El meu nou llibre, "Guia d'observació del cel per a nois i noies". Us espero el 21 de març a Alibri (Barcelona), i el 22 a Adserà (Tarragona)

"Has sortit a la terrassa i t’ha sorprès una nit estrellada, com feia temps no veies. Totes aquelles llumetes fent pampallugues, penjades allà dalt. Tantes que decideixes estirar-te per tal de contemplar-les i evitar el mal de coll. Mentre els teus ulls salten d’una estrella a l’altra, et preguntes com de lluny són. Si tenen planetes. I si algun d’ells és especial, tan especial com el nostre.

Intentes identificar figures, constel·lacions que algú et va explicar. Tires línies que uneixen estrelles, per dibuixar les mateixes formes que varen crear els teus avantpassats. Històries eternes, de batalles, de déus i animals fascinants.

Amb les pupil·les ben habituades a la foscor, ara distingeixes una banda blanquinosa i subtil que creua el cel per sobre del teu cap. Com no t’hi havies fixat mai? La Via Làctia, ni més ni menys que la teva galàxia. Proves de respirar tanta llum com puguis. No la vols deixar escapar, saps que ha viatjat durant molt de temps per arribar als teus ulls.

Tot d’una, una fugissera il·lumina el cel. Ha estat efímera, però no has pogut reprimir una exclamació d’admiració i sorpresa. Et sembla veure encara el seu traç de llum gravat sobre la foscor de la nit. Recordes que has de demanar un desig.

Resseguint el cel, et crida l’atenció una estrella molt potent. Brilla diferent,... sembla que no centelleja com les altres. Deu ser un planeta? Té color? Ataronjat, si! Potser és Mart? El mires i t’imagines aquell món. Et venen al cap imatges que has vist per Internet dels paisatges marcians. I dels heroics robots que l’exploren.

Notes que ha passat el temps perquè el cel ha girat, s’ha mogut. Les estrelles s’han desplaçat un xic de la posició que ocupaven quan has començat a observar. Ah! I una claror a l’horitzó est delata que la Lluna és a punt de sortir. I ho fa increïblement ràpid, per sobre d’aquella muntanya, en qüestió de segons! La seva llum et transmet serenor.

Un calfred et recorre l’esquena. No saps si a causa de la brisa de la nit, o per l’emoció de saber-te part d’alguna cosa. Una cosa gran i plena de meravelles. Una cosa que és un bocí de la teva història. Et sembla que l’univers et parla a través del firmament.

Es fa tard i has de plegar. Decideixes que buscaràs un llibre que et guiï i t’ajudi a interpretar millor allò que veus i a gaudir-ne. Sí, en uns dies hi tornaràs. I potser acabaràs portant aquells vells i oblidats prismàtics".

Aquesta és la introducció del meu nou llibre, "Guia d'observació del cel per a nois i noies", publicat per Cossetània Edicions. L'he transcrit aquí perquè descriu l'objectiu i esperit amb el que l'he escrit.

Quan Cossetània me'l va encarregar, ara fa un any aproximadament, vaig partir d'una pregunta que em feia a mi mateix: com m'hagués agradat, quina informació hagués volgut trobar, quan vaig començar a aixecar la vista al cel, en una guia pràctica? Una guia que m'ajudés a identificar objectes i a gaudir de l'observació a simple vista?

El terme "per a nois i noies" en el títol no apareix en va. Perquè mirar el cel no té edats, i el llibre està adreçat a tothom, des de noies i nois de 7 als 107 anys.

Què conté aquesta guia?

El llibre comença amb unes explicacions bàsiques per entendre tot allò que podem veure allà dalt el cel a ull nu. Què són i com funcionen les estrelles. Com neixen i com moren. Per què la seva llum fa pampallugues. Com es mou el cel al llarg de les hores i per què.

Com que el focus del llibre és l'observació del cel sense necessitat d'instruments, s'explica també què són les constel·lacions i quina és la seva funció.

La part més pràctica del llibre es concreta en els mapes visuals del cel per a cada estació de l'any i direcció d'observació. En aquestes il·lustracions destaco els principals objectes a veure en cada cas. Però, a més, convido al lector a realitzar exercicis senzills, que l'ajudaran a aprendre i a captar detalls que d'altra forma podrien passar desapercebuts. També acompanyo les làmines del cel amb històries mitològiques de les principals constel·lacions.

El Sol, la Lluna i els planetes del Sistema Solar tenen, per suposat, el seu propi capítol. Com observar-los, i quins moments són els més idonis. Per exemple, per a cada planeta s'acompanya una taula amb les millors dates per veure'ls fins l'any 2025, així com la seva ubicació al cel. El lector també hi trobarà les dates de les superllunes, o dels eclipsis solars i lunars.

Els planetes comparteixen protagonisme en el llibre amb les pluges d'estrelles: què són, quines tenim al llarg de l'any, i com i quan observar-les.

La guia està farcida d'il·lustracions i fotografies. Pel que fa a les primeres, he comptat amb l'art d'en Roc Olivé. I per a les imatges he recorregut al meu propi arxiu per a la gran majoria de les que apareixen al llibre. Ho he volgut fer així per a compartir amb el lector algunes de les fotografies que un pot fer amb una càmera normal, i les que, un xic més avançades, es poden aconseguir amb equipaments més o menys potents.

