dimarts, d’abril 25, 2017

Les naus més llunyanes que té la humanitat

Cada cop es troba més a prop. El que fa uns centenars d'anys era un punt lluminós, a penes indistingible dels molts que omplen l'espai, és ara una esfera de color vermellós que creix poc a poc. Un Sol, una estrella. La primera que visitarà des que va abandonar la Terra.

També es poden distingir uns punts brillants, força a prop de l'estrella. Segurament planetes.

Per fi! El viatge per l'espai buit i fred ha estat desesperadament llarg. Com seran els móns que s'obren al davant? N'hi haurà algun que vibri amb formes de vida desconegudes?

Els equipaments electrònics de la nau varen ser dissenyats amb la primitiva tecnologia del segle XX, de forma que no tenen emocions. Perquè si en tinguessin, estarien a ben segur emocionats. La seva antena tampoc va ser preparada per poder emetre des de tant lluny. En qualsevol cas, la nau ho provarà, i enviarà tot un seguit de senyals cap a la direcció de la qual prové. Bé, tampoc no importa gaire. Ni que el senyal fos molt potent i arribés al planeta blau, potser no hi hauria ningú per escoltar-ho.

Després de 40.000 anys de viatge, la sonda Voyager 1 haurà arribat finalment al sistema estel·lar Gliese 445, a 1,6 anys llum de la Terra. Una nana vermella, molt més freda que el Sol, que probablement tindrà planetes al voltant.

No, la Voyager 1 no va ser enviada a Gliese 445. Es simplement la ruta que segueix. Un camí etern, perduda en l'espai. Amb un disc d'or, per cert, que conté un seguit de missatges i esquemes que ara semblen còmicament ingenus.

Igual que la Voyager 1, tenim altres naus que, completades les seves missions, ara naveguen a tota velocitat cap a destins no planificats.

Quines són les sondes que la humanitat ha deixat escapar, com a ampolles de nàufrags, i quan arribaran a algun lloc?


A més de la Voyager 1, tenim a la seva germana, la Voyager 2. Aproximadament en 40.000 anys també, arribarà als voltants de l'estrella Ross 248, a 1,7 anys llum d'aquí. Porta, també, el disc d'or, amb sons del nostre món.

Aquestes dues sondes viatgen a uns 60.000 Km per hora, i van abandonar el nostre planeta l'any 1977.

Més antigues, tenim a les Pioneer 10 i Pioneer 11, que daten de 1972 i 1973 respectivament.

La Pioneer 10 arribarà, ni més ni menys, que a la gegant vermella Aldebarà, a la constel·lació del Taure, d'aquí a 2 milions d'anys.

La Pioneer 11 trigarà 4 milions d'anys en visitar l'estrella Lamdba de la constel·lació de l'Àliga.

Les dues Pioneer porten una placa amb dibuixos. Un missatge de nàufrag, encara més ingenu que els dels Voyager.

Us imagineu? Uns viatges eterns. Et fa pensar.

Per exemple, si estem parlant de 40.000 anys, per no dir de milions d'anys. Com serà llavors la Terra? Per qui estarà habitada? Haurà sobreviscut la nostra civilització? Quines catàstrofes, provocades per l'home o naturals, hauran castigat el planeta?

Un altre conjunt de preguntes interessants es refereixen a com deuen ser altres sistemes estel·lars. Estrelles amb planetes, possiblement molts d'ells amb condicions que anomenem habitables.

Un tema també força inquietant és pensar en l'interès i utilitat d'enviar naus a sistemes estel·lars propers. Les nostres naus seran ridículament antiquades comparades amb les que la tecnologia del segle XXII, per exemple, permetrà fabricar. Quin sentit té enviar, doncs, naus que seran atrapades a mig camí per nous enginys, molt més ràpids i avançats? Seguint aquesta línia de pensament, ens podem preguntar fins quan hem d'estar paralitzats per aquest fet. És a dir, en quin moment ens hem de decidir a enviar naus preparades per explorar altres estrelles i planetes, sense importar el fet que acabo de comentar. O, formulat diferent, quan considerarem que tenim la tecnologia adequada per a enviar naus que viatgin en temps raonablement curts?

És clar que encara no hi som, en aquesta aventura d'enviar naus lluny. Com us deia, les anteriorment comentades, les Voyager, i les 2 Pioneer, no van ser dissenyades ni preparades per explorar més enllà del nostre Sistema Solar, i s'han convertit en monuments a la tecnologia humana, que vagaran pel cosmos per sempre.


