dilluns, de desembre 26, 2011

L'espectacular Venus torna al nostre cel


Molta de la gent amb la què he anat parlant darrerament ja té localitzat, en el cel d’aquests mesos, el lluentíssim Júpiter. Ara teníu l’oportunitat d’identificar Venus, que rivalitza amb Júpiter en lluentor.

Després de pondre’s el Sol, mireu cap a l’horitzó Oest, i allà el veureu. Inconfusible.

Per si un cas, la nostra aliada, la Lluna, ens ajudarà a identificar Venus aquests dies, tal i com podeu veure en l’esquema que us annexo. Avui, per exemple, mentre estic acabant d’escriure aquest petit article, Venus i la Lluna formen una parella molt bonica i espectacular al nostre cel.

Fixeu-vos, quan mireu el cel, la lluentor de Venus i la de Júpiter. A aquella hora, després de la posta de Sol (entre les 18 i les 19.30 hores), Júpiter el tindreu quasi sobre dels vostres caps, ben alt. Observeu els dos planetes, i intenteu esbrinar quin llueix més. Arribareu a la conclusió que els dos són molt espectaculars, i de no saber que són planetes, podríeu pensar que esteu mirant avions que volen baix.

Aquests dos planetes adornaran els cels dels nostres vespres durant els propers mesos.

Aprofiteu, dons, per a observar-los a ull un i saber-los identificar, val?

diumenge, de desembre 18, 2011

La creació del Sistema Solar

Fa uns 5 mil milions d’anys, en un racó de la Via Làctia, un gran núvol d’hidrogen es va condensar per a formar el Sol i tot el nostre sistema solar.

La seqüència de formació d’una estrella ja la coneixeu els que heu anat llegint assíduament aquest blog: la gravetat de la gran concentració d’hidrogen fa que aquest vagi “caient” cap al centre de gravetat comú, escalfant-se a mesura que va augmentant la pressió del gas, fins que aquesta pressió és tan enorme en l’interior de la gran bola de gas que s’engega el procés de fusió nuclear, que fa que la nova estrella quedi en equilibri. L’estrella comença a brillar.

No està clar què és el que va provocar que aquell núvol d’hidrogen comencés a condensar-se. Pel que coneixem d’altres llocs de la galàxia, en els que s’estan formant estrelles, podem suposar que el nostre Sol no es devia formar aïllat. Ben al contrari, es va formar, segurament, junt amb alguns altres sols, a partir de la mateixa nebulosa.

També podem suposar, a partir d’aquest coneixement que tenim del naixement d’altres estrelles, que esdeveniments més o menys extraordinaris, com per exemple l’explosió d’una supernova propera, o la col·lisió entre dues galàxies, poden ser el detonant que inicia la seqüència que hem repassat anteriorment, i que converteixen una avorrida nebulosa en una autèntica màquina de crear estrelles.

En el moment en el què el Sol va néixer, el gas no era, en realitat, tot hidrogen. En efecte, si bé la nebulosa devia estar composada per aquest element en més d’un 98%, les generacions anteriors d’estrelles, que havien nascut, i mort, en l’univers havien ja enriquit el gas primigeni amb altres elements, com ara l’heli, el carboni o l’oxigen. Fins i tot ferro, i altres elements pesats formats dins de les estrelles ja mortes (prova d’això és la composició del nostre planeta o de nosaltres mateixos!)

La matèria més propera al centre d’aquesta enorme nebulosa va formar el Sol, però la més externa va quedar vinculada a la nova estrella, per efectes de la gravetat, girant al seu voltant. És a dir, en els primers milions d’anys de vida del nostre Sol, aquest estava envoltat per una quantitat apreciable de matèria “sobrant”. Aquesta matèria, per efectes de la rotació al voltant del Sol, havia anat agafant la forma aplanada d’un disc. Un enorme disc de matèria que donava tombs a la estrella central.

En un procés lent, però constant, la matèria d’aquest dics, anava agregant-se, en base a xocs i col·lisions. Poc a poc, de granets petits, a pedres, a roques, i a planetes.

Estava naixent el sistema solar.

En aquest punt, els astrònoms no coincideixen. Sembla haver-hi dues teories bàsiques. En una d’elles, la matèria més densa (i pesada) s’acumula en l’interior del disc, i dóna lloc als planetes sòlids, com Mercuri, Venus, la Terra i Mart, així com a milers d’asteroides. Els planetes gasosos es formen en òrbites més externes (Júpiter, Saturn, Urà i Neptú).

En la segona teoria, els planetes es formen fora de les òrbites que coneixem avui en dia. Per exemple, Júpiter es forma molt més a prop del Sol, i la Terra podria ser lluny. És en base a grans interaccions gravitatòries que, lentament, els planetes van ocupant les òrbites actuals.

Sigui com sigui, els científics tenen clar que els primers temps del nostre sistema solar varen ser caòtics. Els xocs entre planetes, i altres cossos, eren constants. Molts “projectes de planeta” devien desaparèixer, en ser destruïts per enormes col·lisions. Els planetes supervivents anaven “netejant” de matèria els seus voltants: aquella matèria que es trobava massa a prop era capturada; i la que estava més lluny, expulsada.

El fet que els planetes es creessin a partir del disc explica que tots ells orbitin en el mateix pla, més o menys.

Milions d’anys d’aquest joc de billar van aclarir el disc de matèria. Tot va anar quedant al seu lloc, tot ben endreçat i ordenat.

No tot va ser tan ordenat, però. De tant en quant, un dels planetes més grans , en aquest joc per buscar l’estabilitat de la seva òrbita, pertorbava cometes o asteroides, llençant una pluja de projectils, petits i grans, contra els planetes interns, Terra inclosa.

L’aparent calma i serenor que veiem avui en el nostre sistema solar és, doncs, producte d’un llarg procés, que va passar del caos a l’ordre.

Sabem avui que aquest mateix procés està en funcionament en altres estrelles joves. Els telescopis han identificat ja discos de matèria orbitant sols distants. Discos que acabaran creant planetes, similars als centenars de planetes que ja s’han descobert girant al voltant d’altres estrelles.

El nostre és un sistema solar serè. Penseu-hi quan, aquests dies de desembre, mireu al cel de nit i veieu la magnífica lluentor de Júpiter, o després de la posta de sol us embadaliu mirant al brillantíssim Venus sobre l’horitzó oest.



Vols llegir més sobre el nostre Sistema Solar?

- Una nau és en camí cap als asteroides: "Explorant les roques del nostre Sistema Solar"
- "Què té Mart que ens fascina tant?"
- "Missió cap a Plutó"

dissabte, de desembre 10, 2011

Què pagaríeu per aquest viatge?





L’univers és immens, i segur és ple de lloc increïbles, sorprenents i inimaginables.

Tot i això, no cal anar fora del nostre propi Sistema Solar per a trobar móns estranys i exòtics.


En aquest article, farem un viatge a racons especials. Us recomano que us cordeu ben fort els cinturons de seguretat i, sobre tot, que deixeu volar, lliurement, la ment.

La primera parada la fem a l’únic planeta del Sistema Solar a on ens podrem treure, ni que sigui durant un petit instant, el casc, i, amb els ulls ben tancats - per a protegir-los -, notar l’aire del planeta colpejant contra la nostra cara. Benvinguts a Mart.

Els vents marcians són extraordinaris, amb velocitats de fins a 200 Kms/h. Però la baixa densitat de la seva atmosfera fa que notem aquest poderós vent com una simple brisa contra el nostre rostre.


Allà som, doncs, el nostre equip cobert de pols vermella, omnipresent allà on mirem. Alcem la vista, i la dèbil llum del Sol ens il·lumina un paisatge quasi familiar, que hem vist cent cops en fotografies dels deserts del sud-oest dels Estats Units.

Seguim viatjant. Segona parada: Io.

Estem arribant a les proximitats del gegant Júpiter. De tant a prop, inspira respecte. Veiem perfectament el moviment ràpid dels núvols i tempestes de la seva atmosfera. També divisem ja el nostre destí, un dels principals satèl·lits d’aquest colós.

Des d’aquesta distància, Io ens apareix com un món torturat. Podem veure constants erupcions de multitud de volcans. La lava surt per infinites fissures. Miris on miris, sembla un veritable infern. L’efecte de la gravetat tan extraordinària de Júpiter sobre aquest petit món provoca marees titàniques, que, a falta de mars que poder moure, deformen l’interior del satèl·lit i l’escalfen, turmentant-lo constantment, i convertint-lo en un dels llocs més perillosos del Sistema Solar.

Ens quedem una estona a la nostra nau, embadalits mirant l’escena. En primer pla, Io, de colors brillants, dominant el vermell i el groc. Explosions aquí i allà, que veiem perfectament des de la seguretat de la prudent distància a la que som. I en segon pla, el rei dels planetes, imponent, rotant rapidíssimament – en poc menys de 10 hores dóna una volta sencera .

No ens cansaríem d’admirar els colors i formes de l’atmosfera de Júpiter. Però hem de marxar, hem de seguir. A més, la última cosa que voldríem és apropar-nos massa al gegant. La nostra nau, de darrera generació, seria esclafada, en un instant, per les immenses pressions de l’atmosfera del planeta.

Ens dirigim ara més lluny, al regne dels anells.

Per moltes fotografies que haguem vist de Saturn, res ens pot preparar per la visió dels seus anells. Com si d’una peça de porcellana es tractés, un gran nombre d’anells envolten al planeta, sense tocar-lo.

