dimecres, de juliol 27, 2011

Una agulla, un paper, i un got d'agua ens marquen el rumb de la vida


Un planeta preciós, ple d’aigua, i amb una densa atmosfera. Rius i torrents han anat esculpint valls i barrancs en la complexa orografia d’aquest món. Amb estacions de l’any molt acusades, és possible que en algun recó del planeta hagi evolucionat la vida. Un projecte de planeta ben prometedor, oi?

Aquest podia ser Mart, fa milers de milions d’anys.

Per què Mart és ara un gran, i espectacular, desert vermell? On és la seva atmosfera? I la seva abundant aigua? Tenim proves suficients com per a fer-nos pensar que el passat del planeta roig s’assemblava al descrit a l’inici, com ara les empremtes dels rius, inequívoques, o trossos de meteorits sobre la seva superfície, que van sobreviure a l’impacte per què alguna cosa, similar a una atmosfera, els va frenar.

Si agafeu una agulla fina, i la poseu, amb molta cura, sobre un tros de paper que suri en un got d’aigua, el paper, amb l’agulla sobre, girarà immediatament, assenyalant-nos el nord. Acabem de fabricar una brúixola improvisada.

De tots és conegut que el nostre planeta té un camp magnètic, que, entre d’altres coses, permet que aparells com la brúixola funcionin. Però molt més important que això, el camp magnètic de la Terra és un dels elements clau que ha permès la vida en aquest racó de l’univers.

El Sol, que ens il•lumina i ens dóna escalfor, és, com bé sabem, un gegantí reactor nuclear. Contínuament, la nostra estrella emet potents tempestes de partícules elèctricament carregades. És l’anomenat vent solar, que arriba als confins del sistema solar (com la sonda Voyager 2 ha pogut comprovar).

Aquestes partícules, llençades a altíssimes velocitats, són molt perilloses. Afortunadament per nosaltres, i per a totes les espècies vives del planeta, el camp magnètic de la Terra actua com un escut protector, i desvia a la major part d’aquest vent mortal. Sense el camp magnètic, doncs, aquest seria un planeta mort.

A més, el vent solar pot despullar un planeta de la seva atmosfera, amb la seva acció al llarg de milions d’anys. De forma que ja veiem que el disposar d’un planeta amb camp magnètic és molt més que una comoditat pels viatges.


És per aquesta raó que pot ser interessant conèixer una mica més com es produeix el camp magnètic de la Terra, i el per què no tots els planetes en tenen.

El camp magnètic es produeix per un efecte anomenat dinamo, en base al moviment (rotació) d’un nucli metàl•lic dins del planeta. Per tant, es necessiten dos ingredients imprescindibles: un nucli metàl•lic mòbil, i una rotació del planeta el suficientment ràpida com per a poder mobilitzar el nucli.

La Terra té un nucli molt dens, format per metalls, amb alt contingut de ferro i de níquel, tots dos elements conductors de l’electricitat. Tot i que el nucli pròpiament dit és molt dens (sòlid), les capes que l’envolten són més fluides, i poden, per tant, moure’s. I per què són fluides?


Resulta que en el moment de formació de la Terra, quantitat d’elements radioactius varen anar a parar al nucli del planeta. La seva descomposició escalfa l’interior de la Terra, fins al punt de mantenir aquest estat fluid necessari pel magnetisme, i per la vida!

Som afortunats, un cop més. Altres planetes no ho són tant.


Per exemple, Mercuri és massa petit. Això ha fet que, al llarg dels més de 4.500 milions d’anys de la seva existència, el planeta hagi esgotat el “combustible” de la radiació nuclear com a element escalfador del seu interior, i ara el seu nucli sigui sòlid, ... i immòbil.

Venus té pràcticament la mateixa dimensió que la Terra, però necessita quasi 244 dies per girar sobre si mateix! Massa lent com per a poder moure el nucli. Resultat: si mai hi viatgeu, no cal que porteu brúixola. Zero camp magnètic.

I Mart. Aquest és un cas espectacular de les conseqüències que perdre el camp magnètic pot tenir. El refredament del seu nucli va ser, probablement, la causa d’aquesta pèrdua. I amb ella, l’atmosfera. I gran part de l’aigua. I potser l’esperança de la vida.

Si, som afortunats. Tot, absolutament tot, en aquest bonic planeta s’ha encaixat per a que el puguem habitar.

Qui hagués dit que una brúixola fos una prova més d’aquest fet tan magnífic?




Vols saber més coses?




dimarts, de juliol 19, 2011

El cel aquest mes de ... juliol

És un coet? És un ovni? És un senyal diví?

Si esteu mirant el cel de matinada, i us feu aquestes preguntes, és molt possible que estigueu observant Júpiter.

El planeta gegant del nostre Sistema Solar torna, després d’uns mesos a l’altre costat del Sol. I torna amb la seva lluentor magnífica, que el distingeix de qualsevol altre objecte (excepte, potser, de Venus).

Amb el pas de les setmanes, aquest planeta anirà dominant cada cop més el nostre cel nocturn, passant de veure’s de matinada a romandre ben alt en el cel de la mitjanit.

