dissabte, d’agost 30, 2014

Les ràpides sortides i postes de Sol des dels tròpics

Acabo d'arribar d'un fantàstic viatge a l'Àfrica tropical, i a més de gaudir de paisatges i de fauna espectaculars, no he deixat de mirar el cel, de dia i de nit.

De dia? Què té el cel tropical diürn d'especial?

El que ens ha sorprès més, tot i saber que passaria, és notar cóm de ràpides són les sortides i les postes de Sol.

Els intents de fotografiar aquests esdeveniments posaven de manifest aquesta rapidesa. Havies d'anar viu en preparar trípode i càmera. A la que et descuidaves, el Sol ja era ben sobre de l'horitzó est, o ja s'havia amagat per l'oest. La foscor, als vespres, apareixia quasi sense avís. I les primeres llums del dia també es mostraven ràpidament al matí.

Per què es produeix aquest efecte?

El moviment aparent del Sol en el cel (en diem aparent perquè, en realitat, es produeix degut al moviment de rotació de la Terra) descriu un arc sobre l'horitzó. Un arc que va des de l'est a l'oest. Bé, aproximadament, ja que el  Sol només sortirà exactament per l'est, i es pondrà exactament per l'oest, en els equinoccis de primavera i de tardor (sobre el 21 de març, i el 21 de setembre).

Aquest arc es troba inclinat, i la seva inclinació va variant al llarg de l'any, però sempre dins uns llindars en funció de la latitud del lloc. Per exemple, a les nostres latituds, a l'estiu, l'arc que descriu el Sol va més vertical (el Sol va més alt), mentre que a l'hivern l'arc està força més inclinat cap al Sud (el Sol va baix durant tot el dia). Però en el cas en el que va més alt (a l'estiu), mai no ho fa a més de 70-i-pico graus per sobre de l'horitzó, és a dir, encara lluny dels 90 graus que equivaldria a tenir el Sol exactament a la vertical per sobre del cap.

A la zona que va entre els dos tròpics terrestres (i que, lògicament, inclou a l'equador) el Sol pot arribar a circular pel cel totalment vertical.

Imaginem, ara, una sortida de Sol. A Barcelona, l'arc que descriu el Sol durant la seva sortida per l'horitzó est està inclinat, tal com hem vist, i la inclinació dependrà de la data. Però mai no arribarà a sortir de forma vertical, ni tan sols a l'estiu, que és quan més vertical es mourà.

La mateixa sortida de Sol dins les zones tropicals serà molt més vertical. En la figura següent he intentat representar això. A la columna de l'esquerra es veu la sortida de Sol, vista des del nord de Tanzània, a finals del mes de juny. A la dreta, la sortida de Sol vista des de Barcelona, en la mateixa data. En tots els casos es veu dibuixat el recorregut aparent que farà el Sol al llarg del dia, en forma d'un arc.

En el mateix interval de temps (30 minuts és el que separa cada una de les vinyetes), a l'anar el Sol més vertical a Tanzània, l'astre rei s'haurà aixecat més sobre l'horitzó que a Barcelona. En altres paraules, la velocitat aparent del Sol a la seva sortida serà major, guanyant alçada en menys temps. L'alba transcorrerà molt ràpida. En canvi, a Barcelona, la inclinació major de l'arc farà que el Sol es vagi aixecant més lentament, produint una sortida pausada al ritme al que estem acostumats.

A continuació, us mostro un esquema ampliat, en el que es veu més clarament l'efecte comentat després d'una hora de la sortida del Sol. A Tanzània, ja el tindrem clarament més alt passat el mateix interval de temps que a Barcelona.



Suposo que per a un habitant dels tròpics que visiti altres zones del món l'efecte també serà notable, però en sentit contrari. Acostumats com estan a sortides i postes de Sol contundents, es sorprendran davant la lentitud de les nostres.

Jo, la teoria la tenia clara. Tot el que us he explicat. Però reconec que no m'esperava que l'efecte fos tan apreciable i impactant. És una de les coses que m'emporto del viatge, a més de les emocions i bons moments.


Bé, també m'he emportat fotos el cel nocturn que vaig improvisar. Quins cels, als parcs nacionals tanzans, ben lluny de qualsevol nucli poblat! Però permeteu-me que revisi les imatges (que encara no he tingut temps de veure), i, si amb una mica de sort han sortit bé, en compartiré alguna en un proper article.

divendres, d’agost 15, 2014

6 paranys d'estiu, abans de tancar per vacances

Bé, tot lo bo arriba: me’n vaig de vacances amb la família.

Però no ho volia fer sense un petit article estiuenc. Així que he pensat aprofitar i carregar contra els 6 paranys més freqüents que un pot sentir, especialment a les nits d’estiu.

