dilluns, de desembre 31, 2012

Els elements químics de la Taula Periòdica

Tots els elements químics que coneixem estan recollits en la famosa taula periòdica dels elements. Aquesta classificació, que va començar l’any 1869, conté, avui en dia, 118 elements.


Tot el què veiem està fet, doncs, a partir d’aquests elements en estat pur o de combinacions entre ells. L’aigua, per exemple, és una combinació d’hidrogen (el primer element de la taula periòdica) i l’oxigen (l’element número 8). I les proteïnes que composen els nostres teixits contenen, també, elements com ara el carboni (l’element número 6), o el nitrogen (número 7).


Com ja hem explicat anteriorment en aquest blog, la majoria dels elements existents han estat formats dins dels forns nuclears de les estrelles, que, al morir, alliberen aquest material, enriquint l’espai i permetent que planetes com la Terra, o éssers com nosaltres, existim.

Però la llavor de tot aquest procés va ser, com no, el Big Bang, el moment zero de l’univers que coneixem. Durant els primers segons de vida del cosmos, es van crear tots els nuclis d’hidrogen, així com també nuclis d’heli i liti (els tres primers elements de la taula periòdica, els tres més simples).

D’aquesta forma, les primeres estrelles que devien existir estaven formades pràcticament per hidrogen pur (amb quantitats molt menors d’heli i traces de liti). Aquestes estrelles, segurament gegants, eren com bèsties enfurismades: consumien brutalment ràpid l’hidrogen, formant heli, però també carboni, oxigen, nitrogen, ferro, ... Les seves morts, cataclismes gegantins, van anar enriquint el material lliure a l’espai amb aquests nous elements.

Les segones generacions d’estrelles, doncs, ja incorporaven en la seva composició traces d’altres elements químics. I el cicle seguia: al morir alliberaven més material ric en elements “pesats”.

Quan el nostre Sol va néixer, ara fa uns 4,6 mil milions d’anys, la seva composició ja era de, “només”, un 94% d'hidrogen, amb presències notables d’elements com ara heli, oxigen, carboni, nitrogen, sodi, magnesi, alumini, fòsfor, potassi, ferro, etc.

Aquesta presència d’elements “pesats” a les estrelles es coneix com a “metalicitat” (en astronomia, s’empra el concepte “metall” per a referir-se a tot element químic més enllà de l’heli).

Quina informació ens dóna, doncs, el grau de “metalicitat” d’una estrella? Ens pot donar pistes per a conèixer la seva edat?

Efectivament! L’estudi d’aquesta propietat, que no és difícil de mesurar a través de l’espectroscopia, és més important del què en principi ens pot semblar. Mirem-ho així: si som capaços de detectar estrelles amb un molt baix contingut de “metalls”, ens trobarem davant d’astres formats quan el gas existent al cosmos encara no havia estat enriquit per la mort de generacions anteriors d’estrelles. Seran, doncs, estrelles molt antigues.

Cóm d'antigues?

Fa poc, els astrònoms han descobert el que podria ser l’estrella més vella coneguda fins ara. Aquest astre té un increïblement petit percentatge de “metalls”: menys del 0.00007%!!!

La seva edat? Encara s’està estudiant, però podríem parlar d’una estrella que va néixer ara fa uns 13 mil milions d’anys! (és a dir, que va començar a existir quan l’univers només tenia 700 milions d’anys!).

Primera generació no serà, ... però s’hi apropa! I, encara més espectacular, aquesta estrella es troba en la nostra pròpia galàxia! Què vol dir això? És que la nostra galàxia es va formar tan d’hora en la història de l’univers? O és una estrella capturada posteriorment per la Via Làctia?

Batre aquest rècord no serà senzill, però es batrà, sens dubte. Cada cop es disposa d’equips més sensibles i avançats. I, com bé sabeu, la llum és la nostra gran aliada, ja que ens porta la informació de cóm eren els objectes fa milers de milions d’anys. És com examinar fotografies del passat, en les què els personatges que hi surten estan ja morts.

Mentre llegim aquest article, gegants boles de gas estan morint, esclatant com a supernoves en el cosmos, després d’haver viscut durant milions d’anys, perpetuant el cicle d’enriquiment de l’univers, i donant contingut a la taula periòdica dels elements amb la que començàvem.

No us esborrona pensar que la major part dels àtoms dels què esteu formats van estar, fa molt de temps, dins d’una estrella?

dilluns, de desembre 24, 2012

El descobriment de l'expansió de l'univers: un intent d'explicar-ho de forma senzilla

És cert que al darrera de les grans teories cosmològiques hi ha molta complexitat. Però tot i això, de vegades és possible simplificar força aquesta complexitat i intentar tenir una visió més senzilla i clara, per a profans, d’alguns dels grans descobriments de l’astronomia.

Sabem actualment que l’univers s’expandeix (a més, sabem que ho fa acceleradament). Avui són moltes les proves que hom té d’aquest fet, un fet extraordinari que, a més, reforça
la teoria del Big Bang. Però remuntar-nos a començaments del segle XX, i revisar cóm es va descobrir l’expansió de l’univers, amb els mitjans que llavors es tenia, ens pot servir per a entendre millor el significat d’aquest descobriment.

Com sempre intento fer, però més encara en casos com aquest en els què parlem de qüestions molt complexes, introduiré moltes simplificacions, esperant que així el resultat pugui ser entès més senzillament sense necessitar coneixements científics.


El primer punt clau del descobriment l’hem de trobar en una disciplina que, en la primera dècada del segle passat, es va començar a utilitzar en el camp de l’astronomia: l’espectroscopia.

Se sabia, de feia temps, que un prisma (o el seu equivalent) podia descomposar la llum del Sol en diferents colors (els colors de l’arc de Sant Martí). Tècnicament parlant, s’obtenia un “espectre”, una franja de colors, que els científics enregistraven en una placa fotogràfica, i que anava del vermell al violeta de forma contínua (vull dir, el color canviant gradualment).

En un espectre apareixien, a més, marques (bandes fosques) produïdes per la presència d'elements químics que la llum trobava en el seu camí.

Tot aquest coneixement es va començar a aplicar a l’astronomia, generant espectres d’estrelles i, un xic més tard, d’objectes molt més llunyans: les galàxies (que, en aquells moments encara no se sabia què eren).

Amb aquesta tècnica, de seguida es va veure que alguns espectres estaven desplaçats (moguts de lloc): apareixien "correguts" o bé cap al color vermell o bé cap al color violeta (es podia mesurar el desplaçament de l'espectre comparant la posició en la què apareixien les bandes fosques de l'hidrogen amb la seva posició teòrica). Es va deduir de seguida que això es devia a que els objectes s'apropaven o s'allunyaven de nosaltres. Un exemple molt senzill és pensar en cóm canvia el so d’una moto quan se’ns apropa a gran velocitat i passa pel davant nostre: el so canvia, passant d’un to agut (quan s’apropa) a un to greu (quan s’allunya). Un espectre desplaçat cap al violeta, doncs, significava una galàxia que s’apropava a nosaltres. Per contra, un desplaçament al vermell indicava que l’objecte s’allunyava (el color vermell equival al to greu del so en l'exemple de la moto).

La primera gran sorpresa va ser que la majoria de galàxies semblaven allunyar-se de nosaltres. Era un resultat totalment inesperat, ja que es suposava que es trobaria una distribució més o menys similar i aleatòria entre objectes que s’apropaven i que s’allunyaven.

Però no. Vet aquí que quasi totes les galàxies s’allunyaven de nosaltres! (l'excepció són algunes de les galàxies més properes a la nostra, que, per efectes d'atracció gravitatòria, s'ens apropen).

El segon gran pilar del descobriment es va produir més tard, quan Hubble va intentar dibuixar en un gràfic la velocitat amb la què s’allunyaven (el grau de desplaçament al vermell dels seus espectres) vers la seva distància. Però cóm calculaven les distàncies?

De feia molt de temps, s’havia pensat que una possible forma de conèixer distàncies podria ser mesurar la intensitat de la llum d’una estrella. Com més lluny estigués aquesta, menys lluiria vista des d’aquí. El problema, però, era que les estrelles, naturalment, són totes molt diferents entre elles: una estrella gran podia lluir molt més que una més petita tot i que aquella estès més lluny. No podíem saber la lluminositat real d'una determinada estrella, i per tant no podíem calcular la seva distància.

Per sort, s'havia descobert un tipus d’estrelles variables, anomenades Cefeides, sobre les que s’havia teoritzat, i més o menys comprovat, que la seva lluentor absoluta es podia saber exactament a partir del període de variació de llum que presentaven. Emprant cefeides, calculant la seva lluminositat intrínseca, i comparant-la amb la lluminositat amb la què la vèiem des de la Terra, podíem estimar la distància a la que estava. Les cefeides es convertien en una mena de beneïdes marques estàndard pels astrònoms!

