El meu nou llibre, "Guia d'observació del cel per a nois i noies". Us espero el 21 de març a Alibri (Barcelona), i el 22 a Adserà (Tarragona)

"Has sortit a la terrassa i t’ha sorprès una nit estrellada, com feia temps no veies. Totes aquelles llumetes fent pampallugues, penjades allà dalt. Tantes que decideixes estirar-te per tal de contemplar-les i evitar el mal de coll. Mentre els teus ulls salten d’una estrella a l’altra, et preguntes com de lluny són. Si tenen planetes. I si algun d’ells és especial, tan especial com el nostre.

Intentes identificar figures, constel·lacions que algú et va explicar. Tires línies que uneixen estrelles, per dibuixar les mateixes formes que varen crear els teus avantpassats. Històries eternes, de batalles, de déus i animals fascinants.

Amb les pupil·les ben habituades a la foscor, ara distingeixes una banda blanquinosa i subtil que creua el cel per sobre del teu cap. Com no t’hi havies fixat mai? La Via Làctia, ni més ni menys que la teva galàxia. Proves de respirar tanta llum com puguis. No la vols deixar escapar, saps que ha viatjat durant molt de temps per arribar als teus ulls.

Tot d’una, una fugissera il·lumina el cel. Ha estat efímera, però no has pogut reprimir una exclamació d’admiració i sorpresa. Et sembla veure encara el seu traç de llum gravat sobre la foscor de la nit. Recordes que has de demanar un desig.

Resseguint el cel, et crida l’atenció una estrella molt potent. Brilla diferent,... sembla que no centelleja com les altres. Deu ser un planeta? Té color? Ataronjat, si! Potser és Mart? El mires i t’imagines aquell món. Et venen al cap imatges que has vist per Internet dels paisatges marcians. I dels heroics robots que l’exploren.

Notes que ha passat el temps perquè el cel ha girat, s’ha mogut. Les estrelles s’han desplaçat un xic de la posició que ocupaven quan has començat a observar. Ah! I una claror a l’horitzó est delata que la Lluna és a punt de sortir. I ho fa increïblement ràpid, per sobre d’aquella muntanya, en qüestió de segons! La seva llum et transmet serenor.

Un calfred et recorre l’esquena. No saps si a causa de la brisa de la nit, o per l’emoció de saber-te part d’alguna cosa. Una cosa gran i plena de meravelles. Una cosa que és un bocí de la teva història. Et sembla que l’univers et parla a través del firmament.

Es fa tard i has de plegar. Decideixes que buscaràs un llibre que et guiï i t’ajudi a interpretar millor allò que veus i a gaudir-ne. Sí, en uns dies hi tornaràs. I potser acabaràs portant aquells vells i oblidats prismàtics".

Aquesta és la introducció del meu nou llibre, "Guia d'observació del cel per a nois i noies", publicat per Cossetània Edicions. L'he transcrit aquí perquè descriu l'objectiu i esperit amb el que l'he escrit.

Quan Cossetània me'l va encarregar, ara fa un any aproximadament, vaig partir d'una pregunta que em feia a mi mateix: com m'hagués agradat, quina informació hagués volgut trobar, quan vaig començar a aixecar la vista al cel, en una guia pràctica? Una guia que m'ajudés a identificar objectes i a gaudir de l'observació a simple vista?

El terme "per a nois i noies" en el títol no apareix en va. Perquè mirar el cel no té edats, i el llibre està adreçat a tothom, des de noies i nois de 7 als 107 anys.

Què conté aquesta guia?

El llibre comença amb unes explicacions bàsiques per entendre tot allò que podem veure allà dalt el cel a ull nu. Què són i com funcionen les estrelles. Com neixen i com moren. Per què la seva llum fa pampallugues. Com es mou el cel al llarg de les hores i per què.

Com que el focus del llibre és l'observació del cel sense necessitat d'instruments, s'explica també què són les constel·lacions i quina és la seva funció.

La part més pràctica del llibre es concreta en els mapes visuals del cel per a cada estació de l'any i direcció d'observació. En aquestes il·lustracions destaco els principals objectes a veure en cada cas. Però, a més, convido al lector a realitzar exercicis senzills, que l'ajudaran a aprendre i a captar detalls que d'altra forma podrien passar desapercebuts. També acompanyo les làmines del cel amb històries mitològiques de les principals constel·lacions.

El Sol, la Lluna i els planetes del Sistema Solar tenen, per suposat, el seu propi capítol. Com observar-los, i quins moments són els més idonis. Per exemple, per a cada planeta s'acompanya una taula amb les millors dates per veure'ls fins l'any 2025, així com la seva ubicació al cel. El lector també hi trobarà les dates de les superllunes, o dels eclipsis solars i lunars.

Els planetes comparteixen protagonisme en el llibre amb les pluges d'estrelles: què són, quines tenim al llarg de l'any, i com i quan observar-les.

La guia està farcida d'il·lustracions i fotografies. Pel que fa a les primeres, he comptat amb l'art d'en Roc Olivé. I per a les imatges he recorregut al meu propi arxiu per a la gran majoria de les que apareixen al llibre. Ho he volgut fer així per a compartir amb el lector algunes de les fotografies que un pot fer amb una càmera normal, i les que, un xic més avançades, es poden aconseguir amb equipaments més o menys potents.

Faré la presentació del llibre el dijous dia 21 de març, a les 19 hores, a la llibreria Alibri de Barcelona (Balmes 26), i divendres dia 22, també a les 19 hores, a la llibreria Adserà de Tarragona (Rambla Nova 94). Hi esteu tots convidats!

El llibre ja es pot trobar a les llibreries. Si en voleu més informació, podeu consultar la pàgina de Cossetània: "Guia d'observació del cel per a nois i noies".

El cel aquest mes de desembre: el regnat d'Orió

Orió és una d’aquelles constel·lacions que, un cop se sap reconèixer, ja no s’oblida mai.

