dijous, de gener 29, 2015

Columbia 2003: o com la burocràcia de les organitzacions ens pot portar al fracàs

Fa pocs dies es varen complir 19 anys de la tragèdia del Challenger. Un esdeveniment molt trist, que va costar la vida a 7 astronautes, i que es va deure a un gravíssim error en la valoració del risc i en anteposar altres criteris als de prudència tècnica.

Coincideix que l'1 de febrer es compliran 12 anys de la segona catàstrofe històrica del programa dels transbordadors espacials americans. La del Columbia, l'any 2003, que va posar en evidència, de nou, la feblesa en els processos d'escalat dins la NASA. Però, sobre tot, va retratar com el pes burocràtic d'una organització pot ofegar la seva flexibilitat i la capacitat de reacció front una crisi, tal i com va concloure la comissió d'investigació que el govern  americà va organitzar d'urgència posteriorment a l'accident. 

Un autèntic exemple de llibre,  malauradament. I ho dic amb tot el respecte del món. Estem parlant de la NASA, organització puntera on les hagi,  i admirable en moltíssims sentits. Justament per aquest motiu ens ha de fer reflexionar a tots, especialment a aquells que tenim la responsabilitat de direcció d'empreses i organismes.


El Columbia estava preparat per enlairar-se del Kennedy Space Center, a Florida, el dia 16 de gener. A bord, 7 astronautes, en el que era el vol número 28 d'aquesta nau emblemàtica. Aparentment, el llançament es va realitzar satisfactòriament. Però al dia següent, una minuciosa anàlisi de les imatges enregistrades per les càmeres a la rampa de llançament va mostrar com un fragment del material d'aïllament que recobria un dels motors de combustible es desprenia i colpejava contra el cos del Columbia.

Les imatges no tenien prou resolució com per a conèixer l'afectació que aquest cop podia haver tingut sobre l'estructura que funciona com a escut tèrmic del Columbia. Mentre a l'espai la missió es desenvolupava normalment, a terra va començar un llarg i tortuós procés de discussió  sobre la criticitat del fet.

Com sempre acostuma a passar en aquests casos, similarment al cas del Challenger, els enginyers van ser els que varen adoptar una posició de més gravetat i conservadora. Segons ells, amb les poques dades que tenien, no es podia descartar que el dany hagués estat important, i que s'hagués malmès greument la protecció que havia d'assegurar el retorn sa i estalvi del Columbia i de la seva tripulació. Durant la re-entrada a l'atmosfera, la nau hauria de suportar temperatures de l'ordre de 1.700 graus, i l'estructura de recobriment servia, naturalment, per a protegir-la dels efectes d'aquest calentament. Una fisura a l'estructura podia ser catastròfica.

L'opinió de part del "management", però, era diferent. Altres vegades s'havia produït el despreniment de petits fragments en el moment de l'enlairament, que havien colpejat l'escut del transbordador, sense produir dany algun. Per una part, els fragments que es desprenien eren d'una espècie de goma escuma, un material en principi poc pesat. Per l'altra, es confiava en l'alta resistència de l'estructura externa del Columbia, de cara a suportar els impactes de la goma escuma. Tantes vegades abans s'havia donat aquesta situació que s'havia arribat a assumir com un defecte a corregir, però no crític.

Però per sobre d'això, i atenció, perquè aquest fet és polèmic a més no poder des d'un punt de vista ètic (i, com es va demostrar en la investigació, equivocat també des del punt de vista tècnic), es pensava que, si mai es donava el cas d'un dany greu a l'estructura de protecció, era millor no comunicar-ho a la tripulació, front la impossibilitat de fer-hi res, seguir la missió normalment, i confiar que en el retorn a la Terra la nau seria capaç de sobreviure. Com en una de les declaracions es va recollir, es deia que front tal eventualitat, als astronautes també els agradaria d'aquesta forma, més que patir inútilment sabent que la mort els esperava al cap d'uns dies.

