La fotografia actual de l'exploració espacial... i el meu desig

A pesar de la minsa quantitat d'inversió que dediquem a la investigació (sobre tot quan ho comparem amb el que ens gastem en fabricar màquines de matar), l'exploració de l'espai segueix força activa.

Aquesta és la fotografia actualitzada de l'estat de la qüestió, si és que no he comès cap error.

Us comento a continuació el que crec que és el més destacable de la cosa.

Començaré pels asteroides.

• Com veieu, tenim 2 sondes orbitant roques còsmiques. I no només orbitant, sinó també recollint mostres. Per una banda, els japonesos amb la Hayabusa-2, una missió de la que ja n'he parlat en alguna altra ocasió i que és absolutament espectacular. Porta voltant l'asteroide Ryugu des del 2018, i hi ha fet aterrar varis robots. Les imatges que ha anat enviant són al·lucinants, incloses les que varen capturar 2 petits enginys saltadors des de la superfície. La sonda tornarà a la Terra l'any 2020 transportant mostres de l'asteroide.

• Per altra banda, els americans estan estudiant l'asteroide Bennu, un objecte potencialment perillós per a la Terra. La missió OSIRIS-REX també recollirà mostres i ens les portarà de tornada l'any 2023.

Mart segueix sent el rei.

• Hi ha moltes raons que fan que Mart sigui la nineta dels ulls de les agències espacials. Per començar, es troba aquí mateix, a tan sols uns 7 mesos de viatge amb la tecnologia actual (sempre, això sí, que el planeta roig i la Terra es trobin en configuració òptima, cosa que passa cada 2 anys aproximadament). Es tracta, a més, d'un planeta rocós, amb atmosfera (tot i que molt feble i gens semblant a la nostra) i aigua gelada. Els robot ens han ensenyat que el planeta tenia aigua líquida en superfície fa milers de milions d'anys, la qual cosa converteix aquell món en un objectiu preferencial per anar a buscar-hi vida potser fòssil. Com a mi m'agrada dir cada cop més a les conferències sobre Mart, aquest planeta és la meva aposta de "tot al vermell", ja que en els anys que em queden difícilment veuré l'exploració intensa, en busca de vida, de cap altre lloc. De forma que si me'n vull anar d'aquest món amb respostes, la meva esperança es troba sota la sorra de Mart.

• Ara per ara, hi tenim 2 dispositius explorant. La Insight, la missió de la qual és estudiar l'interior del planeta, i que ja ens ha enviat els sons del primer terratrèmol detectat en un altre planeta, així com també el del vent marcià. I el robot Curiosity, l'únic que queda viu després que declaréssim oficialment mort l'Opportunity el mes de gener. Curiosity porta ja 7 anys allà, i això és molt per a un robot marcià. Aquest heroi s'ha fet vellet, va coix, i té Alzheimer (ha perdut la memòria varis cops, i la NASA ha hagut de reinicialitzar el seu cervell 3 vegades). És un geòleg incansable, que ens ha permès disposar de moltes evidències sobre el passat humit del planeta roig. Ara desitja que arribin els substituts, robots que sortiran de la Terra l'any proper i que són biòlegs. Els enviaran la NASA i l'ESA. I potser també un altre els xinesos.

 Venus el gran oblidat.

• Com que els recursos són molt (molt, molt) limitats, això va en detriment de Venus. També es troba al costat, però és un veritable infern. Un planeta tan semblant en mida a nosaltres, que podria ser el nostre bessó. I en canvi és un lloc temible. La seva atmosfera és densíssima, capaç d'esclafar molts dels instruments que hi fem arribar. La seva temperatura faria que el mateix diable l'escollís com a lloc per anar de vacances. És el planeta més càlid del Sistema Solar, més que Mercuri, amb temperatures superiors als 440C! I això degut al gran efecte hivernacle de la seva atmosfera carregada de CO2 i d'àcid sulfúric. Però a pesar de les dificultats, grups de científics estan criticant que estiguem deixant de banda aquest infern. No deix de ser un objecte interessant, que potser ens pot parlar, si l'escoltem, de quin futur li podria esperar al nostre planeta.

