La fotografia actual de l'exploració espacial... i el meu desig

A pesar de la minsa quantitat d'inversió que dediquem a la investigació (sobre tot quan ho comparem amb el que ens gastem en fabricar màquines de matar), l'exploració de l'espai segueix força activa.

Aquesta és la fotografia actualitzada de l'estat de la qüestió, si és que no he comès cap error.

Us comento a continuació el que crec que és el més destacable de la cosa.

Començaré pels asteroides.

• Com veieu, tenim 2 sondes orbitant roques còsmiques. I no només orbitant, sinó també recollint mostres. Per una banda, els japonesos amb la Hayabusa-2, una missió de la que ja n'he parlat en alguna altra ocasió i que és absolutament espectacular. Porta voltant l'asteroide Ryugu des del 2018, i hi ha fet aterrar varis robots. Les imatges que ha anat enviant són al·lucinants, incloses les que varen capturar 2 petits enginys saltadors des de la superfície. La sonda tornarà a la Terra l'any 2020 transportant mostres de l'asteroide.

• Per altra banda, els americans estan estudiant l'asteroide Bennu, un objecte potencialment perillós per a la Terra. La missió OSIRIS-REX també recollirà mostres i ens les portarà de tornada l'any 2023.

Mart segueix sent el rei.

• Hi ha moltes raons que fan que Mart sigui la nineta dels ulls de les agències espacials. Per començar, es troba aquí mateix, a tan sols uns 7 mesos de viatge amb la tecnologia actual (sempre, això sí, que el planeta roig i la Terra es trobin en configuració òptima, cosa que passa cada 2 anys aproximadament). Es tracta, a més, d'un planeta rocós, amb atmosfera (tot i que molt feble i gens semblant a la nostra) i aigua gelada. Els robot ens han ensenyat que el planeta tenia aigua líquida en superfície fa milers de milions d'anys, la qual cosa converteix aquell món en un objectiu preferencial per anar a buscar-hi vida potser fòssil. Com a mi m'agrada dir cada cop més a les conferències sobre Mart, aquest planeta és la meva aposta de "tot al vermell", ja que en els anys que em queden difícilment veuré l'exploració intensa, en busca de vida, de cap altre lloc. De forma que si me'n vull anar d'aquest món amb respostes, la meva esperança es troba sota la sorra de Mart.

• Ara per ara, hi tenim 2 dispositius explorant. La Insight, la missió de la qual és estudiar l'interior del planeta, i que ja ens ha enviat els sons del primer terratrèmol detectat en un altre planeta, així com també el del vent marcià. I el robot Curiosity, l'únic que queda viu després que declaréssim oficialment mort l'Opportunity el mes de gener. Curiosity porta ja 7 anys allà, i això és molt per a un robot marcià. Aquest heroi s'ha fet vellet, va coix, i té Alzheimer (ha perdut la memòria varis cops, i la NASA ha hagut de reinicialitzar el seu cervell 3 vegades). És un geòleg incansable, que ens ha permès disposar de moltes evidències sobre el passat humit del planeta roig. Ara desitja que arribin els substituts, robots que sortiran de la Terra l'any proper i que són biòlegs. Els enviaran la NASA i l'ESA. I potser també un altre els xinesos.

 Venus el gran oblidat.

• Com que els recursos són molt (molt, molt) limitats, això va en detriment de Venus. També es troba al costat, però és un veritable infern. Un planeta tan semblant en mida a nosaltres, que podria ser el nostre bessó. I en canvi és un lloc temible. La seva atmosfera és densíssima, capaç d'esclafar molts dels instruments que hi fem arribar. La seva temperatura faria que el mateix diable l'escollís com a lloc per anar de vacances. És el planeta més càlid del Sistema Solar, més que Mercuri, amb temperatures superiors als 440C! I això degut al gran efecte hivernacle de la seva atmosfera carregada de CO2 i d'àcid sulfúric. Però a pesar de les dificultats, grups de científics estan criticant que estiguem deixant de banda aquest infern. No deix de ser un objecte interessant, que potser ens pot parlar, si l'escoltem, de quin futur li podria esperar al nostre planeta.

Just ara comencem a sortir del Sistema Solar.

• Els que m'escolteu, sabeu que m'agrada crear comparacions per tal de facilitar la divulgació. M'haureu sentit parlar en més d'una ocasió sobre la següent similitud: si una estrella, un sistema solar, fos un edifici, una galàxia seria una ciutat. Nosaltres habitem una immensa ciutat, anomenada Via Làctia, que conté uns 400 mil milions d'edificis. En el nostre, vivim en el tercer pis (on hi ha 2 portes, la nostra i al costadet una de petita on vàrem anar per primer cop l'any 1969). El quart pis ens fascina, com he dit abans, però encara no ens hem atrevit a anar-hi, i el que fem és enviar sondes i robots que ens expliquen com és aquell lloc. I quan sortim al balcó del nostre tercer pis contemplem la lluentor de milers de vivendes a les que, de moment, només hi podem anar somiant. Més enllà, albirem altres ciutats llunyanes, tant distants que no podem distingir els seus edificis. Doncs bé, com a símbol absolut de la nostra humilitat, les sondes més apartades de la Terra que tenim, les Voyager, que varen sortir l'any 1977, es troben, hores d'ara, al vestíbul del nostre edifici, just començant a obrir la porta que dona al carrer!

Estudiant el Sol.

• La sonda Parker, de la NASA, és, potser, la més atrevida de totes. Ni més ni menys que apropar-se a la nostra estrella! És una missió que estarà activa fins l'any 2025, i el que fa és orbitar en una trajectòria molt allargada, que la va fent fregar, a pocs milions de quilòmetres de distància, el Sol, per a després allunyar-la i tornar a agafar forces pel pas següent. Per què el Sol? Doncs perquè encara és un desconegut! L'astre rei ens amaga misteris, i un dels més fascinants és el relatiu a la seva corona. La corona solar és la gran regió que l'envolta. Sabem que és a temperatures superiors al milió de graus, però no entenem exactament perquè, quan la superfície solar és "només" a 6.000. Estem quasi segurs que aquest brutal gradient té a veure amb fenòmens magnètics, però ens falta encara molt per precisar. I l'estudi del Sol, i en particular de la seva corona, és fonamental per tal de poder predir, i protegir-nos, de les anomenades tempestes solars, fenòmens que poden arribar a ser catastròfics per a una societat tan tecnificada com l'actual.

Només 3 figuretes de Lego exploren els grans planetes del Sistema Solar.

• Bé, en realitat només Júpiter. Es tracta de la sonda Juno, de la NASA, que porta a bord 3 legos (una figura representant al déu Júpiter, una altra a la deessa Juno, i la tercera al gran Galileu). Després de molts anys de magnífica exploració de Saturn i els seus satèl·lits per part de la famosa Cassini, ara per ara només tenim la Juno allà fora. Una missió que ha hagut de superar forces problemes, el primer dels quals ja va amenaçar el projecte només entrar en òrbita del planeta més gran del Sistema Solar, quan un dels seus coets va fallar. En una òrbita que no és la inicialment planificada, Juno se n'ha anat sortint, i ens envia dades i imatges del planeta que un dia molt llunyà va voler ser sol.

