Arriba la millor pluja d'estrelles de l'any, i un apropament planetari que no es veia des del segle XVII

Aquest mes de desembre tenim 2 veritables espectacles en el cel nocturn. La que possiblement és la millor pluja d’estrelles de l’any, i l’apropament visual increïble que tindran Júpiter i Saturn.

Parlem primer de la pluja d’estrelles.

Són els Gemínids, com us deia la millor pluja de l’any en termes de densitat, és a dir, de nombre de fugisseres que habitualment es poden observar. A més, enguany coincidirà amb Lluna Nova, de forma que el nostre estimadíssim satèl·lit ens deixarà un cel completament fosc per a que en puguem gaudir al màxim (si la meteorologia i les llums de les ciutats ens ho permeten, és clar).

Com a recordatori, us explico què és exactament una pluja d’estrelles.

Una estrella fugaç (en català també fugissera) és un petit fragment de material que vaga per l’espai i que el nostre planeta escombra amb el seu moviment al llarg de l’òrbita al voltant del Sol. Aquets petit fragment (a penes mil·límetres de mida) entra a l’atmosfera, i per fricció s’incinera a molts quilòmetres d’altura, deixant en el cel un bonic i espectacular traç de llum. És quan exclamem “Ohhhh”, tanquem els ulls, i demanem un desig (que no s’ha d’explicar!).

Doncs bé, anomenem pluges d’estrelles quan aquesta entrada de fragments a l’atmosfera es produeix en grans quantitats. Milers d’objectes que impacten contra la Terra de forma molt concentrada en unes hores (o dies).

Per què es produeix aquesta acumulació de fugisseres? Perquè durant aquelles nits (o hores) la Terra, que no para de circular al voltant del Sol, creua a prop de l’òrbita d’un cometa. Els cometes són objectes poc agregats, que semblen una pila de sorra i pedres desordenades, i que tenen molts components volàtils gelats. Quan s’apropen al Sol, l’escalfor de la nostra estrella fa que aquests components escapin a l’espai arrossegant gran quantitat de pols i petites pedres que segueixen orbitant (és a dir, que ocupen l’òrbita de l’objecte progenitor).

Quan la Terra passa a prop d’una d’aquestes òrbites es troba milers de diminuts fragments, i els escombra, donant lloc a una bonica pluja d’estrelles.

Sens dubte, la més coneguda és la dels Persèids, anomenats popularment com les Llàgrimes de Sant Llorenç. Es tracta d’una pluja molt densa (vol dir, una pluja intensa pel que fa a nombre de fugisseres). El que la fa tant popular, a més, és que es produeix durant les nits d’agost, quan l’observació del cel ve de gust i no representa problemes pel que fa al fred.

Tot i això, els Gemínids acostumen a ser encara més intensos que els Persèids, per bé que les condicions d’observació són més sacrificades.

Potser us estigueu preguntant sobre el nom de les pluges d’estrelles. Persèids o Gemínids fa referència al punt del cel del quan semblen provenir les estrelles fugaces. Anomenem radiant a aquest punt, i bategem la pluja amb el nom de la constel·lació que l’alberga (en el cas anterior, Perseu o Geminis).

Abans us deia que són els cometes els que generen les pluges d’estrelles. Però el cas dels Gemínids és una excepció. Creiem que el pare és un asteroide, anomenat 3200 Phaethon. Un objecte de gran dimensió, uns 6 km. Normalment, els asteroides són molt més compactes que els cometes, i en condicions “normals” no haurien de desprendre la gran quantitat de petits fragments que són necessaris per a provocar una pluja d’estrelles. Però aquest asteroide en concret s’apropa força al Sol, i podria ser que aquest fet facilités la cosa. Sigui com sigui, no ho tenim del tot clar.

Molt bé, però... com gaudir dels Gemínids?

El més important és saber quan. Aquesta pluja d’estrelles ja és activa des de començaments de desembre, però les nits de màxima activitat seran les del 13 i 14 d’aquest mes. De totes maneres, si no podem observar per alguna raó (per exemple, perquè estigui ennuvolat)  podem intentar-ho unes nits abans o després, i segur que en veurem.

L’altra gran pregunta és la direcció cap a on hem de mirar. Jo sempre aconsello posar-s’ho fàcil, i observar la part de cel que més oberta tinguem, on puguem abastar la major part del firmament.

Es necessita paciència. No penseu que és sortir a la terrassa o del cotxe i veure’n un munt. Hi haurem de passar estona, i per aquets motiu és molt important posar-se còmode. Per tal d’evitar mal de coll, us aconsello estirar-vos. Evidentment ben abrigats!

Mentre esperem, podem gaudir del cel estrellat i deixar anar la imaginació, o xerrar amb els nostres acompanyants, allà estirats. I de sobte en veurem una. I potser de seguida una altra.

I el lloc d’observació? Clarament, com a més fosc millor. Idealment, doncs, ens hauríem d’allunyar dels nuclis urbans. Certament, la situació que tenim, de toc de queda, no ajuda. Però la bona notícia és que es fa fosc molt d’hora: a les 7 del vespre ja podem estar observant.

En qualsevol cas, si no ens podem allunyar de les ciutats, al menys intentem pujar a balcons o terrats que deixin per sota l’enllumenat dels carrers. A més, evitem qualsevol font de llum. Vull dir que si l’edifici del costat projecta la seva llum sobre nosaltres, intentem donar-li l’esquena.

Un exercici interessant que us animo a fer és el següent. Quan veieu una fugissera, recordeu el seu traç i mentalment allargueu-lo cap al seu origen. Espereu a la segona, i feu el mateix. Anireu veient com tots els orígens que projecteu mentalment coincidiran en un mateix punt del cel. És justament el radiant que explicava abans. En aquest cas, la constel·lació dels Bessons.

Parlem, ara, del segon espectacle del mes.

