 28, 2013

El cometa ISON ha desafiat al Sol... i ha perdut? O els cometes també tenen 7 vides?

Ahir (dia 28/11) a la matinada vaig publicar que semblava que el cometa ISON no se n’havia sortit.

Les càmeres de la NASA ens mostraven el cometa, en tota la seva glòria, arribant al Sol, ... i desapareixent al darrera seu, sense sortir. Els experts de tot el món, per les xarxes socials, enterraven al pobre ISON.

Com havíem comentat, és un cometa que fa el primer pas pel Sol, i per tant podia passar de tot. Els 2.700 graus de temperatura que havia d’aguantar, i la velocitat de més del 0,1% la de la llum podrien haver estat massa per ell i semblava que s'havia desintegrat. Els darrers moments, vistos des del cometa, devien ser impressionants!

En publicacions anteriors, deia que els cometes eren com els gats: molt complicats de predir.

Però el que està passant amb l’ISON és realment extraordinari.

En el moment en el que escric aquestes línies (matí del dia 29), les pàgines web de la NASA estan col·lapsades. En elles, les darreres imatges dels satèl·lits solars, en les que... sí, sembla aparèixer el que podrien ser les restes del cometa, sortint del darrera del Sol.

Possiblement, el nucli (la part sòlida) del cometa s’hauria desintegrat, però quedarien restes que seguirien en òrbita i estarien formant una cua al darrera.

Què significa això? Quines conseqüències tindrà? Podrem veure alguna cosa al cel en els propers dies? Encara no ho sabem (això és el que em sembla fascinant, ... que no ho sabem. La ciència i la tecnologia que tenim no pot, hores d'ara, predir què passarà).

De moment, el cometa sembla mort, però el seu fantasma vol seguir fent camí. Igual que els gats, amb més d'una vida.

Estic molt content d’haver-lo fotografiat fa uns dies. Perquè, passi el que passi, ISON ja s'ha guanyat la fama de ser un cometa fora del comú.

Atents a les novetats. Les informacions encara són un xic confuses.

Més informació al twitter @estelsiplanetes.

dimecres, de novembre 27, 2013

Seguiment del cometa ISON. I un parell de fotografies meves per la tele com a membre d'ASTER

En el moment en el que escric aquest article, falta menys d’un dia per a que el cometa ISON passi pel periheli, és a dir, el punt de la seva òrbita més proper al Sol.

Fins ara, el cometa ens ha portat un espectacle interessant, tot i que no tan evident com algunes veus clamaven fa mesos. L’hem pogut veure amb prismàtics, i algunes persones també a ull nu, a la matinada just abans la sortida de Sol.

Ara caldrà esperar a comprovar si sobreviu el seu pas pel darrera del Sol. Si ho fa, l’augment de brillantor que haurà tingut, ell i la seva cua, pot provocar l’admiració de tothom. L’escenari ideal seria el d’un cometa de cua llarga i brillant, visible sense cap mena d’instrument ni esforç. Ja veurem, tot és possible. De fet, ni els mateixos científics no poden, hores d’ara, assegurar res.
Cal dir, i això és molt interessant com a element facilitador, que el cometa, un cop ressorgeixi del darrera del Sol (si ho fa, és clar) podrà ser vist al cel del vespre, just després de la posta de Sol, molt més còmodament que fins ara, que calia llevar-se de matinada.
 
Entre les fotografies que vaig aconseguir fer de l’ISON, a través del telescopi, abans no s'apropés massa al Sol, en publico aquí dues, una en color i l’altre monòcroma, que van sortir per TV3 al programa Espai Terra, del dilluns dia 25 de novembre. La versió monòcroma està tractada per tal d'eliminar les estrelles de fons, i centrar l’atenció en els detalls del cometa.
 


Com us deia, van sortir a TV3 com acompanyament a la intervenció del president de l’ASTER (Associació Astronòmica de Barcelona) en el programa esmentat. Va ser una intervenció, per cert, magnífica, amb uns clars i importants missatges al públic en general del que és aquesta afició. El vídeo el podeu trobar a http://www.tv3.cat/videos/4781072/Espai-Terra-dilluns-25-novembre.

A través del twitter @estelsiplanetes, tal com vaig prometre, intento mantenir informació diària actualitzada sobre l’evolució de l’ISON i de les prediccions.
 