Faré la presentació del llibre el dijous dia 21 de març, a les 19 hores, a la llibreria Alibri de Barcelona (Balmes 26), i divendres dia 22, també a les 19 hores, a la llibreria Adserà de Tarragona (Rambla Nova 94). Hi esteu tots convidats!

El llibre ja es pot trobar a les llibreries. Si en voleu més informació, podeu consultar la pàgina de Cossetània: "Guia d'observació del cel per a nois i noies".

La Via Làctica amb una reflex des del Montsec

El cel del Montsec és una passada. Un dels més transparents i magnífics de tota Europa, com així ho acredita el segell de qualitat Starlight del que disposa.

El meu interès pel Montsec és degut, a més del cel, a les relacions comercials que, des de la meva companyia, Leading-On, hem establert amb el Parc Astronòmic i el Centre d’Observació de l’Univers (COU), prop d’Àger, per a realitzar activitats amb empreses.

Fa uns pocs dies hi vaig estar, de vespre i matinada. Ja us comentaré quan la cosa estigui més madura, perquè estem treballant una sorpresa que espero sigui sonada. No us vull avançar res més en aquest moment, ja que encara tenim un xic de feina per enllestir-ho.

Bé, la qüestió és que mentre uns companys treballaven tota la matinada en aquest tema que ja us comentaré, jo em vaig dedicar a fotografiar aquell magnífic cel, en una nit sense Lluna fantàstica. Tal com ens va predir el director científic del COU, el vent del nord entraria a la nit i netejaria l’atmosfera. I així va ser.

Les fotografies les vaig fer amb la càmera reflex normal (la Canon 70D), amb trípode i configuració manual. A més, vaig tornar a provar l’iOptron Skytracker, un aparell que s’alinea amb el pol de rotació del cel i permet realitzar llargues exposicions amb la reflex sense que es mostrin traces de moviment de les estrelles. Tot el processat posterior el vaig fer amb les eines habituals que utilitzo quan faig astrofotografia amb equips més avançats.

Us adjunto quatre imatges, de la multitud que vaig fer i que encara estic processant.

Mireu cóm es veu la Via Làctia. El que esteu veient és la nostra galàxia, vista de perfil. Com que habitem un dels braços de l’espiral, més aviat cap a l’exterior, podem gaudir d’aquesta perspectiva quan mirem cap al centre de la galàxia. És notable la quantitat de pols galàctic que apareix, i que ens obscureix la visió, amagant-nos les parts més denses del nucli de la Via Làctia. Fixeu-vos amb els milions de puntets diminuts, tan petits que costa distingir-los un a un. Tots són Sols. La majoria, segurament, amb planetes al seu voltant. Sembla ben bé un immens eixam d’abelles.

La següent l’he titulada la carretera cap al cel.

La tercera va ser feta a primeres hores del vespre, amb Venus i Júpiter ponent-se sobre l'hotizó oest.

Finalment, una altra Via Làctia amb una cúpula de l'observatori i un petit arbre en primer pla il·luminat per la meva llanterna.

Vaig arribar a casa a les 6 del matí. Cansat, però feliç. Per una banda, el projecte que em va portar al Montsec avançava. Per altra, havia gaudit d’un cel espectacular.

I ara us podeu preguntar: cóm serà la cosa en un cel encara millor si cap? Per exemple, el cel al desert del Sahara? Quin rendiment podrem treure a les càmeres reflex allà?

Voleu venir i aprendre coses del cel sota una meravella de firmament? Voleu que us guiï en la pràctica de la fotografia del cel de nit? Voleu una experiència que us farà mirar el cel de forma diferent tota la vida?

Animeu-vos. Les places són limitades (no és un eslògan publicitari. Són limitades degut a la capacitat de l’hotel del desert on ens allotjarem).  Sortim una setmana al setembre i una altra al desembre. Més informació aquí: http://estelsiplanetes.blogspot.com.es/2015/06/vols-venir-amb-mi-gaudir-del-cel-del.html

Espero que us agradin les fotografies!

Un cel espatarrant

A les nostres ciutats hem perdut la visió espectacular del cel nocturn.

Afortunadament, hi ha indrets, als pobles, a les muntanyes, allunyats de les llums, en els que encara es pot gaudir de la visió a ull nu de la Via Làctia, i d’aquells cels que et fan estirar-te i contemplar. M’agrada pensar que estem recuperant aquests espais. Tot i que els nivells de contaminació lumínica creixen, també ho fa la consciència i la regulació. Cada cop són més els municipis que aposten per enllumenats ecològics, que envien la llum cap a terra, on té utilitat, i eviten llançar llum indiscriminadament cap al cel.

La visió d’un cel de debò marca memòria. Jo en podria anomenar 4, potser 5. Cels especials, en moments especials de la meva vida, que s’han quedat per sempre enregistrats en els meus records.

Aquest estiu, he pogut gaudir d’un d’aquests cels. Potser el més espectacular que mai he vist. I ho he pogut fer durant vàries nits. El cel del nord de Tanzània.