Júpiter i Saturn han estat visibles en el nostre cel nocturn durant tot l’estiu i tardor. Ara mateix els tenim, just quan es fa fosc, força baixos sobre l’horitzó sud-oest. Doncs bé, resulta que tots 2 planetes s’estan apropant visualment cada dia que passa. Vull fer èmfasi en el fet que es tracta d’un apropament visual, degut a la perspectiva de visió que tenim des de la Terra.

El màxim apropament es produirà la nit del 21 de desembre. Estaran tan a prop (recordeu, visualment) que no els podrem separar un de l’altre a simple vista. La visió serà força espectacular, amb el resultant d'un punt brillantíssim. Aconsello observar-los forces dies abans (i després), per notar com cada nit es van apropant (o allunyant després del 21).

Si teniu prismàtics o telescopis podreu caçar, en un mateix camp òptic, tots 2 planetes, perfectament separats. Això vol dir que amb un telescopi modest podreu veure, alhora, el disc colorit de Júpiter, els seus principals satèl·lits, el disc de Saturn i els seus anells!

Un apropament tan precís no es produïa des de l’any 1623! Així que es tracta d’un fet extraordinari que no ens podem perdre.

Com deia, haurem d’observar-ho durant les primeres hores del vespre, abans que tots 2 planetes s’amaguin per l’horitzó sud-oest. De forma que el toc de queda no ens ha d’impedir gaudir-ne. A més, en aquest cas tampoc hi ha problema per a observar-los des de la ciutat. Tan sols ens calen finestres o balcons ben orientats. Els 2 planetes brillen tant que la llum urbana no pot amb ells (de totes maneres, com menys llum hi hagi, més bonica serà la visió).

Amb tot això que acabem de veure, no podem pas deixar passar l’ocasió de mirar el cel aquest mes de desembre!

Us previnc, però, que l’observació del firmament provoca addicció. Com més el mires, més aprens, i més ganes tens de contemplar-lo novament. Així que vosaltres mateixos. No digueu que no us he avisat!

 

Arriben Les Llàgrimes de Sant Llorenç 2020. Guia d'observació... i reflexió!

Primer va ser degut al confinament del març. Vaig decidir llançar una iniciativa anomenada “Ciència en confinament”, amb l’objectiu d’oferir continguts gratuïts científics a la gent per a fer un xic més suportable el moment. I la cosa va créixer fins als 42 capítols en directe a través d’internet, amb més de 6.000 assistents en total.

Després ha estat el retorn lent al que eufemísticament anomenem “nova normalitat”. També l’escriptura del proper llibre, sobre les “casualitats” que han fet que tinguem vida.

El final de temporada de “La Terra és plana” dins El Suplement de Catalunya Ràdio ha estat intens, amb capítols que han requerit feina de preparació. Hem completat ja 2 temporades, i hi tornem el proper setembre.

Ah! I les xarxes socials, que cada cop m’estan requerint més temps. En especial, twitter. La veritat és que és fantàstic rebre la quantitat de fotografies del cel i comentaris que m’envieu!

El gran perjudicat amb tot això ha estat el blog. No he tingut gaire temps per escriure nous articles, la veritat.

Així que he decidit que les Llàgrimes de Sant Llorenç bé s’ho mereixien.

Es tracta de la pluja d’estrelles més famosa de totes i la més senzilla d’observar, gràcies a que es produeix en ple mes d’agost. El seu nom tècnic: els Persèids.

L’espectacle ja va de fa dies, ja que és un fenomen que dura setmanes. Però les millors nits, quan més densitat de fugisseres es concentrarà, seran les de l’11 al 12 i del 12 al 13 d’agost.

Enguany coincideix amb Lluna minvant, de forma que tindrem una primera part de la nit sense la llum del nostre estimat satèl·lit. El moment millor per mirar el cel, per tant, serà durant la primera part de la nit, abans no surti la Lluna de matinada.

Cap a on mirar? Fàcil. No cal triar una direcció determinada. Els meteors (traços lluminosos de les estrelles fugaces) poden aparèixer en qualsevol punt del cel. El més òptim és mirar en vertical, ja que d’aquesta manera es pot controlar més superfície de cel. Això sí, haureu d’estirar-vos còmodament o el coll us acabarà adolorit!

I quantes fugisseres veureu? Ah... ja m’agradaria a mi tenir la resposta! Hi ha tants factors que hi prenen part! Per exemple, la qualitat del cel. Evidentment, com és allunyats de les llums dels nuclis urbans, millor. Lògicament, el fet que hi hagi núvols o no també serà un element clau.

La paciència és fonamental! Hi ha molta gent que pensa que es tracta d’aixecar la vista i veure caure les estrelles. Tot i que hi ha alguns registres històrics que indiquen que això ha passat ocasionalment, el més habitual és haver d’esperar estona. És un excel·lent moment per fer-la petar, amb família o amics, mentre es contempla la nit estrellada i la Via Làctia creuant per sobre nostre. I, de sobte, tot d’una creuarà una estrella fugaç que farà que apuntem amb el dit i exclamem la típica “l’heu vista?”. Potser la següent arribarà de seguida, quan encara recordem la primera.

És això. Arriben sense avisar, sovint en ràfegues. Minuts d’espera seguits per moments d’excitació en els que n’apareixen vàries.

Què estem veient? Són diminuts fragments de cometa.

Els cometes, quan s’apropen al Sol, tenen tendència a alliberar pols i petits fragments que queden orbitant. Quan la Terra, en el seu gir al voltant del Sol, creua el pas del cometa, milions de trossets impacten contra la nostra atmosfera, friccionen amb les capes altes, i es desintegren en un bonic flash de llum. Per aquest motiu, les pluges d’estrelles es produeixen, sempre, durant les mateixes nits al llarg de l’any. Justament els moments de creuament amb les òrbites d’alguns cometes (i, en algun cas, asteroides).

