La fotografia actual de l'exploració espacial... i el meu desig

A pesar de la minsa quantitat d'inversió que dediquem a la investigació (sobre tot quan ho comparem amb el que ens gastem en fabricar màquines de matar), l'exploració de l'espai segueix força activa.

Aquesta és la fotografia actualitzada de l'estat de la qüestió, si és que no he comès cap error.

Us comento a continuació el que crec que és el més destacable de la cosa.

Començaré pels asteroides.

• Com veieu, tenim 2 sondes orbitant roques còsmiques. I no només orbitant, sinó també recollint mostres. Per una banda, els japonesos amb la Hayabusa-2, una missió de la que ja n'he parlat en alguna altra ocasió i que és absolutament espectacular. Porta voltant l'asteroide Ryugu des del 2018, i hi ha fet aterrar varis robots. Les imatges que ha anat enviant són al·lucinants, incloses les que varen capturar 2 petits enginys saltadors des de la superfície. La sonda tornarà a la Terra l'any 2020 transportant mostres de l'asteroide.

• Per altra banda, els americans estan estudiant l'asteroide Bennu, un objecte potencialment perillós per a la Terra. La missió OSIRIS-REX també recollirà mostres i ens les portarà de tornada l'any 2023.

Mart segueix sent el rei.

• Hi ha moltes raons que fan que Mart sigui la nineta dels ulls de les agències espacials. Per començar, es troba aquí mateix, a tan sols uns 7 mesos de viatge amb la tecnologia actual (sempre, això sí, que el planeta roig i la Terra es trobin en configuració òptima, cosa que passa cada 2 anys aproximadament). Es tracta, a més, d'un planeta rocós, amb atmosfera (tot i que molt feble i gens semblant a la nostra) i aigua gelada. Els robot ens han ensenyat que el planeta tenia aigua líquida en superfície fa milers de milions d'anys, la qual cosa converteix aquell món en un objectiu preferencial per anar a buscar-hi vida potser fòssil. Com a mi m'agrada dir cada cop més a les conferències sobre Mart, aquest planeta és la meva aposta de "tot al vermell", ja que en els anys que em queden difícilment veuré l'exploració intensa, en busca de vida, de cap altre lloc. De forma que si me'n vull anar d'aquest món amb respostes, la meva esperança es troba sota la sorra de Mart.

• Ara per ara, hi tenim 2 dispositius explorant. La Insight, la missió de la qual és estudiar l'interior del planeta, i que ja ens ha enviat els sons del primer terratrèmol detectat en un altre planeta, així com també el del vent marcià. I el robot Curiosity, l'únic que queda viu després que declaréssim oficialment mort l'Opportunity el mes de gener. Curiosity porta ja 7 anys allà, i això és molt per a un robot marcià. Aquest heroi s'ha fet vellet, va coix, i té Alzheimer (ha perdut la memòria varis cops, i la NASA ha hagut de reinicialitzar el seu cervell 3 vegades). És un geòleg incansable, que ens ha permès disposar de moltes evidències sobre el passat humit del planeta roig. Ara desitja que arribin els substituts, robots que sortiran de la Terra l'any proper i que són biòlegs. Els enviaran la NASA i l'ESA. I potser també un altre els xinesos.

 Venus el gran oblidat.

• Com que els recursos són molt (molt, molt) limitats, això va en detriment de Venus. També es troba al costat, però és un veritable infern. Un planeta tan semblant en mida a nosaltres, que podria ser el nostre bessó. I en canvi és un lloc temible. La seva atmosfera és densíssima, capaç d'esclafar molts dels instruments que hi fem arribar. La seva temperatura faria que el mateix diable l'escollís com a lloc per anar de vacances. És el planeta més càlid del Sistema Solar, més que Mercuri, amb temperatures superiors als 440C! I això degut al gran efecte hivernacle de la seva atmosfera carregada de CO2 i d'àcid sulfúric. Però a pesar de les dificultats, grups de científics estan criticant que estiguem deixant de banda aquest infern. No deix de ser un objecte interessant, que potser ens pot parlar, si l'escoltem, de quin futur li podria esperar al nostre planeta.

Just ara comencem a sortir del Sistema Solar.

• Els que m'escolteu, sabeu que m'agrada crear comparacions per tal de facilitar la divulgació. M'haureu sentit parlar en més d'una ocasió sobre la següent similitud: si una estrella, un sistema solar, fos un edifici, una galàxia seria una ciutat. Nosaltres habitem una immensa ciutat, anomenada Via Làctia, que conté uns 400 mil milions d'edificis. En el nostre, vivim en el tercer pis (on hi ha 2 portes, la nostra i al costadet una de petita on vàrem anar per primer cop l'any 1969). El quart pis ens fascina, com he dit abans, però encara no ens hem atrevit a anar-hi, i el que fem és enviar sondes i robots que ens expliquen com és aquell lloc. I quan sortim al balcó del nostre tercer pis contemplem la lluentor de milers de vivendes a les que, de moment, només hi podem anar somiant. Més enllà, albirem altres ciutats llunyanes, tant distants que no podem distingir els seus edificis. Doncs bé, com a símbol absolut de la nostra humilitat, les sondes més apartades de la Terra que tenim, les Voyager, que varen sortir l'any 1977, es troben, hores d'ara, al vestíbul del nostre edifici, just començant a obrir la porta que dona al carrer!

Estudiant el Sol.

• La sonda Parker, de la NASA, és, potser, la més atrevida de totes. Ni més ni menys que apropar-se a la nostra estrella! És una missió que estarà activa fins l'any 2025, i el que fa és orbitar en una trajectòria molt allargada, que la va fent fregar, a pocs milions de quilòmetres de distància, el Sol, per a després allunyar-la i tornar a agafar forces pel pas següent. Per què el Sol? Doncs perquè encara és un desconegut! L'astre rei ens amaga misteris, i un dels més fascinants és el relatiu a la seva corona. La corona solar és la gran regió que l'envolta. Sabem que és a temperatures superiors al milió de graus, però no entenem exactament perquè, quan la superfície solar és "només" a 6.000. Estem quasi segurs que aquest brutal gradient té a veure amb fenòmens magnètics, però ens falta encara molt per precisar. I l'estudi del Sol, i en particular de la seva corona, és fonamental per tal de poder predir, i protegir-nos, de les anomenades tempestes solars, fenòmens que poden arribar a ser catastròfics per a una societat tan tecnificada com l'actual.

Només 3 figuretes de Lego exploren els grans planetes del Sistema Solar.

