Arques de Noé amb humans evolucionats

En el número del mes de gener de la revista Scientific American, el professor Cameron M. Smith, especialista en evolució humana, escriu un article interesantíssim sobre els futurs viatges espacials i cóm els seus efectes en la nostra espècie.


És un tema en el què no hi pensem gens, però els arguments i explicacions d’aquest article són bastant espectaculars.

Per començar, els científics estan analitzant quina població mínima hauríem d’enviar a una futura ciutat espacial per tal d’assegurar la seva continuïtat. Tots sabem que poblacions massa discretes són molt sensibles a infermetats i mutacions que posen en perill la supervivència del grup. En concret, els aparellaments en un grup massa petit tendirien a degradar la riquesa de l’ADN de la colònia.

En aquest sentit, la xifra màgica sembla ser 500 persones. Però, com diu l’escriptor de l’article, potser s’hauria de pensar en una xifra de seguretat major, sobre els 2.000.

Ja tenim, doncs, la ciutat espacial de 2.000 habitants. Però,... cóm han estat triats?

Lògicament, el procés de tria haurà de ser molt rigorós. Per suposat, aspectes com ara els coneixements, i oficis, seran importants.

Els escollits hauran de ser analitzats en la seva salut, i fins i tot en el seu ADN, en un intent per tal d’evitar introduir, en la població, gens que puguin afeblir els descendents. Imaginem-nos, per un moment, l’efecte que podria tenir acceptar viatgers afectats per infermetats de transmissió genètica no detectades. Un petit error, i s’estaria condemnant a l’expedició en qüestió de poques generacions.

Tot i això, queda clar que no es podrà controlar tot, i que, d’alguna forma, la loteria de la genètica jugarà un paper important en el futur de la colònia.

És molt interessant pensar en cóm evolucionaria aquesta població un cop a l’espai.

Els científics creuen que, en molt poc temps, certes característiques físiques dels humans canviarien (evolucionarien), responent al nou entorn.

Per exemple, és molt provable que les ciutats espacials tinguin una pressió “atmosfèrica” inferior a la del nostre planeta. Serà així degut a les elevades despeses que significa mantenir entorn grans pressuritzats. Baixar un xic la pressió es compensarà augmentant la proporció d’oxigen de l’aire que la colònia respira.

Però aquests canvis segur que acabaran afectant d’alguna forma a l’etapa de desenvolupament embrionari. És d’esperar un cert augment de la mortalitat infantil, i la selecció natural funcionarà, afavorint als individus amb gens més resistents o que presentin característiques que els facin més favorables a aquests nous ambients.

Les epidèmies també faran la seva feina macabra. Per molt que es prenguin mesures estrictes i avançades, en algun moment –no oblidem que la colònia inclourà també animals i plantes- apareixeran infermetats, conegudes o no, que s’estendran entre la població, produint baixes i, un cop més, seleccionant els “millors” ADNs per a les noves generacions.

I llavors està la radiació. La nostra Terra ens protegeix fantàsticament bé de les radiacions provinents de l’espai. Però, per millor que construïm l’estació espacial, serà difícil aconseguir un nivell tan perfecte de protecció. Això pot conduir a mutacions en el codi genètic i, de nou, a una selecció dels més “forts”.

Les condicions de vida a la colònia seran, forçosament, diferents a les de la Terra. Tindran efectes en el cos dels descendents coses tan bàsiques com, per exemple, l’absència de llum solar, de grans espais oberts, o d’agents que afecten a la pell, com la pluja, o el vent?

Els científics esperen que, en només 5 generacions, uns 150 anys, els canvis morfològics siguin aparents en els humans de la ciutat espacial. Dit d’una altra forma, un humà evolucionat en l’arca de Noé còsmica pot presentar característiques físiques que el facin diferent de l’humà “original”.

No només serà el físic el que canviarà. L’autor de l’article parla, per exemple, del llenguatge. I ho fa amb un exemple revelador: l’anglès de fa 300 anys necessita traductors ensinistrats per a ser entès. 300 anys és el que ha necessitat aquest idioma per a canviar. El mateix s’esperaria en l’aïllament de la colònia. En unes poques generacions, noves paraules, noves expressions (potser derivades del nou estil de vida), podrien derivar en”dialectes” més o menys diferents.

Deixant volar la ment, cosa que ens agrada fer molt en aquest blog, penso que l’humanitat hauria d’enviar vàries arques de Noé a l’espai, si volem assegurar la pervivència de l’espècie quan aquí les coses es posin magres. A més, crec que aquestes naus s’haurien d’enviar en diverses direccions. No podem jugar a cara o creu.

Al cap d’uns anys, d’unes generacions, aquestes espores de vida humana hauran evolucionat diferent, segur. I diferent entre elles.

(seran potser així els humans evolucionats?)

Ciutats espacials auto sostenibles significaran, també, la presència d’animals i plantes. Ells també evolucionaran, no?

Si només en 300 anys es pensa que ja es podria distingir entre un viatger espacial i un “humà original”, imaginem-nos què serà en, posem, 1.000 o 2.000 anys. És clar que, potser, en aquells moments ja no quedarà “l’original” amb qui comparar.

Tot això, que ara ens sembla ciència ficció, és clar que s’haurà de plantejar en algun moment, a no ser que ens encarreguem d’eliminar-nos abans a nosaltres mateixos (cosa, per altra banda, probable, tot sigui dit).

El perill d’un Sol envellit, d’aquí a uns quants milers de milions d’anys. L’arribada d’un cometa assassí en el futur. La superpoblació. Una epidèmia incontrolable. O, simplement, el nostre instint conqueridor (invasiu?). Raons que faran que el nostre meravellós planeta blau deixi de ser l’únic lloc (conegut) a l’univers en el què hi visquin humans.

L’espai és com una porta, que hem començat tímidament a obrir. A fora hi veiem foscor, i immensitat. Però també coses espectaculars. I, potser algun dia, esperança.