dimecres, d’octubre 18, 2017

La fusió de 2 estrelles de neutrons fa 130 milions d'anys obre la porta a conèixer millor l'univers

El passat 17 d'octubre es va fer públic un dels descobriments més importants de l'astronomia dels darrers temps. L'anunci, fet en roda de premsa oberta per internet, es va produir just 2 mesos després dels esdeveniments que varen conduir a aquest descobriment.

El 17 d'agost es va rebre, de forma quasi simultània als 2 grans detectors d'ones gravitacionals existents, una vibració de l'espai provocada per la fusió de 2 estrelles de neutrons fa uns 130 milions d'anys. Poc després, fins a 17 telescopis arreu del món rebien la llum d'aquest esdeveniment.

Si sou lectors generalistes, sense gaires coneixements científics, potser la descripció que acabo de fer no us dirà res. Deixeu-me, doncs, que intenti explicar on radica la importància del fet.

Tot el que sabem del cosmos, de l'univers, ho sabem gràcies a la llum. Aquesta és el missatger que ens porta informació dels objectes que habiten allà fora, així com dels processos que hi tenen lloc.

Els nostres avantpassats contemplaven el cel amb l'ull nu, l'únic instrument del que disposaven per rebre la llum que emetien les estrelles i els planetes (en aquest cas llum del Sol reflectida). Nosaltres també processem llum quan mirem, embadalits, el firmament. Però des del segle XVII, l'home disposa d'un potent instrument que ha permès tot el desenvolupament de l'astronomia moderna: el telescopi.

Inicialment, i fins fa relativament poc temps, els telescopis observaven de forma similar als nostres ulls. Amb pupil·les molt més grans, recullen llum d'objectes molt llunyans. Llum visible, que els nostres ulls no poden captar perquè no tenen el poder de recol·lecció necessari com per a poder apreciar aquesta radiació tan feble.

Actualment, disposem de telescopis, però, que són capaços de veure llum de la que anomenem no visible. Poden observar rajos gamma, o rajos X, que són les formes de llum més energètiques que existeixen (telescopis fora de l'atmosfera). També tenim instruments que miren en llum infraroja (també fora de l'atmosfera). O en microones (sí, microones, les mateixes que utilitzem a la cuina!). O en ones de ràdio. També formes de llum, però en aquest cas amb menys energia que la llum visible.

I és que el que anomenem llum és un missatger potentíssim. Els objectes de l'univers, i els processos físics i químics que ens expliquen com funcionen aquests objectes, emeten llum, en tota la seva varietat. El Sol, la nostre estrella, per suposat emet llum visible (la que descompon un prisma, del blau al vermell). Però també emet infrarojos (que ens escalfen la cara), o microones, i ones de ràdio. Només que els nostres ulls no han estat fets per veure tots aquests tipus de llum.

Ha estat estudiant el conjunt de totes aquestes emissions de llum que la ciència ha pogut assolir el coneixement actual. Ho hem fet amb telescopis visuals. Amb telescopis de rajos gamma i X. Amb telescopis d'infrarojos. Amb radiotelescopis.

Però, en definitiva, emprant sempre llum.

Fins a que hem començat a descobrir les ones gravitacionals.

Predites per la relativitat general d'Einstein, fa 100 anys, aquestes ones són vibracions de l'espai (temps) que certs esdeveniments provoquen. Normalment per objectes molt massius movent-se ràpida i acceleradament. Vindrien a ser com ones sobre un llac quan hi cau una pedra. I si ens imaginem que l'espai és com una tela elàstica, serien tremolors que es propaguen al llarg de la tela quan boles molt pesades es mouen per sobre.

Les ones gravitacionals no són llum, tot i que viatgen també a la velocitat d'aquesta. Al no ser llum, ens obren una nova finestra per estudiar l'univers. Es converteixen en uns missatgers nous, que ens poden portar informació diferent, complementària. Alguns ho comparem amb el so: si som capaços de detectar ones gravitacionals i estudiar-les, passem de tenir només llum a tenir també "so" (l'exemple del so és una llicència poètica, és clar).


De la mateixa forma que necessitem telescopis que observin llum, les ones gravitacionals requereixen detectors. En aquest cas no en diem telescopis. Són uns equips molt complexos, que bàsicament intenten detectar com les distàncies entre 2 objectes varien subtilment quan ens creua una ona gravitacional. Quan la petita ona sobre el llac fa que la nostra barca es bellugui.

La dificultat, i el que ha fet que fins fa a penes 2 anys no haguem detectat les primeres ones gravitacionals, és que aquestes vibracions són ínfimes, minúscules. Increïblement petites. Sabeu com de petites? Les ones que estem començant a detectar (que serien, per tant, les més fàcils de detectar) variarien la distància que ens separa de l'estrella més propera (que està a 4,2 anys llum de distància, que us recordo que són quasi 40 bilions de quilòmetres) en l'equivalent a... el gruix d'un cabell humà!!! Sí, ho has llegit bé.

És impressionant que tinguem avui aquesta capacitat de detecció. Us podeu imaginar la complexitat dels equips, que lògicament no poden mesurar bilions de quilòmetres, i ho fan sobre distàncies de tan sols alguns quilòmetres (com es veu a la fotografia). En aquestes distàncies, arriben a detectar variacions de l'ordre de la mida d'un protó (més petites que un àtom!). Qualsevol petita vibració de l'entorn, des d'un tremolor de terra, fins al caminar d'una persona, o el pas d'un cotxe quilòmetres lluny, provoca variacions, tremolors, molt i molt més grans. La tecnologia implicada aïlla els detectors de la majoria d'aquestes vibracions, diguem-ne quotidianes. Addicionalment, la utilització de més d'un detector, situats en llocs diferents del planeta, permet facilitar la identificació de senyals autèntics i separar-los de les vibracions mundanals.

Des de la detecció de la primera ona gravitacional, el 14 de setembre de 2015, se n'han pogut identificar 5. Totes elles corresponents als darrers instants de la fusió de forats negres o d'estrelles de neutrons, els objectes més compactes que coneixem.

Orbitant un al voltant de l'altre, parelles de forats negres, o d'estrelles de neutrons, al llarg de milions d'anys es van acostant, fins a que, en un sospir, cauen un sobre l'altre en una espiral boja a velocitats properes a la llum. Són esdeveniments apocalíptics, com cap altre. És la pedra que cau al llac.

La detecció del 17 d'agost correspon a la fusió de 2 estrelles de neutrons, com deia al començament. Més concretament, al darrer minut de la seva existència. Als darrers centenars de voltes abans de fusionar-se. Un esdeveniment que els astrònoms anomenen "kilonova", i que, entre d'altres coses, va fabricar, de cop, enormes quantitats d'or (milers de vegades tota la massa de la Terra!), de platí, o d'urani. Elements químics pesats que troben, a les gegantines temperatures provocades per la kilonova, el laboratori perfecte per ser forjats a partir d'elements més simples.

Però la rellevància de l'anunci, el que el fa extraordinari, és la detecció CONJUNTA d'ones gravitacionals i de llum, per primer cop a la història.