De moment, tot el que podem fer és estar atents, i cridar-li al cometa “Bull, ISO, bull per nosaltres!”

divendres, de novembre 15, 2013

Una improvisada imatge del cometa ISON, amb l'ajut de la sort

Era la segona nit en una mateixa setmana que la cosa pintava malament, i el cel s’ennuvolava com per art de màgia (negre) davant els meus nassos. No valia la pena muntar el telescopi, i el millor que podia fer era intentar dormir unes horetes abans d’agafar el tren de tornada.

El viatge en tren des de Sant Cugat a Falset entre setmana és tot un sacrifici. El cotxe és un bé preuat que deixo per a les necessitats de la família. Tres hores pel cap baix de recorregut, incloent el bus que fa el servei de taxi entre l’estació de Falset-Marçà i el poble, per arribar allà a les 11 de la nit. Pel davant, una nit quasi sense dormir, per a preparar-ho tot de cara a la matinada. Bé, no passa res, el cometa ISON s’ho val, no?
 
És clar que anar-hi a cegues és molt arriscat. Així que aquesta setmana he aprofitat que la meva mare hi era. Un “cóm està el cel avui?” ha estat els dos cops la pregunta que he fet al sortir de la feina al vespre. Temps just per canviar-se, agafar quatre coses, i començar el desplaçament.
 
El cometa ISON és un objecte que ha despertat un enorme interès en els darrers mesos. Descobert fa cosa d’un any, ISON passarà per primera vegada pel seu punt més proper al Sol a finals de novembre, esdeveniment que, amb alguns cometes primerencs, pot acabar en un autèntic espectacle visible per a tothom.
 
Això si el cometa sobreviu, és clar. Ja deia en el darrer article que s’obren varis escenaris possibles, incloent la desintegració d’aquesta roca viatgera, devorada per la intensa calor del Sol.
 
El dia 28 d’aquest mes de novembre ISON atacarà la part més arriscada del seu viatge. Llavors no el podrem veure, perquè ens l’amagarà el Sol. Però si sobreviu, passats uns dies, quan surti per l’altra banda de la nostra estrella podria mostrar una gran cua de material volatilitzat, que lluiria intensament. Un cometa dels de pel·lícula, vaja.
 
A començaments de setmana vaig decidir que tenia pocs dies per intentar capturar-lo abans del seu pas pel Sol. D’aquesta forma, tan si després es convertia en un cometa famós com si passava sense pena ni glòria, jo ja el tindria caçat.
 
El primer intent va ser un desastre. El cel clar que la meva mare contemplava al vespre i que em decidia a iniciar el desplaçament va amenaçar núvols en quan hi vaig arribar. Una bona estona per muntar el telescopi, la càmera, i tota la parafernàlia, sopar una mica, i intentar dormir un parell d’horetes, esperant que a la matinada la sort hagués canviat.
 
Un viatge en tren com aquest et dóna temps per pensar molt. Un cometa, quan està tan a prop del Sol, es mou ràpidament pel cel, de forma que calcular l’exposició fotogràfica adequada no és trivial. Tothom vol aconseguir aquella foto en la que tant cometa com les estrelles de fons apareixen estàtiques. Però els cometes no són precisament la meva especialitat, i eren molts els dubtes que tenia sobre cóm abordar la sessió.
 
A les 3:30 de la matinada va sonar el despertador. La sortida a la terrassa va ser descoratjadora. El cel estava totalment encapotat, de color gris. Ni rastre d’estrelles.
 
Una mica més de mal dormir, i som-hi una altra vegada a les 5. Res a fer. Tocava reconèixer la mala sort, desmuntar tot l’equip, i preparar-se per agafar el tren de tornada de les 7.
 
Cada dia, el cometa ha anat guanyant lluentor, i ja és visible a ull nu des d’un lloc fosc. L’expectació és gran, i tota la setmana el twitter ha anat ple de fotografies de l’ISON fetes des d’arreu. Quan les observava, mig adormit al tren de tornada, pensava que potser tindria sols una oportunitat més abans de final de novembre Conjugar família, feina i cometes no és gens fácil.
 
“Està clar, sí, ... però ara veig algun núvol petit”. Mentre escoltava per telèfon l’informe de la meva mare, valorava les opcions. Feia dos dies del fiasco anterior, i encara arrossegava cansament i son. La previsió meteorològica anunciava pluges per al cap de setmana, de forma que les possibilitats es reduïen. “Molt bé, mama. Vinc”.
 
