dijous, de maig 23, 2019

L’energia que estira l’univers bé mereix un disc




Dins sa teva mà veig
tots els camins.
Em porten a llocs
on no he estat mai.
Com el teu cos nu,
tanta llum, tanta pau.
D'on surt tot aquest temps.
Tant me fa, dius "tant me fa".
Energia fosca.
Tu tens la llum
de totes les coses.

Energia fosca, El Petit de Cal Eril 2019.



L’univers s’expandeix, i no hi ha res que puguem fer. Només contemplar-ho i intentar entendre el per què. Ah, i escriure un disc.

El cosmos era un lloc bastant avorridot a començaments del segle XX, quan tothom creia que era estàtic. Però vet aquí que el genial Einstein va formular la relativitat general, que explica com funciona la gravetat, i el resultat de l’aplicació de la nova i revolucionària teoria a l’univers donava com a resultat que aquest no podia ser estàtic, i que s’havia d’expandir o contraure.

Suposo que el mateix Einstein va quedar tan sorprès que no s’ho va creure. Potser per primer cop, i únic, a la seva vida va dubtar de les seves fórmules, i les va obligar artificialment a produir un univers estàtic. Les va modificar introduint una constant cosmològica que evitava el dinamisme del cosmos.

Varen ser altres físics, com ara George Lemaitre, un clergue blega, que emprant les equacions d’Einstein van veure que allò no podia ser, que l’univers no podia ser estàtic, i que les fórmules deien la veritat, per sorprenent que semblés.

Poc a poc, la imatge d’un univers en moviment es va anar estenent entre la comunitat científica. I la confirmació va arribar l’any 1929. Aquell any, Edwin Hubble publica un famosíssim article en el que demostra l’expansió de l’univers en base ja no a prediccions, sinó a resultats experimentals.

L’astrònom americà observà galàxies, i en mesurà 2 propietats. Per una banda, la velocitat a la que es mouen, apropant-se o allunyant-se de nosaltres. Això va ser possible gràcies als químics que, molt abans, havien descobert que cada element químic deixava una empremta única en la llum que emetia quan s’escalfava en el laboratori. Aquesta empremta, en forma de bandes fosques dins l’espectre de la llum (la llum descomposta per un prisma) era deguda a la radiació que era robada per l’element químic en qüestió quan la utilitzava per excitar els seus electrons.

De forma similar a com el so d’una moto canvia el to quan s’apropa i després s’allunya de nosaltres, passant de l’agut al greu, la llum també està sotmesa a un efecte semblant. Quan la galàxia en qüestió s’apropa, la seva llum apareix desplaçada cap al color blau, que equivaldria al to agut del so. I quan s’allunya, veiem la llum desplaçada al vermell. Doncs bé, observant com les bandes fosques, les empremtes, dels principals elements químics de les estrelles quedaven mogudes cap al blau o cap al vermell, es podia estimar la velocitat a la que aquella galàxia es movia.

L’altra propietat que en Hubble va mesurar va ser la distància. Emprant el mètode ideat per Henrietta Swan-Leavitt, va emprar una classe d’estrelles variables, anomenades Cefeides, per a calibrar la distància de les galàxies que observava.

El resultat va ser un gràfic que dibuixava una simple línia en pendent. Una innocent línia inclinada que, ni més ni menys, cridava deient-nos que l’univers s’expandia.


Sempre he emprat l’exemple del globus per a explicar-ho, entenent, però, que és una simplificació (que ningú no es pensi que el cosmos té forma de globus, eh?)

Suposem que dibuixem, sobre la goma del globus, punts de color, que representaran les galàxies. Si inflem el globus, observarem que tots els punts de color se separen uns dels altres. De fet, ens podríem situar sobre un dels punts, i veuríem que nosaltres estem immòbils mentre que són els demés punts que s’allunyen de nosaltres. Potser, per un instant, ens podrà passar pel cap que som al centre de l’univers, però ràpidament, i pensant en el globus, abandonarem aquesta pretensiosa idea: qualsevol dels punts podria reclamar ser el centre, qualsevol d’ells observarà el mateix.

Ara fixem-nos com, en el globus, com més allunyat és un punt del nostre, més ràpidament s’allunya. És un efecte de l’estirament de la goma del globus.


