Una bola de foc va aparèixer en el cel monòton on a penes passa res més que ocasionals núvols de sorra.

Un espectacle, per a qui ho hagués pogut contemplar des d’allà! La bola de foc devia deixar el seu rastre en el firmament, a mesura que es desplaçava, perdent altura. Tot de sobte, de traç de llum a paracaigudes. Encara massa elevat com per a que es pogués distingir, l’estrany objecte seguia frenant, penjat de les llargues cordes que el subjectaven a l’enorme paraigües, de colors blancs i vermells, obert simètricament perfecte.

Però la sorpresa vindria uns minuts després. La nau es desprenia del paracaigudes, i iniciava una caiguda lliure, frenada per coets retropropulsors. Més que una caiguda, era un vol, un elegant moviment amb component horitzontal, perfectament calculat i governat per l’ordinador de la Perseverance.

Ja força baix en el cel marcià, l’observador hagués pogut observar amb deteniment una forma hexagonal, una mena de grua, pràcticament immòbil a unes desenes de metres sobre la superfície, fent baixar un curiós giny de 6 rodes i una tona de pes penjat d’uns cables. La sorra aixecant-se del terra i arremolinant-se al voltant degut als gasos dels retropropulsors.

Finalment, amb el robot a terra, uns dispositius tallaven els cables, i aquella mig nau-mig grua, s’impulsava ben lluny, en una mena de trajectòria parabòlica, per a estavellar-se a distància, evitant d’aquesta manera malmetre el recent arribat visitant.

Els 7 minuts del terror, el nom amb què la NASA coneix la maniobra d’entrada a l’atmosfera de Mart, descens i aterratge, es completava amb èxit un cop més, el passat 18 de febrer exactament a les 21:55 hora catalana. Seguint el mateix sistema, amb grua, que l’anterior robot Curiosity, arribava a Mart l’últim crit tecnològic pel que fa als robots exploratoris espacials. Més que això, la Perseverance és un biòleg marcià.

La maniobra havia utilitzat un sistema de guiatge més avançat, però, que Curiosity. Un ordinador havia anat prenent fotos constants de la superfície, i comparant-les en temps real amb la detallada cartografia que els satèl·lits havien construït de la regió al llarg de mesos. Cada roca, cada duna, seria evitada per l’ordinador, que trobaria una trajectòria de descens òptima per acabar aterrant de forma precisa en el lloc designat.

Amb molta diferència, Mart és el planeta més explorat del Sistema Solar (després de la Terra, és clar). M’agrada explicar que Mart és l’aposta de tot al vermell. La ciència, amb els pocs recursos que té, sembla haver-ho apostat tot, en la ruleta de la sort, a la casella del planeta vermell. Allà és on tenim més probabilitats de poder contestar una de les grans preguntes que té plantejades la humanitat. La de la vida.

Perseverance se suma, així, al batalló de ginys marcians. Un exèrcit exploratori que ara mateix està format per 8 orbitadors (3 americans, 2 europeus, un indi, un dels Emirats Àrabs, i un xinès que, per cert, farà baixar el seu propi robot cap el mes de maig). I en superfície, 2 robots (Curiosity segueix encara actiu) i una sonda (la Insight de la NASA).

La referència històrica obligada de la cerca de vida a Mart  la marca, sens dubte, l’exploració de les famoses Viking, dues naus bessones, formades per orbitador i aterrador cadascuna, que varen arribar al planeta roig l’any 1976. El sol aterratge de les Viking significava un enorme èxit, i ens varen enviar les primeres imatges fetes des de la superfície de Mart. Però el més rellevant és que portaven experiments biològics. En concret, 4. I la sorpresa va saltar quan un dels quatre, a totes dues sondes, va donar positiu!

Un positiu, però, que hem acordat que és fals. La lliçó que les Viking ens van donar és que no en tenim ni idea de buscar vida. Podria haver afegit, a la frase anterior, “fora de la Terra”. Però en realitat l’afirmació crec que és vàlida fins i tot aquí, al nostre planeta. Sabem poc de la vida, ni tan sols sabem com definir-la. Constantment som sorpresos per organismes vius, que anomenem extremòfils, que viuen en condicions tremendes, impossibles, on mai haguéssim esperat trobar res.

Més que una lliçó, l’exploració de les Viking va significar una plantofada de realitat. No estàvem preparats per a detectar vida a Mart. Havíem dissenyat els experiments massa esbiaixats degut al nostre pobre coneixement de la vida, i tampoc no havíem tingut en compte les reaccions químiques induïdes per la composició del material marcià, ric en perclorats i altres sals oxidants, que interferien directament en els experiments de les Viking.

La qüestió és que des de llavors, finals de la dècada dels 70 del segle passat, la ciència va preferir apostar els recursos disponibles per a enviar naus, satèl·lits, robots que no anessin a cercar vida, sinó a entendre com és, i sobre tot com era, Mart. Geòlegs, climatòlegs, sismòlegs... ginys que ens preparessin el terreny per a exploracions futures.

Gràcies a les missions marcianes, molt és el coneixement que hem pogut anar acumulant sobre aquest planeta. Avui, un desert meravellós. Ahir, un planeta blau, amb rius i llacs d’aigua líquida en superfície.

Fa milers de milions d’anys, l’atmosfera de Mart, actualment uns 100 cops menys densa que la nostra, era molt més forta. Una atmosfera carregada de diòxid de carboni, gas d’efecte hivernacle, que permetia temperatures més altes que les actuals. L’aigua corria per rieres, erosionant muntanyes i desembocant en cràters que s’omplien formant llacs.

La Curiosity va arribar a Mart l’any 2012, aterrant dins un enorme cràter anomenat Gale. Des de llavors, aquest giny no ha parat d’explicar-nos històries d’un passat humit, on el paisatge que el robot recórrer heroicament estava antigament totalment cobert per aigua.

Seguint la pista de l’aigua, la NASA va triar el cràter Jezero, una conca d’un 45 km de diàmetre, per a fer-hi aterrar la Perseverance. És l’indret més prometedor que es va poder detectar. Un llac prehistòric, amb un riu que va crear un gran delta. I amb totes les precaucions que es deriven dels aprenentatges de les Viking, la Perseverance comença ara una missió que podria ser èpica. Tot i que aquest meu “podria” és més un desig que una cosa massa probable, al menys a curt termini.

Perquè l’estratègia de cerca de vida és defensiva. No volem tornar a cometre els errors passats. El sentit comú ens diu que mai, a Mart, hi tindrem un laboratori sobre rodes tan potent i capaç com tot l’arsenal d’equipaments i de científics que tenim aquí, a la Terra. Un anunci que seria el més important de la història de la humanitat no es pot fer sense estar-ne segurs. I aquesta és la raó per la qual la Perseverance serà, en realitat, el primer pas però possiblement no el definitiu.

Alimentat igual com la Curiosity per una pila de plutoni, el robot de la mida d’un cotxe i farcit de càmeres i instruments científics, remenarà sorra i perforarà roques, intentant trobar signes de vida passada. Formes minerals que poguessin indicar la presència de microorganismes fa milers de milions d’anys, quan Mart gaudia d’unes condicions molt més favorables per a la vida.