Just ara comencem a sortir del Sistema Solar.

• Els que m'escolteu, sabeu que m'agrada crear comparacions per tal de facilitar la divulgació. M'haureu sentit parlar en més d'una ocasió sobre la següent similitud: si una estrella, un sistema solar, fos un edifici, una galàxia seria una ciutat. Nosaltres habitem una immensa ciutat, anomenada Via Làctia, que conté uns 400 mil milions d'edificis. En el nostre, vivim en el tercer pis (on hi ha 2 portes, la nostra i al costadet una de petita on vàrem anar per primer cop l'any 1969). El quart pis ens fascina, com he dit abans, però encara no ens hem atrevit a anar-hi, i el que fem és enviar sondes i robots que ens expliquen com és aquell lloc. I quan sortim al balcó del nostre tercer pis contemplem la lluentor de milers de vivendes a les que, de moment, només hi podem anar somiant. Més enllà, albirem altres ciutats llunyanes, tant distants que no podem distingir els seus edificis. Doncs bé, com a símbol absolut de la nostra humilitat, les sondes més apartades de la Terra que tenim, les Voyager, que varen sortir l'any 1977, es troben, hores d'ara, al vestíbul del nostre edifici, just començant a obrir la porta que dona al carrer!

Estudiant el Sol.

• La sonda Parker, de la NASA, és, potser, la més atrevida de totes. Ni més ni menys que apropar-se a la nostra estrella! És una missió que estarà activa fins l'any 2025, i el que fa és orbitar en una trajectòria molt allargada, que la va fent fregar, a pocs milions de quilòmetres de distància, el Sol, per a després allunyar-la i tornar a agafar forces pel pas següent. Per què el Sol? Doncs perquè encara és un desconegut! L'astre rei ens amaga misteris, i un dels més fascinants és el relatiu a la seva corona. La corona solar és la gran regió que l'envolta. Sabem que és a temperatures superiors al milió de graus, però no entenem exactament perquè, quan la superfície solar és "només" a 6.000. Estem quasi segurs que aquest brutal gradient té a veure amb fenòmens magnètics, però ens falta encara molt per precisar. I l'estudi del Sol, i en particular de la seva corona, és fonamental per tal de poder predir, i protegir-nos, de les anomenades tempestes solars, fenòmens que poden arribar a ser catastròfics per a una societat tan tecnificada com l'actual.

Només 3 figuretes de Lego exploren els grans planetes del Sistema Solar.

• Bé, en realitat només Júpiter. Es tracta de la sonda Juno, de la NASA, que porta a bord 3 legos (una figura representant al déu Júpiter, una altra a la deessa Juno, i la tercera al gran Galileu). Després de molts anys de magnífica exploració de Saturn i els seus satèl·lits per part de la famosa Cassini, ara per ara només tenim la Juno allà fora. Una missió que ha hagut de superar forces problemes, el primer dels quals ja va amenaçar el projecte només entrar en òrbita del planeta més gran del Sistema Solar, quan un dels seus coets va fallar. En una òrbita que no és la inicialment planificada, Juno se n'ha anat sortint, i ens envia dades i imatges del planeta que un dia molt llunyà va voler ser sol.

A per bingo!

• Si hi ha una missió que estigui traient el màxim rendiment de la inversió, aquesta és la New Horizons. Inicialment va ser dissenyada per explorar Plutó, cosa que va fer l'any 2015 passant-hi força a prop. Em quedaria sense adjectius si em poso a parlar de les dades i imatges que ens va enviar, i de com aquell món ens ha sorprès, burlant-se de les nostres regles i classificacions. I és que a Plutó, igual que a la natura en general, li és absolutament igual el que nosaltres pensem i quins llindars establim per a dir el que és i el que no és. 