• Bé, en realitat només Júpiter. Es tracta de la sonda Juno, de la NASA, que porta a bord 3 legos (una figura representant al déu Júpiter, una altra a la deessa Juno, i la tercera al gran Galileu). Després de molts anys de magnífica exploració de Saturn i els seus satèl·lits per part de la famosa Cassini, ara per ara només tenim la Juno allà fora. Una missió que ha hagut de superar forces problemes, el primer dels quals ja va amenaçar el projecte només entrar en òrbita del planeta més gran del Sistema Solar, quan un dels seus coets va fallar. En una òrbita que no és la inicialment planificada, Juno se n'ha anat sortint, i ens envia dades i imatges del planeta que un dia molt llunyà va voler ser sol.

A per bingo!

• Si hi ha una missió que estigui traient el màxim rendiment de la inversió, aquesta és la New Horizons. Inicialment va ser dissenyada per explorar Plutó, cosa que va fer l'any 2015 passant-hi força a prop. Em quedaria sense adjectius si em poso a parlar de les dades i imatges que ens va enviar, i de com aquell món ens ha sorprès, burlant-se de les nostres regles i classificacions. I és que a Plutó, igual que a la natura en general, li és absolutament igual el que nosaltres pensem i quins llindars establim per a dir el que és i el que no és. 

• Va ser una missió amb tant d'èxit, que els científics es van plantejar estendre-la, dirigint-la, amb poca despesa més, cap a un nou objecte encara més allunyat. I així ho va aprovar la NASA, de forma que la New Horizons, fent honor al seu nom, va passar al costat d'un objecte del Cinturó de Kuiper  l'1 de gener d'enguany. Un cos gelat que es va batejar amb el nom de Ultima Thule, i que, a mida que la sonda americana s'hi apropava, va començar a mostrar la seva increïble forma d'enorme ninot de neu, molt adient per a aquelles dates. Encara ara estem descarregant dades d'aquest pas. Però la cosa sembla que no acaba aquí. La New Horizons està en perfecta forma, i s'està analitzant un nou allargament de la missió, que dependrà de si es pot detectar un objecte situat en el camí de la nau.

En ruta cap a Mercuri.

• La missió BepiColombo és un projecte conjunt entre l'agència espacial japonesa (JAXA) i l'europea (ESA). Actualment es troba en ruta cap al planeta més proper al Sol, on és previst que hi arribi l'any 2024, després de 6 anys de vol. 6 anys? Sembla molt per anar a Mercuri, oi? I és que hi ha enormes dificultats per a poder posar una sonda en òrbita d'aquell petit planeta. Les naus arriben de l'espai a grans velocitats, i la feble gravetat de Mercuri no és suficient com per a frenar-les. Així que la Bepi-Colombo utilitza vàries passades a prop de la Terra, de Venus i del propi Mercuri per a modificar la seva òrbita i adoptar-ne una que la permeti ser capturada pel planeta quan toqui. Es tracta d'un món poc explorat, i quasi tot el que sabem d'ell és gràcies a una llegendària missió, anomenada Messenger, que hi va entrar en òrbita l'any 2011. Entre els objectius de la nova missió es trobem l'estudi del camp magnètic (per què Mercuri en té?), i de l'estructura del que és un exemple de planeta molt proper a la seva estrella.

I no m'oblido del nostre laboratori, a la frontera.

• En el resum de missions, no he inclòs la multitud de naus en òrbita terrestre. Però no vull acabar la revisió sense parlar de la frontera. L'Estació Espacial Internacional. Permanentment habitada des de l'any 2000, és el lloc més llunyà on ens hem atrevit a estar des del 1972, el darrer cop que vàrem trepitjar la Lluna. En aquest laboratori, a només 400 km d'alçada, és on estem practicant, aprenent i preparant-nos per anar més enllà. Ho comparo a qui va a la piscina, i toca amb els dits dels peus l'aigua, la troba gelada i no s'atreveix encara a llançar-s'hi.

• És des de l'Estació Espacial que ens mirem la Lluna, a punt de tornar-hi. I contemplem Mart, on volem caminar durant la dècada dels 30. Però sobre tot, és des de 400 km que al·lucinem amb les insuperables visions del que és l'enveja dels planetes de l'univers. Un món blau, que ha vist aparèixer i evolucionar la vida.

Si disposéssim de més...

... més faríem. En aquesta línia, vull tornar a insistir en el tema. Si algú es pregunta quin sentit té gastar-se tants diners a l'espai quan hi ha gent que passa gana, potser cal posar en perspectiva la paraula "tants". Una missió no tripulada a Mart es pot pagar amb menys de 10 avionets de combat (estic parlant del cost de desenvolupament de la missió, construcció, viatge, exploració, nòmines de personal...). Com ens ha ensenyat la història, la ciència i el desenvolupament tecnològic i del coneixement no són els enemics, sinó justament poderosos aliats. L'enemic som nosaltres mateixos, l'ús que li estem donant a tot allò que som capaços de construir.

Penso que l'exploració de l'espai és com una segona oportunitat. Un projecte que hauria de ser conjunt, per a practicar allà fora els valors que no hem sabut, o volgut, aplicar aquí, al nostre planeta. Valors com la solidaritat o la pau. I que potser, si som capaços de fer-ho, algun dia, amb el que haguem après, podrem importar aquests valors a casa nostra. El que ens hem d'esforçar és a no repetir els errors d'aquí a l'espai.

I a pesar que alguns dels lideratges actuals volen estendre el missatge de la confrontació i de la guerra a l'òrbita de la Terra i més enllà,  la meva confiança en les noves generacions és absoluta.

No us ho perdeu: Júpiter en perfectes condicions de visibilitat

Aquestes són les millors nits per a observar Júpiter.

El gegant del Sistema Solar se situarà, durant els propers dies, en el que s'anomena oposició, que, com el nom indica, és la posició diametralment oposada al Sol vist des de la Terra. En altres paraules, Sol, Terra i Júpiter s'alinearan. Tècnicament, això passarà el proper 9 de maig.

És fàcil veure el per què la posició d'oposició fa que les condicions d'observació del planeta siguin òptimes.

En primer lloc, la distància que ens separa del planeta serà mínima pel que fa a l'any. Estrictament parlant, però, el moment de l'oposició (de l'alineament) no coincideix exactament amb el moment de la menor distància, efecte aquest degut a que les òrbites dels planetes no són circumferències perfectes. La distància mínima s'assoleix, en general, uns dies abans o després de l'oposició.

Que Júpiter se situï en el seu punt més proper a nosaltres es tradueix, lògicament, en una major mida del seu disc observat des d'aquí. També en una major lluentor en el cel nocturn.