Júpiter ens porta, aquest any, l'aire fresquet de les matinades d’estiu. Ens porta un testimoni d’aquelles converses d’amics, estirats a la gespa i mirant el cel, mentre expliquem històries divertides i fem córrer el porró. Ens recorda que és temps de mirar cap a dalt, buscant els estels fugaços de l’estiu, aquells que, per uns instants, ens deixen bocabadats i sense poder recordar quin era aquell desig que havíem de demanar.

Aquest cop, la Lluna no caldrà que ens ajudi a reconèixer quin puntet al cel és Júpiter. Tot i això, els dos mons formaran una bonica parella els dies 23, 24 i 25 d’aquest mes, tal i com simulem en la figura següent (mirant en direcció est, cap a les 5 de la matinada):


Si teniu prismàtics, enfoqueu-los a Júpiter, i veureu algun dels seus 4 principals satèl•lits, com a dèbils punts al seu costat. I si torneu a mirar al cap d’unes hores, o al dia següent, veureu com han canviat de posició.

I si teniu un petit telescopi, la imatge del planeta, amb les seves bandes de color i forma clarament aplanada, provocarà, de seguida, la vostra admiració.

En tot cas, ja sigui a simple vista o amb un telescopi, quan mireu Júpiter dediqueu un moment a pensar en la seva importància i influència en el nostre passat (i potser en el nostre futur). Ell i Saturn, amb les seves grans masses, van provocar, segurament, la configuració actual de planetes del Sistema Solar, ordenant el caos inicial, i enviant a la Terra a l'òrbita que avui ocupa, ni més ni menys que a una que permet que l’aigua sigui líquida.


Nits de festa major. També en el nostre cel.

dilluns, de juliol 11, 2011

La Lluna i Saturn es donen cita al mig de Sant Cugat

En l’anterior article, us explicava la iniciativa “Discover the Universe”, promoguda per la revista Astronomy, i en la què participaria.

Es tractava de treure el telescopi al carrer, en un lloc ben públic, per a convidar a la gent a mirar per l’ocular i a interessar-se per les meravelles del cel.

Així ho vàrem fer, tal i com havíem previst, el passat dijous dia 7, muntant el telescopi a la plaça de l’estació de Sant Cugat.

Com sempre, vaig poder comptar a l’ajut del meu amic Xavi, sense el què no podria haver-me plantejat aquesta “aventura”. Gràcies, amic, un cop més!

La tarda havia estat esplèndida, i a les 9.30 del vespre, encara amb llum de dia, la Lluna creixent lluïa ben a munt, com si ens esperés.

Amb en Xavi vàrem inspeccionar el terreny. La plaça de l’estació és un gran espai obert, de vianants, amb terrasses de bars i restaurants. Era senzillament ideal, si el que volíem era no passar desapercebuts!

A aquelles hores, moltes famílies amb nens omplien les terrasses i la plaça. A més, amb cada tren que arribava, un nou rierol de persones circulava per allà.

Allò era com llançar-se a l’aigua freda: aquells primers moments de “dubte”, d’una certa por escènica. Faríem el ridícul?

Lògicament, a la que vàrem començar a muntar el telescopi, moltes mirades es van fixar en nosaltres. Afortunadament, els nens ens varen ajudar a trencar el nerviosisme d’aquells primers moments. De seguida, varen començar a rodejar-nos, impacients, quan van saber que podrien veure la Lluna.

Com no podia ser d’una altra forma, la Lluna els va al•lucinar, i alguns varen anar a buscar als seus pares.

Poc a poc, grups de gent es varen anar apropant.

A la Lluna la va seguir Saturn, que va centrar els “ohs!” dels observadors durant la segona part de la sessió.

Per allà varen passar els amics de l’Associació Astronòmica de Valldoreix-Sant Cugat, a donar-nos suport. I va venir la Joana, seguidora incondicional d’aquest blog, que es va desplaçar expressament des de Montornès.

Cap a la mitjanit vàrem desmuntar el telescopi, la plaça quasi solitària, només habitada per algun grup d’adolescents, alguns dels quals havien observat també minuts abans. Vàrem estimar que, en total, rondarien les 80-100 persones que varen poder observar aquella nit.

Ens ho vàrem passar molt bé, tan bé que segurament ho repetirem. És totalment diferent a les observacions més organitzades que fem, però justament aquesta improvisació, i el fet de poder-te enfocar a molta gent i cridar la seva atenció és el seu atractiu.

Com anècdota, dues nenes, de 10 i 8 anys, que, després d’observar la Lluna, se’n van anar a dormir a casa (viuen al davant de l’estació), però no sense abans demanar-nos que les aviséssim si observàvem més tard Saturn. Amb sabatilles varen baixar de nou quan el planeta dels anells era el nostre objectiu. I es van meravellar, igual que tots nosaltres, davant la increïble visió d’aquell món remot.

“És REAL?”
“Si. És magnífic, oi? Mireu com brillen els anells, fets de gel quasi pur. Voleu tornar-lo a mirar?”
“Si!!!”

Categories

Estels i Planetes

TOP