Els al·licients eren múltiples. Per una banda, lleugerament per sota de l’equador, aquell cel permet veure constel·lacions que queden fora de l’abast de les nostres latituds. És un cel, en part, nou i desconegut per a un europeu.

Per una altra, els sentiments d’estar meravellant-te amb un cel que és igual de feréstec que l’entorn natural que t’envolta. El que us escriu ha de confessar que estar mirant el cel, i prenent fotografies, mentre se senten sorolls al voltant de bestioles és un xic adrenalínic. Bé, forma part de l’experiència.

Finalment, és un cel immaculat. En alguns punts, els nuclis de població es troben a centenars de quilòmetres, i el desenvolupament industrial i econòmic de la regió en aquella zona és mínim.

El “meu” cel tanzà ha de competir directament amb el que, fins ara, ocupava la primera posició dels meus cels: el que vaig poder contemplar al Gran Canó del Colorado fa uns anys. No els puc tenir als dos, costat per costat, per decidir quin és el més clar, el més espectacular, el més inspirador. Fins i tot per indret competirien. Però ara mateix, crec decantar-me pel africà.

Bé, amb un cel així, que no es pot descriure amb paraules, necessitava documentar-lo. No, no només per vosaltres. Per a mi mateix, per al meu record. Així que, armat amb una càmera de fotos normal (una bona càmera, això sí), un trípode i un cable disparador vaig afrontar aquesta tasca.

Vàries van ser les nits espectaculars (a més, no hi havia Lluna! El meu viatge coincidia, per atzar, amb període de Lluna decreixent i nova!). Però en vaig desaprofitar algunes. Cansat per tot el dia de safari, a la nit cometia errors imperdonables, alguns dels quals no detectava fins al dia següent. Molts errors eren facilitats per aquella sensació de certa por i aventura que us explicava, quan un vigilant del camp m’il·luminava i em deia que no era segur estar fora de les tendes. O quan, entre foto i foto, encenia la llanterna i brillaven ulls pel voltant (herbívors, pensava. I mentre fossin herbívors, jo estava segur).

Total, que la illa de Zanzíbar, part de Tanzània, em va donar la tranquil·litat que necessitava per afrontar dues d’aquelles enormes nits sense errors. Allà ja no hi havia perills. El cel era igual d’espectacular. I els errors comesos anteriorment m’havien d’ajudar a prevenir-ne de nous.

I així va ser. Encara estic processant fotografies, ja que en vaig poder fer una quantitat considerable. I us en mostro un parell. 

En la primera es por veure una part molt important de la Via Làctia, entre les constel·lacions del Sagitari i l’Escorpí. 

Recordeu que res de telescopi. Només una càmera de fotos normal. 

Per a aquesta imatge, he marcat les constel·lacions que apareixen, així com multitud d’objectes d’interès, dels que s’observen augmentats amb telescopis,  i que surten retratats.

La segona fotografia mostra les parts altes de les palmeres de Zanzíbar i la Via Làctia. 

També he marcat les constel·lacions (la majoria són constel·lacions visibles des de  l’hemisferi Sud), i tres convidats d’excepció: Mart i Saturn, que transitaven plàcidament per aquella zona i que no es volien perdre l’oportunitat de quedar retratats, i l’estrella Alfa Centauri, a punt d’amagar-se per l’horitzó, i que vaig enganxar per sort. 

Aquesta estrella és una de les més properes a nosaltres, a només 4,4 anys llum, i una autèntica icona del cel austral.

Espero que us agradin.

Cóm gaudir del cel de les nits d'estiu?

Molts de vosaltres tindreu al cap, segurament, la imatge d’aquelles nits super-estrellades de l’estiu. Milers de puntets brillants omplint el cel.

Tot i que les condicions de claredat i de transparència de l’atmosfera poden ser molt millors a l’hivern, res no convida tant a gaudir de l’espectacle com les nits d’estiu. La temperatura és ideal, i, de vacances a la muntanya, o al poble, accedim a cels que no podem observar des de les lluminoses ciutats.

Hi ha dues característiques que són les més destacables i que, si interpretem bé, ens poden multiplicar el plaer de l’observació a ull nu del cel nocturn de l’estiu.

La primera és la possibilitat de veure estrelles fugisseres. No és pas que a la resta de l’any no en puguem veure. És, simplement, que les nits de l’estiu es presten a que siguem allà fora, estirats, i mirant a dalt.

Les fugisseres es produeixen quan petits fragments de pols que circulen pel cosmos entren a l’atmosfera de la Terra, a gran velocitat, i s’inflamen. En realitat, el procés és un xic més complicat, i el traç lluminós que veiem es correspon a l’escalfor que es genera a l’aire al llarg del camí que recórrer el meteor fins a desintegrar-se.

Ja sabeu que podeu demanar un desig quan en veieu una. Acompanyeu, però, aquest costum amb una reflexió sobre el que esteu veient. Partícules petites, restes, potser, de la formació del Sistema Solar, o fragments deixats enrere per algun comenta o asteroide. La Terra, el nostre planeta, va a tota pastilla, circulant al voltant del Sol. I vosaltres esteu asseguts, al lloc del conductor. No conduïu vosaltres, però observeu el paisatge a través del parabrises. De sobre, un oh! d’exclamació ens indica que algú ha vist una fugissera. Igual que quan anem dins un cotxe, de vegades algun infortunat insecte es creua pel davant, i és enclastat contra el parabrises (deixant un rastre desagradable al vidre). Doncs això veiem. En aquest cas els insectes són els petits meteors, el cotxe és la Terra, i el rastre no és desagradable, ben bé al contrari.