En segon lloc, l'oposició permet que un planeta sigui visible al llarg de tota la nit. Com que és una configuració geomètrica, d'alineació, resulta que quan el Sol s'amaga per l'oest, el planeta en oposició comença a elevar-se per l'est (diametralment oposat, recordeu). És a dir, a la que es faci fosc, Júpiter ja circularà pel cel. De la mateixa forma, a l'alba el planeta es començarà a amagar per l'oest. Com veieu, el resultat és que es podrà veure durant tota la nit, creuant el cel d'est a oest amb el pas de les hores.

Per a un planeta tan llunyà com Júpiter, observar-lo justament en el moment de l'oposició no representa cap diferència de fer-ho, posem pel cas, unes setmanes abans o després. Amb això vull dir que Júpiter ja està molt ben situat des de fa setmanes, i seguirà així encara durant un parell de mesos. No hi ha excusa, per tant, per a no observar-lo.

I com observar-lo?

El mètode més simple és a ull nu. Sí, us sorprendrà la seva llum. No es pot confondre amb cap estrella, ja que lluirà de forma molt més intensa que cap dels demés astres nocturns (amb excepció de la Lluna, evidentment, i de Venus, que aquests dies podreu veure, durant un parell d'hores abans no s'amagui, sobre l'horitzó l'oest a primeres hores del vespre). A més, la seva llum no fa pampallugues, és fix (la llum de les estrelles, molt més allunyades que els planetes del Sistema Solar, es veu afectada per les distorsions que les capes d'aire de la nostra atmosfera produeixen). Mireu-lo. És una llum hipnòtica, ja veureu.

On heu de buscar-lo? El que deia abans: a primera hora del vespre/nit, cap a l'est. A mitja nit, al sud. I a la matinada, cap a l'oest. Però no us preocupeu, que el trobareu sense dificultat. Com comentava, no té pèrdua.

Si teniu uns prismàtics, dirigiu-los cap al planeta i us sorprendrà. Sense cap dificultat, podreu observar la seva circumferència lluent, i els seus 4 principals satèl·lits, anomenats galileians en honor al seu descobridor, Galileu. Aquestes llunes, Ió, Europa, Ganimedes, i Cal·listo, són tan brillants que es podrien arribar a distingir a ull nu, al voltant de Júpiter, si no fos perquè la llum del gegant ens encega.

Ja us asseguro que veure els satèl·lits és molt divertit, perquè varien la seva posició en qüestió d'hores. Recordeu on són, o dibuixeu la ubicació en un paper. Torneu a mirar al dia següent, i els trobareu moguts.

No en veieu 4? Ah... doncs és que algun d'ells estarà circulant justament pel darrera o pel davant del disc de Júpiter. Si teniu sort, potser el veureu sortir al cap d'uns minuts: un puntet de llum que apareix de sobte, ben junt al disc del planeta.

Fixeu-vos en com els 4 satèl·lits i Júpiter s'alineen. Tots ells orbiten aproximadament sobre el mateix pla.

Amb un telescopi petit, la cosa es torna encara més excitant. El disc del planeta comença a mostrar detalls colorits. Les capes altes de la seva atmosfera, plenes de gegantines tempestes, es deixen veure fàcilment, en forma de bandes de color ataronjat o groguenc, que creuen el planeta equatorialment. És evident que com més potent sigui el telescopi, millor, més detall observarem, però fins i tot amb un petit instrument distingirem els colors de l'atmosfera.

Intenteu observar-lo cap a la mitja nit, quan el planeta se situarà a la seva màxima alçada sobre l'horitzó. Com més alt està un objecte al cel, menys capa d'aire ha de travessar la seva llum per arribar als nostres instruments, i, per tant, menors són les distorsions que aquesta llum pateix.

Amb un telescopi mitjà, podreu també notar com el disc del planeta no és perfectament rodó: està comprimit en els seus pols, i la seva forma és lleugerament ovalada. La raó és que Júpiter està format per gasos, i gira en poc més de 9 hores! Una velocitat de gir enorme si la comparem amb la de la Terra (nosaltres girem en poc menys de 24 hores, i som 1.300 vegades menors que Júpiter!). Aquesta gran velocitat de gir, i la composició gasosa, fa que la forma del planeta es comprimeixi.

L'anomenada gran taca vermella, visible amb telescopis mitjans, és una enorme tempesta, més gran que la Terra, que s'ha estat observant durant centenars d'anys (annexo una fotografia de la NASA). La localitzareu al sud de l'equador (cura! els telescopis habitualment ens mostren imatges invertides, així que és molt probable que la trobeu al nord). No la veieu? Potser està al darrera. Espereu unes hores.

Sigui com sigui que l'observeu, sapigueu que la NASA té actualment una sonda orbitant aquell món. És la nau Juno, que porta, com a tripulants, 3 figuretes de Lego: una que representa al déu Júpiter, una altra de la deessa Juno, i la tercera que representa al gran Galileu.  Va ser una iniciativa de l'agència espacial americana per atraure l'interès dels més petits sobre l'exploració de l'espai.

Potser us interessarà saber, també, que molts dels satèl·lits de Júpiter (en té 69) són rics en aigua, i que l'escalfor provocada per l'enorme fricció gravitatòria que els genera Júpiter fa que aquesta aigua pugui ser líquida, a pesar de la distància al Sol a la que es troben.

Per exemple, Europa està totalment cobert per una gran capa de gel, i per sota hi ha un immens mar líquid. Aquest satèl·lit, un xic més petit que la nostra Lluna, és un dels principals objectius de l'exploració futura. Qui sap què podrien amagar les profunditats del seu mar subterrani!

Amb el pas de les setmanes, lentament, Júpiter anirà deixant el seu regnat nocturn i el cedirà a Mart, que se situarà en òptimes condicions, en oposició, durant el mes de juliol.

Però fins que això no passi, el gegant del Sistema Solar serà el protagonista absolut de les nostres nits.

Els reis d'aquestes nits. Us els perdreu?

Les nits d'aquests dies (i properes setmanes) són especialment generoses amb nosaltres, al mostrar-nos, ni més ni menys, que 4 dels 5 planetes visibles a ull nu.

Tenim el lluentíssim Venus de matinada, baix sobre l'horitzó est, precedint la sortida del Sol. I a Mercuri, també molt baix sobre l'horitzó, però en aquest cas oest, seguint al Sol després de la seva posta. Observar Venus no té cap mena de dificultat, és senzillament una "estrella" espectacular i inconfusible. Però Mercuri és una altra cosa. És força complicat veure'l ja que va molt baix, es necessita gaudir d'un horitzó oest pla i sense obstacles, disposar d'una orientació d'on trobar-lo, ... i molta paciència.

