Ja comentàvem, fa uns mesos, que la primavera és l’estació de les galàxies per a l’aficionat a l’astronomia. Qui us escriu podrà tancar una temporada de caça fotogràfica de galàxies molt satisfactòria.
S’acaba la primavera, i les galàxies es van amagant de la nostra vista.
Però la gran culpable que això passi és, justament, la galàxia en majúscules. És el gran espectacle de l’estiu.
És durant l’estiu que la nostra perspectiva visual ens porta a mirar directament cap al centre de la gran Via Làctia, la nostra galàxia. Com que en formem part, quan mirem en la seva direcció la gran quantitat de nebulositats i pols galàctic ens amaguen tot allò que hi ha molt més al darrera, i és per aquesta raó que veiem menys galàxies.
Avui parlarem, doncs, d’aquesta gran taca que podem veure, sense gaires dificultats i amb l’ull nu, a sobre nostre durant les nits fosques de l’estiu, ... sempre que la pol•lució lumínica no ens ho impedeixi, és clar.
Des d’un indret allunyat de ciutats, la presència de la nostra galàxia és tan clara que no cal explicar cóm buscar-la. Una mirada justament a dalt ja ens indica que quelcom sospitosament lluent, tot i que molt feble, ocupa una gran franja de cel, que va aproximadament de nord a sud. Amb els ulls més acostumats a la foscor, allò que sospitàvem acaba materialitzant-se claríssimament, i és quan un no pot resistir estirar-se i, simplement, mirar.
Per a entendre millor el que veiem, penseu que esteu observant la galàxia de cantó. Aquestes grans metròpolis, formades per milers de milions d’estrelles, tenen, en general, i per efectes de la gravetat i de la seva rotació, una forma aplanada. La nostra Via Làctia, en concret, és una espiral (que deu ser extraordinàriament preciosa vista des de fora, cosa que mai no podrem saber), i nosaltres habitem un racó en un dels braços de l’espiral.
De forma que quan mirem cap al centre de la galàxia el que veiem és el pla galàctic en tota la seva esplendor (veieu la fotografia que us adjunto, de la galàxia NGC4565 vista de costat).
Us podeu preguntar cóm és, llavors, que no li veiem la forma tan clara i brillant com podríem pensar. La raó és que, a l’estar dins del merder de la galàxia, ens envolta un munt de material (pols, nebuloses, etc.) que ens tapa la visió de tots els detalls que hi ha al darrera, de forma similar a com explicava abans quan parlàvem del perquè no veiem tantes galàxies a l’estiu.Si la teniu a sobre, estireu-vos, que anem a entendre-la una mica més mentre la mireu (els lectors ens haurem de conformar, de moment, en imaginar-nos-ho, esperant una nit fosca en la què ho puguem posar en pràctica).
El primer que notarem és que la Via Làctia travessa el conegut triangle estival. Aquest triangle està format per les 3 estrelles més brillants del cel nocturn d’estiu. Tenim Vega, de la constel•lació de la Lira, i Deneb, del Cigne, a dalt mateix, mentre que el vèrtex més estirat del triangle, format per Altair, de l’Àliga, es troba més al Est, durant les primeres setmanes de l’estiu, i es va situant al sud a ple estiu o ben avançada la nit.
Doncs bé, la taca blanca de la galàxia creua aquesta figura, sortint pel vèrtex d’Altair direcció Sud. Pel Nord, el pla de la galàxia segueix cap a la gran W de la constel•lació de Cassiopea.
Si la nit és fosca, els ulls no donen a l’abast. Es pot seguir perfectament aquesta banda blanquinosa, des del nord al sud. Si, a més, es té a ma uns prismàtics, la visió de qualsevol de les parts d’aquesta banda és una autèntica passada.
Potser, la part més fascinant es troba cap al Sud.
Un cop la Via Làctia deix Altair en direcció Sud, comença la regió més densa, ja que s’està mirant cap al centre mateix de la galàxia. Aquest centre es troba just per sobre de l’horitzó vist des de les nostres latituds, a la regió de Sagitari i de l’Escorpí.
