dilluns, d’agost 26, 2013

Una imatge sobre el joc de la vida i la mort a l'univers

Que estem realment fets de pols d’estrelles ja ho hem explicat en aquest blog en diverses ocasions.

Sense estrelles, com el nostre propi Sol, que fessin funcionar la poderosa màquina de crear nous elements químics, tot l’univers estaria format, monòtonament, per hidrogen, creat durant els primers instants del Big Bang, i, en menor proporció, per heli i potser liti.
És en el forn nuclear de l’interior de les estrelles on els àtoms es reordenen, i donen lloc a elements tan fonamentals per la vida com ara el carboni, l’oxigen, o el ferro. Si, el ferro també. Pensa en això: l’àtom de ferro que tens dins cada cèl·lula d’hemoglobina de la teva sang va ser forjat, sota temperatures brutals, en l’interior d’una estrella, fa milers de milions d’anys.

Però per a que les estrelles contribueixin a l’enriquiment de l’univers, han de afrontar un gran sacrifici. És en el moment de la seva mort quan poden alliberar tot aquest material, que potser un dia formarà planetes rocosos, i, qui sap, formes de vida.
Quan es parla de la mort de les estrelles, ressona en la literatura, de seguida, la paraula supernova. Efectivament, les supernoves són les morts violentíssimes d’estrelles. En una explosió de supernova, visible des de milers de milions d’anys llum de distància, quantitats ingents d’ingredients són avocats al cosmos, i en la pròpia explosió se’n creen d’altres (per exemple, el níquel, o el cobalt).

Però no totes les estrelles moriran d’aquesta forma tan violenta. Ho faran les molt massives, o bé les que tinguin una estrella companya, formant el que es coneix com a sistema binari, ben a prop seu, que les avoqui, per efectes de la gravetat, material fins a fer-les explotar.
El nostre Sol, estrella tranquil·la i que viu sense excessos, tindrà una mort molt més suau, tot i que això no serà pas cap consol per als que d'aquí uns 5.000 milions d'anys habitin la Terra. En la seva vellesa, el Sol s’inflarà com un enorme globus, engolint Mercuri, Venus i probablement el nostre planeta. Serà una gegant vermella, esgotant els seus darrers milions d’anys de vida.

Quan mori, el Sol deixarà escapar la major part de les seves capes més externes, incapaç ja de mantenir-les lligades. Sense més reaccions de fusió nuclear que pugui generar, el que quedi de l’estrella s’anirà apagant lentament. El Sol s’haurà convertit en el que es coneix com una nana blanca, que brillen només perquè estan molt calentes, però no perquè generin cap mena d’energia en el seu interior.
Aquest moment de la mort serà la contribució que la nostra estimada estrella farà a l’enriquiment de l’univers. Les capes expulsades s’expandiran al seu voltant, formant una espectacular i atractiva nebulosa planetària. Es coneixen amb aquest nom, perquè la seva forma circular s’assembla força a la figura d’un planeta.
Al cel nocturn tenim exemples fascinants de nebuloses planetàries. Més enllà de la seva bellesa, em fan sempre pensar en aquest joc de la vida i de la mort. Un joc amb fi inevitable, que fa que les estrelles retornin a l’univers allò que un dia aquest les hi va prestar, i, en fer-ho, ho retornin enriquit. Només així l’univers avança. Només així podran existir planetes, pedres, i formes de vida.
Aquesta és la fotografia que he fet aquest mes d’agost de la nebulosa M27, una planetària realment espectacular. Al seu centre, una petita estrella. Una nana blanca, que un dia va brillar potent i jove. L'intens color blau-verd, que he intentat capturar en la imatge, és degut a l’oxigen, que la mort de l’estrella ha alliberat. Oxigen manufacturat durant milers de milions d’anys, i que ara està a disposició per al gran mecano dels déus (el color vermell correspon a àtoms d'hidrogen).

 Imatge: nebulosa planetària M27, Dumbbell. Joan A. Català, des de Falset, agost 2013

Tornant a mirar la fotografia, no puc evitar pensar que nosaltres també juguem el mateix joc de vida i mort que les estrelles. Vivim de prestat, amb matèria que la natura ens lloga, i que espera recuperar més tard. Només podem pretendre enriquir-la, com a contribució i gratitud.
Però els humans podem enriquir-la com cap objecte inanimat de l’univers pot fer. A través de tot allò que cada dia  fem, i que, poc o molt, ha de servir per millorar la vida dels que venen després.

dimarts, d’agost 13, 2013

Què té el cel de Poblet?