Quasi no ens ho podem creure, quan ens adonem que els anells són finíssims. Tan fins que, potser, deuen tenir uns pocs metres de gruix. Increïble tanta perfecció. I, ara que som ben a prop, descobrim que estan fets per bilions de partícules petites, brillants. És, ...., és, .... gel!

La llum dèbil del llunyà Sol es reflecteix sobre els anells. Però, de seguida, la nostra atenció es desvia cap al planeta, sobre el què veiem dibuixada l’ombra gegantina dels anells.

El nostre destí, però, no és l’enorme planeta gasós, sinó un dels seus satèl·lits: Titan.

Penetrem les capes altes de la seva atmosfera. Núvols densíssim fan tremolar la nostra nau.
Sortim dels núvols ben a prop ja de la superfície. Aterrem en un lloc ple de roques. Mirem per la finestra... i som al costat d’un llac!

Hi ha molt poca llum. Aquí els rajos del Sol arriben molt febles i, a més, tot és cobert de núvols.
Un soroll familiar ens posa la pell de gallina. Un repicar contra la nostra nau. Primer lentament, però augmentant de seguida el ritme. Plou!

L’aigua del llac és fosca, amb tonalitats blaves metàl·liques. Les gotes de pluja que cauen a sobre salpiquen espectacularment, ja que aquest satèl·lit té una gravetat molt feble, similar a la de la nostra Lluna. Aquesta “aigua” és, en realitat, metà líquid! Amb temperatures de -170 graus, aquí, el gas és líquid.

És un món espectacular. El cicle de l’aigua, que ens és tan familiar a la Terra, és, en aquest recó del Sistema Solar, reemplaçat pel cicle del metà. Núvols de metà, llacs i rius. Pluja de metà. Petites variacions de temperatura que vaporitzen el gas, i creen núvols. I torna a començar.

Ens atrevim a baixar de la nau, ben protegits de la temperatura pel nostre vestit espaial.

Rebotem contra el terra, saltant com havíem vist fer als astronautes de la Lluna. Però aquí, a més, ens dóna l’impressió de volar. L’aire, majorment nitrogen –com a la Terra –, és aquí molt més dens que en el nostre planeta, i els moviments que fem amb els braços mentre saltem, com a càmera lenta, ens fan avançar, movent-nos torpement com si fóssim ocells fent el seu primer vol.

En aquest món podríem volar, textualment, emprant grans ales artificials!

Mentre saltem, observem el paisatge fosc. Muntanyes, valls i canons, creats per l’erosió de “l’aigua”. Per tot arreu, rius i llacs de color metàl·lic.

Ha començat a ploure de nou quan pugem a la nau. Una última mirada al darrera, a les gotes salpicant el llac, caient de núvols foscos que s’estenen per tot arreu. Llàstima. Viure a Titan significa no poder veure mai la meravella que representa una sortida de Saturn i els seus anells per l’horitzó.

Ens enlairem del satèl·lit. Anem ara relativament a prop, a una altra de les llunes de Saturn. Un lloc misteriós, Enceladus.

Ara ja hi som a prop. L’observem per les finestres. Res de baixar aquí, ja que la seva feblíssima gravetat el converteixen en un lloc realment perillós per a fer salts.

Un cop més, ens meravellem amb el paisatge que es dibuixa al darrera d’aquesta lluna. Saturn, majestuós, il·luminat parcialment, ens mostra, com si de la nostra Lluna es tractés, una fase creixent.

De sobte, quelcom atrau la nostra atenció. D’Enceladus sembla sortir quelcom, disparat a tota velocitat cap al buit de l’espai. Ens hi fixem amb cura. Ostres! És aigua! Bé, gel. Guèisers enormes llencen gel a centenars de quilòmetres d’alçada!

Els instruments d’abord ens indiquen que, sota la superfície d’aquest satèl·lit, hi ha grans reserves d’aigua, probablement en estat líquid. Possiblement la intensa activitat geològica manté, en el seu interior, suficient escalfor com per a permetre que l’aigua no es glaci.

Algun dia hi tornarem, amb sondes que puguem enviar a la superfície i que seran els nostres ulls. Ulls que, segurament, podran observar un món fantàstic, digne de les millors novel·les de Julius Verne. Un món soterrani, de cavernes plenes de rius i llacs d’aigua. Un món en el què, si tenim molta sort, podrem descobrir, per primera vegada, la vida fora de la Terra. Una vida que s’haurà fet pas en un recó hostil del Sistema Solar, gràcies a l’escalfor de l’interior d’aquesta gran roca còsmica.

Un senyal acústic ens desperta d’aquests somnis plens d’estranyes formes de vida. És hora de tornar a la Terra.

El viatge de retorn se’ns fa llarg. Deixem vagar la ment, pensant en tot el que encara no hem vist.

Imaginem com deu ser la superfície de Venus, el planeta bessó de la Terra. Una superfície que faria quedar curtes les imatges més dantesques de l’infern, amb temperatures suficients com per a desfer el metall, i una atmosfera densa d’àcid sulfúric.


Imaginem, també, com deuen ser els planetes gegants més exteriors. Urà i Neptú, immenses boles de gas. El nostre Sol, vist des d’allà, deu ser un punt. Molt més lluminós que els milers d’estrelles que veuríem, però, al cap i a la fi, un astre distant ben poc espectacular.

Un cop més, tornem a la realitat quan, a la llunyania, veiem un planeta familiar, al que ens dirigim.

Allà, il·luminat parcialment pel Sol, com una obra d’art que un pintor còsmic hagués volgut crear. El seu color blau intens perfectament visible, tacat per l’escuma blanca dels seus núvols.

Un món en el què milions de formes de vida han evolucionat durant milions d’anys, superant catàstrofes, i tornant a poblar, un cop i un altre, el planeta més meravellós. El recó més bonic de tot l'univers.

dissabte, de desembre 03, 2011

El planeta Mart torna a estar de moda

Un altre cop, el planeta Mart està de moda. Dues són les raons.

La primera és el llançament, com segurament haureu sabut pels mitjans de comunicació, de la nova sonda de la Nasa, la “Curiosity”, destinada a explorar la superfície del planeta roig amb un detall com mai s’ha fet. Recordeu que, actualment, la humanitat té varis aparells estudiant Mart, i entre ells dos robots que ho han estat fent durant uns anys (un dels quals és “mort” des de fa mesos).

La Curiosity és molt més gran que els seus antecessors, i carrega molts més instruments. Pesa tant que haurà de posar-se en la superfície del planeta emprant tecnologies innovadores de retropropulsió, ja que els mètodes “tradicionals” de desplegar coixins que suavitzin el cop no funcionarien amb aquest nou robot.

D’aquí uns mesos (menys d’un any), la Curiosity arribarà al seu objectiu, i començarà a enviar dades, i fotografies, que segur ens faran somiar.

La segona raó que ens posa a Mart com a notícia és que aquest planeta comença a ser ja visible en el nostre cel nocturn. De moment, a la matinada. Però en uns mesos serà visible a bell mig de la nit, amb el seu color ataronjat clarament perceptible a simple vista.

Però, a més, Mart ens regalarà, en les properes setmanes, l’espectacle del seu moviment aparentment erràtic, moviment que va despistar completament als antics, i que no es va poder explicar fins al model heliocèntric copernicà.

Aquest moviment, també conegut com retrògrad, consisteix en el següent: dia a dia, els planetes anomenats exteriors (és a dir, Mart, Júpiter, Saturn, Urà i Neptú) es van movent en el nostre cel nocturn, avançant la seva posició sobre el fons d’estrelles. Aquest efecte normal és fruit de la perspectiva i del moviment de la Terra. Però, de vegades, aquest moviment aparent s’atura durant uns dies, i s’inverteix. És a dir, el planeta passa a retrocedir dia a dia en el cel. Al cap d’unes setmanes, però, el planeta reprèn el seu “moviment” normal i avança de nou.

Com us deia, això va portar de bòlit als antics, que es basaven en models del sistema solar en els què la Terra n’era el centre. Així, per exemple, Ptolomeu va arribar a crear un model molt complex, en base a rodetes que giraven, per a intentar explicar el moviment retrògrad d’alguns planetes.

El gran misteri es va resoldre amb el model de tenir al Sol com a centre, doncs, com veieu en l’esquema, cortesia de phy6.org, s’explica ben fàcilment el moviment invers en base al canvi de perspectiva visual quan la Terra, que es mou més ràpida que Mart, l’avança en la seva òrbita (marcat amb línies vermelles en l'esquema).

Això ho podrem observar durant el mes de Febrer en el cel. Només caldrà fixar-se, dia rere dia, en la posició del planeta vers les estrelles.
L’efecte, fotografiat, i composat en un mosaic que agrupi molts dies d’observació, és així d’espectacular (imatge cortesia de Tunç Tezel).

La curiositat de tot plegat és que les dues raons que hem comentat, i que fan del planeta vermell un objecte d’actualitat, estan relacionades.

Efectivament, el moment triat per enviar la Curiosity a Mart ha estat el precís per a que el recorregut sigui el mínim, aprofitant doncs la proximitat entre aquest planeta i el nostre. I, com hem vist en l’esquema gràfic, aquest fet de màxima proximitat coincidirà amb el moviment retrògrad de Mart en el cel (per definició).