Parlant de fugisseres, a meitats d’agost ja sabeu que hi ha una de les pluges d’estrelles més famoses: les llàgrimes de Sant Llorenç. Enguany es produirà entre els dies 12 i 13 d'agost (tot i que hi haurà Lluna plena, la qual cosa deslluirà el possible espectacle). El cas de les pluges d’estrelles és similar al comentat de les fugisseres, però extraordinàriament concentrat en el temps: el que veiem és l’impacte de multitud de petits fragments que un antic cometa va deixar al seu darrere. I els veiem quan la Terra creua l’òrbita del cometa, plena de pols i altres restes de l’objecte.

Us comentava, al inici, que hi ha un altre característica notable de les nits d’estiu: la Via Làctia.

La visió de la Via Làctia, una nit fosca sense Lluna, és tot un espectacle. No cal anar-se’n al Pirineu per veure-la. Des de molts dels nostres pobles es pot gaudir de la seva visió. Ara explicaré com.

Què estem veient quan mirem aquella taca que ens creua el cel de nord a sud? El gran Galileu ho va descobrir amb el primer telescopi. Estem veient, en realitat, la llum de milions d’estrelles, de sols. Estem veient a la nostra pròpia galàxia, vista de perfil.

Cóm és això? Imaginem-nos una galàxia espiral. N’haureu vistes moltes de fotografies de galàxies espirals, ja que són molt boniques (a la dreta en podeu veure una, que vaig capturar fa unys anys). Doncs bé, nosaltres, el nostre Sol i els planetes, vivim en una galàxia espiral, que suposem serà tan o més bonica com les que podem fotografiar (lamentablement, mai la podrem veure des de fora amb suficient perspectiva com per a fotografiar-la. Sortir d’ella ens obligaria a viatjar a la velocitat de la llum durant un milió d’anys!).

Com veureu a les imatges, les galàxies espirals tenen forma “plana”. El seu disc i els seus braços giren. Si ens situem en la perifèria d’un dels braços espirals, en ple disc, i mirem cap al centre de la galàxia, podrem observar tot el disc (la part que queda entre nosaltres i el centre de la galàxia) de perfil.

He fet un esquema per a intentar explicar això gràficament: a l’esquerra, una simulació de la visió de la Via Làctia una nit d’estiu (exagerada!). I a la dreta, una fotografia que fa temps li vaig fer a la galàxia NGC4565, la qual veiem de canto. He girat la fotografia per situar-la més o menys amb la mateixa inclinació com veiem la Via Làctia en la simulació de l’esquerra.

Quan veiem la Via Làctia, doncs, estem observant la nostra pròpia galàxia de perfil. Com que formem part de la Via Làctia la veiem lògicament immensa. I ho veiem a l’estiu perquè és en aquesta època quan tenim la perspectiva de visió cap al centre de la galàxia. És a dir, la Terra, a la nit, s’encara visualment cap a la galàxia.  En canvi, a l’hivern, la nostra línia de visió apunta cap a fora de la galàxia.

Cóm podem veure la Via Làctia? Necessitem un cel fosc. Des d’un poble servirà. Triem una nit sense Lluna. Si la Lluna és creixent, esperem a que s’amagui a la matinada. Si és minvant, observem el cel durant les primeres hores de foscor, quan encara no ha sortit per l’Est. Allunyen-nos de les llums del carrer. El millor és passejar cap a les afores del poble. Una altra bona opció és pujar a una terrassa o balcó que se situï per sobre de l’enllumenat. En aquest sentit, us haig de dir que cada cop més pobles de la nostra geografia estant optant per faroles de baix impacte, que estan protegides per la part superior i s’asseguren d’enviar la seva llum només cap al terra. Aprofito per dir-vos que aquest és el cas del Priorat, al menys a Falset.

Doneu-vos uns minuts per a que els ulls s’adeqüin a la foscor. Us sorprendrà la diferència de visió que tindreu passats 5 minuts. I eviteu els llums blancs: no mireu la pantalla del mòbil, o no encengueu llanternes. Si necessiteu llum, intenteu que aquesta sigui vermella. Si heu d'emprar llum normal (o si us enlluernen les llums d’un cotxe, per exemple), espereu de nou 5 minuts a les fosques per a tornar a l’estat de màxima sensibilitat.

La Via Làctia la trobareu ben a munt al cel, creuant de nord a sud. Mireu, per tant, en vertical. Això us obligarà a posar-vos còmodes, idealment estirats.

Aprofiteu aquestes nits d’estiu per deixar volar la imaginació. Milions de sols, allà dalt. La imatge de la nostra galàxia, super-poblada d’estrelles. Cada una d’elles possiblement amb multitud de planetes. Els records que tinc d’aquestes nits de divagació i fantasia són magnífics. De jove, amb els amics. I ara amb la família.

