Tot el que veiem, extraordinàriament exòtic i minoritari

A la dècada dels anys 30 del segle passat, un excèntric, malhumorat, però genial astrònom de nom Fritz Zwicky va fer un descobriment que canviaria el nostre enteniment de l’univers.

El va fer estudiant un enorme cúmul de galàxies anomenat el cúmul de Coma, una agrupació formada per milers de ciutats còsmiques (pots pensar en les galàxies com això, grans ciutats formades per milers de milions d'edificis, d'estrelles). La tecnologia del moment ja permetia analitzar el moviment d’objectes molt llunyans mitjançant el desplaçament de la llum. Un efecte molt similar al que estem acostumats als nostres carrers amb el so, quan un vehicle s’apropa a nosaltres, passa pel davant, i després s’allunya. En el cas del so, notem clarament com aquest canvia de tonalitat, de l’agut quan s’apropava al greu quan s’allunya.

És l’efecte Doppler, que també aplica a la llum: un objecte que s’apropi a nosaltres mostrarà la seva llum lleugerament desplaçada cap al color blau, que vindria a ser l’equivalent al so agut (atenció, perquè llum i so no tenen res a veure, però ens va bé per a la comparació). I si un objecte s’allunya, la seva llum ens arriba desplaçada cap al vermell.

Les variacions, en el cas de la llum, són minúscules, però detectables. Mesurant el desplaçament de la llum podem deduir la velocitat de l’objecte en qüestió.

Doncs bé, Zwicky es va dedicar a analitzar com es movien les galàxies de Coma al voltant del seu centre de gravetat comú. I va observar quelcom estrany.

Les velocitats de les galàxies eren excessivament elevades. Si el que mesurava era cert, no s’entenia com aquelles galàxies podien seguir lligades unes amb les altres per la gravetat i en canvi no escapaven del cúmul. Tot i que Zwicky (ni ningú!) disposava d’una balança per poder pesar el cúmul, va poder realitzar algunes estimacions de la massa total de les galàxies i, efectivament, semblava que la gravetat no era suficient com per a seguir mantenint unida aquella agrupació.

El científic va deduir que allà hi devia haver moltíssima més massa, que feia que la gravetat fos suficientment gran com per a evitar que les galàxies escapessin. Però... on era aquella massa? No es tractava de poca cosa, no. La massa necessària era enorme, centenars de vegades més gran que la que es podia calcular observant les galàxies.

Zwicky va batejar aquesta massa invisible com a matèria fosca, i posteriorment el mateix efecte es va descobrir en altres grans agrupacions de galàxies.

Però no va ser fins més avançat el segle XX, el 1970, que una astrònoma va donar el pas definitiu que ens va demostrar que allà fora hi ha quelcom enigmàtic.

Vera Rubin es trobava estudiant la galàxia d’Andròmeda, una gran ciutat formada per un bilió d’estrelles, més gran, per tant, que la nostra Via Làctia. A diferència de les galàxies del cúmul de Coma, Andròmeda es troba aquí mateix, a penes a 2,5 milions d’anys llum. De forma que podia analitzar el moviment no tan sols de la galàxia, com havia fet Zwicky, sinó també les mateixes estrelles. Podia mesurar la velocitat a la que giraven al voltant de la galàxia (igual com el nostre Sol gira al voltant del centre de la Via Làctia).

Al fer-ho, Rubin va trobar, novament, magnituds de velocitat massa grans. En aquest cas, l’efecte era encara més indiscutible. De la mateixa forma com els planetes del Sistema Solar, quan un s’allunya del Sol, es mouen més lentament, s’esperava que les estrelles que formaven els braços espirals d’Andròmeda anessin perdent velocitat al separar-se del nucli de la galàxia. Però no era així. La velocitat era pràcticament constant, no importava com de lluny estigués situada l’estrella del centre.

Era una cosa inesperada, que no obeïa al que la física deia... a no ser que... A no ser que, en realitat, la galàxia estigués rodejada per un gegantí halo de matèria invisible. Un halo molt més gran i extens que la figura de la galàxia que vèiem. De forma que aquelles estrelles que semblaven estar allunyades del centre, en realitat, podien ser considerades com molt properes a aquest si es tenia en compte l’enorme dimensió real de la galàxia incloent l’halo invisible.

Tornava la idea de la matèria fosca!