La tècnica, doncs, anava així: es fotografiava (fotografia de la d’abans, eh?) una galàxia, fent vàries tomes separades per dies, i s’examinaven les plaques (això ho feien a ull, emprant una lent d’augment!) buscant cefeides: petits punts (estrelles de la galàxia) que modifiquessin la seva lluentor entre toma i toma.
Un cop es comprovava que era una cefeida, s’estimava la distància a partir de la seva lluentor, i amb això s’obtenia un valor aproximat per a la distància de la galàxia que l’albergava.

Es treia, també, un espectre de la llum de la galàxia, i es mesurava el seu desplaçament al vermell (la velocitat amb la qual s’allunyava de nosaltres).

I es dibuixava en un gràfic la distància en funció de la velocitat.

Tot això, que sembla fàcil, era complicadíssim. L’habilitat d’aquells científics, detectant petites diferències de lluminositat en plaques fotogràfiques, era increïble (aquesta feina es fa actualment automatitzada amb cámeres i ordinadors).

Què va sortir en aquesta gràfica?
Sorpresa un altre cop! La gràfica mostrava que, com més lluny estava una galàxia de nosaltres, la seva velocitat d’allunyament era també més gran. I això es mostrava amb una claredat indiscutible.

Per què? Quin sentit tenia allò? Tot s’allunyava de nosaltres (no té sentit, oi?)! I com més lluny miràvem, més ràpidament s’allunyaven els objectes. És que tindria raó la vella Santa Inquisició i érem realment el centre de l’univers? El centre del mateix Big Bang? Per què nosaltres? No era més lògic pensar que, si en lloc d’habitants de la Terra ho fóssim d’un planeta qualsevol d’una altra galàxia, obtindríem el mateix resultat, és a dir, tot allunyant-se de nosaltres? Cóm podia ser això?

Moltes qüestions obertes, ... que de seguida varen tenir una explicació, que semblava l’única possible i que, a més, lligava amb les teories de la relativitat que Einstein havia formulat anys abans. No, no eren els objectes els que es movien. Era el propi espai que havia entre ells el que s’expandia!

És com si estirem una tela elàstica sobre la que hi hem posat boles pesades (que fan de galàxies). Tal com estirem la tela, “es crea” espai entre les boles, que s’allunyen totes de totes (quan, en realitat, estan en repos). I qualsevol bola que miri a les demés, veurà el mateix: que les demés s'allunyen d'ella (com si ella fos el centre d'alguna cosa), i que les més llunyanes semblen allunyar-se més ràpid. Així de senzill, i, a l’hora, així de bèstia! L’univers s’expandia com la tela elàstica de l’exemple!

Jo mateix, mentre escric aquest article, em sorprenc de la senzillesa i elegància del raonament. Dos tècniques (l’espectroscopia i l’estudi de les variables cefeides) havien permès relacionar distància amb velocitat d’allunyament. I aquesta gràfica havia demostrat que tot s’allunya de tot, i que les velocitats augmentaven amb la distància.

Una de les confirmacions de la teoria del Big Bang estava servida: l’univers s’expandia.

dijous, de desembre 20, 2012

Les constel·lacions, una guia per a ordenar el cel

Recordeu les primeres vegades que, de nens, vàreu mirar amb atenció el cel? Què és el que buscàveu? Què us interessava saber?
Com la majoria de la gent, segurament buscàveu determinades formes que us sonaven. “On és l’Ossa Major?”. Buscàveu constel•lacions.

Molts abans de saber que aquells puntets que hi ha allà dalt són altres sols, busquem formes mítiques, animals, herois. Els símbols del zodíac. Busquem, senzillament, orientació.

Crec que tenim tendència a intentar crear formes i patrons allà on hi ha caos. Sense patrons ens desorientem i tot sembla molt més complex.

Potser per això els nostres avantpassats li varen donar noms a les formes que creien veure al cel. Així van néixer les constel•lacions, com una mescla de misticisme front al desconegut i la “mania” d’organitzar i classificar dels humans.

Recordem que una constel•lació no és més que una agrupació visual d’estrelles. Per efectes de la perspectiva, de com les veiem des de la Terra, ens poden semblar “juntes”. Però, en realitat, les estrelles que formen part d’una constel•lació no tenen, en general, relació física entre elles, i, de fet, poden estar a grans distàncies unes de les altres.

L’astronomia moderna també empra les constel•lacions. Les fronteres entre elles, per exemple, s’han definit perfectament (una altra vegada, aquestes fronteres són, simplement, convencions, ja que no deixen de ser línies fictícies creades per l’home). El fet de tenir constel•lacions ajuda a l’hora de situar objectes (diem, per exemple, que la famosa nebulosa M42 “és a la constel•lació d’Orió”).

Si aixequem la vista en una nit clara d’estiu, des d’un entorn rural, ens sorprendrà la quantitat d’estrelles que veiem. Si tenim sort, veurem fins i tot la Via Làctia. Són aquelles nits d’estrelles fugaces, i d’estirar-se mirant a dalt, bocabadats.

Quan comencem a saber distingir les principals formes al cel, tot sembla més senzill. A part de la satisfacció que sentim, el podem situar noms, figures i objectes ens fa sentir més segurs davant aquell “caos” d’estrelles.

Amb el pas dels mesos i de les estacions de l’any, les constel•lacions van canviant, van “girant”. Així, diem que el Cigne, per exemple, és una constel•lació d’estiu, perquè la veurem clarament dalt els nostres caps durant les nits d’aquesta estació. Què li passa al Cigne a l’hivern? Migra?

El nostre dia civil té 24 hores. En canvi, la rotació de la Terra es produeix en realitat en 23 hores i 56 minuts aproximadament. És a dir, “sobren” 4 minuts. Això fa que cada nit les estrelles (i per tant les constel•lacions) tornin a ocupar la mateixa posició que ocupaven el dia anterior 4 minuts abans. Aquest efecte, acumulat en un mes, ja suma unes dues hores.

És fàcil veure, així, que aquella constel•lació que vèiem en una posició del cel “s’haurà anat movent” cap a l’oest, poc a poc, cada dia una mica, i que, passats uns mesos, la deixarem de veure perquè es pondrà per l’oest molt d’hora al vespre. Dit d’una altra forma, el Cigne, constel•lació d’estiu, la tenim sobre nostre de dia (i, és clar, no la veiem) 6 mesos després, durant l’hivern.

Les estrelles, però, que es situen molt a prop del pol nord celeste (de l’estrella Polar), giren igualment amb el pas dels mesos, però no arriben a amagar-se sota de l’horitzó. Això ho podem veure en el següent esquema:


Esquema: el gir de les estrelles al voltant del pol celeste fa que aquelles situades més a prop de la Polar no s'amaguin mai sota de l'horitzó (color blau).

Aquest efecte de carrusel li dóna més interès, si cap, al coneixement de les constel•lacions. Poc a poc, et vas fent una imatge mental de cóm són les nits d’estiu, o de tardor. Quines constel•lacions (estrelles) es veuen i a on. Quines ja no es veuen.

És més que cultura. Reconèixer el cavall alat Pegaso, o les banyes de Tauro és divertit. Et fa entendre millor allò que veus. I dóna per xerrar entre amics o familiars, estirats mirant el cel.

Aprendre és senzill. La millor forma, tenir algú al costat que conegui aquesta o aquella constel•lació. O amb cartes d’orientació que podem baixar d’internet o comprar ben barates.

Us animeu?

dimarts, de desembre 11, 2012

Un vespre a ASTER, ... i la propera carta als Reis Mags

Fa uns dies vaig assistir a la reunió d’astrofotografia de l’Associació Astronòmica de Barcelona (ASTER) de la qual en soc soci.

En aquesta reunió es presentaven els treballs realitzats durant l’any 2012 pels aficionats a fotografiar el cel.

El primer que us haig de dir és que, de vegades, la paraula “aficionat” es queda francament curta quan veus els treballs que alguna gent fa.

Allà vaig poder gaudir de les fotografies i vídeos solars d’en José. Espectaculars imatges de flamarades solars i altres fenòmens associats. Et quedaves amb la boca oberta. També hi havia en Carles, amb les seves fotografies de planetària, algunes d’elles fetes des de l’observatori Fabra. El detall capturat en imatges de Júpiter i de Saturn és increïble. I en David, amb una demostració de les capacitats de fer meravelles des d’un cel urbà com el de Barcelona, i emprant càmeres de fotografia digitals convencionals: la seva fotografia de la galàxia d’Andròmeda encoratja als aficionats que, una vegada si i l’altra també, ens queixem dels nostres cels massa il•luminats.

