Hem estat visitats per les restes d'una nau extraterrestre?

Les xarxes socials, i també la comunitat científica, s'han inflamat aquesta setmana com a conseqüència de la publicació, prevista pel dilluns dia 12 de novembre, d'un article signat per 2 astrofísics de la Harvard-Smithsonian sobre l'enigmàtic objecte 'Oumuamua.

Al setembre ja vaig escriure un article sobre 'Oumuamua (llegiu-lo aquí) en què explicava les seves peculiaritats. Es tracta del primer objecte descobert que prové de fora del nostre Sistema Solar, és a dir, un veritable vagabund de l'espai.

La seva forma,  mai vista en cap asteroide o cometa, extraordinàriament allargada com un cigar, i el fet que girés estranyament com un pal llançat a l'aire, van acabar d'envoltar aquest objecte amb misteri quan se'l va descobrir ara fa un any.

Primer es va pensar que es tractava d'un cometa, cosa que es va descartar poc després ja que no es va poder detectar cap de les emissions de gas i pols que són tan típiques d'aquest tipus de cossos. Va passar a ser un asteroide, però sens dubte únic, per la seva forma i moviment (i lògicament també per la seva procedència).

Per acabar de donar interès a la cosa, es va observar que quan es començava a allunyar del Sol, després de passar a prop d'ell, s'accelerava gradualment.

Ja des dels primers moments, una de les hipòtesi que es va posar sobre la taula va ser que es tractés d'un enginy construït per alguna civilització. Simplement una de les vàries possibilitats, tot i que molt poc probable, d'explicar la naturalesa de 'Oumuamua (per cert, nom hawaià que significa el primer missatger provinent de molt lluny).

Doncs bé, ara els 2 científics americans, en el seu article, aprofundeixen en aquesta hipòtesi, i defensen que 'Oumuamua podria ser una vela solar (igual com les veles que impulsen els vaixells amb el vent, les veles solars poden accelerar una nau amb la pressió de la radiació del Sol actuant com si fos vent).

El seu raonament es basa en varis punts. Un d'ells és l'acceleració en el seu camí de sortida. En l'article calculen les dimensions que una vela solar tindria per tal de provocar aquesta acceleració, que seria resultat de l'acumulació progressiva de pressió provinent de la llum del Sol. Els càlculs són compatibles amb la morfologia tan peculiar de 'Oumuamua.

Arriben a demostrar que una vela solar d'aquesta mida (parlen d'unes dimensions d'unes desenes de metres i menys d'un mil·límetre de gruix) sobreviuria un viatge a través del mitjà interestel·lar, sense ser malmesa per l'impacte amb el material que podria trobar al llarg del seu extraordinàriament llarg trajecte.

Raonen, també, que cap instrument va poder detectar cap signe de gasos o pols despresos de l'objecte, com hagués estat el cas si l'acceleració s'hagués generat per l'emissió de material esclafat al passar al voltant del Sol.

Un altre pilar del seu plantejament és la baixíssima probabilitat que un objecte provinent d'un altre sistema solar ens visiti de tan a prop (va passar a poques desenes de milions de quilòmetres de la Terra).

En definitiva, no demostren pas que 'Oumuamua sigui una vela solar impulsant una nau (o bé la resta d'una sonda destrossada, com també comenten). És simplement impossible demostrar-ho, com també és impossible demostrar el contrari, ja que l'objecte va ser detectat massa tard, quan ja començava la marxa a tota velocitat del Sistema Solar. El que fan en l'article és demostrar que 'Oumuamua és compatible amb una vela solar, és a dir, defensen aquesta hipòtesi.

Tot i això, crec que hi ha raons de sobra per pensar que aquesta no és l'explicació. I mira que em sap greu, ja que seria el primer que voldria que ho fos.

Al meu parer, varis dels seus plantejaments estan poc fonamentats. Per exemple, el fet que no s'hagi detectat emissió de gasos no vol dir pas que no n'hi hagués. Simplement que no els vàrem poder detectar. Cal no oblidar la naturalesa tan peculiar de l'objecte, el primer que hem observat provinent de fora i podria presentar propietats físiques poc usuals. L'acceleració s'explicaria fàcilment amb aquest comportament.

Les veles solars són, certament, enginys extraordinaris, que estem investigant a la Terra. El seu funcionament es basa, igual que les dels vaixells, en la seva superfície i poc pes. Com més grans, com més àrea, més capacitat d'acceleració. Així, ...per què fabricar veles solar tan petites com unes poques desenes de metres? La pressió de la llum d'una estrella és relativament feble, i es necessiten superfícies molt grans per a aconseguir accelerar força. Si algú volgués viatjar molt lluny, equiparia la nau amb una vela molt més gran.