Molt s’ha investigat sobre aquesta matèria desconeguda. Actualment sabem que forma part de les grans estructures de l’univers. Tant és així que estimem que supera al que anomenem matèria ordinària, aquella formada per àtoms, en una proporció de 6 a 1!

A veure? Tornem-hi: tot, absolutament tot el que veiem a l’univers, estrelles i planetes, galàxies, nebuloses. Roques, mosquits, gossos i persones. Entrepans i mitjons. Tot està format per àtoms, per matèria que anomenem ordinària. Però el fantasma d’una matèria que rep el nom de fosca, i que no està formada per àtoms, domina el paisatge del cosmos en gran abundància sobre tot el demés.

A mi m’agrada parlar d’un univers desconegut. I és això precisament. Un univers majoritàriament format per quelcom que no sabem què és!

Sabem, sí, que no està formada per àtoms, com deia abans. I ho sabem perquè no és afectada per la llum. Ni n’absorbeix, ni n’emet quan s’escalfa, com sí que fa la matèria ordinària.

Pot ser tot plegat un miratge? Una mala interpretació del que hi ha allà fora?

Difícilment. Perquè avui hem pogut detectar la presència de la matèria fosca gràcies a alguns dels efectes més curiosos que facilita la gravetat, com és la deformació de la imatge que rebem de galàxies molt llunyanes quan la seva llum, per arribar-nos, ha de travessar concentracions de matèria fosca invisible que es troben en el seu camí. Fins i tot hem arribat a fer ja mapes de matèria fosca!

Evidentment, l’estudi de la matèria fosca s’ha convertit en una de les fronteres actuals de la ciència. Sent tan abundant com és, sembla increïble que només haguem pogut detectar-la per vies indirectes i que encara no l’haguem pogut capturar i analitzar. Perquè no tan sols ha d’estar rodejant les galàxies, sinó que ha de conviure amb nosaltres, aquí, ara mateix.

Un dels llocs on se l’està buscant és... sota terra! Una part dels experiments del gran col·lisionador de partícules del CERN a Ginebra estan dirigits precisament a generar matèria fosca i poder-la estudiar.

La propera vegada que et sentis deprimit, potser pots animar-te pensant que estàs fet d’un material especial i escàs. Si tens en compte l’abundància de matèria fosca respecte a la que anomenem ordinària, aquesta seria, realment, la que representaria un fet extraordinari i exòtic.

Una ullada a les maternitats d'estrelles... i una batalla per la vida

Aquest és el famós doble cúmul de Perseu, que vaig fotografiar fa uns dies amb el meu telescopi des d'una clariana al bosc a prop de Castellcir, al Moianès.

Fixeu-vos en les dues denses agrupacions d'estrelles. Són nadons, Sols recent nascuts, fa a penes uns 13 milions d'anys aproximadament.

Com actualment sabem, la longevitat d'una estrella queda pràcticament fixada en el moment del seu naixement. En funció de la massa que acumula, el ritme de les reaccions de fusió nuclear que tenen lloc al seu interior serà més o menys alt, i l'estrella viurà desenes de milions o milers de milions d'anys. Per exemple, una estrella com el nostre Sol viu aproximadament uns 10 mil milions d'anys, dels quals en porta gastats la meitat. Les estrelles gegants, però, esgoten el seu combustible nuclear en qüestió de 50, 60 o 100 milions d'anys, i llavors moren en mig de grans explosions anomenades supernoves.

Som molt afortunats, ja que són precisament les estrelles relativament modestes, com el Sol, les que viuen suficient com per permetre que la vida pugui arribar a aparèixer i a evolucionar en algun dels seus planetes.

En qualsevol cas, siguin les estrelles grans o petites, totes elles neixen de forma similar, dins de grans nebuloses d'hidrogen.

Aquestes gegantines concentracions d'hidrogen són els bressols. L'hidrogen, l'element més abundant, i també el més lleuger de l'univers es va concentrant lentament, per efectes gravitatoris, fins que acaba creant boles enormes de gas, el qual s'escalfa a l'interior degut a la pressió de les capes externes que cauen cap el centre. Quan les temperatures dins arriben als 10 milions de graus s'encén el motor nuclear, i l'estrella comença a brillar amb llum pròpia, producte de la fusió nuclear de l'hidrogen. En aquell moment, acaba de néixer una estrella.