Personalment, em vaig sentir afortunat de poder presentar, també, el meu treball, que complementava les anteriors presentacions, ja que estava centrat en fotografia de cel profund.

Tard a la nit, me’n vaig anar cap a casa content, amb aquella sensació d’haver participat en quelcom positiu i engrescador.

Aquesta gent de l’astrofotografia es reuneix cada dimarts. Intercanvien idees, trucs, experiències. S’ajuden. I estan més que oberts a ensenyar, a fer didàctica. Tot des d’una posició d’humilitat i de voler també aprendre.

L’associació ASTER alberga varis grups temàtics, com el d’astrofotografia, que es reuneixen periòdicament. Els grups de solar, o d’estrelles variables són ja uns clàssics, amb contribucions serioses a la investigació científica.

Aquesta associació prepara una exposició amb els millors treballs astrofotogràfics de l’any realitzats pels seus socis. Quan es conegui data i lloc ho compartiré en aquest blog per a qui pugui estar interessat.

Mentre tant, ja penso en la carta als Reis Mags d’Orient. Tot i que aquest any penso que no m’he portat gaire bé, tinc l’esperança que Ses Majestats considerin que la tasca de divulgació bé es mereix un detall. Si tot va bé, i a pesar de la crisi, intentaré incorporar alguna sorpresa agradable a les observacions, per a fer-les més atractives i més còmodes. Potser quelcom un xic espectacular?

“Benvolguts Reis Mags d’Orient, ...”

dimecres, de desembre 05, 2012

El naixement de l'univers i els televisors analògics

L’any 1964, dos físics americans eren treballant, per a la companyia telefònica Bell, amb una de les antenes més grans i sensibles de l’època. De seguida, varen notar el que creien era una interferència, un “soroll de fons”.

Inicialment van pensar que es tractava d’interferències provinents dels nuclis urbans més propers, cosa que varen, després d’unes proves, descartar. Aquell “soroll” semblava venir de tots llocs, amb independència d’on apuntessin l’antena. I, a més, era extraordinàriament uniforme.

Sense saber-ho, ni voler-ho, aquells dos homes (Penzias i Wilson) acabaven de descobrir, ni més ni menys, una de les bases més consistents que permetrien desenvolupar el model del Big Bang. Acabaven de descobrir “l’eco” del mateix naixement de l’univers.

Allò va acabar, anys després, amb el Nobel de física.

Molt s’ha avançat des de llavors en l’estudi d’aquesta radiació de fons. Sí, és per tot arreu, com aquells sorolls electrònics que apareixen quan jugues amb el dial d’una radio i et poses en un canal buit. Avui sabem que aquesta radiació ens arriba després de quasi 13.7 mil milions d’anys de viatge.

Les teories més modernes del Big Bang expliquen, de moment quasi a la perfecció, el què observem. En aquestes teories, l’univers que coneixem “neix” fa uns 13.7 mil milions d’anys, amb una extraordinària expansió de l’espai. És l’origen del temps, el nostre “temps zero”.

A partir de l’enorme energia existent, es crea la matèria. En els primers instants de l’univers, aquesta és tan densa i calenta que la radiació (recordeu que la llum visible, per exemple, és una de les formes que pren la radiació) no circula, sinó que impacta constantment contra la matèria (protons i electrons lliures). Aquesta època es coneix com “l’edat fosca”: l’univers és “opac”, la radiació (llum inclosa) no circula lliurement, i és constantment absorbida i re-emesa.

Però el propi procés d’expansió de l’univers el porta a un refredament progressiu i a una disminució, lògicament, de la densitat de matèria, que cada cop es distribueix al llarg de més espai. Arriba un punt en el què els protons i electrons lliures es poden combinar formant els primers àtoms d’hidrogen. Tot de sobte, l’univers es torna “transparent”, i la radiació circula lliurement.

És en aquest moment (uns 300.000 anys després del “temps zero”) que es difon la radiació de fons de la què parlàvem. Un senyal que omple l’univers en totes direccions.

Les dades que es poden deduir d’aquesta radiació són impressionants, i no m’equivocaré si dic que constitueix una de les bases científiques més contundents per a entendre la creació i la composició del nostre univers.

Deixant a banda l’aplicació pràctica de la radiació de fons, és extraordinari pensar que aquestes partícules (sabeu que la radiació electromagnètica és formada per fotons) ens porten informació de cóm era l’univers fa milers de milions d’anys. Que quan es va crear, no existien encara les estrelles, i l’univers era com una bèstia descontrolada, molt diferent a la imatge de serenor que ara tenim.

Recordeu (no fa pas massa) les televisions analògiques? I recordeu aquells primers temps, quan movíem el dial de la tele per a canviar de canal (dos canals!)? Recordeu aquella “neu”, aquells espais buits entre cadenes, que omplien la pantalla de “interferència”? (sí, sí... com aquelles escenes ja clàssiques de la pel•lícula Poltergeist que ens van fer pujar l’adrenalina!)

És fascinant, però part d’aquella “neu” que apareixia en els pantalles era producte d’aquesta radiació de fons. Era part del crit de l’univers despertant-se, ara fa milers de milions d’anys.

Llàstima de televisors analògics.

diumenge, de desembre 02, 2012

El dibuix de la Lucia

Aquí tenim el dibuix que la Lucia, una de les assistents a la darrera observació, ens envia.



La Lucia té només 5 anys, i això és el que ha volgut compartir amb nosaltres sobre la Lluna i Júpiter.

Gràcies pel dibuix, Lucia. T’esperem en properes observacions.

dimecres, de novembre 28, 2012

Una fotografia per a emocionar-se

Molts dels fenòmens que la natura ens regala són absolutament espectaculars. Entre ells, sens dubte uns dels més fantàstics són els eclipsis de Sol.


El 3 de Juliol d'enguany, alguns llocs del món varen poder gaudir d’un eclipsi anular de Sol. En aquest tipus d’eclipsis, la Lluna coincideix en estar en el seu punt més allunyat de la Terra, de forma que, vista des del nostre planeta, la seva mida és un xic més petita. Tan petita que en l’eclipsi no arriba a tapar complertament el disc solar.

La revista National Geographic ha publicat la imatge presa per una aficionada americana a la fotografia. Aquesta noia, es va desplaçar uns quants centenars de quilòmetres per a poder-se situar dins del camí de màxima visibilitat de l’eclipsi. Un cop allà, va inspeccionar el paissatge i va triar un lloc. Un lloc que la permetés fotografiar el fenomen quan el Sol era ponent-se sobre un horitzó llunyà. I allà va esperar.

Per a la seva sorpresa, quan era a punt de disparar, una figura humana es va dibuixar sobre les colines, a més de dos quilòmetres d’on era ella. Era un noi, que per atzar es va situar just davant del Sol ponent i de l’eclipsi, el qual arribava a la seva fase de màxim.

Em puc imaginar la reacció de qualsevol altre persona (inclòs jo mateix). Quelcom així com “@##!!!€¬## Catxuns-la! Mira quina mala sort!”. Sense poder cruiar “fuig!” degut a la distància, potser haguéssim maleït aquella inoportuna aparició.

Però la Colleen, en lloc d’això, devia respirar fons, enquadrar bé el seu teleobjectiu.... i click!

El resultat és una fotografia que posa els pels de punta.


Crèdit: Colleen Pinski. Publicat per National Geographic

La figura del nen desconegut afegeix una inusual profunditat a la fotografia. Tot combina per a produir un efecte espectacular. Fins i tot, la forma esfèrica de la Lluna sembla poder-se tocar, com si fos una pilota gegant.

La meva fullejada ràpida del fascicle del National Geographic es va aturar en aquest punt. Sense poder deixar de mirar la fotografia, vaig començar a reflexionar sobre el que apareix en ella. El Sol i la Lluna alineats, i ponent-se junts per l’horitzó. Una colina, banyada amb la suau llum daurada d’un Sol enfeblit. I una figura humana contemplant-ho.

Sens dubte, un membre de l’espècie més afortunada que habita aquest racó de l’univers.

dissabte, de novembre 24, 2012

Els nens, un cop més, protagonistes de l'observació del divendres 23

Tal i com estava previst, el passat divendres 23 vàrem fer l’observació de la Lluna i Júpiter.

Com ja és habitual, les famílies i les nenes i els nens en varen ser els protagonistes.