És fascinant saber que, quan mirem en aquesta direcció, estem observant una zona en la què hi ha, amagada, la bèstia ferotge que és el gran forat negre que se situa en el centre de la galàxia. Aquest devora-matèria és dormitant, i sabem que hi és pels efectes gravitatoris que exerceix en les estrelles properes. Aquests forats negres, que tenen masses de varis milions de sols, acostumen a produir intensíssimes radiacions quan s’empassen tot el que tenen a prop. Sembla ser, però, que el de la nostra galàxia ja va devorar fa temps tot el que podia, i va deixar un cert buit al seu voltant. Aquesta és la raó per la qual dorm, esperant la seva oportunitat.
Mirar a la zona de Sagitari seria, per tant, com apuntar al nucli mateix de la nostra galàxia, allà d’on surten els seus braços en espiral.
Pels astrofotògrafs, aquesta regió està plena de nebuloses brillants, i altres objectes d’interès. Tot un tresor.
Més al sud, però ja amagat de nosaltres per sota de l’horitzó, seguiria el perfil de la Via Làctia, adornant el cel de l’estiu austral amb meravelles encara més impressionants, si cap, que les que podem veure des de l’hemisferi nord.
Els que em coneixeu, sabeu del meu enamorament amb als parcs naturals nord-americans. Al llarg dels anys he tingut la sort de poder-ne visitar uns quants, des d’Alaska a Califòrnia.
Fa tres anys, la meva dona i jo vàrem voler compartir amb les nostres filles algunes d’aquestes meravelles, i entre els llocs visitats va estar el Gran Canó del riu Colorado, a Arizona.
Allà vàrem arribar al vespre, cansats. Després de gaudir de la posta de Sol sobre de les parets impressionants del canó, vaig deixar a la família dormint a l’hotel, a uns 40 quilòmetres del parc, i me n’hi vaig tornar. La meva intenció era veure fauna.
De seguida, però, vaig canviar l’interès. La nit era absolutament espectacular. No hi havia Lluna, i aquella serenor i claredat del cel era fascinant. Vaig donar-me compte que estava més pendent de mirar a dalt que de posar atenció a la carretera, de forma que em considero afortunat que no trobés fauna davant meu en aquelles condicions.
Vaig agafar una pista lateral, que m’apartava de la carretera del parc (tot i que no hi circulava ningú), i em vaig aturar. El silenci era especial, perquè estava adornat amb multitud de sorolls d’ocells nocturns. Quan vaig apagar les llums del cotxe, allà dalt hi vaig veure el cel més bonic que mai he vist.
Els nuclis urbans (per anomenar-los així) estaven a molts quilòmetres de distància, i allà només hi havia el desert d’Arizona.
Vaig improvisar, amb la meva càmera de fotos i el trípode, unes fotografies mal fetes, com vaig poder. Ja sabia que era impossible captar aquella dimensió. Les estrelles anaven d’horitzó a horitzó, i la Via Làctia de l’agost era allà, no només visible, sinó amb detalls que l’ull nu captava sense dificultat.
Tres anys després d’aquesta experiència, he recuperat les fotografies que vaig fer, i les he processat. I això és el que n’he tret.
És una petita porció de la visió de la Via Làctia que vaig veure, en la regió que us comentava de Sagitari.
Per a donar-vos un xic més de visió espaial del què vol dir la Via Làctia, he composat la següent imatge, amb la fotografia de la galàxia NGC4565 posada de costat. Això seria, més o menys, i a lo bèstia, el que vol dir veure la Via Làctia.
La nostra gran galàxia. En un dels seus braços espirals, perduts entre milions d’estrelles, un planeta es gira, cada estiu, cap al centre, oferint, a aquells que aixequen la vista, un espectacle que ens ajuda a tenir més consciència del modest lloc que ocupem a l’univers.
0 comentarios:
Publica un comentari a l'entrada