Primer parany: “a l’estiu fa més calor perquè la Terra és més a prop del Sol”
Ja ho he explicat en vàries ocasions, però està bé repetir-ho: la proximitat o no al Sol no té res a veure amb el cicle de les estacions a la Terra, que són provocades únicament pel fet que l’eix de rotació del planeta està inclinat. De fet, justament a l’estiu la Terra es troba en el seu punt més allunyat del Sol, el contrari del que afirma el parany. I és que l’òrbita del nostre planeta és quasi circular, i la diferència entre el seu punt més allunyat del Sol i el més proper és massa petita com per a que pugui tenir efectes apreciables en les nostres vides.


Segon parany: “el Sol, en el seu recorregut pel cel, creua 12 constel·lacions, que anomenem del. Zodíac”
Quasi cert, però no exactament. Sí, el Sol es mou aparentment a través del nostre cel. Sabem que, en realitat, som nosaltres els que ens movem. És també veritat que les 12 constel·lacions del Zodíac són creuades pel Sol en aquest moviment aparent. Però resulta que no són 12 constel·lacions que el Sol transita, sinó 13. Aquesta darrera constel·lació és Ophiucus, que se situa entre l’Escorpí i Sagitari. No té un nom tan atractiu com els 12 signes del Zodíac, però no se li pot negar l’honor de formar part d’aquest selecte grup de constel·lacions per on passa el Sol.

Tercer parany: “la Lluna no gira sobre si mateixa, i per això sempre ens ensenya la mateixa cara”
Aquesta afirmació l’he sentida vàries vegades. La veritat és que el que provoca que la Lluna ens mostri sempre la mateixa cara és el fet que el temps que triga en girar sobre si mateixa és igual al que triga en donar un tomb sencer a la Terra. Aquesta perfecta sincronització és un efecte bastant típic en astronomia, i es produeix per les friccions mútues que, al llarg de milions d’anys, es produeixen entre els dos cossos implicats (en aquest cas, la Terra i la Lluna), i que acaba provocant que el cos menor sincronitzi el seu període de rotació amb el seu període orbital. Un altre exemple és Mercuri, sota els efectes del Sol, al qual li ensenya sempre la mateixa cara.

Quart parany: “la cara oculta de la Lluna sempre està fosca”
Aquesta també l’he hagut de desmentir en alguna ocasió. Penso que es deu a una confusió entre el fet que hi hagi una cara de la Lluna que no veiem (la cara oculta, segons he explicat abans) i el que “no veure” sigui igual a foscor. A la cara oculta de la Lluna, el Sol hi surt, i es pon, com a qualsevol altre punt del nostre satèl·lit. Així, quan nosaltres tenim Lluna nova (és a dir, no la veiem), la cara oculta de la Lluna es troba totalment il·luminada pel Sol. Si la poguéssim veure des de fora del nostre planeta, veuríem una magnífica Lluna plena, només que la cara il·luminada es trobaria donant l’esquema a la Terra.

Cinquè parany: “res no pot superar la velocitat de la llum”
Bé, aquesta és quasi, quasi certa. Només falta afegir-li “en el buit” a la part final per a convertir-la en ferma com una muntanya. Segons la nostra física, basada en la teoria de la relativitat especial d’Einstein, la màxima velocitat que hi pot haver és la de la llum al buit. Però resulta que la llum també circula per  altres mitjans que no estan buits, com ara l’aire o l’aigua. I en cada mitjà, la llum té una velocitat lleugerament inferior a la que tindria en el buit. De forma que SÍ que és possible superar a la llum en velocitat en l’aire, o l’aigua per exemple, tot i que per a fer-ho el contrincant (normalment un electró) ha d’haver estat accelerat bojament.


Sisè parany: “aquest estiu, es podrà veure al planeta Mart a ull nu tan gran com la Lluna plena”
Un autèntic clàssic de l’estiu. Acostuma a arribar a través d’un e-mail que un amic, amb bona fe, et re-envia i que ell ha rebut de no-se-sap-quina font (aquells missatges de “passa-ho!”, i que acostuma a signar algú important, com el cap de la policia, o un investigador de Berkeley). En fi. La qüestió és que Mart, pobret ell, segueix la seva òrbita, quasi circular, al voltant del Sol, igual que nosaltres. És fàcil veure que hi ha moments en els que es produeix un màxim apropament entre la Terra i el planeta roig (quan tots dos ens trobem al mateix costat del Sol), però això “només” provoca que Mart brilli més al cel i els astrònoms puguem estudiar molt millor el planeta al telescopi. A ull nu, però, Mart segueix sent un punt (molt lluent, això sí). Em pregunto: i per què sempre apareix aquesta enganyifa a l’estiu? Aquest sí que és un bon misteri!


Bones vacances a tothom! I recordeu d’aprofitar aquestes nits magnífiques d’estiu per mirar el cel, val?

Estels i Planetes

TOP