Però sens dubte els 2 grans planetes a observar aquestes nits són Júpiter i Saturn.

Veurem Júpiter brillar, com "l'estrella" més brillant del cel del vespre. Quan es fa fosc, el podem localitzar sense dificultat, encara bastant alt al cel, cap al sud-oest. És "l'estrella" més brillant en tot el firmament durant la primera part de la nit. Vist amb uns prismàtics, notarem sense problemes el seu disc, i veurem els seus 4 principals satèl·lits. De fet, són tan brillants que es podrien veure sense ajut d'instruments si no fos perquè la potentíssima llum del gegant ens enlluerna i els amaga de la nostra visió.

Si podeu, observeu aquest planeta un parell o tres de dies, i recordeu la posició dels 4 petits puntets. Notareu com canvien la seva posició, ballant d'un costat a l'altre del planeta. Ah! I si en trobeu algun a faltar serà perquè estarà passant pel davant del disc de Júpiter, o s'haurà amagat al darrera.

Amb un petit telescopi podreu gaudir dels colors del planeta. No hauríeu de tenir dificultats en distingir algunes de les franges acolorides (ataronjades) que governen la seva zona equatorial. Estareu veient les parts altes de l'atmosfera de Júpiter.

Aquí podeu veure la fotografia que li he fet a Júpiter recentment. És, sens dubte, un objecte que desperta l'admiració de tothom qui el veu pel telescopi. El gegant del Sistema Solar es troba actualment a més de 800 milions de quilòmetres de distància, i està sent estudiat per la sonda de la NASA Juno, que, com a curiositat, porta 3 figuretes Lego a bord (una d'elles és el déu Júpiter, una altra és la deessa Juno, i la tercera representa a Galileu, el descobridor dels 4 principals satèl·lits del planeta).

Però el veritable protagonista actualment és Saturn, el rei dels anells. El localitzareu durant tota la nit al cel. No destaca especialment per la seva lluentor, i has de saber on mirar, ja que hi ha vàries estrelles (aquestes sí, estrelles de debò) que brillen més o menys com ell.

En concret, a mitja nit el podreu trobar al sud, a una mitja alçada entre l'horitzó i el punt més alt del cel. Relativament a prop d'una estrella ataronjada (que és Antares, l'astre més important de la constel·lació de l'Escorpí). El podreu distingir perquè, igual que els demés planetes, notareu que la seva llum no fa pampallugues, i es fix.

Saturn ens presenta, enguany, els anells ben oberts, quasi al màxim per efecte de la perspectiva. No hi ha res com veure aquest planeta pel telescopi. Sempre dic que mai no s'oblida el primer cop que se'l veu, allà petit, rodejat pels anells, com una obra d'art minimalista. Us recomano, doncs, que localitzeu un amic, o conegut, amb telescopi, i que el convideu a una cervesa a canvi de la visió de Saturn.

Per cert, quan mireu pel telescopi, heu de mantenir la vista allà durant una estona. Notareu que l'objecte (Saturn, o Júpiter) semblen moure's, vibrar. Això és degut a l'efecte de les turbulències de la nostra atmosfera. Si mires una bona estona, de sobte es produeix com un moment de sort, i veus detalls que ràpidament desapareixen. Estones d'estabilitat atmosfèrica, efímeres, però que són la clau per poder gaudir de la visió d'aquests planetes. Així que no us preocupeu si feu un xic de cua al telescopi. Observeu tranquil·lament, i intenteu apreciar detalls.

Us adjunto el retrat que li he fet a Saturn aquests dies. Penseu que el planeta es troba ara mateix a més de 1400 milions de quilòmetres de distància... i tot i això fixeu-vos la quantitat de detalls que es poden captar. Actualment la sonda de la NASA Cassini està fent els seus darrers vols entre el planeta i els anells, en una trajectòria suïcida, anomenada "El gran final", que la portarà a estavellar-se contra Saturn al setembre. Acabat el seu combustible, després de més de 12 anys de missió, els científics no volen que Cassini pugui caure sobre algun dels satèl·lits del planeta anellat i contaminar-los.  Satèl·lits cap a on es dirigiran properes missions, en recerca d'indicis de vida.

Per acabar, voldria advertir al lector que les fotografies astronòmiques, tot i ser fascinants, són enganyoses per qui pensa que veurà el mateix posant l'ull a l'ocular d'un telescopi. Les càmeres especialitzades en astrofotografia poden captar detalls subtils que el nostre ull no pot. A més, els que ens hi dediquem emprem tècniques de processat per extraure tota la informació que aquestes càmeres han recollit.

Ara bé, dit això, res, absolutament res, pot superar les emocions que desperta l'observació directa, ja sigui del cel nocturn a ull nu, en una nit estrellada, o mirant pel telescopi. Allò ho estem veient en directe, nosaltres. No és la foto d'algú altre. És llum que ha estat viatjant per l'espai durant temps per portar-nos, expressament a nosaltres, el retrat d'un objecte.

Aneu, doncs, a per a Júpiter i Saturn. Potser us costaran un parell de cerveses, però no us decebran.

La NASA anuncia la troballa de guèisers d'aigua al satèl·lit Europa

Avui, dilluns 26 de setembre de 2016, la NASA ha comunicat una extraordinària i sorprenent notícia.

Divendres passat, dia 23, la NASA va convocar una roda de premsa sobtada, per avui, anunciant que es tractava d'una descoberta espectacular sobre el satèl·lit de Júpiter, Europa.

Les apostes eren clares: sabem que Europa està cobert per una capa de gel d'aigua, que creiem és molt gruixuda (segurament de quilòmetres). Per sota, teníem moltes raons per sospitar que hi havia un mar d'aigua líquida, la qual cosa convertia aquest satèl·lit en un món prioritari per a ser explorat (la foto de la dreta mostra la superfície gelada, amb quantitat de marques que "demostraven" que per sota hi hauria una massa líquida que mouria el gel i el fracturaria).

Total, que pensàvem que la notícia era la confirmació d'aquest mar salat. Però vet aquí que les apostes s'han quedat curtes (jo he saltat de la cadira quan, seguint en directe la roda de premsa per internet, han anunciat la troballa).

S'ha anunciat la descoberta (indirecta) no només del mar, sinó (directa) de guèisers (amb molta probabilitat d'aigua) escapant a través de les múltiples fissures de la capa de gel del satèl·lit.