A per bingo!

• Si hi ha una missió que estigui traient el màxim rendiment de la inversió, aquesta és la New Horizons. Inicialment va ser dissenyada per explorar Plutó, cosa que va fer l'any 2015 passant-hi força a prop. Em quedaria sense adjectius si em poso a parlar de les dades i imatges que ens va enviar, i de com aquell món ens ha sorprès, burlant-se de les nostres regles i classificacions. I és que a Plutó, igual que a la natura en general, li és absolutament igual el que nosaltres pensem i quins llindars establim per a dir el que és i el que no és. 

• Va ser una missió amb tant d'èxit, que els científics es van plantejar estendre-la, dirigint-la, amb poca despesa més, cap a un nou objecte encara més allunyat. I així ho va aprovar la NASA, de forma que la New Horizons, fent honor al seu nom, va passar al costat d'un objecte del Cinturó de Kuiper  l'1 de gener d'enguany. Un cos gelat que es va batejar amb el nom de Ultima Thule, i que, a mida que la sonda americana s'hi apropava, va començar a mostrar la seva increïble forma d'enorme ninot de neu, molt adient per a aquelles dates. Encara ara estem descarregant dades d'aquest pas. Però la cosa sembla que no acaba aquí. La New Horizons està en perfecta forma, i s'està analitzant un nou allargament de la missió, que dependrà de si es pot detectar un objecte situat en el camí de la nau.

En ruta cap a Mercuri.

• La missió BepiColombo és un projecte conjunt entre l'agència espacial japonesa (JAXA) i l'europea (ESA). Actualment es troba en ruta cap al planeta més proper al Sol, on és previst que hi arribi l'any 2024, després de 6 anys de vol. 6 anys? Sembla molt per anar a Mercuri, oi? I és que hi ha enormes dificultats per a poder posar una sonda en òrbita d'aquell petit planeta. Les naus arriben de l'espai a grans velocitats, i la feble gravetat de Mercuri no és suficient com per a frenar-les. Així que la Bepi-Colombo utilitza vàries passades a prop de la Terra, de Venus i del propi Mercuri per a modificar la seva òrbita i adoptar-ne una que la permeti ser capturada pel planeta quan toqui. Es tracta d'un món poc explorat, i quasi tot el que sabem d'ell és gràcies a una llegendària missió, anomenada Messenger, que hi va entrar en òrbita l'any 2011. Entre els objectius de la nova missió es trobem l'estudi del camp magnètic (per què Mercuri en té?), i de l'estructura del que és un exemple de planeta molt proper a la seva estrella.

I no m'oblido del nostre laboratori, a la frontera.

• En el resum de missions, no he inclòs la multitud de naus en òrbita terrestre. Però no vull acabar la revisió sense parlar de la frontera. L'Estació Espacial Internacional. Permanentment habitada des de l'any 2000, és el lloc més llunyà on ens hem atrevit a estar des del 1972, el darrer cop que vàrem trepitjar la Lluna. En aquest laboratori, a només 400 km d'alçada, és on estem practicant, aprenent i preparant-nos per anar més enllà. Ho comparo a qui va a la piscina, i toca amb els dits dels peus l'aigua, la troba gelada i no s'atreveix encara a llançar-s'hi.

• És des de l'Estació Espacial que ens mirem la Lluna, a punt de tornar-hi. I contemplem Mart, on volem caminar durant la dècada dels 30. Però sobre tot, és des de 400 km que al·lucinem amb les insuperables visions del que és l'enveja dels planetes de l'univers. Un món blau, que ha vist aparèixer i evolucionar la vida.

Si disposéssim de més...

... més faríem. En aquesta línia, vull tornar a insistir en el tema. Si algú es pregunta quin sentit té gastar-se tants diners a l'espai quan hi ha gent que passa gana, potser cal posar en perspectiva la paraula "tants". Una missió no tripulada a Mart es pot pagar amb menys de 10 avionets de combat (estic parlant del cost de desenvolupament de la missió, construcció, viatge, exploració, nòmines de personal...). Com ens ha ensenyat la història, la ciència i el desenvolupament tecnològic i del coneixement no són els enemics, sinó justament poderosos aliats. L'enemic som nosaltres mateixos, l'ús que li estem donant a tot allò que som capaços de construir.

Penso que l'exploració de l'espai és com una segona oportunitat. Un projecte que hauria de ser conjunt, per a practicar allà fora els valors que no hem sabut, o volgut, aplicar aquí, al nostre planeta. Valors com la solidaritat o la pau. I que potser, si som capaços de fer-ho, algun dia, amb el que haguem après, podrem importar aquests valors a casa nostra. El que ens hem d'esforçar és a no repetir els errors d'aquí a l'espai.

I a pesar que alguns dels lideratges actuals volen estendre el missatge de la confrontació i de la guerra a l'òrbita de la Terra i més enllà,  la meva confiança en les noves generacions és absoluta.

L'helicòpter amb nom de drac que buscarà vida en un món taronja

Si allà hi ha quelcom viu, i ha desenvolupat la capacitat d’escoltar sons, el sentirà venir.

I si té ulls, la capacitat de veure, el veurà volar.

I si també té la capacitat de sorprendre’s, segur que ho farà, perquè mai abans haurà vist ni escoltat res igual.

La nau Dragonfly de la NASA explorarà Tità, el satèl·lit més gran de Saturn, volant per sobre de les valls, planures i muntanyes, de forma similar a com fa un helicòpter.

La missió, en fase de disseny, té data. S’enlairarà cap a la lluna de Saturn l’any 2026, i arribarà allà el 2034.

La Dragonfly tindrà la mida d’una segadora de gespa, i portarà 8 rotors, que l’aixecaran del gèlid terra i la permetran desplaçar-se per l’aire de Tità. Un “aire” força diferent al nostre, però. Format principalment per nitrogen, però sense rastre d’oxigen. I amb força gas metà.

Per què Tità?

El 14 de gener de l’any 2005 hi va aterrar la sonda Huygens de l’Agència Espacial Europea, que hi havia viatjat transportada per la Cassini de la NASA.

La Huygens va penetrar la densa atmosfera de Tità, un món 50% més gran que la nostra Lluna, i de color taronja producte de la interacció entre la llum del Sol i els hidrocarburs de l’atmosfera. Al llarg del seu descens, primer en caiguda lliure i escut tèrmic i després frenada per un paracaigudes, va fer que els seus instruments científics no paressin de funcionar, recollint dades. I també va fer que els seus ulls, les seves càmeres, no paressin d’observar.

Va ser una caiguda fascinant. Poc a poc, els aparentment impenetrables núvols taronja es van anar obrint, i donant pas a formes que semblaven... Sí, allò eren muntanyes i valls, que s’anaven perfilant de forma cada cop més clara.

