L'enginy humà a les planes de Mart

Tot estava en silenci. Un imponent i esfereïdor silenci que ho dominava tot. Feia poques hores que acabava de passar una tempesta de sorra, que a penes s’havia pogut sentir. Sorra vermellosa per tot arreu, miressis on miressis. Sorra i silenci.

Dalt d’un cel, ara destapat, lluïa un Sol esmorteït, els rajos del qual no podien escalfar gaire les baixíssimes temperatures.

Feia molts anys que era allà, immòbil i freda. Recoberta de l’omnipresent sorra vermella, la sonda Viking I s’havia convertit en ferralla, en un monument del que un dia va ser la missió més pionera i fantàstica de la NASA. Aquell enginy havia arribat a Mart l’any 1976, i havia funcionat de forma excel·lent, fins que una errada en les seqüències d’ordres transmeses des de la Terra havia fet que la seva antena parabòlica apuntés cap a terra. Allò va significar la fi del contacte i l’aïllament de la sonda, que devia seguir funcionant durant alguns anys més, esperant, cada segon de cada dia, tornar a escoltar el familiar beep que la tornés a connectar amb els humans.

Però aquell senyal mai no podia arribar. Ni tan sols les desesperades ordres enviades des de la Terra per corregir l’error d’orientació de l’antena.

Aquell era un dia com un altre, allà a la Chryse Planitia de Mart, la planura daurada. Un espectacle impressionant, si no fos perquè la Viking no el podia gaudir. O potser sí. El seu generador d’energia nuclear devia estar a les últimes, però amb sort encara mantenia vius alguns dels sistemes d’abord. Si hagués estat així, la Viking viuria, aquell dia com un altre, una experiència única. La darrera de la seva vida, que la faria recordar el seu naixement en el planeta de cotó blanc i tons blaus. Era el 4 de juliol de l’any 1997.

Va començar com un petit llamp de llum dalt del cel, quasi imperceptible. Si Mart hagués tingut una atmosfera tan densa com la nostra, potser s’hagués escoltat un fort tro. Però el feble aire del planeta no permetia la transmissió de so algun.

Uns segons més tard, una forma indeterminada al principi es podia distingir al cel. Ràpidament, aquella forma es va anar fent gran a mida que s’apropava a la superfície. A pocs metres d’alçada, el paracaigudes es va desprendre, i en qüestió de pocs segons, aquella cosa va tocar terra. I ho va fer prou violentament, aixecant una gran polseguera (vermella). I va rebotar. Amb el cop, es va enlairar, molt a munt, de nou al cel. I va tornar a caure.

Rebotant sobre un gran coixí, la sonda Pathfinder arribava a Mart després un viatge de 7 mesos. Aquella forma d’aterrar, poc elegant en comparació amb la tecnologia que l’enginy transportava, havia funcionat exquisidament bé, i després d’uns quants salts, la sonda va quedar en repòs.

La Pathfinder era la primera missió a Mart que incloïa un ròver, un petit robot sobre 4 rodes. També era la primera d’un seguit de missions que tenien, com a requisit, el poder arribar a Mart amb una fracció del cost que havien costat les dues sondes bessones Viking.

La crisi havia arribat a la NASA. Els diners ja no fluïen com abans. Ah, que lluny quedaven aquells temps del programa Apollo! En la dècada dels 60, la nació sencera s’havia abocat a la carrera espacial, en una competició de tecnologia i d’orgull amb l’Unió Soviètica. Per més que feien, els americans quedaven segons i eren així ridiculitzats pels soviètics. El primer satèl·lit, i el primer home en òrbita van ser jugades mestres d’aquests, i els americans feien el que podien que seguir-los d’aprop. Però el discurs de Kennedy de l’any 1962, en el que comprometia que el seu país posaria l’home sobre la Lluna abans no acabar aquella dècada havia estat l’impuls que la indústria americana necessitava per posar-se definitivament capdavantera de la carrera. Les missions Apollo es van succeir, una rere l’altre, en qüestió de pocs anys, i un abans del termini fixat per aquell visionari president, Armstrong i Aldrin caminaven sobre la Lluna.