És una constel·lació dels cels d’hivern, i ara és un bon moment per veure-la aixecar-se per l’horitzó est durant les primeres hores de la nit.

Però és que no està sola. Va acompanyada d’alguns objectes, visibles a ull nu, que podreu distingir fàcilment fins i tot amb cels mig urbans (vull dir, que no cal anar-se’n al Pirineu).

Us adjunto una fotografia que vaig fer fa uns dies des de Sant Cugat, tan sols allunyant-me pels camins que porten a Collserola. Les llums de la ciutat varen pintar la fotografia de color, juntament amb els núvols prims i alts, però les constel·lacions i objectes dels que us parlo es poden veure perfectament.

Primer de tot, Orió, el gran caçador. Un guerrer que aguanta un arc amb el seu braç esquerra. El reconeixereu de seguida, com un gran rectangle, amb tres estrelles formant el seu cinturó. Ho he marcat a la imatge.

El veureu aixecar-se tombat, de costat, com a la fotografia. Amb el pas de les setmanes, capa cop el trobareu més a munt, més vertical. Els mesos de gener i febrer dominarà el nostre cel nocturn, situant-se ben vertical sobre el sud, i sent visible durant tota la nit.

Veure Orió no té cap dificultat. Però ara fixem-nos un xic més.

Mireu les dues estrelles més brillants, que formen vèrtexs oposats del gran rectangle. La que se situa a l’espatlla dreta és Betelgeuse (marcada a la imatge). Veieu el seu color? No cal tenir una nit molt clara per apreciar que és de color ataronjat. Es tracta d’una estrella gegant vermella, que es troba en la fase final de la seva vida. Explotarà com a supernova, una explosió que serà visible a centenars d’anys llum de distància. Quan? Imminent. Potser la setmana que ve. O d’aquí 10.000 anys.

Ara observem el cinturó d’Orió, i veiem l’espasa que hi penja. Veieu la taca? És perfectament visible en una nit sense Lluna (i fins i tot amb Lluna si aquesta està allunyada d’Orió). És la gran nebulosa d’Orió, un lloc on estan naixent estrelles. És el cicle de la vida i la mort. Unes moren, en mig d’explosions gegantines, mentre altres neixen en enormes núvols d’hidrogen.

Què, no us hi havíeu fixat mai en aquesta taqueta? És el que em diu la gent quan la veu per primera vegada. “Doncs sempre ha estat allà!”, els dic jo. Bé, al menys durant les nits d’hivern, és clar. Què curiós! Què poc que mirem el cel! Un cop l’hagis vist, ja sempre la veuràs, i la podràs mostrar als teus familiars o amics.

Per sobre d’Orió, molt fàcilment pots trobar la constel·lació de Taure. Mira cóm està marcada a la meva fotografia. Les banyes les distingiràs sense esforç. L’estrella més brillant, Aldebaran, també és una gegant vermella. Mira-li en directe el color. També ataronjat, oi?

I encara més per sobre de Taure, la joia de les Plèiades. Una altra taca, aquest encara més fàcilment visible. De nou allò de “ostres, doncs no l’havia vist mai!”. I mira que aquest nuvolet no té pèrdua possible, és molt brillant. El trobareu al cel durant la tardor i l’hivern. Si teniu bona vista, podreu fins i tot identificar, a ull nu, que està format per estrelles individuals molt juntes. Les Plèiades és un conjunt d’estrelles joves i blaves, nascudes a penes fa uns quants milions d’anys. Començant, doncs, la seva vida, al contrari que Betelgeuse o Aldebaran, que l’acaben.

Ja veus. Constel·lacions i joies ben senzilles d’identificar, que t’ajuden a gaudir un xic més de l’espectacle del cel. Només cal que miris a dalt. I amb l’ajut de la fotografia, identificaràs els objectes.

Un caçador gegant, amb la seva espasa. El gran dominador del cel de l’hivern.

Les constel•lacions. O, què es fumaven els antics?

Sabeu quin article, de tots els que he escrit en aquest blog al llarg de 6 anys i 285 publicacions, té el rècord de més consultat i llegit? Doncs un dels primers que vaig penjar-hi, que parlava de les constel·lacions.

Les visites a aquest article provenen majoritàriament dels motors de cerca d’internet. És a dir, gent que ha buscat al Google (o un cercador similar) la paraula "constel·lacions", i que han anat a petar al meu blog.

En resum... que el tema constel·lacions desperta molt d’interès. I no solsament a internet. Qui no ha mirat mai el cel preguntant-se on és el Gran Carro? O buscant alguna figura coneguda amb nom de gegant, o d'animal mitològic?

Es necessita certament imaginació per poder dibuixar les figures que inspiren les estrelles. Què es devien fumar els nostres avantpassats?

Les constel·lacions són figures imaginàries formades per estrelles. Com qui mira les formes suggerents dels núvols, els antics observaven amb respecte el firmament estrellat, i hi reconeixien els símbols i les empremtes dels seus déus, herois i temors.

Però, de fet, les estrelles que formen una figura, una constel·lació, no estan relacionades per cap fenomen físic en absolut. Acostumen a ser estrelles que es troben molt allunyades entre si, i les veiem juntes simplement per un efecte de perspectiva. Així que les constel·lacions són tan sols figures, sense cap altra rellevància... bé, si no fos perquè...

Les seguim emprant, són imprescindibles, perquè ens situen i ens orienten entre la munió d’estrelles visibles (des d’un cel fosc, és clar). Algunes de les constel·lacions més famoses vindrien a ser com un monument de referència, aquells que emprem per poder indicar als turistes despistats cóm anar a tal o qual lloc. Ensenyeu-me el Gran Carro, i trobaré l’estrella polar, i, per tant, el Nord. I a partir del Gran Carro saltaré de constel·lació a constel·lació d’una forma ordenada i segura.