Això es va aconseguir gràcies a les alarmes disparades pels detectors d'ones gravitacionals i a la capacitat que varen tenir de posicionar de forma aproximada al cel l'origen d'aquest cataclisme. En poques hores, multitud de telescopis, emprant totes les formes de llum, miraven en aquesta direcció, i recollien valuosíssima informació.

És com l'exemple que us deia de la llum i del so. Per primer cop, hem observat un esdeveniment a l'univers rebent la seva llum i "escoltant el seu so".

Els articles que s'han sotmès a publicació a prestigioses revistes porten el nom de més de 3.500 científics d'arreu del món, en un esforç col·laboratiu segurament sense precedents.

Es trigarà mesos, si no anys, en analitzar tota la informació recollida. Combinant les observacions de llum (rajos X, visible, infraroja, microones, i ràdio), i ara també la informació proporcionada per les ones gravitacionals enregistrades, podrem entendre millor com funciona aquesta fusió d'estrelles de neutrons, que, de moment, sabem que va succeir fa 130 milions d'anys en una galàxia relativament propera (NGC 4993). També podrem completar el puzle de la formació dels elements químics. Tot i que sabem que som pols d'estrelles, nosaltres i tot el que ens envolta, forjats dins d'aquests astres o en el mateix moment de la seva mort, algunes de les incògnites que quedaven, relatives a les abundàncies que observem a l'univers dels elements més pesats que el ferro, podrien quedar definitivament resoltes.

I això només és el començament. No es tracta ja d'entendre la fusió de les estrelles de neutrons, o la formació dels elements químics pesats, sinó de disposar de la capacitat de rebre, i estudiar, més d'un missatger còsmic. La nostra comprensió dels forats negres, per exemple, podria revolucionar-se en els propers anys.

El premi gran, gran de debò, serà el mateix Big Bang, el moment de creació de l'univers. No ha existit esdeveniment en el nostre cosmos més poderós que aquest, i les vibracions que devia provocar varen ser immenses. Però aquestes enormes ones sobre el llac s'han anat afeblint lentament, i després de 13.800 milions d'anys són ara mateix a penes perceptibles. Però hi són. Han de ser-hi.

Anirem millorant, per suposat, la capacitat de detecció dels nostres instruments, i en un futur molt proper començarem a detectar, cada mes, cada setmana, multitud d'ones gravitacionals. Ens n'adonarem que el nostre espai vibra constantment, amb ones que provenen de totes les direccions, i provocades per gran nombre d'esdeveniments. I, algun dia detectarem les ones del Big Bang, de l'increïble moment zero.

Deixem, però, de pensar en el futur i assaborim de moment l'actualitat. Estem obrint una nova finestra per entendre l'univers. Una finestra complementària a la que ja teníem des de sempre. 

La llum seguirà sent, sens dubte, la font de coneixement més important, com ho ha estat al llarg de tota la història. Però ara s'unirà, poc a poc, un fascinant i extraordinari company. 

Les minúscules ones sobre el llac.


diumenge, d’octubre 15, 2017

L'objectiu de la vida. Per què només un cop?

En aquest article vull compartir amb vosaltres 2 reflexions sobre la vida que m'han portat, durant les darreres setmanes, a donar-li bastants tombs al cap.

La primera d'elles va aparèixer, de sobte, en mig d'una excursió per la natura. Un camí per una selva frondosa, humida, absolutament farcida d'arbustos, falgueres, i arbres. Rodejat pel brunzit de multitud d'insectes. 

Aquell camí transcorria pels voltants d'un volcà en erupció. Un volcà que escopia rierols de  lava  cap a la vessant contrària a la que ens trobàvem. Però no sempre havia estat així. A penes unes desenes d'anys abans, tot el lloc per qual transitàvem va ser devastat i cobert per una espessa capa de cendres i roques foses.

La diversitat de formes de vida en aquell camí era tal que em sorprenia pensar quin sentit tenia tot allò. Vull dir, era una vida efímera. Havia desaparegut feia uns anys, i tornaria a anar-se'n en el futur segurament immediat. I, malgrat això, la natura feia allà un desplegament exuberant, una despesa sense límits. Un esforç aparentment malbaratat.

Vaig pensar, també, amb els milions d'espècies vives en el planeta, desconegudes per mi, que vivien hores, o dies. Per què? Amb quin motiu? Quin sentit tenia viure tan poc?

La conclusió que en vaig treure em va colpejar durant dies, potser degut  la seva simplicitat.  L'objectiu final de la vida és la reproducció. És tirar endavant. I, per sobre d'això, l'evolució natural bé a ser l'instrument de millora. D'assegurar la supervivència futura de l'espècie, que no de l'individu.

Sota aquest punt de vista, l'home seria l'única espècie viva que coneixem que decideix donar un motiu a la seva existència, més enllà de la reproducció. Tenim objectius, projectes. Donem sentit al nostre recorregut individual. Però, en això, som l'excepció. L'objectiu d'un insecte, d'una planta, o d'un elefant, és reproduir-se. La vida està programada per fer-ho.

Sembla una bajanada, oi? Però crec que no ho és. Pensem-ho un moment. L'instint de reproducció està tan codificat en l'ADN que forma part del que entenem com a vida. No podria ser d'una altra manera. Només així s'entén que la vida s'hagi obert camí en indrets absolutament increïbles, com a les profunditats dels oceans, als deserts, o fins i tot dins el gel polar. Sense la priorització de la reproducció, la vida no hauria prosperat a la Terra. Després de cada extinció massiva, va seguir una recolonització encara més vigorosa. Impulsada per la reproducció.

La natura no escatimarà esforços per assolir aquesta reproducció. Ho farà sempre, a tot arreu. L'evolució, l'adaptabilitat, podrà superar els reptes que l'ecosistema faci aparèixer. Però res podrà fer l'evolució per assegurar la supervivència d'aquella espècie sense l'automatisme programat de la reproducció.

L'únic objectiu de la vida seria reproduir-se. Punt.

La segona reflexió va venir provocada per la lectura d'un article científic sobre la probabilitat de l'existència de vida fora de la Terra.

La vida al nostre planeta va aparèixer molt poc després de la seva formació. Encara no hem identificat el mecanisme pel qual ho va fer. No en tenim ni idea de com es fabrica la vida, a partir de materials orgànics. Ni idea.

La qüestió és que la vida només ha aparegut un cop a la Terra! Només un cop, que coneguem.
Va ser fa uns 3800 milions d'anys com a mínim. I, un cop va aparèixer, es va desenvolupar com a boja, conduint a l'enorme diversitat que coneixem.

Per què la vida només ha aparegut un cop? Com és que el mecanisme que la fabrica no està funcionant ara mateix? Com és que mai no hem detectat la creació de la vida a partir de components inanimats?

Sigui el que sigui el que la natura utilitzés, sembla que no ho ha tornat a posar en funcionament des de llavors. Podem situar les espècies vives que coneixem com a evolucions d'espècies anteriors. Ningú no ha descobert res totalment diferent. Una primera generació.

