No defallim i seguim buscant. No podem estar sols a l'univers!

Cada cop observo que hi ha més veus, en el món científic, que dubten de l'existència d'altres civilitzacions a l'univers.

Tot i que afortunadament el gruix de la comunitat científica segueix pensant positivament, o al menys és prudent, haig de confessar que aquestes posicions crítiques em desconcerten força.

En què es basen les veus crítiques per a suposar que estem sols al cosmos? Bàsicament, en dos grans factors.

El primer d'ells, potser el més important i el que està fent que entrem en el dubte i el desànim, és el perquè encara no hem rebut cap senyal alienígena. Segons el pensament crític, hores d'ara ja hauríem d'haver rebut comunicacions perdudes. L'univers hauria d'estar bàsicament inundat amb senyals, que s'haurien emès fa centenars o milers de milions d'anys, i que vagarien eternament pel buit de l'espai.

El cert és que ja portem uns quants anys escoltant, i excepte una mesura sospitosa l'any 1975, que mai s'ha pogut repetir ni explicar, i que per tant no pot constituir prova de res, no hem captat senyals.

A aquest argument li sumen el fet que actualment sabem ja de l'existència de gran quantitat de planetes orbitant al voltant d'altres estrelles. Només a la nostra galàxia, podríem estar parlant de milers de milions de planetes. Amb tant món allà fora, com és que de cap d'ells ens ha arribat indicació de civilització?

El segon argument, un xic antic, és el que es refereix a la singularitat de la Terra. Aquest argument defensa que la extraordinària combinació de factors que han fet possible l'aparició i el desenvolupament de la vida al nostre planeta seria única. Des de les dimensions de la Terra, del Sol, la distància a què orbitem, la presència d'un camp magnètic que ens protegeix, l'activitat de plaques tectòniques que ha permès regular secularment el clima, la inclinació de l'eix de rotació i l'existència d'estacions,... Una llista ben llarga de factors, és cert. Quina serà la probabilitat que, en algun altre indret del cosmos, s'hagin conjurat tants factors positius?

Segons el meu humil criteri, aquests arguments només contemplen una visió parcial de la realitat, i responen més a la desesperació de qui busca i no troba que a una teoria amb base suficient.

Fixeu-vos. Per començar podem compartir una declaració que és difícilment rebatible. En ciència, les coses s'han de demostrar, i les probabilitats de demostrar que no existeix vida intel·ligent fora de la Terra són... bé, són cero. Són cero perquè mai podrem explorar tot l'univers, fins a tots els seus racons. Vivim en un univers immens, del qual només coneixem una molt petita part. Gran part d'aquest univers es troba fora totalment del nostre abast, ja que ni desplaçant-nos a la velocitat de la llum hi podríem arribar mai. Fins no haver explorat tots els llocs, no podrem demostrar la inexistència de vida. I fer això és impossible. En canvi, en teoria, sí que existeix la possibilitat de demostrar la presència de civilitzacions, i això passaria per detectar senyals inequívoques, la qual cosa és factible.

Sobre la qüestió del perquè no hem rebut res encara, es poden dir moltes coses. Certament, sembla difícil, sinó impossible, que puguin existir civilitzacions avançades en sistemes solars propers al nostre. Si fos així, si existissin, ens haurien escoltat, i nosaltres a ells. Però, novament, les dimensions de l'univers juguen un paper determinant en aquesta discussió.

La humanitat està enviant senyals a l'espai (de ràdio, de televisió) des de fa, posem, ...100 anys? Són senyals que s'escapen, i amb el desenvolupament de la tecnologia aquests senyals són cada cop més potents i clars. Què hi tenim, a 100 anys-llum de distància? Doncs unes 15.000 estrelles, cada una d'elles, possiblement amb planetes. Però per molt que ens semblin, aquestes 15.000 estrelles no són ni una petita fracció de la ingent quantitat de sols que viuen a la nostra galàxia. Es calcula que només a la Via Làctia s'ubiquen més de 2.000 milions d'estrelles.

Posem pel cas que existís una civilització com la nostra, en el mateix punt de desenvolupament tecnològic, a l'altre extrem de la galàxia. Ells, aplicant el mateix argument de "no hem rebut res, per tant estem sols" ens estarien ignorant totalment. Els nostres senyals, involuntaris i també els voluntaris (que vénen a dir "ei! som aquí!") no han recorregut ni el 0,2% del camí fins a l'altre costat de la galàxia. És clar que encara no ens haurien rebut.

Haig, però, de reconèixer que, en una anàlisi global, tenint en compte l'edat de l'univers, hi hauria hagut temps sobrant per a que senyals de civilitzacions molt antigues i potser desaparegudes ens haguessin arribat. Però que no les haguem detectat no vol dir que no existeixin. Sí, fa uns 100 anys que emetem, però fa molt menys que escoltem. I la tecnologia de les nostres radioantenes potser és encara massa primitiva com per poder descobrir els senyals que ens arriben.

Les xifres desmunten, penso, el segon argument negacionista. La teoria de "la Terra única" crec que difícilment pot suportar el pes dels números. Milers de milions d'estrelles i planetes en la nostra galàxia. I milers de milions de galàxies en l'univers conegut. Com lluites contra això?

Per molt baixes que siguin les probabilitats de disposar d'un indret apte per a la vida i pel seu desenvolupament, quan multipliques per quantitats tan ingents el resultat no és menyspreable. Potser sí que és molt i molt difícil que existeixi un lloc com la Terra a prop, al nostre barri. Però és que la ciutat és immensa. I allà, lluny, divisem gran quantitat de ciutats remotes, mirem on mirem.

Tot i la necessitat d'ajustar pressupostos i inversions, en un món cada cop més injust i menys solidari, hem de seguir buscant, escoltant. Hem de resoldre el dubte. Perquè aquest fet pot tenir unes enormes implicacions en la humanitat, en tots els sentits. Potser marcaria l'inici d'una revolució en la pròpia civilització. El fet de saber que no estem sols podria canviar moltes coses.

La llegenda diu que quan l'equip d'Edison va dubtar, després de portar 1.000 intents fallits per fer funcionar la bombeta, l'inventor els va esperonar dient que mai havien estat tan a prop d'aconseguir-ho com llavors, havent ja descobert 1.000 formes de com no havien de construir la bombeta.

Així que, a seguir escoltant. Qui sap. Potser el senyal que ho canviarà tot és a punt d'arribar. Potser demà, o l'any proper.

Mentre tant, jo em seguiré resistint a pensar que estem sols. Visc en un pis petit, i no puc concebre disposar d'un indret tan gegantí com l'univers per a mi solet.