Potser des d’un altre racó de la galàxia, algú també està gaudint de l’espectacle d’un cel estrellat d'estiu, i fent-se, igual que nosaltres, preguntes que encara no tenen resposta.

Adéu a les galàxies. Benvinguda la gran galàxia

Ja comentàvem, fa uns mesos, que la primavera és l’estació de les galàxies per a l’aficionat a l’astronomia. Qui us escriu podrà tancar una temporada de caça fotogràfica de galàxies molt satisfactòria.

S’acaba la primavera, i les galàxies es van amagant de la nostra vista.

Però la gran culpable que això passi és, justament, la galàxia en majúscules. És el gran espectacle de l’estiu.

És durant l’estiu que la nostra perspectiva visual ens porta a mirar directament cap al centre de la gran Via Làctia, la nostra galàxia. Com que en formem part, quan mirem en la seva direcció la gran quantitat de nebulositats i pols galàctic ens amaguen tot allò que hi ha molt més al darrera, i és per aquesta raó que veiem menys galàxies.

Avui parlarem, doncs, d’aquesta gran taca que podem veure, sense gaires dificultats i amb l’ull nu, a sobre nostre durant les nits fosques de l’estiu, ... sempre que la pol•lució lumínica no ens ho impedeixi, és clar.

Des d’un indret allunyat de ciutats, la presència de la nostra galàxia és tan clara que no cal explicar cóm buscar-la. Una mirada justament a dalt ja ens indica que quelcom sospitosament lluent, tot i que molt feble, ocupa una gran franja de cel, que va aproximadament de nord a sud. Amb els ulls més acostumats a la foscor, allò que sospitàvem acaba materialitzant-se claríssimament, i és quan un no pot resistir estirar-se i, simplement, mirar.

Per a entendre millor el que veiem, penseu que esteu observant la galàxia de cantó. Aquestes grans metròpolis, formades per milers de milions d’estrelles, tenen, en general, i per efectes de la gravetat i de la seva rotació, una forma aplanada. La nostra Via Làctia, en concret, és una espiral (que deu ser extraordinàriament preciosa vista des de fora, cosa que mai no podrem saber), i nosaltres habitem un racó en un dels braços de l’espiral.

De forma que quan mirem cap al centre de la galàxia el que veiem és el pla galàctic en tota la seva esplendor (veieu la fotografia que us adjunto, de la galàxia NGC4565 vista de costat).

Us podeu preguntar cóm és, llavors, que no li veiem la forma tan clara i brillant com podríem pensar. La raó és que, a l’estar dins del merder de la galàxia, ens envolta un munt de material (pols, nebuloses, etc.) que ens tapa la visió de tots els detalls que hi ha al darrera, de forma similar a com explicava abans quan parlàvem del perquè no veiem tantes galàxies a l’estiu.

Si la teniu a sobre, estireu-vos, que anem a entendre-la una mica més mentre la mireu (els lectors ens haurem de conformar, de moment, en imaginar-nos-ho, esperant una nit fosca en la què ho puguem posar en pràctica).

El primer que notarem és que la Via Làctia travessa el conegut triangle estival. Aquest triangle està format per les 3 estrelles més brillants del cel nocturn d’estiu. Tenim Vega, de la constel•lació de la Lira, i Deneb, del Cigne, a dalt mateix, mentre que el vèrtex més estirat del triangle, format per Altair, de l’Àliga, es troba més al Est, durant les primeres setmanes de l’estiu, i es va situant al sud a ple estiu o ben avançada la nit.

Doncs bé, la taca blanca de la galàxia creua aquesta figura, sortint pel vèrtex d’Altair direcció Sud. Pel Nord, el pla de la galàxia segueix cap a la gran W de la constel•lació de Cassiopea.

Si la nit és fosca, els ulls no donen a l’abast. Es pot seguir perfectament aquesta banda blanquinosa, des del nord al sud. Si, a més, es té a ma uns prismàtics, la visió de qualsevol de les parts d’aquesta banda és una autèntica passada.

Potser, la part més fascinant es troba cap al Sud.

Un cop la Via Làctia deix Altair en direcció Sud, comença la regió més densa, ja que s’està mirant cap al centre mateix de la galàxia. Aquest centre es troba just per sobre de l’horitzó vist des de les nostres latituds, a la regió de Sagitari i de l’Escorpí.

És fascinant saber que, quan mirem en aquesta direcció, estem observant una zona en la què hi ha, amagada, la bèstia ferotge que és el gran forat negre que se situa en el centre de la galàxia. Aquest devora-matèria és dormitant, i sabem que hi és pels efectes gravitatoris que exerceix en les estrelles properes. Aquests forats negres, que tenen masses de varis milions de sols, acostumen a produir intensíssimes radiacions quan s’empassen tot el que tenen a prop. Sembla ser, però, que el de la nostra galàxia ja va devorar fa temps tot el que podia, i va deixar un cert buit al seu voltant. Aquesta és la raó per la qual dorm, esperant la seva oportunitat.

Mirar a la zona de Sagitari seria, per tant, com apuntar al nucli mateix de la nostra galàxia, allà d’on surten els seus braços en espiral.