Així, doncs, mentre nosaltres, durant els propers mesos, mirem Mart, uns altres ulls, electrònics, cansats i bruts per la pols marciana, observaran des d’aquell món, impacients, esperant l’arribada de la nova companya, la sonda Curiosity.


Vols llegir més sobre Mart?

- La mort d'una sonda a Mart, o "Les màquines també poden ser herois"
- "Què té Mart que ens fascina tant?"
- Podrem algun cop notar el vent de Mart contra la nostra cara?: "La carícia del vent de Mart"

dimecres, de novembre 30, 2011

Ajornem (un altre cop) l'observació per a nens i nenes

Doncs si, sembla que no tenim sort. Ja és el segon ajornament.


Portem una temporada llarga de pluges, i ara que semblava que entràvem en una treva aquesta haurà durat uns pocs dies, ja que les prediccions per al divendres és que tornen els núvols i l’aigua.

En aquests casos, sempre soc partidari d’ajornar, especialment quan s’organitzen observacions per a assistents no especialitzats. Considero que no hi ha res pitjor que encoratjar a la gent a venir i després no poder gaudir de la sessió. I, en aquest cas, amb més raó, ja que l’esforç de les famílies per venir amb nens i nenes, i el desencís que es pot generar no paga la pena.

Així que serem conservadors, i ajornarem.

Les observació havien estat programades, en les dues ocasions, tenint en compte la fase de la Lluna (creixent) i la bona visibilitat de Júpiter. Això permetia realitzar l’observació ben d’hora al vespre, cosa ideal per a les famílies.

Ara se’ns complica el tema, ja que entrarem en dates nadalenques, en les què pot ser complicat organitzar això.

Per tant, i sempre comptant amb la vostra comprensió, em reservo uns dies per pensar-hi i tornar a fixar nova data.

Alguns de vosaltres m’heu fet arribar, aquests darrers dies, el vostre interès en l’observació, cosa que m’anima a seguir organitzant, juntament amb el meu amic Xavi, aquestes activitats. Com que, a més, ens agrada molt fer-ho, no patiu que, d’activitats, en farem.

Aprofito per animar-vos, les nits en les què els núvols s’obrin, a localitzar visualment Júpiter. No hi ha dubte, la seva lluentor és increïble, i no es pot confondre amb cap altra “estrella”. El podeu veure tota la nit, des de primeres hores del vespre.

Gràcies a tots!

dijous, de novembre 24, 2011

Divendres dia 2 de desembre: Observació per a nens i famílies

El divendres dia 2 de desembre, a les 9 del vespre, farem, si tot va bé, l’observació astronòmica per a nens i famílies que vàrem haver d’ajornar, a causa del mal temps, ara fa un mes.

El lloc d’observació serà a Sant Cugat, el parc que hi ha al darrera dels cinemes (parc que es coneix amb el nom “Arboretum”). En el plànol que apareix a la dreta podeu veure la seva ubicació.

Us recordo que els objectes a observar seran la Lluna creixent, i el planeta Júpiter, tots dos molt assequibles i espectaculars per a no iniciats.

En Xavi, amic i company en això de l’astronomia, i jo intentarem, a més, acompanyar l’observació amb explicacions senzilles sobre fenòmens observables del nostre cel, tot això adreçat, com us deia, a nens i famílies (si no teniu nens, i voleu venir, també sereu molt ben vinguts!).

Aquesta observació compta amb l’ajut i suport dels amics de l’Associació Astronòmica de Valldoreix-Sant Cugat.

Com sempre, un o dos dies abans confirmarem en aquest blog, en funció de la predicció meteorològica. Esperem que, després de quasi un mes seguit plovent, aquest cop els déus ens deixin un raconet de cel clar.

divendres, de novembre 18, 2011

Les mides visuals de la Lluna i el Sol, meravellosa coincidència

Tot i que el Sol és, com bé sabeu, enormement més gran que la Lluna, degut a la distància a la què aquell està de nosaltres, els dos astres apareixen, visualment des de la Terra, pràcticament iguals en dimensió.

En efecte, la rodona que dibuixa la Lluna plena en el nostre cel és aproximadament de mig grau d’arc, igual que el mig grau que aparenta tenir el Sol.

Aquesta coincidència, fruit de l’atzar, fa que puguem gaudir d’uns efectes espectaculars, com ara seguit veurem.

Les eclipsis totals de Sol, potser un dels fenòmens més impressionants que podem veure al cel, en són un exemple. Només que la Lluna fos un xic més petita del que és, o que estès situada un xic més lluny de la Terra, o bé que el Sol fos més gran, o que la distància Terra-Sol fos més petita, les eclipsis totals de Sol no tindrien lloc sobre el nostre planeta.

La Lluna nova passaria per “sobre” del cercle del Sol en un eclipsi, però no l’arribaria a tapar mai completament. L’espectacle seguiria sent d’allò més espectacular, però ni per aproximació tan meravellós com un eclipsi total. Fins i tot, en funció de la diferència de mida entre Lluna i Sol, vistos des d’aquí, podria ser que els eclipsis passessin absolutament desapercebuts pel públic.

Però, i què passaria a l’inrevés? És a dir, que la mida de la Lluna, vista des del nostre món, fos més gran que la mida del Sol (voldria dir que la Lluna fos un xic més gran del que és, o que estès més a prop nostre, o que tinguéssim un Sol més petit, o més lluny de nosaltres)?

Si, els eclipsis totals de Sol es seguirien produint, però aquests no permetrien veure la corona solar. Aquest efecte extraordinari fa que, quan la Lluna nova tapa el Sol en un eclipsi, com que les mides coincideixen, es deix al descobert, al voltant del Sol, la corona de llum que rodeja la nostra estrella, com podeu veure en la fotografia que adjunto. Aquesta corona no és possible veure-la en condicions normals, degut a l’enorme intensitat de la llum del Sol. La lluentor de la seva corona és subtil comparada amb la llum de l’estrella, i no és fins que podem “tapar” aquesta llum que podem veure la delicada forma de la corona. Aquest efecte es suma a l’espectacularitat de l’eclipsi.

Sembla, doncs, com si les mides del Sol i de la Lluna, i les distàncies respectives a la Terra, haguessin estat dissenyades amb molta cura per un hàbil artesà. Amb això, la natura, un cop més, ha adornat un món magnífic, el món on vivim.

Potser ho ha fet per a recordar-nos lo afortunats que som de poder habitar aquest racó de l’univers.

Segurament arribarem a tenir, un dia, la tecnologia que pugui permetre a la humanitat abandonar la Terra quan l’haguem tornat inhabitable. Però mai l’home podrà habitar un món millor que aquest, fet a la nostra mida.



Voleu saber més dels eclipsis?

-Lluna plena sempre que hi ha eclipsi de Lluna, i Lluna nova sempre que hi ha eclipsi de Sol. Ho sabíeu? Podeu llegir-ho a "Les fases de la Lluna i els eclipsis"

- "Com funciona un eclipsi de Sol?"

dijous, de novembre 10, 2011

Buscant vida intel·ligent a l'univers

Com els seguidors d’aquest blog sabeu, la recerca de vida, i més en concret, de vida intel•ligent a l’univers és, a part d’un tema apassionat, una iniciativa molt controvertida.

En uns moments de profunda crisi econòmica, com l’actual, alguns dels més emblemàtics projectes d’aquest àmbit corren perill.

Acabo de llegir vàries notícies desagradables en aquest sentit. La revista Sky&Telescope, per exemple, publica una petita nota sumaritzant alguns d’aquests problemes.

Sembla que un dels més famosos, i innovadors, projectes, el SETI@home, ho està passant molt malament.

El SETI@home (sigles que signifiquen “Recerca de Vida Intel•ligent Extraterrestre des de casa”) empra el temps inactiu dels ordinadors de multitud de voluntaris. Més de 8 milions de voluntaris tenen, a l’ordinador de casa seva, instal•lat un programa gratuït, el qual descarrega al PC dades que el enorme radiotelescopi de Arecibo, a Puerto Rico, recull. Els ordinadors se n’encarreguen d’analitzar els senyals, en busca de “marques” o pautes que puguin indicar que aquells “sorolls” que venen de l’espai són artificials.

És tan enorme la quantitat de dades a analitzar que aquesta idea del SETi@home, creada l’any 1999, és una enginyosa solució per a superar la manca de temps d’anàlisi que els grans ordinadors no volen/poden dedicar a aquest projecte “descabellat “.

Doncs bé, aquesta iniciativa ha hagut d’acomiadar ja una part del seu personal, i de fet perilla la seva continuïtat. Els diners han deixat d’arribar dels seus mentors i patrocinadors.

També sembla que algun dels radiotelescopis dedicats a aquesta recerca de senyals de civilitzacions llunyanes estan a punt de tancar.

Al darrera de l'enorme pressió sobre aquesta part de l’exploració de l’univers es troba el sentiment, d’una part important de la comunitat científica, sobre les poquíssimes probabilitats d'èxit que aquest tipus de recerques tenen, i la necessitat, per tant, de dedicar els cada dia més escassos recursos econòmics a altres investigacions més útils.

Per què encara no hem detectat res?

Hi ha molts factors a tenir en compte per a poder respondre aquesta pregunta.

En primer lloc, es tracta, certament, de buscar una agulla en un paller. L’espectre de radiofreqüències és molt gran, i el senyal podria venir de qualsevol direcció. Escombrar sistemàticament totes les freqüències en totes les direccions és una tasca senzillament impossible avui per avui.