Sabré trobar immediatament a Cassiopea, la reina, envejosa de la bellesa de la seva filla Andròmeda, a la que va arribar a lligar al cel per a que la balena se la mengés. Afortunadament, l’heroi Perseu, qui venia ni més ni menys que de tallar el cap del monstre medusa, la va salvar. Això li va valdre al cavaller una posició al cel, al costat de la pèrfida reina i prop de la seva estimada. Per allà circula, també Cefeu, el rei d’Egipte, marit de Cassiopea, que manar, manar, no devia manar gaire, ja que no va fer molta cosa per evitar l’atac de la seva esposa a la filla.

I així anem fent. I recorrent el cel.

En el cel de l’hivern hi reconeixerem de seguida la imponent figura del guerrer Orió. Als seus peus, el fidel gos de caça. Per sobre del gegant, el gran toro, i els bessons.

És molt divertit. Només cal que apreneu a reconèixer-ne algunes, poques, per a gaudir més del cel. I per a deixar als amics sorpresos amb el vostre domini còsmic.

No us frustreu, però, si no podeu dibuixar les formes que els grecs o els romans hi reconeixien. En primer lloc, ells veien moltes més estrelles a ull nu que nosaltres, amb els cels foscos que tenien. En segon lloc, ens hem de treure el barret davant la desbordant imaginació i creativitat d’aquella gent antiga. Perquè de dos estrelles en feien un objecte o un personatge.

Us deixo dues fotografies que vaig fer de constel·lacions. Aquest tipus de fotografies es fan sense telescopi, ja que les constel·lacions són tan extenses que simplement no hi caben en el camp visual d’un instrument. Així que es fan directament amb una càmera de fotos normal, especialment configurada, això sí, i un bon trípode.

En una d’elles s’hi veu al guerrer i heroi Hèrcules, barallant-se amb el perillós drac, en una eterna lluita que ja dura mil·lennis. En l’altra, hi trobareu al magnífic escorpí, constel·lació d’estiu dibuixada pel davant de la Via Làctia. Diuen que Orió es va situar a l’hivern per evitar trepitjar per decuit aquest perillós animal quan sortia de caçera.

Espero que us agradin.

Aprofiteu les oportunitats en les que tingueu un bon cel nocturn per a trobar algunes constel·lacions. Internet és plena de guies, i moltes llibreries tenen els famosos planisferis circulars per un preu més barat que prendre’s un cafè.

Un cel ple d’històries, batalles, princeses i malvats. Amb cavalls alats, centaures, lleons i pastors. Un cel que no us l'acabareu.

Les constel·lacions, una guia per a ordenar el cel

Recordeu les primeres vegades que, de nens, vàreu mirar amb atenció el cel? Què és el que buscàveu? Què us interessava saber?
Com la majoria de la gent, segurament buscàveu determinades formes que us sonaven. “On és l’Ossa Major?”. Buscàveu constel•lacions.

Molts abans de saber que aquells puntets que hi ha allà dalt són altres sols, busquem formes mítiques, animals, herois. Els símbols del zodíac. Busquem, senzillament, orientació.

Crec que tenim tendència a intentar crear formes i patrons allà on hi ha caos. Sense patrons ens desorientem i tot sembla molt més complex.

Potser per això els nostres avantpassats li varen donar noms a les formes que creien veure al cel. Així van néixer les constel•lacions, com una mescla de misticisme front al desconegut i la “mania” d’organitzar i classificar dels humans.

Recordem que una constel•lació no és més que una agrupació visual d’estrelles. Per efectes de la perspectiva, de com les veiem des de la Terra, ens poden semblar “juntes”. Però, en realitat, les estrelles que formen part d’una constel•lació no tenen, en general, relació física entre elles, i, de fet, poden estar a grans distàncies unes de les altres.

L’astronomia moderna també empra les constel•lacions. Les fronteres entre elles, per exemple, s’han definit perfectament (una altra vegada, aquestes fronteres són, simplement, convencions, ja que no deixen de ser línies fictícies creades per l’home). El fet de tenir constel•lacions ajuda a l’hora de situar objectes (diem, per exemple, que la famosa nebulosa M42 “és a la constel•lació d’Orió”).

Si aixequem la vista en una nit clara d’estiu, des d’un entorn rural, ens sorprendrà la quantitat d’estrelles que veiem. Si tenim sort, veurem fins i tot la Via Làctia. Són aquelles nits d’estrelles fugaces, i d’estirar-se mirant a dalt, bocabadats.

Quan comencem a saber distingir les principals formes al cel, tot sembla més senzill. A part de la satisfacció que sentim, el podem situar noms, figures i objectes ens fa sentir més segurs davant aquell “caos” d’estrelles.

Amb el pas dels mesos i de les estacions de l’any, les constel•lacions van canviant, van “girant”. Així, diem que el Cigne, per exemple, és una constel•lació d’estiu, perquè la veurem clarament dalt els nostres caps durant les nits d’aquesta estació. Què li passa al Cigne a l’hivern? Migra?

El nostre dia civil té 24 hores. En canvi, la rotació de la Terra es produeix en realitat en 23 hores i 56 minuts aproximadament. És a dir, “sobren” 4 minuts. Això fa que cada nit les estrelles (i per tant les constel•lacions) tornin a ocupar la mateixa posició que ocupaven el dia anterior 4 minuts abans. Aquest efecte, acumulat en un mes, ja suma unes dues hores.

És fàcil veure, així, que aquella constel•lació que vèiem en una posició del cel “s’haurà anat movent” cap a l’oest, poc a poc, cada dia una mica, i que, passats uns mesos, la deixarem de veure perquè es pondrà per l’oest molt d’hora al vespre. Dit d’una altra forma, el Cigne, constel•lació d’estiu, la tenim sobre nostre de dia (i, és clar, no la veiem) 6 mesos després, durant l’hivern.