Però d'entre tots els interrogants, un és especialment inspirador per mi. Arribarà un moment en el que algú capturi un d'aquests enginys? No, no passarà en les properes desenes de milers d'anys. Ni segurament en els propers milions, o centenars de milions d'anys. Però en algun moment, molt enllà en el futur, una civilització avançada detectarà les naus? Ens podem imaginar la seva sorpresa. Servirà alguna de les nostres sondes per ajudar a aquella civilització a contestar la pregunta de si estan sols a l'univers?


I, posats a pensar, us imagineu si fóssim nosaltres els que demà detectéssim una ferralla còsmica provinent de les profunditats de l'espai?


dimecres, d’abril 19, 2017

Signatura de llibres per Sant Jordi al Passeig de Gràcia

Amics seguidors del blog,

estic molt content de compartir amb vosaltres que, aquesta propera diada de Sant Jordi, signaré els meus dos llibres a l'estand que la llibreria Horitzons tindrà al Passeig de Gràcia, davant del número 98 (és la illa de La Pedrera). Hi seré de 12 a 13:30.



Tindrem exemplars de "Retrats d'un univers sorprenent" (en català i en castellà), llibre de divulgació adreçat a tots els públics. Com funcionen les estrelles, què són les galàxies, com va començar tot, com acabarà, estem sols a l'univers, ...



I per suposat també tindrem el llibre que acabo de publicar sota segell Bambú a tot l'estat, en català i en castellà, "Projecte Galileu". Una novel·la juvenil d'aventures, il·lustrada pel Luís Bustos, i que incorpora píndoles científiques en mig d'una trama de misteri i suspens, ambientada a l'any 2052. El jove lector podrà entendre més sobre com funciona la gravetat, per què el nostre cel és blau, de si una brúixola serà útil a Mart, ... mentre llegeix l'aventura plena de perills i acció que viuen 3 adolescents.



Vull aprofitar per agrair el suport dels mitjans de comunicació, compromesos en ajudar als escriptors modestos. Ha estat el cas de Catalunya Ràdio i dels seus programes "El Matí de Catalunya Ràdio", i "La Nit dels Ignorants 2.0". I també del programa "El Matí de Barcelona" de Betevé. La notícia havia saltat, en forma del pas d'un asteroide força gran relativament a prop nostre, i també del descobriment espectacular fet a Encèl·lad, un petit satèl·lit de Saturn (que podria reunir les condicions per haver pogut desenvolupat vida en la profunditat del seu gran oceà subterrani). Tots dos mitjans, que m'han demanat intervenir per explicar aquestes notícies, no han dubtat en comentar sobre els llibres.

Aquí us deixo l'enllaç a les intervencions:






Vull agrair, també, l'interès de Radio Euskadi, i del seu programa "La Casa de la Palabra", que em va entrevistar, sobre el llibre "Projecte Galileu", fa uns dies:




Així que si passegeu per Barcelona diumenge i us passeu, em farà molta il·lusió poder saludar-vos personalment.


dilluns, d’abril 17, 2017

La visita segura de l'asteroide 2014 JO25 el proper dimecres

No, aquest cop no ens caldrà paraigües per sortir al carrer. L'asteroide 2014 JO25 passarà a quasi 2 milions de quilòmetres de distància.

He pogut llegir per internet alguns articles de to catastrofista, o, si més no, sensacionalistes. És veritat que des de l'any 2004 no ens visitava un objecte tan gran (l'asteroide en qüestió té unes dimensions que van des dels 600 metres al quilòmetre). I no tornarem a tenir una visita d'aquest calibre fins al 2027.


Però 2 milions de quilòmetres són un bon coixí, companys. Estem parlant de quasi 5 cops la distància que ens separa de la Lluna. Així que no cal patir.

El que sí que representa el pas que el JO25 farà dimecres dia 19 és un recordatori que, estadísticament, algun dia tocarà. Com ha tocat en el passat molt cops al llarg de la història del nostre planeta.

Comencem pel quotidià. Cada dia cauen petits fragments d'asteroides i cometes. Trossos minúsculs, la majoria dels quals no arriben a tocar terra i es desintegren a les capes altes de l'atmosfera. Altres, un xic més grans, arriben a la superfície del nostre planeta, i llavors és quan els anomenem meteorits.

Doncs bé: cada dia cau un per equivalent a uns 27 elefants adults! A l'any, això són més de 50.000 tones de material. Pensem-hi el proper cop que ens sorprengui el traç lluent d'una fugissera.