Doncs això és l’expansió de l’univers. Tot s’allunya de tot (és una aproximació, ja que a “curta” escala la gravetat guanya la partida a l’expansió i, per exemple, la gran galàxia d’Andromeda s’apropa en via de col·lisió amb la nostra Via Làctia). I com més lluny és una galàxia, la seva llum apareix desplaçada més cap al vermell. Aquesta és la línia de Hubble, una relació increïblement simple entre la distància a la que es troba una galàxia i la velocitat a la que sembla allunyar-se de nosaltres. A doble distància, doble velocitat.

Observeu com he dit “a la que sembla allunyar-se”.Hubble, al començament, va cometre l’error de pensar que allò que mesurava eren velocitats. Però, en realitat, els punts de color del globus no es mouen. Se separen perquè es crea goma entre ells, però no pas perquè tinguin cap moviment propi. Per tant, el que mesurem són velocitats aparents de les galàxies.

La confirmació de l’expansió de l’univers va donar vida a la teoria del Big Bang. Si l’univers s’expandia, era lògic pensar que rebobinant en el temps arribaríem a un moment de màxima concentració de matèria i energia. Un moment zero.

Amb els anys, tot aquest puzle ha anat encaixant d’una forma prodigiosa. Hem acumulat més evidències de l’expansió, i del mateix Big Bang. Fins i tot hem arribat a captar la llum de poc després del naixement de l’univers i a poder calcular la seva edat.

Ens queden detalls, sempre en quedaran afortunadament. Però hi ha un enigma que no podem catalogar precisament de detall. Qui està inflant el globus?

Energia fosca és el nom que els científics han posat a aquesta bufera. 

És una energia desconeguda, que encara no podem explicar. Tenim diverses hipòtesis sobre la seva naturalesa, però hores d’ara cap d’elles és gens satisfactòria. Som realment molt lluny de saber què és.

Des de finals del segle passat, és a dir ahir, sabem que l’espai no només s’expandeix, sinó que ho fa acceleradament. Al cap i a la fi, la recta de Hubble no ho és tan recta com ens pensàvem!

Això vol dir que la bufera ha vençut la resistència de la goma del globus, i sembla que ja res no la podrà aturar. L’univers, aparentment, se seguirà expandint eternament.

La qüestió de l’energia fosca és, doncs, una de les fronteres actuals de la ciència. Però no només de la ciència. Ara també de l’art.

Estava jo tranquil·lament escoltant als meus companys de El Suplement de Catalunya Ràdio un dissabte, quan l’entrevista que li estava fent en Roger Escapa i la Núria Graham al Petit de Cal Eril va fer que saltés del sofà.

En Roger li preguntava al cantant sobre el motiu del títol del seu nou disc, Energia Fosca. Innocentment, sense sospitar-ho, li deia a l’artista: “saps que els diumenges tenim una secció de divulgació científica amb en Joan Anton on hem explicat algun cop això de l’energia fosca?”



En Joan Pons, El Petit de Cal Eril, interromp al Roger amb un “espera! Éreu vosaltres?”. I explica que va escoltar un dels nostres programes de La Terra és Plana mentre anava en cotxe. Un programa en el que parlàvem de l’energia fosca i l’expansió de l’univers. En Joan va anotar-se ràpidament al seu mòbil algunes idees i conceptes, i això el va inspirar en la composició del nou disc.

Jo no podia donar crèdit, i de seguida em vaig intercanviar missatges de whats amb els companys de Catalunya Ràdio. Quina il·lusió! Art i ciència! Què més podia demanar?

En l’entrevista, el Petit de Cal Eril deia que ens hauríem de conèixer, cosa que activaré ràpidament i amb molt de gust. En un moment donat va parlar fins i tot de pop quàntic. Ummm... crec que això m’enganxarà.


Com són les coses de l’energia fosca, que el dia següent d’escoltar al Joan Pons jo dedicava casualment el programa de La Terra és Plana a l’expansió de l’univers! Una coincidència? O seran coses de l’energia fosca?





dimecres, d’abril 10, 2019

Una imatge per a la història. Així és un forat negre.