“Joan, pots tornar a senyalar si us plau la constel·lació del Cigne?” em va demanar l’Alèxia, seguint atentament les explicacions que els donava amb el punter làser sobre constel·lacions , animals i guerrers mítics.

 
L’Alèxia i els seus pares formaven part del grup de 56 persones que, el passat dissabte, assistien a l’activitat que Sternalia organitza periòdicament a Poblet i que combina l’astronomia amb l’inqüestionable atractiu d’un monestir ple d’història.
En aquesta ocasió, vaig tenir l’oportunitat de, juntament amb l’Alexandre, dirigir l’observació.

El cel era espaterrant. Una Lluna joveníssima, de dies, s’havia post molt d’hora. Al cel, ni una ombra de núvols. Només estrelles. Estrelles, i la Via Làctia en tot el seu esplendor.

Els que em seguiu en aquest blog ja sabeu lo acostumat que estic a organitzar observacions de divulgació. Mira que n’he fet! Però hi ha quelcom a Poblet, al cel de Poblet, que ho fa tot diferent.
Ho vaig saber el primer cop que hi vaig anar, ara fa com un mes. I ho vaig confirmar dissabte.

Eren vora dos quarts d’una que em quedava sol a la immensa esplanada de l’heliport del monestir. El meu telescopi estava esgotant ja la poca bateria que quedava. Havia estat una sessió de divulgació magnífica per a qui us escriu, ja que els assistents no havien parat de fer preguntes i de mostrar signes de sorpresa i d’admiració front els objectes que van poder veure i les històries que vàrem compartir.
Mentre recollia el material, i el carregava al cotxe, feia balanç mental. Les meves sensacions eren molt bones, i estava personalment satisfet. Però hi havia quelcom més.

Quan inevitablement comparava la sessió realitzada amb altres que he organitzat o de les que he format part, arribava a la sorprenent conclusió que aquella sensació mig d’eufòria, que hauria de reprimir per seguretat mentre conduís de tornada cap a Falset, obeïa a quelcom més que la claredat d’aquell cel.
No. El que converteix el cel de Poblet en únic no es troba només dalt del cel.


La transparència del cel.
Sí, la nit era increïblement transparent i fosca. El cel extraordinari. Tan ple d’estrelles que, sense una bona preparació en el reconeixement de les constel·lacions s’hagués fet fins i tot difícil seguir-les. El monestir, promotor de l’activitat, i, per tant, molt sensible a les necessitats d’un esdeveniment com aquest, ha fet tot el possible per esmorteir qualsevol punt de contaminació lumínica propera.

He vist cels millors? És clar que si. Però, ... quantes nits clares ens proporcionarà la Conca de Barberà a l’any vers les que es podran obtenir al Pirineu? El cel que vaig veure dissabte és segurament, per a la majoria de les persones, un dels millors cels que potser mai hauran vist. Impressionant fins i tot per a mi, us ho dic de debò.

L’indret.
Podria dir que el monestir és un escenari fantàstic per a aquesta activitat, però tractar al monestir d’escenari seria no fer-li justícia. Ben bé al contrari, serien les estrelles i aquell cel magnífic els que formarien l’escenari ideal per al gran monestir, l’autèntic focus d’interès. És la figura imponent dels seus murs, i el silenci i recolliment del seu recinte. És la sensació que un sent dins del sobrecollidor temple.  I és, també, el pes de la molta història del nostre país que s’hi amaga.

El lloc concret on s’organitza l’observació és a l’esplanada de l’heliport. Un espai diàfan, exuberantment gran, capaç d’acollir varis grups nombrosos de persones a l’hora, distribuint-los sense que els grups es molestin uns als altres. Però, sobre tot, amb una visió de 360 graus d’horitzó a horitzó. Brutal. És el somni de qualsevol aficionat a l’astronomia. Un lloc excel·lent per a la divulgació.

L’impuls divulgador i científic.
El monestir, amb el lideratge del seu prior, que decideix impulsar una activitat com aquesta. Que té la visió de sumar ciència i història. Que convida, així, a l’apropament de la gent al monestir habitat més gran d’Europa. I que, aprofitant les especials característiques de l’indret, ens apropa, també, al cel. Curiosament, el mateix objectiu que devien tenir aquells que van promoure, fa centenars d’anys, la seva construcció.

I que tira endavant un acord amb Sternalia, companyia especialitzada en divulgació científica, per a convertir una idea en realitat.


