La fusió de 2 estrelles de neutrons fa 130 milions d'anys obre la porta a conèixer millor l'univers

El passat 17 d'octubre es va fer públic un dels descobriments més importants de l'astronomia dels darrers temps. L'anunci, fet en roda de premsa oberta per internet, es va produir just 2 mesos després dels esdeveniments que varen conduir a aquest descobriment.

El 17 d'agost es va rebre, de forma quasi simultània als 2 grans detectors d'ones gravitacionals existents, una vibració de l'espai provocada per la fusió de 2 estrelles de neutrons fa uns 130 milions d'anys. Poc després, fins a 17 telescopis arreu del món rebien la llum d'aquest esdeveniment.

Si sou lectors generalistes, sense gaires coneixements científics, potser la descripció que acabo de fer no us dirà res. Deixeu-me, doncs, que intenti explicar on radica la importància del fet.

Tot el que sabem del cosmos, de l'univers, ho sabem gràcies a la llum. Aquesta és el missatger que ens porta informació dels objectes que habiten allà fora, així com dels processos que hi tenen lloc.

Els nostres avantpassats contemplaven el cel amb l'ull nu, l'únic instrument del que disposaven per rebre la llum que emetien les estrelles i els planetes (en aquest cas llum del Sol reflectida). Nosaltres també processem llum quan mirem, embadalits, el firmament. Però des del segle XVII, l'home disposa d'un potent instrument que ha permès tot el desenvolupament de l'astronomia moderna: el telescopi.

Inicialment, i fins fa relativament poc temps, els telescopis observaven de forma similar als nostres ulls. Amb pupil·les molt més grans, recullen llum d'objectes molt llunyans. Llum visible, que els nostres ulls no poden captar perquè no tenen el poder de recol·lecció necessari com per a poder apreciar aquesta radiació tan feble.

Actualment, disposem de telescopis, però, que són capaços de veure llum de la que anomenem no visible. Poden observar rajos gamma, o rajos X, que són les formes de llum més energètiques que existeixen (telescopis fora de l'atmosfera). També tenim instruments que miren en llum infraroja (també fora de l'atmosfera). O en microones (sí, microones, les mateixes que utilitzem a la cuina!). O en ones de ràdio. També formes de llum, però en aquest cas amb menys energia que la llum visible.

I és que el que anomenem llum és un missatger potentíssim. Els objectes de l'univers, i els processos físics i químics que ens expliquen com funcionen aquests objectes, emeten llum, en tota la seva varietat. El Sol, la nostre estrella, per suposat emet llum visible (la que descompon un prisma, del blau al vermell). Però també emet infrarojos (que ens escalfen la cara), o microones, i ones de ràdio. Només que els nostres ulls no han estat fets per veure tots aquests tipus de llum.

Ha estat estudiant el conjunt de totes aquestes emissions de llum que la ciència ha pogut assolir el coneixement actual. Ho hem fet amb telescopis visuals. Amb telescopis de rajos gamma i X. Amb telescopis d'infrarojos. Amb radiotelescopis.

Però, en definitiva, emprant sempre llum.

Fins a que hem començat a descobrir les ones gravitacionals.

Predites per la relativitat general d'Einstein, fa 100 anys, aquestes ones són vibracions de l'espai (temps) que certs esdeveniments provoquen. Normalment per objectes molt massius movent-se ràpida i acceleradament. Vindrien a ser com ones sobre un llac quan hi cau una pedra. I si ens imaginem que l'espai és com una tela elàstica, serien tremolors que es propaguen al llarg de la tela quan boles molt pesades es mouen per sobre.

Les ones gravitacionals no són llum, tot i que viatgen també a la velocitat d'aquesta. Al no ser llum, ens obren una nova finestra per estudiar l'univers. Es converteixen en uns missatgers nous, que ens poden portar informació diferent, complementària. Alguns ho comparem amb el so: si som capaços de detectar ones gravitacionals i estudiar-les, passem de tenir només llum a tenir també "so" (l'exemple del so és una llicència poètica, és clar).

De la mateixa forma que necessitem telescopis que observin llum, les ones gravitacionals requereixen detectors. En aquest cas no en diem telescopis. Són uns equips molt complexos, que bàsicament intenten detectar com les distàncies entre 2 objectes varien subtilment quan ens creua una ona gravitacional. Quan la petita ona sobre el llac fa que la nostra barca es bellugui.

