diumenge, de novembre 28, 2010

El cel aquest mes de... desembre

Desembre ens porta una magnífica pluja d’estels i constel•lacions espectaculars. Les voleu veure?

La pluja d’estels coneguda com les “Gemínides” és una de les més espectaculars i fidels de tot el calendari. Des de fa bastants anys no sol fallar mai.

Com bé sabeu, les pluges d’estels es donen quan la Terra, en la seva trajectòria al voltant del Sol, travessa una antiga òrbita d’un cometa (llegiu més a "Què són les pluges d'estels?").

En el nostre cas, les Gemínides es deuen al cometa 3200 Phaethon, o el que queda d’ell (amb el pas continuat a prop del Sol, aquest cometa s’ha anat desintegrant).

Des d’inicis del mes de Desembre ja podem veure alguns d’aquests meteors, però, apunteu, la millor nit per a veure’n és la matinada del dia 13 (la nit del 12 al 13), un cop la Lluna, que es trobarà creixent, s’amagui per l’horitzó oest.

En condicions bones (és a dir, cels foscos), es prediuen uns 140 meteors per hora! A poc que ens apartem de la ciutat, pot ser una pluja interessant (per aquells que viviu a Barcelona, n’hi pot haver prou de pujar a Collserola, en algun indret fosc, preferentment al vessant oest per a amagar la llum de la ciutat, per exemple al llarg de la carretera de la Rabassada).

Tot i el fred, pot ser una bona activitat astronòmica-social, amb amics, unes mantes per estirar-se a terra (i altres per tapar-se), i alguna beguda calenteta.

En la nostra sèrie per aprendre a reconèixer constel•lacions a simple vista dedicarem el mes de desembre al gegant Orió, ja comentat en aquest blog anteriorment.

Sabeu distingir ja aquesta gran figura?

La brillant estrella ataronjada en el seu ombro esquerra és una gegant vermella, anomenada Betelgeuse.

Fixeu-vos amb el cinturó, on porta penjada l’espasa. Amb un cel una mica fosc... veieu la taca blanca en l’espasa? És una nebulosa, la gran nebulosa d’Orió, visible a simple vista.
Veureu, també, una brillant estrella ataronjada en l'ombro esquerra del gegant: és una gegant roja, anomenada Betelgeuse.

Busqueu Orió sortint, inclinat, per l’Est a la primera part de la nit, i ben amunt al Sud a partir de la mitjanit. No té pèrdua.

Aquest mes, doncs, un gegant al cel, i espurnes que cauen per tot arreu, potser fragor de la batalla al cel, qui sap...

dimarts, de novembre 23, 2010

Tractors espacials per a salvar a la Terra

Fa pocs dies em vaig sorprendre al llegir un article, en una revista americana, sobre els mecanismes que la humanitat tindria per a evitar l’impacte d’un gran cometa o asteroide.

Aquesta temàtica ha estat comentada vàries vegades en el blog (llegiu per exemple "Un asteroide que passarà perillosament a prop", o "2012: La fi del món"), però no per això vull deixar de compartir amb vosaltres el que em va sorprendre de l’article en qüestió.

Primer de tot, anem al que no sorprèn.

És bastant clar que, tot i la tecnologia “avançada” que tenim, no podríem fer gaire cosa per a evitar un desenllaç catastròfic si descobríssim un objecte “gran” en cursa de col•lisió contra el nostre planeta. Això també ho hem comentat en el blog. El tema és què entenem per “gran”.
No trobarem consens sobre això, però, més o menys, podríem estar parlant d’objectes a partir d’uns poquets quilòmetres de diàmetre. Aquests obusos posarien en perill la continuïtat de la vida a la Terra. No els podríem parar.
I com quants d’aquests objectes mortífers hi ha per allà fora? Un munt! Afortunadament, l’espai és molt gran, i les probabilitats decreixen en funció de la dimensió de l’objecte (però un dia tocarà, és qüestió d’estadística).

L’altra cosa que NO sorprèn és constatar que les pel•lícules de Hollywood ens han pintat una “realitat” del tot fictícia. En cap cas, ni amb objectes més petits, la solució seria enviar-li un “petardo” nuclear, amb l’esperança de desviar-lo o esmicolar-lo. La primera de les coses, desviar-lo, seria incontrolable, ja que és un mètode massa bèstia i brut, que no permet el control fi. La segona, esmicolar-lo, provocaria una pluja de bales de tot tipus i mides.

Així que ens quedarem sense veure al Bruce Willis de torn aterrar sobre un asteroide per a enterrar-hi una bomba nuclear!