Què es deduiria d'aquest fet?

Una primera deducció seria que l'aparició de la vida és un  procés extraordinàriament complex, quasi únic, necessitat de multitud de casualitats i fets irrepetibles, que van coincidir només una vegada fa milers de milions d'anys. Això ens portaria a la conclusió que potser la vida a l'univers és escassa. Molt escassa, i que difícilment doncs la descobrirem mai ateses les gegantines dimensions del cosmos.

Una segona conclusió podria ser que la vida no va aparèixer aquí. Tal com una teoria científica defensa, la vida podria haver arribat a cavall  d'un meteorit. Això explicaria l'aparició tan prematura. També podria explicar que la vida no hagi tornat a aparèixer aquí. La Terra no reuniria, ni ara ni en el passat, els ingredients necessaris. No seria el laboratori, el tub d'assaig, de la vida. Només seria el camp adobat per al desenvolupament.

Una tercera conclusió seria que la nostra forma de vida, la que es va derivar del mateix origen, lluita ferotgement per evitar que torni a aparèixer vida. Que pugui desenvolupar-se  un model diferent, que podria acabar amb el nostre. Sota aquesta perspectiva, els intents de fabricar quelcom nou, potser no basat en l'ADN, seria frustrat immediatament per l'atac de la vida actual. La destrucció del tub d'assaig per part de bacteris, de fongs, d'algues. Els defensors del nostre esquema de vida.

Existeixen, és clar, altres possibilitats. Una quarta, molt interessant, seria que estem equivocats. I que la vida sí que s'està creant constantment a partir del material inanimat. Simplement que no ho sabem identificar.

Potser tenim davant els nassos formes de vida totalment diferents, que no es basen en la química del carboni, ni en l'ADN. Que no presenten processos metabòlics estàndard. I que no sabem, no podem, identificar.

Aquesta probabilitat semblaria la menys versemblant de les comentades. Però no s'hauria de descartar completament. Potser no tindríem aquesta nova vida davant els nassos literalment, com deia. Potser estaria amagada en indrets encara no explorats.


Seguiré pensant, segur, en aquestes coses. Em semblen fascinants les derivades que se'n poden treure. Magnífics els tombs mentals que un pot arribar a donar a partir d'aquestes 2 aparentment inofensives reflexions: la utilitat de la vida, i la inexplicable aparició única de la mateixa.


dimecres, d’octubre 04, 2017

60 anys de la primera gran fita espacial: l'Sputnik 1

Aquesta setmana, en concret el dia 5 d'octubre, fa 60 anys del llançament de l'Sputnik 1 per part de la Unió Soviètica.

Tot un esdeveniment en 1957, L'Sputnik va ser el primer satèl·lit artificial en entrar en òrbita, i va significar un gran cop d'efecte dels soviètics, en plena guerra freda.

El satèl·lit era molt simple: una esfera de 58 centímetres de diàmetre amb 2 transmissors i 4 antenes. Va aconseguir donar 1440 òrbites al voltant del nostre planeta, i es va incinerar a la seva re-entrada a l'atmosfera 92 dies després del seu llançament.



En aquells moments, les 2 súper potències lluitaven per la supremacia, no tan sols a terra, sinó a l'espai. Segurament, aquesta competició, que després hem anomenat cursa espacial, també va ser alimentada per una gran càrrega d'orgull nacional.

El fet és que els soviètics van marcar primer, amb l'Sputnik 1. No és que això agafés totalment per sorpresa als americans, ja que tenien informació del desenvolupament que els russos estaven fent, però sí és cert que l'impacte que va causar el fet sobre l'opinió pública americana va ser major del que els governants d'aquell país esperaven (molt probablement pel tema comentat de l'orgull nacional, en aquest cas ferit).

La gent va interpretar l'èxit soviètic com un fracàs propi. No passarien a la història com els primers. Però, encara més important, semblava com si l'enemic estés com a mínim un pas més avançat en el domini militar de l'espai i la capacitat de poder enviar míssils o altres dispositius d'atac a distància.
Tot plegat va fer que els americans posessin pressió als seus programes espacials, i entre d'altres coses es va crear la NASA l'any 1958.

La supremacia soviètica va seguir durant uns anys. Entre els majors triomfs cal anomenar a la Luna 2, el primer dispositiu que va arribar a la Lluna. I, per sobre de tots, l'històric vol de Yuri Gagarin, el 12 d'abril de 1961, que el va convertir en el primer home enviat a l'espai.

Poc a poc, la capacitat industrial i d'inversió dels Estats Units va anar donant el tomb a la situació. En especial després que Kennedy, l'any 1962, dirigís un famós discurs al Congrés en el que es comprometia a enviar l'home a la Lluna abans no acabés aquella dècada. A partir d'aquell moment, la gran maquinària americana va ser abassegadora. Amb aproximadament un 4% del pressupost total anual dedicat a la carrera espacial, els americans van crear programes tan trencadors com el Gemini i l'Apolo.


El que va anar succeint a continuació ja més o menys ho sabem tots, i l'arribada d'Armstrong i Aldrin a la lluna, el 20 de juliol de 1969, va ser la culminació dels esforços americans.

I els soviètics? Doncs van perdre la iniciativa. En part per la mort a causa del càncer, l'any 1966, del pare dels principals programes espacials de la URSS, Korolev. També per què, a diferència dels americans, ells no havien concentrar esforços, i disposaven de diferents grups de científics i enginyers competint entre ells en diverses iniciatives i programes. Per acabar d'enredar-ho, els líders del país varen estar discutint sobre la conveniència d'enviar l'home a la Lluna durant uns anys, i varen perdre un temps que ja no van poder recuperar.

L'exploració amb robots que estem fent a Mart, o les missions a Júpiter, Saturn, i Plutó. Fins i tot l'Estació Espacial Internacional. Tot això ha estat possible gràcies a la ferotge competició que va haver en aquells moments, durant la dècada dels 50 i 60. Mai més s'han tornat a dedicar tants esforços humans i econòmics a la cursa espacial.

L'Sputnik 1. Quan un mira al darrera pot meravellar-se dels increïbles avenços que s'han produït en 60 anys.

Què vindrà en el futur proper? Ni ens ho imaginem!


dimarts, de setembre 12, 2017

15 de setembre: el suïcidi de la sonda Cassini

El seu final serà èpic, com correspon a una de les missions amb més èxit de tota la història de la NASA.

El proper 15 de setembre, la sonda Cassini entrarà a les capes altes de l'atmosfera de Saturn. Durant la seva caiguda, transmetrà fins al darrer instant, enviant informació inèdita sobre la composició de l'atmosfera. Aguantarà, però, pocs instants, i desapareixerà cremat per la fricció amb els gasos del planeta gegant.

Després de quasi 20 anys de missió, 13 dels quals al voltant de Saturn, Cassini s'ha quedat sense combustible (que s'empra per a realitzar petites correccions a la seva trajectòria). I els científics no volien arriscar que la sonda acabés caient sobre un dels satèl·lits de Saturn, contaminant-los. Satèl·lits que són una de les grans promeses de l'exploració de l'espai, ja que, rics en aigua líquida sota la superfície, alguns d'ells podrien albergar vida.