Però la Perseverance no equipa instruments que puguin certificar d’una forma definitiva una eventual descoberta de vida antiga. De forma que qualsevol mostra interessant que trobi serà recollida i emmagatzemada en uns petits contenidors que porta en el seu interior. Posteriorment, en un lloc encara per decidir, el robot dipositarà els tubs amb les mostres sobre la superfície. I en el futur, una nova missió, tècnicament complexíssima, haurà d’anar-hi, agafar les mostres, i portar-les a la Terra. I és aquí, en els nostres laboratoris, emprant centenars de possibles experiments i instruments, amb equips de milers de científics d’arreu, que podrem analitzar i amb sort certificar. La NASA i l’Agència Espacial Europea ja han començat a mantenir converses sobre com es faria una missió conjunta com aquesta.

Això no vol dir que la Perseverance no ens pugui donar sorpreses. Més aviat, estic segur que ens en donarà.

El robot està equipat amb diverses càmeres, algunes de les quals incorporen la capacitat de zoom i vídeo, prestacions aquestes que no tenen els ulls de la Curiosity (es van eliminar del projecte per raons de pressupost). De forma que la Perseverance ens ensenyarà Mart com mai abans hem vist. Aixecarà la seva mirada cap a planures ermes, cobertes per roques i sorra remoguda per remolins ocasionals. Ens mostrarà formacions rocoses capricioses, erosionades per vent i aigua antiga.

Entre els instruments científics, en destaca un. El que generarà, a mode de prova, oxigen a partir del diòxid de carboni de l’atmosfera. Es tracta d’un experiment de química relativament senzill, que és la llavor dels mecanismes que les futures bases marcianes hauran d’emprar per a obtenir el tan necessari element (que no tan sols servirà per a proveir aire respirable als astronautes, sinó també com a font de combustible).

També porta una joguina. Un petit helicòpter, un dron. De nom Ingenuity, aquest dispositiu que no arriba als 2 kg realitzarà, si tot va bé, vols curts impulsat pels seus rotors. Els primers vols que es faran fora de la Terra. Una prova de concepte que ha de servir per a dissenyar missions exploratòries futures, no tan sols a Mart sinó a altres indrets (i que farà que els enginyers que ja treballen en l’ambiciosa missió Dragonfly a Tità hi estiguin molt atents).

Aproximadament un mes després de l’aterratge de la Perseverance, és a dir cap a meitats o finals del mes de març, és molt possible que el robot dipositi sobre el terra l’helicòpter, se separi uns centenars de metres, i es faci el primer vol. Ingenuity no porta instruments científics, però sí càmeres. Quasi no puc esperar a veure els enregistraments que farà!

La missió principal del projecte Perseverance és de 2 anys, període dins el qual s’han de maximitzar tots els retorns de la missió. Com sempre passa, si transcorreguts aquests anys el robot es troba en bones condicions, la NASA anirà prorrogant l’exploració.

Les comunicacions amb els robots marcians es realitza aprofitant els satèl·lits que es mouen en òrbita baixa de Mart. Molt especialment, amb el MRO (Mars Reconnaissance Orbiter) de la NASA, a 400 km d’altura sobre la superfície. Aquest orbitador fa de mirall. Rep els senyals de Perseverance (i de Curiosity i Insight), els emmagatzema, i llavors els envia cap a la Terra.

L’operació d’un robot marcià no és cap trivialitat. Per començar, les condicions són molt exigents. Grans diferències de temperatura entre dia i nit, fins i tot a prop de l’equador que és on es troben Perseverance, Curiosity i Insight (típicament dels -15C diürns als -70C nocturns). Això fa que l’estratègia d’exploració dels robots a Mart passi per fer-los dormir de nit. Fer que entrin en un estat de baix consum, amb la majoria d’instruments inactius, per tal de permetre la càrrega de les bateries a partir de la pila de plutoni i alhora mantenir escalfats els components electrònics del giny.

Com que el dia a Mart té una durada uns 40 minuts superior al nostre, l’operació per torns, dels enginyers i científics, és complexa. Molts d’ells arriben a portar 2 rellotges, un d’ells marcant l’horari marcià. Els seus ritmes de treball i descans s’han d’adaptar a un cicle que per nosaltres és antinatural i que desobeeix el mandat del Sol en el nostre cel.

De moment, mentre esperem amb ànsia els propers esdeveniments de la Perseverance, ens delim amb les imatges i vídeos que ens ha descarregat des de Mart i que corresponen als 7 minuts del terror. A penes hi ha paraules per descriure el que aquestes imatges ens mostren, escenes dignes de la millor pel·lícula de ciència ficció. Càmeres que han enregistrat, mirant a munt, el desplegament del paracaigudes (per cert, marcat amb un codi de colors que amagava un missatge que els internautes varen poder desxifrar en qüestió d’hores: les coordenades del laboratori JPL de la NASA, creador de Perseverance, i el seu lema “Dare mighty things”, atreveix-te a allò poderós). Ulls que han enfocat cap avall, des de la grua, per a mostrar com baixava el robot penjat dels cables. I una darrera escena, gravada des del robot, un cop ja a terra, en la que es veu la grua, envoltada per sorra, elevant-se de nou cap al cel i desapareixent.

Escenes que ens emocionen quan pensem que es tracta d’una operació complicadíssima i completament autònoma (en el moment de l’aterratge, la llum trigava un xic més de 9 minuts en recórrer la distància Mart-Terra, i, per tant, tot havia de funcionar automàticament sense cap intervenció humana).

Emoció que, per altra banda, ens fa reflexionar sobre l’enorme contrast que hi ha entre el que som capaços de fer allà fora i el que aconseguim fer aquí al nostre propi planeta, on hem demostrat la nostra ineptitud per a gestionar problemes aparentment menys complexos i de molt major transcendència.

Tot plegat, però, no ha de fer que menystinguem l’exploració espacial, com a font de coneixement, de progrés (moltes de les comoditats que tenim avui en dia han estat desenvolupades gràcies als projectes espacials) i de respostes. L’home és un explorador nat. Ho hem estat sempre. Si no haguéssim decidit anar més enllà, respondre preguntes, desafiar l’entorn, encara viuríem en cavernes. I no, no serveixen els arguments que diuen que ens gastem molts diners a l’espai. Es desmunten quan un agafa la perspectiva de la cosa. I aquesta perspectiva, tal com vaig piular per xarxes socials el mateix 18, quan esperàvem la confirmació de l’aterratge de la Perseverance, ens diu que tot el cost de la missió, que inclou el disseny del robot, l’enlairament, els 2 anys previstos d’exploració, les nòmines de centenars d’enginyers, tècnics i científics durant els anys de disseny previs i exploració, és quasi la meitat del que costa un gran estadi de futbol americà. O també, dos bombarders estratègics B-2, màquines fetes per matar, paguen una missió i mitja.

Aquest debat, el dels diners, és esgotador. Tenim fam a la Terra, i problemes immensos, com ara els sanitaris. Però malauradament aquests problemes no s’arreglen cancel·lant les missions a l’espai. Però potser sí minvant les despeses militars, o altres immensament més costoses i de dubtosa utilitat i ètica. En realitat, l’espai ens obre una oportunitat per a impulsar la ciència i la tecnologia, i són la ciència i el progrés les eines que hem d’emprar per a lluitar contra els problemes del nostre món, no els tancs.