Bé, el fet és que es va realitzar una simulació per ordinador, per tal d'intentar conèixer fins a quin punt l'estructura podia haver estat malmesa. Per sorpresa de tots, enginyers inclosos, els resultats de la simulació eren dramàtics. Amb les dimensions estimades del fragment desprès, la velocitat de la nau en el moment de l'enlairament, i l'angle d'incidència aproximat de l'impacte, l'ordinador preveia un trencament de les plaques de carboni que formaven l'escut protector. Davant aquesta evidència, des d'alguns nivells tècnics es va recomanar demanar a la força aèria americana que intentés treure fotografies d'alta definició de la nau en òrbita, per tal de valorar els danys, en el cas que hi fossin (la tecnologia per a fer-ho existia, i es podia haver intentat fotografiar a distància al Columbia des d'avions volant a gran alçada).

Aquesta petició no va progressar. Alguns estaments de la NASA deien que el programa de simulació era massa conservador, i que tenia tendència a exagerar els resultats. També se seguia pensant que, en cas que fos veritat i que la nau estès malmès, no s'hi podia fer res, i que s'havia de confiar que el Columbia podria superar la re-entrada a l'atmosfera. Finalment, i aquesta no és una conclusió pública de la investigació, perquè hi ha part d'ella que està classificada i es manté en secret, per alguna raó (prestigi? imputació de costos?) semblaria com si la NASA hagués estat reticent a demanar l'ajut d'altres agències.

La discussió entre "demanem ajut!" o "no fa falta" es va prolongar. Mentre, els astronautes seguien amb les seves assignacions, desconeixedors totalment dels fets. En un moment donat, un dels enginyers va fer esment irònic als cartells que inundaven la NASA, predicant bones pràctiques. Un dels cartells deia: "Si penses que hi ha risc, diga-ho!". L'estructura burocràtica de la NASA no semblava que hagués de reaccionar.

Va arribar el dia del retorn. L'1 de febrer de l'any 2003. Es va informar a la tripulació del despreniment que s'havia produït el dia de l'enlairament, però se'ls va assegurar que s'havia descartat qualsevol risc a l'estructura de la nau. El procediment de retorn es va endegar normalment.

La re-entrada de la nau a l'atmosfera es va produir a una velocitat de 28.000 Km per hora i a 280 quilòmetres d'alçada, sobre l'oceà Índic, en direcció al Pacífic i als EEUU. El recorregut previst havia de portar al Columbia cap a la base de la que havia sortit.

En els següents minuts, la nau va anar perdent alçada, i tot semblava normal. En 9 minuts, el Columbia ja es trobava entrant per la costa de Califòrnia sobre terra americana, a 70 Km d'alçada. Tot normal, excepte pel fet que alguns ciutadans, fotògrafs que observaven el pas del Columbia pels cels des de Califòrnia a Texas, varen notar alguns fogots de llum, i signes de fragments desprenent-se.

Als 14 minuts des de la re-entrada, el Columbia perd una placa protectora de l'escut tèrmic. Aquesta placa es va recuperar a terra després de l'accident, i és la resta que es troba més allunyada de l'accident. En aquells moment, la nau era ja sobre l'estat de Texas, a 64 Kms d'alçada. Pocs segons després, els instruments a terra indiquen una pèrdua de pressió a les ales del Columbia, i es rebia la darrera transmissió de la tripulació. Una veu entretallada deia: "Roger, uh, bu  ...", i es tallava. En aquells instants, la nau s'estava sacsejant fora de control, i l'alarma havia d'estar sonant dins la cabina.

2 minuts després, a les 9 del matí, hora local, el Columbia es desintegrava al cel, prop de Dallas. Els nombrosos fragments seguien la seva trajectòria a tota velocitat, en mig d'una immensa bola de fum. Les lectures de l'interior de la cabina de la nau encara eren normals en aquell moment, de forma que es sospita que els astronautes eren encara vius, i que varen morir durant el mig minut següent, mentre la cabina es fragmentava.