Les estrelles, però, que es situen molt a prop del pol nord celeste (de l’estrella Polar), giren igualment amb el pas dels mesos, però no arriben a amagar-se sota de l’horitzó. Això ho podem veure en el següent esquema:

Esquema: el gir de les estrelles al voltant del pol celeste fa que aquelles situades més a prop de la Polar no s'amaguin mai sota de l'horitzó (color blau).

Aquest efecte de carrusel li dóna més interès, si cap, al coneixement de les constel•lacions. Poc a poc, et vas fent una imatge mental de cóm són les nits d’estiu, o de tardor. Quines constel•lacions (estrelles) es veuen i a on. Quines ja no es veuen.

És més que cultura. Reconèixer el cavall alat Pegaso, o les banyes de Tauro és divertit. Et fa entendre millor allò que veus. I dóna per xerrar entre amics o familiars, estirats mirant el cel.

Aprendre és senzill. La millor forma, tenir algú al costat que conegui aquesta o aquella constel•lació. O amb cartes d’orientació que podem baixar d’internet o comprar ben barates.

Us animeu?

Per què es mouen les constel·lacions al llarg de l'any?

Només cal fixar-se una mica en el cel nocturn per a donar-se compta que les estrelles i constel•lacions que hi veiem canvien amb els mesos i les estacions. Algunes d’aquestes constel•lacions, com la famosa Orió, la busquem al cel de l’hivern. Altres, com ara el Cigne, en canvi, el trobem les nits d’estiu.

Què és el que fa que el cel giri i les constel•lacions circulin al llarg de l’any?

La raó no l’hem de buscar en el cel, sinó dins casa nostra, a la Terra.

Resulta que el nostre planeta gira al voltant seu en unes 23 hores, 56 minuts i 4 segons (aproximadament). En canvi, el nostre rellotge, tot el nostre concepte de dia, el tenim basat en un patró de 24 hores.

Aquest patró de 24 hores que emprem té tot el sentit del món, ja que intenta seguir el moviment no del cel, sinó d’un objecte transcendental per a les notes vides i per a les activitats quotidianes: el Sol. El nostre astre rei torna a ocupar la mateixa posició en el cel cada 24 hores (també aproximadament), i això va fer que moltes civilitzacions antigues basessin la durada del dia en aquest fet.

Aquesta diferència de 4 minuts entre la nostra definició de dia i la rotació real de la Terra provoca l’efecte que, cada dia, les estrelles tornen a ocupar el mateix lloc al cel que ocupaven el dia anterior, però 4 minuts abans.

Si acumulem l’efecte, al cap d’un mes el cel s’haurà “mogut” unes dos hores: constel•lacions que vèiem ben altes mirant al Sud a mitjanit, posem pel cas, les veurem desplaçades cap a l’oest a la mateixa hora un mes més tard. I simplement hauran “desaparegut” per l’horitzó oest, i reemplaçades per noves constel•lacions, 6 mesos després.

Aquest cicle es completa al cap de l’any, i torna a començar.

No totes les constel•lacions desapareixen durant alguns mesos. Les que es troben molt a prop del pol celeste (al costat de l’estrella polar), simplement giren amb els mesos (els 4 minuts famosos per dia), però no s’amaguen mai per sota de l’horitzó, com intento explicar en el següent esquema:

Si ens regíssim per un rellotge basat en la posició de les estrelles, ens trobaríem llavors que seria el Sol el què canviaria dia a dia la seva posició a la mateixa hora, 4 minuts. Seria un autèntic desastre: en 6 mesos, el Sol hauria passat d’estar sobre nostre a les 12 del migdia d’un dia determinat a estar ben amagat, i tenir una bonica mitjanit també a les 12 del migdia!

Per tant, el nostre dia solar està molt bé, per a regular el ritme de les nostres vides. I també està molt bé, com hem vist, perquè ens permet gaudir d’una desfilada d’estrelles al llarg de l’any. Desfilada que canvia l’aspecte de les nostres nits, i les fa més interessants.

Què són les constel·lacions del Zodíac

Realitat i mite. Astronomia i astrologia. En aquest article intentarem entendre què són les constel•lacions del Zodíac.

Per començar, direm que la definició del Zodíac és diferent en el món de l’astronomia i en el de l’astrologia. Com bé sabeu, la primera és una ciència, i no m’atreviré a definir la segona, per no ferir cap sensibilitat.

Per cert, parlant d’astronomia i astrologia, recordo, com anècdota que em va fer riure molt, una història que explicava en un dels seus llibres Robert Kirshner, un dels científics que més ha estudiat les supernoves.

El tema era que, sent volador freqüent, havia aprés a intentar esbrinar com de distret podia ser xerrar amb la persona que se seia al seu costat a l’avió. Un cop tenia formada una opinió, esperava la pregunta clau, que al cap d’una estona, ineludiblement, el seu veí li feia, en veure la mena de llibres que Kirshner llegia. La pregunta era: “a què es dedica vostè?”. Llavors la resposta del científic variava. Si pensava que el seu veí seria una persona avorrida o pesada, contestava la veritat: “soc astrofísic”. Amb la qual cosa, la conversa s’acabava segur. En canvi, si li venia de gust xerrar, contestava diferent: “soc astrònom”. A lo que l’altra persona immediatament replicava: “Ah! Astròleg! I què en pensa, doncs, dels Leo?”. I la conversa s’animava.

Tornem al Zodíac, perdoneu!

El Sol, en el seu recorregut anual pel cel (anomenat “eclíptica”), tal i com l’observem des de la Terra, va passant per diferents zones de l’esfera celeste. En astronomia, es coneix com a Zodíac a aquesta franja que recórrer el Sol, i que, lògicament, dóna la volta a l’esfera celeste.

Com que tot el cel està dividit en constel•lacions, com si es tractés d’un mapamundi amb fronteres i països, el Zodíac, o el què és el mateix, la franja per on es mou el Sol al llarg de l’any, travessa diferents constel•lacions, que són, per tant, les constel•lacions del Zodíac.