I la claredat de les imatges provocava boques obertes de sorpresa en tot l’equip tècnic i científic, a 1.400 milions de quilòmetres de distància, quan varen aparèixer marques, en les vessants de les muntanyes, que recordaven erosions. Eren rierols secs! Però no provocats per l’aigua, ja que aquell món és extraordinàriament fred (-180 C), sinó per gas metà liquat!

La Huygens va tocar terra i es va balancejar suaument. Per sobre d’ella, el paracaigudes, que ja s’havia desprès, va volar i va projectar la seva ombra sobre el terreny proper. I la feble escalfor de la nau va fer que el metà gelat de sota s’evaporés, creant una boirina momentània al voltant de la nau.

Allà al davant de Huygens es desplegava un paisatge increïble, pintat amb l’omnipresent color taronja. A tocar de la sonda, es veien pedres de diferents mides, però totes elles de formes arrodonides. Formes idèntiques a les que podríem trobar a qualsevol riu de la Terra.

La nau va estar recollint i enviant dades durant uns 72 minuts, el temps que Cassini, la nau mare que l’havia deixat caure, romania visible en el cel de Tità. Un cop Cassini es va perdre per l’horitzó, l’exploradora Huygens quedà inert, acabada la seva missió.

Observacions i estudis posteriors, fets per la mateixa Cassini, durant els 13 anys d’exploració del sistema saturnià, i també amb pel telescopi espacial Hubble, han completat el coneixement que actualment tenim de Tità. Els instruments han aconseguit veure llacs i rius de metà, que en el moment i lloc de l’aterrament de la Huygens es devien haver evaporat.

Un cicle complert, d’evaporació, núvols i boira, i pluja de gas metà (i potser també età).

Des de fa anys, Tità ha encapçalat la llista de llocs on s’hi ha de tornar a explorar. I també a buscar vida. El satèl·lit és ric en aigua (gelada en superfície). De fet, en té molta més que la Terra! Qui sap si, protegida per les capes gèlides superficials, aquesta aigua pot formar mars subterranis, escalfada pel nucli i potser també per l’atracció gravitatòria de Saturn. De forma similar a com hem descobert mars líquids sota la superfície d’Europa (satèl·lit de Júpiter).

I, en qualsevol cas, aquest cicle estacional de metà... què pot suposar? Seria el primer lloc on anar a detectar formes de vida no basades en l’aigua?

La missió Dragonfly de la NASA ens haurà de donar respostes, i potser sorpreses.

La nau aprofitarà la gran densitat de l’atmosfera de Tità, unes 4 més que la nostra, i la menor gravetat per a volar sense a penes esforç. Així aconseguirà desplaçar-se centenars de quilòmetres, i explorar d’aquesta forma diferents regions del satèl·lit. Podrà aterrar sobre una espècie d’esquís que el permetran mantenir l’equilibri sobre la superfície gelada.

I, és clar, en aquella densa atmosfera el soroll dels motors de la Dragonfly es transmetrà potent. Le tènue escalfor que generarà l’electrònica dels seus instruments segurament la rodejarà d’un halo fantasmagòric. Quina visió serà, observar-la volar!

La Dragonfly arribarà inicialment a prop de l’equador de Tità, a un camp de dunes conegut com Shangri-La. Allà recollirà mostres i explorarà, desplaçant-se en vols de fins a 8 quilòmetres. Però el seu destí final serà un cràter anomenat Selk, on tenim evidències d’aigua líquida en un passat molt llunyà, quan l’impacte que va crear el cràter va elevar les temperatures. També hi ha compostos orgànics en aquesta ubicació, de forma que és un excel·lent lloc per a cercar-hi vida antiga.

Potser la nau voldrà visitar també el lloc on descansa Huygens. Però aquesta no podrà alçar els seus ulls, ni parar les orelles per a gaudir de l’espectacle. Si ho pogués fer, ens enviaria una imatge extraordinària. La d’una espècie d'enorme insecte volant amb 8 motors giratoris, rodejat de núvols taronges. I molt més a munt, dibuixant-se en el cel, la inspiradora imatge del gran Saturn, el senyor dels anells.

Fa res que hem començat a esgarrapar el Sistema Solar. Estem explorant Mart amb robots, i hem enviat sondes a Plutó i més enllà. Però hi ha tant per fer! Han passat només 62 anys des que l’Sputnik 1 es va enlairar.

Som a les portes de grans missions. Fascinants projectes cap a Mart, cap a Europa i Tità. Cap a Encèlad (un altre dels satèl·lits de Saturn). Seguirem cavalcant sobre asteroides i cometes, amb naus molt més avançades que la japonesa Hayabusa-2 i l’americana OSIRIS/REX (que actualment són en òrbita al voltant de 2 asteroides). I cercarem contestar la gran pregunta de la vida durant els propers anys.

Penso en el futur i no puc evitar una fugaç ombra de tristor. Com m’agradaria fer avançar la fletxa del temps de l’exploració espacial, per poder saber el que sabrem d’aquí a unes desenes d’anys!

15 de setembre: el suïcidi de la sonda Cassini

El seu final serà èpic, com correspon a una de les missions amb més èxit de tota la història de la NASA.

El proper 15 de setembre, la sonda Cassini entrarà a les capes altes de l'atmosfera de Saturn. Durant la seva caiguda, transmetrà fins al darrer instant, enviant informació inèdita sobre la composició de l'atmosfera. Aguantarà, però, pocs instants, i desapareixerà cremat per la fricció amb els gasos del planeta gegant.

Després de quasi 20 anys de missió, 13 dels quals al voltant de Saturn, Cassini s'ha quedat sense combustible (que s'empra per a realitzar petites correccions a la seva trajectòria). I els científics no volien arriscar que la sonda acabés caient sobre un dels satèl·lits de Saturn, contaminant-los. Satèl·lits que són una de les grans promeses de l'exploració de l'espai, ja que, rics en aigua líquida sota la superfície, alguns d'ells podrien albergar vida.

Al mes d'abril es va decidir dirigir Cassini cap al suïcidi, en una sèrie de 22 passades entre Saturn i els seus anells, cada cop més a prop. Una trajectòria sense retorn, que els gestors de la missió han anomenat "El gran final".

Cassini va ser llançat a l'espai l'any 1997, amb una planificació de missió que cobria fins l'any 2008. Arribat aquest any havent complert tots els seus objectius principals, i amb excel·lent estat de salut, els científics varen decidir estendre-li la vida 2 anys més, definit nous objectius i experiments. I després va arribar una tercera extensió, l'any 2010, iniciant la fase de missió que acabarà justament el 15 de setembre.

Cassini ha revolucionat el nostre coneixement del planeta dels anells. A través dels ulls, i dels instruments de la sonda, hem vist l'enorme tempesta hexagonal que domina el pol nord del planeta. Ens hem fascinat amb l'enorme complexitat del seu sistema d'anells, increïblement prims. Una veritable obra d'art de la natura.

Hem descobert satèl·lits, amb formes i característiques inesperades. I hem certificat la presència d'aigua líquida en alguns dels móns que orbiten Saturn.