Al mes d'abril es va decidir dirigir Cassini cap al suïcidi, en una sèrie de 22 passades entre Saturn i els seus anells, cada cop més a prop. Una trajectòria sense retorn, que els gestors de la missió han anomenat "El gran final".

Cassini va ser llançat a l'espai l'any 1997, amb una planificació de missió que cobria fins l'any 2008. Arribat aquest any havent complert tots els seus objectius principals, i amb excel·lent estat de salut, els científics varen decidir estendre-li la vida 2 anys més, definit nous objectius i experiments. I després va arribar una tercera extensió, l'any 2010, iniciant la fase de missió que acabarà justament el 15 de setembre.

Cassini ha revolucionat el nostre coneixement del planeta dels anells. A través dels ulls, i dels instruments de la sonda, hem vist l'enorme tempesta hexagonal que domina el pol nord del planeta. Ens hem fascinat amb l'enorme complexitat del seu sistema d'anells, increïblement prims. Una veritable obra d'art de la natura.

Hem descobert satèl·lits, amb formes i característiques inesperades. I hem certificat la presència d'aigua líquida en alguns dels móns que orbiten Saturn.

Ens han sorprès guèisers a Encèl·lad, un lloc que ja està a la llista prioritària d'exploració futura. I hem baixat a la superfície de Tità, a través de la sonda filla Huygens, enviada des de Cassini l'any 2004, per observar llacs, boira i precipitacions de gas metà líquid.

A més de tot això, Cassini ens ha inspirat a tots amb les seves extraordinàries fotografies.

Cal dir que el llegat de la sonda és immens. Són tantes les dades recollides al llarg de la missió que s'espera que, a partir de l'anàlisi de la informació, es puguin seguir fent descobriments durant anys.


Voleu saber el cost de Cassini? Doncs uns 3.300 milions de dòlars, incloent tot: el seu disseny, el llançament, i la missió pròpiament dita. En diners actuals, tenint en compte l'inflació des del 1997, estaríem parlant d'aproximadament uns 5.000 milions de dòlars ( i exagero, ja que el cost total s'ha repartit fins el moment actual, de forma que no caldria incorporar la inflació a tota la quantitat).

Penseu que és molt? És l'equivalent a 15 avions de combat F-22. Sí, has llegit bé. Una missió científica, que ha durat 20 anys, i que ha rendit descobriments essencials pel coneixement del nostre Sistema Solar ha costat com 15 màquines de fer la guerra. I l'F-22 no és pas l'avió de combat més car del món. Podríem haver comparat amb el bombarder B-2: amb només 2 d'ells podríem finançar Cassini!

Els que seguim amb passió l'exploració de l'espai enyorarem Cassini. Però ho farem satisfets. Pensant que aquest enginy ha complert amb escreix, fins al seu darrer segon.




dilluns, d’agost 28, 2017

2 minuts de glòria

A mesura que s'apropava el moment de la totalitat, els nervis s'apoderaven de la gent que omplia l'enorme ranxo de pastures que s'havia convertit, per uns dies, en un campament. Tots havíem vingut amb el mateix objectiu: contemplar un dels eclipsis totals de Sol més esperats dels darrers anys.

A les 9:10 minuts del matí el disc de la Lluna va començar a mossegar el Sol per la part superior dreta. Al començament, a penes perceptible. Tan suaument ho va fer que la meva família, amb les ulleres solars posades, varen dubtar per uns instants que l'espectacle s'hagués iniciat.

Però de seguida es va fer evident la invasió de la Lluna, que cada cop anava guanyant més terreny, tapant més al Sol.

Poc a poc l'astre rei s'ocultava, i dibuixava al cel una figura similar a la d'una lluna en fase minvant.

"Què prim es veu ara el Sol!"

Amb aquesta frase, una de les meves filles anunciava el que hauria de venir a continuació. Després d'una hora d'eclipsi, la Lluna estava a minuts de tapar completament al Sol.

Poc abans, la intensitat de llum en el paisatge havia baixat considerablement, i tothom s'abrigava degut al descens de temperatura. Havíem passat d'un calorós dia d'agost de l'Oregó central a haver-nos de tapar per no tremolar. De fred, però també d'emoció.

Havíem arribat a Madras, una població d'uns 6000 habitants, aquell mateix matí, després de canviar els plans. Inicialment, ens hauríem d'haver mogut a la frontera entre els estats d'Oregó i Idaho, una llarga etapa de carretera des d'on érem. Però les previsions meteorològiques ens varen fer dubtar. La zona de Madras era també perfecte, al mig del pas de la totalitat (la franja dins la qual t'has de situar si vols veure l'eclipsi en fase total), i la teníem a un parell d'hores de cotxe. Però Madras era un destí arriscat: prou a prop de Portland, el poble atrauria masses i es convertiria en un veritable forat negre (que ens podia engolir). En altres condicions, hagués estat el lloc a evitar.

Però després de llegir els avisos de l'estat d'Oregó, recomanant arribar al lloc de visualització amb un dia d'antelació si un no volia quedar-se aturat a les carreteres col·lapsades durant hores i perdre's l'espectacle, vàrem apostar per escurçar l'etapa i intentar Madras. Així que la nit anterior havíem buscat, i trobat per internet, un lloc d'acampada dins els terrenys d'una parella de ranxers. No precisament barat, però... què valia realment un eclipsi total de Sol?



Una tenda d'acampada, comprada el mateix dia de l'eclipsi en un magatzem de les afores de Madras, juntament amb dos bases d'escuma per aïllar-nos del terra, s'afegien a la llista d'estris imprescindibles en l'improvisat pla.

La nit havia estat gèlida. Gèlida? No, el següent. És clar, no anàvem preparats per acampar. Ens vàrem posar a sobre tota la roba que vam poder, però crec que sempre recordarem aquella sensació desagradable de peus, mans i nas freds durant tota la nit. Sacrificis que eren ben acceptats, per altra banda. El premi s'ho mereixia.

"No pot ser!!!!!!"

Els aproximadament 700 campistes varen embogir. El Sol s'havia enfosquit completament! Eren exactament les 10:19 hores.

"Ulleres fora!", vaig cridar. Era el moment tan esperat. El de poder admirar la fase total de l'eclipsi a ull nu, sense la necessitat de protegir-se la vista.

Per més paraules que utilitzi, per més fotos que ensenyi... res, absolutament res, pot descriure les sensacions que un viu durant aquells 2 escassos minuts que dura la totalitat.

Al cel apareixien ara algunes estrelles, a ple dia. En concret, Regulus, l'estrella més important de la constel·lació del Lleó, brillava provocativament, ben alta, desafiant el sentit comú. La llum el dia era ara molt feble. No com una nit, no. Diferent. Tal com és en un eclipsi total de Sol.



