Arriba la millor pluja d'estrelles de l'any, i un apropament planetari que no es veia des del segle XVII

Aquest mes de desembre tenim 2 veritables espectacles en el cel nocturn. La que possiblement és la millor pluja d’estrelles de l’any, i l’apropament visual increïble que tindran Júpiter i Saturn.

Parlem primer de la pluja d’estrelles.

Són els Gemínids, com us deia la millor pluja de l’any en termes de densitat, és a dir, de nombre de fugisseres que habitualment es poden observar. A més, enguany coincidirà amb Lluna Nova, de forma que el nostre estimadíssim satèl·lit ens deixarà un cel completament fosc per a que en puguem gaudir al màxim (si la meteorologia i les llums de les ciutats ens ho permeten, és clar).

Com a recordatori, us explico què és exactament una pluja d’estrelles.

Una estrella fugaç (en català també fugissera) és un petit fragment de material que vaga per l’espai i que el nostre planeta escombra amb el seu moviment al llarg de l’òrbita al voltant del Sol. Aquets petit fragment (a penes mil·límetres de mida) entra a l’atmosfera, i per fricció s’incinera a molts quilòmetres d’altura, deixant en el cel un bonic i espectacular traç de llum. És quan exclamem “Ohhhh”, tanquem els ulls, i demanem un desig (que no s’ha d’explicar!).

Doncs bé, anomenem pluges d’estrelles quan aquesta entrada de fragments a l’atmosfera es produeix en grans quantitats. Milers d’objectes que impacten contra la Terra de forma molt concentrada en unes hores (o dies).

Per què es produeix aquesta acumulació de fugisseres? Perquè durant aquelles nits (o hores) la Terra, que no para de circular al voltant del Sol, creua a prop de l’òrbita d’un cometa. Els cometes són objectes poc agregats, que semblen una pila de sorra i pedres desordenades, i que tenen molts components volàtils gelats. Quan s’apropen al Sol, l’escalfor de la nostra estrella fa que aquests components escapin a l’espai arrossegant gran quantitat de pols i petites pedres que segueixen orbitant (és a dir, que ocupen l’òrbita de l’objecte progenitor).

Quan la Terra passa a prop d’una d’aquestes òrbites es troba milers de diminuts fragments, i els escombra, donant lloc a una bonica pluja d’estrelles.

Sens dubte, la més coneguda és la dels Persèids, anomenats popularment com les Llàgrimes de Sant Llorenç. Es tracta d’una pluja molt densa (vol dir, una pluja intensa pel que fa a nombre de fugisseres). El que la fa tant popular, a més, és que es produeix durant les nits d’agost, quan l’observació del cel ve de gust i no representa problemes pel que fa al fred.

Tot i això, els Gemínids acostumen a ser encara més intensos que els Persèids, per bé que les condicions d’observació són més sacrificades.

Potser us estigueu preguntant sobre el nom de les pluges d’estrelles. Persèids o Gemínids fa referència al punt del cel del quan semblen provenir les estrelles fugaces. Anomenem radiant a aquest punt, i bategem la pluja amb el nom de la constel·lació que l’alberga (en el cas anterior, Perseu o Geminis).

Abans us deia que són els cometes els que generen les pluges d’estrelles. Però el cas dels Gemínids és una excepció. Creiem que el pare és un asteroide, anomenat 3200 Phaethon. Un objecte de gran dimensió, uns 6 km. Normalment, els asteroides són molt més compactes que els cometes, i en condicions “normals” no haurien de desprendre la gran quantitat de petits fragments que són necessaris per a provocar una pluja d’estrelles. Però aquest asteroide en concret s’apropa força al Sol, i podria ser que aquest fet facilités la cosa. Sigui com sigui, no ho tenim del tot clar.

Molt bé, però... com gaudir dels Gemínids?

El més important és saber quan. Aquesta pluja d’estrelles ja és activa des de començaments de desembre, però les nits de màxima activitat seran les del 13 i 14 d’aquest mes. De totes maneres, si no podem observar per alguna raó (per exemple, perquè estigui ennuvolat)  podem intentar-ho unes nits abans o després, i segur que en veurem.

L’altra gran pregunta és la direcció cap a on hem de mirar. Jo sempre aconsello posar-s’ho fàcil, i observar la part de cel que més oberta tinguem, on puguem abastar la major part del firmament.

Es necessita paciència. No penseu que és sortir a la terrassa o del cotxe i veure’n un munt. Hi haurem de passar estona, i per aquets motiu és molt important posar-se còmode. Per tal d’evitar mal de coll, us aconsello estirar-vos. Evidentment ben abrigats!

Mentre esperem, podem gaudir del cel estrellat i deixar anar la imaginació, o xerrar amb els nostres acompanyants, allà estirats. I de sobte en veurem una. I potser de seguida una altra.

I el lloc d’observació? Clarament, com a més fosc millor. Idealment, doncs, ens hauríem d’allunyar dels nuclis urbans. Certament, la situació que tenim, de toc de queda, no ajuda. Però la bona notícia és que es fa fosc molt d’hora: a les 7 del vespre ja podem estar observant.

En qualsevol cas, si no ens podem allunyar de les ciutats, al menys intentem pujar a balcons o terrats que deixin per sota l’enllumenat dels carrers. A més, evitem qualsevol font de llum. Vull dir que si l’edifici del costat projecta la seva llum sobre nosaltres, intentem donar-li l’esquena.

Un exercici interessant que us animo a fer és el següent. Quan veieu una fugissera, recordeu el seu traç i mentalment allargueu-lo cap al seu origen. Espereu a la segona, i feu el mateix. Anireu veient com tots els orígens que projecteu mentalment coincidiran en un mateix punt del cel. És justament el radiant que explicava abans. En aquest cas, la constel·lació dels Bessons.

Parlem, ara, del segon espectacle del mes.

Júpiter i Saturn han estat visibles en el nostre cel nocturn durant tot l’estiu i tardor. Ara mateix els tenim, just quan es fa fosc, força baixos sobre l’horitzó sud-oest. Doncs bé, resulta que tots 2 planetes s’estan apropant visualment cada dia que passa. Vull fer èmfasi en el fet que es tracta d’un apropament visual, degut a la perspectiva de visió que tenim des de la Terra.

