dimarts, de març 31, 2015

La humilitat de la ciència en un món bidimensional

Cóm ha de ser el món vist des de les dues dimensions? Vist des d'un full de paper? I, encara més important, podríem aprendre alguna cosa útil, alguna lliçó, si poguéssim traslladar-nos a un món bidimensional?

Amb l'objectiu de respondre aquesta qüestió, vaig endegar, fa un temps, un experiment sense precedents, que espero algun dia pugui omplir alguns fulls dels llibres d'història. En aquest experiment vaig provocar canvis en el planeta Taquesplanes, un quasi desconegut món 2D, per estudiar cóm afectaven aquests esdeveniments als seus diminuts, però observadors, habitants.

Cóm bé sabeu, i si no ho hauríeu de saber, Taquesplanes és un espai ... perdó, he dit espai? Vull dir un pla, disculpeu. Doncs deia que és un pla bastant avorrit pels nostres estàndards, ja que no hi ha res. Bé, excepte els seus habitants, però que són tan petits que no els veiem.

El meu experiment va començar el dia que vaig plantificar, sobre de Taquesplanes, una taula. Una simple i vulgar taula de 4 potes, que jo movia repetides vegades, arrossegant-la amunt i avall. De tant en tant, aixecava la taula a l'aire, i la deixava caure de nou en un altre indret. I això vaig anar fent durant uns minuts  (uns minuts meus, és clar, ja que pels habitants de Taquesplanes el temps passa diferent i allò va significar alguns segles).

Passat aquell temps, vaig tenir accés a la ciència desenvolupada pels habitants de Taquesplanes. No em pregunteu com, perquè no us ho diré. Bé, de fet tampoc recordo ben bé cóm ho vaig fer. Ni tan sols recordo si ho vaig fer. Tant se val.  El fet és que tinc les teories científiques d'aquell món pla. Ni més ni menys que el resultat de segles d'observacions i investigacions dels científics més prestigiosos de Taquesplanes.

El descobriment, totalment inesperat i sorprenent, de 4 grans taques sobre el món dels taquesplanins va significar una veritable revolució del pensament, que fins a les hores havia estat aletargat a Taquesplanes. Per suposat, les 4 taques corresponien a  l'espai ocupat per la superfície de les potes de la taula, tot i que això, els habitants de Taquesplanes, no ho coneixien, és clar. Atrapats en el seu espai bidimensional, tot el que veien de la taula eren 4 taques fosques sobre el seu planeta pla.

Descobriments posteriors havien posat en evidència que les 4 taques es movien molt lentament (recordem que el temps passa molt més alentit en el món Taquesplanes). I, atenció, observadors com eren, ja en aquells remots temps, havien vist com les taques no es movien de qualsevol forma, sinó que ho feien tot seguint un patró curiós. Intel·ligents, els nostres admirats amics no varen trigar gaire en deduir algunes propietats bàsiques del moviment de les taques. El moviment d'una d'elles implicava el moviment de les demés. Les distàncies que hi havia entre les 4 taques es mantenien constants, sense importar la direcció del moviment. La precisió amb la que les distàncies es mantenien va donar lloc a una famosíssima teoria taquesplanina:  la conservació de les distàncies.

L'edifici matemàtic que varen desenvolupar al llarg dels anys no els permetia, però, preveure els moviments futurs de les taques. Després de molts estudis i discussions,  els més prestigiosos dels seus savis varen arribar a la dura conclusió que el moviment es produïa per atzar. Podien conèixer la situació  de les taques en un moment determinat, i comprovar que la teoria de la conservació de les distàncies es complia, però la natura els impedia predir els moviments futurs. Sí, el moviment per atzar devia ser, senzillament, una característica intrínseca de la natura.