L'astre rei, que havia deixat de ser-ho momentàniament, quedava ocultat per un disc negre, com pintat, i ensenyava la tènue llum de la seva corona. Era aquesta llum la que ara ens il·luminava.
Ja no notàvem el fred. Pell de gallina, només miràvem al cel.

Bé, no només al cel. Jo estava pendent de les fotografies. Havia assajat durant mesos amb el filtre solar i les configuracions de la meva càmera.

"Com podrem fer per recordar tot això?" va preguntar una de les meves filles. I és que eren tantes les sensacions, que quedava clar que seria difícil poder gravar-les totes i cada una d'elles a la memòria. Crits exultants recorrien tot el campament.

"Ulleres posades!"

El meu avís indicava que s'havia acabat la part de la totalitat, i havíem de protegir la vista de nou. Els primers rajos de Sol varen esgarrar el cel de sobte, i es va tornar a fer de dia. La Lluna es retirava lentament, tan poc a poc com havia entrat. Sortia per la part inferior esquerra. El Sol tornava al seu regnat.

L'abraçada familiar al final de la fase total va resumir el que sentíem en aquells moments.

Us deixo algunes de les fotografies que vaig fer. En dues d'elles es veuen els anomenats anells de diamant. Resulta que la superfície de la Lluna no és regular: té muntanyes i valls. Quan la Lluna és a punt de bloquejar totalment el Sol, els darrers rajos de llum aconsegueixen creuar per algunes de les valls lunars que queden a la vora de la Lluna, produint un flash momentani que dura a penes uns instants. I quan finalitza la totalitat, els primers rajos del Sol alliberats quan la Lluna es desplaça travessen els valls situats a la vora d'aquesta. Un nou flash.



En la imatge de la totalitat es pot apreciar el detall de la corona solar, una extensa regió del Sol, esculpida pel camp magnètic de l'astre, que es fa visible en el moment culminant de l'eclipsi.
Finalment, una composició de la seqüència de l'eclipsi, amb la imatge central de la totalitat augmentada de mida.



No voldria acabar sense uns apunts de coneixement.

Recordar que un eclipsi de Sol sempre es produeix quan la Lluna és nova. Això és degut a raons geomètriques, ja que Sol, Lluna i Terra queden alineats en aquest ordre. D'aquesta forma, la cara il·luminada de la Lluna ens dóna l'esquema, definició de lluna nova.

Però no totes les llunes noves produeixen eclipsis de Sol, perquè l'òrbita que segueix el nostre satèl·lit està lleugerament inclinada respecte del pla orbital que la Terra i el Sol formen. A la pràctica, la majoria de llunes noves passen per sobre o per sota del Sol, sense donar lloc a eclipsis.

La mida del Sol i de la Lluna, vistos des del nostre planeta són molt similars, a pesar de l'enorme diferència que ambdós cossos presenten realment. És un efecte de perspectiva, que fa possible que gaudim d'eclipsis de Sol totals. Però això s'acabarà en un futur molt llunyà, ja que la Lluna es distancia de la Terra a raó d'un xic més de 3,5 centímetres cada any. En uns centenars de milions d'anys, la mida aparent de la Lluna al cel no aconseguirà ja cobrir totalment al Sol, i deixarem de tenir eclipsis totals (seran només anulars, en els que el disc de la Lluna queda dibuixat dins del Sol sense tapar-lo del tot).

Degut a la geometria de l'eclipsi, en la que la Lluna està molt més a prop de nosaltres que el Sol, el fenomen es projecta sobre l'esfera terrestre com una diminuta ombra, que es va desplaçant a mesura que la Terra gira. A la pràctica, això fa que un eclipsi total de Sol només pugui ser observat des de petites franges allargades. És a dir, per observar la fase de totalitat t'has de situar dins la franja. Moltes vegades, aquesta cau sobre el mar, o creua zones deshabitades o de molt difícil accés.

Nosaltres, tornem malalts d'eclipsi, i no descartem perseguir-ne algun altre en els propers anys.

Tot això, esperant el que tindrem al sud de Catalunya l'any 2026!




dissabte, de juliol 29, 2017

Com gaudir de les Llàgrimes de Sant Llorenç d'enguany

Com cada estiu, la primera quinzena d'agost arriben les Llàgrimes de Sant Llorenç. La pluja d'estrelles més famosa de l'any. Segur que no te la voldràs perdre, oi?

En primer lloc, deixa'm dir-te que les pluges d'estrelles són... impredictibles. M'explico: podem saber exactament quan es produiran (ara t'explicaré per què), però normalment mai no l'encertem preveient com d'intenses seran. De vegades, una determinada pluja  ens sorprèn totalment, i omple el cel de forma espectacular, tot i que les previsions fossin més aviat modestes. Així que, per norma, recomano donar-lis una ullada sempre, per si un cas. Al menys a les pluges més importants que es produeixen al llarg de l'any.

Com es produeixen i per què?

Els cometes i alguns asteroides, quan vaguen a prop de la Terra, poden deixar rere seu un rastre de minúscules partícules, de pols. Aquests diminuts fragments queden en òrbita al voltant del Sol, justament en el mateix camí que seguia el seu progenitor.

Quan la Terra, en el seu recorregut anual creua l'òrbita de l'asteroide o cometa en qüestió, milers de partícules xoquen contra l'atmosfera i es desintegren a les parts altes, deixant un bonic rastre de llum.
Aquesta és la raó per la qual les pluges de fugisseres es produeixen sempre a les mateixes dates (més o menys), en els moments de l'any en els que travessem els camins dels cossos que varen sembrar la seva òrbita de fragments.

En concret, les Llàgrimes de Sant Llorenç, conegudes tècnicament com a Perseids, provenen del cometa  Swift Tuttle  (descobert l'any 1862 i que completa una volta al Sol en 133 anys).

Enguany, calculem que el màxim, és a dir,  el moment en què poden entrar més fragments a l'atmosfera, serà la matinada del 12 al 13 d'agost. Tot i això, aquesta pluja acostuma a estendre's considerablement al llarg d'unes nits anteriors i posteriors. Per tant, la meva recomanació és aprofitar qualsevol moment tranquil, des del dia 10 aproximadament fins al 15, per mirar el cel amb paciència.

Sí, paciència. Perquè que ningú no es pensi que és aixecar la vista i cridar amb emoció. Vénen quan vénen. De vegades molt seguides. Però d'altres amb minuts de separació, que semblen hores. El millor és estirar-se còmodament (eviteu mals de coll) i esperar. Per entretenir-se, la visió de la Via Làctia, o dels centenars d'estrelles penjades al firmament, són perfectes per deixar vagar la neurona.
Atenció, perquè, malauradament, tindrem Lluna. La seva llum no va gens bé, ja que esborrarà del cel els traços de les fugisseres més petites. Però no patiu, perquè ni la Lluna pot impedir que se'n puguin veure. És un espectacle que no falla mai.