El màxim apropament es produirà la nit del 21 de desembre. Estaran tan a prop (recordeu, visualment) que no els podrem separar un de l’altre a simple vista. La visió serà força espectacular, amb el resultant d'un punt brillantíssim. Aconsello observar-los forces dies abans (i després), per notar com cada nit es van apropant (o allunyant després del 21).

Si teniu prismàtics o telescopis podreu caçar, en un mateix camp òptic, tots 2 planetes, perfectament separats. Això vol dir que amb un telescopi modest podreu veure, alhora, el disc colorit de Júpiter, els seus principals satèl·lits, el disc de Saturn i els seus anells!

Un apropament tan precís no es produïa des de l’any 1623! Així que es tracta d’un fet extraordinari que no ens podem perdre.

Com deia, haurem d’observar-ho durant les primeres hores del vespre, abans que tots 2 planetes s’amaguin per l’horitzó sud-oest. De forma que el toc de queda no ens ha d’impedir gaudir-ne. A més, en aquest cas tampoc hi ha problema per a observar-los des de la ciutat. Tan sols ens calen finestres o balcons ben orientats. Els 2 planetes brillen tant que la llum urbana no pot amb ells (de totes maneres, com menys llum hi hagi, més bonica serà la visió).

Amb tot això que acabem de veure, no podem pas deixar passar l’ocasió de mirar el cel aquest mes de desembre!

Us previnc, però, que l’observació del firmament provoca addicció. Com més el mires, més aprens, i més ganes tens de contemplar-lo novament. Així que vosaltres mateixos. No digueu que no us he avisat!

 

Arriba la millor pluja d'estrelles de l'any: els Gemínids

Quan es parla de pluja d'estrelles, la majoria de nosaltres pensem en les Llàgrimes de Sant Llorenç, tècnicament anomenats Perseids, l'espectacle que ens regala el cel cada mes d'agost.

Però, sens dubte, si hi ha una reina en l'univers de les pluges d'estrelles, aquesta és la pluja dels Geminids.

Recordem que una pluja d'estrelles es produeix quan la Terra, en la seva òrbita al voltant del Sol, travessa l'antic o actual pas d'un cometa (o, en alguns casos, d'un asteroide). Llavors, el nostre planeta escombra milers de diminuts fragments que aquell objecte va deixar al seu darrera. Els fragments entren a l'atmosfera a tota velocitat, i es desintegren en mig d'un bonic i espectacular traç de llum que anomenem meteor (o estrella fugissera).

Això explica per què les pluges d'estrelles es produeixen més o menys a les mateixes dates any rere any. Són justament els dies en què el nostre planeta passa pel punt orbital precís de creuament amb el camí dels bocins de l'objecte progenitor.

De pluges d'estrelles n'hi ha moltes, la majoria grans desconegudes pel públic. Però certament la fama se l'emporten els Perseids de l'agost i els Geminids el desembre.

És molt complicat preveure la intensitat amb què es veurà una determinada pluja. Hi ha molts factors que hi juguen.

Evidentment, us d'ells, molt important, és el lloc des d'on observem: la qualitat del cel i l'absència de llums urbanes que ens puguin amagar les fugisseres. Però també hi ha factors crítics que fan que les pluges siguin, intrínsecament, diferents entre elles. Factors com ara el tipus de cometa, el seu període de pas, o la precisió amb què la Terra passa prop de l'òrbita de l'objecte en qüestió.

Totes aquestes raons, diríem intrínseques, fan que puguem catalogar les pluges d'estrelles entre "espectaculars", que vol dir que habitualment no deceben i generen un nombre important de meteors, mediocres, i pobres. Els Perseids i els Geminids es trobarien dins la primera categoria.

Però, com deia, és complicadíssim predir exactament com es veurà una mateixa pluja d'un any per l'altre. Els petits fragments deixats al darrera pel cometa no romanen obedientment dins una òrbita estreta, de forma que sigui fàcil calcular si la Terra hi passa a prop. Ben al contrari, tenen tendència, amb el temps, a eixamplar i diluir la seva presència, degut a les múltiples pertorbacions que pateixen.

Els Gemínids estan produïts per fragments d'un asteroide, anomenat 3200 Phaeton. Es tracta d'un objecte potencialment perillós per al nostre planeta, d'una mida aproximada de 5 km i un període orbital de 524 dies.

El tipus d'objecte i composició i la seva òrbita confabulen per convertir aquesta pluja en, segurament, la més productiva de l'any, la potencialment més espectacular, força regular i consistent al llarg dels anys.

Enguany, les millors nits seran al voltant del 13-14 de desembre. Segurament la millor serà aquesta darrera (és a dir, la nit que va del 14 al 15).

Però enguany tindrem un visitant celeste que, la veritat, preferiríem no tenir. Coincidirà amb Lluna plena, la qual cosa perjudicarà la visió dels meteors més febles. Però no us desanimeu. Moltes dels meteors dels Gemínids són suficientment brillants com per a poder ser observats fins i tot amb Lluna plena.

Com gaudir d'aquesta pluja d'estrelles?

La primera recomanació, com sempre faig en aquests casos, és allunyar-se tot el possible dels nuclis urbans i de les llums dels carrers. La segona recomanació és... paciència!

Les pluges d'estrelles abundants, com els Gemínids, acostumen a proporcionar magnífiques experiències, però normalment reservades als pacients. És molt improbable que només sortint a fora i alçant la vista al cel pugueu enganxar fugisseres com si res. Així que abrigueu-vos, poseu-vos còmodes (molt important, per tal d'evitar mal de coll), i gaudiu del cel mirant les pampallugues de les estrelles. I, quan menys us ho espereu, les fugisseres us recompensaran.

Com que ja he explicat que hi haurà Lluna plena, el millor és situar-se d'esquenes a la Lluna, mirant la regió del cel per on no hi transiti el nostre satèl·lit. Trieu un lloc des del qual pugueu dominar la major part del firmament, com més millor.

Aquí va un senzill exercici que segur que us agradarà. Quan vegeu una fugissera dels Gemínids, i sempre, òbviament, després de tancar els ulls i demanar el desig de rigor, imaginàriament allargueu el traç de llum del meteor cap al darrera, com si voléssiu saber d'on bé, i recordeu aquest dibuix mental. Veureu que la següent fugissera, aparegui on aparegui del cel, semblarà provenir, també, del mateix origen si allargueu la seva trajectòria cap al darrere. Aquest punt, del qual semblen radiar els meteors d'una pluja, s'anomena tècnicament el radiant. Vindria a ser el lloc en el qual la Terra impacta contra el núvol de fragments, per on entren a l'atmosfera. El radiant dóna nom a les pluges. En aquest cas, el trobarem a la constel·lació dels Bessons (Gèminis).