A més, recordem que hem observat com 'Oumuamua gira com un pal (sobre el seu eix allargat). D'acord, tal com diuen els autors podria ser la part despresa d'una nau, una escombraria navegant caòticament... però llavors l'efecte de vela es perdria, al menys parcialment.

Per altra banda, quan l'objecte va ser descobert es va apuntar amb diversos instruments per a intentar detectar qualsevol possible emissió radioelèctrica, volguda o erràtica provinent d'equipament electrònic. I res.

Però per sobre de tot això, hi ha el raonament de les probabilitats. L'espai ha d'estar abarrotat per trilions d'objectes, de totes les mides i formes, que vaguen entre les estrelles. Restes de les formacions dels sistemes estel·lars expulsades degut a la interacció amb planetes. Quina seria, doncs, la probabilitat que el primer objecte que detectem provinent de fora del Sistema Solar fos, justament, un enginy artificial?

Com deia en Carl Sagan (per cert, un dels defensors de l'existència de vida fora de la Terra), "afirmacions extraordinàries requereixen evidències extraordinàries". I aquí, malauradament, no en tenim cap d'evidència. Cap ni una.

Dit això, sempre he defensat que científicament mai no s'ha de descartar cap possibilitat fins que les proves ens obliguin a fer-ho. Tenir oberta la ment és saludable, i no podem caure en l'immobilisme i en els pensaments conservadors. Però, tal com deia, en aquest cas no tenim evidències, i per tant es tracta d'una de les diverses hipòtesi per tal d'intentar explicar 'Oumuamua. Una hipòtesi en tot cas poc probable degut a les preguntes obertes que deix l'article comentat.

'Oumuamua ja es troba molt lluny, girant com una branca llançada a l'aire. Fos el que fos, segur que es devia impressionar quan va veure la Terra. Segur que es va emocionar, potser mai havia visitat les immediacions d'un món tan bonic com el nostre. Segur que s'hi hagués volgut quedar.

Amb ell viatgen els nostres dubtes i hipòtesis. La nostra esperança que algun dia, desitjo que no molt llunyà, puguem finalment demostrar que no estem sols a l'univers.

De moment, però, haurem de seguir esperant.

Un eixam de naus volaran cap a una altra estrella... i jo ja no ho veuré

Sí, és una d'aquelles fites que no veuré. Són tants, tants i enormes, els reptes tecnològics que hem de superar que, de moment, aquesta missió és tan sols un projecte sobre paper.

Un projecte sobre paper, però que compte al darrera amb el suport d'un multimilionari, de nom Yuri Milner, i d'un grapat de científics, cada cop més nombrós. Entre ells, el gran Stephem Hawking.

(podeu veure al multimilionari, junt amb el famós físic, a la foto de la dreta. Milner sosté el prototip de les naus).

El projecte, Breakthrough Starshot, va, ni més ni menys, que d'enviar nano-naus a l'estrella més propera. I fer-ho a velocitats properes a les de la llum, per tal que el viatge es pugui fer en qüestió d'anys.

Anem a pams.

La idea és impulsar, mitjançant un conjunt de potents làsers, unes naus que estarien composades d'un xip minúscul (en els dissenys actuals es parla de naus de 15 mil·límetres de costat). La llum dels làsers espitjaria una gran vela (d'uns 4 metres de costat) a la que les naus estarien connectades.

S'està pensant en assolir velocitats de l'ordre del 20% la de la llum. Això s'aconseguiria amb uns pocs minuts d'impuls per part dels làsers, un cop les naus i les seves veles estiguessin en òrbita fora de l'atmosfera. D'aquesta forma, el viatge al sistema estel·lar que tenim més a prop, el complex Alfa Centauri, es podria fer aproximadament en uns 20 anys.

Què portarien les minúscules naus? Doncs aquest és un dels grans reptes de la tecnologia. En un espai tan reduït transportarien una càmera (!), un sistema de transmissió per poder-nos enviar imatges i dades, i un conjunt d'instruments de mesura (el concepte "conjunt" adquirirà, després d'aquest projecte, un nou significat!)