Per què això és tan important?

La primera missió a Europa tindrà lloc dins la propera dècada. Actualment, els científics i enginyers estan començant a discutir com es podrà fer possible l'exploració del mar d'Europa. Perforar una capa de gel de quilòmetres de gruix per una nau d'una forma desatesa no sembla senzill.

La descoberta de guèisers d'aigua permetria accedir a aquesta aigua, i analitzar-la, sense necessitat de perforar el gel. Això és extraordinari, perquè simplifica moltíssim una missió que semblava ciència ficció. A més, l'existència d'aquestes ejeccions d'aigua podrien ser degudes a activitat geològica, cosa extraordinària en un satèl·lit (activitat segurament provocada pels efectes de marea de Júpiter).

La veritat és que penso que ningú s'esperava aquesta notícia.

La NASA, però, ha deixat clar a la roda de premsa que no tenen el 100% de confirmació, tot i que estan bastant segurs de la descoberta.

Anteriorment, se sabia de l'existència de guèisers a Encèlad, un satèl·lit de Saturn. Però, a diferència d'Europa, Encèlad no tindria un mar líquid, la seva superfície és rocosa, i els seus guèisers ejectarien més aviat partícules de gel. Tot això converteix la troballa a Europa com un fet extraordinari.

Com s'ha fet la descoberta? Doncs mitjançant observacions del llegendari telescopi espacial Hubble. Aprofitant els trànsits d'Europa per davant Júpiter (un trànsit és quan un satèl·lit circula pel davant del disc del seu planeta vist des de la nostra perspectiva). En alguns dels trànsits (no tots), el Hubble ha pogut detectar unes ejeccions que quedaven contrastades sobre la llum del disc de Júpiter. No es pot saber amb certesa absoluta si són d'aigua, ... però l'aigua és el màxim sospitós. L'anàlisi de la llum també és compatible amb que sigui aigua. En definitiva, ja ens hi podem apostar un pèsol.

Pel que han explicat avui, fa anys que la NASA estava al darrera d'aquest tema. Han esperat a tenir més dades i una major certesa. Les observacions varen ser fetes ni més ni menys que l'any 2014!

Han volgut ser molt clars respecte la possibilitat de vida a Europa. El fet que hi hagi aigua, activitat geològica, etc., no implica l'existència de vida. De l'aigua a la vida hi va un enorme salt. Però en tot cas sí que es tracta d'una descoberta emocionant i prometedora. Si haguéssim d'apostar per explorar algun lloc en busca de vida microbiana, després d'avui triaríem amb tota seguretat Europa (després de Mart, que ja fa temps que explorem i que hem de seguir explorant els propers anys). A Europa, per què no, podríem ser capaços algun dia de respondre una de les qüestions que més necessitem contestar.

De moment em sumo, però, a la cautela de la NASA. Ja és molt el que avui s'ha anunciat. Quedem-nos amb això, i ara a fer feina. A aconseguir una missió tan aviat com sigui possible en la dècada propera, per poder visitar un dels móns més prometedors del nostre veïnat.

---------------

Si voleu escoltar l'entrevista que em fa Catalunya Ràdio el dia següent a l'anunci de la NASA, en la que explico la importància del descobriment, ho podeu fer aquí:

https://www.youtube.com/watch?v=ArtSz0_zupA&feature=youtu.be

---------------

Al Matí de Catalunya Ràdio per explicar què farà Juno a Júpiter

La matinada del 5 de juliol, la sonda Juno, tal i com estava previst, va arribar a Júpiter, després d'un viatge de 5 anys, i es va posar en òrbita al voltant d'aquest planeta gegant.

Com explicava en l'article anterior, la missió ens ha de desvetllar unes quantes de les incògnites que tenim sobre Júpiter, i confirmar o no les teories que maneguem sobre com es formen els planetes gasosos.

S'espera que Juno pugui funcionar bé fins al 2018, moment en el qual els científics la faran caure contra el planeta. Els seus instruments hauran quedat molt malmesos per la forta radiació durant els anys de funcionament, i en qualsevol cas es vol impedir que pugui acabar contaminant algun dels satèl·lits més prometedors de Júpiter, com és el cas d'Europa. Així que el gegant engolirà a la sonda i la triturarà. Figuretes de Lego incloses.

Vaig tenir l'oportunitat d'explicar l'arribada de Juno a Júpiter al programa de El Matí de Catalunya Ràdio, amb la Mònica Terribas. Si voleu escoltar el tall ho podeu fer aquí.

Vull agrair al programa el seu interès pel tema, i la seva extraordinària cordialitat, que em va fer sentir molt còmode durant l'entrevista.

La sonda Juno arriba a Júpiter amb 3 figuretes de Lego

El proper 4 de juliol arriba a Júpiter la sonda Juno de la NASA.

Aquesta missió promet molt, des del punt de vista científic. Júpiter és el planeta més gran del nostre Sistema Solar, dins del qual podríem possar-hi mil Terres, i són moltes les incògnites que tenim. Juno ha d'ajudar a resoldre-les.

Per començar, són vàries les teories sobre com es va formar realment el Sistema Solar. I per què no ho tenim del tot clar? Perquè hi ha coses que no quadren, que en "condicions normals" no haurien de ser com són.

Per exemple, els planetes gasosos més enllà de Júpiter, com són Saturn, però molt especialment Urà i Neptú, sembla que no es podrien haver format en el lloc que actualment ocupen. La densitat del disc de material que va formar tot el Sistema Solar era molt baixa en les zones on avui viuen aquests planetes, i la potent radiació del jove Sol hauria escombrat literalment molt del material disponible per a construir planetes gegants. Així que les teories més avançades apunten a que Urà i Neptú (i possiblement també Saturn) es devien formar molt més a prop del Sol del que estan ara, i que per interaccions amb Júpiter i amb multitud d'asteroides es van desplaçar fins el seu lloc actual. Per cert, que en el procés Urà i Neptú varen intercanviar posició.

L'estudi de Júpiter, i de la seva composició, pot donar-nos moltes pistes per a encaixar les peces del puzle.

Sabem que Júpiter està format per material molt i molt similar al Sol. Bàsicament per hidrogen i heli. En les parts externes de la seva enorme atmosfera, aquests gasos, junt a altres com ara amoníac o aigua, estan en estat gasós. Però a l'interior, sota la gegantina pressió que suporten, apareixen en estat sòlid. Encara més a l'interior, en el mateix cor del planeta, es suposa que hi ha un nucli, també sòlid, amb silicats.