Anem a les coses que em varen sorprendre: alguns dels mecanismes que s’han estudiat (o pensat) per a evitar catàstrofes amb objectes “mitjans” (aquells amb un quilòmetre o menys de diàmetre).

Per començar, dir que els mètodes es basen en la detecció precoç, a partir dels càlculs precisos que permeten predir un impacte amb anys d’antelació. Els científics refinen els càlculs quan un objecte d’aquests passa prop de la Terra, de forma que poden predir com serà el proper pas.

I també que es basen en modificar molt lleugerament la trajectòria. Potser uns quants centenars de metres, ja que això pot ser més que suficient si l’acció es du a terme amb suficient antel•lació.

Mètode del tractor espacial: aquest sembla un els més nets i eficients, perquè és del tot controlable. Es tracta “d’aparcar” en òrbita una nau al costat de l’asteroide i, constantment al llarg de mesos, arrossegar-lo fent ús de l’atracció gravitatòria entre la nau i la roca. Si, sense fils!

Sabem que dos objectes s’atrauen mútuament per gravetat. Tot i que la massa de la nau seria molt petita comparada amb la de l’asteroide, l’efecte constant, poc a poc, de la nau avançant cap a una direcció prèviament calculada faria que la gran roca el seguís, mil•límetre a mil•límetre.

Guapo, oi? Ho vaig trobar molt elegant, sense l’espectacularitat necessària per a fer una pel•lícula de cinema, però super-eficient.

Mètode dels canons de roques: Igual que un globus, quan es desinfla, es mou cap al davant per l’efecte de l’acció-reacció, es tractaria, en aquest mètode, d’instal•lar sobre la superfície de l’asteroide uns canons que llençarien a l’espai, a gran velocitat, material recollit de la superfície. Seria com dotar a la gran roca de propulsors: per acció-reacció, l’asteroide es mouria, també molt lentament, acumulant mil•límetres al llarg dels mesos (o anys) de funcionament d’aquests canons.

Us els imagineu en funcionament?

Mètode de la vaporització per llum: amb uns grans miralls, en òrbita al voltant de l’asteroide, es concentraria la llum del Sol en una zona concreta. Aquesta escalfor faria que part del material de la superfície es vaporitzés i escapés a l’espai. L’efecte seria absolutament similar a l’anterior mètode: acció-reacció, i la roca s’aniria movent, inapreciablement, en sentit contrari a la direcció en la què el material és expulsat.

N’hi havia uns quants més de mètodes, però em varen semblar més ciència-ficció que una altra cosa.

En resum, penso que ja cal que comencem a provar algun d’aquests mecanismes. És veritat que no podem pretendre tenir absolutament provat un d’ells, perquè no sabem el què la natura ens enviarà (no seria el mateix un asteroide amb nucli format per metalls, que un format per sorra i gel; o un cometa; o ....). És a dir, no hi ha solució única. Però si que es tractaria de disposar de més d’un mètode, més o menys provats, a disposició per si els necessitem.

Per a alguns de nosaltres, “freakies” de la matèria, es pot crear un nou ofici, de conductor de tractors espacials! Em pregunto quina mena de carnet de conduir es requerirà...

diumenge, de novembre 14, 2010

Buscant vida intel·ligent


Us imagineu quina notícia, si demà es confirmés que estem rebent senyals provinents de l’espai que han estat emeses per alguna forma de vida intel•ligent? Sens dubte, seria la notícia del segle. No, del segle no, de la història!

Quants interrogants ens generaria: qui, com, fa quan, on. Quines pors: què significa, hem de témer, hem de contestar.

El projecte SETI (sigles en anglès que signifiquen recerca de intel•ligència extra terrestre) funciona des de fa molts anys. Radiotelescopis, gegants i petits, escolten cada dia el què ens arriba de l’univers. I potents ordinadors processen aquesta informació per a intentar detectar, en mig del soroll, senyals periòdiques, pautes repetides, en definitiva algun indici d’emissió intel•ligent.

Què busquem? Busquem vida? O vida intel•ligent?

La recerca de vida s’està fent a través d’experiments directes o observacions indirectes, bàsicament en els planetes i satèl•lits del nostre sistema solar. És una de les principals missions, per exemple, dels robots que tenim sobre la superfície de Mart.
El que busquem en aquests casos són indicis de vida, que ja suposem que serà microscòpica i segurament molt elemental.

Pel que sabem avui, probablement hi haurà pocs llocs al sistema solar on buscar vida elemental. Un d’ells pot ser sota la superfície de Mart. L’altre en les profunditats dels oceans de metà d’Europa, satèl•lit de Júpiter. O potser en el prometedor Titan, satèl•lit de Saturn en el què podrien existir reserves d’aigua líquida.