Els que coneixem bé els EEUU ens podem imaginar (només imaginar) l'impacte que aquesta catàstrofe, igual que la del Challenger, va produir a la societat del país. Encara avui, quan en parlen, es noten els esforços que fan per contenir l'emoció. Un cop duríssim.

Immediatament es va organitzar una comissió d'investigació presidencial. Les conclusions, com anticipava a l'inici de l'article, van ser demolidores. La incapacitat de l'estructura organitzativa de la NASA per respondre eficientment front a les recomanacions dels tècnics. L'excessiu pes burocràtic. Però, sobre tot, l'assumpció del risc derivat de l'incident com a inevitable.

Sí, perquè resulta que, en les conclusions s'indicava que hagués hagut opcions de reacció. Per una part, la nau Atlantis es trobava, casualment, quasi a punt per a una missió en els següents dies, i s'hagués pogut enviar al rescat, una opció molt arriscada però possible. I després, perquè s'hagués pogut intentar que els astronautes reparessin, des de l'exterior, els danys, emprant materials a ma. Fer una xapussa, vaja. Com la que va salvar la vida als astronautes de l'Apollo XIII, no oblidem.  Aquesta opció era molt més arriscada encara, però en tot cas els astronautes havien rebut entrenament per a fer passejos espacials, i els enginyers, durant la investigació, varen idear formes casolanes d'intentar la reparació. Qui sap si hagués funcionat.

La qüestió era que cap d'aquestes possibilitats s'havia explorat quan tocava. Si s'hagués demanat ajut a la força aèria, potser les imatges, mostrant una gran esquerda a l'escut tèrmic, haguessin mobilitzat l'organització per buscar alternatives.

Un desastre en tota regla, com deia. Especialment per les pèrdues humanes, veritables herois que es juguen la vida en nom de l'exploració de l'espai. També per la nefasta gestió de l'incident.

Per mi, no hi ha bons ni dolents. Ni tots els enginyers, ni tots els gestors estaven d'acord. Lògicament, hi va haver canvis a la NASA, i algunes persones varen ser recol·locades després d'allò.

Ara us llenço una pregunta. Penseu que les organitzacions en les que treballem, o dirigim, estan preparades per a l'excel·lència i l'eficiència, o pel contrari s'han convertit, les hem convertit, en dinosaures pesats, mancats de flexibilitat, i plens de burocràcia?


Cal que ens mirem el melic de tant en tant. O potser ens creiem millors que la NASA?

divendres, de gener 23, 2015

Què seria l'impacte d'un "global killer"?

Aquests dies s'està parlant força del pas d'un asteroide prop de la Terra. Es tracta d'una roca de mig quilòmetre de grandària, anomenada 2004 BL86, que passarà a 3 vegades la distància a la Lluna. Per tant, no representa cap perill. De moment.

Els EEUU, a través del programa NEO, monitoritza els cossos, cometes i asteroides, que podrien representar un perill per al nostre planeta. Actualment, se'n coneixen milers. Són objectes que, al llarg de la seva òrbita, creuen en algun punt la de la Terra, de forma que no és nul·la la probabilitat d'un impacte futur.

Tots sabem que és una qüestió purament d'estadística. Al llarg de la història de la Terra, aquesta ha rebut els impacte de milions d'objectes de tot tipus. Els més grans varen  provocar extincions en massa. I molt abans, altres ens varen portar tot l'aigua que tenim.

Però, què passaria si un asteroide realment gran, de, posem pel cas, 10 quilòmetres de grandària, impactés? (és la mida que es calcula tenia el que va provocar l'extinció dels dinosaures, i de milers d'espècies, ara fa uns 66 milions d'anys) 

Abans de seguir, dir que, afortunadament, la probabilitat de tal cosa és molt, molt petita. Roques d'aquesta dimensió ja són de categoria especial, i al llarg de milions d'anys la Terra i els demés planetes del Sistema Solar han anat sacrificant-se per netejar l'espai proper d'aquestes bombes ambulants. Però d'haver-ne, n'hi ha.

