Cóm es calcula la data de Pasqua

Tothom sap que la Setmana Santa és “mòbil” d’un any a l’altre. La típica pregunta del treballador, que espera amb ansietat uns dies de vacances, és “cóm cau aquest any la setmana Santa?”


En canvi, no tothom sap el perquè. Qui decideix on se situa la Setmana Santa al calendari? I cóm se situa?

En aquesta qüestió, conflueixen dos grans àmbits d’interès de l’home. Àmbits que van anar molts anys de la maneta, fins que Galileo, Copèrnic, i uns quants més ho varen embolicar tot. La religió i l’astronomia.

Segons la religió cristiana, el diumenge de Pasqua commemora la resurrecció de Crist, 3 dies després de la seva crucificació.

Allà per l’any 325, en el concili de Nicea, els mandataris del cristianisme van establir la regla per a calcular el diumenge de resurrecció. Una regla que ha perdurat fins als nostres dies.

El càlcul és el següent: la Pasqua cristiana serà el primer diumenge després de la primera Lluna plena de la primavera a l’hemisferi nord.

Fixem-nos com van les coses: primer, entra la primavera. L’equinocci de primavera arriba al nostre hemisferi entre el dia 20 i 21 de març. També mòbil! Aquesta “mobilitat” es deu, òbviament, a la raó del seu càlcul astronòmic: l’equinocci de primavera és quan el Sol, en el seu moviment aparent en el nostre cel, creua el pla de l’equador celeste.

És una data importantíssima: el dia i la nit duren el mateix, i el Sol surt exactament per l’Est i es pon exactament per l’Oest (totes dues coses només passen dos vegades a l’any, la segona a l’equinocci de tardor).

(Si voleu saber més del perquè de les estacions de l'any, podeu llegir en aquest blog "La veritat sobre les estacions de l'any")

Un cop ja som a la primavera, hem d'esperar a la primera Lluna plena. Com sabem, les fases de la Lluna tenen un cicle d’uns 29 dies i mig. I això és el que produeix el gran efecte mòbil de la Pasqua.

El primer cas més extrem serà aquell en el què el dia abans d’entrar la primavera va haver Lluna plena. Haurem, doncs, d’esperar 29 dies per a tornar a tenir-ne una, i la Setmana Santa aquell any es situarà molt tard en el calendari, a finals d’abril.

L’altre cas extrem, en sentit contrari, és quan la Lluna plena es dóna just després de l’equinocci de primavera, i a més això passa en diumenge (recordem que la Pasqua és sempre en diumenge). Aquell any gaudirem d’una Setmana Santa a la tercera setmana de març.

Més allà de conèixer cóm es calcula la data de Pasqua, ens podem fixar en una conseqüència curiosa: Setmana Santa serà sinònim de llunes plenes! No us hi havíeu fixat mai? Doncs, per definició, tal i com acabem de veure, serà així, i, de fet, ens apartarem, com a màxim, només uns pocs dies de la Lluna plena.

Aquest any 2013, la Pasqua arriba d’hora, sense orenetes encara. Però, ara sabem que, com cada any, una Lluna ben lluenta i rodona serà testimoni dels tristos i profunds cants dels natzarens andalusos a la processió de Setmana Santa.

Una cita catastròfica amb l'asteroide Apophis

El seu nom, Apophis, ja fa por. Una immensa roca de 20 milions de tones de massa que sembla obsessionada en visitar-nos.

Des del seu descobriment, l’any 2004, aquest asteroide ha preocupat molt als científics. En efecte, la seva òrbita, propera a la Terra, el converteix en un autèntic “killer”, una bomba de rellotgeria.

Tant és així, que fa uns anys els càlculs més precisos indicaven una probabilitat no menyspreable d’impacte l’any 2029, o encara més l’any 2036.

Amb una dimensió d’uns 300 metres, el xoc d’Apophis contra el nostre planeta seria devastador, desencadenant una explosió de l’ordre dels 500 megatones, més de 10 vegades més potent que la bomba atòmica més destructora que mai l’home ha detonat.

En funció de l’àrea de la Terra afectada, estaríem parlant fàcilment de milions de morts instantanis, a més d’uns efectes posteriors incalculables.

