Mosques que tapen la llum... o el descobriment de planetes

Això és, ni més mi menys, que el pas d'un planeta llunyà per davant la seva estrella.

Gràfica del trànsit de l'exoplaneta HAT-P-12b, la nit del 13 d'abril de 2014, enregistrat pel grup 1 del màster d'astronomia i astrofísica de la Universitat Internacional de València, des de l'Observatori de Sierra Nevada

És la gràfica que els meus companys de màster i jo hem aconseguit crear d'un esdeveniment que vàrem enregistrar la nit del 13 d’abril. Un esdeveniment que, en realitat, havia tingut lloc fa uns 450 anys, ja que aquesta és la distància que ens separa de l’estrella.

La gràfica ens mostra la petitíssima caiguda de la intensitat de llum de l’estrella HAT-P-12 en el moment en el què el seu planeta va passar per davant seu segons la nostra línia de visió i va ocultar una ínfima part de la seva superfície. En l'esquema que he creat, i que podeu veure a continuació, es simula l'observació (exagerant molt la mida del planeta respecte de l'estrella): quan el planeta comença a "tapar" una part de l'estrella (això s'anomena tècnicament "trànsit") la gràfica que recull la llum que es rep de l'estrella, i que fins aquell moment mostrava una continuïtat, tot de sobte davalla i es crea una vall, un pou, que es recupera quan el planeta acaba el pas pel davant l'estrella.

I allà estàvem nosaltres, la Sara, en Javi, l’Erik, en Gunther, i jo, amb el telescopi de l’Observatori de Sierra Nevada, intentant recollir el fet. En total, 269 imatges que, un cop processades, ens han donat aquest magnífic resultat.

I per què us dic que és magnífic?

En primer lloc, no oblidem que estem observant l’existència d’un planeta orbitant una estrella a 450 anys llum. Estem, nosaltres mateixos, demostrant que el nostre Sistema Solar no és una cosa única i estranya a l’univers. Actualment, ja s’han descobert quasi 5.200 planetes en altres estrelles diferents al Sol, i la xifra creix i creix sense parar. Allà fora, en la majoria de puntets lluents de la nit, milions de planetes giren al voltant dels seus sols.

En segon lloc, per nosaltres ha estat una alegria immensa. El projecte formava part d’un exercici pràctic que havíem de desenvolupar dins el màster, i tot i que els mitjans que ens varen posar al nostre abast van ser de luxe (un observatori professional!), era la primera vegada que cap de nosaltres intentava enregistrar un fenomen tan delicat com aquest.

Cóm de delicat?

He fet els càlculs, per a intentar entendre el que hem captat. L’observació realitzada equival a detectar el pas d’una mosca pel davant d’una bombeta de 100 watts a 6.300 quilòmetres de distància! Sí, tal i com ho sentiu. Tan petita és la caiguda de llum que es produeix en aquest tipus de fenòmens que no ha estat fins a temps molt recents que la humanitat ha pogut començar a detectar-los (el primer planeta orbitant altres sistemes solars es va descobrir l’any 1995).

Cóm seran aquests planetes? Alguns d’ells se situen a distàncies de les seves estrelles en les que, d’haver-hi aigua, aquesta podria existir en estat líquid. Literalment bilions de planetes, només en la nostra galàxia. Cóm podem dubtar que la vida no és patrimoni de la Terra amb un univers immens i sembrat de planetes?

A mi, la satisfacció d’aquest projecte m’esperona a intentar captar alguns d’aquests esdeveniments rars, el pas de planetes justament pel mig de la nostra línia de visió i de la seva estrella, amb el meu modestíssim telescopi des de Falset. Serà possible? Em consta que hi ha aficionats que ho han aconseguit. Paga la pena intentar-ho! No sé quan, però ho faré. I amb el que he après en la pràctica del màster, i amb una preparació curosa i metòdica, espero poder-ho aconseguir.

Aconseguir detectar el pas de petits insectes pel davant d’una bombeta a milers de quilòmetres de distància.