Ens han sorprès guèisers a Encèl·lad, un lloc que ja està a la llista prioritària d'exploració futura. I hem baixat a la superfície de Tità, a través de la sonda filla Huygens, enviada des de Cassini l'any 2004, per observar llacs, boira i precipitacions de gas metà líquid.

A més de tot això, Cassini ens ha inspirat a tots amb les seves extraordinàries fotografies.

Cal dir que el llegat de la sonda és immens. Són tantes les dades recollides al llarg de la missió que s'espera que, a partir de l'anàlisi de la informació, es puguin seguir fent descobriments durant anys.

Voleu saber el cost de Cassini? Doncs uns 3.300 milions de dòlars, incloent tot: el seu disseny, el llançament, i la missió pròpiament dita. En diners actuals, tenint en compte l'inflació des del 1997, estaríem parlant d'aproximadament uns 5.000 milions de dòlars ( i exagero, ja que el cost total s'ha repartit fins el moment actual, de forma que no caldria incorporar la inflació a tota la quantitat).

Penseu que és molt? És l'equivalent a 15 avions de combat F-22. Sí, has llegit bé. Una missió científica, que ha durat 20 anys, i que ha rendit descobriments essencials pel coneixement del nostre Sistema Solar ha costat com 15 màquines de fer la guerra. I l'F-22 no és pas l'avió de combat més car del món. Podríem haver comparat amb el bombarder B-2: amb només 2 d'ells podríem finançar Cassini!

Els que seguim amb passió l'exploració de l'espai enyorarem Cassini. Però ho farem satisfets. Pensant que aquest enginy ha complert amb escreix, fins al seu darrer segon.

Els reis d'aquestes nits. Us els perdreu?

Les nits d'aquests dies (i properes setmanes) són especialment generoses amb nosaltres, al mostrar-nos, ni més ni menys, que 4 dels 5 planetes visibles a ull nu.

Tenim el lluentíssim Venus de matinada, baix sobre l'horitzó est, precedint la sortida del Sol. I a Mercuri, també molt baix sobre l'horitzó, però en aquest cas oest, seguint al Sol després de la seva posta. Observar Venus no té cap mena de dificultat, és senzillament una "estrella" espectacular i inconfusible. Però Mercuri és una altra cosa. És força complicat veure'l ja que va molt baix, es necessita gaudir d'un horitzó oest pla i sense obstacles, disposar d'una orientació d'on trobar-lo, ... i molta paciència.

Però sens dubte els 2 grans planetes a observar aquestes nits són Júpiter i Saturn.

Veurem Júpiter brillar, com "l'estrella" més brillant del cel del vespre. Quan es fa fosc, el podem localitzar sense dificultat, encara bastant alt al cel, cap al sud-oest. És "l'estrella" més brillant en tot el firmament durant la primera part de la nit. Vist amb uns prismàtics, notarem sense problemes el seu disc, i veurem els seus 4 principals satèl·lits. De fet, són tan brillants que es podrien veure sense ajut d'instruments si no fos perquè la potentíssima llum del gegant ens enlluerna i els amaga de la nostra visió.

Si podeu, observeu aquest planeta un parell o tres de dies, i recordeu la posició dels 4 petits puntets. Notareu com canvien la seva posició, ballant d'un costat a l'altre del planeta. Ah! I si en trobeu algun a faltar serà perquè estarà passant pel davant del disc de Júpiter, o s'haurà amagat al darrera.

Amb un petit telescopi podreu gaudir dels colors del planeta. No hauríeu de tenir dificultats en distingir algunes de les franges acolorides (ataronjades) que governen la seva zona equatorial. Estareu veient les parts altes de l'atmosfera de Júpiter.

Aquí podeu veure la fotografia que li he fet a Júpiter recentment. És, sens dubte, un objecte que desperta l'admiració de tothom qui el veu pel telescopi. El gegant del Sistema Solar es troba actualment a més de 800 milions de quilòmetres de distància, i està sent estudiat per la sonda de la NASA Juno, que, com a curiositat, porta 3 figuretes Lego a bord (una d'elles és el déu Júpiter, una altra és la deessa Juno, i la tercera representa a Galileu, el descobridor dels 4 principals satèl·lits del planeta).

Però el veritable protagonista actualment és Saturn, el rei dels anells. El localitzareu durant tota la nit al cel. No destaca especialment per la seva lluentor, i has de saber on mirar, ja que hi ha vàries estrelles (aquestes sí, estrelles de debò) que brillen més o menys com ell.

En concret, a mitja nit el podreu trobar al sud, a una mitja alçada entre l'horitzó i el punt més alt del cel. Relativament a prop d'una estrella ataronjada (que és Antares, l'astre més important de la constel·lació de l'Escorpí). El podreu distingir perquè, igual que els demés planetes, notareu que la seva llum no fa pampallugues, i es fix.

Saturn ens presenta, enguany, els anells ben oberts, quasi al màxim per efecte de la perspectiva. No hi ha res com veure aquest planeta pel telescopi. Sempre dic que mai no s'oblida el primer cop que se'l veu, allà petit, rodejat pels anells, com una obra d'art minimalista. Us recomano, doncs, que localitzeu un amic, o conegut, amb telescopi, i que el convideu a una cervesa a canvi de la visió de Saturn.

Per cert, quan mireu pel telescopi, heu de mantenir la vista allà durant una estona. Notareu que l'objecte (Saturn, o Júpiter) semblen moure's, vibrar. Això és degut a l'efecte de les turbulències de la nostra atmosfera. Si mires una bona estona, de sobte es produeix com un moment de sort, i veus detalls que ràpidament desapareixen. Estones d'estabilitat atmosfèrica, efímeres, però que són la clau per poder gaudir de la visió d'aquests planetes. Així que no us preocupeu si feu un xic de cua al telescopi. Observeu tranquil·lament, i intenteu apreciar detalls.

Us adjunto el retrat que li he fet a Saturn aquests dies. Penseu que el planeta es troba ara mateix a més de 1400 milions de quilòmetres de distància... i tot i això fixeu-vos la quantitat de detalls que es poden captar. Actualment la sonda de la NASA Cassini està fent els seus darrers vols entre el planeta i els anells, en una trajectòria suïcida, anomenada "El gran final", que la portarà a estavellar-se contra Saturn al setembre. Acabat el seu combustible, després de més de 12 anys de missió, els científics no volen que Cassini pugui caure sobre algun dels satèl·lits del planeta anellat i contaminar-los.  Satèl·lits cap a on es dirigiran properes missions, en recerca d'indicis de vida.

Per acabar, voldria advertir al lector que les fotografies astronòmiques, tot i ser fascinants, són enganyoses per qui pensa que veurà el mateix posant l'ull a l'ocular d'un telescopi. Les càmeres especialitzades en astrofotografia poden captar detalls subtils que el nostre ull no pot. A més, els que ens hi dediquem emprem tècniques de processat per extraure tota la informació que aquestes càmeres han recollit.