La Lluna sortirà justament de matinada, en el moment teòric del màxim. Per aquesta raó, suggereixo que observeu el c el abans de la seva sortida, durant la primera part de la nit. Òbviament des d'un lloc fosc. Res a fer des de les ciutats, companys. Però a ben segur que molts de vosaltres sereu de vacances,  als pobles, a la muntanya. Si finalment observeu de matinada en qualsevol d'aquelles nits, amb la Lluna ja sobre l'horitzó, situeu-vos d'esquena a ella i observeu la regió de cel que més a sobre teniu.

Si tenim en compte el tema Lluna i la predicció de màxim, jo apostaria per observar les nits de l'11 al 12 i del 12 al 13 principalment, ja que, a cada nit que passi, la Lluna sortirà més tard i estarà menys il·luminada (estarà en fase minvant).

Quan en vegeu una de fugissera, a part de cridar i demanar un desig, intenteu allargar mentalment el seu recorregut cap al darrera. Notareu que totes semblen provenir d'un mateix lloc del cel. Tots els traços, els vegeu on els vegeu, poden ser imaginàriament allargats i conflueixen en un punt. Aquest punt del cel es coneix amb el nom de radiant, i és el lloc en el qual la Terra impacta amb els fragments en òrbita. Tots ells entren a l'atmosfera per aquella regió del cel, i s'inflamen poc després.

El nom Perseids fa referència, justament, al radiant d'aquesta pluja d'estrelles, que se situa a la constel·lació de Perseu. Us haig de dir que no té gaire interès mirar el cel en direcció al radiant, ja que els traços lluminosos poden aparèixer en qualsevol part del cel (tot i que, com deia abans, allargant el seu rastre arribaríem al radiant).

Fixeu-vos amb la  llum que deixen al seu pas.  És d'un color groc ataronjat molt típic. Els traços d'aquests meteors acostumen a ser curts. I, de vegades, diries que els sents, però això és un engany de la nostra imaginació.

Ja ho he comentat altres vegades en aquest blog. Per mi, l'experiència d'estar estirat, mirant el cel, amb família o amics, i fent-la petar fins a que, tot d'una, algú crida "Ohhhhh! L'heu vist?", és inigualable.

Personalment, aquelles nits estaré força ocupat fent el que més m'agrada. La nit del 10, a Falset, en una xerrada i observació popular que ja és un clàssic, i que fem des del castell. I les nits de l'11 i del 12 tornaré a ser amb els amics de Jean León, a les seves bodegues a Torrelavit, en una vetllada de vi i estrelles, que inclou un tast, un sopar, una xerrada d'astronomia, i l'observació del  cel a ull nu i amb telescopi. Si algú té interès en venir, podeu fer l'inscripció segunit les indicacions del cartell:




Bon cel a tothom, i bones Llàgrimes de Sant Llorenç en companyia!

diumenge, de juliol 23, 2017

Com mesurar distàncias a l'univers... sense cinta mètrica

Aquesta és una pregunta que se'm fa sovint a les xerrades en què participo.

Resulta que els objectes que habiten l'espai es troben tan lluny de nosaltres que els sistemes de mesures directes de distàncies són inviables. Oblidem-nos doncs d'estendre una immensa cinta mètrica entre els objectes del cosmos!

Afortunadament, la natura ens ha proveït d'alguns mètodes indirectes per poder estimar distàncies. Bé, la natura i la inventiva científica, ja que s'han necessitat força anys, i ments privilegiades, per a desenvolupar aquests trucs.

De la mateixa forma que, al nostre món, hem d'emprar diferents mecanismes per mesurar distàncies en funció del rang que ens interessi (no ho fem igual si el que hem de mesurar són els centímetres que separen 2 mobles, que si hem de saber quants quilòmetres hi ha entre 2 pobles), l'astronomia també ha anat establint diferents mètodes, cada un d'ells aplicable dins una determinada escala de distàncies.

Com excepció, pels cossos més propers del nostre Sistema Solar sí que podem emprar mètodes directes. Com per exemple l'enviament d'un feix de llum, que reboti i ens retorni. En el cas de la Lluna, ho fem amb làsers que es reflecteixen en miralls que les missions Apolo hi varen deixar. Però també ho fem amb senyals de radar, enviades als asteroides que transiten pels voltants.

Quan no és possible utilitzar el radar, el primer mètode indirecte s'anomena paral·laxi. Si observem una estrella relativament propera, mesurem curosament la seva posició, i tornem a fer el mateix al cap de 6 mesos, quan el nostre planeta se situï al costat diametralment oposat en la seva òrbita al voltant del Sol, detectarem un petit canvi de posició de l'estrella respecte al fons d'estrelles immòbils, molt més llunyanes. Coneixent la distància Terra-Sol, i emprant una fórmula trigonomètrica simple, podrem calcular la distància que ens separa de l'astre observat.

Es pot simular l'efecte de la paral·laxi si allarguem un braç, amb el polze aixecat, i observem només a través d'un sol ull. Notarem que, si canviem l'ull, mantenint immòbil el braç i el dit, la projecció d'aquest sobre el fons canvia.

L'aparició d'instruments cada cop més precisos, en òrbita, ha permès ampliar el rang d'utilització de la paral·laxi, i actualment es pot emprar per a objectes que es troben a uns centenars d'anys llum.

Al cosmos existeixen estrelles anomenades variables, que, com el seu nom indica, presenten canvis en la intensitat de la seva llum. Moltes d'aquestes estrelles mostren oscil·lacions periòdiques, com si fossin polses, i les designem com a polsants. A començaments del segle XX, Henrietta Swan Leavitt, una astrònoma americana, va estudiar un tipus d'estrelles polsants anomenades cefeides. Observant pacientment i meticulosa variables cefeides dels Núvols de Magallanes (unes galàxies nanes que acompanyen a la Via Làctia) va notar que la corba de variació de la seva llum depenia de la brillantor de l'estrella: com més brillant era una cefeida, més llarg era el seu període de variabilitat. Com que podia suposar que totes aquelles estrelles estaven, més o menys, a la mateixa distància de nosaltres (al Gran o al Petit Núvol de Magallanes), va poder deduir que el període amb el que polsava la llum d'una cefeida guardava relació amb la seva lluminositat real.

Tot i que en el temps de Swan Leavitt no es coneixien els mecanismes físics que fan que una cefeida es comporti així, la fórmula descoberta funcionava a la perfecció. Amb aquest famós mètode, que va emprar per exemple Edwin Hubble per a poder establir l'expansió de l'univers, si un descobreix una variable cefeida, i mesura el cicle de variació de la seva llum, pot estimar la seva lluminositat, la qual, comparada amb la brillantor que rebem, dóna la distància a la que es troba.

Les cefeides són com fites de carretera, anomenades en astronomia candeles estàndard. Localitza'n una i sabràs la distància a la que es troba la galàxia que la conté. Per fortuna, les variables cefeides són molt lluminoses, i les podem veure des de grans distàncies. Amb aquest mètode podem calcular distàncies de l'ordre d'algunes centenes de milions d'anys llum.

La natura ha estat generosa amb nosaltres, i ens ha proveït d'altres candeles estàndard que permeten anar encara més lluny: les supernoves de tipus Ia.