La dificultat, i el que ha fet que fins fa a penes 2 anys no haguem detectat les primeres ones gravitacionals, és que aquestes vibracions són ínfimes, minúscules. Increïblement petites. Sabeu com de petites? Les ones que estem començant a detectar (que serien, per tant, les més fàcils de detectar) variarien la distància que ens separa de l'estrella més propera (que està a 4,2 anys llum de distància, que us recordo que són quasi 40 bilions de quilòmetres) en l'equivalent a... el gruix d'un cabell humà!!! Sí, ho has llegit bé.

És impressionant que tinguem avui aquesta capacitat de detecció. Us podeu imaginar la complexitat dels equips, que lògicament no poden mesurar bilions de quilòmetres, i ho fan sobre distàncies de tan sols alguns quilòmetres (com es veu a la fotografia). En aquestes distàncies, arriben a detectar variacions de l'ordre de la mida d'un protó (més petites que un àtom!). Qualsevol petita vibració de l'entorn, des d'un tremolor de terra, fins al caminar d'una persona, o el pas d'un cotxe quilòmetres lluny, provoca variacions, tremolors, molt i molt més grans. La tecnologia implicada aïlla els detectors de la majoria d'aquestes vibracions, diguem-ne quotidianes. Addicionalment, la utilització de més d'un detector, situats en llocs diferents del planeta, permet facilitar la identificació de senyals autèntics i separar-los de les vibracions mundanals.

Des de la detecció de la primera ona gravitacional, el 14 de setembre de 2015, se n'han pogut identificar 5. Totes elles corresponents als darrers instants de la fusió de forats negres o d'estrelles de neutrons, els objectes més compactes que coneixem.

Orbitant un al voltant de l'altre, parelles de forats negres, o d'estrelles de neutrons, al llarg de milions d'anys es van acostant, fins a que, en un sospir, cauen un sobre l'altre en una espiral boja a velocitats properes a la llum. Són esdeveniments apocalíptics, com cap altre. És la pedra que cau al llac.

La detecció del 17 d'agost correspon a la fusió de 2 estrelles de neutrons, com deia al començament. Més concretament, al darrer minut de la seva existència. Als darrers centenars de voltes abans de fusionar-se. Un esdeveniment que els astrònoms anomenen "kilonova", i que, entre d'altres coses, va fabricar, de cop, enormes quantitats d'or (milers de vegades tota la massa de la Terra!), de platí, o d'urani. Elements químics pesats que troben, a les gegantines temperatures provocades per la kilonova, el laboratori perfecte per ser forjats a partir d'elements més simples.

Però la rellevància de l'anunci, el que el fa extraordinari, és la detecció CONJUNTA d'ones gravitacionals i de llum, per primer cop a la història.

Això es va aconseguir gràcies a les alarmes disparades pels detectors d'ones gravitacionals i a la capacitat que varen tenir de posicionar de forma aproximada al cel l'origen d'aquest cataclisme. En poques hores, multitud de telescopis, emprant totes les formes de llum, miraven en aquesta direcció, i recollien valuosíssima informació.

És com l'exemple que us deia de la llum i del so. Per primer cop, hem observat un esdeveniment a l'univers rebent la seva llum i "escoltant el seu so".

Els articles que s'han sotmès a publicació a prestigioses revistes porten el nom de més de 3.500 científics d'arreu del món, en un esforç col·laboratiu segurament sense precedents.

Es trigarà mesos, si no anys, en analitzar tota la informació recollida. Combinant les observacions de llum (rajos X, visible, infraroja, microones, i ràdio), i ara també la informació proporcionada per les ones gravitacionals enregistrades, podrem entendre millor com funciona aquesta fusió d'estrelles de neutrons, que, de moment, sabem que va succeir fa 130 milions d'anys en una galàxia relativament propera (NGC 4993). També podrem completar el puzle de la formació dels elements químics. Tot i que sabem que som pols d'estrelles, nosaltres i tot el que ens envolta, forjats dins d'aquests astres o en el mateix moment de la seva mort, algunes de les incògnites que quedaven, relatives a les abundàncies que observem a l'univers dels elements més pesats que el ferro, podrien quedar definitivament resoltes.

I això només és el començament. No es tracta ja d'entendre la fusió de les estrelles de neutrons, o la formació dels elements químics pesats, sinó de disposar de la capacitat de rebre, i estudiar, més d'un missatger còsmic. La nostra comprensió dels forats negres, per exemple, podria revolucionar-se en els propers anys.