També cada dia passen ben a prop roques més grans. Objectes que es mesuren en desenes de metres. Alguns ens freguen a tota velocitat. I de vegades, un d'ells inicia una trajectòria de caiguda. Com va passar l'any 2013 a Chelyabinks, Rússia. Recordeu? Allò va ser un objecte que es calcula tenia uns 20 metres, i que es va fragmentar, en mig d'una gran explosió, a l'aire. Va haver-hi més de 1.500 ferits, degut a l'ona expansiva i al trencament de vidres. Afortunadament, no va anar a més, perquè tot i que 20 metres és una senyora roca, amb aquestes dimensions els meteoroides es trenquen amb la fricció amb l'atmosfera, i arriben a tocar terra en forma de fragments més petits.

Això que va passar al 2013 tornarà a passar, igual com ha succeït incomptables vegades en el passat. Com més gran, més destrosses evidentment. Però menys probable que passi. La cosa va així: infinitat d'impactes petits cada dia, però una probabilitat cada cop menor d'impacte com més gran sigui l'objecte (afortunadament, sinó ja no seríem aquí).

De quines destrosses estaríem parlant? Depèn de molts factors, entre els que podem citar la composició de l'asteroide, la velocitat i trajectòria amb la que impacta, i, evidentment, el lloc on cau (a l'oceà? o sobre una gran ciutat?)

Per a que ens fem una idea: un objecte de la mida d'un edifici de 20 pisos que caigués sobre una ciutat l'arrasaria completament. L'explosió seria equivalent a l'arma nuclear més potent que puguem tenir.

Si l'asteroide o cometa tingués uns 2 quilòmetres de mida, la destrucció seria total en un radi de més de 300 quilòmetres, i els efectes de l'ona expansiva provocarien destrosses molt importants fins a uns 1.500 quilòmetres de distància! La llum del Sol quedaria bloquejada durant molts mesos per la quantitat de pols que s'enlairaria, i moltíssimes espècies vegetals i animals desapareixerien.


Com deia abans, la probabilitat que això passi és molt petita. Però si agafem un període força llarg de temps, l'aposta sembla més que segura.

El cometa que va eliminar als dinosaures es calcula que tenia uns 10 quilòmetres de grandària. És curiós pensar que aquesta brutal extinció massiva va facilitar, per altra banda, el desenvolupament dels mamífers, que fins llavors havien estat uns actors secundaris en el joc de la vida.

Com alguna vegada ja he explicat en aquest blog, una agència americana té, com a missió, descobrir i controlar als objectes que tenen òrbites perilloses. Actualment portem descoberts més de 15.000 objectes en òrbites properes, i 900 d'ells tenen mides de més d'un quilòmetre, i quasi 8.000 de més de 140 metres! I la llista no para de créixer.

La pregunta és: n'hi ha algun dels grans que tingui una probabilitat no menyspreable de xocar contra nosaltres? Hores d'ara cap. D'aquesta gran llista d'objectes, no en tenim cap que es prevegi pugui impactar dins una franja de temps de, diguem, un segle. Però, és clar, estem parlant dels coneguts. Res impedeix que demà descobrim un objecte nou, provinent dels confins del nostre Sistema Solar, i que tingui trajectòria de col·lisió.

Què faríem, llavors? També n'hem parlant en el blog. Recordeu lo dels tractors gravitacionals? Posar grans naus orbitant ben a prop dels objectes, i durant molts anys anar-los desviant lentament de les seves trajectòries per l'efecte de l'atracció gravitatòria amb la nau. I recordeu els robots miners? Sembrar de petits robots la superfície de l'asteroide, que expulsin a gran velocitat terra excavada, provocant, així, un impuls invers que acabi també desviant gradualment l'atacant. Però cap d'aquests mètodes, ni altres, han passat del paper.

Justament, hi ha convocada una cimer de científics a Tokio a meitats del proper mes de maig. Allà "s'anunciarà" de descoberta (fictícia) d'un asteroide gran en via de col·lisió, amb probabilitat d'impacte de l'1% al 2027. AVISO, abans no us puguin arribar informacions falses: és una simulació, no és un objecte real. Volen, en aquesta cimera, discutir el cas hipotètic, i veure quines serien les opcions.

Bé, de moment veurem el pas del 2014 JO25 dimecres dia 19, com deia a 2 milions de quilòmetres de distància. I dic veurem perquè, aquells que disposin de petits telescopis, i sàpiguen on mirar, podran intentar veure'l, les nits del 18 i 19. Què veuran? Una minúscula estrelleta. Però que amb el pas de les hores en mourà apreciablement. No serà senzill d'observar, perquè, com explicava, serà un diminut puntet entre la munió d'estrelles que un telescopi mostrarà. Per aquesta raó, s'ha de saber distingir, i anar equipat amb un bon mapa estel·lar. A internet en trobareu uns quants, si esteu interessats (aquí hi ha una referència: http://www.virtualtelescope.eu/2017/04/11/potentially-hazardous-asteroid-2014-jo25-how-to-observe-it/)

Demà dimarts, 18, a les 8:15 del matí en parlaré breument al programa de El Matí de Catalunya Ràdio. I dimecres dia 19, cap a les 9 del matí, ho faré a BTV ràdio.