• Va ser una missió amb tant d'èxit, que els científics es van plantejar estendre-la, dirigint-la, amb poca despesa més, cap a un nou objecte encara més allunyat. I així ho va aprovar la NASA, de forma que la New Horizons, fent honor al seu nom, va passar al costat d'un objecte del Cinturó de Kuiper  l'1 de gener d'enguany. Un cos gelat que es va batejar amb el nom de Ultima Thule, i que, a mida que la sonda americana s'hi apropava, va començar a mostrar la seva increïble forma d'enorme ninot de neu, molt adient per a aquelles dates. Encara ara estem descarregant dades d'aquest pas. Però la cosa sembla que no acaba aquí. La New Horizons està en perfecta forma, i s'està analitzant un nou allargament de la missió, que dependrà de si es pot detectar un objecte situat en el camí de la nau.

En ruta cap a Mercuri.

• La missió BepiColombo és un projecte conjunt entre l'agència espacial japonesa (JAXA) i l'europea (ESA). Actualment es troba en ruta cap al planeta més proper al Sol, on és previst que hi arribi l'any 2024, després de 6 anys de vol. 6 anys? Sembla molt per anar a Mercuri, oi? I és que hi ha enormes dificultats per a poder posar una sonda en òrbita d'aquell petit planeta. Les naus arriben de l'espai a grans velocitats, i la feble gravetat de Mercuri no és suficient com per a frenar-les. Així que la Bepi-Colombo utilitza vàries passades a prop de la Terra, de Venus i del propi Mercuri per a modificar la seva òrbita i adoptar-ne una que la permeti ser capturada pel planeta quan toqui. Es tracta d'un món poc explorat, i quasi tot el que sabem d'ell és gràcies a una llegendària missió, anomenada Messenger, que hi va entrar en òrbita l'any 2011. Entre els objectius de la nova missió es trobem l'estudi del camp magnètic (per què Mercuri en té?), i de l'estructura del que és un exemple de planeta molt proper a la seva estrella.

I no m'oblido del nostre laboratori, a la frontera.

• En el resum de missions, no he inclòs la multitud de naus en òrbita terrestre. Però no vull acabar la revisió sense parlar de la frontera. L'Estació Espacial Internacional. Permanentment habitada des de l'any 2000, és el lloc més llunyà on ens hem atrevit a estar des del 1972, el darrer cop que vàrem trepitjar la Lluna. En aquest laboratori, a només 400 km d'alçada, és on estem practicant, aprenent i preparant-nos per anar més enllà. Ho comparo a qui va a la piscina, i toca amb els dits dels peus l'aigua, la troba gelada i no s'atreveix encara a llançar-s'hi.

• És des de l'Estació Espacial que ens mirem la Lluna, a punt de tornar-hi. I contemplem Mart, on volem caminar durant la dècada dels 30. Però sobre tot, és des de 400 km que al·lucinem amb les insuperables visions del que és l'enveja dels planetes de l'univers. Un món blau, que ha vist aparèixer i evolucionar la vida.

Si disposéssim de més...

... més faríem. En aquesta línia, vull tornar a insistir en el tema. Si algú es pregunta quin sentit té gastar-se tants diners a l'espai quan hi ha gent que passa gana, potser cal posar en perspectiva la paraula "tants". Una missió no tripulada a Mart es pot pagar amb menys de 10 avionets de combat (estic parlant del cost de desenvolupament de la missió, construcció, viatge, exploració, nòmines de personal...). Com ens ha ensenyat la història, la ciència i el desenvolupament tecnològic i del coneixement no són els enemics, sinó justament poderosos aliats. L'enemic som nosaltres mateixos, l'ús que li estem donant a tot allò que som capaços de construir.

Penso que l'exploració de l'espai és com una segona oportunitat. Un projecte que hauria de ser conjunt, per a practicar allà fora els valors que no hem sabut, o volgut, aplicar aquí, al nostre planeta. Valors com la solidaritat o la pau. I que potser, si som capaços de fer-ho, algun dia, amb el que haguem après, podrem importar aquests valors a casa nostra. El que ens hem d'esforçar és a no repetir els errors d'aquí a l'espai.