Aquestes gegantines explosions són el resultat de la mort sobtada d'estrelles anomenades nanes blanques. Una nana blanca és la resta calenta i densa d'una antiga estrella de tipus solar, que envelleix tranquil·lament després d'haver esgotat tot el seu combustible nuclear. Però resulta que, ocasionalment, una nana blanca pot formar part d'un sistema binari (un parell d'estrelles orbitant conjuntament). En aquest cas, la nana blanca pot anar robant matèria a l'estrella companya si aquesta es troba molt expandida, com passa quan les estrelles comencen a envellir i s'inflen. La matèria de les parts més externes de la companya expandida és atreta per la nana blanca, i la va engreixant lentament.

Quan la massa de la nana blanca supera les 1,44 vegades la del Sol (el conegut com a límit de Chandrasekhar), s'inicia de forma descontrolada un procés en cadena de fusió nuclear emprant el material que formava la nana blanca i que aquesta no era capaç de processar. La nana blanca és destruïda en qüestió de segons, en mig d'un cataclisme termonuclear.

Precisament, el fet que totes les explosions de supernoves de tipus Ia es produeixen en el mateix punt, en la superació del límit de Chandrasekhar, fa que la seva lluminositat sigui equivalent. D'aquesta forma, la detecció d'una supernova Ia en una galàxia llunyana permet, per comparació, estimar la distància de la galàxia hoste. I com aquestes supernoves són extraordinàriament brillants, es poden arribar a distingir des de distàncies increïbles. Les supernoves Ia són, també, candeles estàndard, que allarguen la nostra cinta de mesurar a milers de milions d'anys llum.

L'expansió de l'univers ens ofereix una altra forma d'estimar distàncies.

Quan una galàxia s'allunya de nosaltres, l'espectre de la seva llum mostra un desplaçament al color vermell. L'expansió de l'espai produeix aquest efecte: els objectes llunyans es distancien tots de nosaltres, mirem cap a on mirem (a nivell local això no aplica, i, per exemple, la nostra galàxia i la d'Andromeda s'apropen en via de col·lisió). I com més llunyana és una galàxia, més ràpidament es separa de nosaltres (és a dir, més desplaçada cap al vermell veiem la seva llum).

Vull tornar a destacar que aquest efecte és producte de l'expansió de l'espai, no pas del moviment propi de les galàxies. És com si infléssim un globus, en el que haguéssim pintat punts de color sobre la seva superfície. A l'inflar-se, es crea goma entre els punts, i aquests es separen com si es moguessin (quan, de fet, estan immòbils).

D'aquesta forma, la mesura del desplaçament al vermell d'un objecte remot ens proporciona una certa aproximació de la distància a la que es troba. Amb aquest mètode ens atrevim a estimar distàncies encara més enllà de les que podem assolir amb les SN Ia.

A més dels mecanismes de càlcul de distàncies comentats, que podríem considerar els més importants, n'hi ha d'altres en els que no entraré en detall, com són la comparació de la velocitat de rotació de les galàxies espirals amb la seva lluminositat, o l'estudi acurat del moment evolutiu en el que es troben determinats cúmuls (agrupacions) d'estrelles.

Normalment, per a un mateix objecte, diguem una galàxia, intentem emprar, si podem, un parell de mètodes, ja que cada un d'ells, com hem vist, és independent. Així podem afinar més, i tenir més certesa sobre les nostres estimacions.


No, no tenim cintes còsmiques de mesurar. Però hem anat descobrint les fites de carretera que l'univers ha anat situant per tot l'espai.


dimecres, de juliol 05, 2017

Els reis d'aquestes nits. Us els perdreu?

Les nits d'aquests dies (i properes setmanes) són especialment generoses amb nosaltres, al mostrar-nos, ni més ni menys, que 4 dels 5 planetes visibles a ull nu.

Tenim el lluentíssim Venus de matinada, baix sobre l'horitzó est, precedint la sortida del Sol. I a Mercuri, també molt baix sobre l'horitzó, però en aquest cas oest, seguint al Sol després de la seva posta. Observar Venus no té cap mena de dificultat, és senzillament una "estrella" espectacular i inconfusible. Però Mercuri és una altra cosa. És força complicat veure'l ja que va molt baix, es necessita gaudir d'un horitzó oest pla i sense obstacles, disposar d'una orientació d'on trobar-lo, ... i molta paciència.

Però sens dubte els 2 grans planetes a observar aquestes nits són Júpiter i Saturn.

Veurem Júpiter brillar, com "l'estrella" més brillant del cel del vespre. Quan es fa fosc, el podem localitzar sense dificultat, encara bastant alt al cel, cap al sud-oest. És "l'estrella" més brillant en tot el firmament durant la primera part de la nit. Vist amb uns prismàtics, notarem sense problemes el seu disc, i veurem els seus 4 principals satèl·lits. De fet, són tan brillants que es podrien veure sense ajut d'instruments si no fos perquè la potentíssima llum del gegant ens enlluerna i els amaga de la nostra visió.

Si podeu, observeu aquest planeta un parell o tres de dies, i recordeu la posició dels 4 petits puntets. Notareu com canvien la seva posició, ballant d'un costat a l'altre del planeta. Ah! I si en trobeu algun a faltar serà perquè estarà passant pel davant del disc de Júpiter, o s'haurà amagat al darrera.

Amb un petit telescopi podreu gaudir dels colors del planeta. No hauríeu de tenir dificultats en distingir algunes de les franges acolorides (ataronjades) que governen la seva zona equatorial. Estareu veient les parts altes de l'atmosfera de Júpiter.

Aquí podeu veure la fotografia que li he fet a Júpiter recentment. És, sens dubte, un objecte que desperta l'admiració de tothom qui el veu pel telescopi. El gegant del Sistema Solar es troba actualment a més de 800 milions de quilòmetres de distància, i està sent estudiat per la sonda de la NASA Juno, que, com a curiositat, porta 3 figuretes Lego a bord (una d'elles és el déu Júpiter, una altra és la deessa Juno, i la tercera representa a Galileu, el descobridor dels 4 principals satèl·lits del planeta).

Però el veritable protagonista actualment és Saturn, el rei dels anells. El localitzareu durant tota la nit al cel. No destaca especialment per la seva lluentor, i has de saber on mirar, ja que hi ha vàries estrelles (aquestes sí, estrelles de debò) que brillen més o menys com ell.

En concret, a mitja nit el podreu trobar al sud, a una mitja alçada entre l'horitzó i el punt més alt del cel. Relativament a prop d'una estrella ataronjada (que és Antares, l'astre més important de la constel·lació de l'Escorpí). El podreu distingir perquè, igual que els demés planetes, notareu que la seva llum no fa pampallugues, i es fix.

Saturn ens presenta, enguany, els anells ben oberts, quasi al màxim per efecte de la perspectiva. No hi ha res com veure aquest planeta pel telescopi. Sempre dic que mai no s'oblida el primer cop que se'l veu, allà petit, rodejat pels anells, com una obra d'art minimalista. Us recomano, doncs, que localitzeu un amic, o conegut, amb telescopi, i que el convideu a una cervesa a canvi de la visió de Saturn.