Les estrelles no acostumen a néixer soles, però. Les nebuloses són tan grans que donen llum a desenes o centenars d'estrelles més o menys al mateix temps. Són estrelles germanes, que comencen a viure relativament juntes, separades per pocs anys llum de distància, i que posteriorment es dispersen pels efectes gravitatoris de la galàxia.

En la fotografia del doble cúmul de Perseu es poden veure clarament les dues agrupacions. Són centenars d'estrelles que "acaben" de néixer. Un moment! I la nebulosa? No dèiem que les estrelles naixien en el si de les nebuloses?

En agrupacions tan nombroses, la pressió de la intensa radiació de les estrelles joves pot escombrar el gas proper. És a dir, el propi naixement de les estrelles pot aturar el procés de creació de més estrelles, al dispersar l'hidrogen de la nebulosa.

La distància calculada que ens separa d'aquests cúmuls és d'uns 7.500 anys llum. És una distància considerable per a que les estrelles dels cúmuls es puguin veure de forma tan clara (aquest objecte és visible, com una petita i difusa taqueta blanquinosa a ull nu si la nit és ben fosca). Això vol dir que les estrelles que allà han nascut són enormes, gegants molt més grans que el Sol. Estrelles que viuran poc, però que ho faran al límit, a tot gas (mai més ben dit!). Així que la radiació que desprenen deu ser, també, enorme. El que quedés de la nebulosa que les va donar la vida s'ha dispersat, doncs (els telescopis més potents aconsegueixen mostrar el residu d'aquesta nebulosa envoltant la zona).

Creiem que el nostre Sol també va néixer juntament amb altres estrelles. Poques pistes queden avui per poder identificar a les germanes del Sol, que s'hauran dispersat i distribuït per espais immensos dins la Via Làctia.

Per acabar aquest article sobre el naixement d'estrelles us deixo amb una altra de les meves fotografies. Una que mostra una galàxia propera, la M33. Les estrelles que veiem a la foto són de la nostra galàxia, i estan en un primer pla. La M33 l'observem en el rerefons, tan lluny que no podem identificar individualment les seves estrelles.

Les galàxies són com ciutats d'estrelles. La nostra és la Via Làctia, i conté aproximadament 200 mil milions d'estrelles, d'edificis. La M33 és una ciutat un xic menor, que vindria a formar part, juntament amb la Via Làctia, la galàxia d'Andròmeda, i unes 50 més, del que anomenem grup local, una gran zona metropolitana.

Les taquetes vermelloses que veieu a la imatge de la M33 són zones on estan naixent estrelles. El color vermell és produït per l'emissió de núvols d'hidrogen excitats per la radiació de les estrelles que estan donant a llum. L'hidrogen en aquestes zones, doncs, encara no s'ha dispersat, i funciona a tota màquina la factoria de fer edificis.

Vista des de fora, visió que mai no podrem tenir, la nostra galàxia, la Via Làctia, deu ser similar. Brillant amb la lluentor de milers de milions de Sols, i amb zones vermelles delatant la creació de més estrelles.

En el global de l'univers es pensa que actualment les màquines de fabricar estrelles s'han anat apagant respecte al ritme al que funcionaven fa milers de milions d'anys. És perfectament possible que al cosmos ara es morin més estrelles que no pas en neixin, senyal d'un univers que s'està fent vell.

La natura, però, s'ha protegit amb xifres astronòmiques d'estrelles, per donar i vendre. Dèiem que a la nostra galàxia n'hi deu haver unes 200 mil milions. I coneixem milers de milions d'altres galàxies. A veure, si multipliquem....

Buf, el meu cap no pot completar l'operació. Millor ho deixaré estar, i em quedaré una estona més mirant la foto del doble cúmul de Perseu, imaginant les grans estrelles gegants recent nascudes.

Nota: sembla que front tot això les nostres vides no tinguin la més mínima importància. Però no és així. La vida és un regal de la natura, i no podem malbaratar-la de cap forma. 


Acabem de rebre l'esperada notícia que la propera setmana una persona estimadíssima tindrà l'oportunitat de donar, i guanyar, la batalla vital contra la seva infermetat. Tot i que és molt forta i no li cal, desitgen que la natura li presti una mica de la mateixa força amb la que fa néixer coses tan espectaculars com una estrella, una formiga, o un petit ésser humà. Segur que ella sabrà retornar el regal amb escreix, com ha vingut fent fins ara.