I a pesar que alguns dels lideratges actuals volen estendre el missatge de la confrontació i de la guerra a l'òrbita de la Terra i més enllà,  la meva confiança en les noves generacions és absoluta.

Dilluns dia 9, Mercuri passarà per davant del Sol

El proper dilluns dia 9 de maig, el planeta Mercuri passarà per davant el disc del Sol vist des de la Terra. Aquest fet s'anomena trànsit.

El trànsit de Mercuri és un esdeveniment extraordinari, que passa de tant en tant. El darrer cop va ser l'any 2006, i no tornarà a succeir fins al 2019.

Des de Catalunya, l'inici del pas del diminut disc de Mercuri sobre l'enorme disc solar començarà a les 13:12, i s'allargarà fins a les  20:42 hora local. El moment en el que Mercuri se situarà al mig del seu trànsit per davant el Sol serà a les 16:58 hora local.

Per veure-ho només es necessita un petit telescopi, però sempre AMB FILTRES SOLARS HOMOLOGATS. Igual que passa amb els eclipsis de Sol, si s'observa sense protecció els danys a la retina solen ser irreparables.

Si no es té filtre solar, es pot projectar sobre una cartolina blanca situada al darrera del telescopi. O apropar-se als aficionats, que segur que sortiran a plantar els seus telescopis en algun moment del dia.

Què es veurà? Doncs un minúscul disc rodó, fosc, que semblarà una taqueta sobre el Sol. No es confondrà amb les taques solars perquè el disc serà clarament rodó. Amb el pas de les hores, el disc s'anirà movent i anirà creuant el disc solar, d'esquerra a dreta.

La llarga durada de l'esdeveniment permetrà poder-lo observar amb relativa facilitat, sempre i quan, és clar, es tingui l'equipament adequat.

Aquest tipus de trànsits, especialment els de Venus, servien  per calcular diversos paràmetres astronòmics  si es cronometrava amb precisió el moment d'inici i el de finalització. Per aquesta raó, els trànsits de Mercuri i Venus eren molt cotitzats.

La creació del Sistema Solar: 100 milions d'anys condensats en 109 línies

Fa uns 4.600 milions d’anys, quelcom va posar en marxa la màquina de la natura que acabaria creant el Sol, la Terra, ... i nosaltres. 

 Les galàxies, enormes ciutats de l’espai, contenen gran concentracions d’hidrogen en agrupacions que coneixem amb el nom de nebuloses. De vegades, les nebuloses es posen en moviment: les molècules d’hidrogen es comencen a atraure, gràcies a l’efecte de la gravetat, i el núvol comença a “caure”, lenta però inexorablement, sobre ell mateix.

Què és el que encén la metxa? No ho sabem del cert. Pot ser una explosió supernova propera, que comprimeix el núvol i engega el moviment inicial que col•lapsa la nebulosa. Pot ser, simplement, la pertorbació gravitatòria d’una estrella llunyana.

Fos el que fos el que va iniciar el procés, la nebulosa de la qual es va crear el Sol va començar a comprimir-se. La gravetat va anar actuant al llarg d’uns quants milions d’anys. En no gaire temps, a penes en uns pocs milions d'anys, la jove estrella, el Sol, es va formar. El col•lapse de l’hidrogen havia generat una bola que seguia caient cap al centre. La pressió i temperatura en l’interior de l’astre va anar creixent, fins que va arribar aproximadament als 10 milions de graus. En aquell moment, es va posar en funcionament la màquina de fusió nuclear: 4 nuclis d’hidrogen fusionats per donar un nucli d’heli, generant de pas una enorme quantitat d’energia, molta d’ella en forma de llum. El Sol va començar d’aquesta forma a generar la seva pròpia energia i a brillar de forma fulgurant.