Potser a prop de la Perseverance s’amaguen les roques que donaran respostes. Les que ens diran que, fa molt de temps, Mart va vibrar amb organismes elementals, quan la Terra era encara un món erm. I potser, només potser, podrem acabar descobrint que els marcians existeixen, i que som nosaltres. I que la vida va ploure a la Terra, a cavall de meteorits marcians, fa milers de milions d’anys.

Podria haver-hi vida a Venus?

Fa uns dies, un grup multinacional d’astrònoms, sota el lideratge de la Universitat de Cardiff, va publicar un estudi que ha fet trontollar l’escenari de cerca de vida fora de la Terra.

L’estudi, que recull dades obtingudes en 2 fases, l’any 2017 i el 2019, i amb 2 instruments diferents (el telescopi James Maxwell a Hawaii, i el complex ALMA a Xile), confirma la detecció de fosfà a l’atmosfera de Venus, un gas considerat com a possible biomarcador.

Anem pas a pas per tal d’explicar què vol dir tot això.

La cerca de vida (elemental) fora de la Terra es basa, per als indrets que no podem explorar directament, en la detecció remota de concentracions de gasos en les atmosferes planetàries que puguin ser sospitoses (tècnicament en diem fora del seu estat d’equilibri). Aquest gasos s’anomenen globalment biomarcadors.

En realitat, no existeix (que coneguem encara) el biomarcador perfecte. Tenim molt bones aproximacions, però cadascuna d’elles presenta els seus problemes. Per exemple, l’oxigen es pot emprar com a biomarcador. Es tracta del gas oxidant per excel·lència, i es combina de seguida amb molts altres compostos per a crear òxids i sals diverses (la prova la tenim amb el rovell que poc a poc van desenvolupant els metalls exposats a la nostra atmosfera). La clau per a considerar-lo biomarcador és que si no existeixen fonts que el renovin constantment, l'oxigen desapareix ràpidament en estat lliure. I, a la Terra, el principal fenomen productor d’oxigen és la fotosíntesi. D’aquesta forma, la detecció d’oxigen en una atmosfera pot ser un bon indicador per a sospitar la presència de vida.

El gas detectat a Venus ha estat el fosfà (també anomenat fosfina). És un compost simple, format per un àtom de fòsfor i 3 d’hidrogen (amb una fórmula, per tant, similar a la de l’amoníac, només que canviant l’àtom de nitrogen per un de fòsfor).

La fosfina és molt poc estable en atmosferes oxidants. En presència de compostos oxidants, la fosfina és efímera, i el fòsfor passa a formar part de materials com ara els fosfats. Així, de forma similar al que explicava abans quan parlava de l'oxigen, si no hi ha una font que renovi constantment la fosfina, aquesta desapareix d’una atmosfera planetària oxidant de forma ràpida.

Aquest és justament el cas a la Terra. Evidentment la nostra atmosfera és l’exemple perfecte d’un aire oxidant, amb la presència d’oxigen lliure. De forma que la fosfina no sobreviu en aquestes condicions.  Però tot i això se’n detecta en el nostre planeta, i la raó és que existeixen mecanismes que en produeixen, de fosfà. I aquí ve el punt important: a la Terra tot el fosfà generat prové de fonts biològiques. En concret, de l’acció humana (indústria) i del metabolisme de determinats microorganismes que viuen en ambients anaeròbics (és a dir, privats d’oxigen).

Per tot això, la fosfina és considerada un biomarcador per a atmosferes oxidants.

A pesar que Venus no té oxigen en estat lliure en la seva atmosfera, aquesta és igualment oxidant, especialment per la presència d’abundant àcid sulfúric en forma de vapor i petites gotes en els núvols del planeta. I per aquest motiu és tan sorprenent (i sospitós) detectar-hi fosfà.

La sospita es fa més gran encara quan es tenen en compte les concentracions detectades. L’estudi parla de 20 parts per miler de milió a les capes altes de l’atmosfera de Venus, entre els 50 i els 80 km d’alçada aproximadament. Sembla una minúcia, sí, però en realitat es tracta de concentracions destacades. Com a referència, en el nostre planeta les concentracions de fosfina a l’aire són d’unes poques parts per bilió, per tant un parell d’ordres de magnitud menys que a Venus.

Quin problema tenim amb la fosfina? Abans ja deia que no tenim un biomarcador perfecte. En el cas de la fosfina, un dels problemes és detectar-la en remot.

La detecció es basa en l’anàlisi de la llum rebuda del planeta en qüestió. Aquesta llum es descompon mitjançant un mecanisme similar a l’acció d’un prisma per a obtenir el que anomenem espectre. Els elements i compostos químics acostumen a deixar la seva empremta en l’espectre de llum, quan aquesta interacciona amb el material que travessa. Aquestes marques apareixen en els espectres com a bandes fosques (o també com a bandes molt brillants, en funció del tipus d’interacció), i funcionen ben bé com si fossin codis de barres: cada element, cada compost químic té el seu conjunt de marques.

Per desgràcia, l’atmosfera de la Terra interfereix molts cops en la claredat dels codis de barra d’alguns compostos. I aquest és el cas de la fosfina.

Per a realitzar la detecció, els científics que han participat en l’estudi han hagut d’aprofitar un senyal que la molècula de fosfina genera en l’infraroig i que es pot rebre des de la superfície del nostre planeta. Aquest fet no tan sols fa que la detecció sigui complexa, sinó que l’estimació de concentracions ho és encara molt més.

Però el problema més important respecte la fosfina i la seva consideració com a biomarcador és que no acabem d’estar segurs, ni aquí a la Terra, sobre la seva relació amb la vida. Abans deia que identifiquem fosfina en entorns anaeròbics (per exemple, en els intestins dels pingüins). Però en el món científic hi ha molt debat sobre si aquesta fosfina és un producte directe del metabolisme dels microorganismes que habiten aquests entorns, o bé podria ser simplement el resultat de reaccions químiques posteriors, no directament relacionades amb l’activitat microbiana.

Per aquesta raó, l’estudi publicat és curós en recalcar que en cap cas es pot dir que s’hagi detectat vida a Venus, però sí un indicació sospitosa que caldria analitzar amb més detall.

La coneguda com a navalla d’Occam diu que en ciència l’explicació més simple acostuma a ser l’encertada. En aquest cas, és molt possible que el fosfà a l’atmosfera de Venus sigui generat per reaccions abiòtiques, no relacionades amb la vida.

De totes maneres, l’equip de científics, en el seu informe, destaca que han simulat tots els fenòmens que caldria esperar, i cap d’ells és capaç de generar les concentracions de fosfina detectades. Parlen, per exemple, del vulcanisme de Venus, o de la interacció de la llum ultraviolada del Sol amb les capes altes de l’atmosfera del planeta. Fins i tot amb la possibilitat que el fosfà hagi estat transportat per asteroides o cometes. Però, com deia, cap d’aquestes explicacions convenç a l’equip.

Durant el capítol de “La Terra és plana” de "El Suplement" de Catalunya Ràdio que vàrem dedicar al tema (al final de l'article trobaràs l'enllaç), en Roger Escapa em preguntava si aquesta detecció era el més a prop que mai hem estat de descobrir vida fora de la Terra. Vaig respondre que al meu parer, sí.