Com sabeu, les constel•lacions són un “invent” molt antic, que s’ha mantingut, com una forma de dividir el cel i disposar de referències, tot i que, com també sabeu, les diferents estrelles que formen una constel•lació no guarden cap relació entre elles (és a dir, és un pur efecte de perspectiva, llegiu més a "Què són les constel·lacions").

Arribats a aquest punt, ens podem preguntar: i per què el Sol, al llarg de l’any, es “mou” per l’esfera celeste, i no sempre està al mateix lloc? Si ho penseu bé, torna a ser un tema de perspectiva.

Quan nosaltres “mirem” al Sol, el veiem “projectat” contra un fons concret (les constel•lacions que hi hauria “al darrera”). Però com que ens movem al voltant del Sol, quan el tornem a mirar al cap d’uns dies, per efecte de la perspectiva, el veiem projectat sobre constel•lacions de fons diferents. Aquesta explicació senzilla, és una simplificació, ja que hi ha altres efectes, més subtils i complexos, que també influeixen en com veiem “projectat” al Sol (podeu veure-ho en el gràfic).

L’eclíptica, que com dèiem és el camí aparent que fa el Sol en aquest viatge anual, travessa doncs les constel•lacions del Zodíac. I donat que l’eix de rotació de la Terra està inclinat respecte a la seva òrbita, l’eclíptica també ho està respecte a l’horitzó de l’observador.

Tots els planetes del nostre Sistema Solar, a l’orbitar més o menys en un mateix pla, es mouen també per la franja del Zodíac.

Ok, tot plegat sembla complicat, però no ho és. Recopilem:

- El Sol es “mou” al llarg de l’any, tal i com el veiem projectat sobre el fons d’estrelles (en realitat som nosaltres qui ens movem, és clar!). El camí que recórrer el Sol es coneix com l’eclíptica.

- L’eclíptica travessa unes constel•lacions. Aquestes són les anomenades constel•lacions del Zodíac.

- Els planetes del Sistema Solar també es mouen per sobre, o per sota, de l’eclíptica, i per tant també travessen les constel•lacions del Zodíac.

- Finalment, l’eclíptica, i el Zodíac, estan inclinats respecte a l’horitzó, perquè l’eix de la Terra també ho està.

Quantes constel•lacions zodiacals hi ha? Doncs el Sol travessa 13 constel•lacions, que corresponen amb les 12 que segurament tots coneixem (els “signes” del Zodíac), més una altra que es diu Ophiuchus.

I, per acabar, algunes curiositats:

- El nom d’eclíptica bé pel fet que és sobre d’aquesta “línia” on es produeixen les eclipsis (per força, ja que, per definició, el Sol transita sempre aquesta línia, i per tant les eclipsis s’han de produir obligatòriament “sobre de la línia”)

- Hem dit que els planetes del nostre Sistema Solar orbiten al voltant del Sol més o menys en el mateix pla. Casualitat? No, gens. És conseqüència del procés de formació d’un sistema solar (és a dir, d’un “sol” més uns planetes que l’orbiten), a través de la condensació d’un “disc” de matèria més o menys pla que gira (en un altre article ja en parlarem amb més detall)

Quan els antics babilonis van posar nom a les constel•lacions del Zodíac, ciència i mite eren el mateix. Avui, però, noms com ara “Aries”, “Bessons” o “Lleó” donen molt de si, malauradament per raons bastant allunyades de la ciència.

Espero no haver-vos decebut amb aquest article, en no haver pogut dir-vos si acabareu sent rics aquesta setmana, o si són bons dies per a que us enamoreu, o per a escriure un llibre!

El cel aquest mes de... desembre

Desembre ens porta una magnífica pluja d’estels i constel•lacions espectaculars. Les voleu veure?

La pluja d’estels coneguda com les “Gemínides” és una de les més espectaculars i fidels de tot el calendari. Des de fa bastants anys no sol fallar mai.

Com bé sabeu, les pluges d’estels es donen quan la Terra, en la seva trajectòria al voltant del Sol, travessa una antiga òrbita d’un cometa (llegiu més a "Què són les pluges d'estels?").

En el nostre cas, les Gemínides es deuen al cometa 3200 Phaethon, o el que queda d’ell (amb el pas continuat a prop del Sol, aquest cometa s’ha anat desintegrant).

Des d’inicis del mes de Desembre ja podem veure alguns d’aquests meteors, però, apunteu, la millor nit per a veure’n és la matinada del dia 13 (la nit del 12 al 13), un cop la Lluna, que es trobarà creixent, s’amagui per l’horitzó oest.

En condicions bones (és a dir, cels foscos), es prediuen uns 140 meteors per hora! A poc que ens apartem de la ciutat, pot ser una pluja interessant (per aquells que viviu a Barcelona, n’hi pot haver prou de pujar a Collserola, en algun indret fosc, preferentment al vessant oest per a amagar la llum de la ciutat, per exemple al llarg de la carretera de la Rabassada).

Tot i el fred, pot ser una bona activitat astronòmica-social, amb amics, unes mantes per estirar-se a terra (i altres per tapar-se), i alguna beguda calenteta.

En la nostra sèrie per aprendre a reconèixer constel•lacions a simple vista dedicarem el mes de desembre al gegant Orió, ja comentat en aquest blog anteriorment.

Sabeu distingir ja aquesta gran figura?

La brillant estrella ataronjada en el seu ombro esquerra és una gegant vermella, anomenada Betelgeuse.

Fixeu-vos amb el cinturó, on porta penjada l’espasa. Amb un cel una mica fosc... veieu la taca blanca en l’espasa? És una nebulosa, la gran nebulosa d’Orió, visible a simple vista.

Veureu, també, una brillant estrella ataronjada en l'ombro esquerra del gegant: és una gegant roja, anomenada Betelgeuse.

Busqueu Orió sortint, inclinat, per l’Est a la primera part de la nit, i ben amunt al Sud a partir de la mitjanit. No té pèrdua.