A més, com podem estar segur que no ens ha passat per alt algun avís d’un altre món? Estem segurs que podríem reconèixer el senyal?

En principi, aplicant el sentit comú, estem buscant senyals repetitius, els anomenats “fars”. Senyals que una hipotètica civilització enviaria a l’espai dient “Som aquí!”. Una mena de beep-beep rítmic, amb espais de silenci, i seguint una pauta repetitiva. Sembla que això si que podríem separar-ho del “soroll” de fons. Però dependria d’altres factors, com la intensitat del senyal (com de forta o feble ens arriba).

Un altre aspecte, lògicament, seria el nombre de civilitzacions relativament properes. Els més pessimistes pensen que, si no estem sols a l’univers, poc ens falta. O, dit d’altra forma, que la probabilitat de trobar vida intel•ligent “a prop” (a la nostra galàxia, per exemple) és molt petita.

Al damunt de tot això, està la pròpia utilitat de tot plegat. Efectivament, descobrir un senyal intel•ligent seria l’esdeveniment del segle. Què dic del segle! Possiblement de la història de la humanitat. Però, més enllà de constatar que no estem sols, poca cosa més, degut a la problemàtica de les enormes distàncies.

Com bé sabeu, enormes distàncies equivalen a enorme temps en el passat. És a dir, detectar signes d’una civilització que, posem per cas, es trobés a 2 milions d’anys llum (que vol dir aquí mateix, al costat, en termes de l’univers), voldria dir que faria això, 2 milions d’anys, hi havia “gent” que ens enviava senyals. Qualsevol comunicació seria impossible. És com descobrir fòssils antiquíssims, que ens parlen del passat, i no pas del present.

Nosaltres també estem enviant senyals a l’espai. Les nostres emissions de ràdio i de televisió s’escapen al cosmos, i podrien ser descobertes per algú. Doncs bé, en els anys que fa que tenim aquest tipus de tecnologies (és a dir, que existeix ràdio i TV), els nostres senyals hauran viatjat, posem, 40, o 50 anys llum. Res!

La meva reflexió és la següent. Ara, més que mai, hem de ser pràctics i gestionar millor els pocs recursos disponibles per a la ciència. És molt més profitós, en termes de possibilitat d’èxit, seguir treballant, per exemple, en la nova sonda que s’enviarà a Mart (és una canya, ja ho explicaré en un altre article!) que mantenint determinades instal•lacions. Ara bé, és trist que iniciatives com SETI@home, innovadores, i que costen tan poc en termes de diners (el cost de les poques persones que hi treballen, ja que, com hem explicat, la tecnologia la posen, prestada, els milions de voluntaris anònims) pengin d’un fil per manca de suport.

D’acord, la probabilitat de trobar res és molt petita, ínfima. Però no val la pena seguir dedicant un pressupost que, a ben segur, és ridícul, a contestar la gran pregunta? Aquella pregunta que ens fem quan, en una nit freda i clara, ens quedem pensant, mentre mirem a dalt, a la multitud de puntets tentinejants.

dissabte, de novembre 05, 2011

Un asteroide que passarà ben a prop de la Terra


El proper dia 8 de novembre, un asteroide passarà ben a prop de la Terra.

Es tracta d’una roca sideral d’uns 400 metres de diàmetre, que passarà, com un míssil, a una distància un xic més propera que la Lluna.

Aquest errant còsmic, conegut com 2005 YU55, batrà el rècord, de moment, de proximitat observada per a un objecte d’aquesta mida. Altres objectes han passat, a ben segur, més a prop, però mai han estat observats (és allò de “ojos que no ven, ...”). El mateix 2005 YU55, per exemple, devia passar ben a prop de la Terra l’any 1976, però ningú no ho va detectar.

Els càlculs de trajectòria, ben refinats (espero!), indiquen que aquesta bomba no té probabilitats de caure al nostre planeta, al menys en els propers 100 anys. En el cas que això passés, els efectes serien extraordinàriament devastadors. El seu impacte tindria una força equivalent a vàries bombes d’hidrogen.

En aquest blog n’hem parlat sovint d’aquest tema. Recordeu que existeix un programa d’estudi i observació americà que te l’encàrrec del Congrés d’aquell país de tenir sota control totes les roques i objectes potencialment perillosos per la Terra. Aquest programa segueix l’òrbita de milers de cossos, de mides diverses, i cada any se n’afegeixen de nous.

També hem revisat algun cop la tecnologia que tindríem per a intentar desviar o protegir-nos d’alguna d’aquestes bombes potencials. Si voleu llegir sobre això, podeu consultar “Tractors espacials per a salvar a la Terra”.

El que l’asteroide comentat anteriorment passi a prop és notícia simplement perquè ho coneixem. Vull dir que, durant milers d’anys d’existència de l’home sobre la Terra, objectes iguals, i molt més grans, hauran passat igual d’aprop, o fins i tot més. Asteroides i cometes grans, que han visitat el nostre planeta, mentre sota la vida seguia, inconscient del perill que s’aproximava des del cosmos.

Estadísticament, alguns d’aquests objectes cauen (han caigut, i cauran) contra la Terra. És, simplement, qüestió de temps.

Està bé, de tant en quant, pensar en aquestes coses, no com a catastrofistes o pessimistes, sinó per a relativitzar els nostres problemes quotidians, que ens semblen tan importants, i recordar que formem part d’un experiment magnífic, que es diu univers.

El dia 8 de novembre, sortirem de casa, per anar a treballar, o portar els nens a l’escola. Per sobre nostre, una pedra de 400 metres passarà com una exhalació, i no podrà per menys que meravellar-se de lo preciosa que lluirà la Terra a aquella distància.



Voleu llegir més sobre el tema?




dimecres, de novembre 02, 2011

Ajornem l'observació per a nens. Nova data: 2 de desembre

A la vista de les previsions del temps, que indiquen núvols i pluges per a tota la setmana, inclòs el divendres, ajornem l’observació astronòmica per a nens i famílies que teníem programada per aquest divendres dia 4 a Sant Cugat.

Com podeu veure en el gràfic del Servei Meteorològic de Catalunya, no pot pintar pitjor. Tot i que he vist canviar les previsions en qüestió de dies, i també tots de vegades les hem vist errar, he preferit ajornar aquesta trobada, ja que considero que no hi ha pitjor decepció que desplaçar-se (amb nens) i no poder observar.


Aquesta observació tenia doble objectiu. Per una part, veure amb telescopi la sempre espectacular Lluna, i també Júpiter. I per l’altre divulgar aspectes senzills, referents a l’astronomia, adreçats als nens i nenes. Seguirem mantenint aquests mateixos objectius, i per aquesta raó fixem una nota data per a l’observació.


La nova data prevista serà el dia 2 de desembre, també a les 9 del vespre i a Sant Cugat (mateix lloc, al parc que hi ha al darrera dels cinemes). Aquesta data ens permet tenir la Lluna en fase creixent, ideal per a ser observada a primeres hores del vespre. Recordeu que la Lluna plena, malgrat lo bonica que és a ull nu, no és un bon objectiu per a un telescopi, ja que els rajos de Sol hi cauen verticals i no produeixen ombres. I sense ombres, no hi ha sensació de relleu.


Així doncs anoteu a la vostra agenda, el divendres 2 de desembre. Com sempre hem fet, uns dies abans confirmarem l’observació, en funció del temps.


Aquest avís d’ajornament, i proposta de nova data, també s’anunciarà al lloc web de l’Associació Astronòmica de Valldoreix-Sant Cugat.

dilluns, d’octubre 24, 2011

Prediccions científiques: de cap a la fama

La consagració de qualsevol teoria científica arriba quan les seves prediccions es comproven, o descobreixen. I, com més inesperades o estrambòtiques, millor.

Certament, les noves teories científiques es comencen a desenvolupar a partir de fenòmens no explicats per les teories vigents en aquell moment. Aquesta és el primer desafiament de les teories: explicar la realitat coneguda, els fenòmens observats.

Però amb això no n’hi ha prou. Una teoria científica, que ha començat com a hipòtesi, necessita més que explicar fenòmens observats. Necessita predir-ne de nous, encara per descobrir.

La història recent n’és plena de casos espectaculars.

El descobriment del planeta Neptú, l’any 1846, és un exemple. Les lleis de Newton i Kepler, aplicades des de feia bastants anys, havien aconseguit entendre el moviment dels planetes coneguts fins aquell moment. Però certes imprecisions en el càlcul del planeta Urà varen portar als astrònoms a sospitar que un altre planeta es trobava més enllà d’Urà, pertorbant lleugerament la seva òrbita.

Localitzar Neptú hagués estat impossible sense una predicció del lloc del cel on s’havia d’enfocar els telescopis. L’aplicació de les lleis de la mecànica newtoniana varen permetre a un matemàtic francès, Le Verrier, calcular la posició del nou planeta. I, basant-se en aquestes prediccions, l’astrònom Galle el va poder trobar.

Va ser, sens dubte, un gran triomf de la mecànica Newtoniana.

En èpoques més modernes, tenim teories amb prediccions absolutament fascinants. Agafem, per exemple, la teoria de la relativitat general d’Einstein. De les seves complexes equacions es varen derivar prediccions com ara l’existència dels forats negres, descoberts molts anys després. O la curvatura de la llum amb la gravetat, efecte aquest comprovat experimentalment al poc de ser predit.