I tan feliços eren amb la seva física, quan, a meitats del segle 45, una cosa extraordinària va succeir. Va succeir que les taques havien desaparegut, després de segles d'existència. La notícia va creuar el món de Taquesplanes com la llum, aixecant confusió i intensos debats (sí, ja sé que el verb aixecar no seria aplicable a aquest planeta en 2D, però és justament el verb que millor li pega a la frase). Fins i tot certs grups varen interpretar aquell esdeveniment com un presagi de la fi del món. La fi del món bidimensional.

En ple debat eren quan va tornar a passar. Uns exploradors varen portar la inesperada notícia de l'aparició de les taques en un llunyà racó de Taquesplanes. Allà s'hi varen desplaçar científics, i, efectivament, varen corroborar que les taques havien tornat. Seguien sent 4, i les distàncies entre elles eren les mateixes. Allò va catapultar la teoria de la conservació de les distàncies a principi bàsic i immutable de la natura.

La desaparició de les taques, i la seva aparició al cap d'un temps, es va anar repetint amb els anys. La conclusió més acceptada per la comunitat científica era que aquelles 4 taques havien existit sempre, però que antigament no havien tingut la tecnologia suficient com per detectar-les. Ara les detectaven, però no sempre, la qual cosa podia significar que els faltava encara tecnologia per poder detectar les taques quan aquestes adoptaven un estat determinat.

Anys abans que s'acabés el meu experiment, un excèntric científic de Taquesplanes sembla que havia postulat que quelcom havia de lligar les 4 taques, la qual cosa donaria explicació al principi de conservació de les distàncies. Aquest quelcom havia de ser un camp de forces desconegut i quasi invisible. La teoria, trencadora, havia causat un intens debat, que havia durant decennis.  Fins que un grup d'experimentadors havien detectat, emprant els millors instruments de mesura existents, el que semblava ser el misteriós camp que lligava les 4 taques. Es tractava d'una lleu pertorbació en l'espai que quedava entre les 4 potes. Ajà! devia haver exclamat l'il·lustre cietífic quan li varen portar les notícies de la detecció (i a continuació devia córrer a comprar-se un smoking i un corbatí per a cerimònia amb la que, segurament, l'homenatjarien).

El lector atent ja haurà deduït, com vaig fer jo quan vaig llegir els reculls històrics de Taquesplanes, que aquest estrany camp que havien detectat no era més que la feblíssima ombra que el tauler de la taula projectava sobre el seu món, justament entre les taques que representaven les potes.

En el moment en el que vaig poder llegir els seus compendis científics, els habitants de Taquesplanes havien avançat molt en el coneixement de la natura, amb uns principis i lleis que donaven resposta als fets observats:

·       - Les taques eren sempre 4. No eren possible altres configuracions.

·       - El principi de conservació del moviment era inviolable, i explicava les distàncies constants entre les taques.

·      -  No era possible conèixer la posició futura de les taques. Havien denominat aquest fet com el principi d'incertesa.

·      -  Les taques tenien dos estats fonamentals. Un d'ells, anomenat estat bàsic, podia ser detectat fàcilment. L'altre, anomenat estat immaterial, escapava detecció. Hi havia un intens debat sobre si allò era una limitació de la tecnologia de detecció, o més aviat es tractava d'un principi bàsic de la natura impossible de superar.

·      -  Les taques mudaven entre els dos estats, el bàsic i l'immaterial, i ho feien per atzar,  en una altra manifestació del principi d'incertesa.

·       - Existia un camp de forces, a penes mesurable, que omplia l'espai entre les taques, i que es creia era el responsable que aquestes es comportessin solidàriament.

No estava gens malament, tenint en compte la insignificança dels taquesplanins.

Recordo perfectament la sensació que vaig tenir al completar la lectura d'aquells treballs. Era, a l'hora, d'admiració i de compassió. Pobres ells! Limitats com estaven amb una visió de la realitat esbiaixada, troncada i parcial. Havien aconseguit deduir unes lleis que els permetien funcionar i explicar el que veien, però no havien pogut, ni ho haguessin pogut mai, entendre realment què passava. Entendre realment la natura. Una cosa tan trivial per mi com una taula movent-se. Ells mai sabrien què és una taula, ni unes potes. Ni tan sols una ombra. El que jo podia explicar de forma senzilla, requeria teories complexes i aparentment antinaturals en el món Taquesplanes.