L'anunci fet avui, dia 10 d'abril de 2019, en vàries rodes de premsa simultànies arreu del món, marca un abans i un després en el món de l'astrofísica. Per primer cop, s'ha fotografiat un forat negre.

En concret, s'ha obtingut una imatge del forat negre súper massiu que viu al centre de la galàxia M87, situada a uns 53 milions d'anys-llum de distància.

Recordem ràpidament què és un forat negre. I ho farem amb el meu exemple favorit.

Imaginem una tela elàstica, que simularia l'espai (temps). Si sobre aquesta tela hi col·loquem una bola pesada, la tela s'enfonsarà al seu voltant, creant una depressió. Si un objecte passa per allà a prop, tindrà tendència a caure-hi. Se'n podrà escapar si es mou a molta velocitat, això sí, sortint amb una trajectòria desviada. Doncs bé, segons la relativitat general de l'Einstein aquesta deformació de l'espai (temps) seria, en realitat, el que anomenem gravetat.

Si ara sobre la tela hi posem una petita bola extraordinàriament pesada, podem visualitzar fàcilment una profundíssima deformació del teixit, tan pronunciada que res que hi caigui en podrà sortir, sense importar quina sigui la seva velocitat. Això equival a dir que el missatger més ràpid de la natura, la llum, tampoc no se'n podrà escapar.




Podem entendre per què mai abans s'havia aconseguit retratar un forat negre. Com que ni la llum pot sortir del seu interior, un forat negre és... negre. Res a fotografiar, doncs.

Res? Bé, la seva ombra sí que es pot capturar. I això és el que s'ha fet.

Fins aquest moment, sabíem de l'existència d'aquests objectes pels efectes que produeixen al seu voltant. És a dir, els detectem de forma indirecta. Però mai n'havíem vist un directament.

S'ha aconseguit combinant l'observació de diversos radiotelescopis repartits per tot el món, que junts han simular un telescopi, atenció, de la mida de la Terra! La resolució assolida ha estat equivalent a poder llegir un diari situat a Nova York des de Barcelona! El projecte s'anomena EHT ("Event Horizon Telescope").

El candidat ha estat, com deia, un forat negre súper massiu. De forats negres, en coneixem, en llibertat, de 2 tipus.

El primer neix com a conseqüència de la mort explosiva d'una estrella amb molta més massa que el Sol, una supernova. Són forats negres que anomenem estel·lars, fent referència al seu origen. Acostumen a empaquetar una massa equivalent a uns quants Sols (unes desenes) en un espai molt reduït (com la mida d'una ciutat!).

El segon tipus és el dels súper massius. Com el seu nom indica, aquestes bèsties tenen masses de milions de vegades el Sol. Els trobem en el centre de la majoria de les galàxies (inclosa la nostra), i encara no entenem del cert com neixen. En concret, el forat negre de la galàxia M87 és dels més grans que es coneix, amb una massa aproximada de més de 6.500 milions de vegades el Sol, i amb una mida de 1,5 dies-llum (uns 40.000 milions de Km).



Aquest forat negre, a més de ser enorme, és un magnífic candidat, perquè està actiu. És a dir, està devorant matèria! I aquest fet ha estat clau per poder-lo fotografiar.

Si hi ha grans concentracions de material a prop d'un forat negre, si hi ha algun fenomen que alimenta a la bèstia, la poderosa gravetat d'aquest estira el material i l'atrau. Com en un desguàs gegantí, el material cau arremolinat, girant a velocitats increïbles, properes a la de la llum, i escalfant-se a milers de milions de graus de temperatura, emetent llum en diversos formats (rajos X, però també de ràdio).

Els forats negres tenen el que anomenem horitzó d'esdeveniments, que vindria a ser la frontera, el punt de no retorn. Tot el que la creui, no en sortirà. Si ara pensem en la llum que genera el disc que està alimentant el forat negre, els rajos que són emesos per la matèria que és a punt de creuar l'horitzó d'esdeveniments seria la llum que just s'escapa, pels pèls. Un mil·límetre més enllà, i la llum també es perdria dins el forat. Sí, s'escapa però enormement desviada, en trajectòries molt corbades. Tant, que fins i tot part de la llum provinent del darrere del forat negre és corbada al voltant d'aquest fins sortir pel davant!