El premi gran, gran de debò, serà el mateix Big Bang, el moment de creació de l'univers. No ha existit esdeveniment en el nostre cosmos més poderós que aquest, i les vibracions que devia provocar varen ser immenses. Però aquestes enormes ones sobre el llac s'han anat afeblint lentament, i després de 13.800 milions d'anys són ara mateix a penes perceptibles. Però hi són. Han de ser-hi.

Anirem millorant, per suposat, la capacitat de detecció dels nostres instruments, i en un futur molt proper començarem a detectar, cada mes, cada setmana, multitud d'ones gravitacionals. Ens n'adonarem que el nostre espai vibra constantment, amb ones que provenen de totes les direccions, i provocades per gran nombre d'esdeveniments. I, algun dia detectarem les ones del Big Bang, de l'increïble moment zero.

Deixem, però, de pensar en el futur i assaborim de moment l'actualitat. Estem obrint una nova finestra per entendre l'univers. Una finestra complementària a la que ja teníem des de sempre. 

La llum seguirà sent, sens dubte, la font de coneixement més important, com ho ha estat al llarg de tota la història. Però ara s'unirà, poc a poc, un fascinant i extraordinari company. 

Les minúscules ones sobre el llac.

Einstein tenia raó: les ones gravitacionals existeixen!

Avui ens hem llevat veient la imatge de l’Albert Einstein a quasi totes les portades dels diaris, amb el titular “Tenia raó”.

Ahir, dijous 11 de gener de 2016, es va anunciar que la ciència havia detectat, per primer cop, les misterioses i enigmàtiques ones gravitacionals, predites per Einstein fa 100 anys.

De fet, el descobriment que es va anunciar es va produir el 14 de setembre de 2015, en un dels laboratoris més avançats del món, el LIGO, als Estats Units. Durant aquests darrers mesos, els científics han treballat per assegurar que el senyal detectat correspon, sens dubte, al pas d’una ona gravitacional, una tremolor en l’espai-temps.

La teoria de la relativitat general d’Einstein, de la que hem parlat en més d’una ocasió en aquest blog, és sens dubte una de les teories més elegants i amb èxit de tota la història. Abans d’Einstein, no enteníem ben bé què era la gravetat. Sí, el gran Newton havia aconseguit formular-la matemàticament, amb la seva famosíssima equació que tots hem estudiat a l’escola, aquella que diu que dos cossos s’atrauen amb una força directament proporcional al producte de les seves masses i inversament proporcional al quadrat de la distància que els separa. Però la naturalesa de l’atracció gravitatòria seguia sent un misteri. Com se n’assabentava un cos que n’hi havia un altre que l’atreia? Quina corda invisible unia els objectes? Quina molla ens enganxava a terra i ens feia notar la gravetat?

La relativitat general ens dibuixava una gravetat geomètrica. Fàcil d’entendre intuïtivament, i que eliminava aquells dubtes. En una simplificació, si l’espai (temps) fos una gran tela elàstica sobre la que tots els objectes es mouen, qualsevol cos deformaria la tela amb la seva massa, l’enfonsaria una mica. Com més massiu l’objecte, més profunda seria la deformació que provocaria. D’aquesta forma, els demés objectes notarien la gravetat simplement pel fet de caure en els pous, en les deformacions creades a la tela.

En aquesta visió (molt simplificada) de l’espai (temps) i de la gravetat, Einstein va deduir que podrien existir casos extrems, en els que un objecte super-massiu, movent-se a gran velocitat i de forma accelerada, provocaria un tremolor en l’espai (temps). Ho podem visualitzar movent una bola imaginària per la tela elàstica. Al moure-la, el pou, la deformació que el seu pes ha creat, també es mou. I en fer-ho, tota la tela ens tremola.

Aquest tremolor va rebre el nom d’ones gravitacionals, com ones que es propaguen per sobre un llac quan hi tirem una pedra. Les ones gravitacionals es transmetrien per tot l’espai, portant informació sobre el seu origen, sobre l’objecte super-massiu que les va crear,

El propi Einstein, però, va creure que mai podríem detectar-les, degut a la seva extremadament petita magnitud.

Però vet aquí que l’univers ens proporciona un laboratori increïble, amb objectes que serien més propis d’una pel·lícula de ciència ficció. Les estrelles de neutrons i, especialment, els forats negres són els objectes més densos que coneixem. Un forat negre, per exemple, pot concentrar la massa equivalent a varis Sols en un espai de pocs quilòmetres de diàmetre. Segons la nostra física, res pot superar aquesta densitat.