Pobrets ells, sí.




(Nota: davant les crítiques rebudes, per part d'ell mateix i dels representants de Taquesplanes, l'autor vol destacar que en cap cas pretén mofar-se dels avenços i coneixements dels taquesplanins. Tampoc dels avenços i coneixements dels humans. Al cap i a la fi, un és químic quàntic d'estudis. En tot cas, a l'autor li agradaria recordar la necessitat de mantenir la humilitat com una qualitat essencial, i no tornar-nos a creure, ni els taquesplanins ni els humans, els posseïdors de la veritat absoluta, si és que aquesta existeix).

dimecres, de març 25, 2015

De la Lluna i dels llunàtics

Aquesta és la fotografia que li vaig fer a la fina Lluna creixent fa uns dies. Era una Lluna de poques hores de vida, després de la fase nova que havia produït l'eclipsi de Sol del dia 20.

A la imatge es poden apreciar forces detalls de la superfície del nostre satèl·lit. Però és molt més el que s'amaga al darrera dels píxels de la fotografia, o en els racons menys cridaners de la mateixa.

Tornem a mirar la imatge, però aquest cop anem a fixar-nos en allò que ens explica la Lluna a través de la fotografia.



El primer que us demano és que ens traslladem, amb el pensament, a qualsevol zona a la frontera entre llum i foscor. Ja hi sou? Ah, la imaginació! Més ràpida que la llum. Hi heu arribat en menys d'un segon, oi?

Si esteu allà plantats, drets, mirant l'horitzó, estareu veient una sortida de Sol. Un Sol que surt molt més lent  que a la Terra, aproximadament 29 vegades més lent. Tal com el Sol va pujant al cel, poc a poc, la frontera entre ombra i llum es va desplaçant cap a l'esquerra  de la imatge, i es va fent de dia a la Lluna. Recordeu això quan mireu la fase de Lluna, qualsevol nit. Si és una creixent, allà s'està fent de dia, i els habitants llunàtics que siguin a la zona entre la llum i l'ombra estaran gaudint d'una albada. Si és Lluna decreixent, llavors veuran una posta de Sol.

I  cóm serà una sortida o posta de Sol? Doncs molt diferent a les de la Terra. Per una banda, ja ho he comentat, el Sol es mou de forma molt lenta pel cel lunar. Però, a més, allà no hi ha atmosfera, de forma que la llum del Sol no és dispersada com passa aquí avall. Res, per tant, de colors rosats, o albes. Res de espectacles acolorits. Simplement, el Sol, de llum encegadora, que surt o es pon. Així de simple.

Intenteu ara localitzar, a la foto, uns diminuts punts lluminosos a la part fosca, però molt a prop de la frontera amb la llum. Els veieu? En teniu un ben bé al mig, tocant el cràter més gran. Punts que estan il·luminats pel Sol, però que se situen alguns centenars de quilòmetres dins la nit. Cóm pot ser?


Són cims. Les parts elevades de les muntanyes lunars. Allà, a les alçades, el Sol comença a sortir, mentre que a les valls encara és fosc, encara és de nit. Com més dins la part fosca estiguin aquests punts, més alts són els cims.

Asseguts en alguna d'aquestes atalaies, observaríem la nit al nostre voltant, i els primers rajos de llum d'un llarg dia de quasi un mes terrestre de durada aparèixer per l'horitzó, sense cap avís. De sobte. Perquè, sense atmosfera, tampoc no hi tenim hores d'alba, com al nostre planeta. Es fa de dia quan els rajos del Sol apareixen a l'horitzó.