I allà tornava a ser. Cansat però il·lusionat. A pesar dels núvols.
 
A la vista del cel tapat, la decisió de no muntar el telescopi em va semblar correcte. El pla seria esgotar la darrera possibilitat a partir de les 4 de la matinada, i esperar que el cel s’hagués obert. 
 
Llavors jo no ho sabia, però tenia un aliat que m’ajudaria. L’omnipresent vent de les terres de l’Ebre va bufar amb força durant tota la nit. Quan a la matinada vaig sortir a la terrassa, els últims trossets de núvols estaven sent escombrats ràpidament, i el cel apareixia ple d’estrelles, amb el planeta Júpiter brillant intensament. Quasi no m’ho podia creure.

I en aquell moment ha començat tota una tirallonga interminable de problemes tècnics. Components que mai no han fallat, es penjaven i m’obligaven a tornar a començar tedioses rutines de preparació. Ben pensat, segurament el meu cansament m’ha degut jugar una mala passada, i és més que probable que hagi comés errors en la manipulació de tant cable i equipament.
 
A les 6 del matí ja sabia que tindria només uns 45 minuts abans el dia no comencés a clarejar. Poc temps per a aconseguir la desitjada fotografia.
 
I, com el final d’una pel·lícula, tot ha encaixat, no sé encara com. Els problemes han desaparegut, i la pantalla de l’ordinador ha mostrat la primera imatge de l’ISON. Mort de fred he anat contemplant com desfilaven imatge rere imatge.
 
De forma improvisada he capturat una d’aquelles pantalles amb el meu mòbil, per a piular pel twitter, tal era la meva satisfacció. La imatge, que adjunto, és, per tant, la fotografia d’una fotografia, i té tots els defectes del món, entre ells els reflexos de la pantalla. La bona l’hauré d’obtenir, espero, en els propers dies, treballant amb les imatges originals de la sessió, capturades i ben guardades a l’ordinador. Poc m’imaginava, però, que la piulada que he fet a primeres hores del matí despertaria tant d’interès.


La tornada en tren ha estat un trajecte dels més dolços que recordo. Molt cansat, però enormement satisfet.
 
Ara cal esperar a veure què fa aquest ISON. Tota l’atenció està posada en les dues primeres setmanes de desembre, quan el cometa es podria convertir, si tenim un xic de sort, en un espectacle al cel del vespre.

Un xic de sort. Me l’hauré gastada tota, la sort? Espero que encara en quedi una mica. Serà qüestió d’estar atents.

dimecres, de novembre 13, 2013

El cometa ISON sembla estar a punt

Ja el tenim aquí. El cometa ISON està despertant gran interès, i tothom està aguantant la respiració per a veure què passa. Serà finalment el cometa del segle?

Us escric aquestes línies després d’una matinada infructuosa en la que he intentat fotografiar-lo des de Falset. Murphy ha fet de les seves, i a partir de les 4 de la matinada el cel ha quedat absolutament cobert. M’he quedat amb les ganes (de moment!)

El tema és el següent: caldrà seguir dia a dia (per no dir hora a hora) el comportament del cometa. Per exemple, les fotografies que ens arriben d’avui mostren dues cues, i un increment notable en brillantor. Pot ser senyal que el cap del cometa s’estigui fracturant.

Ningú hores d’ara pot estar segur del que passarà. Ni tan sols la NASA, que acaba de fer una nota indicant que sembla clar que alguna cosa està en marxa, segons les fotografies, però que no saben el què.

Jo intentaré piular pel Twitter les novetats diàriament. No em serà possible actualitzar cada dia aquest blog, així que qui vulgui estar a les últimes que segueixi per twitter a @estelsiplanetes.

Actualment, el cometa es pot veure amb prismàtics, i és a punt de veure’s a ull nu des d’un cel fosc (això passarà segurament en un parell de dies). Està molt baix a la matinada, sobre l’horitzó est, abans de la sortida del Sol. La millor hora per intentar veure’l és entre les 5:30 i les 6:30 del matí, justament abans no es fa clar el dia.

Quins són els escenaris possibles? Bàsicament dos hores d’ara.

El primer és que el nucli del cometa (la part sòlida) s’estigui fragmentant degut a la proximitat al Sol. Si fos així, el cometa es podria fondre en les properes dues setmanes, i s’hauria acabat l’espectacle abans de començar.