Ara bé, dit això, res, absolutament res, pot superar les emocions que desperta l'observació directa, ja sigui del cel nocturn a ull nu, en una nit estrellada, o mirant pel telescopi. Allò ho estem veient en directe, nosaltres. No és la foto d'algú altre. És llum que ha estat viatjant per l'espai durant temps per portar-nos, expressament a nosaltres, el retrat d'un objecte.

Aneu, doncs, a per a Júpiter i Saturn. Potser us costaran un parell de cerveses, però no us decebran.

La ciutat perduda d'Encèlad

En mig de l'oceà Atlàntic, entre les Canàries i les Bermudes, hi ha el que els biòlegs marins anomenen la "ciutat perduda". Un conjunt d'impressionants columnes de roques calcàries on la vida s'ha obert pas a pesar de la profunditat del lloc i de la foscor regnant. Emissions hidrotermals provinents del fons marí han permès proporcionar l'energia necessària a milers de crancs, cargols i altres petits éssers per poder habitar aquest fosc indret.

A poc menys d'una hora llum de casa podria existir un lloc similar. Una enorme ciutat perduda. Ni més ni menys que sota d'una de les llunes de Saturn, Encèlad.

Encèlad és un dels múltiples satèl·lits del gegant dels anells. És una bola relativament petita si se la compara amb altres satèl·lits del Sistema Solar: tan sols 500 quilòmetres de diàmetre.

Se sap que aquest món té un mar líquid sota una espessa capa de gel. Amb això és similar a altres satèl·lits. Cada cop estem més segurs que moltes de les grans llunes de Júpiter i de Saturn tenen enormes masses d'aigua líquida sota de la superfície. És el cas, per exemple, d'Europa.

Però el que fa a Encèlad un món de somni és que, des de fa ja bastants anys, sabem que a través d'unes fissures prop dels pols s'escapen emissions de vapor d'aigua en forma de guèisers. La sonda Cassini, que per cert enguany acabarà més de 19 anys d'exploració del sistema saturnià, ens ha estat enviant imatges impactants d'aquest fet.

Des del descobriment d'aquests guèisers, els científics han estat estudiant Encèlad a partir de les dades emeses per Cassini. Avui sabem que les emissions del guèisers contenen minúscules partícules rocoses que l'aigua subterrània ha erosionat, i arrossegat, del fons marí.

Les anàlisis gravitatòries ens han permès disposar d'un esquema bastant acurat de com és Encèlad per dins. La capa superficial de gel arriba, a l'equador del satèl·lit, a tenir fins a 35 quilòmetres de gruix. En canvi, a prop dels pols aquesta capa es debilita fins a penes 5 quilòmetres. El mar que amaga té aproximadament una massa d'aigua equivalent a un desena part de la que té l'oceà Índic.

El mecanisme pel qual un lloc tan remot i gelat com Encèlad pot suportar una massa d'aigua en estat líquid no està clar. El satèl·lit és massa petit com per a que la desintegració radioactiva d'elements pesats en el seu interior hagi aguantat milers de milions d'anys activa, com sí que passa al nostre planeta. Per tant, aquest mecanisme d'escalfament quedaria descartat.

Una altra possible font de calor seria l'efecte de marees que genera Saturn. L'atracció gravitatòria del gegant deformaria l'interior d'Encèlad i generaria friccions que escalfarien l'interior.

L'estudi de les partícules rocoses arrossegades pels guèisers han permès deduir uns llindars per a la composició del mar subterrani. Seria un mitjà salat, com els nostres mars, però bastant més alcalí.

Els guèisers es produirien al infiltrar-se líquid per esquerdes prop dels pols. La buidor de l'espai (i la manca d'atmosfera d'Encèlad) crearien un efecte succionant que faria aflorar el líquid a la superfície. L'aigua es vaporitzaria instantàniament.

Una de les qüestions més excitants és el tema de la vida. Podria ser que sota de la capa de gel, en alguns dels llocs més escalfats del mar subterrani, la vida s'hagués obert pas?

Les condicions teòriques serien bones. Però, és clar, desconeixem si l'aparició de la vida és una cosa fàcil o complicada. En una primera pensada sembla que el desenvolupament de la vida ha de ser un fet extraordinari, producte de molts factors, i, per tant, un bé escàs. Segons aquesta línia de pensament, trobar vida justament al costat de casa seria poc probable, i hauríem d'explorar multitud de llocs al cosmos per tenir la mínima possibilitat de trobar-ne.

Però hi ha una altra teoria, que diu justament el contrari. I si la vida fos més comú del que ens pensem? No oblidem que no sabem del cert com va aparèixer la vida a la Terra, i que cada cop estem situant el moment d'aparició més enrere. Tant que en aquests moments pensem que la vida podria haver aparegut a penes 300 o 400 milions d'anys després de la formació del planeta. Això és un sospir, no és res. Voldria dir que la vida podria tenir una certa facilitat per a sorgir i obrir-se pas.

Sigui com sigui, Encèlad és a les llistes de les agències espacials.

Ja ho he comentat en més d'una ocasió en aquest blog: jo no puc esperar. Desitjo que aquesta qüestió de la vida fora de la Terra es resolgui abans la meva no acabi. 

Pensar en tot el que em perdré, quant a descobriments, en el futur em posa dels nervis. Accepto que això és inevitable. Però intueixo que estem molt a prop de donar el següent pas en l'exploració de l'espai. Mart està a dos passes, i l'any 2020 s'hi llançarà el robot de l'Agència Espacial Europea ExoMars, especialitzat en buscar restes de vida. La NASA ja té concurs d'idees amb la indústria per a trobar la forma d'explorar Europa, Tità o Encèlad.

Potser hi anem i no trobem res. Però i si trobem? Quina revolució! Seria el major descobriment de la història, sens dubte. I la cosa és que la podríem viure en persona.

De moment res no ens priva d'imaginar i somiar com deu ser la ciutat perduda del fons submarí d'Encèlad.

La creació del Sistema Solar: 100 milions d'anys condensats en 109 línies

Fa uns 4.600 milions d’anys, quelcom va posar en marxa la màquina de la natura que acabaria creant el Sol, la Terra, ... i nosaltres. 

 Les galàxies, enormes ciutats de l’espai, contenen gran concentracions d’hidrogen en agrupacions que coneixem amb el nom de nebuloses. De vegades, les nebuloses es posen en moviment: les molècules d’hidrogen es comencen a atraure, gràcies a l’efecte de la gravetat, i el núvol comença a “caure”, lenta però inexorablement, sobre ell mateix.

Què és el que encén la metxa? No ho sabem del cert. Pot ser una explosió supernova propera, que comprimeix el núvol i engega el moviment inicial que col•lapsa la nebulosa. Pot ser, simplement, la pertorbació gravitatòria d’una estrella llunyana.