Potser encara sou més dins la part fosc, dins la nit. Encara trigarà en fer-se de dia. Què veieu? Res? Sou en mig de la foscor de la negra nit?

Aixequeu la vista al cel lunar, i, oh meravella de les meravelles! Allà dalt hi ha un objecte magnífic. La Terra llueix espectacular, tonalitats de blau i de cotó blanc. La veieu amb fase, igual com des de la Terra veiem la Lluna. Però la fase està canviada, és a la inversa.  En el nostre cas, estaríeu observant una Terra quasi plena,  que ha començat a decréixer. Tanta és la  llum que reflecteix la Terra plena que la nit lunar està força animada.

El més sorprenent, però, és que la Terra  no es pon ni surt. Sempre la veieu al cel de la Lluna, canviant les fases, però sempre, a tota hora, allà dalt. Perquè la Lluna sempre ens mostra la mateixa cara, justament la cara que veiem a  la fotografia, lògicament. I, des d'allà, els seus habitants sempre tenen la Terra per sobre l'horitzó. Permanentment.

Les fases de la Terra podrien servir de rellotge a la Lluna. A la mitja nit lunar, la Terra la veiem plena. Al migdia, la veiem nova, és a dir, no la veiem perquè no està il·luminada i, a més, el Sol del migdia ens enlluerna.

Són coses, aquestes, que us poden servir si mai viatgeu a la Lluna. Dies d'un mes. Fases noves que són les plenes de la Terra. Un darrer raig de llum que desapareix per l'horitzó al vespre i, sense transició, cau la nit. Nit, però, que la llum de la Terra fa que no ho sigui tant. Planetes blaus que fan de rellotges.


En definitiva, coses de llunàtics.

dissabte, de març 21, 2015

L'eclipsi de Sol, una festa de l'astronomia

A pesar del mal temps i dels negres núvols que varen intentar malmetre el dia, l'eclipsi de Sol del passat divendres es va convertir en una festa de l'astronomia popular.

Tots als amants de l'astronomia hi vàrem posar el nostre granet de sorra, des de diverses vessants. Des de les escoles als carrers de les ciutats, els aficionats ens vàrem desplegar com mai per apropar un espectacle únic de la natura al públic.

Les imatges que m'han enviat els companys de l'Agrupació Astronòmica de Barcelona, ASTER, són emotives, amb el muntatge que varen fer al passeig marítim, ple de gent mirant pels telescopis solars o amb ulleres especials. ASTER també havia organitzat una compra massiva d'ulleres per a diferents escoles que ho havien demanat, de forma que es va convertir en un proveïdor indispensable de cara a l'esdeveniment.

Pel twitter he pogut veure desplegaments similars de moltes associacions arreu del territori. També de diversos centres divulgatius, com el dels meus amics del Parc Astronòmic del Montsec (als qui, per cert, els temps va acompanyar).

Qui us escriu es va desplaçar a l'escola Gerbert d'Orlhac de Sant Cugat, per a fer el seguiment de l'eclipsi amb els nens. La idea va ser de l'Adrià i de la Rosa, els pares del Bernat, que han assistit a alguna de les observacions d'Estels i Planetes.

(Adjunto algunes fotografies, fetes per la Rosa)

La veritat és que m'havia reservat a l'agenda aquest dia per anar al meu observatori de Falset i documentar l'eclipsi. Però al final no em vaig poder resistir a la vena divulgadora, i vaig acceptar encantat.

Tal com s'anava apropant la data, els nervis dins la comunitat d'aficionats augmentava, ja que les previsions meteorològiques eren bastant dolentes. Els mitjans de comunicació varen començar a cobrir la notícia i a escalfar l'ambient, amb continguts molt ben preparats i explicats. Alguns de nosaltres vàrem tenir accés als mitjans, ràdio o televisió, per aportar la nostra contribució. En el meu cas, va ser en una entrevista a l'Agència Catalana de Notícies.