En concret, els Persèids, o Llàgrimes de Sant Llorenç, són bocins del cometa Swift-Tuttle, una bèstia d’uns 26 km de dimensió i que està considerat com l’objecte més perillós que coneix la humanitat. Per què? Doncs ho podem deduir de la definició de pluja d’estrelles que acabem de fer. Hem dit que es produeixen quan el nostre planeta creua l’òrbita d’un cometa. Doncs sí, creuem el pas del Swift-Tuttle!

Una reflexió: som vius gràcies als impactes. Els que varen portar l’aigua a la Terra. El que va crear la Lluna (les marees han estat fonamentals pel desenvolupament de la vida). El que va extingir als dinosaures (i al 85% de les espècies vives fa 66 milions d’anys) i va aplanar el camí pels mamífers.

És clar, ara que els humans som aquí ja no hi voldríem jugar més, al joc dels impactes. “Gràcies natura! Gràcies pels impactes que vas enviar i que ens han creat! Però, sisplau, ara ja no en volem més!”. La natura, però, no té pensat escoltar-nos, i el cicle d’impactes seguirà existint al nostre Sistema Solar. Ja no amb la freqüència que tenia quan el Sistema Solar era infant (era un veritable caos d’objectes), però sí de forma periòdica, simplement per probabilitats.

Em referia abans a l'objecte que va impactar fa 66 milions d’anys. Doncs bé, hem estimat que potser tenia entre 10 i 12 km de mida. El Swift-Tuttle en té 26! Com veieu, es tracta d’un veritable esterilitzador de planetes!

Però tranquils, perquè en els propers milers d’anys no hi ha probabilitat d’impacte contra aquest monstre.

Què més veure? Doncs és molt interessant fixar-se amb el recorregut visual dels meteors quan els veiem creuar. Recordeu la trajectòria del primer que caceu. Allargueu mentalment la línia de llum cap enrere. Feu el mateix amb les demés fugisseres, i trobareu que totes elles semblen provenir del mateix punt del cel, que anomenem radiant. Aquell punt és justament el lloc pel qual la Terra està impactant contra el núvol de fragments.

El radiant és el que dóna nom tècnicament a les pluges d’estrelles. Així, Persèids ens indica que el radiant de les Llàgrimes de Sant Llorenç s’ubica visualment en la constel·lació de Perseu.

Mentre esperem, observant el cel, a part de la sempre espectacular Via Làctia veurem un punt molt brillant en el cel, baix sobre l’horitzó sud. Una llum intensa, sense pampallugues. Es tracta del planeta Júpiter. Al seu costat, un xic per sota i més a l’esquerra, albirarem fàcilment una altra llumeta, tot i que més feble i pàl·lida, que pertany al Senyor dels Anells, Saturn.

Finalment, com a recomanació: eviteu llums dels mòbils, i en general qualsevol llum blanca. Necessitem ben dilatada la pupila per a poder captar quantes més fugisseres millor. Cada cop que algú encén el mòbil, la pupila es tanca, i necessitem minuts per  que es torni a habituar a la foscor. Així que es tracta, simplement, de posar-se còmode i gaudir del cel i de l’espectacle de les estrelles fugaces.

Espero que ho pugueu gaudir molt,enguany, que falta que ens fa.

I penseu en la paradoxa. La pluja d’estrelles més famosa, familiar i inspiradora de totes. I és un recordatori de la nostra fragilitat. Cada una de les boniques fugisseres que veurem és un missatge que ens envia la natura, dient-nos que som aquí perquè ella ens hi ha posat, i que aprofitem el regal de la vida, cada segon de la mateixa.

Hi ha moltes coses de les que ens hem de preocupar. Ara tenim entre mans la qüestió de la salut i la recuperació econòmica. No oblidem la gent que es mor ofegada cada any intentant creuar la Mediterrània per accedir a una vida un xic més digne. Ni tampoc el canvi climàtic, la malmesa que estem generant com a llegat pels fills dels nostres fills.

Però estareu d’acord amb mi que malbaratem moltes hores d’aquesta preciosa vida preocupats per altres qüestions molt més banals. Problemes que, quan els poses en perspectiva, no aguanten cap comparativa amb els realment greus i importants.

La natura s’ha pres moltes molèsties per a que avui puguem ser aquí. Tenim un regal, i es diu vida. Desitjo que la contemplació enguany de les Llàgrimes ens ajudi a reflexionar sobre com i amb què hem de gastar les nostres energies i quines altres coses no es mereixen ocupar tant espai a la nostra llista de preocupacions.

Cal que preparem entre tots una bona dosi de solidaritat per a ajudar en la recuperació de la situació actual, i la llum de les fugisseres ens recordarà que som capaços del pitjor, però també del millor.

Que així sigui. Bones Llàgrimes a tothom!

Què ens portarà el 2020? Els titulars esperats i el cel que no ens podem perdre

L'any que hem deixat, 2019, ens ha regalat moments fantàstics pel que fa a l'astronomia i a l'espai. Com ara la celebració dels 50 anys de l'arribada de l'home a la Lluna, la primera fotografia d'un forat negre, o la recollida de mostres i exploració de l'asteroide Ryugu per part de la sonda japonesa Hayabusa-2, per citar només uns pocs exemples.

Què esperem del 2020?

En aquest article, aixecarem la vista cap al nou any que acabem de començar, i veurem quines són les fites, i en alguns casos sorpreses, que podem esperar. També us compartiré alguns dels moments que hem d'anotar-nos a l'agenda pel que fa a espectacles al firmament visibles a simple vista.

Aquest serà l'any de Mart. Com m'agrada parlar de Mart, ja ho sabeu! I és que n'espero molt de l'exploració d'aquest planeta, és la meva aposta de tot al vermell per a trobar vida fora de la Terra.

Al juliol partiran cap al planeta roig 3 nous robots, bàsicament biòlegs, especialitzats en la cerca de vida. Es tracta de dispositius de l'ESA, la NASA, i l'agència espacial xinesa. Tots s'enlairaran dins la mateixa finestra temporal, ja que és un d'aquells anys en què la Terra i Mart assoleixen una posició de mínima distància. En aquestes condicions, podran arribar al planeta destí a començaments de 2021.