Una foto meva de fa 25 milions anys

Aquesta és la galàxia M106, captada pel meu telescopi i la meva càmera des de Falset, fa dues setmanes.

El que veiem a la foto és una enorme ciutat d'estrelles. Una metròpoli més gran que la nostra pròpia galàxia, la Via Làctia. Poca broma, milers de milions de sols que s'agrupen en aquesta gran galàxia, que es troba a aproximadament uns 25 milions d'anys llum de nosaltres.

Això és una de les coses que més m'inspira de l'astrofotografia. Retrats del passat, retrats d'un magnífic objecte com era ara fa 25 milions d'anys.

En el moment en el que els rajos de llum que han entrat a la meva CCD varen sortir d'aquesta galàxia, la Terra encara no havia conegut l'home. Els  primats es multiplicaven, especialment al que ara és Àfrica, i  la majoria de les espècies de mamífers que ara coneixem havien aparegut. Però no encara l'home.

Quan un pensa en això, es planteja si aquests objectes que fotografiem encara existiran. No ho sabem. Probablement sí, ja que una galàxia és un objecte que perdura milers de milions d'anys. Però a ben segur, en 25 milions d'anys, moltes coses hauran passat en la infinitat d'estrelles i planetes que viuen a M106. Com a exemple,  penseu en les coses que han passat, en aquest període, en el  nostre racó de galàxia. Ni més ni menys que l'evolució d'una espècie que es diu intel·ligent en un petit planeta dels bilions que existeixen a la Via Làctia.

Sens dubte, les galàxies són els meus objectes preferits. Perquè evoquen aquests pensaments. Pensaments que també em porten a reflexionar sobre la vida a altres mons. Sobre l'improbable fet que estiguem sols al cosmos. Amb tota aquesta diversitat i dimensió.

Des de tan lluny, M106 ha mostrat,  al meu humil telescopi, tonalitats rosades en el seu nucli, i amb això ens indica zones en les que estan (estaven!) naixent estrelles.

Ara feia mesos que no podia fotografiar. Massa enfeinat amb el màster, no he tingut temps per a gaires coses. Així que ja en tenia ganes.

I M106 va passar pel davant meu, ara fa 25 milions d'anys.

Adéu a les galàxies. Benvinguda la gran galàxia

Ja comentàvem, fa uns mesos, que la primavera és l’estació de les galàxies per a l’aficionat a l’astronomia. Qui us escriu podrà tancar una temporada de caça fotogràfica de galàxies molt satisfactòria.

S’acaba la primavera, i les galàxies es van amagant de la nostra vista.

Però la gran culpable que això passi és, justament, la galàxia en majúscules. És el gran espectacle de l’estiu.

És durant l’estiu que la nostra perspectiva visual ens porta a mirar directament cap al centre de la gran Via Làctia, la nostra galàxia. Com que en formem part, quan mirem en la seva direcció la gran quantitat de nebulositats i pols galàctic ens amaguen tot allò que hi ha molt més al darrera, i és per aquesta raó que veiem menys galàxies.

Avui parlarem, doncs, d’aquesta gran taca que podem veure, sense gaires dificultats i amb l’ull nu, a sobre nostre durant les nits fosques de l’estiu, ... sempre que la pol•lució lumínica no ens ho impedeixi, és clar.

Des d’un indret allunyat de ciutats, la presència de la nostra galàxia és tan clara que no cal explicar cóm buscar-la. Una mirada justament a dalt ja ens indica que quelcom sospitosament lluent, tot i que molt feble, ocupa una gran franja de cel, que va aproximadament de nord a sud. Amb els ulls més acostumats a la foscor, allò que sospitàvem acaba materialitzant-se claríssimament, i és quan un no pot resistir estirar-se i, simplement, mirar.

Per a entendre millor el que veiem, penseu que esteu observant la galàxia de cantó. Aquestes grans metròpolis, formades per milers de milions d’estrelles, tenen, en general, i per efectes de la gravetat i de la seva rotació, una forma aplanada. La nostra Via Làctia, en concret, és una espiral (que deu ser extraordinàriament preciosa vista des de fora, cosa que mai no podrem saber), i nosaltres habitem un racó en un dels braços de l’espiral.

De forma que quan mirem cap al centre de la galàxia el que veiem és el pla galàctic en tota la seva esplendor (veieu la fotografia que us adjunto, de la galàxia NGC4565 vista de costat).