Tot i aquesta explicació sobre el que és el radiant, no cometeu el típic error d'obsessionar-vos per trobar aquest punt i observar-lo atentament, pensant que així en veureu més, de fugisseres. El meteor pot aparèixer en qualsevol lloc del cel, a pesar que hagi entrat pel radiant. Es farà visible on la fricció amb l'atmosfera el faci brillar . Així que relaxeu-vos, i mireu la regió del cel que millor tingueu, respectant la norma de deixar la Lluna el més amagada possible a la vostra esquena.

Mentre espereu, i gaudiu de la nit i, amb sort, de l'espectacle de les fugisseres, recordeu que són bocins, en aquest cas, d'un asteroide que passa relativament a prop nostre. És a dir, les pluges d'estrelles ens recorden l'enorme fortuna que tenim de ser vius, ja que la natura, al llarg de la història de la Terra, ha emprat els impactes per a regenerar la vida i fer-la ressorgir encara més forta i diversa.

Quan un repassa els grans impactes que ha rebut el nostre planeta se n'adona d'això que acabo de dir. A ningú, evidentment, li agrada la idea que un dia pugui caure un objecte de mides importants que provoqui una catàstrofe planetària. Però mirat en el molt llarg termini, com us deia, si no hagués estat per alguns dels enormes cataclismes del passat nosaltres no hi seríem.

Tranquils, però, que l'òrbita del 3200 Phaeton, el pare dels Gemínids, no presenta probabilitat d'impacte contra nosaltres en els propers milers d'anys.

Tot això ho he explicat en un capítol especial de "La Terra és plana", una secció de divulgació que, com sabeu, emetem setmanalment dins el programa "El Suplement" de Catalunya Ràdio, cada diumenge a les 7:30 del matí. Podeu recuperar el capítol aquí.

Bé, sort a tots els que intenteu sortir de cacera de fugisseres les properes nits. Jo també ho faré.

Bona pluja dels Gemínids per a tothom!

La fotografia actual de l'exploració espacial... i el meu desig

A pesar de la minsa quantitat d'inversió que dediquem a la investigació (sobre tot quan ho comparem amb el que ens gastem en fabricar màquines de matar), l'exploració de l'espai segueix força activa.

Aquesta és la fotografia actualitzada de l'estat de la qüestió, si és que no he comès cap error.

Us comento a continuació el que crec que és el més destacable de la cosa.

Començaré pels asteroides.

• Com veieu, tenim 2 sondes orbitant roques còsmiques. I no només orbitant, sinó també recollint mostres. Per una banda, els japonesos amb la Hayabusa-2, una missió de la que ja n'he parlat en alguna altra ocasió i que és absolutament espectacular. Porta voltant l'asteroide Ryugu des del 2018, i hi ha fet aterrar varis robots. Les imatges que ha anat enviant són al·lucinants, incloses les que varen capturar 2 petits enginys saltadors des de la superfície. La sonda tornarà a la Terra l'any 2020 transportant mostres de l'asteroide.

• Per altra banda, els americans estan estudiant l'asteroide Bennu, un objecte potencialment perillós per a la Terra. La missió OSIRIS-REX també recollirà mostres i ens les portarà de tornada l'any 2023.

Mart segueix sent el rei.

• Hi ha moltes raons que fan que Mart sigui la nineta dels ulls de les agències espacials. Per començar, es troba aquí mateix, a tan sols uns 7 mesos de viatge amb la tecnologia actual (sempre, això sí, que el planeta roig i la Terra es trobin en configuració òptima, cosa que passa cada 2 anys aproximadament). Es tracta, a més, d'un planeta rocós, amb atmosfera (tot i que molt feble i gens semblant a la nostra) i aigua gelada. Els robot ens han ensenyat que el planeta tenia aigua líquida en superfície fa milers de milions d'anys, la qual cosa converteix aquell món en un objectiu preferencial per anar a buscar-hi vida potser fòssil. Com a mi m'agrada dir cada cop més a les conferències sobre Mart, aquest planeta és la meva aposta de "tot al vermell", ja que en els anys que em queden difícilment veuré l'exploració intensa, en busca de vida, de cap altre lloc. De forma que si me'n vull anar d'aquest món amb respostes, la meva esperança es troba sota la sorra de Mart.

• Ara per ara, hi tenim 2 dispositius explorant. La Insight, la missió de la qual és estudiar l'interior del planeta, i que ja ens ha enviat els sons del primer terratrèmol detectat en un altre planeta, així com també el del vent marcià. I el robot Curiosity, l'únic que queda viu després que declaréssim oficialment mort l'Opportunity el mes de gener. Curiosity porta ja 7 anys allà, i això és molt per a un robot marcià. Aquest heroi s'ha fet vellet, va coix, i té Alzheimer (ha perdut la memòria varis cops, i la NASA ha hagut de reinicialitzar el seu cervell 3 vegades). És un geòleg incansable, que ens ha permès disposar de moltes evidències sobre el passat humit del planeta roig. Ara desitja que arribin els substituts, robots que sortiran de la Terra l'any proper i que són biòlegs. Els enviaran la NASA i l'ESA. I potser també un altre els xinesos.

 Venus el gran oblidat.

• Com que els recursos són molt (molt, molt) limitats, això va en detriment de Venus. També es troba al costat, però és un veritable infern. Un planeta tan semblant en mida a nosaltres, que podria ser el nostre bessó. I en canvi és un lloc temible. La seva atmosfera és densíssima, capaç d'esclafar molts dels instruments que hi fem arribar. La seva temperatura faria que el mateix diable l'escollís com a lloc per anar de vacances. És el planeta més càlid del Sistema Solar, més que Mercuri, amb temperatures superiors als 440C! I això degut al gran efecte hivernacle de la seva atmosfera carregada de CO2 i d'àcid sulfúric. Però a pesar de les dificultats, grups de científics estan criticant que estiguem deixant de banda aquest infern. No deix de ser un objecte interessant, que potser ens pot parlar, si l'escoltem, de quin futur li podria esperar al nostre planeta.

Just ara comencem a sortir del Sistema Solar.