Com sabeu, actualment ens queda a Mart el robot Curiosity, un valent supervivent, però que ja mostra senyals d'esgotament (també hi tenim una sonda en superfície, la Insight, i 6 satèl·lits orbitant). 

El Curiosity explora aquell món des de l'any 2008. Va coix, té una ròtula que no acaba de funcionar, i presenta senyals d'Alzheimer (ha perdut 3 cops la memòria). Es tracta d'un gran robot geòleg, que, juntament amb els anteriors enginys, ens ha ensenyat un Mart molt diferent en el passat al que ara veiem. Un planeta que va estar cobert per rius i llacs d'aigua líquida, amb una densa atmosfera d'efecte hivernacle que proporcionava temperatures similars a les nostres.

Els nous robots aniran a buscar vida. Vida bàsica, segurament fòssil. Però que ningú es pensi que serà arribar i moldre! Molt probablement, l'exploració durarà anys.

El segon motiu pel qual parlo de l'any de Mart és perquè justament ens situarem a prop (uns 60 milions de km) d'ell, i això significa que lluirà potent en el nostre cel de tardor, especialment cap a l'octubre. El veurem sense problemes, regnant a la nit, lluent amb el seu característic color ataronjat. Serà el moment d'apuntar-lo amb tot el que tinguem, inclosos els ulls, sense cap altre instrument, per banyar-nos amb la seva poderosa llum i somiar amb com és aquell lloc fascinant.

L'any 2020 marcarà la tornada a la Terra de la sonda Hayabusa-2 amb les mostres recollides de l'asteroide Ryugu. Serà a finals d'any quan la missió desplegarà una petita nau amb les mostres, la qual re-entrarà a l'atmosfera terrestre. Us haig de dir que es tracta d'una de les missions exploratòries més espectaculars dels últims temps. Durant els darrers mesos, la Hayabusa no tan sols ha recollit mostres, sinó que ha deixat anar, sobre la superfície de Ryugu, varis dispositius saltadors que ens han enviat imatges inoblidables.

Molt relacionat amb aquesta missió, la OSIRIS/Rex de la NASA, que també està orbitant un altre asteroide, Bennu, arribarà enguany a un dels seus punts culminants. La recollida de mostres.

Quan a la tecnologia de naus i coets, l'any 2020 pot marcar un punt d'inflexió sobre l'estat actual de la qüestió. Fins ara, només la Soyuz russa és capaç d'enlairar humans en direcció a l'Estació Espacial Internacional (o a l'espai, en general). Això vol dir que qualsevol agència espacial que vulgui enlairar els seus astronautes ha de pagar el bitllet als russos, inclosa la NASA.

Ja us podeu imaginar que això no li agrada gens a l'amic Trump. 2020 és l'any en què, en teoria i si tot funciona com està previst, 2 companyies americanes estaran en disposició d'enlairar humans a l'espai. Es tracta de SpaceX, l'empresa propietat de l'Elon Musk, i de Boeing. Ambdues entitats estan completant les fases de proves, i al menys una d'elles és molt probable que ho tingui tot llest aquest any.

Pel que fa a l'astrofísica, és molt difícil predir quins descobriments ens esperen. Ahhhh... si tinguéssim la bola de cristall! Tot i això, us comento a continuació quins són els àmbits que, amb més probabilitat, ens poden donar sorpreses.

La detecció d'exoplanetes està en un moment dolç. Fa poques setmanes es va enlairar el satèl·lit Cheops, de l'ESA, especialitzat en aquest camp. I el telescopi espacial de la NASA TESS, que també es focalitza en exoplantes, està funcionant a tota pastilla i generant notícies.

Recordem que el sant greal en aquest camp és la detecció de planetes tipus terra, que orbitin en zona habitable de la seva estrella (llocs en què la temperatura generada per l'estrella permeti que l'aigua pugui ser líquida en superfície del planeta). El següent pas serà poder caracteritzar les seves atmosferes, en cas que en tinguin. La tecnologia ha avançat molt, i som en el punt crític que ens ha de permetre començar a detectar atmosferes, composicions, etc.

Espero que un altre àmbit que donarà titulars durant el 2020 serà el de la investigació sobre la matèria fosca. No podem seguir massa temps en la situació de desconeixement en què estem.

Saben que la matèria fosca no està formada per àtoms, i també sabem que és molt majoritària respecte de la matèria ordinària (galàxies, estrelles, planetes...). Però a part d'això, pràcticament no sabem res més.

L'estem cercant principalment als acceleradors de partícules, però anem descartant opcions, i a penes en queden. O la descobrim, o bé haurem de plantejar-nos quins pilars ens estan fallant en el nostre coneixement del cosmos.

És molt probable que enguany surtin escrits científics relatius al Sol, especialment al funcionament de la seva corona. La cosa és que la NASA té en òrbita solar a la nau Parker, que en cada tomb s'apropa més a l'estrella. De moment, ja ha batut tots els rècords d'apropament i també de velocitat (passa a tota pastilla pel costat del Sol, per tornar a descansar en la part d'òrbita més allunyada).

El seu objectiu és l'estudi de la misteriosa corona solar, on les temperatures poden arribar als milions de graus, i on en generen els mecanismes causants de les perilloses  tempestes solars.

Els forats negres segur que segueixen sent protagonistes. No deixen de donar-nos notícies. De fet, en els pocs dies transcorreguts d'enguany, ja n'han generat, de titulars. Per exemple, s'acaben de detectar forats negres molt massius, però en qualsevol cas més petits que els típics súpermassius, en galàxies nanes, on no se'ls esperava. I per si això no fos suficient, aquestes bèsties no es troben al centre de les galàxies.