Fos el que fos el que va iniciar el procés, la nebulosa de la qual es va crear el Sol va començar a comprimir-se. La gravetat va anar actuant al llarg d’uns quants milions d’anys. En no gaire temps, a penes en uns pocs milions d'anys, la jove estrella, el Sol, es va formar. El col•lapse de l’hidrogen havia generat una bola que seguia caient cap al centre. La pressió i temperatura en l’interior de l’astre va anar creixent, fins que va arribar aproximadament als 10 milions de graus. En aquell moment, es va posar en funcionament la màquina de fusió nuclear: 4 nuclis d’hidrogen fusionats per donar un nucli d’heli, generant de pas una enorme quantitat d’energia, molta d’ella en forma de llum. El Sol va començar d’aquesta forma a generar la seva pròpia energia i a brillar de forma fulgurant.

Mentre tot això passava, al voltant de la futura estrella les llavors del Sistema Solar prenien forma. Abans he dit que la nebulosa que va crear el Sol estava formada per hidrogen. En realitat, això és una aproximació (tot i que molt bona). L’hidrogen és l’element més abundant de l’univers, i tot l’hidrogen que existeix va ser creat en els primers instants del mateix Big Bang. Però la mort de les primeres generacions d’estrelles va enriquir el material de l’univers amb nous elements químics (si no hagués estat així, avui no estaríem llegint aquest article!). La nebulosa, per tant, contenia altres elements. Quins elements? Doncs tots els que es troba a la Terra! No en va, el nostre planeta es formaria a partir de la mateixa nebulosa. Oxigen, nitrogen. Carboni. Sodi, Potassi, Clor. Or, Plom, Ferro. La taula periòdica complerta.

Mentre es formava el Sol al centre de la nebulosa, la resta d’ella, afectada també per la gravetat que s’anava concentrant al lloc que ocuparia el Sol, es trobava en rotació, com a forma que té la natura de conservar el moviment. Un enorme disc, en rotació i aplanat. En aquest disc, molts elements s’havien combinat entre ells. La temperatura, a les zones del disc properes al centre, eren altes. Allà estava naixent el Sol, i si bé aquest encara no generava la seva energia per fusió nuclear, la temperatura havia augmentat molt i la futura estrella irradiava part d’aquest calor, escalfant el disc de matèria que girava al seu voltant. Com és fàcil imaginar, la temperatura del disc anava baixant tal con ens allunyàvem del centre. Aquesta qüestió és clau per entendre com es van formar els planetes.

En cada zona del disc, la temperatura dictava quin material es mantenia en estat gasós, i quin podia condensar en estat sòlid. Per exemple, l’aigua, un component força volàtil com bé sabem, no es va poder condensar formant gel a les zones internes del disc, on es va haver de mantenir en estat gasós. Però a les zones més allunyades, la temperatura era suficientment baixa com per permetre que l’aigua prengués la forma sòlida del gel. El mateix passava amb altres components. El resultat va ser que la zona interior del disc es va poblar de petits fragments dels materials que podien sobreviure en estat sòlid a més altes temperatures. Com ara moltes formes de silicats, per exemple. També ferro i níquel.

Poc a poc, les petites partícules van anar xocant entre elles, i agregant-se. Primer, pols microscòpic. Després, petits fragments mil•limètrics. I més tard, pedres i roques. Mentre això passava a l’interior del disc, a les zones externes els fragments que xocaven i s’agregaven contenien molts més components volàtils gelats. Gel d'aigua, però també de diòxid de carboni, o de nitrogen. Components que no s'havien pogut condensar a les zones interiors del disc degut a les altes temperatures. Aquesta és la raó de la diferents composició dels planetes del Sistema Solar. Els planetes interiors, rocosos i amb nuclis de ferro i níquel: Mercuri, Venus, la Terra i Mart. Pobres en components volàtils. Tan pobres que la Terra es va crear sense aigua (es creu que tota l'aigua que tenim, inclosa la que ens forma a tu i a mi, ens la varen portar els asteroides i els cometes mitjançant enormes impactes quan el Sistema Solar era encara molt jove).

Els planetes exteriors es van enriquir, en canvi, de components volàtils. En un procés similar al que hem vist pels planetes interiors, els fragments sòlids es van anar agregant poc a poc. Aquestes zones del disc eren molt riques en gasos (a diferència de les zones interiors, on els gasos havien estat "escombrats" per la pressió del vent solar de l'estrella que estava naixent). Els fragments que creixien atreien fàcilment l'abundant gas, la qual cosa els feia créixer encara més. Els futurs planetes netejaven de material els seus voltants. Era una batalla per créixer. No tots els fragments acabarien formant planetes. Els que creixien més ràpidament impedien que els demés ho fessin, al robar-los els materials. Així es van crear els gegants del Sistema Solar: Júpiter i Saturn, formats bàsicament per gasos. I Urà iNeptú, formats també per gasos però amb grans quantitats d'altres components gelats.

Més enllà d'Urà i Neptú, es van formar milers i milers d'altres cossos, però no van poder créixer el suficient com per a convertir-se en grans planetes. Tan lluny, la densitat de material en el disc era baixa, i els xocs entre els fragments eren pocs. El creixement d'aquests projectes de planetes era molt lent, tan lent que no es va poder completar abans que el Sol comencés a brillar potent amb les primeres reaccions nuclears, i el vent solar netegés tot el gas que quedava en el disc i aturés el procés de formació de planetes. Tota aquesta zona és la que coneixem amb el nom de cinturó de Kuiper, i és on habita, per exemple, Plutó.

Els models més acceptats actualment situen, en el moment de la seva formació, Urà i Neptú més a prop del Sol del que estan avui, i possiblement invertits. És a dir, Neptú més a prop del Sol que Urà.

Aquells primers temps del recent format Sistema Solar eren un veritable caos. Degut a la interacció gravitatòria d'Urà i Neptú amb multitud d'altres petits cossos, els dos gegants van anar migrant cap a fora, i fins i tot varen intercanviar la seva posició. Com a conseqüència, gran quantitat de fragments varen ser expulsats cap a les zones més allunyades del Sistema Solar, formant el que avui coneixem com a núvol d'Oort, poblat per cossos rics en materials gelats, que, de tant en tant, pertorbats pel pas d'alguna estrella propera, cauen cap a l'interior del Sistema Solar donant lloc als cometes de llarg període.

El caos inicial es va anar ordenant, doncs, a base de xocs i expulsions. El disc de material que rodejava al Sol es va anar dispersant i desapareixent. I tot va quedar més o menys net i endreçat. Tot plegat, un procés que sembla que va durar menys de 100 milions d'anys.

Entre els planetes i altres cossos que es van formar, un d'ells va ser beneit extraordinàriament per la natura. Amb la dimensió suficient com per a que la seva gravetat pogués amarrar l'atmosfera que es va anar creant. Amb composició rocosa. Un planeta protegit de les partícules letals del Sol per un bon camp magnètic, gràcies al gir d'un dia sobre sí mateix i a la presència d'un nucli de ferro i níquel que actuava com una potent dinamo. Un món que va ser bombardejat per milers d'asteroides i de cometes, que devien regar el planeta amb aigua.

Un indret diferent als demés, com cap altre planeta que coneguem, i que es va convertir en el lloc triat per la natura per desenvolupar l'experiment de la vida.