• Els que m'escolteu, sabeu que m'agrada crear comparacions per tal de facilitar la divulgació. M'haureu sentit parlar en més d'una ocasió sobre la següent similitud: si una estrella, un sistema solar, fos un edifici, una galàxia seria una ciutat. Nosaltres habitem una immensa ciutat, anomenada Via Làctia, que conté uns 400 mil milions d'edificis. En el nostre, vivim en el tercer pis (on hi ha 2 portes, la nostra i al costadet una de petita on vàrem anar per primer cop l'any 1969). El quart pis ens fascina, com he dit abans, però encara no ens hem atrevit a anar-hi, i el que fem és enviar sondes i robots que ens expliquen com és aquell lloc. I quan sortim al balcó del nostre tercer pis contemplem la lluentor de milers de vivendes a les que, de moment, només hi podem anar somiant. Més enllà, albirem altres ciutats llunyanes, tant distants que no podem distingir els seus edificis. Doncs bé, com a símbol absolut de la nostra humilitat, les sondes més apartades de la Terra que tenim, les Voyager, que varen sortir l'any 1977, es troben, hores d'ara, al vestíbul del nostre edifici, just començant a obrir la porta que dona al carrer!

Estudiant el Sol.

• La sonda Parker, de la NASA, és, potser, la més atrevida de totes. Ni més ni menys que apropar-se a la nostra estrella! És una missió que estarà activa fins l'any 2025, i el que fa és orbitar en una trajectòria molt allargada, que la va fent fregar, a pocs milions de quilòmetres de distància, el Sol, per a després allunyar-la i tornar a agafar forces pel pas següent. Per què el Sol? Doncs perquè encara és un desconegut! L'astre rei ens amaga misteris, i un dels més fascinants és el relatiu a la seva corona. La corona solar és la gran regió que l'envolta. Sabem que és a temperatures superiors al milió de graus, però no entenem exactament perquè, quan la superfície solar és "només" a 6.000. Estem quasi segurs que aquest brutal gradient té a veure amb fenòmens magnètics, però ens falta encara molt per precisar. I l'estudi del Sol, i en particular de la seva corona, és fonamental per tal de poder predir, i protegir-nos, de les anomenades tempestes solars, fenòmens que poden arribar a ser catastròfics per a una societat tan tecnificada com l'actual.

Només 3 figuretes de Lego exploren els grans planetes del Sistema Solar.

• Bé, en realitat només Júpiter. Es tracta de la sonda Juno, de la NASA, que porta a bord 3 legos (una figura representant al déu Júpiter, una altra a la deessa Juno, i la tercera al gran Galileu). Després de molts anys de magnífica exploració de Saturn i els seus satèl·lits per part de la famosa Cassini, ara per ara només tenim la Juno allà fora. Una missió que ha hagut de superar forces problemes, el primer dels quals ja va amenaçar el projecte només entrar en òrbita del planeta més gran del Sistema Solar, quan un dels seus coets va fallar. En una òrbita que no és la inicialment planificada, Juno se n'ha anat sortint, i ens envia dades i imatges del planeta que un dia molt llunyà va voler ser sol.

A per bingo!

• Si hi ha una missió que estigui traient el màxim rendiment de la inversió, aquesta és la New Horizons. Inicialment va ser dissenyada per explorar Plutó, cosa que va fer l'any 2015 passant-hi força a prop. Em quedaria sense adjectius si em poso a parlar de les dades i imatges que ens va enviar, i de com aquell món ens ha sorprès, burlant-se de les nostres regles i classificacions. I és que a Plutó, igual que a la natura en general, li és absolutament igual el que nosaltres pensem i quins llindars establim per a dir el que és i el que no és. 

• Va ser una missió amb tant d'èxit, que els científics es van plantejar estendre-la, dirigint-la, amb poca despesa més, cap a un nou objecte encara més allunyat. I així ho va aprovar la NASA, de forma que la New Horizons, fent honor al seu nom, va passar al costat d'un objecte del Cinturó de Kuiper  l'1 de gener d'enguany. Un cos gelat que es va batejar amb el nom de Ultima Thule, i que, a mida que la sonda americana s'hi apropava, va començar a mostrar la seva increïble forma d'enorme ninot de neu, molt adient per a aquelles dates. Encara ara estem descarregant dades d'aquest pas. Però la cosa sembla que no acaba aquí. La New Horizons està en perfecta forma, i s'està analitzant un nou allargament de la missió, que dependrà de si es pot detectar un objecte situat en el camí de la nau.

En ruta cap a Mercuri.

• La missió BepiColombo és un projecte conjunt entre l'agència espacial japonesa (JAXA) i l'europea (ESA). Actualment es troba en ruta cap al planeta més proper al Sol, on és previst que hi arribi l'any 2024, després de 6 anys de vol. 6 anys? Sembla molt per anar a Mercuri, oi? I és que hi ha enormes dificultats per a poder posar una sonda en òrbita d'aquell petit planeta. Les naus arriben de l'espai a grans velocitats, i la feble gravetat de Mercuri no és suficient com per a frenar-les. Així que la Bepi-Colombo utilitza vàries passades a prop de la Terra, de Venus i del propi Mercuri per a modificar la seva òrbita i adoptar-ne una que la permeti ser capturada pel planeta quan toqui. Es tracta d'un món poc explorat, i quasi tot el que sabem d'ell és gràcies a una llegendària missió, anomenada Messenger, que hi va entrar en òrbita l'any 2011. Entre els objectius de la nova missió es trobem l'estudi del camp magnètic (per què Mercuri en té?), i de l'estructura del que és un exemple de planeta molt proper a la seva estrella.

I no m'oblido del nostre laboratori, a la frontera.

• En el resum de missions, no he inclòs la multitud de naus en òrbita terrestre. Però no vull acabar la revisió sense parlar de la frontera. L'Estació Espacial Internacional. Permanentment habitada des de l'any 2000, és el lloc més llunyà on ens hem atrevit a estar des del 1972, el darrer cop que vàrem trepitjar la Lluna. En aquest laboratori, a només 400 km d'alçada, és on estem practicant, aprenent i preparant-nos per anar més enllà. Ho comparo a qui va a la piscina, i toca amb els dits dels peus l'aigua, la troba gelada i no s'atreveix encara a llançar-s'hi.

• És des de l'Estació Espacial que ens mirem la Lluna, a punt de tornar-hi. I contemplem Mart, on volem caminar durant la dècada dels 30. Però sobre tot, és des de 400 km que al·lucinem amb les insuperables visions del que és l'enveja dels planetes de l'univers. Un món blau, que ha vist aparèixer i evolucionar la vida.