I és que encara és molt el que hem d'aprendre dels objectes més enigmàtics i increïbles de l'univers. En aquest sentit, recordar que queda per demostrar experimentalment la gran predicció d'Stephen Hawking, sobre l'existència d'una radiació (que porta el seu nom) que faria que els forats negres s'evaporessin lentament. A part de l'honor del descobriment, qui ho faci se n'endurà, segur, un Nobel (el que hagués anat destinat a Hawking).

Anem ara al cel del 2020...

Per començar l'any, tindrem 3 súperllunes seguides. Ho seran les llunes plenes del febrer, març i abril.

Una súperlluna apareix un xic més gran que una "lluna normal", degut a que coincideix la fase plena amb el punt de màxim apropament a la Terra (la Lluna, com tots els demés objectes, orbita en trajectòria el·líptica, que fa que hi hagi moments de màxim apropament i altres de màxim allunyament).

Tot i que científicament les súperllunes no tenen gaire interès, sempre són fenòmens populars que fan que mirem el cel i fotografiem l'espectacle. Per tant, siguin molt benvingudes.

Per cert, l'exercici que us recomano fer és comparar digitalment una fotografia que li feu a una de les súperllunes amb una altra imatge, que captureu amb la mateixa configuració de càmera, d'una lluna plena "normal".

Tindrem 2 eclipsis de lluna penombrals. Un, de fet, ja l'hem viscut (el passat 10 de gener). L'altre es produirà el 5 de juny. Aquest tipus d'eclipsis no són, ni de bon tros, tan impactants com els totals o parcials. El nostre satèl·lit no arriba a entrar dins el con d'ombra de la Terra, sinó només a la part de penombra. Tot i això, són esdeveniments que es poden apreciar a ull nu i, per suposat, fotografiar, i paga la pena no perdre-se'ls.

Venus seguirà brillant, potentíssim, durant mesos sobre l'horitzó oest després de la posta de Sol, tal com ho està fent aquests dies. El mes d'abril marcarà el màxim de la seva lluentor en el cel del vespre.

El mes de desembre, Júpiter i Saturn ens regalaran un espectacle visual molt especial. Ambdós planetes se situaran molt a prop visualment. Tan a prop un de l'altre que no havien estat així des de l'any 1623! Aquests 2 planetes estaran perfectament ubicats per observar-los a partir de l'estiu.

Tal i com he explicat abans, Mart serà el rei passat l'estiu, especialment el mes d'octubre, quan assolirà el seu punt de màxima brillantor (i mínima distància a la Terra). No tornarà a estar ten ben situat fins l'any 2035.

Com cada any, tindrem destacades pluges d'estrelles. Especialment les Llàgrimes de Sant Llorenç, sobre les nits del 11-12-13 d'agost. I els Gemínids, que no ens podem perdre, entre 13-14-15 de desembre, ja que enguany coincidiran amb la lluna nova (és a dir, no hi haurà lluna que ens amagui els traços de les fugisseres més febles).

Per acabar, dir que, com acostuma a passar, el més espectacular del nou any serà quelcom que no està encara escrit. Una noticia que ens agafarà per sorpresa, i que omplirà noticiaris. Quina serà?

Arriba la millor pluja d'estrelles de l'any: els Gemínids

Quan es parla de pluja d'estrelles, la majoria de nosaltres pensem en les Llàgrimes de Sant Llorenç, tècnicament anomenats Perseids, l'espectacle que ens regala el cel cada mes d'agost.

Però, sens dubte, si hi ha una reina en l'univers de les pluges d'estrelles, aquesta és la pluja dels Geminids.

Recordem que una pluja d'estrelles es produeix quan la Terra, en la seva òrbita al voltant del Sol, travessa l'antic o actual pas d'un cometa (o, en alguns casos, d'un asteroide). Llavors, el nostre planeta escombra milers de diminuts fragments que aquell objecte va deixar al seu darrera. Els fragments entren a l'atmosfera a tota velocitat, i es desintegren en mig d'un bonic i espectacular traç de llum que anomenem meteor (o estrella fugissera).

Això explica per què les pluges d'estrelles es produeixen més o menys a les mateixes dates any rere any. Són justament els dies en què el nostre planeta passa pel punt orbital precís de creuament amb el camí dels bocins de l'objecte progenitor.

De pluges d'estrelles n'hi ha moltes, la majoria grans desconegudes pel públic. Però certament la fama se l'emporten els Perseids de l'agost i els Geminids el desembre.

És molt complicat preveure la intensitat amb què es veurà una determinada pluja. Hi ha molts factors que hi juguen.

Evidentment, us d'ells, molt important, és el lloc des d'on observem: la qualitat del cel i l'absència de llums urbanes que ens puguin amagar les fugisseres. Però també hi ha factors crítics que fan que les pluges siguin, intrínsecament, diferents entre elles. Factors com ara el tipus de cometa, el seu període de pas, o la precisió amb què la Terra passa prop de l'òrbita de l'objecte en qüestió.

Totes aquestes raons, diríem intrínseques, fan que puguem catalogar les pluges d'estrelles entre "espectaculars", que vol dir que habitualment no deceben i generen un nombre important de meteors, mediocres, i pobres. Els Perseids i els Geminids es trobarien dins la primera categoria.

Però, com deia, és complicadíssim predir exactament com es veurà una mateixa pluja d'un any per l'altre. Els petits fragments deixats al darrera pel cometa no romanen obedientment dins una òrbita estreta, de forma que sigui fàcil calcular si la Terra hi passa a prop. Ben al contrari, tenen tendència, amb el temps, a eixamplar i diluir la seva presència, degut a les múltiples pertorbacions que pateixen.

Els Gemínids estan produïts per fragments d'un asteroide, anomenat 3200 Phaeton. Es tracta d'un objecte potencialment perillós per al nostre planeta, d'una mida aproximada de 5 km i un període orbital de 524 dies.

El tipus d'objecte i composició i la seva òrbita confabulen per convertir aquesta pluja en, segurament, la més productiva de l'any, la potencialment més espectacular, força regular i consistent al llarg dels anys.