El cel aquest mes de ... juny. Atenció als planetes!

El cel d’aquestes nits és espectacularment poblat de planetes brillants.

De fet, és ben difícil que coincideixin al cel, al mateix moment, tants d’ells. Sí, dels que es poden veure a ull nu sense cap problema.

Sortim a l’exterior al vespre, quan ja s’ha fet fosc, i mirem al cel.

En primer lloc, ens cridarà l’atenció, ens sorprendrà, la intensíssima llum de Venus, ben amunt sobre l’horitzó oest. Fa tanta llum que potser ens semblarà que no es tracta d’un objecte celeste sinó d’un avió volant baix. És una llum potent i fixa, sense la tremolor típica de les estrelles.

Venus no té pèrdua possible aquests dies. Res, excepte la Lluna, és més brillant.

Si podeu accedir a un telescopi, per petit que sigui, doneu-li una ullada. Us sorprendrà una fase similar a la de la Lluna. Veureu un quart decreixent molt bonic. Llàstima que l’atmosfera del planeta sigui tan densa que no ens permeti observar detalls del disc. Tot i això, la visió d’una petita “lluna” en quart decreixent ens provocarà més d’una exclamació d’admiració.

Agafant Venus com a referència, aixecarem una mica la vista, en direcció sud-oest, i de seguida ens cridarà l’atenció una “estrella” molt brillant. No tant com Venus, però en tot cas molt més brillant que qualsevol altre punt al cel. És Júpiter.

Fixem-nos en la seva llum. De nou, potent i sense tremolors. Llum típica dels planetes. A diferència de la llum provinent de les estrelles, la dels planetes no centelleja, no fa pampallugues.

Vist amb un modest telescopi, el rei dels planetes del nostre Sistema Solar ens mostrarà les seves bandes equatorials de color ataronjat i marró. Veurem el disc del planeta sense cap problema. I els 4 satèl·lits més grans. Bé, si és que algun d’ells no és amagat pel darrera del planeta, o just transita pel davant.

A començaments del segle XVII, Galileu va apuntar el seu rudimentari telescopi cap aquest planeta, i es va dedicar a notar, nit rere nit, la posició dels 4 puntets, per acabar deduint que es movien al voltant de Júpiter. Ves per on que, contràriament a l’ortodòxia del moment, no tot al cel orbitava la Terra. Potser la teoria de Copèrnic, postulada uns anys abans, no era tan equivocada.

Atenció, perquè amb el pas de les setmanes Júpiter s’anirà apropant visualment a Venus fins a formar una bonica parella a començaments de juliol. En aquesta aproximació, la Lluna s’hi afegirà el dia 20 de juny. Serà un magnífic espectacle. Prepareu les càmeres!

Naveguem ara, amb la vista, cap al tercer planeta. Si dibuixem, imaginàriament és clar, un arc que connecti Venus i Júpiter, i l’allarguem molt cap a l’est, ens trobarem una llum sospitosa. Cóm de sospitosa? Per començar, és força brillant (no tant com Júpiter, però clarament més que qualsevol altra estrella de l’est). La seva llum, una altra vegada, fixa i clara com un far. És Saturn.

Aquí sí que us dic que heu de fer tot el possible per apuntar-vos a alguna observació amb un amic que tingui telescopi. Pagueu-li el sopar. Porteu vosaltres les cerveses. El que calgui, però heu de veure Saturn al telescopi.

És el rei dels anells, el veritable. Si no l’heu vist mai, quan el vegeu a l’ocular, amb els seus anells ben desplegats, us quedareu bocabadats. I si ja l’heu vist molts cops, també us hi tornareu a quedar de bocabadats.

Tenim la sort que aquesta temporada Saturn ens presenta els anells molt oberts. És tot un espectacle. Amb un telescopi mitjà i una nit bona, podrem veure clarament la divisió fosca que existeix entre els dos anells principals del planeta.

No et cansaries de mirar-lo. És com una miniatura de fràgil porcellana.

Es pensa que els anells, que per cert són milers i formats per gel i petites roques, són una característica temporal. És a dir, que potser en uns milions d’anys poden no existir. O ser diferents. Som afortunats.

Amb les temperatures suaus de nit, ve de gust sortir... i mirar el cel. S’acosten les nits d’estiu, carregades de fugisseres. Nits de Via Làctia, si som a un poble de vacances.

De moment, 3 planetes visibles fins i tot des de les àrees urbanes.

Els podeu reconèixer al cel?

Observació de Saturn, Mart i la Lluna: divendres 6 de juny a Sant Cugat

El divendres dia 6 de juny esteu convidats a veure els anells de Saturn, al parc Arboretum de Sant Cugat, a partir de les 22 hores.

Aquest planeta es troba en una situació molt favorable per a ser observat, i la seva visió sempre és una delícia. A més, observarem Mart, i, com no, la magnífica Lluna. Un triplet d’objectes de luxe.

Com és habitual en les nostres observacions, són més que benvinguts els nens de totes les edats fins als 90 anys. Mentre esperem a posar l’ull al telescopi, i armats amb el làser de color verd que tan agrada a la mainada, mostrarem constel·lacions que es dibuixen al cel, i explicarem les històries que s’hi amaguen.

I, com que va de planetes, comentarem els darrers descobriments de móns llunyans, de planetes que giren al voltant d’altres estrelles, i, en concret, de la recent troballa d’un planeta que podria ser similar a la Terra.

Així que ja ho sabeu. Anoteu a l’agenda el vespre del dia 6 de juny. Us hi esperem!

Un món ple de vida des de la llunyania

La sonda Cassinni és un dels projectes de més èxit, sens dubte, de la NASA de tots els temps. 

Després de quasi 9 anys enviant dades i fotografies espectaculars de Saturn, dels anells, i dels seus satèl·lits, segueix ben activa i en forma.

El que més m’al·lucina de les imatges que ens envia la Cassinni és la capacitat que tenen de sorprendre. En principi, podria semblar que, passats els primers mesos o anys d’espectacularitat, tot seria una mica més del mateix. No em refereixo a les investigacions i dades, que d’aquestes n’hi ha per un segle, sinó de les fotografies.

Però segueixen arribant imatges increïbles, tant per la seva bellesa com pel seu interès científic. En poques paraules, estem descobrint, a través dels ulls de la Cassinni, un món que no ens imaginàvem.

Aquesta és una de les imatges més espectaculars, feta a l’estiu passat. El puntet blau que es veu per sobre dels anells és... som nosaltres! La Terra.

Un petit punt que, tot i la distància enorme, aproximadament 1.500 milions de quilòmetres, segueix lluint un color blau intens.

Què petits que ens veiem des de Saturn, oi? I pensar que allà, és a dir, aquí, dins del puntet blau, cada segon de cada minut de cada dia passen milions d’històries. Coses bones i no tan bones; alegries i tristors; vida i mort. I també molt, molts problemes que, mirats des d’aquesta llunyania, no són res, són insignificants, i en canvi ens roben hores de felicitat.