Mentre tot això passava, al voltant de la futura estrella les llavors del Sistema Solar prenien forma. Abans he dit que la nebulosa que va crear el Sol estava formada per hidrogen. En realitat, això és una aproximació (tot i que molt bona). L’hidrogen és l’element més abundant de l’univers, i tot l’hidrogen que existeix va ser creat en els primers instants del mateix Big Bang. Però la mort de les primeres generacions d’estrelles va enriquir el material de l’univers amb nous elements químics (si no hagués estat així, avui no estaríem llegint aquest article!). La nebulosa, per tant, contenia altres elements. Quins elements? Doncs tots els que es troba a la Terra! No en va, el nostre planeta es formaria a partir de la mateixa nebulosa. Oxigen, nitrogen. Carboni. Sodi, Potassi, Clor. Or, Plom, Ferro. La taula periòdica complerta.

Mentre es formava el Sol al centre de la nebulosa, la resta d’ella, afectada també per la gravetat que s’anava concentrant al lloc que ocuparia el Sol, es trobava en rotació, com a forma que té la natura de conservar el moviment. Un enorme disc, en rotació i aplanat. En aquest disc, molts elements s’havien combinat entre ells. La temperatura, a les zones del disc properes al centre, eren altes. Allà estava naixent el Sol, i si bé aquest encara no generava la seva energia per fusió nuclear, la temperatura havia augmentat molt i la futura estrella irradiava part d’aquest calor, escalfant el disc de matèria que girava al seu voltant. Com és fàcil imaginar, la temperatura del disc anava baixant tal con ens allunyàvem del centre. Aquesta qüestió és clau per entendre com es van formar els planetes.

En cada zona del disc, la temperatura dictava quin material es mantenia en estat gasós, i quin podia condensar en estat sòlid. Per exemple, l’aigua, un component força volàtil com bé sabem, no es va poder condensar formant gel a les zones internes del disc, on es va haver de mantenir en estat gasós. Però a les zones més allunyades, la temperatura era suficientment baixa com per permetre que l’aigua prengués la forma sòlida del gel. El mateix passava amb altres components. El resultat va ser que la zona interior del disc es va poblar de petits fragments dels materials que podien sobreviure en estat sòlid a més altes temperatures. Com ara moltes formes de silicats, per exemple. També ferro i níquel.

Poc a poc, les petites partícules van anar xocant entre elles, i agregant-se. Primer, pols microscòpic. Després, petits fragments mil•limètrics. I més tard, pedres i roques. Mentre això passava a l’interior del disc, a les zones externes els fragments que xocaven i s’agregaven contenien molts més components volàtils gelats. Gel d'aigua, però també de diòxid de carboni, o de nitrogen. Components que no s'havien pogut condensar a les zones interiors del disc degut a les altes temperatures. Aquesta és la raó de la diferents composició dels planetes del Sistema Solar. Els planetes interiors, rocosos i amb nuclis de ferro i níquel: Mercuri, Venus, la Terra i Mart. Pobres en components volàtils. Tan pobres que la Terra es va crear sense aigua (es creu que tota l'aigua que tenim, inclosa la que ens forma a tu i a mi, ens la varen portar els asteroides i els cometes mitjançant enormes impactes quan el Sistema Solar era encara molt jove).

Els planetes exteriors es van enriquir, en canvi, de components volàtils. En un procés similar al que hem vist pels planetes interiors, els fragments sòlids es van anar agregant poc a poc. Aquestes zones del disc eren molt riques en gasos (a diferència de les zones interiors, on els gasos havien estat "escombrats" per la pressió del vent solar de l'estrella que estava naixent). Els fragments que creixien atreien fàcilment l'abundant gas, la qual cosa els feia créixer encara més. Els futurs planetes netejaven de material els seus voltants. Era una batalla per créixer. No tots els fragments acabarien formant planetes. Els que creixien més ràpidament impedien que els demés ho fessin, al robar-los els materials. Així es van crear els gegants del Sistema Solar: Júpiter i Saturn, formats bàsicament per gasos. I Urà iNeptú, formats també per gasos però amb grans quantitats d'altres components gelats.