El segon és que resisteixi, i segueixi augmentant la seva brillantor dia a dia. Si ho fa al ritme de les darreres 24 hores, podem tenir un cometa magnífic. Això passaria especialment a partir de la propera setmana.

El pas del cometa pel darrera del Sol està previst pel 28 d’aquest mes. Llavors lògicament no el podrem veure (tampoc uns dies abans ni després, és molt perillós apuntar cap instrument prop del Sol), però si aconsegueix sobreviure, quan surti, i especialment durant les primeres setmanes de desembre, podria ser un autèntic espectacle. Estaria també baix, però aquest cop sobre l’horitzó oest, al vespre, després de la posta de Sol. El millor dels escenaris seria que es pogués observar a simple vista, lluint una cua també visible sense instruments.

Ja veieu que pot passar de tot... i això és molt divertit.

Us deixo una imatge d’avui mateix, del Michael Jäger, on es veu la doble cua que ha aparegut. És una foto realment bellíssima.



Lo dit, seguiment pel twitter d’estels i planetes (@estelsiplanetes), i per aquest blog també, però amb menys freqüència.


Que hi hagi sort.

dimecres, de novembre 06, 2013

Un món ple de vida des de la llunyania

La sonda Cassinni és un dels projectes de més èxit, sens dubte, de la NASA de tots els temps

Després de quasi 9 anys enviant dades i fotografies espectaculars de Saturn, dels anells, i dels seus satèl·lits, segueix ben activa i en forma.

El que més m’al·lucina de les imatges que ens envia la Cassinni és la capacitat que tenen de sorprendre. En principi, podria semblar que, passats els primers mesos o anys d’espectacularitat, tot seria una mica més del mateix. No em refereixo a les investigacions i dades, que d’aquestes n’hi ha per un segle, sinó de les fotografies.

Però segueixen arribant imatges increïbles, tant per la seva bellesa com pel seu interès científic. En poques paraules, estem descobrint, a través dels ulls de la Cassinni, un món que no ens imaginàvem.

Aquesta és una de les imatges més espectaculars, feta a l’estiu passat. El puntet blau que es veu per sobre dels anells és... som nosaltres! La Terra.



Un petit punt que, tot i la distància enorme, aproximadament 1.500 milions de quilòmetres, segueix lluint un color blau intens.

Què petits que ens veiem des de Saturn, oi? I pensar que allà, és a dir, aquí, dins del puntet blau, cada segon de cada minut de cada dia passen milions d’històries. Coses bones i no tan bones; alegries i tristors; vida i mort. I també molt, molts problemes que, mirats des d’aquesta llunyania, no són res, són insignificants, i en canvi ens roben hores de felicitat.

En la meva activitat professional, treballant amb persones, acostumo a emprar la tècnica imaginària de viatjar a la Lluna, i, des d’allà, fer que el meu interlocutor es miri la Terra i me la descrigui. Què bonica se la imagina tothom! I, el millor de tot, aquell problema angoixant no es veu! És minúscul i no té cap mena de transcendència.

Des dels temps de Copèrnic sabem que no som res massa especial, pel que fa a l’univers. Va ser dur descobrir que no era tot el que girava al voltant nostre. I molt després vàrem haver de veure cóm la nostra posició dins la galàxia distava molt de ser cèntrica, i més aviat habitàvem els barris residencials, lluny del “downtown”. Però és que la nostra galàxia és, simplement, una més de les aproximadament 50 que formen el que s’anomena grup local de galàxies. Que a la seva vegada és un insignificant grupet entre els milers de milions de galàxies que existeixen a la part visible d’un univers en expansió, que cada cop és més immens.

Sí, som petits i poc rellevants en una escala còsmica.

Però, a l’hora, som irrepetibles. Formem part del gran experiment de la vida, que la natura va decidir iniciar. I, què voleu que us digui, la Terra, vista des d’aquí baix, des de la Lluna, o des de Saturn, és preciosa.


Si la Cassinni tingués emocions, molt probablement se li haurien escapat unes llàgrimes d’emoció, i a l’hora d’enyorança, quan les seves càmeres van deixar, per un moment, d’enfocar Saturn, i es van girar, per ensenyar-nos què petits, però que afortunats que som.

Estels i Planetes

TOP