Enguany, les millors nits seran al voltant del 13-14 de desembre. Segurament la millor serà aquesta darrera (és a dir, la nit que va del 14 al 15).

Però enguany tindrem un visitant celeste que, la veritat, preferiríem no tenir. Coincidirà amb Lluna plena, la qual cosa perjudicarà la visió dels meteors més febles. Però no us desanimeu. Moltes dels meteors dels Gemínids són suficientment brillants com per a poder ser observats fins i tot amb Lluna plena.

Com gaudir d'aquesta pluja d'estrelles?

La primera recomanació, com sempre faig en aquests casos, és allunyar-se tot el possible dels nuclis urbans i de les llums dels carrers. La segona recomanació és... paciència!

Les pluges d'estrelles abundants, com els Gemínids, acostumen a proporcionar magnífiques experiències, però normalment reservades als pacients. És molt improbable que només sortint a fora i alçant la vista al cel pugueu enganxar fugisseres com si res. Així que abrigueu-vos, poseu-vos còmodes (molt important, per tal d'evitar mal de coll), i gaudiu del cel mirant les pampallugues de les estrelles. I, quan menys us ho espereu, les fugisseres us recompensaran.

Com que ja he explicat que hi haurà Lluna plena, el millor és situar-se d'esquenes a la Lluna, mirant la regió del cel per on no hi transiti el nostre satèl·lit. Trieu un lloc des del qual pugueu dominar la major part del firmament, com més millor.

Aquí va un senzill exercici que segur que us agradarà. Quan vegeu una fugissera dels Gemínids, i sempre, òbviament, després de tancar els ulls i demanar el desig de rigor, imaginàriament allargueu el traç de llum del meteor cap al darrera, com si voléssiu saber d'on bé, i recordeu aquest dibuix mental. Veureu que la següent fugissera, aparegui on aparegui del cel, semblarà provenir, també, del mateix origen si allargueu la seva trajectòria cap al darrere. Aquest punt, del qual semblen radiar els meteors d'una pluja, s'anomena tècnicament el radiant. Vindria a ser el lloc en el qual la Terra impacta contra el núvol de fragments, per on entren a l'atmosfera. El radiant dóna nom a les pluges. En aquest cas, el trobarem a la constel·lació dels Bessons (Gèminis).

Tot i aquesta explicació sobre el que és el radiant, no cometeu el típic error d'obsessionar-vos per trobar aquest punt i observar-lo atentament, pensant que així en veureu més, de fugisseres. El meteor pot aparèixer en qualsevol lloc del cel, a pesar que hagi entrat pel radiant. Es farà visible on la fricció amb l'atmosfera el faci brillar . Així que relaxeu-vos, i mireu la regió del cel que millor tingueu, respectant la norma de deixar la Lluna el més amagada possible a la vostra esquena.

Mentre espereu, i gaudiu de la nit i, amb sort, de l'espectacle de les fugisseres, recordeu que són bocins, en aquest cas, d'un asteroide que passa relativament a prop nostre. És a dir, les pluges d'estrelles ens recorden l'enorme fortuna que tenim de ser vius, ja que la natura, al llarg de la història de la Terra, ha emprat els impactes per a regenerar la vida i fer-la ressorgir encara més forta i diversa.

Quan un repassa els grans impactes que ha rebut el nostre planeta se n'adona d'això que acabo de dir. A ningú, evidentment, li agrada la idea que un dia pugui caure un objecte de mides importants que provoqui una catàstrofe planetària. Però mirat en el molt llarg termini, com us deia, si no hagués estat per alguns dels enormes cataclismes del passat nosaltres no hi seríem.

Tranquils, però, que l'òrbita del 3200 Phaeton, el pare dels Gemínids, no presenta probabilitat d'impacte contra nosaltres en els propers milers d'anys.

Tot això ho he explicat en un capítol especial de "La Terra és plana", una secció de divulgació que, com sabeu, emetem setmanalment dins el programa "El Suplement" de Catalunya Ràdio, cada diumenge a les 7:30 del matí. Podeu recuperar el capítol aquí.

Bé, sort a tots els que intenteu sortir de cacera de fugisseres les properes nits. Jo també ho faré.

Bona pluja dels Gemínids per a tothom!

Guia per gaudir de la pluja d'estrelles de les Llàgrimes de Sant Llorenç

La pluja d’estrelles més esperada de l’any.

La més vista.

La més fàcil d’observar.

La més famosa.

I també la que més ens recorda el nostre efímer pas pel cosmos.

Les Llàgrimes de Sant Llorenç, tècnicament conegudes com els Perseids són aquí, com cada mes d’agost, per a arrossegar-nos a l’exterior, i gaudir no tan sols de les fugisseres, sinó també del cel nocturn en general.

Els que em seguiu ja coneixeu el símil que m’agrada emprar per explicar, de forma senzilla, què són les pluges d’estrelles. Imaginem que anem circulant per una autopista amb el nostre cotxe. El vehicle serà la Terra, i la carretera l’òrbita del planeta al voltant del Sol. Ah... i el parabrises serà la nostra atmosfera.

Només ens fa falta un altre element per a l’explicació. Aquest element serà un eixam de mosquits que creua l’autopista just pel lloc que estem a punt de transitar. Els insectes faran de petits fragments, molts d’ells minúsculs, que ha deixat al darrera un cometa (o un asteroide) que va passar per allà fa temps.

Quan creuem el núvol de mosquits, aquests mosquits impacten, en gran quantitat, contra el parabrises del cotxe, i observem les seves marques contra el vidre. Quan la Terra, en la seva òrbita al voltant del Sol, creua el pas d’un antic cometa, que l'ha sembrat de pols i petits fragments, aquests entren a l’atmosfera a gran velocitat i es desintegren deixant un rastre de llum fugaç que observem fascinats.