Primer vindria l'explosió de l'objecte, abans fins i tot de tocar terra. L'energia alliberada seria enorme. Més de 100.000 vegades la que podria alliberar el cap nuclear més potent que existeix.

L'asteroide, en la seva caiguda a tota vel·locitat, buidaria l'atmosfera al darrera seu durant uns instants. Més d'un bilió de tones de material (aigua, si cau al mar) serien xuclades cap al buit, podent arribar a alçades de més de 100 Kms.

El cràter seria d'uns 150 Kms de diàmetre. En cas de caure al mar, l'asteroide crearia aquest cràter en el fons marí, ja que no hi hauria prou massa d'aigua en cap oceà terrestre per parar-lo. El tsunami que es generaria seria gegant. Es calcula que, a una distància de l'impacte de 300 quilòmetres, l'ona tindria més d'un quilòmetre d'alçada. A 3.000 quilòmetres de distància, la destructiva ona tindria encara una alçada de 250 metres!

Posteriorment, tot el material ejectat cap a les capes altes de l'atmosfera caurien de nou, però repartit per àmplies zones del planeta. La caiguda de fragments grans provocaria innumerables incendis per tot el món.

La capa d'ozó seria destruïda probablement en la seva totalitat, i els habitants del planeta ens quedaríem sense la seva protecció, amb un clar impacte en la prevalença de tot tipus de càncers de pell. Les pluges àcides durarien mesos, o anys, i destruirien tots els organismes de superfície dels nostres oceans, amb conseqüències incalculables. Grans masses forestals arreu del planeta perdrien les fulles i moririen. L'aire quedaria contaminat amb àcids de nitrogen.

Durant mesos només veuríem foscor. Els rajos del Sol no arribarien a terra, per culpa de la gran quantitat de material i fum en suspensió. Tan densa seria aquesta boira que s'estima que no podríem veure'ns... ni les mans! No cal emfatitzar els efectes que aquesta llarga i fosca nit tindria sobre els éssers vius, molt especialment per a tots aquells que necessiten la llum per viure, i això suposant que haguessin sobreviscut a l'explosió, el tsunami, i a la pluja àcida.

Buf! Vaig escrivint això i jo mateix em vaig angoixant. Millor deixar-ho aquí, val?

La qüestió és que necessitem invertir en mecanismes de protecció, que ens permetin detectar a temps (amb anys d'anticipació per als objectes més grans, si volem tenir oportunitat de fer res) i desviar les grans roques que tinguin la mala idea de visitar-nos. L'escenari descrit es correspon a un dels pitjors, un "global killer" en tota regla que podria esterilitzar el planeta. Però per cada un que n'hi hagi, d'aquests grans, n'hi haurà milers de més petits, i igualment perillosos. L'impacte d'un objecte de mig quilòmetre ja es consideraria una catàstrofe a nivell mundial, amb repercussions gravíssimes.

Els mètodes de protecció són, de moment, només idees sobre paper. S'haurien d'aprofundir i de provar. Ningú no voldria que haguéssim de fer les proves cuita i corrent amb l'amenaça a sobre.


De moment, però, la Terra respira i gira tranquil·la, mentre veiem passar de reüll l'asteoride BL86. El gran joc de billar còsmic no sembla tenir-nos, al menys a curt termini, cap desagradable sorpresa preparada.


dimecres, de gener 21, 2015

Encara no coneixes el Montsec i el seu cel?

Aquesta setmana he tingut l'oportunitat de visitar la zona del Montsec, i  molt especialment el Centre d'Observació de l'Univers ubicat dins el Parc Astronòmic del Montsec (http://www.montsec.cat i http://parcastronomic.cat).

I us haig de dir que he quedat molt impressionat per tot el que he vist.

Aquesta regió de Catalunya és relativament poc coneguda, a pesar que té un atractiu inqüestionable per l'amant de la natura i de la cultura. Llocs com el petit poble d'Os de Balaguer, amb el seu castell. O el Monestir de les Avellanes. Per no parlar dels penya-segats i dels congostos de Terradets o de Mont-Rebei. El paisatge és dur i magnífic. Muntanyes i roques que s'aixequen de la vall i formen una paret imponent que separa la Noguera del Pallars Jussà.