Aquesta llum que s'escapa just abans de creuar l'horitzó d'esdeveniments és la que s'ha capturat, per retratar l'ombra del forat negre, el perfil de l'horitzó d'esdeveniments.

Aquesta és la històrica imatge:



El forat negre gira, i la part més brillant que es veu a la imatge correspon a la llum que, en el seu moviment, es mou en direcció a nosaltres, de forma que, com passa amb el so d'una moto quan s'apropa i el percebem més agut, aquesta llum és desplaçada cap a energies superiors.

Les observacions es van realitzar l'any 2017 durant uns quants dies seguits, combinant, com explicava, la feina de diversos observatoris (entre els que hi ha Sierra Nevada), en un projecte anomenat EHT ("Event Horizon Telescope", és a dir, telescopi de l'horitzó d'esdeveniments). En aquests pocs dies, es van recollir més dades que en qualsevol altre estudi científic fet fins ara. El volum de dades equival, segons han dit els científics responsables del projecte, a 5.000 anys seguits de música MP3.

Em preguntaven, a l'entrevista a Catalunya Informació, si aquesta fita canviarà el nostre enteniment de l'univers. I la cosa és que penso que no gaire. Perquè, pel que sembla, tot en la fotografia quadra amb les prediccions de la relativitat general i de les simulacions que fins ara s'havien fet.


Això no treu importància al descobriment, ja que les dades obtingudes s'utilitzaran no només per generar una imatge, sinó per a posar a prova la relativitat general en els seus més petits detalls, en el laboratori més extrem que pot existir a l'univers. Si ho supera, com tot sembla indicar, ens confirmaria la ja sabuda genialitat de l'Einstein i l'extraordinària precisió de les seves fórmules. Si no, tindrem al davant una revolució de la física, cosa que seria excitant.

Segur que en els propers mesos anirem tenint més informació, i ja veurem.

diumenge, de març 10, 2019

El meu nou llibre, "Guia d'observació del cel per a nois i noies". Us espero el 21 de març a Alibri (Barcelona), i el 22 a Adserà (Tarragona)


"Has sortit a la terrassa i t’ha sorprès una nit estrellada, com feia temps no veies. Totes aquelles llumetes fent pampallugues, penjades allà dalt. Tantes que decideixes estirar-te per tal de contemplar-les i evitar el mal de coll. Mentre els teus ulls salten d’una estrella a l’altra, et preguntes com de lluny són. Si tenen planetes. I si algun d’ells és especial, tan especial com el nostre.

Intentes identificar figures, constel·lacions que algú et va explicar. Tires línies que uneixen estrelles, per dibuixar les mateixes formes que varen crear els teus avantpassats. Històries eternes, de batalles, de déus i animals fascinants.

Amb les pupil·les ben habituades a la foscor, ara distingeixes una banda blanquinosa i subtil que creua el cel per sobre del teu cap. Com no t’hi havies fixat mai? La Via Làctia, ni més ni menys que la teva galàxia. Proves de respirar tanta llum com puguis. No la vols deixar escapar, saps que ha viatjat durant molt de temps per arribar als teus ulls.

Tot d’una, una fugissera il·lumina el cel. Ha estat efímera, però no has pogut reprimir una exclamació d’admiració i sorpresa. Et sembla veure encara el seu traç de llum gravat sobre la foscor de la nit. Recordes que has de demanar un desig.

Resseguint el cel, et crida l’atenció una estrella molt potent. Brilla diferent,... sembla que no centelleja com les altres. Deu ser un planeta? Té color? Ataronjat, si! Potser és Mart? El mires i t’imagines aquell món. Et venen al cap imatges que has vist per Internet dels paisatges marcians. I dels heroics robots que l’exploren.

Notes que ha passat el temps perquè el cel ha girat, s’ha mogut. Les estrelles s’han desplaçat un xic de la posició que ocupaven quan has començat a observar. Ah! I una claror a l’horitzó est delata que la Lluna és a punt de sortir. I ho fa increïblement ràpid, per sobre d’aquella muntanya, en qüestió de segons! La seva llum et transmet serenor.

Un calfred et recorre l’esquena. No saps si a causa de la brisa de la nit, o per l’emoció de saber-te part d’alguna cosa. Una cosa gran i plena de meravelles. Una cosa que és un bocí de la teva història. Et sembla que l’univers et parla a través del firmament.