Més enllà d'Urà i Neptú, es van formar milers i milers d'altres cossos, però no van poder créixer el suficient com per a convertir-se en grans planetes. Tan lluny, la densitat de material en el disc era baixa, i els xocs entre els fragments eren pocs. El creixement d'aquests projectes de planetes era molt lent, tan lent que no es va poder completar abans que el Sol comencés a brillar potent amb les primeres reaccions nuclears, i el vent solar netegés tot el gas que quedava en el disc i aturés el procés de formació de planetes. Tota aquesta zona és la que coneixem amb el nom de cinturó de Kuiper, i és on habita, per exemple, Plutó.

Els models més acceptats actualment situen, en el moment de la seva formació, Urà i Neptú més a prop del Sol del que estan avui, i possiblement invertits. És a dir, Neptú més a prop del Sol que Urà.

Aquells primers temps del recent format Sistema Solar eren un veritable caos. Degut a la interacció gravitatòria d'Urà i Neptú amb multitud d'altres petits cossos, els dos gegants van anar migrant cap a fora, i fins i tot varen intercanviar la seva posició. Com a conseqüència, gran quantitat de fragments varen ser expulsats cap a les zones més allunyades del Sistema Solar, formant el que avui coneixem com a núvol d'Oort, poblat per cossos rics en materials gelats, que, de tant en tant, pertorbats pel pas d'alguna estrella propera, cauen cap a l'interior del Sistema Solar donant lloc als cometes de llarg període.

El caos inicial es va anar ordenant, doncs, a base de xocs i expulsions. El disc de material que rodejava al Sol es va anar dispersant i desapareixent. I tot va quedar més o menys net i endreçat. Tot plegat, un procés que sembla que va durar menys de 100 milions d'anys.

Entre els planetes i altres cossos que es van formar, un d'ells va ser beneit extraordinàriament per la natura. Amb la dimensió suficient com per a que la seva gravetat pogués amarrar l'atmosfera que es va anar creant. Amb composició rocosa. Un planeta protegit de les partícules letals del Sol per un bon camp magnètic, gràcies al gir d'un dia sobre sí mateix i a la presència d'un nucli de ferro i níquel que actuava com una potent dinamo. Un món que va ser bombardejat per milers d'asteroides i de cometes, que devien regar el planeta amb aigua.

Un indret diferent als demés, com cap altre planeta que coneguem, i que es va convertir en el lloc triat per la natura per desenvolupar l'experiment de la vida.

L'estrella de l'alba? O l'estrella vespertina?

En més d’una ocasió haureu sentit l’expressió “l’estrella de l’alba”, o “l’estrella del vespre”, referint-se a Venus. Un punt extraordinàriament brillant en el cel, el far més potent del firmament, només superat per la lluentor de la Lluna i, naturalment, del Sol.

Us heu preguntat el per què d’aquest nom?

Si volem observar Venus l’haurem de buscar sempre al vespre o a l’alba. Mai no el podrem veure a mitja nit. I hem de trobar el motiu en la perspectiva de visió que tenim des de la Terra quan mirem un planeta interior, és a dir, Venus o Mercuri.

A la figura que he preparat ho podem veure. Al ser interiors, que vol dir que la seva òrbita queda per dins de la nostra, mai no els podrem veure gaire separats del Sol. De fet, en el dibuix he representat un moment especialment favorable per veure Mercuri i Venus. Un moment en el que aquests planetes es troben en la seva màxima separació angular del Sol vistos des de la Terra.

Ara feu girar Mercuri o Venus, imaginàriament, al llarg de la seva òrbita. I fixeu-vos què passa. En el seu gir, el planeta passarà a situar-se entre nosaltres i el Sol. Llavors serà completament invisible, ja que l’encegadora llum de l’astre rei ens l’amagarà de dia. 

Si el seguim movent, començarà a separar-se del Sol, vist des del nostre planeta. Se situarà a l’oest del Sol, al que, per tant, precedirà en la seva sortida a l’alba, quan encara hi hagi suficient foscor com per a que el puguem veure.