Pels astrofotògrafs, aquesta regió està plena de nebuloses brillants, i altres objectes d’interès. Tot un tresor.

Més al sud, però ja amagat de nosaltres per sota de l’horitzó, seguiria el perfil de la Via Làctia, adornant el cel de l’estiu austral amb meravelles encara més impressionants, si cap, que les que podem veure des de l’hemisferi nord.

Els que em coneixeu, sabeu del meu enamorament amb als parcs naturals nord-americans. Al llarg dels anys he tingut la sort de poder-ne visitar uns quants, des d’Alaska a Califòrnia.

Fa tres anys, la meva dona i jo vàrem voler compartir amb les nostres filles algunes d’aquestes meravelles, i entre els llocs visitats va estar el Gran Canó del riu Colorado, a Arizona.

Allà vàrem arribar al vespre, cansats. Després de gaudir de la posta de Sol sobre de les parets impressionants del canó, vaig deixar a la família dormint a l’hotel, a uns 40 quilòmetres del parc, i me n’hi vaig tornar. La meva intenció era veure fauna.

De seguida, però, vaig canviar l’interès. La nit era absolutament espectacular. No hi havia Lluna, i aquella serenor i claredat del cel era fascinant. Vaig donar-me compte que estava més pendent de mirar a dalt que de posar atenció a la carretera, de forma que em considero afortunat que no trobés fauna davant meu en aquelles condicions.

Vaig agafar una pista lateral, que m’apartava de la carretera del parc (tot i que no hi circulava ningú), i em vaig aturar. El silenci era especial, perquè estava adornat amb multitud de sorolls d’ocells nocturns. Quan vaig apagar les llums del cotxe, allà dalt hi vaig veure el cel més bonic que mai he vist.

Els nuclis urbans (per anomenar-los així) estaven a molts quilòmetres de distància, i allà només hi havia el desert d’Arizona.

Vaig improvisar, amb la meva càmera de fotos i el trípode, unes fotografies mal fetes, com vaig poder. Ja sabia que era impossible captar aquella dimensió. Les estrelles anaven d’horitzó a horitzó, i la Via Làctia de l’agost era allà, no només visible, sinó amb detalls que l’ull nu captava sense dificultat.

Tres anys després d’aquesta experiència, he recuperat les fotografies que vaig fer, i les he processat. I això és el que n’he tret.

És una petita porció de la visió de la Via Làctia que vaig veure, en la regió que us comentava de Sagitari.

Per a donar-vos un xic més de visió espaial del què vol dir la Via Làctia, he composat la següent imatge, amb la fotografia de la galàxia NGC4565 posada de costat. Això seria, més o menys, i a lo bèstia, el que vol dir veure la Via Làctia.

M’agradaria que la propera vegada que intuïu la Via Làctia, ni que sigui feblement, penseu en tot això. Penseu en el què realment esteu veient.

La nostra gran galàxia. En un dels seus braços espirals, perduts entre milions d’estrelles, un planeta es gira, cada estiu, cap al centre, oferint, a aquells que aixequen la vista, un espectacle que ens ajuda a tenir més consciència del modest lloc que ocupem a l’univers.

Immensos forats negres en el cor de les galàxies

Devoren matèria sense parar, res no s’escapa a la seva acció. Són les bèsties de l’univers. Els super-predadors.

Us atreviu a conèixer una mica més aquests monstres? Darrera oportunitat de deixar de llegir aquest article per a tothom poruc!

En el blog ja hem parlat dels forats negres (llegiu “Els increïbles forats negres”). Però avui ens centrarem en la cúspide de la piràmide predatòria: els gegants forats negres supermassius.

Un forat negre supermassiu és, en resum, un forat negre amb la massa equivalent a milions de Sols, i sembla que poc té a veure amb el “clàssic” forat negre que es produeix quan una estrella massiva es mor (les supernoves d’aquest tipus d’estrelles acaben produint estrelles de neutrons, com explicàvem en l’anterior article, o forats negres).

Potser un dels descobriments més interessants en el camp dels forats negres i de la dinàmica de les galàxies és el fet que, en el mateix cor de la majoria de les galàxies estudiades, hi viu, i s’alimenta, un immens forat negre.

Poc (quasi res) sabem de la seva formació. Ni tampoc no sabem si la parella galàxia-forat negre és una “regla” en l’univers. Per no saber, no tenim ni idea de si abans és una galàxia o un forat negre.

En el centre de la nostra magnífica galàxia espiral (coneguda com Via Làctia) resideix, també, un gegantí forat negre.

Potser els forats negres donen estabilitat a les galàxies? Potser és que són els elements que permeten la formació de les pròpies galàxies?

Per definició, un forat negre no deix escapar res de les seves garres. Ni tan sols la llum (i per això del seu nom).

És tanta la seva atracció gravitatòria que fins i tot els feixos de llum que hi puguin passar a prop són atrets irremissiblement al seu interior, on desapareixen, igual que tota la matèria. Les nostres lleis de la física no funcionen dins un forat negre. Igual que una divisió per zero, les fórmules es tornen inoperants per explicar què passa dins d’un fenomen com aquest.

Si això és així, com els podem detectar, si ni tan sols deixen escapar llum? Com sabem que estan allà?