L'atmosfera de Júpiter és espectacular, amb enormes tempestes que viuen durant centenars d'anys, com és el cas de la famosíssima gran taca vermella. Podem veure, amb els telescopis, la part més externa de l'atmosfera, però l'interior ens és bastant desconegut.

Una altra característica del planeta és el seu immens camp magnètic. Amb un interior d'hidrogen metàl·lic, gran conductor de l'electricitat, i amb un rapidíssim període de rotació de poc menys de 10 hores, Júpiter sembla una enorme dinamo. De fet, aquest serà un dels perills més destacats que haurà de vèncer Juno. La radiació que haurà de suportar serà molt gran.

La sonda entrarà en òrbita al voltant de Júpiter i durant anys anirà enviant dades i imatges.

Com a curiositat, sapigueu que Juno porta a bord 3 figuretes Lego. Una d'elles representa al genial Galileu, qui, al segle XVII, va descobrir els 4 satèl·lits principals del planeta gegant. Les altres dues figuretes representen al déu Júpiter, i a la seva dona, Juno.

D'aquesta forma les tres figuretes de Lego es convertiran en espectadors privilegiats. Com d'impressionants seran les visions de Júpiter des de tan a prop! Veure com es mouen les tempestes, i com varien els seus colors.

Si tot va bé, doncs, a partir del 4 de juliol l'humanitat tindrà una nova sonda (amb tres ambaixadors) orbitant un dels planetes del nostre Sistema Solar.

La creació del Sistema Solar: 100 milions d'anys condensats en 109 línies

Fa uns 4.600 milions d’anys, quelcom va posar en marxa la màquina de la natura que acabaria creant el Sol, la Terra, ... i nosaltres. 

 Les galàxies, enormes ciutats de l’espai, contenen gran concentracions d’hidrogen en agrupacions que coneixem amb el nom de nebuloses. De vegades, les nebuloses es posen en moviment: les molècules d’hidrogen es comencen a atraure, gràcies a l’efecte de la gravetat, i el núvol comença a “caure”, lenta però inexorablement, sobre ell mateix.

Què és el que encén la metxa? No ho sabem del cert. Pot ser una explosió supernova propera, que comprimeix el núvol i engega el moviment inicial que col•lapsa la nebulosa. Pot ser, simplement, la pertorbació gravitatòria d’una estrella llunyana.

Fos el que fos el que va iniciar el procés, la nebulosa de la qual es va crear el Sol va començar a comprimir-se. La gravetat va anar actuant al llarg d’uns quants milions d’anys. En no gaire temps, a penes en uns pocs milions d'anys, la jove estrella, el Sol, es va formar. El col•lapse de l’hidrogen havia generat una bola que seguia caient cap al centre. La pressió i temperatura en l’interior de l’astre va anar creixent, fins que va arribar aproximadament als 10 milions de graus. En aquell moment, es va posar en funcionament la màquina de fusió nuclear: 4 nuclis d’hidrogen fusionats per donar un nucli d’heli, generant de pas una enorme quantitat d’energia, molta d’ella en forma de llum. El Sol va començar d’aquesta forma a generar la seva pròpia energia i a brillar de forma fulgurant.

Mentre tot això passava, al voltant de la futura estrella les llavors del Sistema Solar prenien forma. Abans he dit que la nebulosa que va crear el Sol estava formada per hidrogen. En realitat, això és una aproximació (tot i que molt bona). L’hidrogen és l’element més abundant de l’univers, i tot l’hidrogen que existeix va ser creat en els primers instants del mateix Big Bang. Però la mort de les primeres generacions d’estrelles va enriquir el material de l’univers amb nous elements químics (si no hagués estat així, avui no estaríem llegint aquest article!). La nebulosa, per tant, contenia altres elements. Quins elements? Doncs tots els que es troba a la Terra! No en va, el nostre planeta es formaria a partir de la mateixa nebulosa. Oxigen, nitrogen. Carboni. Sodi, Potassi, Clor. Or, Plom, Ferro. La taula periòdica complerta.

Mentre es formava el Sol al centre de la nebulosa, la resta d’ella, afectada també per la gravetat que s’anava concentrant al lloc que ocuparia el Sol, es trobava en rotació, com a forma que té la natura de conservar el moviment. Un enorme disc, en rotació i aplanat. En aquest disc, molts elements s’havien combinat entre ells. La temperatura, a les zones del disc properes al centre, eren altes. Allà estava naixent el Sol, i si bé aquest encara no generava la seva energia per fusió nuclear, la temperatura havia augmentat molt i la futura estrella irradiava part d’aquest calor, escalfant el disc de matèria que girava al seu voltant. Com és fàcil imaginar, la temperatura del disc anava baixant tal con ens allunyàvem del centre. Aquesta qüestió és clau per entendre com es van formar els planetes.

En cada zona del disc, la temperatura dictava quin material es mantenia en estat gasós, i quin podia condensar en estat sòlid. Per exemple, l’aigua, un component força volàtil com bé sabem, no es va poder condensar formant gel a les zones internes del disc, on es va haver de mantenir en estat gasós. Però a les zones més allunyades, la temperatura era suficientment baixa com per permetre que l’aigua prengués la forma sòlida del gel. El mateix passava amb altres components. El resultat va ser que la zona interior del disc es va poblar de petits fragments dels materials que podien sobreviure en estat sòlid a més altes temperatures. Com ara moltes formes de silicats, per exemple. També ferro i níquel.

Poc a poc, les petites partícules van anar xocant entre elles, i agregant-se. Primer, pols microscòpic. Després, petits fragments mil•limètrics. I més tard, pedres i roques. Mentre això passava a l’interior del disc, a les zones externes els fragments que xocaven i s’agregaven contenien molts més components volàtils gelats. Gel d'aigua, però també de diòxid de carboni, o de nitrogen. Components que no s'havien pogut condensar a les zones interiors del disc degut a les altes temperatures. Aquesta és la raó de la diferents composició dels planetes del Sistema Solar. Els planetes interiors, rocosos i amb nuclis de ferro i níquel: Mercuri, Venus, la Terra i Mart. Pobres en components volàtils. Tan pobres que la Terra es va crear sense aigua (es creu que tota l'aigua que tenim, inclosa la que ens forma a tu i a mi, ens la varen portar els asteroides i els cometes mitjançant enormes impactes quan el Sistema Solar era encara molt jove).