En el moment de màxima separació, com el que apareix a la figura, podrem veure Venus des d'unes hores abans de la sortida de Sol. Però, com veieu en el dibuix, Venus mai podrà presentar un angle de visió massa separat del Sol, la qual cosa impedirà veure’l a plena nit. El cas de Mercuri és, encara, més extrem, a l’estar situat molt més a prop del Sol. La seva màxima separació serà precària, i si no tenim horitzons ben plans serà difícil que el puguem observar.

La màxima separació durarà poc, i el planeta tornarà a apropar-se al Sol (sempre estem parlant d’un efecte òptic, de perspectiva, ja que en realitat això no té res a veure amb la distància real a la que el planeta es troba de la nostra estrella). Cada dia costarà més veure’l, ja que precedirà al Sol cada cop més a prop. La llum del dia farà impossible observar-lo, i la seva proximitat al Sol farà que surti per l’est amb molt poca diferència de temps respecte aquest. Finalment, el planeta se situarà al darrera del Sol segons la nostra perspectiva. Haurà desaparegut del firmament matutí. Fins que tornarà a sortir “per l’altra banda”, convertit en estrella vespertina. I el joc tornarà a començar, guanyant separació respecte del Sol fins a ser visible durant poques hores després de l'ocàs.

En la fotografia que adjunto, feta fa poques setmanes, vaig aprofitar les condicions favorables que varen fer coincidir els dos planetes en el cel del vespre.

Aquest és, doncs, el joc de fet i amagar dels planetes interiors. Mercuri i Venus, les fulgurants “estrelles” que acompanyen el Sol en el firmament.

Tres planetes a ull nu després de la posta de Sol

Aquests vespres estem tenint, al cel de ponent, una magnífica conjunció planetària, visible a ull nu. Mercuri, Venus i Júpiter s’han agrupat, formant una bonica, i lluenta, figura.


Tot i que els núvols dels darrers dies s'han esforçat en impedir aquesta visió, ahir, finalment, es van obrir (suposo que ja estaven cansats de fer la guitza) i el triangle dels tres planetes es va poder veure sense problemes, al menys des de Sant Cugat (vaig piular un twitter d’avís abans de la posta de Sol).

Es trigarà molts anys en tornar a veure una agrupació similar. No és gens freqüent que tres planetes es vegin tan junts al cel. A més, aquesta és una oportunitat per poder veure Mercuri.

Aquest elusiu planeta sembla que va escapar a l’atenta visió de gent tan notable com Copèrnic, que mai no el va poder veure. Mercuri sempre es localitza molt a prop del Sol, la qual cosa dificulta enormement poder obervar-lo. Només quan se separa una mica de la nostra estrella, podem intentar caçar-lo, baix a l’horitzó est o oest. És el cas d’aquests vespres: el veureu sobre l’horitzó oest després de pondre’s el Sol.

Les tres fotografies que adjunto són d’ahir (dia 27 de maig). El triangle és format pel lluent Venus (el més potent, amb diferència, dels 3, que forma el vèrtex inferior dret), Júpiter (vèrtex inferior esquerre), i Mercuri (vèrtex superior).

A partir d’ara, cada dia el triangle se separarà més. Us poso una simulació de cóm els veureu aquests propers dies.

Val la pena que ho intenteu. A ull nu, i si teniu prismàtics, millor. Espereu a que el Sol s’hagi amagat (cura! No intenteu emprar els prismàtics amb el Sol encara per sobre de l’horitzó!). La foscor anirà caient, i cap allà les 21:30 o 21:45 no tindreu dificultat en veure’ls, per sobre d’on el Sol s’ha amagat. Lògicament, necessiteu un bon horitzó oest (aquells que llegiu això des de Sant Cugat, un lloc excel•lent és dalt del turó de Can Mates, des d’on vaig fer les fotografies).

Primer localitzareu Venus (no té pèrdua). I a partir d’aquest planeta, i amb l’ajut de les simulacions que us adjunto, els demés.