Els seus efectes no passen desapercebuts. En particular, hi ha dos aspectes que els delaten i que ens permeten estudiar-los.

El primer d’ells és l’efecte de l’enorme gravetat que exerceixen al seu voltant. Les estrelles que orbiten prop del centre de la galàxia es mouen com dimonis al voltant d’aquest centre, amb velocitats molt més grans de les què es podria esperar a partir de la massa de la galàxia. Hi ha d’haver alguna cosa allà, al mig, que les fa girar així. Quelcom molt pesat, que les atrau intensament, però invisible.

El segon és el rastre que deix la matèria quan és devorada pel forat negre.

En l’espiral mortal que la matèria segueix en caure al forat, les partícules es van accelerant fins arribar a velocitats enormes, properes a la llum. En aquestes condicions, la matèria, superescalfada, emet radiació d’alta energia, que s’escapa pels pèls de caure també al forat negre (s’escapa perquè encara no ha arribat al llindar de proximitat a partir del qual ja res no escapa).

I aquesta radiació, captada pels nostres instruments, ens permet situar al devora-matèria.

Els dos experiments situen els objectes que els produeixen en el mateix punt: cossos de gravetat increïble, capaços d’accelerar la matèria, i de pertorbar intensament el seu voltant.

El forat negre que habita el centre de la nostra galàxia pesa com 4 milions de Sols junts. No està gens malament, oi? Doncs és dels petits: el forat negre conegut que pesa més equival a 18 mil milions de Sols!

La propera vegada que vegeu la Via Làctia dalt del cel, recordeu que, al centre de tota aquella serenor espera, amagat a tota observació, un dels fenòmens més inexplicables, que escapa a qualsevol llei descoberta fins ara.

Destructor de matèria, a l’hora que peça fonamental de l’harmonia de la galàxia.

Una paradoxa més d’aquest increïble univers nostre.

Un cel transparent com mai no l'havia vist

Gran part del mes d’agost he estat de vacances als EEUU, fent una ronda de parcs nacionals.

Aquesta és la raó per la que el bloc ha tingut poca activitat durant aquest mes.

Tot i això, no he pogut aparcar la meva passió per l’astronomia, i he aprofitat els cels clarissims que he pogut veure al desert d’Arizona per a intentar mostrar-vos-el amb l’equipament improvisat que tenia.

Sense lluna, i amb els nuclis poblats ben lluny, el cel del Gran Canó del Colorado semblava tenir vida. Molts estels fugaços completaven l’escena (faltaven només dies per a la pluja d’estrelles de meitats d’agost).

Mai no havia vist un cel així. I vaig muntar la meva màquina de fotografiar Olympus, que no està pas preparada per a aquest tipus de fotografia... i vaig fer el que vaig poder.

Aquí està el resultat. La regió fotografiada correspon a la zona de la Via Làctia entre les constel•lacions de Sagitari i l’Escorpí. Les ombres que es veuen a la part inferior són arbres que formen part de l’horitzó.

Tot i els mitjans rudimentaris que vaig emprar, la fotografia (combinació de 6 individuals) mostra clarament les zones brillants i fosques de la nostra galàxia.

Quan torni a Sant Cugat intentaré processar millor la imatge.

Ah! I preparo algunes novetats pel “nou curs”,... que si m’atreveixo inclouran observacions a la vora de Barcelona per a qui s’apunti. Ja parlarem.

Fins aviat!

El triangle de l'estiu

En qualsevol d’aquestes nits d’estiu, si aixequeu la vista al cel nocturn (cosa que us recomano de fer), us cridarà l’atenció un gran triangle, format per tres estrelles molt brillants (les més brillants que veureu).

Aquest és el conegut “triangle d’estiu”, i està format per les estrelles Vega (de la constel•lació de la Lira), Deneb (constel•lació del Cigne), i Altair (constel•lació de l’Àliga):

A part de la seva vistositat, el triangle ens servirà per a reconèixer en el cel a una de les constel•lacions més boniques... i també per a identificar a la Via Làctia.

Mireu a l’estrella Deneb: és senzill identificar-la, és la que es troba més al nord de les tres.

Veureu de seguida la forma de la constel•lació del Cigne. Deneb és el final de la cua d’una gran au que vola amb les ales desplegades i un llarg coll... el veieu?

La línia recta d’estrelles que forma el coll del cigne es projecta contra el costat oposat del triangle de l’estiu, tal i com podeu veure en el dibuix:

Un cop hagueu identificat la forma de la constel•lació ja no l’oblidareu i la reconeixereu fàcilment cada estiu.

Més coses: la línia del coll-cua (en la que es troba Deneb) també ens marca el lloc per on passa part de la Via Làctia. Com ja sabeu, aquest és el nom que rep la nostra galàxia, que veiem de perfil. En les nits fosques d’estiu, podreu veure-la brillar, com un gran núvol fantasmagòric. Doncs bé, la constel•lació del Cigne ens ajudarà a trobar-la si no la podem veure de seguida.

Recordeu que per a veure millor la Via Làctia podeu utilitzar visió indirecta: no hi mireu directament, sinó centreu la vista en un punt lateral no gaire allunyat del lloc per on penseu que passa la Via Làctia. El vostre cervell detectarà de seguida la lluentor feble, però inconfusible, de la nostra galàxia.