Però l'estrella, i mai més ben dit, és el cel. Un cel que ha obtingut el certificat de reserva "Starlight", un títol que s'atorga internacionalment als millors cels del planeta. Als més transparents i menys contaminats i afectats per la llum. Un autèntic paradís per a l'observació de l'univers.

Amb l'objectiu de compartir aquesta meravella natural amb el públic, es va constituir el Centre d'Observació de l'Univers (COU), ubicat molt a prop del poble d'Àger. Amb unes instal·lacions modernes i enfocades a la divulgació, és el destí perfecte per a famílies que vulguin gaudir del cel de la zona. 

El COU disposa d'exposicions, i telescopis (inclosos solars) manegats per educadors i divulgadors. I la joia de la corona: l'anomenat "Ull del Montsec", un espectacular planetari, equipat amb còmodes butaques, des de les quals es pot gaudir d'una simulació del cel que et deix bocabadat. Però és que aquest planetari no és gens comú. És capaç d'obrir una de les seves parets i mostrar el cel real de la nit! Actualment, el planetari està sent millorat amb capacitats de projecció 3D, per a major gaudiment de l'audiència.

El vaig poder visitar de la ma del seu Director Científic, en Salvador Ribas, amb el que apassionadament vàrem compartir converses que em deixaren amb ganes de més. En Josep Vilajoliu, responsable de la Gestió Econòmica del Parc Astronòmic del Montsec, es va encarregar de proporcionar-me informació extensa sobre les activitats que es fan al Parc.

Vaig tenir la sort de viatjar acompanyat pel millor guia possible en el meu recorregut per la regió. En Jaume Leon, de Lleida i Tu (http://www.lleidaitu.com), és un gran coneixedor dels llocs d'interès i una inesgotable font d'informació, anècdotes i històries. En Jaume gestiona l'agència perfecte per planificar una visita a gust de qualsevol (l'oferta d'activitats és molt complerta).


Paisatge, muntanyes, rapinyaires, pobles amb encant. Campanes i castells. Parapent, escalada, i excursionisme. Monestirs. Bon menjar. La seva gent. I un dels millors cels del món. 

Es pot demanar més?

dimecres, de gener 14, 2015

2016: haurem descobert desenes de Terres? El meu treball de màster

No fa pas gaire, l'any 1995, la humanitat va poder respondre una de les preguntes transcendents que durant segles havia ocupat en discussions a científics i filòsofs. Dos astrònoms suïssos varen descobrir el primer planeta que orbitava una estrella diferent al Sol. Allò era la confirmació experimental d'un supòsit que, fins a les hores, només  s'havia sustentat en el sentit comú: si el nostre Sol tenia planetes, havíem de suposar que no podíem ser un cas únic, i altres estrelles també en tindrien.

La xifra de planetes descoberts fora del nostre Sistema Solar no ha parat d'augmentar. En aquests moments, existeixen ja més de 1.500 planetes confirmats. El ritme de descobriments cada cop és més ràpid, gràcies a l'avanç de la tecnologia. Es calcula que, només a la nostra galàxia, hi haurà milers de milions de planetes.

Cal dir que tots els descobriments es realitzen indirectament, mesurant els efectes que els planetes tenen sobre la seva estrella o sobre la llum que ens arriba d'aquesta. És a dir, no tenim tecnologia encara per a poder visualitzar-los directament, ja que les distàncies de les que estem parlant són enormes, fins i tot per a les estrelles properes. L'excepció al que acabo de dir són un petit grapat de planetes en estrelles molt properes que recentment s'han pogut observar com a diminuts punts de llum.