Us podeu preguntar cóm és, llavors, que no li veiem la forma tan clara i brillant com podríem pensar. La raó és que, a l’estar dins del merder de la galàxia, ens envolta un munt de material (pols, nebuloses, etc.) que ens tapa la visió de tots els detalls que hi ha al darrera, de forma similar a com explicava abans quan parlàvem del perquè no veiem tantes galàxies a l’estiu.

Si la teniu a sobre, estireu-vos, que anem a entendre-la una mica més mentre la mireu (els lectors ens haurem de conformar, de moment, en imaginar-nos-ho, esperant una nit fosca en la què ho puguem posar en pràctica).

El primer que notarem és que la Via Làctia travessa el conegut triangle estival. Aquest triangle està format per les 3 estrelles més brillants del cel nocturn d’estiu. Tenim Vega, de la constel•lació de la Lira, i Deneb, del Cigne, a dalt mateix, mentre que el vèrtex més estirat del triangle, format per Altair, de l’Àliga, es troba més al Est, durant les primeres setmanes de l’estiu, i es va situant al sud a ple estiu o ben avançada la nit.

Doncs bé, la taca blanca de la galàxia creua aquesta figura, sortint pel vèrtex d’Altair direcció Sud. Pel Nord, el pla de la galàxia segueix cap a la gran W de la constel•lació de Cassiopea.

Si la nit és fosca, els ulls no donen a l’abast. Es pot seguir perfectament aquesta banda blanquinosa, des del nord al sud. Si, a més, es té a ma uns prismàtics, la visió de qualsevol de les parts d’aquesta banda és una autèntica passada.

Potser, la part més fascinant es troba cap al Sud.

Un cop la Via Làctia deix Altair en direcció Sud, comença la regió més densa, ja que s’està mirant cap al centre mateix de la galàxia. Aquest centre es troba just per sobre de l’horitzó vist des de les nostres latituds, a la regió de Sagitari i de l’Escorpí.

És fascinant saber que, quan mirem en aquesta direcció, estem observant una zona en la què hi ha, amagada, la bèstia ferotge que és el gran forat negre que se situa en el centre de la galàxia. Aquest devora-matèria és dormitant, i sabem que hi és pels efectes gravitatoris que exerceix en les estrelles properes. Aquests forats negres, que tenen masses de varis milions de sols, acostumen a produir intensíssimes radiacions quan s’empassen tot el que tenen a prop. Sembla ser, però, que el de la nostra galàxia ja va devorar fa temps tot el que podia, i va deixar un cert buit al seu voltant. Aquesta és la raó per la qual dorm, esperant la seva oportunitat.

Mirar a la zona de Sagitari seria, per tant, com apuntar al nucli mateix de la nostra galàxia, allà d’on surten els seus braços en espiral.

Pels astrofotògrafs, aquesta regió està plena de nebuloses brillants, i altres objectes d’interès. Tot un tresor.

Més al sud, però ja amagat de nosaltres per sota de l’horitzó, seguiria el perfil de la Via Làctia, adornant el cel de l’estiu austral amb meravelles encara més impressionants, si cap, que les que podem veure des de l’hemisferi nord.

Els que em coneixeu, sabeu del meu enamorament amb als parcs naturals nord-americans. Al llarg dels anys he tingut la sort de poder-ne visitar uns quants, des d’Alaska a Califòrnia.

Fa tres anys, la meva dona i jo vàrem voler compartir amb les nostres filles algunes d’aquestes meravelles, i entre els llocs visitats va estar el Gran Canó del riu Colorado, a Arizona.

Allà vàrem arribar al vespre, cansats. Després de gaudir de la posta de Sol sobre de les parets impressionants del canó, vaig deixar a la família dormint a l’hotel, a uns 40 quilòmetres del parc, i me n’hi vaig tornar. La meva intenció era veure fauna.

De seguida, però, vaig canviar l’interès. La nit era absolutament espectacular. No hi havia Lluna, i aquella serenor i claredat del cel era fascinant. Vaig donar-me compte que estava més pendent de mirar a dalt que de posar atenció a la carretera, de forma que em considero afortunat que no trobés fauna davant meu en aquelles condicions.

Vaig agafar una pista lateral, que m’apartava de la carretera del parc (tot i que no hi circulava ningú), i em vaig aturar. El silenci era especial, perquè estava adornat amb multitud de sorolls d’ocells nocturns. Quan vaig apagar les llums del cotxe, allà dalt hi vaig veure el cel més bonic que mai he vist.