Fa ja un temps que pràcticament es va descartar l’impacte del 2029. Però quedava el 2036 com una amenaça propera.

El passat mes de gener, Apophis va fer una de les seves passades prop nostre. Va ser com un avís, com un “eh! Soc aquí!”. En aquest pas, a partir de precises dades de radar, es van refinar les dades orbitals, en un intent d’avaluar el perill per l’any 2036.

Les bones notícies és que també s’ha descartat el xoc de l’Apophis per al 2036. Més encara, les probabilitats d’impacte per a l’any 2068 (el següent potencialment perillós) s’han calculat en 0,0005%. Tot un respir.

Les reflexions que se m’acuden són vàries.

En primer lloc, la consciència del dinamisme de l’univers. L’enorme joc de billar que els déus han jugat durant milions d’anys amb els planetes. Joc en el què la Terra ha patit en més d’una ocasió l’impacte d’objectes que han transformat per sempre la història d’aquest bonic planeta blau. La seguretat més absoluta de que és, simplement, una qüestió de temps.

En el cas de l’Apophis (que, tot i ser gran, és lluny de constituir un perill per a la supervivència de la vida), hem descartat 2029, 2036 i quasi 2068. Però,... què passarà després? Sempre serà així, sempre descartarem?

El segon pensament que em ve al cap és la necessitat d’avançar en les mesures de prevenció i actuació front a les amenaces de col•lisions catastròfiques. D’això ja en parlàvem en un article dedicat en aquest blog (llegiu "Tractors espacials per a salvar a la Terra").

Arribarà el dia en el què haurem de tirar d’alguna d’aquestes eines. Serà inevitable. Siguin tractors espacials que modifiquin l’òrbita dels destructors, o projectils que els esmicolin.

I com que sabem que acabarà passant, més val que anem invertint en aquestes coses, en aquestes “vacunes”, abans no sigui massa tard. Com a dada, el programa NEO de la NASA, creat fa anys justament amb el sol objectiu de detectar, i seguir, tots els objectes potencialment perillosos per a la Terra, té ja catalogats milers d’asteroides i cometes. I creixent.

Que haguem descartat l’Apophis per als propers anys no vol dir que demà no es descobreixi un nou asteroide o un cometa en curs de col•lisió.

La tercera reflexió és que semblaria, en el cas de l’Apophis, que aquest objecte és un nouvingut al nostre veïnat. Penso que si fos un asteroide que hagués estat per aquí durant desenes o centenars de milions d’anys, ja s’hagués produït la col•lisió. És probable, doncs, que l’Apophis hagi estat pertorbat “recentment” (milers d’anys?) i recol•locat en una nova òrbita que el converteix en el perill que actualment és.

Finalment, penso en l’extraordinària complexitat de la natura. En cóm la vida s’ha obert camí, i ha evolucionat, convertint catàstrofes en oportunitats. Algun dels impactes històrics es calcula que pràcticament varen esterilitzar la Terra (el cometa responsable de l’extinció dels dinosaures seria “petit” comparat amb aquests altres monstres esterilitzadors). I, malgrat tot, la vida va tirar endavant. Es va refer. Espècies que mai no coneixerem es varen extingir, però en varen aparèixer d’altres.

Mentre pensem això, l’Apophis ens mira des de l’espai, potser impacient per la cita que segur té amb nosaltres. Una cita que, la veritat, no em fa gens d’il•lusió, i que espero que puguem cancel•lar definitivament, i no només ajornar-la.

Cóm trobar el cometa Panstarrs

Bé, ja el tenim per aquí. El cometa Panstarrs C/2011 L4 es pot veure aquests dies sobre l’horitzó oest, molt poc després de la posta de Sol.

(Fotografia: Joan A. Català. Cometa Panstarrs C/2011 L4 des de Falset)

Però malgrat ser un dels cometes més senzills de veure dels que ens han visitat en els darrers anys, molts necessitarem algun consell si volem gaudir de la seva visió. Ja us avanço que val la pena intentar-ho, ja que el “wow” està assegurat.

Anem als consells.