Els planetes exteriors es van enriquir, en canvi, de components volàtils. En un procés similar al que hem vist pels planetes interiors, els fragments sòlids es van anar agregant poc a poc. Aquestes zones del disc eren molt riques en gasos (a diferència de les zones interiors, on els gasos havien estat "escombrats" per la pressió del vent solar de l'estrella que estava naixent). Els fragments que creixien atreien fàcilment l'abundant gas, la qual cosa els feia créixer encara més. Els futurs planetes netejaven de material els seus voltants. Era una batalla per créixer. No tots els fragments acabarien formant planetes. Els que creixien més ràpidament impedien que els demés ho fessin, al robar-los els materials. Així es van crear els gegants del Sistema Solar: Júpiter i Saturn, formats bàsicament per gasos. I Urà iNeptú, formats també per gasos però amb grans quantitats d'altres components gelats.

Més enllà d'Urà i Neptú, es van formar milers i milers d'altres cossos, però no van poder créixer el suficient com per a convertir-se en grans planetes. Tan lluny, la densitat de material en el disc era baixa, i els xocs entre els fragments eren pocs. El creixement d'aquests projectes de planetes era molt lent, tan lent que no es va poder completar abans que el Sol comencés a brillar potent amb les primeres reaccions nuclears, i el vent solar netegés tot el gas que quedava en el disc i aturés el procés de formació de planetes. Tota aquesta zona és la que coneixem amb el nom de cinturó de Kuiper, i és on habita, per exemple, Plutó.

Els models més acceptats actualment situen, en el moment de la seva formació, Urà i Neptú més a prop del Sol del que estan avui, i possiblement invertits. És a dir, Neptú més a prop del Sol que Urà.

Aquells primers temps del recent format Sistema Solar eren un veritable caos. Degut a la interacció gravitatòria d'Urà i Neptú amb multitud d'altres petits cossos, els dos gegants van anar migrant cap a fora, i fins i tot varen intercanviar la seva posició. Com a conseqüència, gran quantitat de fragments varen ser expulsats cap a les zones més allunyades del Sistema Solar, formant el que avui coneixem com a núvol d'Oort, poblat per cossos rics en materials gelats, que, de tant en tant, pertorbats pel pas d'alguna estrella propera, cauen cap a l'interior del Sistema Solar donant lloc als cometes de llarg període.

El caos inicial es va anar ordenant, doncs, a base de xocs i expulsions. El disc de material que rodejava al Sol es va anar dispersant i desapareixent. I tot va quedar més o menys net i endreçat. Tot plegat, un procés que sembla que va durar menys de 100 milions d'anys.

Entre els planetes i altres cossos que es van formar, un d'ells va ser beneit extraordinàriament per la natura. Amb la dimensió suficient com per a que la seva gravetat pogués amarrar l'atmosfera que es va anar creant. Amb composició rocosa. Un planeta protegit de les partícules letals del Sol per un bon camp magnètic, gràcies al gir d'un dia sobre sí mateix i a la presència d'un nucli de ferro i níquel que actuava com una potent dinamo. Un món que va ser bombardejat per milers d'asteroides i de cometes, que devien regar el planeta amb aigua.

Un indret diferent als demés, com cap altre planeta que coneguem, i que es va convertir en el lloc triat per la natura per desenvolupar l'experiment de la vida.

El cel aquest mes de ... juny. Atenció als planetes!

El cel d’aquestes nits és espectacularment poblat de planetes brillants.

De fet, és ben difícil que coincideixin al cel, al mateix moment, tants d’ells. Sí, dels que es poden veure a ull nu sense cap problema.

Sortim a l’exterior al vespre, quan ja s’ha fet fosc, i mirem al cel.

En primer lloc, ens cridarà l’atenció, ens sorprendrà, la intensíssima llum de Venus, ben amunt sobre l’horitzó oest. Fa tanta llum que potser ens semblarà que no es tracta d’un objecte celeste sinó d’un avió volant baix. És una llum potent i fixa, sense la tremolor típica de les estrelles.

Venus no té pèrdua possible aquests dies. Res, excepte la Lluna, és més brillant.

Si podeu accedir a un telescopi, per petit que sigui, doneu-li una ullada. Us sorprendrà una fase similar a la de la Lluna. Veureu un quart decreixent molt bonic. Llàstima que l’atmosfera del planeta sigui tan densa que no ens permeti observar detalls del disc. Tot i això, la visió d’una petita “lluna” en quart decreixent ens provocarà més d’una exclamació d’admiració.

Agafant Venus com a referència, aixecarem una mica la vista, en direcció sud-oest, i de seguida ens cridarà l’atenció una “estrella” molt brillant. No tant com Venus, però en tot cas molt més brillant que qualsevol altre punt al cel. És Júpiter.

Fixem-nos en la seva llum. De nou, potent i sense tremolors. Llum típica dels planetes. A diferència de la llum provinent de les estrelles, la dels planetes no centelleja, no fa pampallugues.

Vist amb un modest telescopi, el rei dels planetes del nostre Sistema Solar ens mostrarà les seves bandes equatorials de color ataronjat i marró. Veurem el disc del planeta sense cap problema. I els 4 satèl·lits més grans. Bé, si és que algun d’ells no és amagat pel darrera del planeta, o just transita pel davant.

A començaments del segle XVII, Galileu va apuntar el seu rudimentari telescopi cap aquest planeta, i es va dedicar a notar, nit rere nit, la posició dels 4 puntets, per acabar deduint que es movien al voltant de Júpiter. Ves per on que, contràriament a l’ortodòxia del moment, no tot al cel orbitava la Terra. Potser la teoria de Copèrnic, postulada uns anys abans, no era tan equivocada.

Atenció, perquè amb el pas de les setmanes Júpiter s’anirà apropant visualment a Venus fins a formar una bonica parella a començaments de juliol. En aquesta aproximació, la Lluna s’hi afegirà el dia 20 de juny. Serà un magnífic espectacle. Prepareu les càmeres!

Naveguem ara, amb la vista, cap al tercer planeta. Si dibuixem, imaginàriament és clar, un arc que connecti Venus i Júpiter, i l’allarguem molt cap a l’est, ens trobarem una llum sospitosa. Cóm de sospitosa? Per començar, és força brillant (no tant com Júpiter, però clarament més que qualsevol altra estrella de l’est). La seva llum, una altra vegada, fixa i clara com un far. És Saturn.

Aquí sí que us dic que heu de fer tot el possible per apuntar-vos a alguna observació amb un amic que tingui telescopi. Pagueu-li el sopar. Porteu vosaltres les cerveses. El que calgui, però heu de veure Saturn al telescopi.