Tot i les precaucions que hem de tenir, i a pesar que penso que hi ha moltes probabilitats que es tracti de noves reaccions químiques que, en aquelles condicions, creïn fosfà, o també que es puguin haver produït errors en les mesures, crec que mai hi ha hagut una detecció tan excitant com aquesta pel que fa a la cerca de vida.

A Mart, amb molt el planeta més explorat, es va produir fa anys la detecció de gas metà, un altre biomarcador. Però les concentracions són molt petites, no hi ha acord sobre aquestes en funció dels instruments que ho mesuren i, a més, es coneixen fenòmens abiòtics generadors de metà (com ara geològics). Per tant, si el metà a Mart ens va insipirar a seguir remenant la sorra d’aquell món, el fosfà venusià ens crida dient que paga la pena anar-hi.

Només enviant naus, sondes que explorin aquests núvols, podrem confirmar si allà habiten formes de vida bàsiques. Per cert, que haurien de ser completament diferents al nostre esquema de vida a la Terra, ja que cap aminoàcid o proteïna pot sobreviure el contacte amb àcid sulfúric!

A pocs dies de l’anunci, algunes agències espacials ja estan traient la pols a dissenys i projectes que havien caigut, any rere any, durant la “subhasta” dels pressupostos. En el moment en què escric aquest article, l’administrador general de la NASA ha fet unes declaracions dient que Venus ha d’agafar el protagonisme de futures missions. Al mateix temps, l'Índia, un dels països més potents pel que fa als programes espacials, també ha compromés una missió pels propers anys.

I per què hem d’invertir en buscar vida?

Aquesta pregunta me l’han fet molts cops. Per mi és senzill respondre-la, especialment si tenim en compte que totes les inversions en ciència en general no poden ni comparar-se amb el que ens gastem en despesa militar arreu del món.

De totes les respostes, però, que podria donar, que inclourien el desenvolupament de tecnologia i materials necessaris per a realitzar les exploracions i que després emprarem en el nostre dia a dia, n’hi ha una fonamental: no sabem com la vida va aparèixer al nostre planeta. La troballa de vida elemental a fora ens podria donar moltes pistes, no tan sols per a respondre aquesta qüestió sinó també per a explicar-nos què és la vida.

Hem de cercar vida per saber qui som en realitat. Aquesta és la resposta.

Si vols saber més, pots escoltar:

·        * El capítol de “La Terra és plana” (El Suplement de Catalunya Ràdio) que vàrem dedicar a aquesta descoberta

·        * La secció que fem quinzenalment amb en Josep Cuní (SER Catalunya)

La fotografia actual de l'exploració espacial... i el meu desig

A pesar de la minsa quantitat d'inversió que dediquem a la investigació (sobre tot quan ho comparem amb el que ens gastem en fabricar màquines de matar), l'exploració de l'espai segueix força activa.

Aquesta és la fotografia actualitzada de l'estat de la qüestió, si és que no he comès cap error.

Us comento a continuació el que crec que és el més destacable de la cosa.

Començaré pels asteroides.

• Com veieu, tenim 2 sondes orbitant roques còsmiques. I no només orbitant, sinó també recollint mostres. Per una banda, els japonesos amb la Hayabusa-2, una missió de la que ja n'he parlat en alguna altra ocasió i que és absolutament espectacular. Porta voltant l'asteroide Ryugu des del 2018, i hi ha fet aterrar varis robots. Les imatges que ha anat enviant són al·lucinants, incloses les que varen capturar 2 petits enginys saltadors des de la superfície. La sonda tornarà a la Terra l'any 2020 transportant mostres de l'asteroide.

• Per altra banda, els americans estan estudiant l'asteroide Bennu, un objecte potencialment perillós per a la Terra. La missió OSIRIS-REX també recollirà mostres i ens les portarà de tornada l'any 2023.

Mart segueix sent el rei.

• Hi ha moltes raons que fan que Mart sigui la nineta dels ulls de les agències espacials. Per començar, es troba aquí mateix, a tan sols uns 7 mesos de viatge amb la tecnologia actual (sempre, això sí, que el planeta roig i la Terra es trobin en configuració òptima, cosa que passa cada 2 anys aproximadament). Es tracta, a més, d'un planeta rocós, amb atmosfera (tot i que molt feble i gens semblant a la nostra) i aigua gelada. Els robot ens han ensenyat que el planeta tenia aigua líquida en superfície fa milers de milions d'anys, la qual cosa converteix aquell món en un objectiu preferencial per anar a buscar-hi vida potser fòssil. Com a mi m'agrada dir cada cop més a les conferències sobre Mart, aquest planeta és la meva aposta de "tot al vermell", ja que en els anys que em queden difícilment veuré l'exploració intensa, en busca de vida, de cap altre lloc. De forma que si me'n vull anar d'aquest món amb respostes, la meva esperança es troba sota la sorra de Mart.

• Ara per ara, hi tenim 2 dispositius explorant. La Insight, la missió de la qual és estudiar l'interior del planeta, i que ja ens ha enviat els sons del primer terratrèmol detectat en un altre planeta, així com també el del vent marcià. I el robot Curiosity, l'únic que queda viu després que declaréssim oficialment mort l'Opportunity el mes de gener. Curiosity porta ja 7 anys allà, i això és molt per a un robot marcià. Aquest heroi s'ha fet vellet, va coix, i té Alzheimer (ha perdut la memòria varis cops, i la NASA ha hagut de reinicialitzar el seu cervell 3 vegades). És un geòleg incansable, que ens ha permès disposar de moltes evidències sobre el passat humit del planeta roig. Ara desitja que arribin els substituts, robots que sortiran de la Terra l'any proper i que són biòlegs. Els enviaran la NASA i l'ESA. I potser també un altre els xinesos.

 Venus el gran oblidat.

• Com que els recursos són molt (molt, molt) limitats, això va en detriment de Venus. També es troba al costat, però és un veritable infern. Un planeta tan semblant en mida a nosaltres, que podria ser el nostre bessó. I en canvi és un lloc temible. La seva atmosfera és densíssima, capaç d'esclafar molts dels instruments que hi fem arribar. La seva temperatura faria que el mateix diable l'escollís com a lloc per anar de vacances. És el planeta més càlid del Sistema Solar, més que Mercuri, amb temperatures superiors als 440C! I això degut al gran efecte hivernacle de la seva atmosfera carregada de CO2 i d'àcid sulfúric. Però a pesar de les dificultats, grups de científics estan criticant que estiguem deixant de banda aquest infern. No deix de ser un objecte interessant, que potser ens pot parlar, si l'escoltem, de quin futur li podria esperar al nostre planeta.

Just ara comencem a sortir del Sistema Solar.