Es fa tard i has de plegar. Decideixes que buscaràs un llibre que et guiï i t’ajudi a interpretar millor allò que veus i a gaudir-ne. Sí, en uns dies hi tornaràs. I potser acabaràs portant aquells vells i oblidats prismàtics".


Aquesta és la introducció del meu nou llibre, "Guia d'observació del cel per a nois i noies", publicat per Cossetània Edicions. L'he transcrit aquí perquè descriu l'objectiu i esperit amb el que l'he escrit.


Quan Cossetània me'l va encarregar, ara fa un any aproximadament, vaig partir d'una pregunta que em feia a mi mateix: com m'hagués agradat, quina informació hagués volgut trobar, quan vaig començar a aixecar la vista al cel, en una guia pràctica? Una guia que m'ajudés a identificar objectes i a gaudir de l'observació a simple vista?

El terme "per a nois i noies" en el títol no apareix en va. Perquè mirar el cel no té edats, i el llibre està adreçat a tothom, des de noies i nois de 7 als 107 anys.

Què conté aquesta guia?

El llibre comença amb unes explicacions bàsiques per entendre tot allò que podem veure allà dalt el cel a ull nu. Què són i com funcionen les estrelles. Com neixen i com moren. Per què la seva llum fa pampallugues. Com es mou el cel al llarg de les hores i per què.



Com que el focus del llibre és l'observació del cel sense necessitat d'instruments, s'explica també què són les constel·lacions i quina és la seva funció.

La part més pràctica del llibre es concreta en els mapes visuals del cel per a cada estació de l'any i direcció d'observació. En aquestes il·lustracions destaco els principals objectes a veure en cada cas. Però, a més, convido al lector a realitzar exercicis senzills, que l'ajudaran a aprendre i a captar detalls que d'altra forma podrien passar desapercebuts. També acompanyo les làmines del cel amb històries mitològiques de les principals constel·lacions.



El Sol, la Lluna i els planetes del Sistema Solar tenen, per suposat, el seu propi capítol. Com observar-los, i quins moments són els més idonis. Per exemple, per a cada planeta s'acompanya una taula amb les millors dates per veure'ls fins l'any 2025, així com la seva ubicació al cel. El lector també hi trobarà les dates de les superllunes, o dels eclipsis solars i lunars.


Els planetes comparteixen protagonisme en el llibre amb les pluges d'estrelles: què són, quines tenim al llarg de l'any, i com i quan observar-les.

La guia està farcida d'il·lustracions i fotografies. Pel que fa a les primeres, he comptat amb l'art d'en Roc Olivé. I per a les imatges he recorregut al meu propi arxiu per a la gran majoria de les que apareixen al llibre. Ho he volgut fer així per a compartir amb el lector algunes de les fotografies que un pot fer amb una càmera normal, i les que, un xic més avançades, es poden aconseguir amb equipaments més o menys potents.



Faré la presentació del llibre el dijous dia 21 de març, a les 19 hores, a la llibreria Alibri de Barcelona (Balmes 26), i divendres dia 22, també a les 19 hores, a la llibreria Adserà de Tarragona (Rambla Nova 94). Hi esteu tots convidats!

El llibre ja es pot trobar a les llibreries. Si en voleu més informació, podeu consultar la pàgina de Cossetània: "Guia d'observació del cel per a nois i noies".


dijous, de febrer 07, 2019

Enguany, 50 de l'arribada de l'home a la Lluna. Però... de debò hi vàrem arribar?


Sabeu quina és la pregunta que mai falla a les conferències que faig?

M'encanta que me la facin. Principalment perquè em sé la resposta! Bé, de debò, la cosa és que m'agrada perquè em permet contribuir, amb un petit granet de sorra, a que la gent s'interessi un xic més per l'exploració de l'espai i per uns esdeveniments que van ser històrics.


Situem-nos mentalment a finals de la dècada dels 50 del segle passat.

Eren moments de guerra freda. Les 2 grans superpotències competien pel domini del món. També a l'espai. Però no només era una cosa de domini militar. Hi havia l'orgull de país.