Formant una ordenada cua, i pujant un rere l’altre sobre la cadira que permetia als més menuts arribar a l’ocular, els nens deixaven anar tota mena d’exclamacions de sorpresa quan miraven per primer cop la Lluna. I aquestes exclamacions es repetien, després, amb els adults.
Les condicions de visibilitat van ser molt bones. Tot i els núvols prims, l’atmosfera semblava estar col·laborant per a permetre’ns obtenir imatges claríssimes.
Vull destacar que, a més de l’ajut del meu amic i company en afició, en Xavi, també se’ns va sumar en Manel, amb el seu telescopi, de forma que doblàvem les capacitats de poder ensenyar els objectes.
Júpiter no va decebre. Amb imatges molt ben definides, ens va ensenyar les bandes equatorials de colors marronosos, així com 4 dels seus satèl·lits (els principals), que els nens varen identificar de seguida.
La visió del planeta gegant a 240 augments, gràcies a l’ocular que ens va prestar en Manel, va ser gloriosa, amb molt de detall i contrast. No podies parar de mirar-lo.
Però els nens estaven impacients. Els havíem promès “navegar” sobre la Lluna, “conduint” ells el telescopi.
Així que vàrem muntar una càmera que ens portava les imatges del telescopi cap a la pantalla d’un ordinador, i ... a volar! Els nens manegaven els comandaments com si d’una nau es tractés, i anaven recorrent els detalls de la Lluna a la seva voluntat.
De nou, les imatges que ens estava regalant la nit eren perfectes. Per la pantalla desfilaven cràters immensos i muntanyes. Podíem parar-nos en qualsevol part de la Lluna, i comentar el què vèiem a la pantalla.
La definició era tan bona que no teníem dificultat en veure els primers rajos de Sol il·luminant els cims més alts de serralades lunars que encara eren a les fosques: allà, el Sol estava sortint.
Era hora d’anar ja cap a casa. La nit, no excessivament freda, sí que estava carregada d’humitat, i tot l’equipament era xop, incloent les fitxes explicatives (afortunadament plastificades) que hem incorporat a les observacions.
La sensació que em queda després d’aquest tipus de sessions és d’absoluta satisfacció. Escoltar els comentaris dels nens, veure’ls-hi l’expressió de la cara. Què més es pot demanar?
Com sempre fem, repetirem. En Xavi i jo seguirem treballant per a que aquestes observacions siguin, cada cop, més intenses i riques. La incorporació de la càmera ens obre moltes possibilitats, que pensem explotar.
I si se’ns uneixen amics aficionats, amb els seus telescopis, com ahir en Manel, serà ja perfecte.
Ah! Nenes i nens... espero ara els vostres dibuixos de l'observació, eh?
 

dimecres, de novembre 21, 2012

Confirmem l’observació d’aquest proper divendres 23 a Sant Cugat

Sembla que la predicció meteorològica per al divendres és bona, de forma que tirem endavant amb l’observació programada.


Us recordo que la farem a Sant Cugat, al parc Arboretum (al darrera dels cinemes), i començarem a les 9 del vespre.

Els objectius seran la Lluna creixent i Júpiter, ideal per a nens i famílies.

Si tot va bé, muntarem una càmera en el telescopi, de forma que els assistents (nens inclosos) podran simular un pilotatge per sobre de la superfície de la Lluna , a través de la pantalla de l’ordinador.

I de Júpiter esperem poder veure’n les bandes equatorials de color (són formacions de núvols i tempestes gegants de la part alta de la seva atmosfera), així com alguns dels seus principals satèl•lits.

Per a aquesta observació no necessitem un cel totalment clar. Els objectes que volem observar van sobrats de llum, i, si un núvol es situa precisament a sobre, només caldrà esperar uns instants per a tornar-hi.

Us espero, doncs, el divendres a les 9!

dissabte, de novembre 10, 2012

Observació per a tothom el divendres 23 a les 9 a Sant Cugat

Si la meteorologia ens acompanya, el divendres dia 23 d’aquest mes de novembre, a Sant Cugat, organitzem una nova sessió d’observació per a tothom qui vulgui venir.

Els principals objectius seran la Lluna, en fase creixent, i el sempre espectacular Júpiter, del qual podrem veure’n els principals satèl•lits, així com les formes i els colors de les seves bandes equatorials (que, en realitat, són enormes pertorbacions de les parts més altes de la seva atmosfera).

Començarem l’observació cap a les 9 del vespre, i ho farem, com els darrers cops, al parc Arboretum de Sant Cugat, just al darrera dels cinemes.


Com vàrem anunciar fa unes setmanes, muntarem una càmera al telescopi, i deixarem que els nens (i no tan nens també!) pugueu navegar per la Lluna com si pilotéssiu una nau, veient com circulen per "sota" vostre cràters i muntanyes. La pantalla de l’ordinador ens permetrà a tots gaudir-ne.

I, com ja és tradicional a les nostres observacions, acompanyarem la sessió amb explicacions bàsiques i senzilles relatives al cel i a l'astronomia.

Si les prediccions del temps fossin dolentes, ho ajornaríem a través d’aquest blog i del twitter un parell de dies abans. Com que els objectes que volem observar van molt sobrats de llum, no necessitem tampoc el millor dels cels, i aquesta observació, com n’hem fet d’altres, es podrà realitzar fins i tot amb un temps variable (en cap cas si és molt tapat).

Ens veiem, doncs, el divendres 23!

diumenge, de novembre 04, 2012

La persistència de la vida

Us heu parat mai a pensar sobre la persistència de la vida?


Deix una mostra de bacteris descuidada en un racó del laboratori, i al cap d’uns dies hauran colonitzat la taula sencera. Intenta eliminar paràsits amb pesticides, i acabaràs descobrint, al cap dels anys, que s’han tornat resistents al producte. Fins i tot, envia un supermeteorit contra el planeta per a esterilitzar-lo, i et sorprendràs, centenars de milions d’anys després, al descobrir la biodiversitat existent.

La vida s’aferra a la vida, persistentment.

La pròpia evolució n’és una demostració. La meravella de l’adaptació de la vida a l’entorn canviant. Igual com l’aigua sempre acaba trobant les escletxes, la vida sembla trobar els camins necessaris per a perdurar.

La gran prova de tot això és el nostre planeta. Sabeu quantes espècies diferents d’éssers vius hi ha a la Terra? Doncs poden estar per sobre dels 8,7 milions d’espècies! I no només és la quantitat. Formes de vida sorprenentment diferents entre elles, extraordinàriament adaptades als seus entorns. No sembla absolutament increïble que, a partir d'un origen simple i primitiu, la vida hagi estat capaç de generar tantes espècies i tan diferents?

Seria possible, doncs, plantejar que la vida, en la seva persistència, seria capaç d’abandonar aquest planeta, arribat el moment, per a saltar a altres mons i colonitzar-los?

L’arca de Noé podria ser algun dels enginys que una de les espècies del planeta construeix per a explorar el cosmos? Formes de vida molt simples viatjant, aletargades, en naus construïdes per l’home. De forma similar a com l’Alien s’amaga dins de la nau salvavides al final de la pel•lícula.

És així com va arribar la vida a la Terra? Potser a cavall de meteorits?

És un fet que en alguns meteorits recuperats s’han pogut detectar compostos químics interessants, entre ells aminoàcids. Alguns d’aquests meteorits es van formar en les èpoques inicials del nostre sistema solar.

També hi ha evidències molt grans que suporten la teoria que, ben a prop del sistema solar, i durant la seva creació, devia explotar una supernova (la mort d’una estrella gegant), com publicava el mes passat la revista Astronomy. La potent radiació ultraviolada d’aquesta explosió, perquè no, podria haver desencadenat la formació de cadenes químiques complexes.

Passejant amb les meves filles, fa uns dies, parlàvem de la possibilitat de vida en altres llocs de l’univers. La Laura ho resumia així: si de debò l’univers és infinit, és absurd, per probabilitats, pensar que som l’únic planeta amb vida.

El que sembla clar és que la vida, això tan complex i extraordinari, no es dóna per vençuda fàcilment. No està aquí per a desaparèixer, per molt que els humans ens afanyem en destruir el planeta.

dimecres, d’octubre 24, 2012

L'exploració de Mart i la qüestió prohibida

La fotografia que veieu aquí és una de les moltes que està prenent cada dia la sonda Curiosity, mentre recorre la superfície del planeta Mart.

Com ja vàrem comentar en el seu moment, la Curiosity és l’enginy més sofisticat que s’ha enviat fora de la Terra. Amb la dimensió d’un cotxe, ple d’instruments d’anàlisi i càmeres, i amb una petita pila d’energia nuclear, aquest laboratori amb rodes ens canviarà els propers anys, segur, la visió que tenim de Mart.