Aquella fita havia guanyat el favor de l’opinió pública i, per tant, dels polítics. L’exploració de l’espai es va convertir en una prioritat.

Però amb el pas dels anys les pressions varen anar creixent per a retallar els enormes pressupostos que aquelles aventures li costaven al contribuent. Als 90, era ja impensable poder repetir missions tan costoses com les Viking, de forma que la NASA es va proposar, textualment, fer més amb menys. Es tractava, per començar, d’idear formes relativament barates d’arribar a Mart i explorar-lo.

Els Viking havien aterrat a Mart després d’estar en òrbita al voltant del planeta. Fet així, l’aterratge era més control·lable, especialment pel que fa a la seva velocitat. Però per a les noves sondes, una posada en òrbita no era possible si es volia realment estalviar, i els científics varen treballar per fer-les aterrar-la directament.

El repte era immens. Aterrar directament significava passar d’una altíssima velocitat de viatge interplanetari a zero, mantenint la sonda, i els seus delicats instruments, sans i estalvis. Res similar s’havia provat, i el primer de tot va ser imaginar quin sistema podia funcionar.

Així va aparèixer la boja idea d’aterrar rebotant sobre un coixí, després que un paracaigudes i la fricció de la pròpia atmosfera de Mart haguessin reduït l’enorme velocitat d’entrada. Ens podem imaginar les cares de molts d’aquells científics, i després dels directius de la NASA, quan la idea va ser exposada per primera vegada (es va dir que era, simplement, una idea esbojarrada). Una cosa com un viatge espacial, que requeria d’altíssima precisió, se la jugaria en els darrers metres amb un sistema d’aterratge del més rudimentari i poc precís. No oblidem que, rebotant es perdria tot possible control sobre el lloc final d’aterratge, i els responsables de la missió haurien de triar la zona amb molta cura i creuar els dits en el darrer instant.

Però la idea es va obrir camí i es va implantar en la Pathfinder. Uns anys després, el mateix sistema s’utilitzaria per les sondes bessones Opportunity i Spirit, també a Mart. Totes elles uns èxits rotunds.

Posteriorment, la sonda Curiosity necessitaria un nou disseny innovador per aterrar. A diferència de les anteriors, que eren de la mida d’una joguina, d’un cotxet teledirigit, la Curiosity tenia la dimensió d’un cotxe de debò. Era impossible fer-lo aterrar rebotant.

Les neurones creatives dels enginyers varen, llavors, donar llum a un altre increïble invent de la tecnologia. Curiosity aterraria a Mart ajudat per una espècie de grua que, a mode d’helicòpter, es mantindria quasi immòbil durant uns instants, a pocs metres de la superfície, i baixaria la sonda amb uns cables, dipositant-la a terra suament. Va ser un altre èxit.

I és que les crisi promouen l’enginy.

En la història encara jove de les missions espacials, els sistemes d’aterratge de les sondes marcianes apareixen com a innovacions de primer ordre. Gràcies a aquests invents arriscats, el programa d’exploració de Mart va poder seguir, amb els ajustats pressupostos de la moderna NASA.

Actualment, dos ròvers segueixen recorrent inspiradors paisatges marcians. La Opportunity, i la Curiosity continuen enviant dades valuoses per poder entendre què li va passar a un planeta que tenia aigua en abundància, en forma de rius, i una atmosfera molt més densa que l’actual.

Gelades, esgotades i abandonades, les Viking, però, guarden un profund secret. A les seves entranyes, l’home hi va construir un petit laboratori per descobrir vida a Mart. 30 anys després, els científics segueixen discutint sobre els resultats d’aquells inconclusius experiments.

Si les màquines poguessin parlar...