Veure Mercuri, com us deia, no és una cosa que es pugui fer tots els dies. I tampoc ho és veure la conjunció dels tres junts.

Si voleu fotografiar-la, no té cap mena de dificultat. Empreu un trípode, i programeu la càmera per a que dispari uns segons després que hagueu premut el botó (per tal d’evitar la vibració que haureu induït amb la vostra ma al disparar). Utilitzeu un ISO 400, per exemple, i proveu amb varis temps d’exposició, en funció del teleobjectiu que empreu. Probablement la major dificultat serà l'enfocament, que haureu de fer manualment (ja que, en condicions de poca llum segurament l'enfocament automàtic no us funcionarà). Quan hagueu assegurat la foto, moveu-vos i busqueu un enquadre més artístic, aprofitant arbres o construccions properes.

Si voleu, podeu enviar-me les vostres fotos, a estelsiplanetes@gmail.com, i les publicaré.

Animeu-vos, doncs, a veure aquests tres planetes!

El cel aquest mes de ... març

Aquest mes de març tenim l’oportunitat, no gens freqüent, d’intentar veure Mercuri a simple vista (o amb l’ajut d’uns prismàtics).

Aquest planeta és molt difícil de veure habitualment, ja que no se separa gaire del Sol. En aquest cas, però, el tindrem en una separació favorable.

Per a fer-ho encara més interessant, a meitats de mes Mercuri jugarà amb Júpiter, en guanyar alçada cada dia que passi i arribant a superar al gegant el dia 16 de març. El petit planeta seguirà guanyant alçada, fins al dia 22.

Val la pena intentar-ho: mireu cap a l’oest una hora després de la posta de Sol. Localitzeu Júpiter, que probablement serà l’únic “estel” visible a aquella hora i en aquella zona, i després intenteu descobrir Mercuri, a la seva dreta (mireu l’esquema) i menys brillant que Júpiter. Necessitareu un horitzó oest pla (res de muntanyes o edificis), i paciència.

El cel aquest mes ... d'Abril

Aquest mes tenim una gran oportunitat per a veure, a simple vista, el planeta Mercuri!!!

Aquest planeta, el més interior del Sistema Solar, s'aparta molt poc del Sol, i és molt difícil veure'l. Aquests primers dies del mes d'Abril tenim la sort que el planeta es troba en un punt de "màxima" llunyania del Sol.

La seva localització, però, no és senzilla. I, en aquest punt, la magnífica lluentor de Venus ve en el nostre ajut. Si mireu a l'oest, just després de la posta de Sol, localitzareu de forma molt fàcil al planeta Venus, com un "estel" brillantíssim (en aquelles hores, en les què el cel és encara blau, no veureu altra "estrella", no la podeu confondre!). Bé, doncs Venus ens servirà de guia: com veieu en la simulació, podeu buscar Mercuri molt a prop seu, una mica per sota i a la dreta:

Precaució: no mireu mai quan encara es veu el Sol! Assegureu-vos que el Sol ja és sota l'horitzó si no voleu lesionar-vos la vista.

Trigarem molt de temps en poder tenir una ocasió com aquesta. Així que aprofitem-la. Tot el què necessitem és una vista clara a l'horitzó Oest (sense muntanyes altes que ens ho tapin, eh?), i una mica de paciència per a buscar amb la vista per sota de Venus. Recomanable fer-ho des d'ara mateix fins més o menys meitats de mes, ja que poc a poc Mercuri anirà perdent lluentor i serà llavors quasi impossible veure'l sense ajut d'instruments.

Ho intentareu i em feu arribar la vostra experiència?

Sabeu que m'agrada compartir amb vosaltres petits trucs visuals que us permetin reconèixer als planetes en el cel de la nit. Aquest mes d'Abril, els dies 24, 25 i 26, a mitja nit, i ben alt al cel, la Lluna, un altre cop, ens assenyala a Saturn. Un cop l'hagueu localitzat, fixeu-vos, com sempre fem, en com la llum d'un planeta es diferencia de la de les estrelles, sent una lluentor que no fa pampallugues.