Aquest mes, doncs, un gegant al cel, i espurnes que cauen per tot arreu, potser fragor de la batalla al cel, qui sap...

El cel aquest mes de ... Setembre

Aquest mes, Venus segueix dominant l’horitzó Oest poc després de la posta de Sol.

Especialment, us aconsello donar una ullada a l’horitzó els dies 11 i 12 d’aquest mes, ja que la Lluna hi passarà molt a prop. De fet, el dia 11 hi passarà tant que el meu programa de simulació els dibuixa sobreposats... efecte combinat per la precisió aproximada del programa i que Venus i la Lluna, realment, passen molt a prop (l’esquema que us adjunto té, per tant, la posició de la Lluna el dia 12)

Més coses. Ja haureu vist, durant tot l’estiu, la lluentor tan espectacular d’aquell “estel” que s’aixeca per l’Est cap a les 11 de la nit i que es pot observar fins la matinada recorrent el cel. És Júpiter, l’únic cos (a part de la Lluna i el Sol, és clar) que s’atreveix a rivalitzar en brillantor amb Venus.

Ja en parlàvem el mes passat: podem emprar Júpiter per a aprendre a localitzar la constel•lació de Pegaso, el gran cavall alat (http://estelsiplanetes.blogspot.com/2010/07/el-cel-aquest-mes-dagost.html). Aquest mes també ho podem fer. Tot i que Júpiter s’ha desplaçat una mica, segueix estant situat sota de la constel•lació:

I aquest mes us introdueixo una nova constel•lació, molt, molt senzilla: Cassiopea. Com molts de vosaltres ja sabreu, aquesta constel•lació es dibuixa al cel com una gran W que, al setembre, veurem de costat, magnífica, mirant al nord. En l’esquema següent us ho indico. Es tracta de localitzar al Gran Carro, que ens ajuda a trobar a l’estrella Polar. Doncs bé, a l’altra costat és Cassiopea, com una W oberta cap a l’oest. La buscareu?

Penseu que això d’aprendre a reconèixer constel•lacions és adictiu, i, com anar en bici, no s’oblida. Ah! És cultura i a més et permet ensenyar als amics i família. Així que a per Pegaso i Cassiopea, val?

El cel aquest mes... d'Agost

El grup impressionant de planetes que vàrem poder veure alineats el mes passat, a la posta de Sol, és aquest mes d’Agost encara més espectacular, ja que, més que alineats, es podria dir que es troben “apinyats”.

L’únic problema és que aquests planetes estan molt baixos en l’horitzó Oest... i cada dia que passa més baixos estaran, dificultant molt la visió.

Els planetes són Venus (inconfusible, ens servirà de referència, brillant intensament), Mart i Saturn. Una vegada més, la Lluna s’hi afegirà els dies 13 i 14 d’Agost, produint llavors una estampa del cel magnífica, com es pot veure en l’esquema:

Recordeu que per a poder veure aquesta agrupació visual de planetes heu de mirar a l’Oest, en un lloc on tingueu un horitzó clar i sense obstacles, just després de la posta de Sol. Localitzeu primer Venus, i amb aquest planeta i seguint l’esquema intenteu localitzar els demés. Si observeu el 13 o 14, tindreu la Lluna com a ajut per a la localització.

Aquest mes, aprofitant un altre planeta, us introduiré a una altra constel•lació típica, d’aquelles que n cop l’hagueu reconeguda per primera vegada ja difícilment oblidareu.

A partir de la mitjanit, veureu brillar espectacularment una “estrella” en el cel, mirant en direcció est-sudest. Aquesta estrella no és més que Júpiter (no el podeu confondre... cap altre “estrella” s’hi aproximarà en lluentor).

Un cop haguem localitzat Júpiter, intentarem descobrir la constel•lació de Pegaso (el gran cavall alat), que “vola” just per sobre del planeta. Localitzarem el gran quadrat que forma el cos del cavall. Aquest gran quadrat és la marca inconfusible d’aquesta constel•lació.

En aquest esquema ho veieu:

Observeu el quadrat, ... és immens. Només necessiteu una nit mitjanament fosca en un lloc tranquil. L’heu trobat?

Ah! I aquest mes, com cada Agost, no us perdeu la pluja d’estels més famosa: les “llàgrimes de Sant Llorenç” (nit del 12 al 13). Estigueu atents a l’article amb consells d'observació que publicaré en aquest blog properament!

El triangle de l'estiu

En qualsevol d’aquestes nits d’estiu, si aixequeu la vista al cel nocturn (cosa que us recomano de fer), us cridarà l’atenció un gran triangle, format per tres estrelles molt brillants (les més brillants que veureu).

Aquest és el conegut “triangle d’estiu”, i està format per les estrelles Vega (de la constel•lació de la Lira), Deneb (constel•lació del Cigne), i Altair (constel•lació de l’Àliga):

A part de la seva vistositat, el triangle ens servirà per a reconèixer en el cel a una de les constel•lacions més boniques... i també per a identificar a la Via Làctia.

Mireu a l’estrella Deneb: és senzill identificar-la, és la que es troba més al nord de les tres.

Veureu de seguida la forma de la constel•lació del Cigne. Deneb és el final de la cua d’una gran au que vola amb les ales desplegades i un llarg coll... el veieu?

La línia recta d’estrelles que forma el coll del cigne es projecta contra el costat oposat del triangle de l’estiu, tal i com podeu veure en el dibuix:

Un cop hagueu identificat la forma de la constel•lació ja no l’oblidareu i la reconeixereu fàcilment cada estiu.

Més coses: la línia del coll-cua (en la que es troba Deneb) també ens marca el lloc per on passa part de la Via Làctia. Com ja sabeu, aquest és el nom que rep la nostra galàxia, que veiem de perfil. En les nits fosques d’estiu, podreu veure-la brillar, com un gran núvol fantasmagòric. Doncs bé, la constel•lació del Cigne ens ajudarà a trobar-la si no la podem veure de seguida.