Ens podem imaginar les sensacions d’Einstein quan li devien comunicar que acabaven de comprovar aquest efecte estrany, inesperat, predit per la seva nova teoria. I també ens podem imaginar com la comunitat científica havia de rebre la notícia, emmudint segurament a més d’un.

Sensacions similars, probablement, a les que va viure el físic Paul Dirac, quan, quatre anys després que ell, treballant sobre les fórmules de la mecànica quàntica, predis l’existència d’una nova partícula igual que l’electró, però amb càrrega de signe invers, aquesta va ser finalment descoberta (el positró).

Devia ser de pell de gallina, oi?

En els propers mesos podem viure una història similar, doncs la humanitat s’està gastant de l’ordre dels 3 mil milions d’euros en intentar comprovar una de les prediccions més fonamentals de la física moderna. Aquest és el cost del famós LHC (Large Hadron Collider), l’enorme accelerador de partícules construït sota Suïssa.

El seu objectiu: descobrir la partícula de Higgs, anomenada “la partícula de Déu”, la darrera peça que ens falta per a poder entendre l’origen de la matèria durant els primers micro-instants de l’univers.

Al•lucinant, oi: dedicar un enorme pressupost a un experiment destinat, principalment, a comprovar, o desmentir, una predicció teòrica.

Una predicció que, en cas de ser certa, catapultarà al físic Peter Higgs fins a Estocolm, per a recollir el més important dels premis (tindrem emoció assegurada, ja que, ni més ni menys que Hawkings prediu que aquesta partícula no existeix en absolut... i de moment va guanyant!)

Així que ja ho sabeu. Si mai voleu ser famosos, com a descobridors d’una nova teoria, ja cal pugueu fer prediccions fantàstiques, d’aquelles que generen el 99,9% de reprovació.

El premi serà més gran com més estranya la predicció.

Però, tingueu molta cura amb el càstig. Riotes, vergonya, i descrèdit és el preu que haureu de pagar si falleu. Segur que la història està plena de fracassos. Ummm... però ara mateix no me’n ve cap a la memòria. És clar, la seva penitència inclou, també, l’oblit.

dimarts, d’octubre 18, 2011

El divendres 4 de novembre, astronomia per nens



El divendres dia 4 de novembre, a les 9 del vespre, el meu amic Xavi i jo mateix conduirem, a Sant Cugat, una sessió de divulgació astronòmica adreçada a nens i famílies, dins del programa d’actuació de l’Associació Astronòmica de Valldoreix - Sant Cugat.

El lloc escollit és molt cèntric, per tal de facilitar la logística de les famílies. En concret, ho farem al parc que hi ha al darrera dels cinemes del Pla del Vinyet. La forma més senzilla d’accedir al parc és per l’entrada que hi ha a l’Avinguda de la Torre Blanca, just deixar la rotonda dels cinemes.

La sessió d’observació comptarà amb un telescopi (potser algun altre) per a que nens i pares puguin observar la sempre espectacular Lluna i el meravellós Júpiter i els seus satèl•lits.
Tot i que el lloc on ho farem no és, precisament, l’ideal des del punt de vista de foscor i baixa pol•lució lumínica, ens ha semblat que les seves condicions d’ubicació cèntrica i fàcil accés serien molt ben rebudes per part de les famílies amb nens.

Intentarem fer una observació didàctica i amena, en la què mirar pel telescopi sigui, només, un aspecte de la sessió. Per tant, ens esforçarem per a donar contingut a l’observació, en base a explicacions senzilles sobre alguns dels fenòmens quotidians relacionats amb el cel.

Hi sou tots molt ben vinguts. I, especialment, els nens (de totes les edats!). Lògicament, adaptarem, sobre la marxa, les explicacions segons la tipologia d’auditori que ens trobem!

Com acostumem a fer, uns dies abans confirmarem aquesta observació, a través d’aquest blog, en funció de les previsions meteorològiques actualitzades. Així que estigueu atents!

divendres, d’octubre 14, 2011

El perquè del color de les estrelles


Si aixequeu la vista al cel, una nit ben clara, i us hi fixeu, podreu distingir subtils tonalitats de color en algunes estrelles. Algunes les veureu lleugerament blaves. I altres us cridaran l’atenció per la seva llum ataronjada.

No us preocupeu si us costa distingir els colors. Resulta que l’ull humà, aquest meravellós instrument òptic (encara no igualat per cap aparell artificial), és molt poc sensible als colors d’objectes de lluminositat feble. Això ho podeu comprovar fàcilment tancant la llum de la vostra habitació: tot i que l’ull s’acostumarà a la foscor, i podreu distingir els objectes, el color haurà desaparegut.

El color d’algunes estrelles ben conegudes és notable. Preneu, per exemple, les estrelles més brillants de la constel•lació Orió (una de les més senzilles de trobar en el cel de l’hivern). Us serà molt senzill veure el contrast entre una d’elles, de tonalitat blava (Rigel), i l’altra, clarament vermellosa (Betelgueuse).

Per què les estrelles tenen color?

Imagineu-vos un tros de carbó calent. A la brasa el podeu distingir, amb el seu color vermell. Aquest color vermell en indica que està molt calent, ... al menys això ens diu el nostre sentit comú, que ens recorda que no l’hem d’agafar amb les mans. Si remenem les brases, sota d’aquests carbons vermells, en trobem altres de color més clar, quasi blanc. El sentit comú també ens avisa que aquests trossos blancs encara estan més calents que els anteriors.

En efecte, el color d’un cos calent és una indicació de la temperatura.

Igual que amb el carbó, el color de les estrelles ens porta informació de la temperatura de la seva superfície. Els colors vermells i ataronjats ens parlen d’estrelles amb superfícies exteriors relativament “fredes” (uns quants milers de graus). Els blaus, en canvi, ens indiquen estrelles amb desenes de milers de graus de temperatura.

És important notar que ens estem referint sempre a la temperatura de les capes exteriors de les estrelles, l’anomenada fotosfera. Perquè a l’interior, aquests forns nuclears estan molt, molt més calents (milions de graus). Per cert, sabíeu que un fotó (partícula de llum) generat en el forn nuclear de l’interior del Sol triga milers d’anys en poder escapar a l’espai, degut a les contínues col•lisions que té amb la densa matèria de l’estrella?

La propera vegada que mireu al cel, intenteu distingir els colors subtils, que ens arriben d’aquestes extraordinàries màquines de fer energia, les estrelles.




Voleu llegir més sobre estrelles?

- Aquest estrany univers: les estrelles de neutrons
- Som fets de parts d'estrelles: La increïble història d'un glòbul de sang
- Com funciona el Sol? I fins quan durarà? L'estrella que ens dóna vida

divendres, d’octubre 07, 2011

Arriba la revolució de la ciència?


Fa molt pocs dies, la notícia va aparèixer en la portada de tots els telenotícies, i en la capçalera dels diaris. Un grup de físics italians acabava d’anunciar que la barrera de la velocitat de la llum es podia haver trencat.

En concret, havien mesurat la velocitat de feixos de neutrins i havien obtingut que es movien més ràpid que la llum.

Aquest anunci és extraordinari. De confirmar-se, tota la física es ve avall. Els fonaments de la relativitat d’Einstein s’escarden. Res no pot anar més ràpid que la llum (en el buit). Aquesta és una base sòlida sobre la què hem construït el nostre coneixement de l’univers i de les coses que hi passen.

Per a que ho puguem entendre en paraules senzilles, trencar la limitació de la velocitat de la llum significa coses tan “freakies” com ara poder anar enrere en el temps, o, el què ve a ser el mateix, acabar amb la causalitat. La causalitat és la base del nostre sentit comú, i diu que els efectes venen després que les causes (primer cau el got a terra, i després es trenca).

El gran Carl Sagan va dir que “descobriments extraordinaris requereixen d'evidències extraordinàries”. Que, aplicat a aquest cas, seria dir “més val que tingueu proves solidíssimes, i ho hagueu comprovat cent cops, abans no us atreviu ni a piular”.

De fet, els científics que ho han publicat diuen haver-ho fet convençuts que hi deu haver una explicació, un error, ... quelcom. I demanen ajut a la comunitat científica per tal de comprovar-ho.

Ha de tremolar Einstein des de la tomba?

Quan aquest geni va revolucionar la física, a inicis del segle XX, només hi havia alguns pocs efectes que la física d’aquell temps no era capaç d’explicar correctament. Les lleis del moviment de Newton, per exemple, s’havien vingut aplicant amb total precisió per explicar què passava al món. I, encara avui en dia, les seguim aplicant en el 99,9% de les coses que fem. A ningú se li acudiria aplicar física relativista per a calcular quan triga un cotxe anant a 130 Kms per hora en anar de Barcelona a Tarragona (ni per calcular els punts de carnet que perdríem en aquest viatge!).

La física relativista va venir a explicar el món de les altes energies. I la física Newtoniana es va convertir en un subconjunt d’aquella, és a dir, en una simplificació.

Des de l’època d’Einstein, la relativitat ha superat totes les proves, algunes duríssimes. Aquesta teoria ha aconseguit ja no tan sols explicar fenòmens sinó, encara més impressionant, predir-ne de nous, que més tard s’han pogut anar comprovant.

Dit això, no podem caure, de nou, en la pretensió que nosaltres, els totpoderosos humans, ja som capaços d’entendre com funciona la natura. És lògic que pensem que, fins i tot, una teoria tan elegant, sòlida, i absolutament comprovada com la de la relativitat no serà més que una aproximació, si voleu molt exacta, a les lleis de la natura (lleis que no estan escrites en cap llibre!).