En concret, la fotografia mostra el primer gran descobriment de la Curiosity, quan no fa ni 3 mesos encara que va arribar al planeta roig. Les pedretes que hi veieu, i especialment les que estan integrades en les roques més grans de la fotografia, conglomerats, demostren sens dubte que aquell lloc és un antic llit de riu.

De fet, els científics han pogut, fins i tot, calcular coses com ara la profunditat del corrent i la seva velocitat.

Que hi havia hagut aigua a Mart era una cosa que ja sabíem, especialment gràcies a les fotografies d’alta definició que els satèl•lits que hi tenim voltant aquest planeta ens havien mostrat. Aquestes fotografies mostraven formes orogràfiques, com ara canons, que ens portaven a deduir la presència d’antigues corrents d’aigua. Però ara, per primera vegada, l’evidència és a tocar: no es tracten de fotografies fetes a gran alçada; es tracta que tenim material analitzable i “tocable” (pel llarg braç de la Curiosity!).

Si. Sembla que Mart tenia molta aigua fa milions d’anys.

Aquesta qüestió de l’aigua és, realment, excitant. Per una banda, ens condueix a les misterioses preguntes: “I on és ara tot aquella aigua? Què li va passar al planeta i per què?”.

Però, a més, fa sorgir, inevitablement, la pregunta per excel•lència. Aquella que, segons alguna entrevista que he pogut llegir recentment, els científics de la NASA han declarat quasi com a prohibida.

La NASA s’esforça per explicar que la missió de la Curiosity no és la recerca de vida, actual o passada (és l’assumpte “prohibit”). La seva missió, diuen, és la d’esbrinar si hi havia condicions propícies per al desenvolupament de vida.

Sembla un petit matís, ... però és molt més que això.

Una primera reflexió ens pot portar a deduir que el que està fent aquesta gent és baixar el llistó de la dificultat del descobriment. Efectivament, posar-se com objectiu descobrir proves de vida passada sembla una fita massa ambiciosa, que, en cas de no assolir-se, deixaria una cicatriu de frustració que podria posar en perill futures missions.

Però personalment penso que el motiu és un altre.

Fixar-se l’objectiu de la vida és tancar-se les perspectives. Si dissenyem un enginy especialitzat per a descobrir proves de vida extinta, per exemple, haurem partit, en fer-ho, del nostre concepte de vida. Un concepte segurament massa estret, massa emmirallat en el tipus de vida que habita a la Terra. La vida que necessita aigua, i coses que van des del carboni, oxigen i nitrogen per a formar aminoàcids. Aquests serien els elements, doncs, que la nostra sonda hipotètica buscaria.

En canvi, l’objectiu de buscar condicions favorables per a la vida obre molt més la ment i les possibilitats, simplement perquè no estem condicionant la forma de vida que hi podria haver existit, ni, per tant, els instruments i experiments que la nostra sonda realitzarà.

Buscar “condicions favorables” pot voler dir analitzar cada un dels descobriments que “cridin l’atenció”, siguin roques amb composicions estranyes, o la presència de determinats compostos químics en les roques antigues. L’associació dels descobriments amb “vida” vindrà, en tot cas, després, i podria portar-nos a postular formes de vida completament diferents als nostres estàndards terrícoles.

El destí de la Curiosity és una muntanya de 5,5 quilòmetres d’alçada, que es va formar com a conseqüència de l’impacte d’un gran meteorit, fa milers de milions d’anys. En aquest procés, la gran quantitat de material excavat per l’impacte es va acumular formant la muntanya. Pujar-la és com viatjar pel passat del planeta, tot seguint els diferents estrats de roques antiquíssimes que estan exposats i que formen la muntanya.

Els grans descobriments, estan, per tant, encara per venir.

He compartit amb vosaltres, vàries vegades en aquest blog, la fascinació que em genera l’exploració de Mart. Quan veig fotografies com l’anterior, no puc evitar identificar-me amb els vehicles, com si de persones es tractés. Veure el que veuen. Pensar el que pensen.


Hipnotitzat per la similitud que els paisatges que tinc al davant  tenen amb alguns indrets de la Terra, alço la vista, buscant en aquest cel rogenc un puntet lluminós. El puntet d’un món blau i ple de vida  al què no tornaré mai més.

divendres, d’octubre 19, 2012

Xerrada sobre astrofotografia bàsica el dia 29 de novembre. Voleu venir?

Responent a peticions rebudes, ens alegra molt anunciar que aquest blog organitzarà una xerrada, i col•loqui, sobre astrofotografia, per a tothom interessat en el tema, el dijous dia 29 de novembre a les 21 hores a Sant Cugat.

La xerrada la farem al restaurant pizzeria Paisá, a la Rambla Jaume Sàbat 4 de Sant Cugat del Vallès. Aquesta pizzeria disposa d’un espai que hem reservat i en el què podrem dur a terme perfectament aquesta activitat mentre sopem.


L’única condició que ens posa el restaurant és, lògicament, realitzar una consumició. A tall orientatiu, un menú pot costar sobre els 17 euros, una pizza amb beguda sobre els 12.

El contingut d’aquesta xerrada s’orientarà a conceptes bàsics d’astrofotografia per a tothom (especialment amb CCD, que és l’àmbit en el què m’he mogut). L’objectiu és poder orientar als aficionats que s’estiguin plantejant iniciar-se en aquest camp, i també a tothom qui, simplement, tingui curiositat sobre el tema, o en vulgui sentir a parlar. No és necessari partir de cap coneixement previ per assistir-hi!

En la xerrada farem èmfasi en aspectes pràctics, i compartiré amb els assistents tot allò que pugui ser d’interès respecte de la meva pròpia corba d’aprenentatge, és a dir, lliçons apreses. Veurem exemples, i debatrem sobre ells. I segur que ens ho passem molt bé.

Tractant-se d’un camp amplíssim, i en funció de l’interès que pugui derivar aquesta primera xerrada entre els assistents, ja decidirem entre tots si val la pena repetir periòdicament aquesta trobada sobre astrofotografia, convertint-la en un cicle, en el què puguin participar altres companys o, fins i tot, puguem convidar a persones expertes.

Hi sereu tots molt benvinguts, com sempre que organitzem activitats.

Com que hem de concretar amb el restaurant el número d’assistents, us demano que aquells que vulgueu venir envieu un email de confirmació a l’adreça estelsiplanetes@gmail.com. També podeu emprar aquesta adreça d’email per a qualsevol dubte o aclariment que necessiteu.

Ens veiem, doncs, el dijous 29 de novembre!

dimecres, d’octubre 17, 2012

Ajornem l'observació d'aquest proper dissabte dia 20

Degut a les nefastes previsions meteorològiques, hem d’ajornar l’observació que teníem previst realitzar aquest proper dissabte dia 20.


Sembla que s’acosta un veritable temporal de pluges generalitzades, així que, aquest cop, no voldrem lluitar contra la natura, i esperarem a millor ocasió.

Mirarem properes dates en les què els astres ens siguin propicis i us ho direm, com sempre, a través del blog (i del twitter associat).

Vull agrair-vos l’interès, no només en llegir aquest blog sinó també per a venir a les observacions. Sou molts els què esteu contactant aquests dies amb nosaltres per tal de confirmar la vostra assistència. Gràcies a tots!

dimecres, d’octubre 10, 2012

Vols navegar sobre la Lluna? Vine el dissabte dia 20 d’octubre a l’observació que organitzem

El dissabte, dia 20 d’octubre, per a tothom qui vulgui venir, muntarem una observació de la Lluna, ... i “navegareu” per sobre de la seva superfície com si comandéssiu una nau.


Això ho farem a través d’una càmera instal•lada en el telescopi, i connectada a un ordinador. Mentre mireu la pantalla de l’ordinador, que apareixerà plena amb els detalls de la superfície de la Lluna, podreu accionar els controls del telescopi i anar movent-vos com si voléssiu per sobre del nostre satèl•lit (els nens també ho podran fer).

La Lluna estarà creixent, moment ideal per a observar-la. Veurem cràters i muntanyes. Veurem obres, projectades pel Sol. Veurem cims il•luminats mentre les valls romanen fosques.

L’observació la farem al mateix lloc que les darreres que hem organitzat: al parc Arboretum de Sant Cugat, al darrera dels cinemes i de l’auditori.

Com que ara es fa fosc més aviat, i la Lluna la podem observar fins i tot amb llum de dia, començarem la sessió a les 8 del vespre, per a comoditat de les famílies.

Aquesta observació la cataloguem com a senzilla, i apta per a tots els públic (inclosos nens).

Com acostumem a fer, el meu amic Xavi i jo mateix acompanyarem l’observació amb explicacions, entre les què hi haurà el típic recorregut per les constel•lacions i estrelles visibles des de la ciutat en aquesta època.