Aquesta és la raó per la qual les pluges d’estrelles (que n’hi ha unes quantes al llarg de l’any) sempre es produeixen en unes dates concretes. Justament quan el nostre planeta travessa aquell pas de cometa (o asteroide).

Com gaudir de les Llàgrimes?

La primera cosa que es necessita és paciència. No és gens difícil veure’n un parell de fugisseres força seguides, només amb uns instants d’observar el cel. Però si es vol veure la pluja, és a dir, se’n volen veure forces, cal tenir paciència. I això implica un lloc on poder estar còmodes, mirant el cel (i evitant el mal de coll!). Una cadira, un matalàs...

El lloc: evidentment, com més fosc, més probabilitats de veure’n. Però en definitiva, tireu ma del lloc que més a la vora tingueu, sense tampoc obsessionar-vos. Durant molts anys, jo havia anat a veure-les a la Serra de Collserola, a tocar de Barcelona.

Si sou en nucli urbà rural, intenteu deixar la llum dels carrers per sota vostre, observant des d’una terrassa elevada, per exemple.

Les dates: aquesta pluja d’estrelles dura molts dies. De fet, ja se’n poden observar. Però el màxim s’espera les nits de l’11, 12 i 13 d’agost. Heu de saber que enguany tindrem Lluna, cosa que no afavoreix gaire, perquè la seva llum esborra els traços més fins i febles. Però això no és excusa! Quantes vegades hauré gaudit dels Perseids en nits amb Lluna!

La Lluna estarà en fase creixent, i serà plena la nit del 15. Per tant, intenteu observar la pluja d’estrelles com més aviat millor. Per exemple, podeu intentar-ho ja el 8, 9 o 10.

En qualsevol cas, doneu sempre l’esquena a la Lluna. No importa la direcció en què mireu. Busqueu un lloc de cel obert, com més obert millot. I us situeu d’esquena a la Lluna, mirant la part de cel que no està envaïda pel nostre satèl·lit.

Si voleu tenir màximes probabilitats de visió, i no haver-vos de preocupar per la Lluna, observeu de matinada, quan aquesta s’hagi amagat per l’horitzó oest. La nit del 9 al 10 això passarà a la 1:30 de la matinada. I cada nit que passi, podeu afegir aproximadament una hora a aquesta xifra.

Què hem de veure? Doncs fugisseres! Arriben sense avisar, i sempre, sempre, ens sorprenen. Quedem bocabadats quan el traç de llum s’ha dibuixat al cel, i encara ens sembla veure’l durant una estona fins i tot després que ja s’hagi apagat. De vegades, passen minuts sense cap ni una. I, tot de sobte, en vénen 2 o 3 de seguides.

Mentalment, allargueu el traç lluminós cap al seu origen (és a dir, tireu una línia recta que segueixi la direcció de la fugissera però cap al darrere), i veureu que totes elles, amb independència de quin hagi estat el lloc del cel on les hagueu caçat, semblen provenir d’un mateix punt. Aquest punt s’anomena radiant, i dóna nom a la pluja d’estrelles. En el cas de les Llàgrimes, el seu radiant en troba a la constel·lació de Perseu.

Hi ha gent que pensa que és cap a aquest punt, el radiant, on s’ha de mirar. Però això no té per què ser així. Els traços de llum es poden veure en qualsevol lloc del cel, i de fet com més allunyats del radiant apareguin, tindran tendència a ser més llargs.

Normalment, els Perseids acostumen a tenir un color amb una certa tonalitat groga i, de vegades, lleugerament ataronjada. Costa molt de descriure el color, però ara mateix, mentre escric, tinc perfectament gravat al meu cervell com és el traç d’una Llàgrima de Sant Llorenç. Vull dir que un cop n’hagueu vistes unes quantes, gravareu també en la memòria el seu color peculiar.

Mentre espereu, podeu petar la xerrada amb familiars i amics... però no deixeu de mirar el cel, eh? La famosa Llei de Murphy diu que en el moment en què us despisteu i no mireu passarà la gran fugissera de la nit que tothom, menys vosaltres, veurà.

També podeu deixar volar la imaginació, mentre observeu les pampallugues de les estrelles. Si mireu de matinada, sense Lluna, tindreu l’espectacular Via Làctia a sobre.

Per acabar, us voldria explicar això que deia a l’inici del nostre pas efímer per l’univers.

De la descripció de pluja d’estrelles queda clar que hi ha d’haver un objecte mare que ha deixat els fragments al llarg de la seva òrbita, i que nosaltres ens creuem amb aquesta òrbita (hi ho fem en els dies que es produeixen les pluges). Una petita reflexió condueix a la conclusió que aquests objectes mares, cometes o asteroides, són potencialment perillosos, i que algun dia pot tocar la rifa. Poden coincidir Terra i cometa en el mateix punt i en el mateix moment!

El cas dels Perseids és, també, espectacular des d’aquest punt de vista.

El cometa que els produeix s’anomena Swift-Tuttle, i, atenció, és l’objecte més perillós conegut actualment per la humanitat. Es tracta d’una enorme roca d’uns 26 km de grandària! Pensem que la que va extingir els dinosaures podia tenir entre 5-10 km. Així que ja podeu imaginar què passaria si el Swift-Tuttle impactés. Segurament esterilitzaria de vida aquest planeta!

Les probabilitats que això passi, però, són petitíssimes, i de fet els càlculs indiquen que en els propers milers d’anys segur que no passarà. I és possible que tampoc passi en les properes desenes de milers d’anys, o centenars de milers... qui sap. Però algun dia potser tocarà, a no ser que el cometa, que retorna cada 133 anys, desaparegui abans.

Així que, quan mireu les fugisseres de les Llàgrimes de Sant Llorenç, penseu en tot això. Estem de pas, perquè la natura ens ha posat aquí, en aquest racó de l’univers, i ens ha donat vida. 

