Sabeu quin
article, de tots els que he escrit en aquest blog al llarg de 6 anys i 285 publicacions, té el rècord de més consultat i llegit? Doncs un dels
primers que vaig penjar-hi, que parlava de les constel·lacions.
Les visites a
aquest article provenen majoritàriament dels motors de cerca d’internet. És a
dir, gent que ha buscat al Google (o un cercador similar) la paraula "constel·lacions",
i que han anat a petar al meu blog.
En resum... que el
tema constel·lacions desperta molt d’interès. I no solsament a internet. Qui no ha mirat mai el cel preguntant-se on és el Gran Carro? O buscant alguna
figura coneguda amb nom de gegant, o d'animal mitològic?
Es necessita
certament imaginació per poder dibuixar les figures que inspiren les estrelles.
Què es devien fumar els nostres avantpassats?
Les
constel·lacions són figures imaginàries formades per estrelles. Com qui mira
les formes suggerents dels núvols, els antics observaven amb respecte el
firmament estrellat, i hi reconeixien els símbols i les empremtes dels seus
déus, herois i temors.
Però, de fet, les
estrelles que formen una figura, una constel·lació, no estan relacionades per
cap fenomen físic en absolut. Acostumen a ser estrelles que es troben molt
allunyades entre si, i les veiem juntes simplement per un efecte de
perspectiva. Així que les constel·lacions són tan sols figures, sense cap altra
rellevància... bé, si no fos perquè...
Les seguim
emprant, són imprescindibles, perquè ens situen i ens orienten entre la munió d’estrelles
visibles (des d’un cel fosc, és clar). Algunes de les constel·lacions més
famoses vindrien a ser com un monument de referència, aquells que emprem per
poder indicar als turistes despistats cóm anar a tal o qual lloc. Ensenyeu-me
el Gran Carro, i trobaré l’estrella polar, i, per tant, el Nord. I a partir del
Gran Carro saltaré de constel·lació a constel·lació d’una forma ordenada i
segura.

I així anem fent.
I recorrent el cel.
En el cel de l’hivern
hi reconeixerem de seguida la imponent figura del guerrer Orió. Als seus peus,
el fidel gos de caça. Per sobre del gegant, el gran toro, i els bessons.
És molt divertit.
Només cal que apreneu a reconèixer-ne algunes, poques, per a gaudir més del
cel. I per a deixar als amics sorpresos amb el vostre domini còsmic.
No us frustreu,
però, si no podeu dibuixar les formes que els grecs o els romans hi reconeixien. En
primer lloc, ells veien moltes més estrelles a ull nu que nosaltres, amb els
cels foscos que tenien. En segon lloc, ens hem de treure el barret davant la
desbordant imaginació i creativitat d’aquella gent antiga. Perquè de dos
estrelles en feien un objecte o un personatge.
Us deixo dues
fotografies que vaig fer de constel·lacions. Aquest tipus de fotografies es fan
sense telescopi, ja que les constel·lacions són tan extenses que simplement no
hi caben en el camp visual d’un instrument. Així que es fan directament amb una
càmera de fotos normal, especialment configurada, això sí, i un bon trípode.

Espero que us
agradin.
Aprofiteu les
oportunitats en les que tingueu un bon cel nocturn per a trobar algunes
constel·lacions. Internet és plena de guies, i moltes llibreries tenen els
famosos planisferis circulars per un preu més barat que prendre’s un cafè.
Un cel ple d’històries,
batalles, princeses i malvats. Amb cavalls alats, centaures, lleons i pastors.
Un cel que no us l'acabareu.
0 comentarios:
Publica un comentari a l'entrada