Si disposéssim de més...

... més faríem. En aquesta línia, vull tornar a insistir en el tema. Si algú es pregunta quin sentit té gastar-se tants diners a l'espai quan hi ha gent que passa gana, potser cal posar en perspectiva la paraula "tants". Una missió no tripulada a Mart es pot pagar amb menys de 10 avionets de combat (estic parlant del cost de desenvolupament de la missió, construcció, viatge, exploració, nòmines de personal...). Com ens ha ensenyat la història, la ciència i el desenvolupament tecnològic i del coneixement no són els enemics, sinó justament poderosos aliats. L'enemic som nosaltres mateixos, l'ús que li estem donant a tot allò que som capaços de construir.

Penso que l'exploració de l'espai és com una segona oportunitat. Un projecte que hauria de ser conjunt, per a practicar allà fora els valors que no hem sabut, o volgut, aplicar aquí, al nostre planeta. Valors com la solidaritat o la pau. I que potser, si som capaços de fer-ho, algun dia, amb el que haguem après, podrem importar aquests valors a casa nostra. El que ens hem d'esforçar és a no repetir els errors d'aquí a l'espai.

I a pesar que alguns dels lideratges actuals volen estendre el missatge de la confrontació i de la guerra a l'òrbita de la Terra i més enllà,  la meva confiança en les noves generacions és absoluta.

Hem estat visitats per les restes d'una nau extraterrestre?

Les xarxes socials, i també la comunitat científica, s'han inflamat aquesta setmana com a conseqüència de la publicació, prevista pel dilluns dia 12 de novembre, d'un article signat per 2 astrofísics de la Harvard-Smithsonian sobre l'enigmàtic objecte 'Oumuamua.

Al setembre ja vaig escriure un article sobre 'Oumuamua (llegiu-lo aquí) en què explicava les seves peculiaritats. Es tracta del primer objecte descobert que prové de fora del nostre Sistema Solar, és a dir, un veritable vagabund de l'espai.

La seva forma,  mai vista en cap asteroide o cometa, extraordinàriament allargada com un cigar, i el fet que girés estranyament com un pal llançat a l'aire, van acabar d'envoltar aquest objecte amb misteri quan se'l va descobrir ara fa un any.

Primer es va pensar que es tractava d'un cometa, cosa que es va descartar poc després ja que no es va poder detectar cap de les emissions de gas i pols que són tan típiques d'aquest tipus de cossos. Va passar a ser un asteroide, però sens dubte únic, per la seva forma i moviment (i lògicament també per la seva procedència).

Per acabar de donar interès a la cosa, es va observar que quan es començava a allunyar del Sol, després de passar a prop d'ell, s'accelerava gradualment.

Ja des dels primers moments, una de les hipòtesi que es va posar sobre la taula va ser que es tractés d'un enginy construït per alguna civilització. Simplement una de les vàries possibilitats, tot i que molt poc probable, d'explicar la naturalesa de 'Oumuamua (per cert, nom hawaià que significa el primer missatger provinent de molt lluny).

Doncs bé, ara els 2 científics americans, en el seu article, aprofundeixen en aquesta hipòtesi, i defensen que 'Oumuamua podria ser una vela solar (igual com les veles que impulsen els vaixells amb el vent, les veles solars poden accelerar una nau amb la pressió de la radiació del Sol actuant com si fos vent).

El seu raonament es basa en varis punts. Un d'ells és l'acceleració en el seu camí de sortida. En l'article calculen les dimensions que una vela solar tindria per tal de provocar aquesta acceleració, que seria resultat de l'acumulació progressiva de pressió provinent de la llum del Sol. Els càlculs són compatibles amb la morfologia tan peculiar de 'Oumuamua.

Arriben a demostrar que una vela solar d'aquesta mida (parlen d'unes dimensions d'unes desenes de metres i menys d'un mil·límetre de gruix) sobreviuria un viatge a través del mitjà interestel·lar, sense ser malmesa per l'impacte amb el material que podria trobar al llarg del seu extraordinàriament llarg trajecte.

Raonen, també, que cap instrument va poder detectar cap signe de gasos o pols despresos de l'objecte, com hagués estat el cas si l'acceleració s'hagués generat per l'emissió de material esclafat al passar al voltant del Sol.

Un altre pilar del seu plantejament és la baixíssima probabilitat que un objecte provinent d'un altre sistema solar ens visiti de tan a prop (va passar a poques desenes de milions de quilòmetres de la Terra).

En definitiva, no demostren pas que 'Oumuamua sigui una vela solar impulsant una nau (o bé la resta d'una sonda destrossada, com també comenten). És simplement impossible demostrar-ho, com també és impossible demostrar el contrari, ja que l'objecte va ser detectat massa tard, quan ja començava la marxa a tota velocitat del Sistema Solar. El que fan en l'article és demostrar que 'Oumuamua és compatible amb una vela solar, és a dir, defensen aquesta hipòtesi.

Tot i això, crec que hi ha raons de sobra per pensar que aquesta no és l'explicació. I mira que em sap greu, ja que seria el primer que voldria que ho fos.

Al meu parer, varis dels seus plantejaments estan poc fonamentats. Per exemple, el fet que no s'hagi detectat emissió de gasos no vol dir pas que no n'hi hagués. Simplement que no els vàrem poder detectar. Cal no oblidar la naturalesa tan peculiar de l'objecte, el primer que hem observat provinent de fora i podria presentar propietats físiques poc usuals. L'acceleració s'explicaria fàcilment amb aquest comportament.

Les veles solars són, certament, enginys extraordinaris, que estem investigant a la Terra. El seu funcionament es basa, igual que les dels vaixells, en la seva superfície i poc pes. Com més grans, com més àrea, més capacitat d'acceleració. Així, ...per què fabricar veles solar tan petites com unes poques desenes de metres? La pressió de la llum d'una estrella és relativament feble, i es necessiten superfícies molt grans per a aconseguir accelerar força. Si algú volgués viatjar molt lluny, equiparia la nau amb una vela molt més gran.

A més, recordem que hem observat com 'Oumuamua gira com un pal (sobre el seu eix allargat). D'acord, tal com diuen els autors podria ser la part despresa d'una nau, una escombraria navegant caòticament... però llavors l'efecte de vela es perdria, al menys parcialment.