El dia de l'eclipsi, la directora del Bernat d'Orlhac, la Rosa, i el professorat es van encarregar de crear un espai adequat per a que tota l'escola pogués gaudir de l'eclipsi. Un amfiteatre de cadires al menjador, una improvisada pantalla, un canó de projecció connectat al meu ordinador, i aquest connectat a un equip d'observació solar amb filtre que vaig muntar a l'exterior.

Els núvols eren amenaçadors. Ben foscos, cobrien pràcticament tot el cel. I el vent bufava fort, i patíem per si tombava l'equip muntat a l'exterior. Però molt núvol has de ser per poder guanyar a tanta expectació, i entre clarianes ocasionals vàrem poder captar moments de l'eclipsi.

Els nens anaven passant pel menjador en grups de 2 classes. Se seien, miraven atents la pantalla, i escoltaven les meves explicacions. Les preguntes que els feia provocaven mans a l'aire i ganes de participar. Els professors havien treballat a les classes el tema eclipsi, i haig de dir que molt bé, ja que els nens tenien ben clares les idees. El més complicat va ser explicar als més menuts, de només 4 anys, que aquella figura brillant en forma de mitja lluna que veien a la pantalla no era la Lluna, com exclamaven entusiasmats, sinó el Sol!

El resultat, per mi, va ser molt encoratjador. I aquest és, també, el sentiment que han tingut molts companys amb els que he parlat posteriorment i que han cobert l'esdeveniment amb nens o adults.

Estem segurs que més d'un nen haurà somiat amb terres, llunes o planetes. I que més d'un adult recordarà per sempre la imatge d'un Sol mossegat per la Lluna.


Felicitats a tots els aficionats, a les associacions astronòmiques, als centres de divulgació, als educadors a les escoles, i als mitjans de comunicació, que han treballat aquests dies per vèncer als núvols i convertir l'eclipsi en una gran festa de l'astronomia. 

I per la meva part agrair als pares del Bernat la idea, i a la direcció i professorat del Gerbert d'Orlhac de Sant Cugat l'acolliment que em varen dispensar.

dimarts, de març 17, 2015

Curiositats sobre l'eclipsi del proper dia 20

Mentre esperem el dia de l'eclipsi de Sol (divendres 20 de març), i per a fer boca, a mode d'escalfament, escric unes notes de fets i curiositats relatives a aquest fenomen. Alguns de molt bàsics, i altres potser de no tant.

·    *  Els eclipsis de Sol es produeixen SEMPRE  en fase de Lluna nova. És l'única fase lunar en la que la Lluna, precisament, s'alinea  amb el Sol i amb la Terra (per això és nova, perquè queda alineada i la part il·luminada pel Sol és la que no veiem).

·    *  Però no totes les Llunes noves fan eclipsi, evidentment. Això és degut a que l'òrbita de la Lluna està lleugerament inclinada, i normalment la Lluna nova passa per damunt o per sota del disc del Sol sense tapar-lo.

·    * El dia 20 de març entrarem també a la primavera. Però aquest fet és independent de l'eclipsi, és a dir, es tracta d'una coincidència puntual.

·     *  La mida aparent del Sol i de la Lluna, vistos des de la Terra, és pràcticament idèntica, per pura casualitat. Aquesta afortunada coincidència fa que puguem gaudir d'eclipsis de sol totals en els que es tapa totalment el Sol però ens ensenya la corona solar, la seva part exterior. Només que la Lluna fos més petita, o que la tinguéssim més lluny, o el Sol fos més gran, o el tinguéssim més a prop, no tindríem eclipsis totals, ja que el diàmetre de la Lluna no arribaria a tapar per complert el Sol.

·  *   L'eclipsi del dia 20 serà total vist des d'una zona propera al pol nord. Les fases de totalitat dels eclipsis solars duren a penes uns 2 minuts aproximadament, i lògicament són els moments més cotitzats pels anomenats caça-eclipsis, gent que viatge arreu del món cada any per captar aquests espectacles de la natura.