En la meva activitat professional, treballant amb persones, acostumo a emprar la tècnica imaginària de viatjar a la Lluna, i, des d’allà, fer que el meu interlocutor es miri la Terra i me la descrigui. Què bonica se la imagina tothom! I, el millor de tot, aquell problema angoixant no es veu! És minúscul i no té cap mena de transcendència.

Des dels temps de Copèrnic sabem que no som res massa especial, pel que fa a l’univers. Va ser dur descobrir que no era tot el que girava al voltant nostre. I molt després vàrem haver de veure cóm la nostra posició dins la galàxia distava molt de ser cèntrica, i més aviat habitàvem els barris residencials, lluny del “downtown”. Però és que la nostra galàxia és, simplement, una més de les aproximadament 50 que formen el que s’anomena grup local de galàxies. Que a la seva vegada és un insignificant grupet entre els milers de milions de galàxies que existeixen a la part visible d’un univers en expansió, que cada cop és més immens.

Sí, som petits i poc rellevants en una escala còsmica.

Però, a l’hora, som irrepetibles. Formem part del gran experiment de la vida, que la natura va decidir iniciar. I, què voleu que us digui, la Terra, vista des d’aquí baix, des de la Lluna, o des de Saturn, és preciosa.

Si la Cassinni tingués emocions, molt probablement se li haurien escapat unes llàgrimes d’emoció, i a l’hora d’enyorança, quan les seves càmeres van deixar, per un moment, d’enfocar Saturn, i es van girar, per ensenyar-nos què petits, però que afortunats que som.

El Senyor dels Anells

Sens dubte, els anells de Saturn són una de les meravelles del nostre Sistema Solar. I tot i que de ben petits ens hem acostumat a dibuixar aquest planeta, res no ens prepara per al primer cop que el veiem a través de l’ocular d’un telescopi.

Saturn i els seus anells són, senzillament, una obra d’art de la naturalesa. Una obra delicada i precisa, com ara veurem.

Imatge: El Senyor dels Anells, vist pel telescopi espaial Hubble. Hubble Space Telescope, NASA

Des de l’invent del telescopi, Saturn ha estat un dels objectes més observats. Ja ho va fer Galileu, amb el seu instrument primitiu, pare de tots els telescopis. La seva òptica, la mateixa que el va permetre descobrir els principals satèl•lits de Júpiter, o els cràters de la Lluna, va provocar la seva frustració: en aquells anys d’observació, els anells de Saturn es trobaven quasi de perfil, vistos des de la Terra, i allò, tan extraordinari, que li va semblar veure feia uns mesos havia desaparegut de la seva vista.

Fins i tot els petits telescopis actuals, amb òptiques raonables, ens permeten gaudir de la visió dels anells, així com d’algunes de les principals característiques dels mateixos. En concret, la separació fosca (buida) que hi ha entre els seus dos anells més prominents (coneguda com divisió de Cassini, separa l’anell A del B).

Però, sens dubte, la gran sorpresa va arribar quan, allà per l’any 2004 (és a dir, ahir!), la sonda Cassini va visitar el gran planeta, i va començar a enviar dades i fotografies espectaculars (per sort, aquesta sonda segueix encara activa i en plena forma). Des de la seva òrbita al voltant de Saturn, la Cassini va mostrar un sistema d’anells molt més complex i al•lucinant del què es pensava. De seguida, les lletres amb les què es denominen els anells es van ampliar fins a la F!

Imatge: L'ombra dels anells sobre Saturn. Missió Cassini, NASA/JPL

Cada anell diferent de l’anterior. Cada anell, un món per si mateix.

Fotografies que serien més pròpies d’una revista de ciència ficció, que ens ensenyen petits satèl•lits orbitant els espais buits entre alguns dels anells. Com si la natura s’hagués tornat excèntrica, les sorpreses sobre els anells no han parat d’arribar.

Necessitaríem un llibre sencer per a repassar aquestes sorpreses, però en triaré només algunes.

D’entrada, els anells de Saturn estan formats per gel (aigua), amb una molt alta proporció. I, atenció, tenen només entre 10 i 20 metres de gruix! Us ho podeu creure? Uns anells immensos, que podem veure sense dificultat des de la Terra, ... i tenen només metres de gruix?

Imatge: La complexa estructura de l'anell B. Increïble, oi? Missió Cassini, NASA/JPL.

Els anells estan formats per petites partícules, bilions d’elles, i cada una seguint la seva òrbita al voltant de Saturn. Totes ben ordenadetes. Quan es mira un anell al detall, apareix format per milers de cercles concèntrics, cada un d’ells composat per partícules de diferent mida (vegeu la foto anterior). Una obra d’art de la gravetat.

Un dels principals anells, el B, té, en la seva frontera amb la divisió de Cassini, muntanyes de partícules acumulades. Sí, muntanyes, que són l’excepció puntual a la fragilitat que comentàvem abans quan parlàvem del gruix dels anells. Muntanyes que s’eleven, de forma caòtica, 2,5 quilòmetres sobre el pla de l’anell!

Imatge: Muntanyes de gel en el límit de l'anell B. Missió Cassini, NASA/JPL.

En la fotografia de la sonda Cassini es poden veure els pics de gel i l’ombra que projecten sobre l’anell B. És brutal. No puc ni imaginar la cara que devien posar els científics al rebre aquestes fotografies.

Com deia abans, entre alguns dels anells hi circulen satèl•lits. És com una joguina delicada: els satèl•lits es mouen elegantment sense tocar els anells. De fet, són aquestes grans roques les què, amb tota probabilitat, han netejat de partícules l’espai en el que orbiten, i han creat, així, les petites divisions.

Imatge: El petit satèl.lit Daphnis circulant entre dos anells. El podeu distingir? Missió Cassini, NASA/JPL.

Sabem ben poc del perquè de l’existència dels anells. S’han descrit vàries teories, però, de moment, cap d’elles sembla donar resposta a totes les qüestions. Però, cada cop més, es va imposant entre la comunitat científica la convicció que estem al davant d’un fet transitori, un espectacle temporal que l’efecte de la gravetat, la mateixa que l'ha creat, acabarà per a destruir potser en uns quants milions d’anys.

En altres paraules, els humans del futur (si és que en queden) s’hauran de conformar en rescatar antigues fotografies, conservades en museus, que mostraven un planeta quasi increïble.

Tal i com he anat escrivint aquest article, ja m’han agafat ganes de tornar a enfocar amb el meu telescopi aquest planeta anellat, l’autèntic senyor dels anells. Amb la mateixa exclamació de sorpresa d’un nen quan veu Saturn, estic segur que tornaré, per enèsima vegada, a emocionar-me amb la visió d’aquell món impossible.

Ara el tenim ben posicionat en el cel nocturn. Per poc que pugueu, observeu-lo (si no teniu telescopi, sempre hi haurà algun amic o conegut que estarà més que encantat de compartir-lo per a tan noble missió). I ja sabeu que, des d’Estels i Planetes també organitzem aquest mes una observació.

Afanyeu-vos, que aquest espectacle només serà en cartellera uns pocs milions d’anys més!