Els científics i enginyers de la URSS portaven sens dubte la davantera, liderats per en Korolev, el principal dissenyador del programa espacial soviètic. Els cops van ser durs pels americans. Primer, l'Sputnik 1, l'octubre de l'any 1957, el primer satèl·lit en òrbita. Seguit per l'Sputnik 2, un mes després, amb la gossa Laika com a tripulant.

Els americans van accelerar el seu programa, però la cosa no començava gens bé. El seu primer intent de col·locar un satèl·lit en òrbita explotava davant les càmeres en el moment del llançament.

Els soviètics van seguir colpejant les pretensions americanes. El Luna 2 impactava contra la Lluna, convertint-se en el primer objecte humà que hi arribava. I finalment, la gran ferida. El vol d'en Yuri Gagarin, l'abril de l'any 1961, primer home a l'espai.




Aquell any, Kennedy fa un històric discurs en què comprometia que abans no s'acabés la dècada, els EEUU portarien l'home a la Lluna. No només va ser un discurs, és clar. A partir d'aquell moment, gran part de la indústria americana s'hi va posar, arrossegada per una recent creada NASA que rebia un 4% del pressupost total anual del país. En els moments de glòria de l'agència, aquesta arribaria a tenir més de 400.000 persones, ja fos directament en nòmina o treballant per tercers. Mai més la NASA ha tingut tants diners i personal com llavors.



La tragèdia del primer Apollo

El programa Gemini, successor del Mercury, posaria els fonaments del que seria el major programa espacial de tots els temps: l'Apollo. Un programa però que començava amb drama.

Som ja a l'any 1967. La NASA compta amb un equip selecte d'astronautes amb experiència, entrenats a consciència i alguns dels quals ja han visitat l'espai amb les naus Gemini. Els serveis d'espionatge americans intenten aconseguir informació de l'enemic i dels seus plans per anar a la Lluna. Fa un any que ha mort en Korolev, i sembla que el programa espacial soviètic ha quedat força tocat.

El programa Apollo comença de la pitjor forma possible. Un incendi dins la càpsula mata els 3 astronautes mentre s'estan entrenant a Cap Canaveral. Un munt d'errors de disseny fan que una espurna es propagui rapidíssimament dins un habitacle ple d'oxigen i material inflamable. La porta no es va poder obrir, ja que ho feia cap a dins. Quan els equips de rescat aconsegueixen perforar les parets, fa estona que la tripulació ha mort calcinada. Aquesta és la gravació del moment (escolteu a partir del minut 1:00). Posa la pell de gallina: 
https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Apollo_One_Recording.ogg


Fotografia de l'interior de la càpsula de l'Apollo 1, després de l'accident que va causar la mort dels 3 tripulants (NASA).

Aquella tragèdia va marcar l'esperit del programa americà. Encoratjats pel lema mai més, apliquen millores de disseny sota estrictes paràmetres de seguretat.

L'octubre de 1968 arriba l'Apollo 7, que aconsegueix posar els 3 astronautes en òrbita. Segueix el 8, que dóna el tomb a la Lluna (un dels tripulants seria més tard el comandant del famós Apollo 13).

La cursa és esbojarrada. S'acaba la dècada i els soviètics han enviat missions a la Lluna tripulades per bèsties diverses. L'Apollo 9, el març de 1969, prova l'acoblament del mòdul lunar. El mes de maig, l'Apollo 10 fa baixar el mòdul lunar fins a una alçada de 15 Km de la superfície de la Lluna.



Tot a punt, ho farem a la primera

Tot és a punt. Només una prova de cada gran procés, però els americans consideren que ha arribat l'hora. El 20 de juliol de 1969, Armstrong i Aldrin arriben a la Lluna, mentre en Collins els espera a la càpsula de comandament en òrbita. Unes hores després, l'home posa per primera vegada el peu a la Lluna.

Tot just aconseguit l'èxit, comencen les retallades. Cau el pressupost, però la NASA té pràcticament a punt els Apollo 12, 13, 14, 15, 16 i 17, de forma que el programa segueix endavant.

Com recordareu, l'Apollo 13 no hi arriba, i escriu un dels episodis més emocionants i afortunadament amb final feliç de tota la cursa espacial. Però sí que ho fan els demés. En total, 12 persones han deixat les seves empremtes a la Lluna. Les darreres, l'any 1972.