Els nuclis urbans (per anomenar-los així) estaven a molts quilòmetres de distància, i allà només hi havia el desert d’Arizona.

Vaig improvisar, amb la meva càmera de fotos i el trípode, unes fotografies mal fetes, com vaig poder. Ja sabia que era impossible captar aquella dimensió. Les estrelles anaven d’horitzó a horitzó, i la Via Làctia de l’agost era allà, no només visible, sinó amb detalls que l’ull nu captava sense dificultat.

Tres anys després d’aquesta experiència, he recuperat les fotografies que vaig fer, i les he processat. I això és el que n’he tret.

És una petita porció de la visió de la Via Làctia que vaig veure, en la regió que us comentava de Sagitari.

Per a donar-vos un xic més de visió espaial del què vol dir la Via Làctia, he composat la següent imatge, amb la fotografia de la galàxia NGC4565 posada de costat. Això seria, més o menys, i a lo bèstia, el que vol dir veure la Via Làctia.

M’agradaria que la propera vegada que intuïu la Via Làctia, ni que sigui feblement, penseu en tot això. Penseu en el què realment esteu veient.

La nostra gran galàxia. En un dels seus braços espirals, perduts entre milions d’estrelles, un planeta es gira, cada estiu, cap al centre, oferint, a aquells que aixequen la vista, un espectacle que ens ajuda a tenir més consciència del modest lloc que ocupem a l’univers.

L'anonimat de la vida a l'univers

La galàxia PGC126784 és un petit punt en aquesta fotografia, presa per qui us escriu fa uns dies. Un punt quasi imperceptible, que es confon amb la monotonia del fons fosc de l’univers.

Imatge: cúmul de galàxies a Coma Berenices. Joan A. Català, 2013.

Mai no hagués pensat que parlaria d’aquesta galàxia, que ni coneixia fa uns dies. De fet, no té res d’especial, que jo sàpiga. És, només, una de tantes en el catàleg de galàxies Palomar, i algú, algun dia, li va generar el seu nom, un nom fred i inexpressiu.

L’objectiu de la meva fotografia no era, però, la PGC126784. Intencionadament, vaig enfocar el telescopi cap a una petita regió de l’espai en la que s’agrupen milers de galàxies, formant un autèntic eixam còsmic.

Aquesta és la mateixa fotografia, però aquest cop comentada amb el nom de les galàxies que he pogut identificar gràcies a la guia que he emprat.

Imatge: cúmul de galàxies a Coma Berenices, comentada. Joan A. Català, 2013.

Quasi tot el que es veu són galàxies, de les quals n’he reconegut 124. La imatge potser contindrà entre 200 i 300 galàxies. Moltes d’elles a centenars de milions d’anys llum d’aquí. Moltes d’elles petits punts que passen desapercebuts.

Tot i que jo sabia què anava a buscar, quan ho vaig tenir a la pantalla no vaig poder evitar un sentiment d’emoció. Allà, davant meu, tenia centenars de galàxies, entre totes sumant, segurament, bilions de sols. Bilions de projectes, o realitats, de sistemes solars.

El petit punt de la PGC126784 és, en realitat, una enorme ciutat espaial. Des d’aquesta galàxia, la nostra Via Làctia es veurà similar, com una minúscula taca de llum. I, malgrat això, hi ha un lloc, al menys un, entre els milers de milions de llocs a la Via Làctia on la natura està duent a terme un extraordinari experiment. Hi ha un planeta blau, en el que neixen, i moren, més de 8,7 milions d’espècies diferents d’organismes!

Cóm pot ser que un habitant d’un dels planetes d’una de les estrelles de la PGC126784 passi per alt el nostre punt? Cóm és que els fets tan extraordinaris que estan succeint al nostre sistema solar puguin ser menystinguts d’aquesta manera?

És quan veus una fotografia així que te n’adones de l’enorme profunditat de l’univers. És quan penses que és impossible que estiguem sols. No tindria sentit. Senzillament, és impensable.

Només a la nostra pròpia galàxia ja és raonable pensar que, entre els milers de milions de planetes, algun d’ells tindrà quelcom tan extraordinari com té la Terra.

No vull ignorar, doncs, aquests punts diminuts. Vull tornar-me a mirar la fotografia, una i una altra vegada. Vull recuperar-la quan estigui baix d’ànims. La vull tenir davant meu per deixar anar la ment i imaginar.