D'igual forma com la física de Newton fracassava en explicar casos extrems, la relativitat pot tenir llacunes. Les seves fórmules deixen de funcionar, per exemple, en el centre d’un forat negre (dit en termes matemàtics, donen infinit, ... que sempre és un signe que alguna cosa no acaba d’anar bé). També tenen dificultats amb el “moment 0” del Big Bang.


Pot ser que algun dia assistim a una nova revolució de la física. És normal pensar que, en aquest cas, les noves lleis abraçaran a les “antigues”, que es convertiran en simplificacions d’aquelles. Serà més difícil una revolució que trenqui amb tot lo anterior, però. Simplement perquè, excepte aquests casos extrems que hem comentat, la física actual sembla aguantar-ho tot, com la newtoniana en el seu temps. Els descendents de la nova revolució, per tant, és probable que segueixin calculant la velocitat dels seus cotxes amb les fórmules de tota la vida.

De confirmar-se la notícia amb la què començàvem, tindríem la revolució aquí mateix. I seria absolutament trencadora.

Per això, tota la comunitat científica s’ho ha agafat amb extraordinària cautela. Caldrà mirar-s’ho moltes vegades. Caldrà replicar els experiments, en altres llocs, amb altres equips, amb altres científics. Dos, tres cops. Els que calgui. Estem davant d’una cosa massa important, no es pot deixar passar.

Tot i que hi ha moltissimes probabilitats que s’acabi demostrant que l’experiment (o les seves conclusions) és (són) incorrecte (s), cal analitzar i investigar-ho. Així avança la ciència.

Haurem d’esperar un temps, em temo. Replicar l’experiment no resultarà senzill.

Mentre tant, seguirem anant a 120, com a màxim, per l’autopista quan baixem cap al sud. I seguirem, també, mirant, acusadorament, als nostres fills quan trobem un got trencat a terra.

dijous, d’octubre 06, 2011

ALERTA: pluja d'estels especial aquest proper dissabte dia 8?

La pluja d’estrelles Dracònides es produeix cada any per aquestes dates, i no acostuma a ser gaire espectacular.

Tot i això, aquest any hi ha avís d’activitat extraordinària. Sembla que la Terra creuarà una zona especialment densa en restes del cometa 21P/Giacobini–Zinner. Com ja sabeu, el fenomen de les pluges d’estrelles es produeix quan el nostre planeta travessa l’antiga òrbita d’un cometa, i multitud de restes deixats per aquest entren a l’atmosfera.

Com us deia, l’avís que s’està estenent aquests dies parla d’una activitat fora del comú, consistent en prop d’una estrella fugaç per minut per al dissabte dia 8 d’octubre al vespre. Cal tenir en compte, però, que tindrem la Lluna quasi plena, cosa que no afavorirà gens, i que farà que moltes d'aquestes estrelles no puguin arribar-se a veure.

Les prediccions sobre l’activitat de les pluges d’estrelles no acostumen a ser del tot fiables. De fet, arriben de vegades a ser contradictòries unes amb les altres. Tot i que els càlculs sobre la trajectòria de la Terra i l’antiga òrbita d’un cometa són molt exactes, al cap i a la fi, ningú sap quina és la densitat de partícules que hi haurà “allà fora”.

Però en aquest cas, i davant de la insistència de les diverses fonts consultades, que diuen que pot no tornar a haver una pluja com aquesta en bastants anys, penso que pot valer la pena aixecar la vista. En concret, el màxim previst serà aquest dissabte dia 8, entre les 6 de la tarda (massa clar encara) i les 11 de la nit.
La millor forma de veure-les és a ull nu, sense instruments, asseguts ben confortablement. Poseu-vos d’esquena a la Lluna, per tal d’evitar al màxim la seva claror. Mireu més aviat en direcció nord o nord-oest, i alt al cel.

A veure si tenim sort, doncs, i es confirmen les previsions d’activitat.


Voleu llegir més sobre el tema?

- Què són les pluges d'estrelles?

diumenge, de setembre 25, 2011

Potser no hi haurà substitut pel telescopi Hubble?

Els temps de crisi impacten a tot arreu. Si, l’univers segueix expandint-se, obstinadament, sord a les dificultats econòmiques que els científics estan passant en aquests moments.

El telescopi espaial Hubble ha estat la joia de la corona. Els seus descobriments i estudis ja formen part de l’història per sempre. Aquest instrument de precisió, però, es troba en la darrera fase de la seva vida.

Si no canvia res, l’any 2014 veurà la seva mort, després de 24 anys de servei.

El seu substitut es va dissenyar fa ja molts anys. És el James Webb Space Telescope, un monstre que deix al Hubble com una juguina Ni més ni menys, el Webb tindrà un mirall de 6,5 metres de diàmetre (el del Hubble en té 2,4), format per peces individuals en forma d’hexàgon, i una pantalla, que el protegirà de la lluentor del Sol, de la mida d’un camp de tennis.

La capacitat del Webb de veure, i estudiar, objectes llunyans portarà a la ciència a nous límits. Recordeu que, en astronomia, veure “més lluny” significa, també, “veure més el passat”. Amb el Hubble hem vist objectes que van existir quan l’univers tenia, només, de l’ordre d’un milió d’anys de vida. El nou telescopi permetrà avançar en aquest estudi cosmològic de com era l’univers, com va néixer, etc.

El seu llançament està previst per l’any 2018.

Bé, això si no es cancel•la la seva construcció.

Aquest projecte és gran, també, des del punt de vista de pressupost. Ni més ni menys que quasi 7 mil milions de dòlars! Per a fer-nos una idea de què significa això, un projecte espaial “normal”, com enviar una sonda a Mart, costa 2 mil milions. O posar en òrbita un telescopi espaial més “modest”, per a descobrir planetes en altes sistemes solars, ve a costar de l’ordre dels 600 a 1.000 milions de dòlars. És a dir, que amb el Webb es podrien finançar vàries missions de les “normals”!

De moment, se’n porten gastats més de 3 mil milions. I el problema és que la crisi, juntament al fet que sembla ser que aquest macro-projecte ha estat mal gestionat i dirigit des del començament, està fent que les autoritats americanes estiguin considerant cancel•lar-lo.

El congrés americà ja ha retallat considerablement el pressupost de la NASA. I això posa encara més pressió sobre aquest projecte.

Els científics que hi treballen (suposo que moltíssims) no ho estan passant bé. Treballen en una cosa que, potser, no veurà mai la llum i quedarà arraconada en un magatzem.

En cas de cancel•lar-se, ens trobaríem sense substitut pel veterà Hubble. Des del punt de vista científic, un desastre. Encara més tenint en compte els anys que es triga en dissenyar, aprovar, pressupostar, construir i provar un telescopi d’aquestes característiques.

La meva primera reflexió sobre això és la de dir: “Escolta, ara toca ajustar a tot arreu, també en la ciència”. Cada euro/dòlar dedicat a l’astronomia ha de justificar-se molt bé, en un món en el què massa gent passa gana.

Però la meva segona reflexió, minuts després, és: “7 mil milions de dòlars.... ummm ... posem-ho en perspectiva abans de prendre posició”. El segon rescat a Grècia costa 80.000 milions d’euros (el cost del Web seria un 0,006%!). Es calcula que els ajuts econòmics a la banca mundial, només l’any 2010, van pujar a 800.000 milions d’euros (xifra que ja deix en absolut ridícul el “cost de la ciència”).

El pitjor és la tercera reflexió. Si els diners d’ajustar el cinturó a la ciència es dediquessin directament a ajudar a famílies, o a alimentar o curar a nens, no tindria cap dubte. Ni una. La ciència hauria d’esperar.

El problema és que els diners d’aquestes retallades, com d’altres, no saps ben bé on van. Estem en mans dels mateixos, si fa o no fa, que no varen veure venir la crisi, i que després no la varen saber gestionar. I no parlo de política. Perquè em temo que els que ens governen ja no són els polítics.

Mirat amb perspectiva, els pressupostos de la ciència segueixen sent ridículs. Ajustar a tot arreu, si. Però amb equilibri i equitat. I per part de “gestors del món” amb credibilitat.

I és que per a posar els diners en forats negres sense fons, jo prefereixo els de l’espai. Al cap i a la fi, a part de molt més interessants són molt menys interessats. Oi?

dimecres, de setembre 21, 2011

El cel aquest mes ... d'octubre

A partir d’ara, i pels proper mesos, Júpiter és el rei de la nit.

Aquest astre, lluentíssim (no, no és un avió!) el podreu veure ja des de primeres hores de la nit sobre l’horitzó est, movent-se cap al sud i després cap a l’oest amb el pas de les hores.

La seva observació, fins i tot amb prismàtics, us ensenyarà alguna de les seves 4 principals llunes, les mateixes que va descobrir Galileo. I si teniu a ma algun telescopi petit, no dubteu en apuntar-lo cap aquest gegant de gas. Veureu els seus colors, i notareu també la seva forma aplanada.

Tot i que aquest objecte no té confusió possible, la nostra companya, la Lluna, eliminarà els dubtes a més d’un, els dies 12, 13, 14 i 15 d’octubre. Com a “bonus”, el dia 15, la Lluna passarà ben a prop de les Plèiades. Aquest és un conjunt d’estrelles que, a simple vista, veureu com un petit núvol lluent (no l’heu vist mai? És molt senzill de veure! I bastant espectacular).