Si no trobem vida en el nostre sistema solar, ens costarà molt trobar-ne en altres llocs. Penseu que per arribar a l’estrella més propera hem de viatjar una mica més de quatre anys... a la velocitat de la llum!!!

Com es diferencia això de la recerca de vida intel•ligent? Doncs és una altra història, no té res a veure.

Òbviament, ja no pretenem trobar-la (si encara no hem trobat cap forma senzilla de vida fora de la Terra). El que es busca és establir contacte.

Suposem que les civilitzacions que puguin existir allà fora han estat emetent senyals durant el temps suficient com per a que, algun dia, aquests senyals ens arribin. Penseu que els senyals emesos poden estar provocats inconscientment. En el cas de la Terra, des que es va inventar la ràdio, i després el televisor, fa molts anys que estem “emetent” a l’espai “soroll”: ones de ràdio i televisió que s’escapen a l’espai.

Aquests senyals viatgen a la velocitat de la llum (perquè són “un tipus de llum”). De forma que els senyals que s’han escapat de la Terra poden haver viatjat ja a distàncies de unes quantes desenes d’anys llum. Més que suficient com per arribar a milers d’estrelles properes, cada una de les quals pot tenir els seus planetes.

Veieu? Al final, una galàxia on hi hagi civilitzacions, que estan massa lluny unes de les altres per a establir mai contacte directe, es pot “omplir” amb emissions, al llarg de milers i de milions d’anys. I això és el què estem intentant capturar.

Què fascinant. Perquè mireu una altra conseqüència. Com serà la Terra, i què haurà estat de la nostra civilització, quan una de les emissions que hem enviat a l’espai arribi a ser detectada per una civilització a milers d’anys llum? Efectivament, hauran passat milers d’anys des que vàrem emetre el senyal! Potser ja no existim quan el receptor doni la notícia que acaben de descobrir senyals de vida intel•ligent!

Amb la millora de la tecnologia de detecció i dels ordinadors, les possibilitats de rebre senyals estan augmentant cada any. I cada any també el senyal emès, voluntària o involuntàriament per una llunyana civilització fa milers o milions d’anys, està més a prop de la Terra, ... potser ja a punt d’arribar.

Bé, tot això, és clar, suposant que hi hagi vida intel•ligent a l’univers, a part de nosaltres.

Respecte aquesta qüestió, deixeu-me dir el que penso.

En primer lloc, no podem, per principi, pretendre que som especials, i que l’univers “s’ha fet” per a nosaltres. En segon lloc, és una qüestió de números: milers de milions de galàxies, cada una amb milers de milions d’estrelles. En tercer lloc, encara no entenem com va aparèixer la vida a la Terra. No podem, per tant, descartar d’entrada que hi pugui haver fenòmens en altres llocs de l’univers que acabin produint resultats similars.

I, en quart lloc, em resisteixo a pensar que visc en un univers trist i buit!

La notícia ens pot venir qualsevol dia. Demà, l’any proper, d’aquí a 20 anys, o en 200. Però vindrà.

divendres, de novembre 05, 2010

Una finestra que només permetia veure gent alta... i la recerca de vida fora de la Terra

La ciència experimental, és a dir, aquella que en base a experiments i observacions tracta de comprovar teories o descobrir indicis de noves lleis, presenta un problema que, no per conegut deix de ser de vegades quasi inevitable i perillós.

Les pròpies limitacions de les observacions o experiments, limitacions que poden venir donades per molts motius, com ara les derivades dels instruments emprats, poden portar fàcilment a conclusions errònies si no es tenen en compte aquestes limitacions.

En astronomia, degut segurament al pes tan important de la part observacional, aquest efecte és omnipresent, com ara veurem en alguns exemples. Atenció: això no invalida les observacions que els científics fan. Si aquests són conscients de les limitacions, poden interpretar correctament els resultats a la llum d’aquestes limitacions. El realment nefast seria no adonar-se’n del fet, i extraure conclusions que, d’aquesta forma, podrien ser totalment errònies.

Posem un exemple: imaginem (sempre imaginem en aquest blog, oi?) que som estirats en un llit, i mirem el carrer a través d’una finestra. Veiem passar els caps de la gent passejant i movent-se pel carrer. Però, degut a l’alçada de la finestra i a la nostra immobilitat, veiem només a gent d’una determinada alçada. Els nens, o gent baixa, passen per “sota” del nostre angle de visió i, simplement, no els veiem passar.

