Arriba la revolució de la ciència?

Fa molt pocs dies, la notícia va aparèixer en la portada de tots els telenotícies, i en la capçalera dels diaris. Un grup de físics italians acabava d’anunciar que la barrera de la velocitat de la llum es podia haver trencat.

En concret, havien mesurat la velocitat de feixos de neutrins i havien obtingut que es movien més ràpid que la llum.

Aquest anunci és extraordinari. De confirmar-se, tota la física es ve avall. Els fonaments de la relativitat d’Einstein s’escarden. Res no pot anar més ràpid que la llum (en el buit). Aquesta és una base sòlida sobre la què hem construït el nostre coneixement de l’univers i de les coses que hi passen.

Per a que ho puguem entendre en paraules senzilles, trencar la limitació de la velocitat de la llum significa coses tan “freakies” com ara poder anar enrere en el temps, o, el què ve a ser el mateix, acabar amb la causalitat. La causalitat és la base del nostre sentit comú, i diu que els efectes venen després que les causes (primer cau el got a terra, i després es trenca).

El gran Carl Sagan va dir que “descobriments extraordinaris requereixen d'evidències extraordinàries”. Que, aplicat a aquest cas, seria dir “més val que tingueu proves solidíssimes, i ho hagueu comprovat cent cops, abans no us atreviu ni a piular”.

De fet, els científics que ho han publicat diuen haver-ho fet convençuts que hi deu haver una explicació, un error, ... quelcom. I demanen ajut a la comunitat científica per tal de comprovar-ho.

Ha de tremolar Einstein des de la tomba?

Quan aquest geni va revolucionar la física, a inicis del segle XX, només hi havia alguns pocs efectes que la física d’aquell temps no era capaç d’explicar correctament. Les lleis del moviment de Newton, per exemple, s’havien vingut aplicant amb total precisió per explicar què passava al món. I, encara avui en dia, les seguim aplicant en el 99,9% de les coses que fem. A ningú se li acudiria aplicar física relativista per a calcular quan triga un cotxe anant a 130 Kms per hora en anar de Barcelona a Tarragona (ni per calcular els punts de carnet que perdríem en aquest viatge!).

La física relativista va venir a explicar el món de les altes energies. I la física Newtoniana es va convertir en un subconjunt d’aquella, és a dir, en una simplificació.

Des de l’època d’Einstein, la relativitat ha superat totes les proves, algunes duríssimes. Aquesta teoria ha aconseguit ja no tan sols explicar fenòmens sinó, encara més impressionant, predir-ne de nous, que més tard s’han pogut anar comprovant.

Dit això, no podem caure, de nou, en la pretensió que nosaltres, els totpoderosos humans, ja som capaços d’entendre com funciona la natura. És lògic que pensem que, fins i tot, una teoria tan elegant, sòlida, i absolutament comprovada com la de la relativitat no serà més que una aproximació, si voleu molt exacta, a les lleis de la natura (lleis que no estan escrites en cap llibre!).

D'igual forma com la física de Newton fracassava en explicar casos extrems, la relativitat pot tenir llacunes. Les seves fórmules deixen de funcionar, per exemple, en el centre d’un forat negre (dit en termes matemàtics, donen infinit, ... que sempre és un signe que alguna cosa no acaba d’anar bé). També tenen dificultats amb el “moment 0” del Big Bang.

Pot ser que algun dia assistim a una nova revolució de la física. És normal pensar que, en aquest cas, les noves lleis abraçaran a les “antigues”, que es convertiran en simplificacions d’aquelles. Serà més difícil una revolució que trenqui amb tot lo anterior, però. Simplement perquè, excepte aquests casos extrems que hem comentat, la física actual sembla aguantar-ho tot, com la newtoniana en el seu temps. Els descendents de la nova revolució, per tant, és probable que segueixin calculant la velocitat dels seus cotxes amb les fórmules de tota la vida.

De confirmar-se la notícia amb la què començàvem, tindríem la revolució aquí mateix. I seria absolutament trencadora.

Per això, tota la comunitat científica s’ho ha agafat amb extraordinària cautela. Caldrà mirar-s’ho moltes vegades. Caldrà replicar els experiments, en altres llocs, amb altres equips, amb altres científics. Dos, tres cops. Els que calgui. Estem davant d’una cosa massa important, no es pot deixar passar.

Tot i que hi ha moltissimes probabilitats que s’acabi demostrant que l’experiment (o les seves conclusions) és (són) incorrecte (s), cal analitzar i investigar-ho. Així avança la ciència.

Haurem d’esperar un temps, em temo. Replicar l’experiment no resultarà senzill.

Mentre tant, seguirem anant a 120, com a màxim, per l’autopista quan baixem cap al sud. I seguirem, també, mirant, acusadorament, als nostres fills quan trobem un got trencat a terra.