Els màxims dirigents del planeta s’afanaven a acabar els seus discursos tranquil•litzadors. No hi havia hagut temps de fer-ho abans, ja que la situació s’havia descontrolat de seguida. Des dels primers moments es va veure que els intents d’amagar la notícia, ni que fos temporalment fins a poder analitzar-ne les conseqüències, serien inútils.
No feia ni 48 hores que una radioantena de la xarxa de recerca de vida intel•ligent havia detectat un senyal que havia posat la pell de gallina als científics. Els ordinadors l’havien aïllat del soroll de fons, soroll en gran part provinent de la interferència de multitud d’emissions que s’escapen del nostre planeta. Aquests mateixos ordinadors havien disparat els protocols d’alarma que feia tan de temps s’havien programat amb l’esperança que algun dia fossin d’utilitat: el senyal repetia una seqüència en cicle, amb una precisió tan elevada que es podia descartar qualsevol causa natural.
Aquesta història, simulada, algun dia, potser, cobrarà vida en la realitat. Les capacitats científiques, en el camp de la detecció, són aclaparadores respecte a les què teníem fa només uns pocs anys.
Per mi, la pregunta no és si detectarem mai un senyal de vida intel•ligent, sinó més aviat què se suposa que hem de fer llavors, tal i com discuteix un recent article aparegut a la prestigiosa revista Astronomy.
Només a la nostra galàxia, milers de milions d’estrelles, la majoria d’elles amb planetes al voltant amb molta probabilitat, semblen voler demostrar-nos, amb el seu número ingent, que, ni que sigui per un tema purament estadístic, no devem estar sols. Jo, simplement, no em puc imaginar un univers buit de vida. Per què hauria de ser així?
De les primeres reflexions que venen al cap, en el cas que es detectés senyal intel•ligent provinent de l’espai en algun moment de la nostra història propera, és pensar que, amb molta seguretat, els emissors serien tecnològicament més avançats que nosaltres.
En efecte, la llum, la missatgera més ràpida que existeix, té una velocitat finita. Si pensem en la Terra, les primeres emissions que vàrem deixar escapar a l’espai potser van iniciar el seu camí fa... ummm... sent molt benèvol, uns 100 anys, amb les primeres estacions de radio i després de televisió. Aquests senyals involuntaris, delators de la nostra presència, hauran recorregut, per tant, una distància molt petita (menys de 100 anys-llum), comparada amb les distàncies típiques a la gran majoria d’objectes de la nostra galàxia (centenars, milers, centenars de milers d’anys llum).
Els senyals que algun dia detectarem hauran hagut de recórrer distàncies bastant considerables. Seran, dons, senyals del passat, senyals que ens arribaran, potser, milers d’anys després de ser emeses. Si aquella civilització encara existeix, com d’avançada serà quan nosaltres rebem el seu “hola”?
Una altra reflexió és la òbvia pregunta “què diuen”. Pot ser que el senyal rebut sigui simplement un beep-beep, una espècie de crit “som aquí!”, o bé un missatge complex, ple d’informació, ple de zeros i uns, que trigarem anys, si és que mai ho aconseguim, en desxifrar.
En el cas d’un missatge d’aquest estil, és de suposar que els emissors hauran codificat en el propi senyal la clau per desxifrar-lo, una mena de protocol basat en aspectes universals, com ara les matemàtiques, o en la descripció de models bàsics, com ara el d’un àtom d’hidrogen.
És clar que en el temps que triguéssim en desxifrar el missatge, ens assaltaria la tercera reflexió. Hem de contestar?
Ja em puc imaginar el magnífic caldo de cultiu que aquesta qüestió seria per a sectes de tot tipus, grups ideològics, religions, cultures, etc. Des d'alertes anunciant la fi apocalíptica del món, fins a manifestacions donant la benvinguda, flors a les mans, a no-sabem-encara-qui.
Per sobre d’aquest espectacle, la pregunta en qüestió mereix pensar-la uns moments. En primer lloc, quina seria la nostra capacitat real de contestar?
Si contestem avui, la nostra resposta arribarà al seu destí al cap d’uns quants centenars o milers d’anys. Sembla, doncs, que serà impossible poder mantenir una conversa mínimament en condicions!
Per altra banda, contestar significa delatar la nostra presència. Al cap d’uns milers d’anys, la nostra resposta pot fer concentrar tota l’atenció d’una civilització remota en el nostre humil planeta.
És clar que, degut a la distància, una invasió alienígena provinent d’aquell món seria bastant inviable, a no ser que els éssers en qüestió haguessin descobert la forma de viatjar per l’espai a més velocitat que la llum. I, si fos així, no valdria ja la pena que ens preocupéssim gaire.
Per què no contestar, doncs? Els humans som gregaris. Necessitem comunicar-nos (quantes vegades heu pensat allò de “hauria d’haver tancat la boca!”).
I què els direm? Si depenem que els nostres polítics es posin d’acord per tal de consensuar el missatge més important de l’història de l’humanitat ja ens podem asseure. Al cap i a la fi, no seria suficient respondre amb un repetitiu, simple i primitiu beep-beep-beep? Ostres, però així perdríem uns altres milers d’anys en poder rebre, i contestar, la següent frase de la conversa: més val, doncs, que omplim d’informació la nostra primera resposta, no?
Tanco els ulls, i puc imaginar-se un senyal viatjant entre nebuloses i estrelles. Un senyal provinent d’un món remot. Un senyal que, potser, és ja de camí, a punt d’arribar a un petit planeta blau que habita un racó de la Via Làctia.
0 comentarios:
Publica un comentari a l'entrada