Ben entrada la nit, per a qui aguanti, podrem també observar Júpiter, sempre espectacular, amb els seus satèl•lits principals i els seves bandes de color. Això ho podrem fer cap a les 12 de la nit aproximadament.

Ja ho sabeu, doncs. Anoteu-vos a l’agenda el dissabte dia 20 al parc Arboretum de Sant Cugat a les 8 del vespre.

Si pensàveu que no pilotaríeu mai una nau espaial, ... ara és el moment! Us hi esperem.

dimarts, d’octubre 09, 2012

Les organitzacions i la fi del món

És curiós, però en la meva activitat professional cada cop hi trobo més similituds entre l’astronomia i el món empresarial.

De fet, l’astronomia m’ha anat molt bé com a fil conductor per a més d’una sessió de treball amb directius, i fins i tot per a algun joc grupal basat en els planetes i la Lluna.

Anem arribant a la fi del temut any 2012, la fi del món. Recordeu?

Internet segueix ple de prediccions en aquest sentit. Personalment, me n’he llegit algunes.

Són interessants. Arriben a relacionar coses com:

- La predicció de la fi del món basada en el calendari Maya
- La posada en marxa del gran accelerador de partícules a Europa, màquina infernal que generarà “forats negres” que engoliran a la Terra (al menys, de moment això no ha passat, i ja fa mesos llargs que l’accelerador més gran del món funciona sense problemes)
- L’augment d’activitat del Sol, que a finals del 2012 produirà tempestes solars catastròfiques
- L’explosió de Yellowstone, “calculada” pels “científics” també per a finals del 2012

Aquests mags de la predicció em recorden poderosament a un dels personatges més tradicionals i omnipresent a qualsevol organització.

Aquella persona que pensa que, si ara tot va malament, és que encara anirà pitjor. Aquell que sap, de fonts ben informades, que ens vendran, compraran, acomiadaran. El company que habita els passadissos de les nostres empreses, esperant pacientment a les seves preses, a les què aborda amb un cafè a les mans, i una cara en la què es llegeix l’expressió “saps què?”.

Per a aquest estereotip de treballador, els rumors són la seva teranyina. I la manca d’informació, l’entorn propici que el permet teixir-la (quantes vegades les empreses descuidem la informació, o no la gestionem bé!)

Les prediccions sobre la fi del món també es nodreixen de la manca d’informació. En aquest cas, més aviat del poc coneixement que el públic té de coses que, al cap i a la fi, no són tan complicades. I no són tan complicades perquè, afortunadament, sempre podem recórrer al sentit comú.

Malauradament, a aquests personatges no els derrotarem fàcilment. Sembla que han d’existir permanentment en el nostre entorn. El company de l’empresa, aquell del què parlàvem, acostuma a ser-hi sempre, en qualsevol organització, i en tot moment.

Les prediccions igual. Recordo de petit quan es parlava de la fi del món prevista per les profecies de Nostradamus. Quan va passar no-recordo-quin-any sense que la Terra desaparegués, van admetre petits errors d’interpretació, i, simplement, varen canviar l’any previst per a la fi de tot.

Els que vaticinaven que el canvi de segle, amb el seu famós efecte “2000”, portaria catàstrofes bíbliques van, senzillament, passar-se a partir del 2001 a la profecia Maya.

I segur que ara, quan es despertin l’1 de gener de 2013, el primer que faran serà dir-nos que, com que els Maies eren molt intel•ligents (cosa que no dubto pas), no hem interpretat bé els seus càlculs i que la fi del món real serà ja veurem quan. I així van fent.

El pitjor de tot és la gent que arrosseguen. Igual que en les empreses.

La mateixa recepta que prescric per als professionals de les organitzacions de cara a afrontar aquella fatídica trobada de passadís amb els portadors de males notícies, és efectiva, també, per a tractar amb els predictors de la fi de la civilització: un somriure.

dimecres, d’octubre 03, 2012

El cometa més brillant que mai haurem vist és de camí

Sabeu aquestes imatges que alguna vegada hem vist, a les revistes, d’espectaculars cometes amb llarga cua visibles a ull nu? Doncs una d’aquestes meravelles està ara mateix de camí cap a la Terra.


El cometa C/2012 S1 (ISON) podria convertir-se en el cometa més brillant dels què s’han vist en desenes d’anys.

Dos astrònoms russos el van descobrir fa només uns dies, encara lluny dels dominis del Sol i del nostre planeta.

Els càlculs que s’han realitzat per a conèixer la seva òrbita el situen en un camí que el portarà, al novembre del proper any 2013, a apropar-se molt al Sol. Però l’espectacle és previst per al gener del 2014, quan aquest viatger de l’espai, havent deixat al sol al darrera, passarà només a 60 milions de quilòmetres de la Terra.

Amb les dades que es tenen actualment, s’espera que arribi a brillar més que Venus (l’objecte més brillant del nostre cel, excepte el Sol i la Lluna), i que exhibeixi una espectacular i llarga cua.

Si les previsions es compleixen, doncs, tenim un any per anar preparant les càmeres (no caldran telescopis!) i els trípodes. Segurament, molts de nosaltres ja no tornarem a veure una cosa així.

Haurem d’estar atents a les actualitzacions que es vagin fent, cosa que asseguraré, també, de fer en aquest blog.
Recordeu que un cometa és un objecte bàsicament composat de gel i petits fragments de roca, poc compactes. Segueixen òrbites molt el•líptiques (en forma d’ou) al voltant del Sol, que els porten a passar dels confins gèlids i foscos del nostre Sistema Solar fins a ben a prop de la nostra estrella.

En aquestes passades al costat del Sol, molts cometes simplement es desintegren, per efecte de l’escalfor i del vent solar. Són cometes que duren només un pas. N’hi ha, fins i tot, que són engolits per l’estrella.

Altres, però, aconsegueixen passar, no sense deixar, com una cicatriu, un llarg rastre de fragments despresos del seu nucli: són les famoses cues dels cometes. Alguns d’ells surten “disparats” cap a buit del cosmos, empesos per l’acceleració que els dóna la gravetat del Sol. I uns poquets segueixen en les seves òrbites: són els cometes periòdics, aquells que tornaran algun dia (si no impacten contra un planeta, és clar) a passar (l’exemple més conegut és el Halley).

En el seu anar i venir, els cometes omplen les seves òrbites de petits fragments, dessagnant-se pas a pas. I mentre ells es van morint, els seus fragments despresos ens il•luminen les nits en forma de pluges d’estrelles, quan la Terra travessa les zones per les què vaguen.

Quasi no puc esperar al final del 2013. I tu?

dissabte, de setembre 29, 2012

El cel aquest mes ... d'octubre

A començament del mes d’octubre, aquells que es llevin de matinada podran gaudir amb la visió d’una parella de ball espectacular en el nostre cel.


La Lluna decreixent, a partir del dia 4 d’octubre anirà apropant-se a Júpiter. Aquest planeta serà inconfusible, i apareixerà com el punt més brillant, amb molta diferència, del cel, mirant al sud-est.

El dia 6, a primeríssimes hores del matí (mireu al cel abans de la sortida del Sol, quan encara és fosc), la Lluna es situarà ben a prop del brillant planeta, amb una d’aquelles conjuncions tan espectaculars que criden l’atenció.


En els propers mesos, Júpiter anirà veient-se cada cop més centrat en les hores de nit. Al novembre ja el tindrem bé per a poder-lo observar a mitjanit. Recordeu que aquest gegant és una visió espectacular fins i tot amb un petit telescopi. I amb prismàtics ja ens ensenya, sense cap dificultat, els seus 4 satèl•lits principals (si no en veieu 4 és que algun d’ells està creuant per davant o per darrera del planeta!).

I parlant del cel i d'observar: un cometa, recent decobert, és de camí. Sembla que la seva visió serà espectacular, a finals de l'any 2013. Més informació, en el proper article d'aquest blog.

dimecres, de setembre 19, 2012

Un impacte a Júpiter, i el paper dels aficionats

 
Deien que els gals del poblat de l’Astérix només li tenien por a que el cel caigués sobre dels seus caps.
Fa pocs dies, un aficionat va poder detectar un fenomen que hagués fet tremolar a aquells aguerrits guerrers. Ni més ni menys que un impacte notable, d’un cometa o d’un asteroide, contra el gegant Júpiter.
No és la primera vegada que el xoc d’un objecte contra Júpiter es pot veure des de la Terra (en portem quatre en tres anys). Però cada cop que això succeeix, la comunitat científica es mobilitza com si fos la primera vegada. Com ha passat anteriorment, l’avís generat per l’aficionat descobridor ha activat tot un seguit de protocols en el món de l’astronomia professional.
Fenòmens com aquest no fan sinó recordar-nos que vivim en un univers dinàmic.