• Els que m'escolteu, sabeu que m'agrada crear comparacions per tal de facilitar la divulgació. M'haureu sentit parlar en més d'una ocasió sobre la següent similitud: si una estrella, un sistema solar, fos un edifici, una galàxia seria una ciutat. Nosaltres habitem una immensa ciutat, anomenada Via Làctia, que conté uns 400 mil milions d'edificis. En el nostre, vivim en el tercer pis (on hi ha 2 portes, la nostra i al costadet una de petita on vàrem anar per primer cop l'any 1969). El quart pis ens fascina, com he dit abans, però encara no ens hem atrevit a anar-hi, i el que fem és enviar sondes i robots que ens expliquen com és aquell lloc. I quan sortim al balcó del nostre tercer pis contemplem la lluentor de milers de vivendes a les que, de moment, només hi podem anar somiant. Més enllà, albirem altres ciutats llunyanes, tant distants que no podem distingir els seus edificis. Doncs bé, com a símbol absolut de la nostra humilitat, les sondes més apartades de la Terra que tenim, les Voyager, que varen sortir l'any 1977, es troben, hores d'ara, al vestíbul del nostre edifici, just començant a obrir la porta que dona al carrer!

Estudiant el Sol.

• La sonda Parker, de la NASA, és, potser, la més atrevida de totes. Ni més ni menys que apropar-se a la nostra estrella! És una missió que estarà activa fins l'any 2025, i el que fa és orbitar en una trajectòria molt allargada, que la va fent fregar, a pocs milions de quilòmetres de distància, el Sol, per a després allunyar-la i tornar a agafar forces pel pas següent. Per què el Sol? Doncs perquè encara és un desconegut! L'astre rei ens amaga misteris, i un dels més fascinants és el relatiu a la seva corona. La corona solar és la gran regió que l'envolta. Sabem que és a temperatures superiors al milió de graus, però no entenem exactament perquè, quan la superfície solar és "només" a 6.000. Estem quasi segurs que aquest brutal gradient té a veure amb fenòmens magnètics, però ens falta encara molt per precisar. I l'estudi del Sol, i en particular de la seva corona, és fonamental per tal de poder predir, i protegir-nos, de les anomenades tempestes solars, fenòmens que poden arribar a ser catastròfics per a una societat tan tecnificada com l'actual.

Només 3 figuretes de Lego exploren els grans planetes del Sistema Solar.

• Bé, en realitat només Júpiter. Es tracta de la sonda Juno, de la NASA, que porta a bord 3 legos (una figura representant al déu Júpiter, una altra a la deessa Juno, i la tercera al gran Galileu). Després de molts anys de magnífica exploració de Saturn i els seus satèl·lits per part de la famosa Cassini, ara per ara només tenim la Juno allà fora. Una missió que ha hagut de superar forces problemes, el primer dels quals ja va amenaçar el projecte només entrar en òrbita del planeta més gran del Sistema Solar, quan un dels seus coets va fallar. En una òrbita que no és la inicialment planificada, Juno se n'ha anat sortint, i ens envia dades i imatges del planeta que un dia molt llunyà va voler ser sol.

A per bingo!

• Si hi ha una missió que estigui traient el màxim rendiment de la inversió, aquesta és la New Horizons. Inicialment va ser dissenyada per explorar Plutó, cosa que va fer l'any 2015 passant-hi força a prop. Em quedaria sense adjectius si em poso a parlar de les dades i imatges que ens va enviar, i de com aquell món ens ha sorprès, burlant-se de les nostres regles i classificacions. I és que a Plutó, igual que a la natura en general, li és absolutament igual el que nosaltres pensem i quins llindars establim per a dir el que és i el que no és. 

• Va ser una missió amb tant d'èxit, que els científics es van plantejar estendre-la, dirigint-la, amb poca despesa més, cap a un nou objecte encara més allunyat. I així ho va aprovar la NASA, de forma que la New Horizons, fent honor al seu nom, va passar al costat d'un objecte del Cinturó de Kuiper  l'1 de gener d'enguany. Un cos gelat que es va batejar amb el nom de Ultima Thule, i que, a mida que la sonda americana s'hi apropava, va començar a mostrar la seva increïble forma d'enorme ninot de neu, molt adient per a aquelles dates. Encara ara estem descarregant dades d'aquest pas. Però la cosa sembla que no acaba aquí. La New Horizons està en perfecta forma, i s'està analitzant un nou allargament de la missió, que dependrà de si es pot detectar un objecte situat en el camí de la nau.

En ruta cap a Mercuri.

• La missió BepiColombo és un projecte conjunt entre l'agència espacial japonesa (JAXA) i l'europea (ESA). Actualment es troba en ruta cap al planeta més proper al Sol, on és previst que hi arribi l'any 2024, després de 6 anys de vol. 6 anys? Sembla molt per anar a Mercuri, oi? I és que hi ha enormes dificultats per a poder posar una sonda en òrbita d'aquell petit planeta. Les naus arriben de l'espai a grans velocitats, i la feble gravetat de Mercuri no és suficient com per a frenar-les. Així que la Bepi-Colombo utilitza vàries passades a prop de la Terra, de Venus i del propi Mercuri per a modificar la seva òrbita i adoptar-ne una que la permeti ser capturada pel planeta quan toqui. Es tracta d'un món poc explorat, i quasi tot el que sabem d'ell és gràcies a una llegendària missió, anomenada Messenger, que hi va entrar en òrbita l'any 2011. Entre els objectius de la nova missió es trobem l'estudi del camp magnètic (per què Mercuri en té?), i de l'estructura del que és un exemple de planeta molt proper a la seva estrella.

I no m'oblido del nostre laboratori, a la frontera.

• En el resum de missions, no he inclòs la multitud de naus en òrbita terrestre. Però no vull acabar la revisió sense parlar de la frontera. L'Estació Espacial Internacional. Permanentment habitada des de l'any 2000, és el lloc més llunyà on ens hem atrevit a estar des del 1972, el darrer cop que vàrem trepitjar la Lluna. En aquest laboratori, a només 400 km d'alçada, és on estem practicant, aprenent i preparant-nos per anar més enllà. Ho comparo a qui va a la piscina, i toca amb els dits dels peus l'aigua, la troba gelada i no s'atreveix encara a llançar-s'hi.

• És des de l'Estació Espacial que ens mirem la Lluna, a punt de tornar-hi. I contemplem Mart, on volem caminar durant la dècada dels 30. Però sobre tot, és des de 400 km que al·lucinem amb les insuperables visions del que és l'enveja dels planetes de l'univers. Un món blau, que ha vist aparèixer i evolucionar la vida.

Si disposéssim de més...

... més faríem. En aquesta línia, vull tornar a insistir en el tema. Si algú es pregunta quin sentit té gastar-se tants diners a l'espai quan hi ha gent que passa gana, potser cal posar en perspectiva la paraula "tants". Una missió no tripulada a Mart es pot pagar amb menys de 10 avionets de combat (estic parlant del cost de desenvolupament de la missió, construcció, viatge, exploració, nòmines de personal...). Com ens ha ensenyat la història, la ciència i el desenvolupament tecnològic i del coneixement no són els enemics, sinó justament poderosos aliats. L'enemic som nosaltres mateixos, l'ús que li estem donant a tot allò que som capaços de construir.

Penso que l'exploració de l'espai és com una segona oportunitat. Un projecte que hauria de ser conjunt, per a practicar allà fora els valors que no hem sabut, o volgut, aplicar aquí, al nostre planeta. Valors com la solidaritat o la pau. I que potser, si som capaços de fer-ho, algun dia, amb el que haguem après, podrem importar aquests valors a casa nostra. El que ens hem d'esforçar és a no repetir els errors d'aquí a l'espai.