Guardada la darrera caixa de material al maleter del cotxe, i rodejat de foscor i silenci, vaig donar un darrer cop d’ull a les estrelles.
Allà dalt, una fugissera va creuar el cel, deixant un rastre lluminós que va durar uns instant dins la meva retina.

Aquelles, que ens havien sorprès durant tota la nit, eren les primeres, l’avantguarda de la pluja d’estels de l’agost que tindria el seu màxim uns dies després, i que no havien volgut perdre l’oportunitat d’adornar un cel molt especial.
El cel de Poblet.

dijous, d’agost 08, 2013

Una imatge de l'estiu, des de Falset

És dins de nebuloses com aquesta on neixen les estrelles.






La gran nebulosa coneguda com “La Llacuna” (M8 en el catàleg d’objectes Messier) és un immens núvol de gas, en el bell mig de la Via Làctia, en la regió del Sagitari, a uns 5.000 anys llum de distancia.

El material que conté, com és comú a tot l’univers, està format majoritàriament per hidrogen, l’element més simple i abundant. La mort violenta d’estrelles massives, però, ha anat enriquint lentament nebuloses com aquesta, permetent la presència d’elements químics més pesats, forjats en els cors nuclears de les mateixes estrelles. Elements que, com va passar amb el nostre sistema solar fa més de 4.500 milions d'anys, podran formar planetes i altres cossos sòlids al voltant dels nous sols.
El més sorprenent de tot és que la densitat de moltes d’aquestes nebuloses és baixíssima. Tant que són menys denses que el millor dels buits de laboratori creats a la Terra! I, tot i així, són capaces de donar a llum, mai més ben dit, estrelles.
La imatge, que vaig capturar des de Falset, conté, aproximadament, 4.500 segons d’exposició per a poder captar els detalls més subtils de la nebulosa, com, per exemple, les seves nombroses zones fosques.
Espero que us agradi.

Aprofito per dir-vos que algunes de les meves fotografies surten publicades aquests dies a La Vanguardia, al suplement interior “Viure a l’estiu”, acompanyant els articles divulgatius de l’Enric Trullols. La primera va aparèixer el dia 7 d’agost (la Lluna), i dues més sortiran durant els propers dies (moltes gràcies, Enric, per oferir-m'ho).

diumenge, d’agost 04, 2013

Cap a Poblet, a divulgar astronomia, de la ma d'Sternalia

El proper dissabte, dia 10, l’empresa Sternalia torna a organitzar l’activitat “El Cel de Poblet”, de la que ja us vaig parlar.

La novetat, per a mi, és que aquest cop col·laboraré com un dels dos astrònoms que portaran l’activitat.
El “Cel de Poblet” inclou, a més de l’observació (que es fa a l’heliport del monestir, un espai únic amb visió als 360 graus), una nit a l’hostatgeria i una visita guiada al monestir durant el matí següent.

 
Ja us explicava cóm em va impressionar l’entorn en el que es du a terme aquesta activitat. La extraordinària tranquil·litat de l’interior del temple, escoltant als monjos en els seus càntics. La sensació d’estar fent una de les coses que més m’agrada, divulgar astronomia, en un lloc ple d’història i misticisme.

L’anterior vegada, vaig anar com observador, per aprendre del bon fer dels companys Alexandre i Enric, divulgadors titulars d’aquesta activitat. Aquest cop, m’il·lusiona anar-hi com a divulgador també. Per a aquesta ocasió, portaré un dels meus telescopis, un “tot-terreny” 20 cms motoritzat.
La divulgació consistirà en una explicació, làser en ma, d’allò que es pot veure a ull nu (si el cel està com el darrer cop, la gent pot al·lucinar), Via Làctia inclosa. Seguida per l’observació a través dels telescopis.

Al web d’Sternalia hi podeu trobar més informació, com ara les dates en les que és previst repetir l’activitat i les instruccions per apuntar-s’hi.
Aprofito per a comunicar-vos que, properament, espero “inaugurar”, dins les activitats divulgatives pràctiques que organitza Estels i Planetes, l’activitat d’observació del Sol, a través de telescopi solar i amb algun element que permeti la interactivitat amb els assistents. Com ja us podeu imaginar, l’organització d’aquest tipus d’activitat és molt més senzilla que les observacions nocturnes. I el Sol,  tot i la seva omnipresència,  és un gran desconegut per al públic en general i, a l’hora, un objecte ple de detalls sorprenents i espectaculars. Per tot plegat, estic acabant de planificar l’equipament i la logística, i ho tiraré endavant. Ja us diré.

De moment, cap a la Conca de Barberà!

Categories

Estels i Planetes

TOP