Júpiter, amb la seva enorme dimensió i la gravetat que exerceix, atrapa a més d’un vagabund còsmic. Això està bé per a nosaltres, ja que actua com a un netejador de l’espai, i elimina objectes que, d’altra forma, podrien esdevenir perillosos.
En èpoques molt llunyanes, en la infantesa del nostre planeta, els impactes eren molt freqüents. El recent creat Sistema Solar era un caos absolut. Quantitat ingent de material “sobrant” de la formació dels planetes orbitava l’espai proper. A més, els propis planetes, en un joc de pertorbacions mútues constants, es movien de les seves primeres òrbites, desestabilitzant en el seu moviment a cometes i asteroides. Era una època en la que la Terra (i els demés planetes interiors) van ser bombardejats cruelment.

Quan parlem d’aquests temes, de seguida ens ve al cap l’impacte que va provocar l’extinció dels dinosaures, ara fa uns 65 milions d’anys. Però el fet és que catàstrofes tan o fins i tot més grosses han anat passant. Un dels què s’ha estudiat data de fa uns 250 milions d’anys, i es calcula que va extingir més del 90% de totes les espècies vives del planeta!
L’impacte descobert ara a Júpiter fa reflexionar sobre la fragilitat de tot plegat. Sobre el complicadíssim joc al què juga la natura, en el seu extraordinari experiment que es diu univers.

A mi també em fa reflexionar sobre el paper de l’astronomia amateur. Aquests admirats “amateurs”, armats amb equips que els propis científics professionals ni haguessin pogut somiar 20 o 30 anys abans i emprant molta paciència i metodologia, fan contribucions decisives a la ciència.
Els grans telescopis professionals, Hubble inclòs, tenen els seus minuts d’observació reservats a preu d’or. Cada minut d’un d’aquests monstres és valuosíssim, i és assignat a grups d’investigadors que duen a terme programes i estudis concrets. Aquests grans ulls a l’espai no estan, dit planerament, mirant a dalt a veure què passa.

Els aficionats, amb mitjans òbviament molt més modestos, empren l’arma de la quantitat. En una nit determinada, allà on els grans observatoris no poden mirar per limitació de minuts, és possible que hi hagi uns quants aficionats que ho estiguin fent. I, de vegades, sona la flauta.
Innumerables cometes, estrelles variables, i supernoves, són descoberts per aficionats. Aquests s’han acabat organitzant, sota la batuta dels professionals, en grups i xarxes coordinades que duen a terme observacions que recolzen i completen les què els científics fan.

 
Aquesta afició ja ho té això. Fins i tot aficionats tan “primitius” i poc organitzats com jo poden, algun dia, tenir un cop de sort. Encara recordo el dia que, comparant la fotografia que havia fet la nit anterior de la galàxia M51 amb una imatge que havia pres dos anys abans, em va saltar el cor quan vaig “descobrir” una estrella nova, que no apareixia en la fotografia antiga. Era, sens dubte, una supernova, l’explosió que marca la mort violenta d’una estrella.
Jo no havia rebut cap alarma (les rebo normalment per email) provinent de les xarxes d’observadors indicant que s’hagués detectat aquesta supernova. Amb palpitacions al pit, i quasi tremolant, em vaig connectar a internet, vaig buscar, i... si, allà estava la notícia. Feia 3 dies que l’havien descobert. Llàstima.

Estrelles que exploten. Cometes que xoquen contra Júpiter. Asteroides que s’acosten perillosament a la Terra. Mentre l’univers segueixi sent tan dinàmic com ara, tots tenim diversió per temps.
Només hem d’esperar que, en mig d’aquest dinamisme, no ens caigui el cel sobre dels nostres caps.

dimecres, de setembre 05, 2012

Un univers ple de bellesa

Fa poques nits, a Falset, vaig fotografiar aquesta nebulosa. El seu processat posterior m’ha portat de bòlit durant dies, atesa la quantitat de delicats matisos que hi apareixen.

Jo mateix m’he sorprès del resultat. Quan la projecto a la pantalla de l’ordinador, em quedo allà, mirant-la bocabadat, pensatiu.

El que es veu en la fotografia és la resta de l’explosió que va marcar la fi de la vida d’una estrella. Apareixen en el fons, milers de petits punts, d’altres estrelles.

Estrelles, moltes d’elles segurament amb planetes al seu voltant. Algunes com el nostre Sol. Altres més grans o més petites, més fredes o més calentes. Només una petitíssima representació de la població de la nostra galàxia.

Serem els únics a l’univers que puguem gaudir d’aquests fenòmens magnífics? Té sentit tanta bellesa només per a nosaltres? Sols en un univers tan gran?

Mirant la fotografia, penso en tot això. Penso en què hi ha allà, lluny, al voltant d’algun d’aquells puntets.

La dinàmica de l’univers és una roda, familiar per nosaltres. Una roda de creació i destrucció, de vida i de mort.

Tot té sentit. La mort no és, sinó, l’inici d’un nou cicle. Explosions com la que veiem a la imatge alliberen el material del què estem formats, nosaltres i tot el que ens rodeja. Un material que, algun dia molt llunyà, potser es condensarà i formarà noves estrelles i planetes. I aquests nous objectes seran més rics en elements que les generacions anteriors.

La fotografia em parla, per tant, no només de bellesa, sinó també d’ordre. D’un cicle còsmic que no para, i del què formem part.

La fletxa del temps empeny al nostre univers cap al davant. La mateixa fletxa que ordena el nostre naixement, i ordenarà la nostra mort. També nosaltres alliberarem el material que ens han prestat, i el retornarem a la natura per a que construeixi nous éssers.

El interès que haurem de pagar per a aquest préstec no és res més que la contribució que haguem fet, mentre vivíem, a millorar coses, a fer la vida dels que venen més rica. Igual que les estrelles.

En el nostre univers, no hi ha gaire diferència entre bellesa i mort. Vist dins una escala de temps còsmic, tot transcorre serenament.

Bellesa i mort, com a la imatge.

dilluns, d’agost 27, 2012

Armstrong, i una frase imperfecta

Fa només un parell de dies va morir Neil Armstrong, el primer humà que va caminar per la Lluna.

En un món ple d’herois de còmic, aquest n’era un de carn i ossos. Podeu imaginar els sentiments i les emocions en el moment en el què va posar el primer peu a la Lluna?

Aquelles petjades, les seves i les del seu company Aldrin, encara hi són, allà, intactes. En un món sense atmosfera (i, per tant, sense vent, ni pluja, ni res...), i aparentment mort en termes geològics, allà quedaran, fins que l’impacte d’un meteorit, potser d’aquí a uns milers d’anys, les esborri.

No mereix la humanitat preservar aquestes empremtes per sempre, en el que podria ser un memorial que, potser algun dia, es podrà visitar? No sé si algú de la NASA hi haurà pensat, ...

Molt s’ha parlat de les seves famoses paraules quan va baixar per l’escala del mòdul Eagle. Textualment: "That's one small step for [a] man, one giant leap for mankind." (“És un petit pas per a un home, un salt gegant per a la humanitat”).

Què poc s’esperava el nostre heroi que aquesta frase, pronunciada l’any 1969, generaria polèmica durant molts i molts anys després!

Resulta que la paraula “a” que precedeix a “man” no apareix en la gravació. Sense aquest article, la frase complerta queda sense sentit, ja que “man”, sense l’article, seria sinònim, també, d’humanitat (la frase quedaria quelcom així com “és un petit pas per a la humanitat, un salt gegant per a la humanitat”).

Armstrong va mantenir, durant molt de temps, que ell HAVIA pronunciat bé la frase, i que segurament degut a les limitacions de la tecnologia d’aquell moment la paraula “a” no s’havia sentit.

Però la cosa es va embolicar. El món no devia tenir res millor que fer, i es va analitzar l’acústica de la gravació. No, aquella maleïda “a” no hi era.

Quan Armstrong va saber de les anàlisis, es va venir avall. Cóm podia ser allò? S’havia equivocat en EL moment històric! Quina cagada! Quantes vegades havia assajat la frase?

L’home va admetre que, en mig de la tensió del moment, és possible que s’hagués equivocat. I va demanar que en les enciclopèdies i altres reculls històrics, es respectés aquella “a” perduda, posant-la, en tot cas, entre parèntesi.

Per mi, aquest “incident” és un exemple perfecte de lo meravellosa i lo miserable que és, a l’hora, la raça humana.