I a pesar que alguns dels lideratges actuals volen estendre el missatge de la confrontació i de la guerra a l'òrbita de la Terra i més enllà,  la meva confiança en les noves generacions és absoluta.

El meu nou llibre, "Guia d'observació del cel per a nois i noies". Us espero el 21 de març a Alibri (Barcelona), i el 22 a Adserà (Tarragona)

"Has sortit a la terrassa i t’ha sorprès una nit estrellada, com feia temps no veies. Totes aquelles llumetes fent pampallugues, penjades allà dalt. Tantes que decideixes estirar-te per tal de contemplar-les i evitar el mal de coll. Mentre els teus ulls salten d’una estrella a l’altra, et preguntes com de lluny són. Si tenen planetes. I si algun d’ells és especial, tan especial com el nostre.

Intentes identificar figures, constel·lacions que algú et va explicar. Tires línies que uneixen estrelles, per dibuixar les mateixes formes que varen crear els teus avantpassats. Històries eternes, de batalles, de déus i animals fascinants.

Amb les pupil·les ben habituades a la foscor, ara distingeixes una banda blanquinosa i subtil que creua el cel per sobre del teu cap. Com no t’hi havies fixat mai? La Via Làctia, ni més ni menys que la teva galàxia. Proves de respirar tanta llum com puguis. No la vols deixar escapar, saps que ha viatjat durant molt de temps per arribar als teus ulls.

Tot d’una, una fugissera il·lumina el cel. Ha estat efímera, però no has pogut reprimir una exclamació d’admiració i sorpresa. Et sembla veure encara el seu traç de llum gravat sobre la foscor de la nit. Recordes que has de demanar un desig.

Resseguint el cel, et crida l’atenció una estrella molt potent. Brilla diferent,... sembla que no centelleja com les altres. Deu ser un planeta? Té color? Ataronjat, si! Potser és Mart? El mires i t’imagines aquell món. Et venen al cap imatges que has vist per Internet dels paisatges marcians. I dels heroics robots que l’exploren.

Notes que ha passat el temps perquè el cel ha girat, s’ha mogut. Les estrelles s’han desplaçat un xic de la posició que ocupaven quan has començat a observar. Ah! I una claror a l’horitzó est delata que la Lluna és a punt de sortir. I ho fa increïblement ràpid, per sobre d’aquella muntanya, en qüestió de segons! La seva llum et transmet serenor.

Un calfred et recorre l’esquena. No saps si a causa de la brisa de la nit, o per l’emoció de saber-te part d’alguna cosa. Una cosa gran i plena de meravelles. Una cosa que és un bocí de la teva història. Et sembla que l’univers et parla a través del firmament.

Es fa tard i has de plegar. Decideixes que buscaràs un llibre que et guiï i t’ajudi a interpretar millor allò que veus i a gaudir-ne. Sí, en uns dies hi tornaràs. I potser acabaràs portant aquells vells i oblidats prismàtics".

Aquesta és la introducció del meu nou llibre, "Guia d'observació del cel per a nois i noies", publicat per Cossetània Edicions. L'he transcrit aquí perquè descriu l'objectiu i esperit amb el que l'he escrit.

Quan Cossetània me'l va encarregar, ara fa un any aproximadament, vaig partir d'una pregunta que em feia a mi mateix: com m'hagués agradat, quina informació hagués volgut trobar, quan vaig començar a aixecar la vista al cel, en una guia pràctica? Una guia que m'ajudés a identificar objectes i a gaudir de l'observació a simple vista?

El terme "per a nois i noies" en el títol no apareix en va. Perquè mirar el cel no té edats, i el llibre està adreçat a tothom, des de noies i nois de 7 als 107 anys.

Què conté aquesta guia?

El llibre comença amb unes explicacions bàsiques per entendre tot allò que podem veure allà dalt el cel a ull nu. Què són i com funcionen les estrelles. Com neixen i com moren. Per què la seva llum fa pampallugues. Com es mou el cel al llarg de les hores i per què.

Com que el focus del llibre és l'observació del cel sense necessitat d'instruments, s'explica també què són les constel·lacions i quina és la seva funció.

La part més pràctica del llibre es concreta en els mapes visuals del cel per a cada estació de l'any i direcció d'observació. En aquestes il·lustracions destaco els principals objectes a veure en cada cas. Però, a més, convido al lector a realitzar exercicis senzills, que l'ajudaran a aprendre i a captar detalls que d'altra forma podrien passar desapercebuts. També acompanyo les làmines del cel amb històries mitològiques de les principals constel·lacions.

El Sol, la Lluna i els planetes del Sistema Solar tenen, per suposat, el seu propi capítol. Com observar-los, i quins moments són els més idonis. Per exemple, per a cada planeta s'acompanya una taula amb les millors dates per veure'ls fins l'any 2025, així com la seva ubicació al cel. El lector també hi trobarà les dates de les superllunes, o dels eclipsis solars i lunars.

Els planetes comparteixen protagonisme en el llibre amb les pluges d'estrelles: què són, quines tenim al llarg de l'any, i com i quan observar-les.

La guia està farcida d'il·lustracions i fotografies. Pel que fa a les primeres, he comptat amb l'art d'en Roc Olivé. I per a les imatges he recorregut al meu propi arxiu per a la gran majoria de les que apareixen al llibre. Ho he volgut fer així per a compartir amb el lector algunes de les fotografies que un pot fer amb una càmera normal, i les que, un xic més avançades, es poden aconseguir amb equipaments més o menys potents.

Faré la presentació del llibre el dijous dia 21 de març, a les 19 hores, a la llibreria Alibri de Barcelona (Balmes 26), i divendres dia 22, també a les 19 hores, a la llibreria Adserà de Tarragona (Rambla Nova 94). Hi esteu tots convidats!

El llibre ja es pot trobar a les llibreries. Si en voleu més informació, podeu consultar la pàgina de Cossetània: "Guia d'observació del cel per a nois i noies".

Una nau provinent de fora del Sistema Solar?

El 19 d’octubre de 2017, un dels telescopis ubicats a l’observatori del volcà Haleakala (a 3.000 metres d’alçada, a l’illa hawaiana de Maui), va detectar quelcom fora del comú.

Aquest telescopi està comissionat per a vigilar constantment el cel nocturn, de forma automàtica i robotitzada, amb l'objectiu de descobrir i catalogar els objectes potencialment perillosos que s’apropen massa al nostre planeta. Rutinàriament, en descobreix cada setmana. Les deteccions s’efectuen per comparació de fotografies preses de la mateixa regió de l’espai en nits successives, i aïllant els punts de llum que s’han desplaçat. A més, les imatges permeten posicionar l’objecte i calcular la seva trajectòria, una cosa crucial si el que es vol és detectar perills.

Però aquest nou descobriment, com deia, era diferent. L’òrbita calculada no era la típica d’un cometa o d’un asteroide. Aquests objectes acostumen a tenir òrbites elongades, que poden arribar a ser molt el·líptiques. Això pel que fa referència als cossos periòdics, és a dir, aquells que tenen una òrbita estable i retornen de forma periòdica. També hi ha cometes que circulen amb camins parabòlics, que fan que passin un únic cop a prop del Sol i marxin després cap a l’espai per a no retornar mai més. Però el nou objecte mostrava una òrbita extraordinàriament hiperbòlica (en forma de U molt oberta). La que s’esperaria d’un cos provinent de fora del nostre Sistema Solar!