I la mateixa natura decidirà el moment en què un nou catastròfic impacte canviï per sempre més la història del planeta, que seguirà potser sense nosaltres. 

Tot plegat, la fortuna i gratitud de ser vius.

Bona cacera a tothom!

El meu nou llibre, "Guia d'observació del cel per a nois i noies". Us espero el 21 de març a Alibri (Barcelona), i el 22 a Adserà (Tarragona)

"Has sortit a la terrassa i t’ha sorprès una nit estrellada, com feia temps no veies. Totes aquelles llumetes fent pampallugues, penjades allà dalt. Tantes que decideixes estirar-te per tal de contemplar-les i evitar el mal de coll. Mentre els teus ulls salten d’una estrella a l’altra, et preguntes com de lluny són. Si tenen planetes. I si algun d’ells és especial, tan especial com el nostre.

Intentes identificar figures, constel·lacions que algú et va explicar. Tires línies que uneixen estrelles, per dibuixar les mateixes formes que varen crear els teus avantpassats. Històries eternes, de batalles, de déus i animals fascinants.

Amb les pupil·les ben habituades a la foscor, ara distingeixes una banda blanquinosa i subtil que creua el cel per sobre del teu cap. Com no t’hi havies fixat mai? La Via Làctia, ni més ni menys que la teva galàxia. Proves de respirar tanta llum com puguis. No la vols deixar escapar, saps que ha viatjat durant molt de temps per arribar als teus ulls.

Tot d’una, una fugissera il·lumina el cel. Ha estat efímera, però no has pogut reprimir una exclamació d’admiració i sorpresa. Et sembla veure encara el seu traç de llum gravat sobre la foscor de la nit. Recordes que has de demanar un desig.

Resseguint el cel, et crida l’atenció una estrella molt potent. Brilla diferent,... sembla que no centelleja com les altres. Deu ser un planeta? Té color? Ataronjat, si! Potser és Mart? El mires i t’imagines aquell món. Et venen al cap imatges que has vist per Internet dels paisatges marcians. I dels heroics robots que l’exploren.

Notes que ha passat el temps perquè el cel ha girat, s’ha mogut. Les estrelles s’han desplaçat un xic de la posició que ocupaven quan has començat a observar. Ah! I una claror a l’horitzó est delata que la Lluna és a punt de sortir. I ho fa increïblement ràpid, per sobre d’aquella muntanya, en qüestió de segons! La seva llum et transmet serenor.

Un calfred et recorre l’esquena. No saps si a causa de la brisa de la nit, o per l’emoció de saber-te part d’alguna cosa. Una cosa gran i plena de meravelles. Una cosa que és un bocí de la teva història. Et sembla que l’univers et parla a través del firmament.

Es fa tard i has de plegar. Decideixes que buscaràs un llibre que et guiï i t’ajudi a interpretar millor allò que veus i a gaudir-ne. Sí, en uns dies hi tornaràs. I potser acabaràs portant aquells vells i oblidats prismàtics".

Aquesta és la introducció del meu nou llibre, "Guia d'observació del cel per a nois i noies", publicat per Cossetània Edicions. L'he transcrit aquí perquè descriu l'objectiu i esperit amb el que l'he escrit.

Quan Cossetània me'l va encarregar, ara fa un any aproximadament, vaig partir d'una pregunta que em feia a mi mateix: com m'hagués agradat, quina informació hagués volgut trobar, quan vaig començar a aixecar la vista al cel, en una guia pràctica? Una guia que m'ajudés a identificar objectes i a gaudir de l'observació a simple vista?

El terme "per a nois i noies" en el títol no apareix en va. Perquè mirar el cel no té edats, i el llibre està adreçat a tothom, des de noies i nois de 7 als 107 anys.

Què conté aquesta guia?

El llibre comença amb unes explicacions bàsiques per entendre tot allò que podem veure allà dalt el cel a ull nu. Què són i com funcionen les estrelles. Com neixen i com moren. Per què la seva llum fa pampallugues. Com es mou el cel al llarg de les hores i per què.

Com que el focus del llibre és l'observació del cel sense necessitat d'instruments, s'explica també què són les constel·lacions i quina és la seva funció.

La part més pràctica del llibre es concreta en els mapes visuals del cel per a cada estació de l'any i direcció d'observació. En aquestes il·lustracions destaco els principals objectes a veure en cada cas. Però, a més, convido al lector a realitzar exercicis senzills, que l'ajudaran a aprendre i a captar detalls que d'altra forma podrien passar desapercebuts. També acompanyo les làmines del cel amb històries mitològiques de les principals constel·lacions.

El Sol, la Lluna i els planetes del Sistema Solar tenen, per suposat, el seu propi capítol. Com observar-los, i quins moments són els més idonis. Per exemple, per a cada planeta s'acompanya una taula amb les millors dates per veure'ls fins l'any 2025, així com la seva ubicació al cel. El lector també hi trobarà les dates de les superllunes, o dels eclipsis solars i lunars.

Els planetes comparteixen protagonisme en el llibre amb les pluges d'estrelles: què són, quines tenim al llarg de l'any, i com i quan observar-les.

La guia està farcida d'il·lustracions i fotografies. Pel que fa a les primeres, he comptat amb l'art d'en Roc Olivé. I per a les imatges he recorregut al meu propi arxiu per a la gran majoria de les que apareixen al llibre. Ho he volgut fer així per a compartir amb el lector algunes de les fotografies que un pot fer amb una càmera normal, i les que, un xic més avançades, es poden aconseguir amb equipaments més o menys potents.

Faré la presentació del llibre el dijous dia 21 de març, a les 19 hores, a la llibreria Alibri de Barcelona (Balmes 26), i divendres dia 22, també a les 19 hores, a la llibreria Adserà de Tarragona (Rambla Nova 94). Hi esteu tots convidats!

El llibre ja es pot trobar a les llibreries. Si en voleu més informació, podeu consultar la pàgina de Cossetània: "Guia d'observació del cel per a nois i noies".