Per què estan parlant de moltes naus? Seria l'estratègia dels peixos quan ponen ous. Naus tan petites i lleugeres no podrien disposar de protecció front possibles impactes. A aquestes velocitats, el xoc contra un gra de pols còsmic seria fatal pel xip. Durant el viatge de 20 anys podrien passar moltes coses. De forma que la solució, diuen, és llançar-ne milers alhora, esperant que algunes d'elles sobrevisquin.

I un cop allà? Aquesta és una de les grans crítiques que els detractors del projecte, que, per cert, n'hi ha molts, esgrimeixen. Les naus, sense capacitat de navegar, sense motor, passarien a tota velocitat de llarg. És a dir, tot el cost (enorme) del projecte serviria per recollir algunes dades i imatges, potser llunyanes, d'alguna de les estrelles del sistema Alfa Centauri, i potser, amb molta, molta sort, en alguna de les imatges podria sortir algun planeta (sento emprar tantes "algunes" en aquest paràgraf,... però és que haurien de coincidir moltes "algunes" per anar bé).

Des de la Terra, a tanta distància, és impossible "apuntar". Sí, apuntaríem a l'engròs, cap al sistema estel·lar. Però desconeixem les òrbites exactes dels planetes que hi pugui haver (sabem ara que n'hi ha), i ben bé podria passar que les naus travessessin aquells sistemes solars a força distància de qualsevol dels objectes que hi habiten, i que les dades que ens enviessin fossin totalment inútils.

De nou, l'estratègia dels peixos. Si se n'envien milers, algunes de les naus podrien passar a prop de les estrelles, o d'algun planeta. Qüestió de molta, molta sort. Les probabilitats serien ínfimes, ja que els espais buits entre planetes són enormes.

Altres reptes importants tenen a veure amb els làsers. De moment, no es disposa a la Terra de cap sistema de làsers que tingui la potència que el projecte requereix. El sistema constaria de centenars de làsers, que combinarien la seva llum per formar un feix enormement potent.

Una altra qüestió és com enfocar de forma precisa els làsers cap a les veles. Estem parlant de veles de 4 metres, però que se situarien a milers de quilòmetres de distància. Com fer arribar de forma exacte un feix de llum làser al centre de cada vela? L'impuls només hauria de durar uns pocs minuts. Assolida la velocitat de creuer, la nau ja seguiria per inèrcia.

I les veles? Tampoc sabem ara mateix com fabricar-les. Han de ser extraordinàriament primes (es parla de gruixos equivalents als de les parets d'una bombolla de sabó), i fetes d'un material brutalment reflectant. És a dir, aquestes veles han de poder reflectir més del 99,999% de la radiació que rebin dels làsers. Perquè si no la potentíssima llum del làser les destruirà. No disposem d'aquest material, i s'haurà de dissenyar expressament.

Més reptes? El sistema de transmissió. Sí, perquè volem que quan les naus supervivents ens enviïn dades, les puguem rebre. Com enfocaran? Imagineu-vos un quadradet de 15 mil·límetres de costat, a 4 anys llum de distància: la seva micro-antena ha d'enfocar amb tanta precisió cap a la Terra que sembla impossible poder-ho aconseguir. Perquè, és clar, la potència de la seva emissió serà molt baixa. Tota l'energia l'aconseguiran de minúsculs generadors, segurament nuclears (que càpiguen en un xip de 15 mil·límetres, recordem!).

Per rebre les feblíssimes senyals, un possible sistema seria fer que els milers de naus es llencessin en grups espaiats, en eixams, de forma que els senyals de les primeres fossin rebuts i retransmesos per les següents, en un sistema en cadena. Això també solucionaria la problemàtica de l'apuntat.

Veient tots aquests problemes, i la futilesa més que probable del resultat final, un es pregunta: paga la pena?

Personalment, i igual que molts científics, penso que sí. Només pel que significa el desenvolupament tecnològic que aquest projecte impulsaria. Nous materials, nous micro-sistemes. Cada repte, cada un d'ells, es mereix un projecte a part. De fet, l'home ha avançat, al llarg de la història, a partir de reptes, molts d'ells amb poca possibilitat de resultat final satisfactori.

Crec que és un projecte absolutament inspirador. No només impulsarà la tecnologia, sinó que ens pot unir en una aventura apassionant. Sí, perquè aquest projecte requerirà de la participació d'un munt de països, i de milers i milers de científics i enginyers d'arreu.

I els diners? De moment el multimilionari en té per anar posant. Però suposo que se'n necessitaran més. Molts més.