Però la natura ens ha volgut regalar amb escenaris encara més exòtics i extrems: dos forats negres orbitant un al voltant de l’altre. Dos cossos extraordinàriament massius, girant i apropant-se, per acabar fusionant-se en un esdeveniment catastròfic que allibera una immensa quantitat d’energia. Pobre tela! Pobre espai (temps)! Si de debò existien les ones gravitacionals, l’esdeveniment de dos forats negres fusionant-se hauria de provocar-ne d’enormes.

El problema, com sempre, són les distàncies. Afortunadament per nosaltres, les fusions de forats negres no són gens habituals aquí al costat de casa nostra. Si ho fossin simplement no existiríem. Per tant, la qüestió és poder detectar ones gravitacionals que provenen de molt lluny, de galàxies llunyanes. I resulta que, a més distància, més s’afebleixen les ones.

La tecnologia ha hagut d’avançar molt per a permetre el descobriment. El LIGO funciona amb una combinació de làsers que reboten en miralls. La configuració de l’instrument simula una llargada de 1.600 quilòmetres. El pas d’una ona gravitacional hauria de moure suaument l’espai (temps) i, per tant, la distància que recorre el làser quedaria lleugerament afectada. Però, què és el que hem de mesurar? Quina intensitat de tremolor? Quines diferències de distàncies?

Amics meus, la resposta ens deix bocabadats. Les ones gravitacionals creades per la fusió de dos forats negres llunyans provocarien diferències de distàncies equivalents a una mil·lèsima de la mida d’un àtom! Increïble! Com mesurar aquesta diferència? Sembla impossible. Pensem-ho: el xoc de les onades del mar contra la costa a més de 1.000 quilòmetres de distància de l’instrument; el pas dels vehicles per les carreteres del país; les petjades dels vianants a ciutats allunyades; els tremolors constants i imperceptibles de la Terra. Efectes, tots ells, moltíssim més poderosos que el pas d’allò que volem detectar!

La ciència i l’enginyeria han aconseguit, tot i aquestes dificultats, un instrument de mesura magnífic, que discrimina els efectes del pas de les ones gravitacionals de tots els demés efectes, direm de “soroll”. Per a més seguretat, el LIGO consta, en realitat, de dos instruments, separats per milers de quilòmetres, de forma que el senyal del pas de l’ona pugui ser “escoltat” sens dubte pels dos detectors de forma independent.

Durant uns anys, LIGO va funcionar sense detectar res. Estàvem sords? O era que les ones gravitatòries no existien (i Einstein s’havia equivocat)? La resposta més sensata era que encara no disposàvem de la sensibilitat de detecció necessària. Així que LIGO va ser modificat l’any 2015 amb millores extraordinàries que augmentaven, en molt, la seva capacitat de detecció.

I va ser posar-lo de nou en marxa i detectar l’ona. La primera ona gravitatòria detectada per la humanitat. Provinent de la fusió de dos forats negres ubicats a 1.300 milions d’anys llum de distància. Una simple ona, que, com un crit d’agonia, s’ha anat esmorteint amb la distància fins arribar-nos el 14 de setembre. Una fita històrica. I un altre triomf per l’Einstein.

La possibilitat de detectar ones gravitatòries ens obre una nova finestra per a l’estudi de l’univers. Fins fa pocs anys, només teníem la llum visible per veure el passat, per estudiar el cosmos. Després, vàrem aconseguir construir telescopis que ja no observaven en base a la llum visible, sinó que empraven altra llum, radiació electromagnètica que els nostres ulls no veuen, com ara els raigs X, ultraviolats, infrarojos, o les ones de ràdio. Cada forma de llum ens aporta els seus avantatges. Allà on la llum visible queda bloquejada per concentracions de pols còsmic, les ones de ràdio travessen lliurament i ens porten imatges del que s’amaga al darrera.

Però la llum, visible i no visible, té les seves limitacions. Quan l’univers va néixer, com a conseqüència del famós Big Bang, el cosmos era tan calent i dens que la llum rebotava contínuament contra els nuclis d’hidrogen, perdent la informació que aquesta llum ens podria haver portat sobre els moments inicials. En la seva expansió, l’univers es va refredar el suficient com per permetre que, 400.000 anys després del Big Bang, la llum quedés finalment alliberada. Tot i que som capaços de detectar aquesta llum remota, en forma de radiació de microones, és impossible reconstruir, recuperar la informació que els fotons de llum portaven del moment zero.