Les alarmes es varen disparar de seguida, i els majors i més potents instruments dels que disposem es van posar a observar i seguir aquest intrús, incloent el telescopi espacial Hubble. S’ha de tenir en compte que molt rarament aquests telescopis interrompen les seves programacions, aprovades mesos abans, per a dedicar-se a quelcom imprevist. Però tal era la importància del tema que no hi va haver dubte en això.

En primer lloc, es va confirmar l’òrbita calculada inicialment. Semblava tractar-se, en efecte, d’un visitant extern al Sistema Solar.

En segon lloc, cap instrument va detectar ni un sol indici del que podria ser la cua típica d’un cometa apropant-se al Sol. No, no tan sols no era un cometa, sinó que la seva morfologia havia de ser molt compacte. Els asteroides, que no formen cua, tenen tendència a deixar escapar petits fragments quan circulen per les seves òrbites, ja que són objectes amb material agregat i poc compacte. Tampoc semblava, doncs, un asteroide típic.

Però el més interessant va ser detectar la forma de l’objecte. A partir d’estudi de les variacions de llum, es va poder establir, amb alta probabilitat, que era allargat i prim, com un cigar, potser d’uns 100 metres d’extrem a extrem. I, a més, es va detectar rotació caòtica, com quan un objecte cau donant tombs a tort i dret.

La seva trajectòria, en el moment del descobriment, ja el situava sortint disparat del seu primer, i únic pas proper al Sol, dirigint-se cap a l’espai interestel·lar. Així que se’l va seguir el que es va poder en aquest camí de no retorn.

Varen haver varis canvis de nom en molt poc tems, però finalment, i a part de la nomenclatura oficial, es va acceptar el nom propi de ‘Oumuamua, una paraula hawaiana que vol dir el primer missatger provinent de molt lluny.

Es tractava del primer visitant identificat que arribava d’un altre sistema solar. Un objecte que ha estat vagant per l’espai durant milers de milions d’anys probablement, sent capturat, i expulsat, per incomptables estrelles al llarg del seu periple.

La importància del descobriment és enorme, per ser el primer de tota una categoria. Una categoria de cossos que ha de ser nombrosa, però difícil de detectar. Hi ha d’haver trilions d’objectes, de roques grans i petites, movent-se per l’espai sense pàtria definida. La qüestió és que rebre la visita d’un d’ells és, a la vegada, un esdeveniment rar i molt interessant. L’estudi d’aquests viatgers ens pot aportar molta informació sobre com s’han format altres sistemes solars.

La cosa, però, no acaba aquí.

I és que la forma tan especial de ‘Oumuamua, i l’enigmàtic fet de la seva procedència, ha disparat les hipòtesi més imaginatives. Incloent qui ha arribat a dir que potser seria una nau! El fet que la trajectòria de sortida d’aquest objecte presentés unes petites desviacions respecte dels càlculs va donar arguments als defensors d’aquesta hipòtesi.

Com que en ciència no es pot mai descartar cap idea, es va decidir intentar detectar senyals que ‘Oumuamua pogués estar emetent, o interferències provocades per alguna activitat electrònica en el seu interior. Res de res. A més, les petites desviacions es podien explicar gràcies a un fet força comú amb els asteroides, com és la pèrdua de gasos per escalfament, la qual cosa provoca un efecte de motor a reacció (com que l’objecte rotava caòticament, aquesta pèrdua podria no haver format cua i haver passat, així, desapercebuda pels nostres instruments).

Total, que la hipòtesi d’una sonda alienígena perduda i a la deriva ha estat (pràcticament) abandonada.

Bé, ara els científics han començat a preparar-se per a la propera visita. Per a quan un viatger llunyà aparegui per sorpresa i sense trucar a la porta. Es vol millorar la capacitat de detecció, per tal de trobar-los el més aviat possible, quan s’apropen. No es descarta fins i tot reaccionar enviant-hi una sonda per analitzar-los. De fet, si ‘Oumuamua s’hagués detectat molt abans, es podria haver plantejat una missió per a interceptar-lo quan ja hagués passat al costat del Sol.

Si millorem la tecnologia, ens esperen molts altres objectes amb noms enrevessats i estranys, com també ho seran les seves procedències.

El misteri de l'aigua a Mart

Mart té aigua en abundància. Ho vàrem saber pràcticament des de l’inici de l’exploració del planeta, en ple segle XX, i ho hem certificat amb les nombroses missions que actualment tenim estudiant aquest món des de la superfície i en òrbita.

L’aigua a Mart està, però, gelada. Les temperatures mitjanes al planeta vermell ronden els 60 graus sota zero, tot i que aquests valors oscil·len considerablement en funció de la latitud i de l’estació de l’any (Mart té estacions molt similars a les de la Terra, ja que el seu eix de rotació es troba inclinat amb un valor molt proper al nostre, però la durada de les seves estacions és pràcticament el doble que aquí).

L’aigua està glaçada en molts llocs sota terra. Amagada sota capes de terra marciana, de vegades molt a prop de la superfície. També hi ha grans quantitats de gel d’aigua als pols del planeta (juntament amb gel de CO2).

És cosa bona que Mart tingui aigua, ni que sigui gelada, pensant amb futures missions tripulades i en bases que amb tota seguretat la humanitat acabarà construint allà. L’aigua és dels components més cars de transportar. A diferència dels aliments, l’aigua no pot ser comprimida més enllà d’un punt. Les necessitats d’aigua que una colònia tindria faria molt problemàtic trobar formes de fer arribar el líquid element sota paràmetres d’eficiència. El fet que Mart tingui molta gel d’aigua simplifica el procés, i és una de les raons per les què el planeta roig és un destí plausible.

L’aigua de Mart presenta, però, un misteri que necessitem resoldre. Des de fa anys, i molt especialment gràcies als darrers descobriments realitzats pels robots, tenim evidències rotundes que el planeta tenia aigua líquida en superfície. I abundant. En forma de rius i llacs.

Les evidències són, com deia, nombroses: sediments estratificats en roques antigues, molt similars als que en la Terra han produït les corrents d’aigua; signes clars d’erosió per aigua, en cràters, en pedres; marques, també d’erosió, en el paisatge marcià, en forma de canons, d’antics torrents i rius.

L’aigua líquida a Mart dataria aproximadament de fa més de 3.500 milions d’anys. La imatge que ara tenim del planeta desert seria, llavors, molt diferent. I un món amb abundant aigua en forma de rius i grans llacs podria, perquè no, haver albergat vida. Vida elemental, potser, que avui podríem trobar com a restes fòssils. Aquesta és una de les apostes de les futures missions que tant la NASA com l’ESA enviaran a Mart durant la propera dècada.

El misteri del que parlava és el següent: com s’explica que, fa 3.500 milions d’anys, Mart pogués tenir aigua líquida en superfície en contra del que passa actualment? I què li ha passat al planeta per a que es produeixi un canvi tan radical?