El diagrama que us annexo correspon a aquests dies, mirant a l’est cap a les 9 de la nit. Si mireu el cel més tard, tot s'haurà mogut cap al sud.

Per aquells que us vàreu animar a observar Saturn aquest estiu, ja fos pel vostre compte, o venint a alguna de les observacions obertes que vàrem organitzar, no us perdeu ara Júpiter. Més gran que Saturn, i més a prop, és un dels objectes més agraïts del cel.

Nosaltres, segurament, tornarem a organitzar una observació oberta aquesta tardor.

diumenge, de setembre 18, 2011

Explorant les roques del nostre Sistema Solar


Després d’un vol de quasi 4 anys, la nau Dawn ha arribat aquest estiu a l’asteroide Vesta.

Els asteroides són un conjunt (milers) de roques, grans i petites, que orbiten el Sol ocupant un espai entre els planetes Mart i Júpiter. Es creu que aquest material hagués format un planeta, si no hagués estat fortament pertorbat per la força gravitatòria del gegant Júpiter en el moment en el què el Sistema Solar va prendre forma.

Poca cosa sabem d’ells, i per això és tan important per a la ciència aquesta missió, destinada a visitar als dos asteroides més grans que es coneixen, Ceres i Vesta (Ceres té 974 per 974 per 910 quilòmetres , i Vesta 578 per 560 per 458).

De moment, i des de fa només unes setmanes, Dawn ja gira al voltant de Vesta. És previst que, després d’estudiar-lo en detall, aquesta sonda segueixi el seu camí en direcció a Ceres, on arribarà l’any 2015.

Les primeres fotografies de Vesta són, com s’esperava, espectaculars. Aquí en teniu una.

A part de l’espectacularitat de les fotografies que, a ben segur, ens aniran arribant, un dels aspectes que més em fascina és l’enorme precisió i automatisme que s’ha aconseguit en aquest tipus de missions.

Dawn, després d’un camí en el què s’ha ajudat de la gravetat del planeta Mart per guanyar velocitat (com qui jugués a una partida de bitlles amb els planetes), ha hagut d’anar frenant suaument la seva trajectòria per a aconseguir situar-se al costat de Vesta i deixar-se capturar per la seva feble gravetat.

M’agrada, sempre, pensar en aquestes màquines com humans. Què deuen veure? Què deuen sentir? Com noten el silenci, la solitud i la bellesa de l’espai?

Si Dawn es gira al darrera, un moment, veurà a la Terra, on va néixer. I la veurà com un puntet petit, a 220 milions de quilòmetres de distància. Un lloc ple de vida i de colors. Un lloc enyorat.


El cervell de la sonda es tornarà a centrar en la missió. Millor així. Poc temps per pensar en el què s’ha deixat al darrera i on ja no es tornarà.


Voleu llegir més sobre missions?

- La mort d’una sonda a Mart: “les sondes també poden ser herois
- Explorant els recons del sistema solar: “Missió cap a Plutó
- La Lluna deconeguda: “Pensàvem que ho sabíem tot de la Lluna



diumenge, de setembre 11, 2011

Serà que Déu juga als daus amb el nostre destí?

Una de els frases més cèlebres d’Eistein va ser la famosa “Déu no juga als daus”, amb la què el físic defensava un model d’univers determinístic. En un model així, es suposa que, si la ciència és capaç de formular totes les teories necessàries i, per tant, conèixer el comportament de totes les partícules de l’univers en un moment donat, tot, passat, present, i futur queda, per tant, determinat, des del punt de vista teòric.

Seria com si poguéssim calcular com era l’univers en el passat, o preveure com serà en el futur, gràcies a dominar totes les lleis de la natura.

Resulta que el meu admiradíssim Eistein, en això, s’equivocava.

En l’any 1926, un físic anomenat Heisenberg, havia formulat una de les claus de la física quàntica. Segons aquest físic alemany, no es podia (ni es podria mai) conèixer a l’hora, amb precisió, la posició i la velocitat d’una partícula. Aquest principi, que es coneix com el principi d’incertesa de Heisenberg, en altres paraules venia a dir que res no podia ser modelat amb exactitud, i que s’havia d’assumir un cert grau d’incertesa.

Poc després, la mecànica quàntica, emprant aquest principi entre d’altres, ens portava a una visió microscòpica de l’univers, en la què l’atzar jugava un paper important. En alguns casos, ja no podíem ni tan sols parlar d’on es trobava una certa partícula, sinó simplement de la probabilitat de trobar-la a tal o qual lloc.

Sembla que Einstein, incòmode amb aquesta acceptació de la incertesa, hauria, doncs, utilitzat la frase famosa per tal de posicionar-se inicialment de forma conservadora.

Eisntein va proporcionar al món la revolució de les lleis que millor, de moment, expliquen la realitat “macro” de l’univers. Per altra banda, Planck,Schroedinger, i tots els que van desenvolupar la quàntica, van també revolucionar el món, amb noves lleis per explicar la realitat “micro” de l’univers.

Ambdues teories segueixen sent vàlides, s’estudien a la universitat, i s’apliquen enormement en la pràctica (la mecànica quàntica, per exemple, té aplicació a la indústria de semiconductors). Però segueixen, de moment, sent dues teories separades, no unificades, tot i que , des de fa molts anys, els físics s’esforcen en unificar-les.

La nostra visió actual de l’univers, per tant, està dominada per l’atzar. Aquest atzar va marcar, molt probablement, el mateix instant del naixement de l’univers. El mateix tipus d’atzar que s'ha pogut estudiar experimentalment en els colisionadors de partícules.

El gran físic Stephen Hawking ha arribat a dir, en “resposta” a la frase d’Einstein, que sembla que Déu no tan sols juga als daus, sinó que, de vegades els llença en llocs on no els podem veure, referint-se a una teoria sobre els forats negres que ell mateix ha postulat i que, en cas de demostrar-se, li valdrà amb tota seguretat el Nobel de física.

L’atzar, els daus de Déu, i l’univers. Serà que, la propera vegada que vulgui criticar les prediccions meteorològiques m’hauré de mossegar la llengua?



Vols llegir més en aquest blog?

- Un rellotge que marcava l’hora diferent, i un temps que queia sobre el cap
- La fletxa del temps: l''univers i les habitacions desordenades

diumenge, de setembre 04, 2011

Arribada al Cercle Polar

Aquest estiu he tingut l’enorme fortuna de veure realitzat un dels meus somnis: visitar Alaska amb la meva família.


Com enamorat de la natura que soc, un viatge a aquesta part del món havia estat, durant molt anys, un dels meus objectius. I, us puc ben assegurar, que aquest viatge ha ultrapassat totes les meves expectatives.

Des del punt de vista astronòmic, les observacions que puc compartir amb vosaltres es basen en la crònica de la meva arribada al Cercle Polar Àrtic. Per contra, no us puc explicar com és el cel nocturn allà: per una banda, l’agost és l’estació de pluges; per l’altra, quasi no es feia de nit!

Com sabreu, el cercle polar marca el punt de la Terra en el què, un cop a l’any, el Sol no es pon mai (solstici d’estiu per a l’hemisferi nord), o bé no surt mai (solstici d’hivern per a l’hemisferi nord).

En el cas del nostre hemisferi, doncs, qualsevol punt més al nord (per sobre) del cercle polar àrtic experimenta més d’un dia de sol de mitjanit a l’any, fins al cas extrem del pol nord, en el què, en teoria, aquest fet extraordinari s’experimenta durant mesos.


Bé, doncs cap al cercle polar àrtic vàrem anar.


Tot i que el lloc concret no tenia més interès que l’espectacularitat del paisatge de tundra i vida salvatge que el rodejava, volia sentir en primera persona els efectes de posar un peu sobre aquesta línia imaginària.

Aquestes són algunes de les meves observacions:

- La majoria de la gent va allà a fer-se la fotografia, al costat del cartell, sense tenir ni idea de què significa el cercle polar. D’acord, no tothom té per què saber-ho, però penso que si vas a un lloc al què arribes després de fer-te 300 quilòmetres per una carretera no asfaltada, per no comptar amb el vol internacional si vens de fora, com a mínim estar informat del què vas a veure no estaria de més, no?

- Les explicacions de la guia que ens va portar allà, emprant una bola del món i una representació del Sol, van ser molt justetes, per dir-ho de forma fina. Per com movia els models, em temo que ni ella mateixa sabia què ens estava explicant.

- Alguns natius de la zona afirmen gaudir del sol de mitjanit sense arribar al cercle polar. Ummmm... com s’ho fan? Simple. Pugen a una muntanya! Si, és clar, pots estar una mica al sud del cercle polar, però si guanyes alçada podràs veure el mateix efecte com si fossis per sobre: el 21 o 22 de juny el Sol no s’amagarà sota l’horitzó.

- Als mosquits no els importen els límits. En efecte, vaig poder observar (i notar) com aquests insectes passen totalment de la línia del cercle polar.


A part d’això, comentar-vos que la latitud del cercle polar, com podeu veure assenyalada en la fotografia adjunta, correspon a 90 graus menys l’angle d’inclinació de la Terra, com no podia ser d’una altra manera.