Sí, és veritat. Aquesta imatge no conté cap dels espectaculars objectes que els aficionats acostumem a fotografiar. Però aquesta, més que cap altra, em parla de l’univers.

Petita PGC126784, tu i els teus bilions de sols heu deixat de ser anònims per a mi.

Galàxies en el cel de primavera

Els aficionats a l’astronomia sabem que la primavera és l’estació de les galàxies. En aquesta estació, la visió que tenim des del nostra planeta cap a l’espai va en direcció oposada a la Via Làctia, de forma que no hi ha res que s’interposi entre nosaltres i  l’espai més llunyà. Seria com submergir-se en aigües profundes.

Multitud de galàxies queden, a la primavera, a l’abast dels telescopis fins i tot més modestos.

Recordem que una galàxia és una autèntica ciutat còsmica, en la que viuen milers de milions d’estrelles (de Sols). La nostra galàxia, la Via Làctia, no és més que una de les innumerables galàxies que existeixen a l’univers.

Aquests objectes em fascinen per varis motius.

En primer lloc, per la seva llunyania. Certament, quan mirem (o fotografiem) nebuloses, o estrelles interessants, estem observant objectes de la nostra pròpia galàxia. Objectes que es situen a distàncies de l’ordre de les desenes, centenars o fins i tot milers d’anys llum de nosaltres.

Però quan apuntem a les galàxies, pugem l’ordre de magnitud de les distàncies als milions d’anys llum. És a dir, la llum que rebem d’aquests objectes va sortir d’allà fa milions d’anys, la qual cosa et fa plantejar-te moltes preguntes.

Em fascinen també per la seva bellesa, especialment les galàxies espirals. Aquesta forma, l’espiral, és de les més típiques, i és una fase plena d’activitat, que, en una galàxia, vol dir creació d’estrelles. Però les galàxies acostumen a devorar a les seves germanes més petites, i, en aquest procés, poden arribar a perdre la forma espiral i acabar convertint-se en monstres immensos. Són les galàxies el·líptiques, poc afavorides estèticament.

La Via Làctia és una espiral. Deu ser magnífica vista des de fora, cosa que ens podem imaginar a partir de cóm veiem altres galàxies de forma i dimensió similars a la nostra. Malauradament, és improbable que l’home pugui mai observar-la en tota la seva bellesa, ja que tal cosa ens obligaria a separar-nos d’ella, viatjant, com a mínim, uns quants centenars de milers d’anys a la velocitat de la llum!

En tercer lloc, m’atrauen per la dificultat que comporta la seva fotografia i el processat posterior, per tal de poder capturar els delicats detalls de les seves estructures. Tot un repte.

Comparteixo amb vosaltres les fotografies  fetes des de Falset durant les darreres setmanes.

En aquesta primera, veiem un parell d’espirals, la M65 i la M66. Es troben a la constel·lació del lleó, i a una distància de 35 milions d’anys llum de nosaltres. Les dues galàxies interaccionen entre elles, amb efectes gravitatoris que acaben per deformar-les.

Aquesta és una ampliació de la M66, amb colors invertits per a poder apreciar millor les formes d’aquesta espiral que veiem de front.

 

La segona fotografia correspon a la galàxia NGC4631, anomenada la galàxia de la balena, que apareix acompanyada d’una germaneta més petita, captiva de la seva gravetat i que, segurament, acabarà sent devorada. La NGC4631 és, també, una espiral, però que veiem pràcticament de perfil. A pesar de la seva distància, entre 25 i 30 milions d’anys llum, ens mostra molt de detall en aquesta fotografia. En concret, les zones de color rosat són àrees d’important activitat de naixement de noves estrelles.

Recordo, quan era un adolescent, les hores que dedicava a follejar enciclopèdies per a admirar aquelles històriques fotografies de galàxies fetes pel llegendari telescopi de Mont Palomar. En aquells moments, era la punta de la tecnologia, que permetia obtenir visions de l’univers inèdites i espectaculars.

Qui ens anava a dir, als que llavors somiàvem en poder fotografiar, algun dia, objectes astronòmics, que ho podríem arribar a fer amb resultats tan espectacularment comparables.