·   *   Vist des de l'espai proper, l'eclipsi de Sol del 20 (i qualsevol altre) es veurà com una petita ombra circular (l'ombra de la Lluna) projectada i desplaçant-se sobre l'esfera terrestre. És justament el que nosaltres veiem, amb telescopis, quan un dels satèl·lits de Júpiter projecta la seva ombra sobre el planeta. Hem d'imaginar que allà on cau l'ombra, els habitants (de la Terra, i també els jupiterians en el cas dels eclipsis a Júpiter) estan gaudint d'un eclipsi total.

Finalment, recordar-vos que heu d'evitar mirar el Sol directament. Ni tan sols ho feu amb els invents casolans del vidre fumat (perillosíssim), la radiografia del nen o de l'avi, o amb ulleres de sol o de neu (bitllet cap a una lesió greu a la retina). Empreu només mitjans homologats, i en el seu defecte, observeu l'eclipsi per projecció, mitjançant  el mètode de la cartolina foradada que vaig explicar a http://estelsiplanetes.blogspot.com.es/2015/02/com-gaudir-de-leclipsi-de-sol-del-20-de.html i que recullo aquí en forma d'esquema:



També podeu assistir a algun dels actes que els vostres clubs astronòmics propers segurament organitzaran. A tall d'exemple, l'Agrupació Astronòmica de Barcelona (ASTER) muntarà diversos telescopis solars i altre material d'observació al Passeig Marítim de la ciutat. Recordeu que l'horari d'inici de l'eclipsi rondarà les 9 del matí, i s'allargarà fins a quarts de 12. Aquesta és la simulació que vaig fer de l'eclipsi vist des de Barcelona:



Aquest cop, jo seré a una escola de Sant Cugat que m'ha demanat que prepari l'observació pels nens. Els que em coneixeu sabeu que aquests són el meu públic preferit, de forma que no em vaig poder negar i ho faré ben a gust. Entre nen i nen intentaré, però, fer alguna fotografia per tal de documentar l'esdeveniment.


Molt bon eclipsi a  tothom!!!

dissabte, de març 07, 2015

Vols venir a la "màster class" d'astrofotografia que donaré a l'Observatori de l'Ebre?

El dies 15 i 16 de maig donaré una “màster class” d’astrofotografia a l’Observatori de l’Ebre.

Els amics d’aquest observatori històric, ubicat a Tortosa, em varen proposar organitzar un taller d’astrofotografia, de dos vespres, mesclant teoria amb pràctica. Els agraeixo molt la confiança.



El curs està adreçat a aficionats a l’astronomia que es vulguin iniciar en l’astrofotografia mitjançant càmeres CCD, però també a l’amant de la fotografia a qui l’interessi disposar de coneixements per a fotografiar el cel. De fet, s’anima als assistents a que portin la seva càmera reflex i un trípode, ja que, si el temps acompanya, el segon dia podrem fer alguna pràctica sense telescopi i només amb les càmeres. No cal disposar de coneixements previs per assistir a aquest curs.

El temari que cobriré tocarà els aspectes tècnics que s’han de tenir en compte en l’astrofotografia, i també intentaré donar informació que permeti als assistents prendre decisions respecte de l’equip que necessiten si volen endinsar-se en aquest món. 

Respecte el muntatge pràctic, traslladaré el meu equipament des de Falset a l’Observatori, incloent telescopi especialitzat, càmeres CCD, i altres instruments. Això ens permetrà practicar, però també mostrar i tocar en viu exemples d’aquest tipus de dispositius i entendre com funcionen.



El curs està anunciat al web de l’Observatori de l’Ebre (http://www.obsebre.es/es/actividades-de-divulgacion/352-es-master-class-astrofotografia) i des d’aquesta pàgina es poden realitzar les inscripcions, així com descarregar el programa detallat, que inclou sopar-aperitiu a l’Observatori per als dos dies. Els companys de l’Agrupació Astronòmica de Barcelona (ASTER) també ho han publicitat al seu web.