Per cert, quan mireu pel telescopi, heu de mantenir la vista allà durant una estona. Notareu que l'objecte (Saturn, o Júpiter) semblen moure's, vibrar. Això és degut a l'efecte de les turbulències de la nostra atmosfera. Si mires una bona estona, de sobte es produeix com un moment de sort, i veus detalls que ràpidament desapareixen. Estones d'estabilitat atmosfèrica, efímeres, però que són la clau per poder gaudir de la visió d'aquests planetes. Així que no us preocupeu si feu un xic de cua al telescopi. Observeu tranquil·lament, i intenteu apreciar detalls.

Us adjunto el retrat que li he fet a Saturn aquests dies. Penseu que el planeta es troba ara mateix a més de 1400 milions de quilòmetres de distància... i tot i això fixeu-vos la quantitat de detalls que es poden captar. Actualment la sonda de la NASA Cassini està fent els seus darrers vols entre el planeta i els anells, en una trajectòria suïcida, anomenada "El gran final", que la portarà a estavellar-se contra Saturn al setembre. Acabat el seu combustible, després de més de 12 anys de missió, els científics no volen que Cassini pugui caure sobre algun dels satèl·lits del planeta anellat i contaminar-los.  Satèl·lits cap a on es dirigiran properes missions, en recerca d'indicis de vida.

Per acabar, voldria advertir al lector que les fotografies astronòmiques, tot i ser fascinants, són enganyoses per qui pensa que veurà el mateix posant l'ull a l'ocular d'un telescopi. Les càmeres especialitzades en astrofotografia poden captar detalls subtils que el nostre ull no pot. A més, els que ens hi dediquem emprem tècniques de processat per extraure tota la informació que aquestes càmeres han recollit.

Ara bé, dit això, res, absolutament res, pot superar les emocions que desperta l'observació directa, ja sigui del cel nocturn a ull nu, en una nit estrellada, o mirant pel telescopi. Allò ho estem veient en directe, nosaltres. No és la foto d'algú altre. És llum que ha estat viatjant per l'espai durant temps per portar-nos, expressament a nosaltres, el retrat d'un objecte.

Aneu, doncs, a per a Júpiter i Saturn. Potser us costaran un parell de cerveses, però no us decebran.



dimecres, de juny 14, 2017

Desenganyem-nos. No hi ha una segona Terra enlloc.

Aquesta és, si voleu, la mala notícia.

I és que tal com explicava a la introducció de la darrera conferència que vaig fer, titulada precisament "A la recerca d'una segona Terra", no n'hi ha, de Terra v2.0.

A la conferència, repassava l'estat de la tecnologia i la ciència pel que fa al descobriment de planetes similars al nostre, orbitant altres estrelles.

Planetes rocosos, com la Terra. De mida similar. En els que potser hi ha aigua, i aquesta és líquida en superfície. Girant al voltant d'estrelles longeves, que donen temps més que suficient com per a que la vida, en cas d'aparèixer, es pugui desenvolupar i evolucionar com aquí.

Les dimensions de la nostra galàxia són enormes. Potser 400.000 milions de Sols, cadascun segurament amb planetes. No tots seran similars al nostre, és clar. Alguns estaran formats per gas, com ara els gegants del nostre Sistema Solar (Júpiter, Saturn, Urà i Neptú). N'hi haurà d'altres massa a prop de la seva estrella (com ara Mercuri de la nostra). Però en trobarem semblants a Venus (potser massa calent), Mart (potser massa fred), i la Terra (just a la fusta).

Actualment, hem identificat a penes una dotzena d'exoplanetes (planetes en altres estrelles) que podrien ser similars al nostre (en mida, i en distància justa a la seva estrella). Només un grapat, però perquè la tecnologia just ens permet ara començar a descobrir-los. La xifra es dispararà en el futur proper, ja veureu. Només a la nostra galàxia, ... de quants estaríem parlant? De centenars de milions? Potser de milers de milions? Les xifres són esgarrifoses.

És clar, amb tanta xifra, sembla que trobar la segona Terra ha de ser factible.

Penso que no. Penso que és impossible.

Què vol dir una Terra v2? Reflexionem uns instants.

Nosaltres, igual que totes les formes de vida en aquest planeta, hem evolucionat aquí. Som com som perquè la natura ens ha adaptat a la Terra.

La gravetat d'aquest planeta, els 9.8 m/s2, ha fet que tinguem l'estructura òssia que tenim, i els músculs que ens mouen.

Som així d'alts o baixos degut, també, a la gravetat. En un planeta més gran, amb major gravetat, o més petit, amb pes menor, seríem diferents. Hauríem evolucionat d'una altra forma.

Tenim els ulls que tenim perquè el Sol és com és. Aquest Sol, i també aquesta atmosfera. La natura ha fet que els ulls de totes les espècies que en tenen s'adaptessin per captar, per treure profit, de la radiació majoritària de la nostra estrella. Si haguéssim orbitat una estrella un xic més freda, per exemple, els ulls potser haurien evolucionat per poder veure en l'infraroig. Per què no? El que anomenem "llum visible" no és més que un petit rang de llum que els nostres ulls poden apreciar. Però hi ha molta més "llum" que la que els ulls poden veure.

Però anem més enllà. Pensem, sentim, i estimem adaptats a la Terra.

Tot dins nostre són reaccions químiques. Que encara no entenguem com funcionem no vol dir que ho fem degut a la màgia. Els processos químics en el nostre interior són complexíssims, i, un cop més, fets a mida d'aquest planeta. Proteïnes, aminoàcids, hormones... tot construït amb el material a disposició aquí, amb les proporcions que la natura va trobar adient emprar.

En un altre planeta, similar, però mai idèntic, al nostre, les abundàncies d'elements químics poden ser lleugerament (o molt) diferents. Els processos metabòlics poden haver evolucionat diferent, potser degut a petites diferències de temperatures mitjanes. Què vol dir tot això? Que els nostres sentiments, com deia, producte de reaccions químiques, estan fabricats aquí.

Terra, el que es diu Terra, només n'hi ha una.

Això no vol dir que no puguem trobar planetes similars, en els que migrar. Llocs nous on viure, crear colònies. És clar que sí. De móns habitables n'hi haurà moltíssims, tot i que el problema serà arribar-hi.

Però la qüestió de fons és que la nostra espècie evolucionarà diferent en aquells móns futurs. No serà qüestió d'una, ni de cinc generacions. Però a la llarga, l'ésser humà canviarà, per adaptar-se al nou planeta.

Arribarà un moment que haurem de marxar, sí. Potser perquè ens haurem carregat el planeta, o potser perquè no hi cabrem, o necessitarem explotar nous recursos. O tot plegat a l'hora.

Però mai no trobarem una segona Terra. Mai podrem replicar l'humil lloc on vàrem començar a ser fa més de 3.000 milions d'anys.


El món que ens ha fet com som. El planeta blau.



Estels i Planetes

TOP