Com sempre, tot ha de ser equilibrat. No podem descuidar els problemes gravíssims que tenim al nostre planeta. Alguns ben bé al costat de casa nostra. Hem de tenir clares les nostres prioritats. Però no per això hem de seguir investigant i fent avançar la tecnologia, que ens hauria de servir per anar construint un món millor per a tots.

Aquest delicat equilibri, ho sé, és complex. Però, sempre dic, mirem les despeses en armament. L'exemple que empro sovint: 6 o 7 avions de darrera generació, dels de matar, paguen actualment una missió no tripulada a Mart. O a Júpiter. 6 o 7! Penseu ara quants avionets de llençar bombes compren els països cada any.

Els meus insignificants 10 euros els empraré per comprar oli, arròs, o pasta per a les persones que recullen aliments a l'entrada dels supermercats (no ho faig amb la freqüència que tocaria). Són insignificants per mi, és clar. Per altres signifiquen poder menjar. Però al mateix temps, vull que part dels impostos que pago es dediquin també a combatre les desigualtats. I de pas, uns quants a la investigació. I en cap cas a la guerra.

Bé, he començat parlant d'una missió impossible, i he acabat amb un altre tema impossible.

Humans! Potser algun dia algú ens estudiarà. I ves a saber si ens arriben a entendre!

De moment, seguiré llegint i seguint aquest projecte il·lusionant. Com diu un dels seus impulsors: avui som molt lluny de poder-lo fer realitat. Però potser si ara comencem, en uns 40 o 50 anys estarem a punt.

Les matemàtiques se'm donen bé, crec. 50 anys de desenvolupament, més uns 20 anys de viatge, més uns 4 anys per a rebre els senyals. No, crec que ja no ho veuré.

Però res m'impedeix tancar els ulls i imaginar. Imaginar un eixam de petites naus, corrent a tota velocitat per a donar una ullada a un indret de l'univers totalment desconegut.

Aquí tens les vacances de l'agost del 2017: els EEUU i eclipsi total de Sol

Un eclipsi total de Sol. Una experiència inoblidable, única. Un dels espectacles més fascinants de la natura. Moments d'emoció, mentre el dia es fa de nit. Mentre les estrelles brillen a ple dia, i el paisatge canvia màgicament. Moments d'humilitat, contemplant un espectacle que deix sense paraules i que emociona.

Et sembla que veure un eclipsi total de Sol queda fora del teu abast?

Amb l'agència de viatges Tarannà acabem de signar un acord per muntar l'operació eclipsi 2017 als Estats Units. Saps que té d'especial aquest eclipsi?

En primer lloc, és total. És a dir, la Lluna ocultarà totalment el Sol, si ens situem en els punts correctes (cosa que farem per suposat!).

En segon lloc, l'eclipsi tindrà lloc el 21 d'agost del 2017. Agost! Perfecte per a organitzar el viatge amb la família.

En tercer lloc, és als Estats Units. Destí ideal, de natura i ciutats. Es pot combinar fàcilment amb extensions per tal de visitar els increïbles parcs nacionals de l'oest, o les grans ciutats de Califòrnia o de la costa est.

L'eclipsi recorrerà els EEUU d'oest a est. És vital triar bé la ubicació, per tal de minimitzar el risc de mal temps i núvols. Després de treballar-ho bastant, i amb la meva experiència de viatges als EEUU, el lloc que hem triat és l'est de l'estat d'Oregó amb frontera amb Idaho, que té les millors estadístiques històriques per a un mes d'agost. Tot i això, disposarem de mobilitat,per a traslladar-nos hores abans on calgui (aquest és un altre dels avantatges d'aquest eclipsi, que es produeix en territori continental i ple de carreteres, i amb serveis de predicció meteorològics molt precisos, que consultarem dia a dia).

En el mapa que annexo podeu veure el recorregut de l'eclipsi, i el punt on ens situarem nosaltres.

El viatge que estem dissenyant consta d'un paquet base, que consistirà en 3 nits a la ciutat de Boise, capital d'Idaho (19, 20 i 21 d'agost), molt a prop de la zona on anirem a observar l'espectacle. Inclourà allotjament, àpats, lloguer de cotxes per a desplaçament cap als millors punts per veure l'eclipsi del matí del 21, i dos astrònoms acompanyants (un magnífic astrònom i millor amic, en Manel, i qui us escriu), per a poder gaudir al màxim, amb explicacions del que es veurà, i també un petit taller de fotografia per a qui vulgui immortalitzar l'esdeveniment amb la seva càmera.