Com que seran dos vespres (un divendres i un dissabte), els assistents que es vulguin quedar per la zona i aprofitar per fer alguna visita turística, poden trobar informació d’allotjament al web de Tortosa Turisme, a: http://www.tortosaturisme.cat/ca/on-dormir/


Si algú hi està interessat i vol més informació, em pot contactar directament, a través d’un comentari a aquest article, o mitjançant l’adreça d’email estelsiplanetes@gmail.com.

diumenge, de març 01, 2015

L'estrella de l'alba? O l'estrella vespertina?

En més d’una ocasió haureu sentit l’expressió “l’estrella de l’alba”, o “l’estrella del vespre”, referint-se a Venus. Un punt extraordinàriament brillant en el cel, el far més potent del firmament, només superat per la lluentor de la Lluna i, naturalment, del Sol.

Us heu preguntat el per què d’aquest nom?

Si volem observar Venus l’haurem de buscar sempre al vespre o a l’alba. Mai no el podrem veure a mitja nit. I hem de trobar el motiu en la perspectiva de visió que tenim des de la Terra quan mirem un planeta interior, és a dir, Venus o Mercuri.

A la figura que he preparat ho podem veure. Al ser interiors, que vol dir que la seva òrbita queda per dins de la nostra, mai no els podrem veure gaire separats del Sol. De fet, en el dibuix he representat un moment especialment favorable per veure Mercuri i Venus. Un moment en el que aquests planetes es troben en la seva màxima separació angular del Sol vistos des de la Terra.

Ara feu girar Mercuri o Venus, imaginàriament, al llarg de la seva òrbita. I fixeu-vos què passa. En el seu gir, el planeta passarà a situar-se entre nosaltres i el Sol. Llavors serà completament invisible, ja que l’encegadora llum de l’astre rei ens l’amagarà de dia. 

Si el seguim movent, començarà a separar-se del Sol, vist des del nostre planeta. Se situarà a l’oest del Sol, al que, per tant, precedirà en la seva sortida a l’alba, quan encara hi hagi suficient foscor com per a que el puguem veure.

En el moment de màxima separació, com el que apareix a la figura, podrem veure Venus des d'unes hores abans de la sortida de Sol. Però, com veieu en el dibuix, Venus mai podrà presentar un angle de visió massa separat del Sol, la qual cosa impedirà veure’l a plena nit. El cas de Mercuri és, encara, més extrem, a l’estar situat molt més a prop del Sol. La seva màxima separació serà precària, i si no tenim horitzons ben plans serà difícil que el puguem observar.

La màxima separació durarà poc, i el planeta tornarà a apropar-se al Sol (sempre estem parlant d’un efecte òptic, de perspectiva, ja que en realitat això no té res a veure amb la distància real a la que el planeta es troba de la nostra estrella). Cada dia costarà més veure’l, ja que precedirà al Sol cada cop més a prop. La llum del dia farà impossible observar-lo, i la seva proximitat al Sol farà que surti per l’est amb molt poca diferència de temps respecte aquest. Finalment, el planeta se situarà al darrera del Sol segons la nostra perspectiva. Haurà desaparegut del firmament matutí. Fins que tornarà a sortir “per l’altra banda”, convertit en estrella vespertina. I el joc tornarà a començar, guanyant separació respecte del Sol fins a ser visible durant poques hores després de l'ocàs.

En la fotografia que adjunto, feta fa poques setmanes, vaig aprofitar les condicions favorables que varen fer coincidir els dos planetes en el cel del vespre.


Aquest és, doncs, el joc de fet i amagar dels planetes interiors. Mercuri i Venus, les fulgurants “estrelles” que acompanyen el Sol en el firmament.

Estels i Planetes

TOP