Recordeu que per a veure millor la Via Làctia podeu utilitzar visió indirecta: no hi mireu directament, sinó centreu la vista en un punt lateral no gaire allunyat del lloc per on penseu que passa la Via Làctia. El vostre cervell detectarà de seguida la lluentor feble, però inconfusible, de la nostra galàxia.

Compartiu el coneixement del triangle de l’estiu amb els vostres coneguts. Com tot en la vida, el saber dóna molta satisfacció, i amb aquests petits trucs el cel estrellat deix de ser un simple conjunt de punts per a passar a ser un dibuix preciós ple de formes familiars.

Una nit per a no oblidar: l’Any Internacional de l’Astronomia

Si, una nit de les què n’hi ha poques. De les què vaig catalogar com “astronomia fàcil”. (http://estelsiplanetes.blogspot.com/2009/08/astronomia-facil-astronomia-dificil.html)

Una nit a dalt del refugi de Cuberes, a la serra del Boumort (http://www.refugicuberes.com/index2.html), lloc magnífic per l’entorn que l’envolta, amb moltíssims ingredients per a proporcionar una experiència de natura magnífica.

Cérvols, fàcilment visibles. Refugi senzill, però molt acollidor. Companyia impagable, gent de natura, famílies.

I un cel... meravellós.

Deixeu-me parlar d’aquest cel, que em va impressionar, i utilitzem-lo per a aprofundir un xic més en el nostre coneixement del què es pot veure a ull nu.

Bé, potser començar dient que em costaria, ara mateix, recordar un cel més clar i estrellat. I mireu que porto des de ben jovenet observant.

Segurament, tot va coincidir: l’alçada i l’entorn del refugi, una nit freda (molt freda!) però sense vent. Una nit sense Lluna. I ni una sola boira (típiques al Pirineu). Quàntes nits com aquesta hi haurà a l’any? La Lluna ja n’elimina moltíssimes. Els núvols, boires i mal temps moltes altres.

Seguiu-me en l’explicació i veureu amb mi aquest cel.

És fosc, i fa fred. Aixequem la vista i sens queda directament la boca oberta. El cel es viu. Les estrelles semblen pintades. La Via Làctia no és que es vegi, és que domina totalment la vista, mostrant fins i tot zones de gradient, més o menys brillants, en la mesura en la què el pols galàctic ens amaga la lluentor de la galàxia.

Les formes de les constel·lacions costa d’identificar! Si, ens hem acostumat a identificar-les en cels amb pocs estels. En aquest cel, la quantitat d’estrelles et supera, i necessites uns instants per a situar-te i començar a identificar les formes més usuals.

Poc a poc vas absorbint tota la magnitud d’aquest cel, dominat cap al sud pel far de Júpiter. Vas abaixant la vista cap als horitzons, governats per les formes fosques dels cims de les muntanyes properes i dels arbres del bosc. Els estels toquen aquest horitzó. No hi ha pol·lució lumínica. Potser una mica, que s’intueix en direcció est (potser llum provinent de la Seu d’Urgell?)

El carro petit es mostra en la seva totalitat, sense esforç. Les constel·lacions del Cigne, de la Lira, i de l’Àliga, encara ben visibles a l’octubre en la primera hora del vespre, estan absolutament plenes de punts brillants, que destaquen sobre el fons blanc de la Via Làctia que les travessa.

Aquest riu blanc segueix cap al Nord, passant per la W de Cassiopea i amagant-se a l’horitzó, no sense abans haver tocat la constel·lació de Perseo, un altre lloc on visualment no dones abast.

Clavem un moment la mirada a la Via Làctea. Mirem atentament. Ostres! Intuïm perfectament el caràcter estrellat de la gran taca blanca, per què la veiem “motejada”. La retina ens identifica infinits puntets de llum, molt febles. Massa febles com per a poder-los veure individualment.

Seguim mirant, recorrent el cel, en busca dels objectes de cel profund que sabem que en teoria són visibles a simple vista.

Trobem la galàxia d’Andròmeda sense problemes. Buf, quina passada. En el cap del cavall de Pegaso, allà està. Una petita taca, difusa, però perfectament visible (si saps on mirar, és clar!).

Mira, i el doble cúmul de Perseo! Uau! Grups d’estrelles agrupats, tant junts que visualment ens apareixen com a taques que destaquen, fins i tot per sobre de la llum de fons de la nostra galàxia.

Les Plèiades s’aixequen per l’est. Si, en aquest cas no cal que necessitis saber on has de mirar. El “núvol” de llum és tant destacable i clar que la vista se’n va cap allà de seguida.

Necessitem telescopi? El meu amic Xavi n’ha pujat un, i el cuidador del refugi, en Gabi, en munta un altre.

Poc a poc ens anem rodejant d’amics. La gent que ha pujat al refugi a passar-hi la nit.

Amb el punter làser del Xavi despertem de seguida l’admiració dels nens... i dels adults!. El punter va assenyalant el cel, mentre anem explicant.

Els nens pregunten, no paren de preguntar. Preguntes de nens, si, preguntes simples però intel·ligents. I de vegades incòmodes de contestar.

Preguntes d’adults, més sofisticades, però que de vegades són contestades ràpidament i espontània per algun dels nens abans que l’interrogat pugui obrir la boca, amb respostes que em demostren que s’està fent bona feina a les escoles en una matèria que jo, de petit, apenes tocava, i menys als 8 anys.