Aldrin a punt de posar peu sobre la Lluna. Moment capturat pel seu company Armstrong (NASA).

Fins aquí, la història. Explicada molt ràpid, ja em disculpareu.



Una conspiració a escala galàctica

A partir de llavors, comencen les especulacions. Ens han enganyat els ianquis? És clar, hi havia un compromís presidencial (tot i que en Kennedy, com bé sabeu, feia temps que ja no hi era), un orgull nacional, i una cursa contra el major enemic. S'hi valia tot? Fins i tot les trampes?

I així es com, poc a poc, es va anar desenvolupant una elaborada teoria de la conspiració, que diu que, en realitat, mai no hem caminat sobre la Lluna.

Aquesta teoria, amb infinites variants, es basa en diverses afirmacions i "evidències", algunes de les quals no mereixen ni un minut d'atenció. Però anem a repassar les principals.


"És impossible. No estaven preparats"

Sí, és sorprenent el recorregut, a penes setmanes entre les missions, sense temps per a més que una prova sobre cada element crític. Però el cert és que les proves varen ser intensives. Els dissenys tècnics dels elements impecables. Com d'impecables? El coet Saturn V, una immensa bèstia, no va fallar mai. Tampoc ho va fer el fràgil mòdul lunar, una nau lleugera, sense seients, amb parets finetes de fulls d'alumini. Aquest increïble meravella de l'enginyeria no només va servir d'ascensor per baixar i pujar de la Lluna, sinó que també va ser el bot salvavides de la tripulació de l'Apollo 13, funcionant molt més enllà de les capacitats per a les que havia estat dissenyada.

Però certament tot això no és cap prova. Així que seguim endavant.


"Tot es va rodar dins un estudi de TV"

Una de les teories favorites, sustentada per factors com ara que el joc d'ombres que apareix a les imatges no quadra, que la senyera americana oneja, o que hi ha pedres que, augmentades, mostren números de sèrie o marques d'atrezzo.

Abans no rebatre algunes de les proves que utilitzen els que fan aquestes afirmacions, començo directament pel cop de gràcia. La Lluna, actualment, ha estat visitada i fotografiada per multitud de sondes (no tripulades) de països com ara Rússia, Japó, Índia i Xina. Per suposat també per part de la NASA i de l'Agència Espacial Europea (ESA). Tots aquests països han pogut recollir imatges de les restes abandonades sobre la Lluna. La "brossa" dels Apollo. També de les petjades dels astronautes, de les marques de les rodes dels vehicles, dels instruments instal·lats allà, ...

Realment seria una veritable conspiració a escala planetària (còsmica?) pensar que totes aquestes nacions s'han posat d'acord per seguir l'engany dels americans. De fet, seria una extraordinària col·laboració, com mai s'hauria vist, entre els ianquis i els russos i xinesos.

Adjunto una de les moltes fotografies que tenim, on s'aprecien les restes de l'aterratge de l'Apollo 17. Els caminets marcats pels astronautes van cap a l'esquerra. El recorregut del petit vehicle que varen emprar es veu cap a la dreta. El cotxet està aparcat en el punt assenyalat amb les lletres LRV (Lunar Rover Vehicle). Li hauran posat una multa d'estacionament els ETs?




Imatge del lloc d'aterratge de l'Apollo 17, captat per la sonda LRO de la NASA. La fase de descens va quedar abandonada allà, i apareix al centre de la foto. El cotxe és a la dreta (LRV).


Sabíeu que algunes de les tripulacions Apollo varen deixar, sobre la Lluna, uns miralls? Contra ells fem rebotar feixos de llum làser, per conèixer amb precisió mil·limètrica com va variant la distància Terra-Lluna. Aquesta és la foto d'un d'aquests miralls.




Mirall instal·lat per la tripulació de l'Apollo 11 (NASA)



"Com és que oneja la bandera?"

Dit això... anem pel vent que fa moure la senyera. Evidentment, a la Lluna no hi ha aire, tal com diuen els escèptics. Així que ens engayen els americans, ja que la senyera oneja. Per gravetat, la tela hauria de caure, oi?




Fotografia feta per Neil Armstrong, mostrant el seu company Aldrin al costat de la bandera recent col·locada (NASA).