Per acabar aquest article, i com a element de reflexió sobre el progrés que en els darrers anys ha tingut l’astrofotografia d’aficionats i els equipaments que es troben a la nostra disposició, us deixo amb una comparació, costat amb costat, de dues fotografies de la galàxia M51. La de l’esquerra és un escanejat d’una d’aquelles fotos històriques del Palomar, feta allà pels anys 70, que jo mirava bocabadat i que he rescatat d'una de les enciclopèdies de casa dels meus pares. La de la dreta feta per qui us escriu, fa només un parell d’anys.

Sí. Al darrera de molt treball i errors, aquesta afició et dóna, sovint, moments de satisfacció. Petits èxits, que t’esperonen per a seguir a la caça d’aquestes bèsties del zoològic còsmic que omplen les nostres nits de primavera.

Les galàxies, magnífiques ciutats còsmiques

Quan observo fotografies de galàxies, especialment aquelles magnífiques espirals, em quedo bocabadat, mirant-les i pensant. Intento entrar dins, menjar-me tota la grandiositat d’aquests objectes. Els puntets de llum, els reflexos brillants. Són milers de milions de Sols!

Imatge: Galàxia M101. Joan A. Català, 2013

Les galàxies són enormes ciutats d’estrelles, vinculades per efecte de la seva gravetat.

El nostre Sol, i per tant nosaltres, vivim en la gran ciutat que anomenem Via Làctia, la nostra galàxia. Una galàxia en forma d’espiral, que deu ser bellíssima vista des de fora. Bellesa que mai no podrem gaudir, ja que ens obligaria a allunyar-nos uns quants centenars de milers d’anys llum per a poder-la veure. Bellesa, per altra banda, que ens podem imaginar observant com són altres galàxies espirals, similars a la nostra.

Abans no es va saber ben bé què eren, es considerava a les galàxies com objectes de la nostra pròpia galàxia. De fet, se les assimilava a les nebuloses, grans acumulacions de gas. El concepte d’univers que hi havia llavors era molt més reduït que l’actual. Tot l’univers era, de fet, la Via Làctia.

Durant els primers anys del segle XX, van començar a aparèixer les pistes que havien de permetre situar a les galàxies molt més lluny. Algunes d’elles tan extraordinàriament lluny que, de sobte, l’univers va adquirir una dimensió increïblement gran. Un cop més, la vanitat humana s’esmicolava: la nostra Via Làctia passava a ser una més entre els centenars de milers de galàxies que, de seguida, es van anar descobrint.

Les galàxies són una peça fonamental en la jerarquia de l’univers. Simplificant aquesta jerarquia tindríem, en les posicions més humils, a les estrelles (ja ni comptaríem als planetes). Aquestes s’agruparien en galàxies. Les galàxies, a la seva vegada, en “cúmuls” (agrupacions) de galàxies. I, finalment, els cúmuls donarien lloc als super-cúmuls de galàxies. La gravetat seria el ciment que permet aquestes agrupacions.

Com us deia, una galàxia típica conté milers de milions de Sols, tot i que la seva dimensió pot variar enormement. Se sap que en la majoria d’elles hi viu, amagat en el seu cor central, un dels monstres més apocalíptics del cosmos: enormes forats negres, amb masses increïbles, que devoren tot allò que s’acosta massa.

La nostra galàxia, la Via Làctia, no és una excepció. Sabem de l’existència de la bèstia ferotge en el centre de la galàxia. S’ha deduït la seva massa (4 milions de Sols en un espai menor que l’òrbita de Mercuri!), i se’l té ben localitzat. No el podem veure, ja que, com diu el seu nom, és “negre”, no emet llum i, per tant, descobrim on és per les interaccions que crea en el seu entorn.

Sembla que fa temps que el “nostre” forat negre és dormitant. Com un predador, després d’haver-se saciat. No passa el mateix amb altres galàxies, en les què el seu forat negre central està devorant frenèticament matèria (i estrelles).

Imatge: Galàxia NGC4565. Joan A. Català, 2012

Una de les coses que les fa tan atractives, a les galàxies, és el fet que, segons la perspectiva visual, les podem veure de diferents formes i en variades posicions. Algunes de les més espectaculars les veiem de front. Altres, de perfil (com la de la fotografia, una gran espiral vista de cantó que vaig caçar l'any passat). És com un zoològic de dimensions ingents.

Mirant les fotografies i pensant, em pregunto... ens veuran en tota la nostra bellesa, de forma similar a com nosaltres els veiem a “ells”?