Què són tots aquells puntets. Què és la taca blanca. Quins moviments té el cel. Mireu, allò és Júpiter. I veieu la galàxia d’Andròmeda aquí? I la simpàtica constel·lació del petit dofí aquí? Apuntant com en una pissarra, anem seguint les formes i figures del cel, mentre de fons sentim el bram d’algun cérvol que busca companya.
Una exclamació de sorpresa. Hey... heu vist aquella estrella fugaç? Si, estem a punt de la pluja d’estels del 21, i alguna ja veiem. Això ens dóna peu a explicar què són les pluges d’estels i els cometes (http://estelsiplanetes.blogspot.com/2009/05/que-son-les-pluges-destels.html)

I ara sessió de telescopi per a tots. Els nostres agraïts companys fan cua per anar veient els objectes. Els nens, ajudants per alguna que altra cadira sobre la que pujar i arribar a l’ocular.



2009 és l’Any Internacional de l’Astronomia, declarat per la Unesco: “Everyone should realise the impact of astronomy and other fundamental sciences on our daily lives, and understand how scientific knowledge can contribute to a more equitable and peaceful society”

Aquest any, als aficionats se’ns demana que SORTIM AL CARRER i que compartim.

La curiositat i l’interès per l’astronomia és senzill de despertar, per la’espectacularitat del tema. I si són nens, millor, ja que aquesta llavor se suma a les què estan ja plantant les escoles.

De forma similar a com les meves filles tenen una consciència ecològica que jo no tenia a la seva edat, així mateix les noves generacions incorporaran una “consciència còsmica”, que farà que l’univers vagi deixant de ser un lloc reservat pels savis i massa complicat per a pensar-hi, per a ser el què ha de ser: un element omnipresent, del què formem part, i que necessitem entendre per a anar contestant la pregunta del milió: d’on venim, i a on anem?


Una nit inoblidable. Formidable. Gràcies als amics que m’hi van portar, al Xavi, a l’Oriol. Gràcies als companys de Gerri que em van deixar pujar amb ells.

I gràcies als grups i famílies que estaven al refugi per a donar-nos la satisfacció de poder sentir que, per una nit, hem contribuït a l’Any Internacional de l’Astronomia.

Què son les constel·lacions?

Atenció, aquí pots escoltar l'àudio del podcast "La Terra és plana" del programa El Suplement de Catalunya Ràdio on explico què són les constel·lacions: "Les històries rere les constel·lacions".

-----------------------

Les constel·lacions son agrupacions d’estels, que les antigues civilitzacions reconeixien en el cel nocturn i que associaven a formes, figures, o personatges mítics.

En realitat, les estrelles que formen una constel·lació no estan de cap forma relacionades entre elles. És simplement un efecte de perspectiva visual. Moltes vegades, aquestes estrelles es poden trobar centenars d’anys llum de distància unes de les altres.

Si les constel·lacions son només un efecte de perspectiva, per què son importants?

Ens serveixen de molt bona referència per a conèixer el cel nocturn, orientar-nos i situar els objectes de forma relativament senzilla.

Per exemple, serà típic que llegim que tal o qual galàxia està situada a la constel·lació de, per exemple, el Cigne. Això ens permet de forma aproximada situar la galàxia mentalment en l’esfera celeste. (però recordeu el què hem dir: que la galàxia estigui en una constel·lació només implica que des de la Terra la veiem en perspectiva projectada en una zona del cel que els nostres avantpassats van anomenar amb el nom del Cigne, en aquest cas de l’exemple)

Quan us estireu a mirar les estrelles, veureu que és molt útil anar aprenent el nom i la forma de les constel·lacions. D’aquesta forma podreu reconèixer estrelles individuals, i a més localitzar altres constel·lacions, utilitzant trucs de l’estil de.... “si allargues el mànec del gran carro et trobes a l’estrella polar”.

La història de les constel·lacions sembla ser que es remunta a èpoques molt antigues. Algunes de les constel·lacions més conegudes ja varen rebre nom dels mesopotamis.

És fascinant veure la imaginació que tenien aquests pobles, que eren capaços de reconèixer figures mitològiques increïbles en el cel. Intenteu vosaltres veure aquestes figures també!

Per cert, que com moltes d’aquestes civilitzacions van viure en l’hemisferi Nord, resulta que les constel·lacions pròpies del Sud varen rebre noms molt segles més tard, i porten noms molt menys mitològics (com ara “telescopi”).

En èpoques contemporànies, la Unió Astronòmica Internacional va delimitar exactament les constel·lacions i les va “estandarditzar”.

De totes les constel·lacions del cel (88 per a ser exactes), n’hi ha unes quantes que són especialment rellevants. Per exemple, tenim les 12 constel·lacions que formen els signes del zodíac. Aquestes constel·lacions tenen en comú que ocupen un lloc al cel pel qual es va desplaçant el Sol en el seu recorregut anual (bé, ja sabeu que és la Terra qui es desplaça en realitat). I no tan sols el Sol: els dotze signes del zodíac reben a la Lluna i als planetes també.

Altres constel·lacions importants han servit de sempre com a fars o referències d’orientació. És el cas del Gran Carro, que ens ajuda a trobar a l’estrella Polar en l’hemisferi Nord. O de la Creu del Sud, en l’hemisferi Sud.

Un planisferi és un estri molt barat i interessant per a conèixer el cel i reconèixer a les constel·lacions. Us recomano que n’aconseguiu un i practiqueu. O que aprofiteu, si esteu amb algú que les conegui, per a que us les ensenyi!

Ara a l'estiu: intenteu reconèixer el Cigne, la Lira i l'Àliga. Els estels més brillants d'aquestes tres constel·lacions formen el triangle estival (el veureu ben amunt). Veieu el Gran Carro? I la W de Cassiopea mirant cap al Nord? I el gran cavall alat Pegaso mirant a l'Est?

De seguida passareu de veure simplement un conjunt de punts brillants en el cel a reconèixer gegants, animals mitològics, i figures fascinants que donaran sentit i vida al cel de la nit.


Vols llegir més sobre constel·lacions? 

·      *  Les constel·lacions. O, què es fumaven els antics?

·      *  Les constel·lacions,una guia per ordenar el cel

·    

·       * Per què es mouen les constel·lacions al llarg de l'any?

· 

·        *Què són les constel·lacions del Zodíac?

·