La realitat és que la bandera no oneja. Està ben quieta, la qual cosa es pot comprovar mirant varis dels fotogrames existents. A més, si un s'hi fixa, a la part superior hi ha una barra horitzontal, que serveix per mantenir desplegada la tela. En altres paraules, per tal de mantenir la tela com si estigués onejant.

Aquesta vareta té moviment, rota una mica sobre el pal. De forma que la vibració provocada justament després de clavar la senyera al terra fa que el sistema es bellugui.


"Mireu les ombres!"

Les ombres. Certament, apareixen, en algunes imatges, petites ombres secundàries. Però no cal pensar en focus d'estudi. L'explicació rau en el reflex de la llum solar contra pedres i altres elements de superfície. A més, penseu que algú seria capaç de fer tal nyap en una producció pensada per enganyar tot el món durant desenes d'anys?



"Aquí està la prova definitiva! Roques falses, d'estudi!"

I, en aquesta línia, l'atrezzo. És molt divertit. El Photoshop permet coses espectaculars. Pedres marcades amb números de sèrie!

Però el cert és que en cap imatge original de la NASA apareix res que s'assembli a una matrícula marcada en una roca! El contra argument serà: "és clar que no! ELLS han manipulat les imatges" (ELLS en majúscula, i pronunciat amb fort accent, per suposat)... al que jo responc "ahhhh... és veritat, sou vosaltres qui teniu les imatges originals!".




Una de les roques, era, en realitat, una bossa de lloguer d'un camp de golf, com indiquen les lletres gravades. O al menys això diuen els escèptics.



Segons sembla, l'estudi de gravació no estava a Hollywood, sinó dalt el volcà Mauna Kea, a Hawaii. Els defensors d'aquesta tesi diuen que, després de molta investigació, es va aconseguir localitzar el lloc, com es pot observar a la fotografia següent.


Aquest és l'escenari del crim.


Home, no calia investigar gaire! Els astronautes de la NASA es varen estar entrenant, certament, a Mauna Kea, a més de 4.000m d'alçada. Això no era cap secret. Per cert, com quants llocs al món podríem trobar amb similituts de paisatge? Si busquem, en localitzarem uns quants. Segur.


Els astronautes de l'Apollo 15 fotografiats durant unes proves a Mauna Kea, Hawaii, l'any 1970 (NASA)


"Per què no s'hi ha tornat?"

No hi hem tornat des de l'any 1972. És cert. Mai més l'home ha tornat a trepitjar la Lluna. Però la raó no cal buscar-la en un hipotètic engany, sinó en una qüestió monetària. Les missions tripulades costen pel cap baix 10 vegades més que les no tripulades, a part del risc que suposen. Per què tornar a enviar l'home si podem explorar amb robots? Dit això, tornarem a veure l'home a la Lluna en els propers anys, com a pas previ per anar a Mart. El govern americà ja ha instruït a la NASA en aquest sentit.




"Un atac nuclear, per a amagar evidències"

Per acabar, recordo, en un programa de ràdio, em va trucar un oient afirmant que l'Armstrong havia declarat, poc abans de morir, que quan hi varen arribar van trobar restes de construccions extraterrestres. Que els americans llavors varen bombardejar la superfície de la Lluna amb armes nuclears per esborrar aquelles proves. I que aquesta era la raó per la qual no s'hi havia tornat. Perquè la Lluna és ara radioactiva. Fascinant.


Sí, estic segur que la informació al món no és totalment transparent, i que els governs la gestionen curosament. Segur que ens amaguen coses. Però en ciència, actualment, els equips són mutidisciplinars i grans. Formats per centenars (de vegades milers) de persones de diferents nacionalitats. És molt difícil que les coses grans quedin amagades, no creieu? Això no vol dir que aquests equips no competeixin entre sí pels recursos econòmics que sostenen les seves investigacions, i guardin les descobertes zelosament fins al moment de la seva publicació.

Una vegada, li van preguntar a l'irònic Stephen Hawking sobre l'existència d'extraterrestres i si el govern britànic ho amagava. Ell va contestar que, de ser així, el govern estava fent un magnífic treball, molt millor que amb qualsevol altra cosa.


Categories

Estels i Planetes

TOP