Si no som conscients d’aquesta limitació, que imposen els “instruments” que estem emprant per observar, podem arribar a conclusions absolutament estrafolàries sobre la gent que camina pel nostre carrer, i a lo pitjor acabem deduint que, en l’entrada i sortida del carrer, deuen existir controls que impedeixen el pas de nens!

Anem a l’astronomia, i veurem les derivacions tan importants que aquest efecte pot comportar.

Recordeu què li passarà al nostre Sol quan es mori? En la seva darrera fase, el Sol, igual que motíssimes altres estrelles de l’univers, es convertirà en una nana blanca. Un conjunt molt dens i compacte de matèria, que ja no produeix llum a través de la fusió nuclear, i que es va refredant al llarg de milers de milions d’anys. Doncs bé, aquest tipus de cossos haurien de ser nombrossísims, ja que corresponen a “cadàvers” del tipus d’estrelles més abundant a l’univers.
En poques paraules, n’hauríem d’haver trobat moltes, i algunes d’elles ben a prop nostre.

La realitat és que se n’han detectat molt poques (alguns milers, comparativament als bilions d’estrelles que es coneixen). No per això, les teories sobre l’evolució estel•lar s’han de revisar!
Pensem que algunes de les més llunyanes detectades emeten una llum (degut a la calor) que equival a una bombeta de 100W vista a la distància de la Lluna! I, tot i això, estan situades ben a prop. No és estrany, doncs, que als nostres instruments els costi molt detectar-les, oi?
Un altre exemple: els planetes descoberts fora del nostre sistema solar. Ja coneixem més de 500 planetes (i creixent cada dia!) que orbiten estrelles diferents al Sol. Si ens fixem en la seva tipologia, veurem que la majoria corresponen a planetes gegants, els anomenats “super-Júpiters”. Escassament, crec recordar que hi ha només un planeta que es sospita té les dimensions de la Terra. Som un cas únic?

No, tornem a l’efecte abans comentat. La detecció de planetes gegants és una tasca complexa, però en tot cas molt més senzilla que la detecció de planetes petits. No ens ha d’estranyar, doncs, que n’haguem descobert encara pocs. I, no per això, hem de modificar les teories sobre la formació de planetes.

D’exemples en trobaríem molt i molts. Però deixeu-me acabar amb un d’ells que es refereix a un dels meus temes favorits: la recerca de vida fora de la Terra (ja us anuncio que, en breu, publicaré un article que resumirà l’estat actual de la recerca, ... i les esperances que alguns científics tenen de descobrir senyals de vida intel•ligent abans no acabi el segle XXI!)

En el cas de la recerca de vida, tot, no només els nostres instruments, sinó també la nostra ment, està pensat per a descobrir vida similar a la que coneixem! És normal. Si haig de construir sondes i instruments milionaris, és lògic pensar que idearé experiments que siguin “versemblants”, i evitaré en tot cas llençar diners en altres experiments “poca solta” (és que, de fet, no arribaria a llençar els diners, ja que les fons de finançament simplement ja no me’ls deixarien!).

Els científics, al igual que moltes altres professions, han de “vendre”. Competeixen pels pressupostos. Han de comprar minuts als telescopis (us imagineu què li deu costar a una universitat una hora d’observació en el Telescopi Espacial Hubble?), lluiten per aconseguir guanyar subvencions per als seus departaments, busquen inversors empresarials, ...

Els experiments que dissenyem per a trobar vida estan esbiegats. Podríem passar fàcilment per alt formes de vida, perquè estem buscant la vida tal i com la coneixem (per exemple, basada en l’aigua). És el mateix efecte que el de la finestra: construïm finestres que només ens permeten estudiar a la gent alta.

Dit tot això, és dolent? No, penso que no. Lo realment important és saber les limitacions dels models emprats, dels instruments. Justament per a no treure conclusions equivocades (“no existeixen les persones baixetes”).

Aquesta “lluita” entre les teories i les experimentacions seguirà sempre. Les observacions positives serviran per a afirmar o posar en dubte les teories, però les observacions negatives ens deixaran sempre amb un interrogant: estava el nostre experiment obert a possibilitats potser no evidents? O, en altres paraules, podem descartar que hi hagi vida a Mart perquè els nostres experiments de recerca en el planeta roig no hagin donat resultat?

De moment, però, prefereixo que els científics segueixin buscant vida fora de la Terra mirant per la nostra “finestra limitada i parcial”, ... no sigui que les Administracions deixin de dotar econòmicament aquestes exploracions, no?

Categories

Estels i Planetes

TOP