És el rei dels anells, el veritable. Si no l’heu vist mai, quan el vegeu a l’ocular, amb els seus anells ben desplegats, us quedareu bocabadats. I si ja l’heu vist molts cops, també us hi tornareu a quedar de bocabadats.

Tenim la sort que aquesta temporada Saturn ens presenta els anells molt oberts. És tot un espectacle. Amb un telescopi mitjà i una nit bona, podrem veure clarament la divisió fosca que existeix entre els dos anells principals del planeta.

No et cansaries de mirar-lo. És com una miniatura de fràgil porcellana.

Es pensa que els anells, que per cert són milers i formats per gel i petites roques, són una característica temporal. És a dir, que potser en uns milions d’anys poden no existir. O ser diferents. Som afortunats.

Amb les temperatures suaus de nit, ve de gust sortir... i mirar el cel. S’acosten les nits d’estiu, carregades de fugisseres. Nits de Via Làctia, si som a un poble de vacances.

De moment, 3 planetes visibles fins i tot des de les àrees urbanes.

Els podeu reconèixer al cel?

Bon dia, Júpiter!

Quan us lleveu ben d’hora al matí, i mireu per la finestra, no us estranyeu de veure una llum molt brillant sobre de l’horitzó est. No es tracta pas d’un avió estàtic. Ni d’un objecte misteriós vingut d’altres móns.

Es tracta, ni més ni menys, que del planeta més gran del Sistema Solar. Júpiter.

Aquests dies, a les 6 del matí, Júpiter ja és força alt sobre l’horitzó, perfectament visible, i inconfusible gràcies a la seva intensa lluentor. A les 7, ja de dia i sense estrelles, el podem encara veure brillar, més cap al sud-est, com resistint-se a desaparèixer  esborrat per la potent llum del Sol que està a punt de sortir.

Quan us renteu les dents mirant per la finestra, o badalleu davant del balcó, dediqueu-li una mirada a aquest punt tan brillant. La llum que ens envia ha sortit del Sol uns 90 minuts abans, rebotant a les capes altes de la densa atmosfera de Júpiter, i viatjant cap al nostre planeta. La llum que ara entra per la vostra retina ha estat allà, i, si pogués parlar, ens explicaria històries potser increïbles sobre aquell món.

Júpiter és tan gran que hi cabrien més de 1.300 Terres en el seu interior. Aquest gegant, però,és un projecte fracassat d’estrella. Massa petit com per a poder entrar en la selecta categoria dels sols, s’ha de conformar sent un enorme cos fred, pràcticament gasós.

Vist a través d’un telescopi, fins i tot amb els més modestos, aquest planeta és una delícia per a l’observador. Sense cap dificultat, es poden veure els colors ataronjats i groguencs de la seva atmosfera, colors que s’alineen en bandes paral·leles a l’equador. 

No penseu pas que l’atmosfera de Júpiter s’assembla a la nostra, ja que està formada bàsicament per hidrogen i heli, i per ella circulen enormes tempestes i remolins, de mida superior a la Terra, que perviuen durant desenes d’anys.

Amb més de 60 satèl·lits coneguts, aquest planeta és la reina, en un tauler d’escacs que domina el rei Sol.

Així que ja ho sabeu. Tot un senyor planeta, que ens donarà el bon dia durant setmanes. Només cal mirar per la finestra, direcció sud-est, per saludar-lo.

Tres planetes a ull nu després de la posta de Sol

Aquests vespres estem tenint, al cel de ponent, una magnífica conjunció planetària, visible a ull nu. Mercuri, Venus i Júpiter s’han agrupat, formant una bonica, i lluenta, figura.


Tot i que els núvols dels darrers dies s'han esforçat en impedir aquesta visió, ahir, finalment, es van obrir (suposo que ja estaven cansats de fer la guitza) i el triangle dels tres planetes es va poder veure sense problemes, al menys des de Sant Cugat (vaig piular un twitter d’avís abans de la posta de Sol).

Es trigarà molts anys en tornar a veure una agrupació similar. No és gens freqüent que tres planetes es vegin tan junts al cel. A més, aquesta és una oportunitat per poder veure Mercuri.

Aquest elusiu planeta sembla que va escapar a l’atenta visió de gent tan notable com Copèrnic, que mai no el va poder veure. Mercuri sempre es localitza molt a prop del Sol, la qual cosa dificulta enormement poder obervar-lo. Només quan se separa una mica de la nostra estrella, podem intentar caçar-lo, baix a l’horitzó est o oest. És el cas d’aquests vespres: el veureu sobre l’horitzó oest després de pondre’s el Sol.

Les tres fotografies que adjunto són d’ahir (dia 27 de maig). El triangle és format pel lluent Venus (el més potent, amb diferència, dels 3, que forma el vèrtex inferior dret), Júpiter (vèrtex inferior esquerre), i Mercuri (vèrtex superior).

A partir d’ara, cada dia el triangle se separarà més. Us poso una simulació de cóm els veureu aquests propers dies.

Val la pena que ho intenteu. A ull nu, i si teniu prismàtics, millor. Espereu a que el Sol s’hagi amagat (cura! No intenteu emprar els prismàtics amb el Sol encara per sobre de l’horitzó!). La foscor anirà caient, i cap allà les 21:30 o 21:45 no tindreu dificultat en veure’ls, per sobre d’on el Sol s’ha amagat. Lògicament, necessiteu un bon horitzó oest (aquells que llegiu això des de Sant Cugat, un lloc excel•lent és dalt del turó de Can Mates, des d’on vaig fer les fotografies).

Primer localitzareu Venus (no té pèrdua). I a partir d’aquest planeta, i amb l’ajut de les simulacions que us adjunto, els demés.

Veure Mercuri, com us deia, no és una cosa que es pugui fer tots els dies. I tampoc ho és veure la conjunció dels tres junts.

Si voleu fotografiar-la, no té cap mena de dificultat. Empreu un trípode, i programeu la càmera per a que dispari uns segons després que hagueu premut el botó (per tal d’evitar la vibració que haureu induït amb la vostra ma al disparar). Utilitzeu un ISO 400, per exemple, i proveu amb varis temps d’exposició, en funció del teleobjectiu que empreu. Probablement la major dificultat serà l'enfocament, que haureu de fer manualment (ja que, en condicions de poca llum segurament l'enfocament automàtic no us funcionarà). Quan hagueu assegurat la foto, moveu-vos i busqueu un enquadre més artístic, aprofitant arbres o construccions properes.

Si voleu, podeu enviar-me les vostres fotos, a estelsiplanetes@gmail.com, i les publicaré.

Animeu-vos, doncs, a veure aquests tres planetes!