Tarannà, agència oficial de l'expedició, adaptarà la resta del viatge a cada interès. Així, els assistents podran muntar-se el viatge a mida, encabint el paquet base. Per exemple, algú pot optar per volar a Sant Francisco, visitar la ciutat, llogar un cotxe, anar al parc nacional de Yosemite, després a Los Angeles, després al Gran Canó del Colorado, i finalment desplaçar-se a Boise per a sumar-se al paquet base de 3 dies allà i veure l'eclipsi. O potser l'extensió el viatge la vol fer per la cua, un cop vist l'eclipsi.

En resum, un viatge que cadascú podrà adaptar en funció de disponibilitat de dies, interessos, etc. Sempre amb el paquet base de l'eclipsi inclòs.

Tot i que falta un any i mig per l'esdeveniment, no podem badar. Serà l'eclipsi del segle, atenent a les facilitats d'accés que ofereixen els EEUU. Conseqüentment, el procés que seguirem a partir d'ara és identificar, en el termini d'un mes aproximadament, els interessats en anar-hi. Només així podrem cotitzar els viatges i començar a realitzar les reserves. Sabem, per experiència, que les reserves de vols i hotels s'ompliran de seguida, amb molts mesos d'antelació, i els preus llavors es tornaran prohibitius.

Per tant, amics lectors del blog, si algú de vosaltres hi té interès, que enviï un email a estelsiplanetes@gmail.com amb les seves dades de contacte, i número d'assistents. Jo us posaré en contacte amb Tarannà, amb qui podreu dissenyar el viatge a mida i accedir, així, als millors preus fent-ho amb aquesta anticipació (com més participants, millors preus aconseguirem tots!).

En uns dos mesos a partir d'ara tancarem els paquets. Serà el moment de deixar una paga i senyal i de confirmar definitivament la participació, i serà també el moment per a que Tarannà formalitzi les reserves de vols, allotjaments, etc.

Què us sembla? Us animeu?

Vols venir a veure l'eclipsi total de Sol a Indonèsia?

El dia 9 de març de 2016 es produirà un esdeveniment magnífic. Una demostració espectacular de la natura. Un eclipsi total de Sol. A Indonèsia.

Com bé sabeu, els eclipsis de Sol es produeixen quan la Lluna (que obligatòriament està en fase nova) oculta el Sol des de la nostra perspectiva. La configuració geomètrica dels eclipsis de Sol fa que cada un d'ells només pugui ser observat des de determinades regions del nostre planeta. En efecte, a diferència dels eclipsis de Lluna, que són perfectament visibles des de tota la part nocturna de la Terra, la visibilitat d'un eclipsi de Sol quedarà circumscrita a franges geogràfiques molt estretes, que lògicament es poden calcular amb total precisió. De vegades, els pocs eclipsis de Sol que hi ha (normalment dos per any) són visibles en zones molt remotes del planeta. Alguns no toquen terra. Altres, queden restringits sobre les zones àrtiques o antàrtiques. Per acabar-ho d'arreglar, no tots els eclipsis de Sol són totals, i en alguns d'ells el disc solar queda menjat per l'ombra de la  Lluna però no tapat completament.

L'eclipsi del març proper serà total vist des de part d'Indonèsia, la qual cosa el converteix en un magnífic reclam turístic. Un viatge per combinar natura i cultura.

Durant un eclipsi total de Sol, el temps sembla aturar-se durant un parell de minuts. El dia es fa nit, fins al punt que algunes de les estrelles més brillants apareixen al cel a ple dia. La temperatura canvia. Els animals queden desorientats. El paisatge es transforma. I els humans que l'observen ho fan presos per l'emoció, en silenci, davant la impossibilitat d'articular paraula.

Tarannà viatges i un servidor us presentem un paquet per poder-hi anar, i gaudir d'aquest l'espectacle únic, amb l'afegit únic que ens ofereix l'entorn natural i cultural de la illa de Sulawesi. Un viatge de 11 dies, que podeu consultar a AQUÍ.

Durant el viatge, combinarem turisme i eclipsi. Com a astrònom acompanyant, explicaré amb detall cóm funciona un eclipsi, i donaré indicacions per poder gaudir-lo al màxim. Proporcionarem ulleres especials per poder veure l'eclipsi amb total seguretat. I fins i tot practicarem, amb qui vulgui, la fotografia de l'esdeveniment.

Disposarem de certa mobilitat dins la franja per la qual creuarà l'eclipsi, i d'aquesta forma intentarem situar-nos en el millor punt en funció de la meteorologia del dia en qüestió.

Què? Us animeu?