Les ones gravitacionals ens permetrien estudiar aquest precís moment zero. No afectades per la temperatura o la densitat de matèria, les enormes ones gravitacionals generades per l’esdeveniment més radical i potent de la història, pel naixement de l’univers, estarien encara viatjant en totes direccions, fent tremolar la tela.

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/els-matins/que-son-les-ones-gravitatories-i-com-es-generen/video/5583880/

Encara ens queda molt per poder detectar-les, però. Justament comencem, ara, amb el descobriment de la primera ona, a obrir els ulls. Els instruments hauran de millorar encara més en sensibilitat. Ja hi ha projectes il·lusionants, que posaran detectors separats per milions de quilòmetres, a l’espai, i que ens oferiran informacions de l’univers com mai abans havíem somiat.

Mentre el jurat decideix a qui li donarà el Nobel, amb més de 1.000 científics que han fet possible aquest primer descobriment, l’Einstein ens deu contemplar pacient i afable, fumant la seva pipa, i pensant: “Sí, jo ja ho sabia”.

Vull aprofitar aquest article per agrair a TV3 i a tot l’equip del programa de Els Matins el seu interès per la divulgació científica, i l’oportunitat que m’han donat de poder explicar aquest emocionant descobriment, així com per l’acollida tan propera i càlida que m’han dispensat (premeu aquí si voleu veure el vídeo)

Ones gravitatòries. O cóm enganyar a un científic.

La teoria de la relativitat general és, sens dubte, un dels puntals fonamentals de la física i del nostre enteniment de l’univers.

Aquesta teoria ens dibuixa un espai (en realitat, un espai-temps quadridimensional) que es corba amb la massa dels objectes. Si imaginem una tela elàstica (l’espai-temps), i hi posem una bola pesada, la tela es deforma, i la bola s’enfonsa dins la petita (o gran) depressió que s’ha creat. Les conseqüències d’això, que podem entendre amb aquest exemple tan senzill, és que una de les forces més enigmàtiques i a l’hora més quotidianes de la natura, la gravetat, queda explicada automàticament: qualsevol altre objecte que s’apropi a la depressió, avançant per sobre la tela, tindrà tendència a caure-hi si passa massa a prop del clot. És un plantejament molt elegant, ja veieu. Abans de la relativitat, la cosa era poc satisfactòria: Newton ja ens havia explicat (i demostrat) que dos cossos s’atrauen de forma proporcional a les seves masses, ... però per què? 

Què fa que dos objectes s’atreguin? Cóm sap la Terra que a 150 milions de quilòmetres de distància hi ha el Sol? Cóm nota el planeta l’atracció d’aquell? Amb la relativitat general, totes les preguntes queden contestades, simplement per un efecte tan simple com la deformació de l’espai (temps). L’atracció que nota la Terra es deu a que en la direcció del Sol l’espai (temps) es va enfonsant lleugerament, i el planeta té tendència a caure-hi.

Però aquesta deformació de l’espai (temps) té altres conseqüències més extraordinàries. Una de les prediccions més exòtiques de la teoria és que, a l’univers, han d’existir ones gravitatòries. Davant una enorme i sobtada pertorbació de l’espai (temps) , la deformació s’hauria de propagar per sobre de la "tela" com una ona ho fa sobre el llac.

Quin tipus d'esdeveniments provocarien ones? Cataclismes, com posem pel cas la fusió de dos forats negres! Dos objectes super massius, cada un d’ells capaç de deformar l’espai (temps) de forma extrema. Res no impedeix que dos forats negres orbitin un al voltant de l’altre, i, en un moment donat, puguin caure sobre ells mateixos i fusionar-se. La teoria diu que aquest sobtat esdeveniment hauria de fer “tremolar” l’espai temps, llançant ones (anomenades gravitatòries) en totes direccions.

Seria magnífic, doncs, poder detectar ones gravitatòries. Ens permetrien estudiar, analitzar, esdeveniments tan brutals com el descrit. I, anant encara més lluny, perquè no, potser podríem capturar ones gravitatòries del mateix moment del naixement de l’univers! (l’esdeveniment que més ha fet tremolar, sens dubte, l’espai-temps!).

Cóm serien aquestes ones? Petitíssimes deformacions de l’espai (temps), tal qual. És a dir, el pas d’una ona gravitatòria modificaria les distàncies entre els objectes per uns instants. Però, de quines variacions estem parlant? Doncs increïblement petites, al límit del que podem mesurar. Ho explicaré millor revisant l’aparell que els científics tenen funcionant per a detectar-ne.