Per altra banda, quan l'objecte va ser descobert es va apuntar amb diversos instruments per a intentar detectar qualsevol possible emissió radioelèctrica, volguda o erràtica provinent d'equipament electrònic. I res.

Però per sobre de tot això, hi ha el raonament de les probabilitats. L'espai ha d'estar abarrotat per trilions d'objectes, de totes les mides i formes, que vaguen entre les estrelles. Restes de les formacions dels sistemes estel·lars expulsades degut a la interacció amb planetes. Quina seria, doncs, la probabilitat que el primer objecte que detectem provinent de fora del Sistema Solar fos, justament, un enginy artificial?

Com deia en Carl Sagan (per cert, un dels defensors de l'existència de vida fora de la Terra), "afirmacions extraordinàries requereixen evidències extraordinàries". I aquí, malauradament, no en tenim cap d'evidència. Cap ni una.

Dit això, sempre he defensat que científicament mai no s'ha de descartar cap possibilitat fins que les proves ens obliguin a fer-ho. Tenir oberta la ment és saludable, i no podem caure en l'immobilisme i en els pensaments conservadors. Però, tal com deia, en aquest cas no tenim evidències, i per tant es tracta d'una de les diverses hipòtesi per tal d'intentar explicar 'Oumuamua. Una hipòtesi en tot cas poc probable degut a les preguntes obertes que deix l'article comentat.

'Oumuamua ja es troba molt lluny, girant com una branca llançada a l'aire. Fos el que fos, segur que es devia impressionar quan va veure la Terra. Segur que es va emocionar, potser mai havia visitat les immediacions d'un món tan bonic com el nostre. Segur que s'hi hagués volgut quedar.

Amb ell viatgen els nostres dubtes i hipòtesis. La nostra esperança que algun dia, desitjo que no molt llunyà, puguem finalment demostrar que no estem sols a l'univers.

De moment, però, haurem de seguir esperant.

Una nau provinent de fora del Sistema Solar?

El 19 d’octubre de 2017, un dels telescopis ubicats a l’observatori del volcà Haleakala (a 3.000 metres d’alçada, a l’illa hawaiana de Maui), va detectar quelcom fora del comú.

Aquest telescopi està comissionat per a vigilar constantment el cel nocturn, de forma automàtica i robotitzada, amb l'objectiu de descobrir i catalogar els objectes potencialment perillosos que s’apropen massa al nostre planeta. Rutinàriament, en descobreix cada setmana. Les deteccions s’efectuen per comparació de fotografies preses de la mateixa regió de l’espai en nits successives, i aïllant els punts de llum que s’han desplaçat. A més, les imatges permeten posicionar l’objecte i calcular la seva trajectòria, una cosa crucial si el que es vol és detectar perills.

Però aquest nou descobriment, com deia, era diferent. L’òrbita calculada no era la típica d’un cometa o d’un asteroide. Aquests objectes acostumen a tenir òrbites elongades, que poden arribar a ser molt el·líptiques. Això pel que fa referència als cossos periòdics, és a dir, aquells que tenen una òrbita estable i retornen de forma periòdica. També hi ha cometes que circulen amb camins parabòlics, que fan que passin un únic cop a prop del Sol i marxin després cap a l’espai per a no retornar mai més. Però el nou objecte mostrava una òrbita extraordinàriament hiperbòlica (en forma de U molt oberta). La que s’esperaria d’un cos provinent de fora del nostre Sistema Solar!

Les alarmes es varen disparar de seguida, i els majors i més potents instruments dels que disposem es van posar a observar i seguir aquest intrús, incloent el telescopi espacial Hubble. S’ha de tenir en compte que molt rarament aquests telescopis interrompen les seves programacions, aprovades mesos abans, per a dedicar-se a quelcom imprevist. Però tal era la importància del tema que no hi va haver dubte en això.

En primer lloc, es va confirmar l’òrbita calculada inicialment. Semblava tractar-se, en efecte, d’un visitant extern al Sistema Solar.

En segon lloc, cap instrument va detectar ni un sol indici del que podria ser la cua típica d’un cometa apropant-se al Sol. No, no tan sols no era un cometa, sinó que la seva morfologia havia de ser molt compacte. Els asteroides, que no formen cua, tenen tendència a deixar escapar petits fragments quan circulen per les seves òrbites, ja que són objectes amb material agregat i poc compacte. Tampoc semblava, doncs, un asteroide típic.

Però el més interessant va ser detectar la forma de l’objecte. A partir d’estudi de les variacions de llum, es va poder establir, amb alta probabilitat, que era allargat i prim, com un cigar, potser d’uns 100 metres d’extrem a extrem. I, a més, es va detectar rotació caòtica, com quan un objecte cau donant tombs a tort i dret.

La seva trajectòria, en el moment del descobriment, ja el situava sortint disparat del seu primer, i únic pas proper al Sol, dirigint-se cap a l’espai interestel·lar. Així que se’l va seguir el que es va poder en aquest camí de no retorn.

Varen haver varis canvis de nom en molt poc tems, però finalment, i a part de la nomenclatura oficial, es va acceptar el nom propi de ‘Oumuamua, una paraula hawaiana que vol dir el primer missatger provinent de molt lluny.

Es tractava del primer visitant identificat que arribava d’un altre sistema solar. Un objecte que ha estat vagant per l’espai durant milers de milions d’anys probablement, sent capturat, i expulsat, per incomptables estrelles al llarg del seu periple.

La importància del descobriment és enorme, per ser el primer de tota una categoria. Una categoria de cossos que ha de ser nombrosa, però difícil de detectar. Hi ha d’haver trilions d’objectes, de roques grans i petites, movent-se per l’espai sense pàtria definida. La qüestió és que rebre la visita d’un d’ells és, a la vegada, un esdeveniment rar i molt interessant. L’estudi d’aquests viatgers ens pot aportar molta informació sobre com s’han format altres sistemes solars.

La cosa, però, no acaba aquí.

I és que la forma tan especial de ‘Oumuamua, i l’enigmàtic fet de la seva procedència, ha disparat les hipòtesi més imaginatives. Incloent qui ha arribat a dir que potser seria una nau! El fet que la trajectòria de sortida d’aquest objecte presentés unes petites desviacions respecte dels càlculs va donar arguments als defensors d’aquesta hipòtesi.