Meravellosa, perquè no som màquines. Pensem, tenim sentiments, ens equivoquem. Fins i tot el gran Armstrong, en el moment més important de la humanitat fins ara, va i s’equivoca. Això em fa estimar encara més a aquesta espècie, ben interessant, que s’anomena home.

Miserables, perquè, ves tu quin sentit té, donar-li tants i tants de tombs al tema de l’error. Quina importància té? Armstrong sabia el què volia dir. Però és que els que escoltàvem també. Aquella “a” es va “sentir”, hi fos o no. Per context, la frase era clara. La misèria d’una espècie que es resisteix a ser imperfecte.

També posarem la “a” entre parèntesis en el cartell commemoratiu del memorial que algun dia preservarà el lloc del primer aterratge a la Lluna? (ei, els de la NASA, que això de crear un memorial a la Lluna va per a vosaltres!)

Gràcies, Armstrong, per aquell petit pas, deixant-te caure de l’escaleta de l’Eagle, que vares donar. Si t’hagués pogut veure en Julius Verne n’hauria estat molt orgullós.

I gràcies, també, per a recordar-nos la nostra meravellosament imperfecta naturalesa.

divendres, d’agost 17, 2012

Plujes d'estrelles per a salvar al planeta

 Doncs si, les pluges d’estrelles poden servir per quelcom més que per entretenir-nos i admirar les meravelles del cel. De fet, podrien servir per a salvar a la Terra.

Un recent article publicat a la revista Astronomy en parla. Honestament, jo mai no havia pensat en aquests termes, però només llegir l’article vaig sorprendre’m de lo evident del tema.
Com ja hem explicat més d’un cop, les famoses pluges d’estrelles es produeixen quan la Terra, en el seu camí al voltant del Sol, travessa l’òrbita d’un cometa (en alguns casos, un asteroide), i col·lisiona amb el abundant pols i partícules despreses d’aquest cos.
Moltes vegades, el cometa progenitor ja no existeix. És un antic cometa, consumit probablement després de vàries passades prop del Sol (penseu que hi ha molts cometes que no sobreviuen ni a un pas prop del Sol, i es fragmenten o, simplement, es volatilitzen completament).
Però, què passa si la pluja d’estrelles ens està precisament delatant un cometa encara no descobert?
Segons l’article de l’Astronomy, grups de científics han començat a estudiar amb profunditat els centenars de fenòmens de pluges d’estrelles que es coneixen (i de noves que s’estan descobrint) buscant justament pistes sobre possibles projectils potencialment perillosos per al nostre planeta.
La lògica és ben simple: el fet que hi hagi pluja d’estrelles ens indica que l’òrbita del cometa i la de la Terra es creuen. Si tenim identificat al cometa que ocupa aquesta òrbita, cap problema (com dèiem, potser ja no existeix, o bé el coneixem i el tenim controlat). Però si no el tenim identificat, podria ser que aquest cometa existeixi i que encara no l’haguem descobert. L’estudi de la pluja d’estrelles ens dóna les pistes que ens poden permetre descobrir-lo.
Perquè, com podeu suposar, el que un objecte creui l’òrbita d’un altre no acostuma a ser bona cosa, no. En una escala de temps galàctica, després de milions d’anys, acaba tocant la rifa. Simplement per estadística, sabem que, tard o d’hora, ens enfrontarem amb l’amenaça d’un cos amb trajectòria de col·lisió. Les preguntes clau són: com de gran, quan passarà, i amb quina anticipació ho sabrem. En funció de les respostes, s’hi podran prendre mesures, ... o no.
Els Estats Units fa anys que, per mandat presidencial, va començar a catalogar i a seguir els objectes potencialment perillosos (cada any se’n descobreixen més, de moment en porten més de 9.000, uns 800 d’ells de més d’un quilòmetre de diàmetre! Com a referència: l’impacte que va provocar l’extinció dels dinosaures va ser provocat per un cos d’aproximadament “només” 10 quilòmetres).
La qüestió és que ja s’han identificat pluges d’estrelles que assenyalen a cometes encara no descoberts, i, per tant, potencialment perillosos. Interessant.
A partir d’ara, doncs, embadalir-se davant d’un d’aquests fenòmens tan vistosos ja no només serà cosa del poble. Els científics també s’hi interessaran.
Qui sap, si algun dia una gran catàstrofe podrà ser anunciada, amb temps suficient com per a reaccionar, per una bonica pluja d’estrelles.
De moment, però, jo me les seguiré mirant amb la mateixa admiració i il·lusió que fins ara, gaudint senzillament de l’espectacle, i deixant els complexos càlculs i investigacions per als que en saben.

divendres, d’agost 10, 2012

Tornem a gaudir amb Mart

Ja han començat a arribar les primeres fotografies enviades per la sonda Curiosity, el nou vehicle d’exploració que ha aterrat a Mart.

Tenint en compte l’èxit de les anteriors missions al planeta vermell, i l’espectacularitat dels descobriments fets per les sondes anteriors, ja ens podem preparar, durant els propers mesos, per a gaudir. Aquest vehicle és molt més avançat que els anteriors, té la mida d’un cotxe, està preparat per a explorar més terreny, i està farcit de càmeres i instruments d’anàlisi de darrera generació. A diferència dels seus antecessors, Curiosity no té panells solars: l’energia pel seu funcionament el treu d’una mini central nuclear de plutoni que porta incorporada, la qual cosa el permetrà funcionar de dia i de nit i amb independència de les tempestes de sorra.
Després d’un viatge de 8 mesos, Curiosity va arribar a Mart el passat dia 6 d’agost. El procés d’aterratge que es va emprar va ser molt diferent a l’utilitzat fins ara: aquest vehicle pesa massa com per a aterrar-lo amb els mètodes tradicionals (paracaigudes + rebot contra globus d’aire). Es va emprar el que es coneix com una “grua”, un altre vehicle, propulsat, que va dipositar curosament la Curiosity sobre el terra marcià, en el lloc precís que s’havia planejat.


El lloc triat per a l’aterratge és un cràter anomenat Gale. La seva elecció va ser molt treballada. Per una banda, es volia assegurar enviar la sonda a un lloc de màxim interès (geològic, ara en parlarem). I per una altra, els enginyers volien garantir un lloc d’aterratge suau i sense complicacions.
La Curiosity està preparada per a descobrir restes de vida a Mart. Els diferents instruments que porta poden analitzar mostres de terra i minerals, en busca de material orgànic. A més, el cràter Gale, pels efectes de l’impacte del meteorit que el va crear, té exposats materials geològics molt antics, quelcom així com un llibre obert al passat.

Són mots es interrogants que es tenen oberts relatius a Mart. Els descobriments realitzats han anat aixecant encara més preguntes. Avui sabem que el planeta té aigua, però que en tenia moltíssima més. Restes de llits de riu, i de roques erosionades per corrents d’aigua ens ho indiquen. Sabem, també, que hi havia una atmosfera molt més densa que l’actual. Què se n'ha fet de l'aigua i de l'atmosfera?
Però, segurament, la pregunta que ens ve al cap de seguida és: “hi ha vida?”, o, formulada més conservadorament “hi va haver vida en algun moment?”. Aquest, sens dubte, seria, en cas de produir-se, el descobriment més important de la història fins ara, perquè donaria resposta a l‘eterna qüestió de si estem sols a l’univers (bé, no contestaria exactament aquesta pregunta, però demostraria que el concepte vida no és una exclusiva de la Terra).
De moment, aquí us deixo una de es primeres fotografies que ens ha enviat, on es veu una de les seves rodes i el terreny que la rodeja. Espectacular.


Ja sabeu que a mi m’agrada pensar en aquestes sondes com si fossin persones.

La Curiosity està, encara, parada. No ha començat a moure’s. Té al davant un paisatge increïble, que la recorda a la Terra. A uns quilòmetres de distància observa atentament la muntanya de 5.000 metres d’alçada que conforma la part central del cràter Gale i que haurà d’escalar més endavant. El Sol, amb llum molt més feble que a la Terra, escalfa el seu cos. El silenci és immens.
Quan es fa de nit a Mart, i els científics no ho veuen, la sonda enfoca les càmeres, els seus ulls, cap a un punt de llum d’entre els molts que es veuen al cel. El lloc del qual ve, el planeta més meravellós que existeix. Allà, milions de quilòmetres lluny, és on haurà d’enviar els relats de l’exploració que ha de començar.

Però no hi ha temps per a l’enyorança. De seguida, la Curiosity es torna a concentrar en les avorrides i interminables rutines de comprovació que van ser introduïdes en el seu sistema.
Nosaltres, mentre tant, esperarem impacients.

Categories

Estels i Planetes

TOP