L’aparell en qüestió és un sistema de túnels per on es llença un làser, que rebota en miralls al final del túnel, per tornar a l’origen (s’anomena LIGO, i es troba als Estats Units). Estem parlant de distàncies de 4 quilòmetres (que s’estan ampliant amb la millora de l’instrument). Si passa una ona gravitatòria, l’extraordinàriament minúscula variació en l’espai (temps) que produeixi hauria de fer que el làser, en el seu retorn després de rebotar al mirall, presentés una diferència de temps a l’arribada (perquè hauria d’haver recorregut un espai lleugerament diferent a l’inicial). Ho he explicat molt simplificadament, ja que l’experiment és un xic més complex, però així l’entenem (espero!).

Molt bé, doncs s’espera que les ones gravitatòries més grans puguin fer desviar la distància que recorre el làser en, atenció, una milionèsima d’una milionèsima d’una milionèsima de metre. Una distància quelcom així com un bilió de vegades més petita que la mida d’un bacteri!

Queda clar que detectar el pas d’ones gravitatòries no és cosa fàcil.

Com que el seu descobriment seria espectacular, els científics estan prenent moltes precaucions en confirmar allò que els instruments mesuren. De fet, res no impedeix que, hores d’ara, ja s’hagin descobert, però que els investigadors estiguin analitzant curosament els resultats, cop rere cop, abans no fer públic el descobriment.

És potser degut a la importància que tindria el descobriment, com a enèsima prova de la bondat de la teoria de la relativitat general,  que els científics han posat en pràctica un joc malèvol. Una veritable trampa.

D’entre tots els centenars investigadors que hi treballen, 3 d’ells, i només 3, tenen la possibilitat d’introduir falses senyals en l’instrument. Ho poden fer quan vulguin, sense cap notificació ni avís. Quan un senyal és detectat, els grups de científics s’afanyen en analitzar, comprovar, i, fins i tot, començar a escriure els articles que anunciaran al món la detecció. Potser, en els seus anàlisi, descobreixen la trampa, i descarten el senyal. Però potser no. I no és fins al final, quan estan a punt d’anunciar, que els 3 científics “tramposos” són consultats, per veure si varen introduir soroll i si, en realitat, el senyal és fals.

Però espereu! Sabeu quan temps triguen els anàlisi i les comprovacions? Mesos! És a dir, poden arribar a treballar mesos, frenèticament, sobre senyals falses! I això ha passat, al menys, dos cops.

En el primer cop, els científics van descobrir l’engany, però després de 18 mesos de treballar amb el senyal. Però en el segon no. I ja tenien tot preparat per l’anunci, quan, després de 6 mesos, els 3 investigadors “malvats” varen enfonsar les il·lusions.

Sembla cruel, oi? Però si recordem les dimensions de les pertorbacions que es volen mesurar no és estrany que es vulguin prendre totes les precaucions del món. A més, aquest esquema funciona a mode d’entrenament. Quan arribi un senyal veritable, els investigadors estaran bregats i els protocols d’anàlisi més que provats, reduint quasi a zero la possibilitat d’error.

El LIGO ha estat millorat recentment pel que fa a la seva sensibilitat. L’equip original s’havia d’aturar de tant en tant, simplement perquè l’afectaven coses com les vibracions d’una carretera a quilòmetres de distància. Amb les millores que s’hi han fet, no sembla que hi hagi d’haver impediment per a la detecció de les elusives ones, en cas que existeixin. Com deia abans, potser ja s’han detectat.

El futur en l’estudi de l’univers pot basar-se ens instruments extraordinàriament més sensibles, que ja han estat proposats: “LIGOs” on els feixos de llum del làser recorrin distàncies enormes (per exemple, amb miralls entre Terra i Lluna) per poder detectar les ones amb més facilitat i extraure’n detalls (a més distància, més senzill serà detectar les minúscules variacions). Seran un nou tipus de “telescopi”. Els telescopis d’ones.

Teles que es deformen amb els objectes. Ones que es propaguen pel llac i que porten informació de les pedres que les varen provocar.

Els propers anys segur que seran molt apassionants.

Vols llegir més sobre relativitat?
* Un ascensor i una llanterna per entendre els secrets de la relativitat
* Quina hora és? Depèn (o sobre el dilema dels bessons)
* Un rellotge que marcava una hora diferent, i un temps que queia sobre el cap