El premi gros en la recerca de planetes és, sens dubte, la detecció de planetes de composició rocosa, similars a la Terra, i que a més orbitin dins el que s'anomena zones habitables de les seves estrelles. Les zones habitables són franges orbitals en les que, d'existir aigua en els planetes, aquest es podria trobar en estat líquid. És a dir, ni massa a prop de l'estrella com per a provocar l'ebullició dels oceans, ni massa lluny com per a congelar tota la massa d'aigua existent. Per exemple, per al nostre Sol la zona habitable va, aproximadament, des d'una mica abans de l'òrbita de la Terra fins a quasi l'òrbita de Mart.

Perquè si al 1995 vàrem poder contestar la pregunta de si el nostre Sistema Solar era únic o no, ara la pregunta amb majúscules és, ni més ni menys, si la vida és propietat exclusiva de la  Terra o, pel contrari, és un fet abundant a l'univers. Una altra vegada, el sentit comú ens dicta una resposta, però, de nou, necessitem comprovacions experimentals.

Així que aquesta és la cursa: la recerca del que s'anomenen "terres" (o "super-terres" per a referir-se a  planetes rocosos un xic més grans que el nostre) dins les zones habitables de les estrelles. I amb això contestarem la pregunta? No encara. Que detectem terres en zones teòricament habitables no és cap prova que allà existeixi vida. Però tindrem els candidats en els que centrar les bateries de proves que sí podrien donar-nos la pista que busquem.

Per a dissenyar aquestes proves, fa ja uns anys els científics es varen fer una pregunta, aparentment estúpida i simple: seríem capaços de detectar vida a la Terra? El nostre planeta batega amb milions de formes de vida, i és l'únic laboratori de vida que coneixem. Així que la qüestió era si, analitzant la Terra des de lluny, es podien realitzar mesures que certifiquessin que, efectivament, a la Terra hi havia vida.

Així que des d'aproximadament l'òrbita de Júpiter els equips de mesura de la nau Galileu, l'any 1990, varen enfocar a la Terra. Què buscaven? Veure si podien detectar la presència de l'oxigen i del metà a l'atmosfera del nostre planeta a través de l'estudi de la llum reflectida per aquest. El primer d'aquests gasos, l'oxigen, és altament reactiu, i es combina amb altres elements per formar òxids o altres compostos més complexes en roques i minerals. Si no existeix una font que renovi l'oxigen en estat lliure, aquest acabaria sent fixat en roques en uns pocs milions d'anys i desapareixent completament de l'atmosfera. A la Terra, la font renovadora d'oxigen, com bé sabeu, és la fotosíntesi.

El metà també és un bon marcador de vida, especialment amb combinació amb l'oxigen. Perquè aquests dos gasos són incompatibles, no poden conviure per molt temps a l'atmosfera. Així que si hi ha metà i oxigen, alguna cosa ha d'estar reposant el metà. Al nostre planeta, la principal font de metà són els processos metabòlics dels organismes vius, inclosa la putrefacció. Certament, també genera importants quantitats de metà el vulcanisme, però no per arribar a les quantitats detectades.

Així, doncs, aquesta és la tècnica a aplicar als candidats, a les terres o superterres que s'hagin descobert. Intentar detectar, a partir de l'estudi de la llum que reflecteixen (tot un repte capturar aquesta feble llum, però tenim tècniques per fer-ho), biomarcadors a la seva atmosfera, gasos que siguin en principi incompatibles o que estiguin fora del seu estat d'equilibri, com ara l'oxigen i el metà.

Sí,  amics, perquè malauradament queda totalment fora del nostre abast viatjar ni enviar enginys a aquests planetes. És desesperant. Amb la millor tecnologia disponible actualment, es trigarien més de 20.000 anys en arribar simplement a l'estrella més propera a nosaltres. I els planetes candidats se situaran a ben segur en estrelles un xic més llunyanes, i requeriran multiplicar aquest temps per 10 o per 100 com a mínim.

Així que la humanitat trigarà molt en poder visitar els millors candidats a tenir vida, i ens haurem de conformar amb la detecció indirecta de pistes a l'atmosfera, que ens facin pensar que allà hi pot haver vida. Tot i que això no és cap certificat, si es descobreix un número suficient de candidats en els que puguem fer les deteccions indirectes, podrem atrevir-nos a dir que, amb un alt percentatge de probabilitat, la vida existeix fora de la Terra.