Primer: tal i com ja hem anunciat repetidament, només el podrem veure després de la posta de Sol, i relativament baix sobre l’horitzó oest. Per tant, imprescindible trobar un lloc amb bona visió a l’oest i amb un horitzó el més pla i obert possible. Valdran molt llocs, ja que tampoc no necessitem el millor dels horitzons. Però bàsicament haurem d’evitar edificis alts o arbres a prop. A Sant Cugat, per exemple, un lloc absolutament ideal és el parc del Turó de Can Mates.

Segon: necessitem uns prismàtics. Sí, aquest cometa el podem veure amb l’ull nu, però la seva localització sense prismàtics pot ser molt complicada. A més, la cua només la veurem amb l’ajut d’algun instrument. Uns prismàtics senzills ja faran.

Tercer: l’hora. Aquest és potser el “secret” del tema. De fet, els meus dos primers intents de localitzar al Panstarrs varen fracassar estrepitosament. No va ser fins a jugar bé amb l’hora que el vaig poder veure, ara si sense cap problema, i mostrar-lo a la gent que tenia al meu voltant. Anem, doncs, a parlar un xic sobre l’hora.

Com he dit, el cometa segueix molt de prop al Sol. Quan el Sol s’ha amagat, queda encara molta llum de dia, que impedeix que el Panstarrs es pugui veure. S’ha d’esperar pacientment a que vagi caient la foscor de la nit. Però, cura! El cometa va baix, i per tant també es pondrà molt d’hora. Si el busquem massa entrada la nit ja no el trobarem.

Aquí teniu l’hora ideal, a la qual NO PODEU FALLAR: és una finestra que va des de les 19:45 a les 20:15 hora local catalana. Això és vàlid per a aquests propers dies.

Abans de l’hora indicada, hi ha massa llum. Després de les 20:15, el cometa ja haurà baixat massa i s’estarà quasi amagant per l’horitzó.

Quart: cóm buscar-lo. Sí, si, ... ja ho sé, falta explicar això. Ara hi vaig.

La idea és posar-se còmode (preferiblement assegut), i escombrar amb els prismàtics el cel per sobre de l’horitzó oest. La millor forma de fer-ho és apuntar a l’horitzó (hey! Assegureu-vos que el Sol ja no hi és, eh? A l’hora que us he indicat, el Sol ja fa una mitja hora que s’ha amagat) i pujar lentament en alçada mentre es mira.

Si no el veieu, és que esteu apuntant en lloc incorrecte, ja que, per sort, el cometa és clarament inconfusible vist amb prismàtics. Llavors torneu a començar l’escombrat.

Quan el veieu, el primer que heu de fer és el següent: sense deixar de mirar-lo pels prismàtics, separeu lentament els ulls dels instruments i fixeu-vos en la part del cel (lloc, alçada) on esteu apuntant. D’aquesta forma, ara ja podreu apuntar quasi a la primera cada cop que el vulgueu tornar a enfocar. A més, amb un xic de xort, ara el podreu veure fins i tot amb l'ull nu, com una petita "estrella".

Tenim cometa per dies, no patiu. Tot i que anirà perdent lentament lluminositat, encara el podrem veure unes setmanes. Cada dia, l’hem de buscar un xic més al nord (és a dir, anat de l’oest a l’oest nord-oest).

(Fotografia: Joan A. Català. Cometa Panstarrs C/2011 L4 des de Falset)

Aprofito per compartir amb vosaltres algunes de les fotografies que he fet, emprant només una càmera reflex normal i un trípode. Aquestes fotos estan fetes des de dalt del castell de Falset, el divendres dia 15 de març.

No descarto organitzar, aquests dies propers, una observació oberta a tothom. Prismàtics + telescopi, i a partir de les 20:15, l'espectacular Júpiter. Horaris ideals per a tota la família, abans de sopar.Deixeu que m'ho acabi de pensar...

El "Game Over" en la lluita contra el canvi climàtic

Algunes vegades, en aquest blog, hem parlat del nostre interès malaltís en destruir casa nostra, el nostre planeta. Potser no és culpa nostra, i ho tenim codificat genèticament, com programats per la natura? Serem simplement un agent del canvi, un instrument de la natura? Si és així, a bona fe que estem fent bé la feina.