Com que en ciència no es pot mai descartar cap idea, es va decidir intentar detectar senyals que ‘Oumuamua pogués estar emetent, o interferències provocades per alguna activitat electrònica en el seu interior. Res de res. A més, les petites desviacions es podien explicar gràcies a un fet força comú amb els asteroides, com és la pèrdua de gasos per escalfament, la qual cosa provoca un efecte de motor a reacció (com que l’objecte rotava caòticament, aquesta pèrdua podria no haver format cua i haver passat, així, desapercebuda pels nostres instruments).

Total, que la hipòtesi d’una sonda alienígena perduda i a la deriva ha estat (pràcticament) abandonada.

Bé, ara els científics han començat a preparar-se per a la propera visita. Per a quan un viatger llunyà aparegui per sorpresa i sense trucar a la porta. Es vol millorar la capacitat de detecció, per tal de trobar-los el més aviat possible, quan s’apropen. No es descarta fins i tot reaccionar enviant-hi una sonda per analitzar-los. De fet, si ‘Oumuamua s’hagués detectat molt abans, es podria haver plantejat una missió per a interceptar-lo quan ja hagués passat al costat del Sol.

Si millorem la tecnologia, ens esperen molts altres objectes amb noms enrevessats i estranys, com també ho seran les seves procedències.

Arriben les millors Llàgrimes de Sant Llorenç dels darrers anys

Aquest any, la Lluna, o millor dit, la seva absència, serà la gran aliada de la més famosa de les pluges d'estrelles de l'any.

Anem a pams.

Quan? La pluja d'estrelles de Sant Llorenç, coneguda més tècnicament amb el nom dels Perseids, té lloc habitualment al llarg de vàries nits. A diferència, per tant, d'altres pluges al llarg de l'any, és possible veure-les durant una franja de nits força àmplia. Tot i això, sempre hi ha unes nits en què la densitat de la pluja s'espera que sigui màxima. Enguany, les millors en principi, seran les del 10, 11 i 12 d'agost.

A quina hora? Els Perseids deuen el seu nom a que semblen radiar, provenir, del lloc del cel ocupat per la constel·lació de Perseu. A primera hora de les nits d'estiu, aquesta constel·lació queda molt baixa, de forma que els millors moments són sempre quan passen les hores, més aviat de matinada. Malgrat això, no deixeu de mirar des que es faci fosc, perquè en veureu segur.

Quantes? Ah... la gran pregunta sense resposta! Les pluges d'estrelles són bastant impredictibles. Hi ha anys millors i altres no tant. Una de les raons d'aquestes variacions té a veure amb l'origen de les pluges, que explico un xic més endavant. També depèn de la Lluna (aquest any és nova, és a dir, no molesta!), o de la qualitat del cel i el nivell de llum que hi ha. Des del cel d'un poble, lluny de les llums de la ciutat, i sense Lluna, jo em donaria per més que satisfet amb un promig de, diguem, 1 fugissera cada parell de minuts (tot un espectacle!). De vegades, et passes llargs minuts de sequera, per, tot d'una, enganxar-ne un parell o 3 de seguides.

Cap a on mirar? Jo recomano estirar-se, o asseure's còmodament, i mirar directament en vertical. D'aquesta forma, un cobreix una àmplia zona del cel, i, a més, pot gaudir de la Via Làctia, que tindrem just per sobre dels nostres caps, ben dibuixada al faltar la Lluna. A pesar del que he explicat, dient que les fugisseres d'aquesta pluja semblen provenir d'un determinat lloc del cel, la constel·lació de Perseu, el traç lluminós pot aparèixer en qualsevol lloc del firmament, que és el punt en què el petit fragment que donarà lloc al traç entra en contacte amb l'atmosfera i es desintegra  (si, imaginàriament, allargueu la trajectòria de llum cap al darrera, notareu que totes les fugisseres, les veieu on les veieu, semblaran provenir del mateix lloc). En tot cas, busqueu un lloc amb pocs obstacles visuals, des del que pugueu observar la major franja de cel possible.

Com són? El traç de llum que deixen els Perseids acostuma a ser de color groguenc o lleugerament ataronjat.

Per què es produeixen? Cal buscar l'origen de les pluges d'estrelles en els cometes (i alguns asteroides) que creuen l'òrbita de la Terra. Al seu pas, aquests objectes sembren l'espai de petits fragments que es desprenen. Diminuts granets de pols, de trossos de roca, que queden poblant l'òrbita del cometa. La Terra, en el seu gir al voltant del Sol, creua periòdicament aquests passos dels cometes, i és llavors quan els fragments impacten contra la nostra atmosfera. Aquesta és la raó per la qual les pluges d'estrelles tenen data, i sempre es produeixen, més o menys, en els mateixos moments de l'any. Això també explica que, de vegades, es produeixen pluges més denses, quan la Terra creua de forma més precisa un pas recent del cometa en qüestió, trobant així un lloc ple de fragments.

El cas de les Llàgrimes de Sant Llorenç és molt especial. Són provocades per un cometa, anomenat Swift-Tuttle, que orbita el Sol amb un període d'uns 133 anys. La cosa especial és que aquest objecte és un dels més perillosos que coneixem: es tracta d'una roca d'uns 26 Km de dimensió! Si reflexioneu un moment sobre l'explicació que acabo de donar de com es produeixen les pluges d'estrelles, entendreu que existeix la probabilitat que, en algun moment, el cometa arribi a impactar contra la Terra (perquè la seva òrbita creua la del nostre planeta). Per a que us feu una idea, l'objecte que va extingir els dinosaures potser tindria uns 10 o 15 Km de grandària. Així que ja veieu quin cataclisme seria un impacte contra el Swift-Tuttle. De moment, els càlculs indiquen que això no es produirà en cap cas durant els propers milers d'anys.

Quin contrast, oi? Les fugisseres més boniques i inspiradores de l'any són el recordatori de l'objecte que podria esterilitzar totalment el planeta en un futur llunyà!

Què més tindrem dalt del cel? Con deia, el fet que no hi hagi Lluna ens permetrà, si el temps ens acompanya, gaudir de nits ben fosques. La Via Làctia a sobre. També el vistós triangle de l'estiu, en vertical, un enorme triangle format per 3 de les estrelles més brillants del cel de l'estiu: Vega, Deneb, i Altair (la primera, la més brillant, pràcticament en vertical; la darrera, formant el vèrtex més allargat del triangle).

