Aquestes són les
millors nits per a observar Júpiter.
El gegant del
Sistema Solar se situarà, durant els propers dies, en el que s'anomena
oposició, que, com el nom indica, és la posició diametralment oposada al Sol
vist des de la Terra. En altres paraules, Sol, Terra i Júpiter s'alinearan.
Tècnicament, això passarà el proper 9 de maig.
És fàcil veure el
per què la posició d'oposició fa que les condicions d'observació del planeta
siguin òptimes.
En primer lloc,
la distància que ens separa del planeta serà mínima pel que fa a l'any. Estrictament
parlant, però, el moment de l'oposició (de l'alineament) no coincideix
exactament amb el moment de la menor distància, efecte aquest degut a que les
òrbites dels planetes no són circumferències perfectes. La distància mínima
s'assoleix, en general, uns dies abans o després de l'oposició.
Que Júpiter se
situï en el seu punt més proper a nosaltres es tradueix, lògicament, en una
major mida del seu disc observat des d'aquí. També en una major lluentor en el cel
nocturn.
En segon lloc,
l'oposició permet que un planeta sigui visible al llarg de tota la nit. Com que
és una configuració geomètrica, d'alineació, resulta que quan el Sol s'amaga
per l'oest, el planeta en oposició comença a elevar-se per l'est (diametralment
oposat, recordeu). És a dir, a la que es faci fosc, Júpiter ja circularà pel
cel. De la mateixa forma, a l'alba el planeta es començarà a amagar per l'oest.
Com veieu, el resultat és que es podrà veure durant tota la nit, creuant el cel
d'est a oest amb el pas de les hores.
Per a un planeta
tan llunyà com Júpiter, observar-lo justament en el moment de l'oposició no
representa cap diferència de fer-ho, posem pel cas, unes setmanes abans o
després. Amb això vull dir que Júpiter ja està molt ben situat des de fa
setmanes, i seguirà així encara durant un parell de mesos. No hi ha excusa, per
tant, per a no observar-lo.
I com
observar-lo?
El mètode més
simple és a ull nu. Sí, us sorprendrà la seva llum. No es pot confondre amb cap
estrella, ja que lluirà de forma molt més intensa que cap dels demés astres nocturns (amb excepció de la Lluna, evidentment, i de Venus, que aquests dies podreu veure, durant un parell d'hores abans no s'amagui, sobre l'horitzó l'oest a primeres hores del vespre).
A més, la seva llum no fa pampallugues, és fix (la llum de les estrelles, molt
més allunyades que els planetes del Sistema Solar, es veu afectada per les
distorsions que les capes d'aire de la nostra atmosfera produeixen). Mireu-lo.
És una llum hipnòtica, ja veureu.
On heu de buscar-lo?
El que deia abans: a primera hora del vespre/nit, cap a l'est. A mitja nit, al
sud. I a la matinada, cap a l'oest. Però no us preocupeu, que el trobareu sense
dificultat. Com comentava, no té pèrdua.
Si teniu uns
prismàtics, dirigiu-los cap al planeta i us sorprendrà. Sense cap dificultat,
podreu observar la seva circumferència lluent, i els seus 4 principals
satèl·lits, anomenats galileians en honor al seu descobridor, Galileu. Aquestes
llunes, Ió, Europa, Ganimedes, i Cal·listo, són tan brillants que es podrien
arribar a distingir a ull nu, al voltant de Júpiter, si no fos perquè la llum
del gegant ens encega.
Ja us asseguro
que veure els satèl·lits és molt divertit, perquè varien la seva posició en
qüestió d'hores. Recordeu on són, o dibuixeu la ubicació en un paper. Torneu a
mirar al dia següent, i els trobareu moguts.
No en veieu 4?
Ah... doncs és que algun d'ells estarà circulant justament pel darrera o pel
davant del disc de Júpiter. Si teniu sort, potser el veureu sortir al cap d'uns
minuts: un puntet de llum que apareix de sobte, ben junt al disc del planeta.
Fixeu-vos en com
els 4 satèl·lits i Júpiter s'alineen. Tots ells orbiten aproximadament sobre el
mateix pla.
Amb un telescopi
petit, la cosa es torna encara més excitant. El disc del planeta comença a
mostrar detalls colorits. Les capes altes de la seva atmosfera, plenes de
gegantines tempestes, es deixen veure fàcilment, en forma de bandes de color
ataronjat o groguenc, que creuen el planeta equatorialment. És evident que com
més potent sigui el telescopi, millor, més detall observarem, però fins i tot
amb un petit instrument distingirem els colors de l'atmosfera.
Intenteu
observar-lo cap a la mitja nit, quan el planeta se situarà a la seva màxima
alçada sobre l'horitzó. Com més alt està un objecte al cel, menys capa d'aire
ha de travessar la seva llum per arribar als nostres instruments, i, per tant,
menors són les distorsions que aquesta llum pateix.
Amb un telescopi
mitjà, podreu també notar com el disc del planeta no és perfectament rodó: està
comprimit en els seus pols, i la seva forma és lleugerament ovalada. La raó és
que Júpiter està format per gasos, i gira en poc més de 9 hores! Una velocitat
de gir enorme si la comparem amb la de la Terra (nosaltres girem en poc menys
de 24 hores, i som 1.300 vegades menors que Júpiter!). Aquesta gran velocitat
de gir, i la composició gasosa, fa que la forma del planeta es comprimeixi.
L'anomenada gran
taca vermella, visible amb telescopis mitjans, és una enorme tempesta, més gran
que la Terra, que s'ha estat observant durant centenars d'anys (annexo una fotografia de la NASA). La localitzareu
al sud de l'equador (cura! els telescopis habitualment ens mostren imatges
invertides, així que és molt probable que la trobeu al nord). No la veieu?
Potser està al darrera. Espereu unes hores.
Sigui com sigui
que l'observeu, sapigueu que la NASA té actualment una sonda orbitant aquell
món. És la nau Juno, que porta, com a tripulants, 3 figuretes de Lego: una que
representa al déu Júpiter, una altra de la deessa Juno, i la tercera que
representa al gran Galileu. Va ser una
iniciativa de l'agència espacial americana per atraure l'interès dels més
petits sobre l'exploració de l'espai.
Potser us
interessarà saber, també, que molts dels satèl·lits de Júpiter (en té 69) són rics en
aigua, i que l'escalfor provocada per l'enorme fricció gravitatòria que els
genera Júpiter fa que aquesta aigua pugui ser líquida, a pesar de la distància
al Sol a la que es troben.
Per exemple,
Europa està totalment cobert per una gran capa de gel, i per sota hi ha un
immens mar líquid. Aquest satèl·lit, un xic més petit que la nostra Lluna, és
un dels principals objectius de l'exploració futura. Qui sap què podrien amagar
les profunditats del seu mar subterrani!
Amb el pas de les
setmanes, lentament, Júpiter anirà deixant el seu regnat nocturn i el cedirà a
Mart, que se situarà en òptimes condicions, en oposició, durant el mes de
juliol.
Però fins que
això no passi, el gegant del Sistema Solar serà el protagonista absolut de les
nostres nits.