Per acabar: tot i que alguns intenten exagerar el fet per a crear impacte sensacionalista, penso que qualsevol fenomen que passi al cel i que ens faci reflexionar una mica sobre coses com el nostre origen, el nostre destí, la vida, la humilitat de la nostra posició, etc., paga la pena. Com dic sovint, el gaudiment del cel és una experiència excepcional, i aquestes coses donen municions per poder pensar i deixar volar la ment quan un és allà estirat, mirant un cel fosc i estrellat.


Així que benvinguda visita llunyana i segura del 2014 JO25, al qual desitgem tota la sort del món però sempre ben lluny de nosaltres. No volem haver d'agafar el paraigües durant molt i molt de temps.


divendres, d’abril 07, 2017

Una cascada d'emocions. Això ens fa especials.

Si algun ésser totpoderós premés un botó i fes desaparèixer la Terra, el Sol, tota la nostra galàxia composada per més de 500.000 milions d'estrelles... l'univers no ens trobaria en falta.

Seria un esdeveniment catastròfic, que no tindria cap efecte en el cosmos.

Què més dóna? Uns 500.000 milions de Sols més o menys, amb els seus 500.000 milions de planetes aproximadament. Amb segurament milions de terres. I amb una de molt important per nosaltres.

Fa molt temps que sabem que no ocupem cap posició privilegiada a l'univers. Per molt que ens vàrem encaparrar en ser el centre de tot, ara sabem que no som el centre de res. La nostra galàxia, la Via Làctia, és una entre milers de milions. No té res d'especial.

Fixem-nos. Estem descobrint tantes i tantes galàxies que les estem batejant amb noms tan avorrits com IC 1127. Quin nom ens estaran posant, a nosaltres? Segurament el mateix tipus de nom. Un nom gris i irrellevant. Inconscients que, en un dels quasi infinits planetes d'aquesta insípida galàxia, hi ha vida.

Quin contrasentit! No signifiquem res dins una escala macroscòpica. Però ho signifiquem tot en la nostra humil vida. Sí, perquè tenim el regal de la vida. I dels sentiments. I dels records. En un univers buit i fred, omplim de vida aquest racó irrellevant.

Ara mateix els pensaments se'm barregen al cap, i he decidit escriure aquest article quan encara estic submergit dins les emocions. Acabo d'escoltar, després de molts anys de no fer-ho, i quasi per atzar, l'ària de la Musetta de l'òpera La Bohème, de Puccini.


Sabeu quan quelcom et fa vibrar ben dins? I et transporta a records, olors, i visions del passat? De quan erets nen? És fascinant. Records alhora entranyables i tristos. Perquè alguns estimadíssims ja no hi són.

Quina capacitat tan extraordinària tenim! Els sentiments, i els records. Només fa falta una espurna, en el meu cas ha estat La Bohème, per desencadenar una reacció en cadena, una cascada imparable d'emocions.

I, sí, l'univers s'expandeix. En mig de la immensitat de l'espai, som insignificants, i cada cop serem més petits en aquest cosmos que no para de fer-se gran.

Però aquí estem. Vivint i morint. Pensant. Creant. Estimant. Quina passada!

Segurament em moriré abans l'home no hagi pogut entendre aquest miracle de la vida. L'enorme seguit de reaccions químiques que fan viure i morir. Pensar i crear. I estimar. Però igual que els nostres avantpassats no entenien un eclipsi de Sol, i els temien per desconeixement, els humans, un dia o un altre, acabarem per descobrir els mínims detalls d'això que anomenem vida. Si no ens aniquilem abans, és clar.

La realitat mana. Les xifres canten. Les evidències que ens demostren que no som res són irrefutables. Però penso que de la mateixa forma que ningú ens enyorarà si desapareixem, tampoc ningú s'enfadarà amb nosaltres si, per un moment, ens sentim especials, únics. No com a posició prepotent o egoista. Sinó com a sentiment de gratitud a la natura.


Decideixo publicar aquest article després de dubtar uns instants. És astronomia? Que cadascú ho valori.


Estels i Planetes

TOP