Avui no marxarem gaire enllà. Viatjarem només uns milers de quilòmetres, cap a Canadà i als EEUU.

Les grans nacions són egoistes. Podem entendre que ho siguin els països que es troben en vies de desenvolupament, i als que no els queda més remei que vetllar per la supervivència de la seva població. Però són els forts els que sovint ens sorprenen amb la seva insensibilitat. És conegut que alguns d’aquests grans mai s’han volgut comprometre gaire (o gens) en temes mediambientals.

Al nord de la província canadenca d’Alberta, el mateix estat que, en la seva part oest té uns dels espais naturals salvatges més impressionants del món, s’està a punt de donar un nou pas cap aquesta cursa a l’autodestrucció.

La imatge que ens ve al cap quan pensem en explotacions petroleres és o bé una plataforma marina o els famosos pous d’extracció de les pel•lícules de Texas. En qualsevol cas, imaginem sempre perforacions al subsòl, buscant l’or negre. Però vet aquí que al lloc on ens hem traslladat avui el petroli es troba sense necessitat de perforar!

És l’únic lloc del món on el petroli es treu de mines, i no de perforacions. El líquid es troba absorbit per sorra. Les dimensions de la reserva són brutals, ni més ni menys que la tercera part de la superfície d’Espanya! Una joia econòmica!

Canadà ja és el primer proveïdor de petroli dels Estats Units, per davant d’Arabia Saudita. Geopolíticament parlant, això va en línia amb l’estratègia dels americans de dependre cada cop menys dels països àrabs. No és d’estranyar, doncs, l’interès dels ianquis pel jaciment canadenc de sorra bruta amb petroli, al costat de casa seva. Si tot va segons la lògica econòmica, el president Obama autoritzarà la construcció d’un oleoducte, la qual cosa posarà a cent el ritme d’explotació.

I quin és el problema?

Resulta que el procés de depuració d’aquest tipus de petroli genera molt més impacte mediambiental que el què s’empra amb el petroli tradicional. Genera el doble de CO2.

Tal i com es pot llegir al fascicle del mes de febrer de la revista Scientific American, el càlculs recents sobre cóm prevenir que la temperatura del nostre planeta segueixi pujant mostren que l’impacte d’aquest tipus d’explotació petrolera és clau. És tan enorme la capacitat productiva de la mina d’Alberta que un dels més importants climatòlegs de la NASA ho ha qualificat dramàticament com el “final de partida” ("game over") en la lluita contra l’efecte hivernacle.

El mateix país que va inventar el primer parc nacional del món, i que té alguns dels paisatges més espectaculars del planeta, és el que més contamina. I sembla que, igual que en les competicions olímpiques, no tan sols vol seguir assegurant-se aquest primer lloc sinó que vol batre el rècord.

Llegint aquest tipus de notícies, un pensa que tampoc no cal aixecar gaire la vista al cel i preocupar-se pel que hi ha “allà dalt”, quan estem omplint el nostre món de merda. Trobo, però, en l’astronomia una vàlvula d’escapament per a la neurona, tan castigada pels temes d’actualitat.

L’estudi del cosmos és, també, la nostra quasi única esperança de perpetuar-nos com a espècie. Perquè sembla clar que aquest planeta nostre el matarem un dia o altre.

Si realment tinguéssim dins dels nostres gens les instruccions de l’autodestrucció, poca cosa hi podríem fer. Els esforços en preservar, protegir, i reciclar serien fútils èxits temporals. Quan no fos sorra negre a Canadà, seria una prova nuclear descontrolada feta per un país que se sentís amenaçat pels grans, o la desforestació de l’Amazones.

Però mentre no certifiquem amb seguretat l’existència d’aquest codi genètic maligne, bé farem en aplicar-nos en el nostre dia a dia, intentant no malmetre més el nostre entorn.

Perquè si ens creiem tan importants com per a poder matar a la natura anem ben equivocats. És ella la que ens ha posat aquí, i serà ella qui ens esborrarà del mapa si emprenyem més del compte.

I no ens agradarà gens la forma que la natura tindrà de dir-nos prou, no.