Una de les pistes essencials per a entendre com aquest escenari és possible la trobem al nostre propi planeta. Sabem perfectament l’efecte que alguns gasos poden tenir a l’atmosfera, pel que fa a l’augment de les temperatures. En diem gasos d’efecte hivernacle. Aquí, a la Terra, els més importants són el CO2 i el vapor d’aigua.

Com funciona aquest efecte hivernacle? El planeta rep radiació del Sol, cosa que fa que s’escalfi (no només s’escalfa gràcies al Sol; de fet, la Terra té fonts d’energia pròpies, com ara l’escalfor del seu interior i altres). Part de l’escalfor es perd, però, a l’espai, al tornar a ser irradiat pel planeta. Una atmosfera rica en gasos hivernacle actua com un immens escut, que dificulta aquesta pèrdua de calor i fa pujar gradualment la temperatura del planeta (si la concentració d’alguns d’aquests gasos augmenta exageradament, l’efecte pot arribar a ser el contrari, i llavors l’escut funcionaria evitant que els rajos del Sol arribessin a la superfície i rebotessin cap a l’espai quan interaccionessin amb l’atmosfera).

Atenció: els càlculs que tenim indiquen que sense l’efecte hivernacle natural, les temperatures mitjanes a la Terra estarien clarament per sota dels 0 graus! És gràcies al CO2 i vapor d’aigua generats, repeteixo, de forma natural, que el nostre planeta és el món agradable que coneixem (l’acció humana està desequilibrant l’efecte, i estem enriquint en excés la concentració de gasos i, conseqüentment, contribuint a la pujada de temperatures).

Apliquem aquest escenari al Mart de fa 3.500 milions d’anys. Per disposar de temperatures per sobre dels 0 graus, estant molt més lluny del Sol del que estem nosaltres, necessitaríem, en primer lloc, una atmosfera densa, rica, potser similar a la nostra (o fins i tot més densa). Després, requeriríem gasos d’efecte hivernacle en abundància.

Actualment, Mart té, però, una atmosfera molt feble (la pressió atmosfèrica allà és unes 150 vegades menor que la nostra). Tot i ser tan feble, és suficient com per a alimentar tempestes de sorra, com l'enorme tempesta activa en el moment d’escriure aquest article i que posa en risc la supervivència del robot Opportunity, amb el qual hem perdut, des de fa setmanes, el contacte.

La primera pregunta, per tant, seria: va tenir Mart aquesta atmosfera tan rica que sembla necessària per a permetre temperatures suficients com per gaudir d’aigua líquida?

Tenim algunes pistes que indiquen que possiblement aquest seria el cas. Per exemple, un meteorit antic, descobert per un dels robots sobre la superfície marciana, presenta clars senyals de fricció amb el podria haver estat una atmosfera primitiva. Però, sobre tot, hem detectat el mecanisme que hagués fet que el planeta perdés aquesta atmosfera, mecanisme que es troba actiu en l’actualitat. En altres paraules, estem sent testimonis, en directe, de l’afebliment de la poca atmosfera que li queda a Mart. Sembla lògic, per tant, que rebobinant en el temps aquesta atmosfera hagués estat molt més rica en l’antiguitat.

És ben sabut que el Sol, la nostra estrella, ens dóna la vida. Però també té efectes perjudicials, dels que el nostre planeta es protegeix, afortunadament per a nosaltres. Els principals efectes nocius que ens interessa ara comentar són els que fan que un planeta pugui anar perdent lenta, però inexorablement, la seva atmosfera.

El vent solar està format per multitud de partícules que l’estrella expulsa constantment. Aquestes partícules viatgen a grans velocitats, i quan xoquen amb els gasos de la part més alta de l'atmosfera poden transferir-los tanta energia que aquests s'escapen de la gravetat cap a l'espai. Aquí, a la Terra,les partícules del vent solar són majoritàriament aturades pel nostre camp magnètic, que és un gran escut protector.

A part del vent solar, la pròpia radiació en forma de llum del Sol fa que, a les capes més altes de l’atmosfera, alguns gasos es dissociïn, es trenquin en components més bàsics i lleugers. Per exemple, la llum d’alta energia del Sol, en forma de rajos ultraviolats, és capaç de trencar les molècules d’aigua, generant hidrogen i oxigen. L’hidrogen és, per excel·lència, el gas més lleuger de tots, i amb relativament poca energia de moviment els àtoms d’hidrogen a les capes altes de l’atmosfera poden anar escapant de la gravetat del planeta i perdent-se a l’espai. Novament per fortuna per nosaltres, la gravetat de la Terra és considerable, i no facilita aquesta pèrdua.

A Mart li manquen aquests elements de protecció. A penes té camp magnètic (és a dir, no cal que porteu brúixola quan aneu d’excursió al planeta roig, perquè no us funcionarà!). I la seva gravetat és un terç de la nostra. Sense aquests elements naturals, l’atmosfera de Mart s’està afeblint de forma continua. La sonda MAVEN, que tenim orbitant el planeta, ha mesurat aquesta pèrdua, i és considerable (actualment, s'està perdent a ritme de 3 Kg per segon, tot i que aquest ritme és probable que fos molt més gran en el passat).

Amb més de 3.500 milions d’anys de procés de pèrdua, l’atmosfera rica i densa del passat s’hauria convertit fàcilment amb el que avui observem.

Parlava, abans, dels gasos d’efecte hivernacle. Pensem que, a Mart, el principal hauria estat el CO2 (el qual és, encara avui, el principal component de la seva feble atmosfera). Podria haver estat complementat per vapor d’aigua, metà, o fins i tot hidrogen.

A partir de les dades que tenim, els càlculs més conservadors indiquen que fa 3.500 milions d'anys Mart hauria tingut una atmosfera amb suficient CO2 com per a generar, aquest gas sol, una pressió en superfície equivalent a la meitat de la que tota l'atmosfera genera aquí a la Terra.

La pèrdua de l'atmosfera hauria començat quan a Mart va desaparèixer el camp magnètic. De l'estudi de les roques marcianes, hem deduït que això va passar fa un xic més de 4.000 milions d'anys. A pesar d'això, els llacs i rius, és a dir, les temperatures per sobre dels 0 graus, varen poder aguantar força temps encara, de forma que, com deia abans, l'escenari que hem explicat seria compatible amb els sediments i marques que observem avui, i que ens porten cap un planeta humit fa 3.500 milions d'anys.

Creiem que l'apagament del camp magnètic podria tenir la seva explicació en les dimensions de Mart, quan se'l compara amb la Terra. Al nostre planeta, l'interior és metàl·lic però viscós, gràcies a la gran escalfor que genera la desintegració dels elements químics radioactius que encara sobreviuen des de la formació del Sistema Solar. Però a Mart, amb menys massa que la Terra, el procés de desintegració natural s'hauria acabat fa molt de temps, i l'interior del planeta roig hauria deixat de ser fluid, aturant per sempre l'efecte dinamo que genera el camp magnètic.

Per suposat, tota aquesta pel·lícula encara presenta dubtes i qüestions no resoltes. Però és un dibuix força plausible amb el que, de moment, ens sentim prou segurs.

Un desert gelat que segurament va ser un indret humit i temperat. Un lloc fascinant per a l'exploració.

Un planeta que encara ens ha d'explicar moltes coses, i que potser ens proporcionarà els titulars més impactants de tota la nostra història.