Compartiu el coneixement del triangle de l’estiu amb els vostres coneguts. Com tot en la vida, el saber dóna molta satisfacció, i amb aquests petits trucs el cel estrellat deix de ser un simple conjunt de punts per a passar a ser un dibuix preciós ple de formes familiars.

Ara, a l'estiu, mireu la Via Làctia!

L’estiu és un magnífic moment per a estirar-se sobre d’una bona hamaca i mirar al cel nocturn. En silenci, i amb un bon airet fresc, les vistes dels estels de l’estiu sempre són espectaculars, i amb el premi especial de veure algun estel fugaç.

Però és que el cel de l’estiu ens permet observar quelcom absolutament espectacular: la Via Làctia.

Només necessitem un lloc fosc, sense gaire pol·lució lumínica, i una nit fosca sense Lluna. I no cal pujar als Pirineus! Molts llocs, a prop dels grans nuclis urbans, tenen les condicions necessàries. Si viviu a Barcelona capital, una petita excursió nocturna a la zona, per exemple, del Moianès farà.

I si viviu o estiuegeu en un entorn rural... mireu al cel... potser teniu les condicions necessàries i no ho sabíeu! (des de Falset, al Priorat, es veu perfectament).

A més de les condicions de foscor, necessiteu habituar uns minuts els vostres ulls a la foscor. Res de llums a prop (idealment, si hi ha fanals al carrer, intentem situar-nos per sobre d'ells, per exemple en una terrassa elevada), i si necessiteu llanternes intenteu utilitzar-les amb llum vermella. En qualsevol cas, fins passats uns 5 o 10 minuts d’estar en la foscor, mirant el cel, els vostres ulls no estaran al 100%.

Mireu a dalt mateix vostre, a sobre (per això és important que estigueu còmodes... o patiran les vostres cervicals!). Si teniu les condicions, veureu un “núvol” que recorre el cel més o menys de Nord a Sud.

Mirareu i.... us semblarà veure aquest núvol... primer no gaire clar. I com més el mireu més clar l’anireu veient. És la Via Làctia!

La seva visió sempre és espectacular. Si sabeu reconèixer les constel·lacions, localitzeu al Cigne: la Via Làctia la veureu passar just per sobre del seu coll allargat!

Què és la Via Làctia? Ara veureu com encara és més espectacular veure-la, quan se sap què s’està veient.

El nostre Sol, i els planetes que giren al seu voltant, inclosa la Terra, es troba dins una galàxia. Les galàxies són agrupacions d’estels que més o menys giren totes elles al voltant d’un centre de masses comú. Ummmm... sabeu quantes estrelles hi ha en una galàxia comuna? Si. De l’ordre de mil milions!

Doncs bé, la Via Làctia és la nostra galàxia. Vivim en una galàxia espiral (bé, en realitat no és una espiral científicament parlant, sinó una espiral barrada... però pel que volem parlar en aquest article aquesta petita diferència no ens aportar res).

En la fotografia podeu veure com és una galàxia en espiral. Maca, no? Aquesta que veieu podria semblar-se a la nostra. El nostre Sol (i per tant nosaltres) està situat en un dels braços de la galàxia, i bastant apartat del centre.

I ara,... què veiem doncs al cel? La “Via Làctia” que esteu veient és, ni més ni menys, que la nostra galàxia vista de canto!!!!!!! És així de magnífic!

Imagineu-vos-ho per un moment. Fixeu-vos com és una galàxia en espiral. Imagineu que, a efectes pràctics, la galàxia és més o menys plana. I ara poseu-hi el Sol i la Terra en un punt de la galàxia un xic (bastant) apartat del centre. Què veuríem des d’aquesta Terra que us heu imaginat si miréssim cap al centre de la galàxia? Doncs la galàxia de canto.

Aquí teniu una fotografia d’una galàxia vista de canto (bé, ... quasi de cantó!). És justament el què veiem, amb la “petita” diferència que estem veient la nostra pròpia galàxia... i que l’allargada del “núvol” que veiem és enorme, i creua el nostre cel de nord a sud!

El "núvol" que veiem, per tant, és la lluentor de la nostra galàxia.

En aquesta altra fotografia espectacular podeu veure part de la Via Làctia (no pretengueu veure-la així de bé, eh? que això és una fotografia amb exposició llarga i ves a saber des de quin paratge natural està feta!)

Com us podeu ja imaginar, no sempre veurem la Via Làctia. Per exemple, si des de la Terra que heu posat en la vostra imaginació en la galàxia espiral mireu cap a “fora” i no cap al centre de la galàxia.

Això fa, per a entendre’ns, que si l’estiu és una època ideal per a veure-la, durant l’hivern, per contra, no la podrem veure.

Bé... ara sortiu fora i gaudiu de la vista d’aquesta meravella. I quan l’estigueu veient, penseu en el què és en realitat.

I deixeu volar l’imaginació.

(hey, escriviu-me sis plau amb els vostres comentaris si la veieu, val? I no oblideu que heu de triar nits sense Lluna... per tant als voltants de la Lluna nova)