La cursa per a la detecció de terres s'accelerarà en els propers anys, i ja hi ha projectes molt rellevants en aquest sentit.

El meu treball de final de màster ha estat enfocat justament a un d'aquests grans projectes. És  el projecte CARMENES, que serà dut a terme a l'observatori hispà-alemany de Calar Alto, a Almeria, i que començarà la recerca l'any proper. El meu treball ha consistit en seleccionar la mostra d'estrelles que aquest telescopi ha d'analitzar per tal de maximitzar la probabilitat de trobar terres en zones habitables, i, a més, predir, a través de complexes simulacions, quin serà el resultat del projecte.

Un treball apassionat, certament. Els resultats predits? Doncs el descobriment d'un mínim de 15 terres durant el primer any d'observació. I, d'aquestes, un mínim de 4 orbitant dins les zones habitables de les seves estrelles. CARMENES estarà actiu 3 anys, de forma que, al final, estarem parlant d'una magnífica col·lecció de troballes, amb segurament més d'una quinzena de terres teòricament habitables. Cal tenir present que, fins al moment, només s'ha descobert un candidat, entre els més de 1.500 planetes descoberts, de forma que el salt del que estem parlant és considerable.

CARMENES no serà l'únic projecte, afortunadament. Uns quants més al món començaran operacions properament. Així, que, amb sort, cap a finals del 2016 podem tenir unes quantes desenes de terres per a investigar.

Personalment, quasi no puc esperar als resultats del primer any de recerca de CARMENES, per tal de comparar-los amb les meves previsions, que, confio, quedaran superades per la realitat.

Ser impacient, però, no vol dir ser inconscient, i em temo que ni la meva generació, ni les immediatament següents, podran plantejar-se cap visita a un candidat a planeta habitable. Ens haurem de conformar en estudiar-los a distància. I en apostar per seguir visitant i buscant dins del nostre propi Sistema Solar.


Aquesta limitació, però, no m'impedirà seguir deixant volar la imaginació, pensant en móns remots, extraordinaris i exòtics, mentre sospiro mirant un cel estrellat.

dissabte, de gener 03, 2015

El cometa C/2014 Q2 ja és visible!

Tal com anticipàvem fa unes setmanes, ja tenim aquí el cometa C/2014 Q2 Lovejoy!

Des de finals de desembre, el cometa es pot localitzar en el cel de la nit de l'hemisferi Nord, tot i que encara molt baix sobre l'horitzó.

Però, atenció perquè les condicions de visibilitat milloraran enormement a meitats d'aquest mes de gener, aprofitant que el cometa estarà molt alt i que la Lluna entrarà en la seva fase minvant.

El cometa és feble (de moment, i si no hi ha sorpresa), però podrà ser vist sense problemes amb prismàtics, i, amb un cel fosc, fins i tot a ull nu.

Quan la Lluna minvant no surti fins a ben entrada la matinada, tindrem foscor suficient com per a poder intentar caçar-lo. Caldrà, però, conèixer la seva localització al cel, i per aquesta raó us adjunto un esquema de localització (font: Sky & Telescope).



Tot i estar encara massa baix com per a poder fer gaire cosa amb ell, aquest darrer cap de setmana he intentat capturar-lo amb el telescopi, i aquest ha estat el resultat:



També he intentat fotografiar-lo sense telescopi, amb una càmera reflex i un trípode (he marcat la seva posició amb línies). Apareix com un puntet diminut de forma difusa i de color blau:



Com deia, les condicions milloraran molt cada dia que passi, així que us animo a intentar veure'l o fotografiar-lo.


Caldrà, doncs, estar atent, a veure com es comporta aquest viatger de l'espai. No sigui que vulgui sorprendre'ns amb un increment de lluminositat. No seria el primer cop que un cometa ho fa de forma sobtada i imprevista. 

Actualització: aquestes són les fotografies del cometa, fetes el mes de gener:




Categories

Estels i Planetes

TOP