Observarem, també, 3 planetes: Júpiter, lluint molt potent durant la primera part de la nit, en direcció oest. Saturn, amb la seva llum pàl·lida, més aviat cap al sud a mitja nit. I Mart, potentíssim enguany, ataronjat, també cap al sud i un xic més a l'est que Saturn. És el millor any per veure Mart des de l'any 2003.

En què pensar mentre esperem a la següent fugissera? Això ja és molt personal, però us puc donar alguns motius de reflexió. Pensar que totes aquelles estrelles que brillen al cel són Sols, i que la majoria tenen planetes. Que la llum que ens arriba de la Via Làctia va sortir del centre de la nostra galàxia quan l'home habitava en coves. O que potser hi ha algú més, allà dalt, fent el mateix que fem nosaltres: mirant el cel i deixant volar la imaginació.

En fi, nits d'agost, ideals per gaudir del cel i de les Llàgrimes de Sant Llorenç.

Bona sort, i bona cacera!

Ah! I si voleu més informació, no deixeu d'escoltar-me el proper dimarts dia 7 a l'espai "La Terra és plana" dins del programa "El Matí" de Catalunya Ràdio, passades les notícies de les 11.

Destí: asteroides perillosos. 2 missions quasi de ciència ficció.

Aquest 2018 les 2 sondes que viatgen cap a asteroides arribaran al seu destí, i iniciaran les seves exploracions. Especialment, una de les missions, la japonesa, és veritablement de pel·lícula de ciència ficció. No us ho perdeu!

Abans, però, que us expliqui aquestes extraordinàries missions, deixeu que faci èmfasi en el fet de l'exploració dels asteroides.

Les 2 sondes es dirigeixen cap al que es coneix com a NEAs, de l'anglès "Near Earth Asteroids", que traduiríem com asteroides propers a la Terra. Són objectes de totes les mides que, com el nom indica, es troben molt propers a nosaltres. En general, la seva òrbita creua a la del nostre planeta, la qual cosa també els converteix en objectes potencialment perillosos.

El que tenen d'interessant els asteroides és que són cossos molt poc processats, és a dir, que han canviat molt poc des de la seva formació. Són com relíquies de fa més de 4.500 milions d'anys, de la infantesa del Sistema Solar. L'estudi del material que els composa és fonamental per entendre millor com es va formar el nostre Sistema Solar, i, de rebot, com es va formar casa nostra.

A més, com he dit, són objectes perillosos, de forma que tot el que puguem saber d'ells és més que benvingut.

De les desenes de milers d'asteroides propers que coneixem, els 2 objectius són objectes grans. Enormes roques, una d'elles de prop d'un quilòmetre de dimensió, i l'altre de la meitat.

Les 2 missions tenen previst recollir mostres dels seus asteroides, i retornar aquestes mostres a la Terra. I aquí és on la cosa es posa interessant!

La sonda japonesa Hayabusa 2 es dirigeix cap a l'asteroide Ryugu, el major dels 2 objectius, on arribarà aquest mateix mes de juny. Durant els següents 18 mesos, la sonda s'anirà apropant lentament i estudiarà les característiques de la roca, per triar el punt escollit on tocar-lo i recollir mostres.

Atenció, perquè la Hayabusa 2 llançarà, cap a l'asteroide, un aterrador, anomenat Mascot, i 3 petits dispositius saltadors, anomenats Minerva-II.

Mascot té bateries per treballar a Ryugu durant unes 16 hores. Porta la seva pròpia càmera, i analitzarà la superfície. Per la seva banda, els 3 saltadors Minerva-II també porten càmeres, i uns petits motors que els fan saltar per poder explorar l'asteroide. Us imagineu aquesta escena? No em digueu que no és de ciència ficció!

Però per si tot això no fos suficient, el moment de la recollida de mostres serà espectacular. Primer, la sonda s'acostarà poc a poc, amb un llarg braç. Un cop el braç tingui la mostra, es dispararà un petit projectil contra ella, de forma que es fragmentarà. Alguns dels fragments iniciaran una trajectòria ascendent des del braç i seran recollits per contenidors a la panxa de la Hayabusa 2. L'operació durarà un segon, ja que la sonda s'allunyarà tan bon punt el braç tingui la mostra per tal d'evitar un xoc. La maniobra, però, es podrà repetir fins a 3 vegades si cal.

Però no hem acabat. Finalment, Hayabusa 2 procedirà a recollir la darrera mostra, però aquest cop consistent en fragments de roca que es troben sota la superfície de Ryugu. Un premi cotissat, ja que realment es tractarà de material primigeni.

Per a fer-ho, la sonda deixarà una càmera en òrbita, encarregada de supervisar l'operació que es desenvoluparà a continuació. Hayabusa 2 deixarà anar, llavors, una càrrega explosiva, s'allunyarà ràpidament i es posarà a cobert a l'altra banda de la enorme roca. La càmera enregistrarà l'explosió, que llançarà a l'espai gran quantitat de petits fragments, alguns dels quals tornaran a caure sobre l'asteroide. Quan la cosa s'hagi calmat i no hi hagi perill, la nau tornarà, i amb el seu llarg braç recollirà material dipositat en el lloc de l'explosió. Un cop ho hagi fet, retornarà a casa.

Quan arribi al la Terra, cosa que passarà al desembre de 2020, una petita càpsula amb les mostres es separarà de la nau, re-entrarà a l'atmosfera del nostre planeta, i aterrarà a Austràlia amb l'ajut d'un paracaigudes.

És clar, la missió americana, anomenada Osiris-REX, en comparació sembla un joc de nens.

El seu objectiu és Bennu, un gran asteroide potencialment força perillós. Passa a prop nostre cada 6 anys aproximadament.

Osiris-REX hi arribarà durant el proper agost, tot i que la part de recollida no tindrà lloc fins al juliol de 2020. També porta una mena de braç en la seva part inferior amb un sensor. Quan el sensor indiqui que el braç està en contacte amb la superfície, aquest deixarà anar un xorro de gas nitrogen que escombrarà el lloc i llançarà material cap a munt, on serà recollit en dipòsits.

De forma similar a la sonda japonesa, en la part final del retorn serà una petita càpsula protegint les mostres la que entrarà a l'atmosfera, i en aquest cas aterrarà al desert de Utah, el 24 de setembre de 2023.

De ben segur, els científics tindran divertiment durant anys, analitzant les mostres i aprenent dels primers moments del Sistema Solar.

I tots nosaltres també ens divertirem, amb les imatges i històries de grans roques, llargs braços, dispositius exploradors saltadors, i molt, molt més.