Les aurores boreals no les vàrem poder veure, simplement per què el cel nocturn de l’estiu no ho permet: tot i ja ser meitats d’agost, hi havia claror ben bé fins les 11.30 de la nit, i no s’arribava a fer fosc complertament fins bastant més tard. Amb nits tan curtes i lluminoses, l’època d’observació de les aurores es centra, doncs, en les clares i serenes de l’hivern.

La tornada ha estat dura. El canvi horari, l’enyorança dels paisatges que deixes al darrera, el final de les vacances, la tornada a la calor de les nostres latituds, ...


Treure la pols al telescopi, i als seus accessoris, haurà de ser el proper pas. Això serà, però, si el temps acompanya... ja que, de moment, sembla que ens haguem portat la pluja des d’Alaska!

diumenge, d’agost 07, 2011

La fletxa del temps: l''univers i les habitacions desordenades


En l’espai tridimensional en el què vivim, estem acostumats a canviar de direcció. Ara anem cap al davant, i després podem tornar arrere. Podem entrar de nou a la casa de la què acabem de sortir. O conduir de tornada cap a la ciutat que acabem de deixar. És el que es coneix com bidireccionalitat.

De la mateixa forma que el que acabem de descriure ens sembla el més natural del món, també ens sembla normal que un altre paràmetre fonamental del nostre espai, el temps, només es mogui en una sola direcció.

Naixem, creixem, i morim. Després de l’ahir, ve l’avui. I després el demà.

Si. Sabem, des que som petits, que el temps només es mou cap al davant.

Però, per què?

Aquesta qüestió ha despertat, des de l’antiguitat, la curiositat de multitud de pensadors i filòsofs.


Estem tan acostumats a que això sigui així que, probablement, mai no ens hem parat a pensar-hi, oi? Per què, en el nostre univers, el temps només té una possible direcció?

L’explicació és en una de les lleis fonamentals de la física, que intentarem explicar aquí. I té a veure, ni més ni menys, amb el desordre i el caos.

Quina probabilitat hi ha que, si un ou cau a terra, es trenqui? I si ara agafem l’ou trencat, i l’aixequem de terra, quina probabilitat hi ha que, quan el tornem a posar a la cistella, l’ou torni a estar intacte?

Per què el vent desfarà sempre un castell de sorra? Per què, de forma espontània, el vent no crearà un castell de la sorra de la platja?

Per què envellim? Per què un edifici acaba caient, s’acaba desfent a trossos amb el pas dels segles?

Tot això són exemples en els què passem de situacions ordenades a altres desordenades.


Un castell de sorra no és més que multitud de granets d’arena ordenats, i posats d’una forma determinada. Si no ho evitem, el vent el convertirà en un conjunt desordenat , en una pila de sorra.

En el nostre univers, el desordre, anomenat entropia, sempre creix. Aquesta llei de la natura, el segon principi de la termodinàmica, és una de les més importants del cosmos. Si, el desordre sempre creix, ... i no només a l’habitació dels nostres fills!

Quan construïm una torre amb peces de domino, les col•loquem cuidadosament, una sobre l’altre, guardant l’equilibri. Estem vencent, al menys momentàniament, el desordre de les fitxes tirades sobre la taula a base de posar-hi energia. Les ordenem formant una figura familiar. Si, en lloc d’aplicar tot aquesta cura i meticulositat, haguéssim simplement llençat les peces des de la seva caixa a sobre la taula, amb quina probabilitat les fitxes s’haguessin ordenat formant una torre improvisada? Guanyarà, sens dubte, el desordre. El mateix que acabarà derruint la nostra torre davant qualsevol petit canvi (un tremolor, un cop, una ràfega de vent, ...).

L’univers va començat molt ordenat. En els primers microsegons, el cosmos era homogeni, un plasma únic i a la mateixa temperatura. Amb el pas dels eons, però, el cosmos ha anat guanyant desordre. Un mar desordenat de partícules diverses, d’espais buits i altres plens, de planetes i estrelles de totes les mides. Quasi catorze mil milions d’anys després, l’obra prefecte dels déus és ara un lloc complexíssim, ple de diversitat. És l’habitació dels seus fills, meravellós en el seu desordre.

Aquesta llei de la física, la del desordre, és la que marca la direcció del temps. El fet de postular que el desordre creix, fa que estiguem condemnant al temps a moure’s en una sola direcció. Precisament en la direcció en la què el desordre es fa més gran.



Si. Ser endreçat, en aquest univers, costa. És més senzill tirar les sabates a qualsevol lloc, quan entrem a casa, que desar-les. Deixar la roba bruta al terra, que dipositar-la en la cistella. Escriure lletres sense sentit colpejant el teclat, que composar una poesia.

El desordre i el temps, relacionats. Qui ho anava a dir?

Miro al meu voltant quan soc a punt d’acabar aquest article. No vull amoïnar-me pel desordre que regne a casa. Preparant el viatge, les maletes a mig fer, i coses per tot arreu. Respiro fons, i em disposo a programar la publicació de l'article i a tancar la paradeta fins setembre.

Contemplo el menjador, i somric mentre penso: “La mare que va parir a la segona llei de la termodinàmica i a l'entropia!”.

dimecres, de juliol 27, 2011

Una agulla, un paper, i un got d'agua ens marquen el rumb de la vida


Un planeta preciós, ple d’aigua, i amb una densa atmosfera. Rius i torrents han anat esculpint valls i barrancs en la complexa orografia d’aquest món. Amb estacions de l’any molt acusades, és possible que en algun recó del planeta hagi evolucionat la vida. Un projecte de planeta ben prometedor, oi?

Aquest podia ser Mart, fa milers de milions d’anys.

Per què Mart és ara un gran, i espectacular, desert vermell? On és la seva atmosfera? I la seva abundant aigua? Tenim proves suficients com per a fer-nos pensar que el passat del planeta roig s’assemblava al descrit a l’inici, com ara les empremtes dels rius, inequívoques, o trossos de meteorits sobre la seva superfície, que van sobreviure a l’impacte per què alguna cosa, similar a una atmosfera, els va frenar.

Si agafeu una agulla fina, i la poseu, amb molta cura, sobre un tros de paper que suri en un got d’aigua, el paper, amb l’agulla sobre, girarà immediatament, assenyalant-nos el nord. Acabem de fabricar una brúixola improvisada.

De tots és conegut que el nostre planeta té un camp magnètic, que, entre d’altres coses, permet que aparells com la brúixola funcionin. Però molt més important que això, el camp magnètic de la Terra és un dels elements clau que ha permès la vida en aquest racó de l’univers.

El Sol, que ens il•lumina i ens dóna escalfor, és, com bé sabem, un gegantí reactor nuclear. Contínuament, la nostra estrella emet potents tempestes de partícules elèctricament carregades. És l’anomenat vent solar, que arriba als confins del sistema solar (com la sonda Voyager 2 ha pogut comprovar).

Aquestes partícules, llençades a altíssimes velocitats, són molt perilloses. Afortunadament per nosaltres, i per a totes les espècies vives del planeta, el camp magnètic de la Terra actua com un escut protector, i desvia a la major part d’aquest vent mortal. Sense el camp magnètic, doncs, aquest seria un planeta mort.

A més, el vent solar pot despullar un planeta de la seva atmosfera, amb la seva acció al llarg de milions d’anys. De forma que ja veiem que el disposar d’un planeta amb camp magnètic és molt més que una comoditat pels viatges.


És per aquesta raó que pot ser interessant conèixer una mica més com es produeix el camp magnètic de la Terra, i el per què no tots els planetes en tenen.

El camp magnètic es produeix per un efecte anomenat dinamo, en base al moviment (rotació) d’un nucli metàl•lic dins del planeta. Per tant, es necessiten dos ingredients imprescindibles: un nucli metàl•lic mòbil, i una rotació del planeta el suficientment ràpida com per a poder mobilitzar el nucli.

La Terra té un nucli molt dens, format per metalls, amb alt contingut de ferro i de níquel, tots dos elements conductors de l’electricitat. Tot i que el nucli pròpiament dit és molt dens (sòlid), les capes que l’envolten són més fluides, i poden, per tant, moure’s. I per què són fluides?


Resulta que en el moment de formació de la Terra, quantitat d’elements radioactius varen anar a parar al nucli del planeta. La seva descomposició escalfa l’interior de la Terra, fins al punt de mantenir aquest estat fluid necessari pel magnetisme, i per la vida!

Som afortunats, un cop més. Altres planetes no ho són tant.


Per exemple, Mercuri és massa petit. Això ha fet que, al llarg dels més de 4.500 milions d’anys de la seva existència, el planeta hagi esgotat el “combustible” de la radiació nuclear com a element escalfador del seu interior, i ara el seu nucli sigui sòlid, ... i immòbil.

Venus té pràcticament la mateixa dimensió que la Terra, però necessita quasi 244 dies per girar sobre si mateix! Massa lent com per a poder moure el nucli. Resultat: si mai hi viatgeu, no cal que porteu brúixola. Zero camp magnètic.

I Mart. Aquest és un cas espectacular de les conseqüències que perdre el camp magnètic pot tenir. El refredament del seu nucli va ser, probablement, la causa d’aquesta pèrdua. I amb ella, l’atmosfera. I gran part de l’aigua. I potser l’esperança de la vida.

Si, som afortunats. Tot, absolutament tot, en aquest bonic planeta s’ha encaixat per a que el puguem habitar.

Qui hagués dit que una brúixola fos una prova més d’aquest fet tan magnífic?




Vols saber més coses?




Estels i Planetes

TOP